Història de la regió mediterrànea

La història de la regió mediterrànea és la de l'interacció entre les cultures i la gent de les terres que rodegen les seues costes, la via principal de transport per a l'intercanvi comercial i cultural entre els diversos pobles fins a l'arribada de Cortez i el transport aéreu. El coneiximent d'esta història és important per a entendre l'orige i desenroll de Mesopotamia, Egipte, Pèrsia, Fenicia, aixina com el dels pobles judeu, grec, llatins (Itàlia, França, Espanya i Portugal), àraps i la cultura otomana, i per lo tant és necessari per a comprendre el posterior desenroll de la civilisació occidental. La mar mediterrànea ha segut un dels més importants per al ser humà degut a que és poc profunt i té escasses corrents lo que facilita la navegació. Les seues riberes tenen un clima templat en estius secs i calorosos aixina com hiverns en gelades i pluges suficients per a l'agricultura. Ademés les seues illes estan a poca distància dels territoris continentals lo que ha facilitat el contacte entre els pobles i el trasllat de mercaderies.

Primeres civilisacions

Artícul principal → Creixent fèrtil.

Vore també: Mesopotamia, Antic Egipte, i Alce mediterràneu

Archiu:Map of fertile cresent-es.svg

El cridat Creixent fèrtil

La fèrtil zona del Mediterràneu oriental va vore nàixer el Neolític en occident i créixer les primeres civilisacions. La primera va ser Sumerio, que va sorgir en Mesopotamia en el IV mileni a. C., i poc despuix la vall del Nilo s'unia baix els primers faraons; la civilisació es va estendre ràpidament pel Alce (Síria, Líban i Israel), un àrea de similar geografia i clima que facilita el creiximent de plantes anuals en llavors comestibles i en una major productivitat a lo llarc de les estacions que les plantes perennes. En el Creixent es troben les plantes que varen ser més importants en el neolític, com el farro, blat, ordi, lli, cigró, pésol, llentilla o el yero, i allí va començar la domesticació de cinc espècies d'animals: la vaca, la cabra, l'ovella, el porc i el cavall.

Més vesprada, es varen desenrollar els grans imperis d'Àsia Menor, com l'assiri i el hitita. L'expansió es va retardar fins que varen ser capaces de construir barcos apropiats per a creuar la mar, a el hora que es desenrollaven les societats en Chipre i atres illes, i en Creta floria la civilisació minoica. Mentres que en les primeres époques varen prosperar les ciutats situades junt als rius, les societats situades en la costa es varen enriquir posteriorment en el comerç marítim, conseguint major poder.

També es va desenrollar la civilisació grega en l'extrem noreste de mediterràneu en els territoris que hui ocupa Grècia en les costes d'Àsia Menor (Turquia) i en vàries illes com Creta, Chipre, Rodas, i Sicília.

Edat Antiga

Artícul principal → Conca del Mediterràneu.

Vore també: Imperi aqueménida, Periodo helenístico, Cartago, i Imperi romà

Els més notables varen ser les ciutats estats gregues i fenicias. Els grecs es varen estendre a través del mar Negra i al sur fins al mar Rojo. Els fenicios varen explorar el Mediterràneu occidental, incloent el nort d'Àfrica i la península ibèrica. El núcleu fenicio en el Llevant estava dominat pels regnes arraïlats a l'est, en Mesopotamia i Pèrsia, i els fenicios proporcionaven a sovint les forces navals del aqueménida.

Archiu:Map of the Empire of Alexander the Great (1893).jpg

Conquistes d'Alejandro Magne.

Al nort de Grècia continental, en Macedònia, el habilitat tecnològica i d'organisació grega es va forjar a través de diferents guerres, en les que vencien gràcies a la cavalleria. Baixe el mando d'Alejandro Magne, esta força es va encaminar a l'est, i en una série de tres batalles decisives, va derrotar a les forces perses i va prendre el seu imperi, que incloïa Egipte i les terres fenicias. En això, els centres principals del Mediterràneu es varen integrar en l'imperi d'Alejandro. El seu imperi no li va sobreviure, i l'Orient Mig, Egipte, i Grècia varen ser una atra volta independents, pero les conquistes d'Alejandro varen difondre els coneiximents i les idees gregues a través de la regió.

Vore també: Helenización

La regió mediterrànea oriental va ser eclipsada en el 220 a. C. pels pobles de l'oest. En Àfrica del nort, la colónia fenicia de Cartago va créixer fins a dominar les seues afores en un imperi que va mantindre moltes de les característiques fenicias. No obstant, va ser una ciutat en la península italiana, Roma, la que dominaria tota la conca mediterrànea.

Archiu:Europa60AD.svg

l'Imperi romà en la seua época de major expansió. (any 60)

Expandint-se primer a través d'Itàlia, Roma va derrotar a Cartago en les guerres púnicas, convertint-se en la força principal de la regió. Els romans pronte varen invadir l'est que regia Grècia, i el herència grega va eixercitar un paper important en l'Imperi romà. En esta época les cultures costeres que es dedicaven al comerç havien dominat sobre les valls interiors que havien segut el breçol de les grans civilisacions. En Egipte es va desplaçar el centre del poder des del Nilo cap a Aleixandria. Mesopotamia es va convertir en una regió fronteriça entre l'Imperi romà i els perses.

Durant varis sigles el Mediterràneu va ser el Mare Nostrum ('La nostra mar'), un «llac romà» rodejat per tots costats pel Imperi romà d'Occident. Una província de l'imperi era Judea, i en el temps, una religió fundada allí, el cristianisme, es va estendre per l'Imperi i es va convertir en el seu fe oficial. L'imperi va començar a derrocar-se i va caure en el V. L'est era temporalment una atra volta dominant: l'Imperi bizantí format en la mitat oriental del romà. La part occidental, la Galia, Iberia, i el Magreb, varen ser invadits per les gents nómadas de l'estepa eurasiática. Estos conquistadors pronte es varen assentar, varen adoptar moltes de les costums locals, i varen formar molts i menuts regnes que guerreaban entre sí.

Vore també

• Conca del Mediterràneu
• Mediterràneu oriental
• Mediterràneu occidental

Bibliografia

• (2007).Historical Materialism.Brill.Leiden:15

47–74.ISSN 1465-4466.

• (1998).Felipe II (1527-1598): Europa i la monarquia catòlica: Congrés Internacional "Felipe II (1598-1998), Europa dividida, la monarquia catòlica de Felipe II (Universitat Autònoma de Madrit, 20-23 abril 1998).1(1)

97-110.

• (2000).Torre dels Lujanes.Real Societat Econòmica Matritense d'Amics del País.Madrit:(41)

63-75.ISSN 1136-4343.

• (1996-1997).Anals de l'Universitat d'Alacant. Història medieval.Universitat d'Alacant.Alacant:(11)

405-416.ISSN 0212-2480.

• (2006) «The Mediterranean, dynamic centre of the 14th century», María Jesús Viguera Molins (Coord.) (ed.). Ibn Khaldun: The Mediterranean in the 14th Century: Rise and Fall of Empires, Foundation José Manuel Lara, pp. 40-49. ISBN 84-96556-34-4.

Bibliografia adicional

• Abulafia, David (2003). El Mediterràneu en el història, Crítica, Madrit. ISBN 84-8432-483-4.
• Braudel, Fernand. L'espai i el història del Mediterràneu, F.C.E.. ISBN 968-16-3295-8.
• Braudel, Fernand (1997). Entorn al Mediterràneu, Paidos. ISBN 84-493-0463-6.
• Braudel, Fernand (1998). Memòries del Mediterrásneo, Càtedra, Madrit. ISBN 84-493-0463-6.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFElías Zamora Acosta^{Pàgina personal}, Pedro Maya Álvarez. (editors)1998">Elías Zamora Acosta^{Pàgina personal}, Pedro Maya Álvarez. (editors) (1998). Relaciones interétnicas i multiculturalidad en el Mediterràneu Occidental, V Centenari de Melilla, Melilla. ISBN 978-84-605-8236-6.
• Giunta, Francesco (1989). Aragonesos i catalans en el Mediterràneu, Ariel, Barcelona. ISBN 84-344-6562-0.
• Ruiz-Domenec, José Enrique. El Mediterràneu: història i cultura, Ed. Península. ISBN 84-8307-603-9.
• Duby, Georges (1997). Els ideals del Mediterràneu: història, filosofia i lliteratura en la cultura europea, Institut Catalá de la Mediterránia, Barcelona. ISBN 84-8432-840-6.
• Morales, Víctor (1993). El Mediterràneu. II, Edats moderna i contemporànea, Ed. Universitat Complutense, Madrit.