Anar al contingut

Iguanodon

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Iguanodon

Iguanodon (gr. «dent d'iguana»), referit en espanyol com iguanodonte, és un gènero en dos, o possiblement tres, espècies de dinosauris ornitópodo iguanodóntido, que varen viure a principis del periodo Cretácico Inferior, entre 126 a 120 millons d'anys, entre el Barremiense i l'Aptiense, en lo que hui és Europa. Iguanodon està a mig camí entre els primitius dels hipsilofodóntidos, bípedos i ràpits, i la culminació dels ornitópodos en els dinosauris de pico d'ànet. S'han descrit moltes espècies de Iguanodon, datades des del Kimmeridgiense, a finals del Jurásico, al Cenomaniense del Cretácico Superior en Àsia, Europa, i Norteamérica. No obstant, des de la primera década de el XXI es tendix a reconéixer una única espècie, Iguanodon bernissartensis ben fonamentada, que va viure en el Cretácico inferior d'Europa. La principal característica de Iguanodon són els seus grans garras en els polzeés, que varen ser utilisats possiblement per a defendre's dels depredadors, combinades en els quints dits prensils llarcs capaços de buscar menjar..

Descobert en 1822 i descrit tres anys més tart en 1825 pel geólogo anglés Gideon Mantell, Iguanodon va ser el segon dinosauri nomenat formalment, despuix de Megalosaurus. Junt en Megalosaurus i Hylaeosaurus, és un dels tres gèneros usats originalment per a definir Dinosauria. Va ser batejat per Gideon Mantell en el nom Iguanodon, el qual es deriva del terme iguana i de la paraula grega odontos, dent, degut a que les dents de Iguanodon són similars als de la iguana. Varen ser herbívors grans i robusts. Iguanodon és un membre del grup més gran Iguanodontia, junt en els hadrosáuridos. La taxonomia d'este gènero continua sent un assunt d'estudi mentres que es nomenen noves espècies o les de molts anys es reasignan a atres gèneros.

La comprensió científica de Iguanodon ha evolucionat a través del temps, a mida que nova informació s'obté dels fòssilés. Els numerosos espècimen d'este gènero, incloent els esquelets casi complets a partir de dos nivells fosilíferos ben coneguts, han permés que els investigadors formulen hipòtesis sobre molts aspectes de la vida del animal, incloent l'alimentació, el moviment, i el comportament social. Com un dels primers dinosauris ben coneguts per la ciència, Iguanodon ha ocupat un lloc chicotet pero notable en l'opinió pública sobre els dinosauris, ya que les seues representacions artístiques han anat canviant perceptiblemente en resposta a les successives interpretacions de la seua anatomia.

Descripció

[editar | editar còdic]
Iguanodon bernissartensis comparat en un ser humà.

Iguanodon va ser un robust herbívor que podia alternar entre les marches bípeda i cuadrúpeda.[1] S'ha estimat que els adults de l'espècie millor coneguda, I. bernissartensis, pesaven un promig de 3 tonelladas,[2] i medien prop de 10 metros de llarc, podent alcançar en alguns casos els 13 metros.[3] L'espina dorsal i la coa estaven reforçades i rigificadas per tendons osificados cilíndrics, que s'ometen generalment en els montages i dibuixos esquelètics.[1] En general, el seu aspecte i estructura del cos no diferia dels posteriors hadrosáuridos.

Cràneu

[editar | editar còdic]

Este gènero tenia un cràneu gran, alt pero estret, en un desdentado pico cobert provablement en queratina, i les dents com els de una iguana, pero molt més grans i junts en paquets.[1] El cràneu estava estructurat de tal manera que quan tancava la mandíbula, els maxilars, ossos del cràneu que sostenen les dents superiors, s'estovaven cap a fòra. Açò causaria que les superfícies més baixes de les dents superiors fregaren contra la superfície superior de les dents de la mandíbula, molent qualsevol cosa entre ells i proporcionant una acció equivalent a la masticació dels mamífers.[4] Degut a que les dents sempre eren substituïts, l'animal hauria pogut utilisar este mecanisme tota la seua vida i podria menjar material vegetal resistent.[5] Per un atre costat, la part frontal del hocico era desdentada, i estaria provablement coberta per un pico córneo, apte per a arrancar ramitas i brots,[6] ubicat sobre els ossos premaxilar, en el cràneu i predentario, en la mandíbula, cada u dels quals formava una punta estovada rugosa que li servirien de base.[1]

Cranéo de Iguanodon del Museu d'Història Natural de l'Universitat d'Oxford.

Iguanodon posseïa un robust aparat masticador, dotat en la dentició típica d'un reptil herbívor.[7] El mateix Mantell va notar que els restants en els que treballava eren distints als de qualsevol reptil modern, especialment en la mandíbula inferior en una sínfisis en forma de cullera, que va comparar en el pereós de dos dits i l'extint pereós terrestre Mylodon. Mantell va sugerir que Iguanodon hauria tingut una llengua prensil que podrien utilisar per a recolectar l'aliment,[8] com les girafes actuals. Restants més complets que els estudiats per Mantell han demostrat que açò no podia ser correcte. L'os hioides de Iguanodon, en el que s'inserten músculs de la llengua, tenia una estructura robusta, implicant una llengua molt musculosa, no prensil, incapaç per a realisar els moviments sugerits. [9] L'idea de la llengua prensil ha segut atribuïda erròneament a Dollo.[10]

Iguanodon tenia una única dent de tongada per cada peça dentaria en us, a diferència dels hadrosáuridos, que tenien vàries files de dents de tongada. Posseïen 29 dents en cada maxilar, 58 dents superiors, i 25 en cada dentario, 50 dents inferiors, mentres que en el premaxilar i el predentario, que formaven el "pico", no posseïen cap. El major número de dents superiors es compensa en una major llongitut de les dents de la mandíbula, lo que permetia l'oclusió de les files dentals en tota la seua llongitut, necessària per a la masticació eficaç. Degut certs detalls anatòmics i a la profunda inserció de les dents des de l'exterior de les mandíbules se supon que, de la mateixa manera que la majoria dels demés ornitisquios, Iguanodon tenia algun tipo d'estructura similar a la galta, muscular o no, per a conservar l'aliment en la boca durant la masticació.[11][12]

Extremitats

[editar | editar còdic]
Una mà de Iguanodon mostrada en Brusseles; en el dit prensil estés.

Les cames eren poderoses, pero no aptes per a la carrera, i tenien tres dits en cada peu. Els braços eren llarcs, fins a 75% de la llongitut de les cames en I. bernissartensis i robusts,[3] en les mans poc flexibles construïdes de modo que els tres dits centrals, dits II, III i IV, formant un caixco, pogueren soportar el pes en posició cuadrúpeda.[1] El dit garranchet, el dit V, era allargat i flexible, i hauria pogut ser utilisat per a manipular objectes i d'ajuda en la recolecció de l'aliment.[1] Es va trobar evidència d'una fractura d'os de la cadera en un espècimen de Iguanodon, que tenia una lesió en la seua ísquion. Atres dos individus es varen observar en signes d'osteoartritis com ho demostren els creiximents òsseus en els seus turmells que es diuen osteofitos.[13]

Polzes en garres
[editar | editar còdic]

Una de les característiques de Iguanodon és el gran dit polze, dit I o pollex, que la seua segona falange formava gran una garra cònica, molt desenrollada i provablement dotada en una grossa coberta còrnea.[14] Els polzes estaven dirigits cap a fòra, perpendicular als tres dits centrals.

Este polze és tradicionalment explicat com un element defensiu contra els predadores[6][1] o contra atres Iguanodon,[3] encara que va poder usar-ho també per a partir llavors i frutas.[1] S'ha propost també la possibilitat de que la garra estiguera associada a una glándula venenosa,[15] pero l'hipòtesis està en dubte, ya que ni la falange és hueca[3] ni existix cap tipo de estría o conducte que poguera conduir el verí.[16] En les reconstrucció inicials Mantell va confondre l'última falange del polze en una banya que va ubicar sobre el nas, aixina, en aspecte de rinoceront, va aparéixer representat Iguanodon en les primeres recreació, fins que es varen trobar els eixemplars complets en Bernissart i Dollo es va donar conte de l'error, colocant l'os en el lloc correcte de la mà, un polze modificat.[6] Esta no seria la volta última que la garra modificada del polze d'un dinosauri era mal interpretada; Noasaurus, Baryonyx i Megaraptor són eixemples des de la década de 1980, quan les garres engrandides del polze varen ser posades en el peu, com en els dromeosáuridos.

Descobriment i investigació

[editar | editar còdic]

Degut a que Iguanodon és un dels primers gèneros de dinosauri en haver rebut un nom, són numeroses les espècies que li han segut assignades. Si ben Iguanodon no es considera un tàxon caixó de sastre, a l'estil d'atres gèneros de dinosauri com Megalosaurus, la seua història ha segut complexa i la seua taxonomia és revisada constantment.[17][18][19][20] Els restants de les espècies més conegudes han sorgit en Bèlgica, Anglaterra, Espanya i França. Restants d'animals similars, possiblement pertanyents a este gènero o a un molt similar han segut trobats també en Mongòlia i d'espècies diferenciades en Utah, Estats Units.

Iguanodon anglicus va ser l'espècie tipo original, pero el holotip estava basat en una sola dent i des de llavors solament s'han trobat restants parcials de l'espècie. En març de 2000, la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoológica va canviar l'espècie tipo a la millor coneguda I. bernissartensis, en el nou holotip IRSNB 1534. La dent del Iguanodon original és guardat en l'Et Papa Tongarewa, el museu nacional de Nova Zelanda en Wellington, encara que no està exhibida actualment. El fòssil va aplegar a Nova Zelanda luego que el fill de Gideon Mantell s'establira allí.[21] En el reconeiximent de la semblança de les dents als de la iguana, Mantell va nomenar el seu nou gènero Iguanodon o "dents de iguana", a partir de Iguana i del grec odontos, "dent".[3]

Gideon Mantell, Sir Richard Owen i el descobriment dels dinosauris

[editar | editar còdic]
Ilustració dels fòssils de dents de Iguanodon junt als d'una iguana moderna en el treball de Mantell de 1825.

El descobriment de Iguanodon ha segut acompanyat a lo llarc del temps per una popular llegenda. El primer rastre d'un Iguanodon va ser una dent fosilizado trobat per l'esposa de Gideon Mantell, Mary Ann Mantell, en els estrats del Bosc Tilgate, en Cuckfield, Anglaterra, mentres el seu marit revisava un pacient. No obstant, no hi ha evidència de que Mantell duguera a la seua esposa en ell mentres vea els seus pacients. Ademés, va admetre en 1851 que ell mateixa havia trobat les dents,[22] encara que prèviament havia declarat en 1827 que la Sra. Mantell havia trobat el primer de les dents més tarde cridats Iguanodon.[23] Atres autors posteriors estan d'acort en que l'història no és certament falsa.[24] Sense importar les circumstàncies exactes, va inspeccionar l'àrea en busca de més fòssils, i va consultar als experts sobre fòssils del seu temps sobre quina classe d'animal varen poder pertànyer els ossos. La major part dels científics, per eixemple William Buckland i Georges Cuvier, varen pensar que les dents eren de peix o mamífer. No obstant, Samuel Stutchbury, un naturaliste del Real Colege de Cirugians, va reconéixer que s'assemblaven als d'una iguana pero vint voltes més gran.[2] Pels seus quaderns se sap que Mantell va adquirir grans ossos de fòssils de la pedrera de Whitemans Green en 1820. Com també es varen trobar dents de terópodos, pertanyents a carnívors, al principi va interpretar estos ossos, que va intentar combinar en un esquelet parcial, com els de un cocodril jagant. En 1821, Mantell va mencionar la troballa de dents herbívores i va començar a considerar la possibilitat de que un gran reptil herbívor estiguera present en els estrats. No obstant, en la seua publicació de 1822 Fossils of the South Downs encara no es va atrevir a sugerir una conexió entre les dents i el seu esquelet molt incomplet, suponent que les seues troballes presentaven dos formes grans, una carnívora, «un animal de la Tribu Fardacho d'enorme magnitut» i l'atra herbívora.[25] Mantell no va descriure els seus descobriments fins a 1825, quan va presentar un treball en la Royal Society de Londres.[7][22]

Restants trobats en Maidstone en 1840, reclasificado en el gènero Mantellodon.

En maig de 1822 va presentar per primera volta les dents herbívores a la Royal Society de Londres, pero els membres, entre ells William Buckland, els varen descartar com a dents de peix o com els incisius d'un rinoceront d'un estrat terciario. El 23 de juny de 1823, Charles Lyell va mostrar alguns a Georges Cuvier, durant una velada en París, pero el famós naturaliste francés els va rebujar de colp i repent com els de un rinoceront. Pese a que al sendemà Cuvier es va retractar, Lyell solament va informar del rebuig a Mantell, qui es va mostrar un tant tímit al respecte. En 1824 Buckland va descriure a Megalosaurus i en eixa ocasió va ser invitat a visitar la colecció de Mantell. Al vore els ossos el 6 de març, va estar d'acort en que es tractava d'un sauriano jagant, encara que encara negava que fora un herbívor. No obstant, envalentit, Mantell va tornar a enviar algunes dents a Cuvier, qui va respondre el 22 de juny de 1824 que havia determinat que eren reptils i que possiblement pertanyien a un herbívor jagant. En una nova edició eixe any dels seus Recherches sur els Ossements Fossiles Cuvier va admetre el seu error anterior, lo que va dur a una immediata acceptació de Mantell, i el seu nou sauriano, en els círculs científics. Mantell va intentar corroborar encara més la seua teoria en trobar un paralel modern entre els reptils existents.[26] En setembre de 1824 va visitar el Royal College of Surgeons.Pero al principi no va poder trobar dents comparables. No obstant, el curador assistent Samuel Stutchbury va reconéixer que s'assemblaven als d'una iguana que ell havia preparat recentment, encara que vint voltes més.[2]

En el reconeiximent de la semblança de les dents als de la iguana, Mantell va nomenar el seu nou gènero Iguanodon o "dents de iguana", a partir de Iguana i del grec odontos, "dent".[3] Basant-se en una escala isomètrica, va estimar que la criatura hauria alcançat els 12 metros de llarc.[7] L'idea inicial va ser cridar-ho Iguanasaurus, "fardacho iguana ", pero el seu amic William Daniel Conybeare li va sugerir que eixe nom era més aplicable a la mateixa iguana i que seria millor cridar-ho Iguanoides, "com una iguana ", o Iguanodon.[26][27] Va tindre el descuit de no assignar nom a l'espècie per a formar l'apropiada nomenclatura binomial, aixina que el nom va ser suministrat en 1829 per Friedrich Holl com Iguanodon anglicum, que va ser esmenat més alvance com I. anglicus.[28]

Mantell va enviar una carta que detallava el seu descobriment a la Societat Filosòfica de Portsmouth en decembre de 1824, vàries semanes despuix d'establir-se en un nom per a la criatura fòssil. La carta va ser llegida als membres de la Societat en una reunió el 17 de decembre, i es va publicar un informe en el Hampshire Telegraph el dilluns següent, 20 de decembre, que anunciava el nom, mal escrit com "Iguanadon".[29] Mantell va publicar formalment les seues troballes el 10 de febrer de 1825, quan va presentar un document sobre els restants a la Royal Society de Londres.[7][22]

Reconstrucció de Mantell de Iguanodon basada en els restants de Maidstone.

Un espècimen més complet d'un animal similar va ser descobert en una pedrera en Maidstone , Kent, en 1834, part inferior de la formació Greensand Inferior, que Mantell pronte va adquirir. que Mantell va adquirir i va identificar basat en la dent que tenia. La llosa de Maidstone va permetre les primeres reconstrucció esquelètiques i interpretacions artístiques d'un iguanodonte. L'error més famós va ser l'adició d'un banya, també descobert per l'esposa de Mantell, sobre el nas del dinosauri.[30] El descobriment de molts millors espècimen de I. bernissartensis en 1878 va revelar que la banya era en realitat un polze modificat, potser usat per a la defensa, a modo de punyal contra els depredadors del seu ambient. Dit error pot observar-se en les escultures preparades per a la gran exposició de 1851 del Palau de Cristal de Londres, conservades actualment com a testimoni històric. Per a commemorar el descobriment el districte de Maidstone va incorporar un Iguanodon com soporte en el seu escut d'armes en 1949.[31] Este espècimen s'ha lligat al nom I. mantelli, una espècie nomenada en 1832 per von Meyer en lloc de I. anglicus, solament perque procedia d'una formació rocosa diferent que el material original de I. anglicus.[27] L'espècimen de Maidstone, també conegut com "Mantel-piece" de Gideon Mantell, i etiquetage formalment NHMUK 3741,[32][33] va ser posteriorment exclós de Iguanodon. Es classifica com a cf. Mantellisaurus per McDonald en 2012,[34] com a cf. Mantellisaurus atherfieldensis per Norman en 2012,[32] i va anar l'holotip d'una espècie separada Mantellodon carpenteri per Paul en 2012.[33]

El famós convit de Benjamin Waterhouse Hawkins dins del Iguanodon.

Al mateix temps, la tensió va començar a créixer entre Mantell i Richard Owen, un científic ambiciós en una major finançació i millors conexions socials en els turbulentos móns de la ciència i la política britàniques de l'era del Acta de la Reforma de 1832. Owen, un ferm creacionista, s'oponia a el "transmutacionismo", una versió primitiva de l'evolució, que llavors estava sent discutida i va utilisar als dinosauris, el nom ho falcaria ell mateixa alguna cosa més tart, com a arma en este conflicte. En la definició de Dinosauria va reduir les dimensions dels dinosauris des dels excessius més de 61 metros i va determinar que no eren simplement fardachos jagants, proponent que eren tan alvançats com els mamífers, característiques donades per Deu i segons la comprensió del seu temps, no haurien pogut ser "transmutados" des de reptils a criatures com els mamífers.[35][36]

Poc abans la seua mort en 1852, Mantell va argumentar que Iguanodon no era un pesat animal similar a un paquidermo[37] com Owen proponia, pero no va ser invitat a participar en la reconstrucció dels dinosauris de The Crystal Palace, que varen impondre l'image dels dinosauris d'Owen en l'imaginació popular.[35] Junt a Benjamin Waterhouse Hawkins, varen crear casi dos dotzenes d'esculturas de tamany natural de varis animals prehistòrics, construïts en formigó sobre una estructura d'acer i rajola. Varen incloure dos Iguanodon, un empinat i un atre a quatre pates i abans que este últim fora terminat, es va portar a terme un convit en el seu interior per a vint selectes comensals.[38][39][40]

La mina de Bernissart

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Jaciment de Bernissart.
Fotografia del primer montage d'un esquelet de Iguanodon de Bernissart.

El major descobriment de restants de Iguanodon va ocórrer en 1878 en la mina de carbó de Bernissart en Bèlgica, a una profunditat de 322 metros,[6] quan dos miners, Jules Créteur i Alphonse Blanchard, es varen entropeçar accidentalment en un esquelet que inicialment varen prendre per fusta petrificada. En l'alé d'Alphonse Briart, supervisor de mines en la propenca Morlanwelz, Louis de Pauw va començar el 15 de maig de 1878 a excavar els esquelets i en 1882 Louis Dollo els va reconstruir. Es varen recuperar a lo manco 38 individus de Iguanodon,[1] la majoria d'ells adults.[41] En 1882, l'espècimen holotip de I. bernissartensis es va convertir en un dels primers esquelets de dinosauris montats per a la seua exhibició. Es va colocar en una capella en el Palau de Carlos de Lorena usant una série de cuerdo ajustables unides a les bastides per a que es poguera conseguir una postura realista durant el procés de montage.[32] Este espècimen, junt en varis atres, es va obrir per primera volta en un pati interior del palau en juliol de 1883. En 1891, varen ser traslladats al Real Institut Belga de Ciències Naturals en Brusseles, a on encara estan en exhibició, 9 es mostren com a ensellaments de peu, i 19 més encara estan en el sòtol del Museu.[6] Rèpliques d'estos s'exhibixen en Museu d'Història Natural de l'Universitat d'Oxford i en el Museu Sedgwick de Ciències de la Terra en Cambridge. Un atre dels eixemplars originals montats està expost en un chicotet museu ad hoc en la ciutat de Benissart. La majoria dels restants varen ser referits a una nova espècie, I. bernissartensis, de Bernissart, un animal més gran i molt més robust de lo que els restants anglesos havien revelat encara. Un espècimen, IRSNB 1551, es va referir al principi al nebuloso, gracil I. mantelli, pero actualment es referix a Mantellisaurus atherfieldensis. Estos restants varen ser alguns dels primers esquelets complets de dinosauri coneguts. Junt als Iguanodon varen ser trobats restants de plantes, insectes, peixos, amfibis i d'atres reptils,[6] incloent el cocodriloformo Bernissartia.[14]

Iguanodon bernissartensis. Dibuixos dels fòssils de 1882.

Quan es varen dispondre a reconstruir i conservar els restants de Bernissart, el coneiximent de la conservació de restants fòssils estava en els seus inicis i estaven mal equipats per a tractar lo que es coneixia com "la malaltia de la pirita". La pirita, sulfur de ferro, en els ossos s'alterava a sulfat de ferro danyant els restants, fent-los badar-se i trossejant-los. Quan estaven aïllats en la roca, els ossos es trobaven en un ambient anoxico gràcies a que es trobaven aïllats per l'argila humida que evitava el procés, pero quan varen ser exposts a l'aire, la reacció química natural va començar a tindre lloc. Per a llimitar este efecte, de Pauw immediatament, encara en la galeria de mines, va tornar a cobrir els fòssils excavats en argila humida, sagellant-los en paper i algeps, reforçat en anells de ferro, formant un total d'aproximadament 600 blocs transportables en un pes combinat de 130 tonellades. En Brusseles, despuix d'obrir l'algeps, va impregnar els ossos en gelatina hervir mesclada en oli de tacha com a conservant. Eliminant la major part de la pirita visible, les va endurir en pegament, terminant en una capa final de làmina d'estany. El dany va ser reparat en paper maché.[42] Este tractament va tindre l'efecte no desijat de sagellar la humitat i estendre el periodo de dany. En 1932, el director del museu, Victor van Straelen, va decidir que els espècimen devien ser completament restaurats novament per a salvaguardar la seua preservació. Des de decembre de 1935 fins a agost de 1936, el personal del museu en Brusseles va tractar el problema en una combinació d'alcohol, arsènic i 390 quilograms de goma laca. Esta combinació estava destinada a penetrar simultàneament en els fòssils, en alcohol, previndre el desenroll de, verdet en arsènic i endurir-los en laca. Els fòssils varen entrar en una tercera ronda de conservació des de 2003 fins a maig de 2007, quan es varen eliminar les lacas, la goma d'ocultació i la gelatina i es varen impregnar en acetat de polivinilo, cianoacrilato i epoxi.[43] Els tractaments moderns per a este problema generalment involucren el seguiment de la humitat de l'almagasenament de fòssils o, en el cas de mostres fresques, la preparació d'un recobriment especial de polietilenglicol que després es calfa en una bomba de buit, per a que la humitat s'elimine immediatament i els espais dels poros s'infiltren en polietilenglicol per a sagellar i enfortir el fòssil.[6]

Erro al crear miniatura:
Un dels varis esquelets mostrats en Brusseles.

Els espècimen de Dollo varen permetre que es demostrara que els paquidermos prehistòrics d'Owen no eren l'image correcta de Iguanodon. En el seu lloc va dissenyar els montages esquelètics basant-se en l'emú i el walabí, i va posar la púa que havia estat en el nas correctament en el polze.[44][45] Els seus montages no va anar totalment correctes ya que tenia la desventaja de ser el primer en enfrontar-se a un dinosauri complet. Un problema que va ser reconegut més alvance va ser la curvatura que va introduir en la coa. Este apèndix era més o menys recte, com es mostra en els esquelets que ell excavava, i la presència de tendons osificados. De fet, per a conseguir la curva de la coa més pareguda a la del walabí o cangur, tindria que haver estat trencada. En la seua coa i part posterior correctes, rectes, l'animal hauria caminat en la seua columna vertebral horisontal, paralela a la terra, en els braços per a recolzar el cos si fora necessari.[6] Les excavacions en la mina varen parar en 1881, encara que no per haver quedat agotada de fòssils, com han demostrat recents operacions de perforació.[46] Durant la Primera Guerra Mundial, quan la ciutat va ser ocupada pels alemans, es varen fer preparatius per a obrir de nou la mina per a la paleontologia i Otto Jaekel va ser enviat des de Berlín per a supervisar-les. Quan els aliats varen recuperar Bernissart a penes la primera capa fosilífera estava a punt de ser destapada. Atres tentatives de reobrir la mina varen ser obstaculisades per problemes financers i es varen detindre definitivament en 1921 en inundar-se la mina.[6]

Descobriments al voltant del món

[editar | editar còdic]

Les investigacions sobre Iguanodon varen disminuir durant la primera part de el XX, quan les Guerres Mundials i la Gran Depressió varen envoldre a Europa. En 1925 R. W. Hooley va descriure una nova espècie, I. atherfieldensis, procedent de Atherfield Point en l'Illa de Wight, que va suscitar una intensa controvèrsia taxonómica.[47] No obstant, el que havia segut un gènero exclusivament europeu va escomençar a ser identificat en tot lo món, en material procedent d'Àfrica, a partir de dents en Tunis,[48] i en atres parts del Desert del Sahara,[49] Mongòlia, I. orientalis,[50] i en Amèrica del Nort, I. ottingeri d'Utah, Estats Units.[51] Una atra espècie de Norteamérica, de Dakota del Sur, I. lakotaensis,[52] va ser posteriorment reasignada al gènero Dakotadon.[20] Investigació de finals de el XX i XXI i la divisió del gènero

Iguanodon no va ser part del principi de la renaixença dels dinosauris que va començar en la descripció de Deinonychus en 1969, pero no va ser oblidat per molt temps. El treball sobre mecanismes d'alimentació dels ornitópodos de David B. Weishampel va proporcionar una millor comprensió de la seua alimentació,[4] i David B. Norman va treballar molts aspectes de Iguanodon, fent-ho un dels dinosauris més coneguts.[9][6][53][1] Ademés, la troballa de numerosos esquelets de Iguanodon, en Nehden, Renania del Nort-Westfalia, Alemània, va proveir l'evidència de comportament gregario, en manada, en este gènero ya que els animals en l'àrea de la troballa semblaven haver estat pròxims uns a uns atres quan una inundació repentina els va matar. Es varen trobar a lo manco 15 individus, de 2 a 8 metros de llarc, encara que alguns d'ells són iguanodóntidos gráciles i pertanyen al gènero relacionat Mantellisaurus o Dollodon, descrit inicialment com I. atherfieldensis, per creure's en aquell moment que es tractava d'una atra espècie de Iguanodon.[41][20] Una revisió important de Iguanodon duta pel Renaixença seria una atra revisió de cóm reconstruir l'animal. Un defecte important en la reconstrucció de Dollo va ser la curva que va introduir en la coa. Este orgue era més o menys recte, com ho mostren els esquelets que estava excavant, i la presència de tendons osificados. De fet, per a obtindre una postura més pareguda a la d'un cangur, la coa deuria haver-se trencat. En la coa i l'esquena correctes i rectes, l'animal hauria caminat en el seu cos en posició horisontal al sol, en els braços en el seu lloc per a sostindre el cos si fora necessari.

En el XXI, el material de Iguanodon s'ha utilisat en la busca de biomoléculas de dinosauris. En 2003, Graham Embery et al., en busca d'ADN i unes atres biomoléculas conservades en fòssils, varen trobar en una costella de Iguanodon restants identificables de proteïnes típiques del teixit òsseu, com fosfoproteínas i proteoglicanos.<[54]

Espècies

[editar | editar còdic]

Espècies vàlides de Iguanodon

[editar | editar còdic]

Solament unes poques de les espècies originalment assignades a la família dels iguanodóntidos són actualment considerades vàlides, i d'elles, solament dos correspon al gènero Iguanodon.[1][20]

  • Iguanodon bernissartensis: descrit per George Albert Boulenger en 1881, sent el neotipo per al gènero. Esta espècie és la més coneguda pels numerosos esquelets complets descoberts en Bernissart, pero també es coneix per abundants restants d'atres localitats d'Europa. Esta inclou a:
    • Delapparentia turolensis: nomenat en 2011[55] basa en una mostra prèviament assignat a Iguanodon bernissartensis,[56] es va aduir a ser distint d'este últim sobre la base de l'altura relativa de les seues espines neurales.[57] No obstant, un estudi de 2017 va observar que açò es troba fàcilment dins del ranc de variació individual, i que la diferència també pot deure's a que D. turolensis siga un adult més vell que atres espècimen de I. bernissartensis.[58]
    • Iguanodon seelyi: també mal deletreado I. seeleyi, descrit per John Hulke en 1882, també és considerat sinònim de Iguanodon bernissartensis, encara que açò no és universalment acceptat.[20][59]
    • I. orientalis: espècie dubtosa de Mongòlia,[60] a la que David Norman sugerix que s'incloga en I bernissartensis,[61] pero açò no ha segut refrendat per atres investigadors.[20]
  • Iguanodon galvensis: descrit en 2015, es basa en restants d'adults i jovenils trobats en depòsits de Barremiense en Terol, Espanya.[62]

Espècies dubtoses de Iguanodon

[editar | editar còdic]
  • Iguanodon anglicus, descrita per Friedrich Holl en 1829,[28] és l'espècie tipo original de Iguanodon, pero, com es va mencionar abans, va ser remplazada per I. bernissartensis, que és ara el neotipo. En el passat ha segut escrita com I. angelicus per Lessem i Glut, 1993 i I. anglicum per Holl en 1829 corregit per Bronn en 1850. Els únics restants són les dents trobades en el bosc de Tilgate de Sussex de l'Est, Anglaterra del Valanginiense-Barremiense, del Cretácico inferior. Ha segut reclasificado en el gènero Therosaurus per Fitzinger en 1840, com T. anglicus és un sinònim objectiu júnior , un nom posterior per al material de I. anglicus.

Espècies reasignadas

[editar | editar còdic]
  • "Iguanodon albinus" o "Albisaurus scutifer": descrit pel paleontòlec chec Antonin Fritsch en 1893, és un dubtós reptil no dinosauriano ara conegut com Albisaurus albinus.[63]
  • "Iguanodon atherfieldensis": descrit per R. W. Hooley en 1925,[47] era més chicotet i menys robust que I. bernissartensis, en espines neurales més llargues. El seu nom es va canviar a Mantellisaurus atherfieldensis en 2007.[19] L'espècimen de Bernissart RBINS 1551 es va descriure com Dollodon bampingi en 2008, pero McDonald i Norman reasignaron Dollodon com sinònim Mantellisaurus.[64][65]
  • "Iguanodon dawsoni": descrit per Lydekker en 1888,[66] es coneix a partir de dos esquelets parcials que es troben en East Sussex, Anglaterra,[1] de la mitat del Valanginiano en el Cretácico Inferior de l'argila Wadhurst.[20] Ara és l'espècie tipo de Barilium.[64]
  • "Iguanodon exogyrarum": descrit per Fritsch en 1878. És dubtós basat en un material molt pobre i va passar a cridar-se Ponerosteus en 2000.[67]
  • "Iguanodon fittoni": Lydekker ho va descriure en 1889.[68] De la mateixa manera que I. dawsoni, esta espècie es va descriure a partir de l'Argila Wadhurst[20] de East Sussex.[1] Ara és l'espècie tipo de Hypselospinus.[64]
  • "Iguanodon hilli": falcat per Edwin Tully Newton en 1892 per a una dent de la Tiza Inferior del Cenomaniano en Hertfordshire , ha segut considerat un hadrosáurido primerenc d'algun tipo.[69] No obstant, treballs recents ho coloquen com a indeterminat més allà d'Hadrosauroidea fora d'Hadrosauridae.[70]
  • "Iguanodon hoggi": també escrit "I. boggii" o "I. hoggii": cridat aixina per Owen a partir d'una mandíbula inferior del Titoniense al Berriasiense provinent dels Llits Purbeck de Dorset en 1874, ha segut reasignado al seu propi gènero, Owenodon.[71]
  • "Iguanodon hollingtoniensis", també deletreado "I. hollingtonensis": descrit per Lydekker en 1889, ha segut considerat com un sinònim de Hypselospinus fittoni[1][64] o una espècie distinta assignada al gènero Huxleysaurus.[33] Es basa en un espècimen de la Formació d'Argila Wadhurst del Valanginiense,[33] assignat de manera diversa a "I. hollingtoniensis" i "I. mantelli" a lo llarc dels anys, té una combinació inusual de mandíbula inferior tipo hadrosaurida i extremitat davantera molt robusta.[20] Norman en 2010 va assignar este espècimen a l'espècie Hypselospinus fittoni,[64] mentres que Paul en 2012 ho va convertir en l'holotip d'una espècie separada, Darwinsaurus evolutionis .[33]
  • "Iguanodon lakotaensis": David B. Weishampel i Philip R. Bjork ho varen descriure en 1989.[52] L'única espècie nortamericana ben acceptada de Iguanodon, "I. lakotaensis", va ser descrita a partir d'un cràneu parcial de la Formació Lakota del Barremiano de Dakota del sur. La seua classificació ha segut polèmica. Alguns investigadors sugerixen que era més basal que I. bernissartensis, i relacionat en Theiophytalia,[72] pero David Norman va sugerir que era un sinònim de I. bernissartensis.[17] Gregory S. Paul ha donat a l'espècie el seu propi gènero, Dakotadon.[20]
  • "Iguanodon mantelli": descrit per Christian Erich Hermann von Meyer en 1832, es va basar en el mateix material que I. anglicus[27] i és un sinònim objectiu d'este últim[73] Varis tàxons, incloent l'holotip de Mantellisaurus i Mantellodon , pero també el dubtós hadrosauroide Trachodon cantabrigiensis, Hypsilophodon i Valdosaurus , varen ser assignats incorrectament a I. mantelli.
  • "Iguanodon mongolensis": és un nomene inválido d'una foto en un llibre de Whitfield en 1992[74] de restants que més tart es cridaria Altirhinus .[75]
  • "Iguanodon orientalis": descrit per A. K. Rozhdestvensky en 1952,,[50] es basa en el material pobre, pero un cràneu en un hocico estovat distintiu que havia segut assignat a ella es renombró Altirhinus kurzanovi en 1998.[17] Al mateix temps, es va considerar que I. orientalis era un nomen dubium perque no es pot comparar en I. bernissartensis.[17][61]
  • "Iguanodon ottingeri": descrit per Peter Galton i James A. Jensen en 1979, és un nomen dubium basat en les dents de la possiblement aptiana Formació Cedar Mountain d'Utah.[51] En part és considerat Eolambia caroljonesa,[76] el restant com un hadrosauriforme no Iguanodon.[77]
  • "Iguanodon phillipsi": va ser descrit per Harry Seeley en 1869,[78] pero més tarde lo reasignó a Priodontognathus.[79]
  • "Iguanodon praecursor": també escrit "I. precursor": descrit per E. Sauvage en 1876 a partir de les dents d'una anònima formació la Kimmeridgiense en Pas-de-Calais , França , és en realitat un saurópodo , a voltes assignat a Neosodon,[80] encara que els dos procedixen de diferents formacions.[81]
  • "Iguanodon prestwichii": també deletreado "I. prestwichi": descrit per John Hulke en 1880, ha segut reasignado a Camptosaurus prestwichii o al seu propi gènero Cumnoria prestwichii.
  • "Iguanodon suessii": descrit per Emanuel Bunzel en 1871, ha segut reasignado a Mochlodon suessi.[1]
  • "Iguanodon foxii": també escrit com "I. foxi": va ser descrit originalment per Thomas Henry Huxley en 1869 com l'espècie tipo de Hypsilophodon, Owen en 1873 o 1874 lo reasignó a Iguanodon , pero la seua missió pronte va ser anulada.[82]
  • "Iguanodon gracilis": nomenada per Lydekker en 1888 com l'espècie tipo de Sphenospondylus i assignada a Iguanodon en 1969 per Rodney Steel, és un sinònim de Mantellisaurus atherfieldensis,[1] pero hui en dia es considera dubtosa.[53][65]
  • "Iguanodon major": una espècie nomenada per Justin Delair en 1966,[83] basada en vèrtebres de l'Illa de Wight i Sussex, originalment descrita per Owen en 1842 com una espècie de Streptospondylus, S. major , és un nomen dubium.[59]
  • "Iguanodon valdensis": un canvi de nom de Vectisaurus valdensis per Ernst van donen Broeck en 1900.[84] Originalment nomenat per Hulke com un gènero distint en 1879 basat en restants vertebrals i pèlvics, era de l'etapa Barremiana de l'Illa de Wight.[85] Es va considerar un espècimen jovenil de Mantellisaurus atherfieldensis,[86] o una espècie no determinada de Mantellisaurus,[20] pero és indeterminat més allà d'Iguanodontia.[65]
  • "Proiguanodon": considerat inválido , nomenat per van donen Broeck, en 1900 també pertanydria a iguanodon.[87]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 Norman, David B. (2004). «Basal Iguanodontia», Weishampel, D.B., Dodson, P., and Osmólska, H. (eds.) (ed.). The Dinosauria, 2nd edició, Berkeley: University of Califòrnia Press, pp. 413–437. ISBN 0-520-24209-2.
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 Glut, Donald F. (1997). «Iguanodon», Dinosaurs: The Encyclopedia., Jefferson, North Carolina: McFarland & Co, pp. 490–500. ISBN 0-89950-917-7.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Naish, Darren (2001). «Ornithopod dinosaurs», Dinosaurs of the Isle of Wight, London: The Palaeontological Association, pp. 60–132. ISBN 0-901702-72-2.
  4. ↑ 4,0 4,1 Weishampel, David B. (1984). Evolution in jaw mechanics in ornithopod dinosaurs, Berlin; New York: Springer-Verlag. ISBN 0387131140.
  5. ↑ Bakker, Robert T. (1986). «Dinosaurs At Table», The Dinosaur Heresies, New York: William Morrow, pp. 160–178. ISBN 0140100555.
  6. ↑ 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 Norman, David B. (1985). «To Study a Dinosaur», The Illustrated Encyclopedia of Dinosaurs: An Original and Compelling Insight into Life in the Dinosaur Kingdom, New York: Crescent Books, pp. 24–33. ISBN 0-517-468905.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Mantell, Gideon A. (1825). “Notice on the Iguanodon, a newly discovered fossil reptile, from the sandstone of Tilgate forest, in Sussex”. Philosophical Transactions of the Royal Society 115: 179–186. doi:10.1098/rstl.1825.0010. ISSN 0261-0523.
  8. ↑ (1848).138
    183–202.doi:10.1098/rstl.1848.0013.
  9. ↑ 9,0 9,1 (1980).178
    1–105.
  10. ↑ Norman, D.B. (1985). The Illustrated Encyclopedia of Dinosaurs, 115.
  11. ↑ (1973).6
    67–89.doi:10.1111/j.1502-3931.1973.tb00873.x.
  12. ↑ Fastovsky, D.E., and Smith, J.B. "Dinosaur paleoecology." The Dinosauria, 614–626.
  13. ↑ Rothschild, Bruce. «Doctor to the Dinosaurs». Discover Magazine.
  14. ↑ 14,0 14,1 Bultynck, Pierre(1989).Institut Royal dones Sciences Naturelles de Belgique.Lovaina:
    115.
  15. ↑ Tweedie, Michael W.F. (1977). The World of the Dinosaurs, London: Weidenfeld & Nicolson, pp. 143. ISBN 0688032222.
  16. ↑ Naish, D. «Venomous & Septic Bites». Archivat des d'el original, el 9 de decembre de 2007. Consultat el 14 de febrer de 2007.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 (1998).122(1–2)
    291–348.doi:10.1006/zjls.1997.0122.
  18. ↑ Norman, David B. (2002). «Ornithischian dinosaurs from the Lower Cretaceous (Berriasian) of England», Milner, Andrew, and Batten, David J. (eds.) (ed.). Life and Environments in Purbeck Claves, London: Palaeontological Association, pp. 161–189. ISBN 0901702730.
  19. ↑ 19,0 19,1 Paul, Gregory S. (2007). «Turning the old into the new: a separate genus for the gracile iguanodont from the Wealden of England», Kenneth Carpenter (ed.) (ed.). Horns and Beaks: Ceratopsian and Ornithopod Dinosaurs, Bloomington: Indiana University Press, pp. 69–77. ISBN 0-253-34817-X.
  20. ↑ 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 20,10 (2008).29(2)
    192–216.doi:10.1016/j.cretres.2007.04.009.
  21. ↑ Royal Society of New ZealandConsultat el 22 de febrer de 2007.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 Sues, Hans-Dieter (1997). «European Dinosaur Hunters», James Orville Farlow and M. K. Brett-Surman (eds.) (ed.). The Complete Dinosaur, Bloomington: Indiana University Press, pp. 14. ISBN 0-253-33349-0.
  23. ↑ Mantell, Gideon (1827). Illustrations of the Geology of Sussex, London: Lupton Relfe, pp. 71–78.
  24. ↑ (1999).14(6)
    601–602.ISSN 0883-1351.doi:10.2307/3515316.Consultat el 21 de febrer de 2007.
  25. ↑ Mantell, G. A. (1822). "The fossils of the South Downs; or illustrations of the geology of Sussex." Lupton Relfe.
  26. ↑ 26,0 26,1 Cadbury, D. (2000). The Dinosaur Hunters. Fourth Estigues:London, 384 p. ISBN 1-85702-959-3.
  27. ↑ 27,0 27,1 27,2 Olshevsky, G. «Re: Hello and a question about Iguanodon mantelli (long)». Archivat des d'el original, el 8 de decembre de 2007. Consultat el 11 de febrer de 2007.
  28. ↑ 28,0 28,1 Holl, Friedrich (1829). Handbuch der Petrifaktenkunde, Vol. I. Ouedlinberg, Dresden: P.G. Hilscher. OCLC 7188887.
  29. ↑ “Iguanodon is older than you think: the public and private announcements of Gideon Mantell's giant prehistoric herbivorous reptile” (2015). Deposits Magazine 44.
  30. ↑ (1834).17
    200–201.
  31. ↑ Colbert, Edwin H. (1968). Men and Dinosaurs: The Search in Field and Laboratory, New York: Dutton & Company. ISBN 0140212884.
  32. ↑ 32,0 32,1 32,2 Norman, David B. (2012). «Iguanodontian taxa (Dinosauria: Ornithischia) from the Lower Cretaceous of England and Belgium», Bernissart Dinosaurs and Early Cretaceous Terrestrial Ecosystems, Indiana University Press, pp. 175–212. ISBN 978-0-253-35721-2.
  33. ↑ 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 Paul, G.S. (2012). "Notes on the rising diversity of Iguanodont taxa, and Iguanodonts named after Darwin, Huxley, and evolutionary science." Actes de V Jornades Internacionals sobre Paleontologia de Dinosauris i el seu Entorn, Sales dels Infants, Burgos. p123-133.
  34. ↑ McDonald, Andrew T. (2012). “The status of Dollodon and other basal iguanodonts (Dinosauria: Ornithischia) from the upper Wealden beds (Lower Cretaceous) of Europe”. Cretaceous Research 33 (1): 1–6. doi:10.1016/j.cretres.2011.03.002.
  35. ↑ 35,0 35,1 Torrens, Hugh. "Politics and Paleontology". The Complete Dinosaur, 175–190.
  36. ↑ (1842).1842
    60–204.
  37. ↑ Mantell, Gideon A. (1851). Petrifications and their teachings: or, a handbook to the gallery of organic remains of the British Museum., London: H. G. Bohn. OCLC 8415138.
  38. ↑ Benton, Michael S. (2000). «brief history of dinosaur paleontology», Gregory S. Paul (ed.) (ed.). The Scientific American Book of Dinosaurs, New York: St. Martin's Press, pp. 10–44. ISBN 0-312-26226-4.
  39. ↑ (1996).55(3)
    276–299.doi:10.2307/991149.
  40. ↑ Norman, David B. The Illustrated Encyclopedia of Dinosaurs. p. 11.
  41. ↑ 41,0 41,1 (1987).230(1259)
    215–255.doi:10.1098/rspb.1987.0017.
  42. ↑ De Pauw, L.F., 1902, Notes sur els fouilles du charbonnage de Bernissart, Découverte, solidification et montage dones Iguanodons, Imprim. photo-litho, JH. & P. Jumpertz, 150 av.d'Auderghem. 25 pp
  43. ↑ Pascal Godefroit & Thierry Leduc, 2008, "La conservation dones ossements fossiles : li cas dones Iguanodons de Bernissart", Conservation, Exposition, Restauration d'Objets d'Art 2 (2008)
  44. ↑ (1882).1
    161–180 idioma=francés.
  45. ↑ (1883).2
    205–221 idioma=francés.
  46. ↑ (2003).23(Supplement to Number 3)
    45A.ISSN 0272-4634. Abstracts of Papers, Sixty-Third Annual Meeting.
  47. ↑ 47,0 47,1 (1925).81(2)
    1–61.ISSN 0370-291X.
  48. ↑ (1951).232
    1430.ISSN 0567-655X.
  49. ↑ (1960).88A
    1–57.
  50. ↑ 50,0 50,1 (1952).84(6)
    1243–1246.
  51. ↑ 51,0 51,1 (1979).25(3)
    1–10.ISSN 1041-7184.
  52. ↑ 52,0 52,1 (1989).9(1)
    56–66.
  53. ↑ 53,0 53,1 (1986).56
    281–372.ISSN 0374-6291.
  54. ↑ (2003).«Identification of proteinaceous material in the bone of the dinosaur Iguanodon».(Suppl. 1)
    41–46.doi:10.1080/713713598.
  55. ↑ “Delapparentia turolensis nov. gen et sp., un nou dinosauri iguanodontoideo (Ornithischia: Ornithopoda) en el Cretácico Inferior de Galve” (2011). Estudis Geològics 67: 83–110. doi:10.3989/egeol.40276.124.
  56. ↑ “Els dos dinosauris de Galve” (1960). Terol 24: 177–197.
  57. ↑ “New material and phylogenetic position of the basal iguanodont dinosaur Delapparentia turolensis from the Barremian (Early Cretaceous) of Spain” . Journal of Iberian Geology 41 (1). doi:10.5209/rev_jige.2015.v41.n1.48655.
  58. ↑ “Individual variation in the postcranial skeleton of the Early Cretaceous Iguanodon bernissartensis (Dinosauria: Ornithopoda)” . Cretaceous Research 74: 65–86. doi:10.1016/j.cretres.2017.02.006.
  59. ↑ 59,0 59,1 “Dinosaurs of Great Britain and the role of the Geological Society of London in their discovery: Ornithischia” (2008). Journal of the Geological Society, London 165 (3): 613–623. doi:10.1144/0016-76492007-154. Bibcode: 2008JGSoc.165..613N.
  60. ↑ Rozhdestvensky, A. K., 1952, The discovery of iguanodonts in Mongòlia: Doklandy Akadamie Nauk SSSR, v. 84, n. 6, p. 1243-1246.
  61. ↑ 61,0 61,1 (1996).116(2)
    303–315.doi:10.1006/zjls.1996.0021.
  62. ↑ Diversity.16(9)
    586.ISSN 1424-2818.doi:10.3390/d16090586.Consultat el 2024-10-31.
  63. ↑ Brikman, Winand (1988). Zur Fundgeschichte und Systematik der Ornithopoden (Ornithischia, Reptilia) aus der Ober-Kreide von Europa (en alemà), Munich: Kanzler. ISBN 978-3-86544-045-7.
  64. ↑ 64,0 64,1 64,2 64,3 64,4 Norman, David B. (2010). “A taxonomy of iguanodontians (Dinosauria: Ornithopoda) from the lower Wealden Group (Cretaceous: Valanginian) of southern England”. Zootaxa 2489: 47–66. doi:10.11646/zootaxa.2489.1.3.
  65. ↑ 65,0 65,1 65,2 McDonald, Andrew T. (2011). “The status of Dollodon and other basal iguanodonts (Dinosauria: Ornithischia) from the upper Wealden beds (Lower Cretaceous) of Europe”. Cretaceous Research 33 (1): 1–6. doi:10.1016/j.cretres.2011.03.002.
  66. ↑ Lydekker, Richard (1888). “Note on a new Wealden iguanodont and other dinosaurs”. Quarterly Journal of the Geological Society of London 44 (1–4): 46–61. doi:10.1144/GSL.JGS.1888.044.01-04.08.
  67. ↑ Olshevsky, George (2000). An annotated checklist of dinosaur species by continent, Sant Diego: G. Olshevsky Publications Requiring Research. OCLC 44433611.
  68. ↑ Lydekker, Richard (1889). “On the remains and affinities of five genera of Mesozoic reptils”. Quarterly Journal of the Geological Society of London 45 (1–4): 41–59. doi:10.1144/GSL.JGS.1889.045.01-04.04.
  69. ↑ Horner, John R., David B. Weishampel and Catherine A. Forster. "Hadrosauridae". The Dinosauria, pp 438–463.
  70. ↑ Barrett, P., D. C. Evans, and J J. Head, 2014. A re-evaluation of purported hadrosaurid dinosaur specimens from the 'middle' Cretaceous of England In The Hadrosaurs: Proceedings of the International Hadrosaur Symposium (D. A. Eberth and D. C. Evans, eds), Indiana University Press, Bloomington.
  71. ↑ Galton, Peter M. (2009). “Notes on Neocomian (Clapix Cretaceous) ornithopod dinosaurs from England – Hypsilophodon, Valdosaurus, "Camptosaurus", "Iguanodon" – and referred specimens from Romania and elsewhere”. Revue de Paléobiologie 28 (1): 211–273.
  72. ↑ Brill, Kathleen and Kenneth Carpenter. "A description of a new ornithopod from the Lytle Member of the Purgatoire Formation (Lower Cretaceous) and a reassessment of the skull of Camptosaurus." Horns and Beaks, 49–67.
  73. ↑ Norman, David B. (2011). «Ornithopod dinosaurs», English Wealden Fossils, The Palaeontological Association (London), pp. 407–475.
  74. ↑ Philip Whitfield, 1992, Children's Guide to Dinosaurs and other Prehistoric Animals, Simon & Schuster pp. 96
  75. ↑ Olshevsky, G. «Dinosaurs of China, Mongòlia, and Eastern Àsia [under Altirhinus]». Archivat des d'el original, el 13 de febrer de 2005. Consultat el 7 de juliol de 2016.
  76. ↑ http://www.paleofile.com/dinosaurs/ornithopods/eolambia.asp
  77. ↑ http://www.paleofile.com/lists/dinosaurlists/ornithopodalist.asp
  78. ↑ Seeley, Harry G. (1869). Index to the fossil remains of Aus, Ornithosauria, and Reptilia, from the secondary system of strata arranged in the Woodwardian Museum of the University of Cambridge, Cambridge: Deighton, Bell, and Co.. OCLC 7743994.
  79. ↑ Seeley, Harry G. (1875). “On the maxillary bone of a new dinosaur (Priodontognathus phillipsii), contained in the Woodwardian Museum of the University of Cambridge”. Quarterly Journal of the Geological Society of London 31 (1–4): 439–443. doi:10.1144/GSL.JGS.1875.031.01-04.30.
  80. ↑ Sauvage, H. E. (1888). “Sur els reptils trouvés dans li Portlandian supérieur de Boulogne-sur-mer” (francés). Bulletin du Muséum National d'Historie Naturalle, Paris 3 (16).
  81. ↑ Upchurch, Paul, Paul M. Barrett, and Peter Dodson. "Sauropoda". The Dinosauria
  82. ↑ Woodward, Henry (1885). “On Iguanodon mantelli, Meyer”. Geological Magazine 2 (1): 10–15. doi:10.1017/S0016756800188211. Bibcode: 1885GeoM....2...10W. OCLC 2139602.
  83. ↑ “New records of dinosaurs and other fossil reptils from Dorset” (1966). Proceedings of the Dorset Natural History and Archaeological Society 87: 57–66.
  84. ↑ Van donen Broeck, Ernst, 1900, "Els dépôts à iguanodons de Bernissart et leur transfert dans l'étage purbeckien ou aquilonien du Jurassique Supérieur" Bulletin de la Société Belge Géologique XIV Mem., 39-112
  85. ↑ Galton, P.M. (1976). “The Dinosaur Vectisaurus valdensis (Ornithischia: Iguanodontidae) from the Lower Cretaceous of England”. Journal of Paleontology 50 (5): 976–984.
  86. ↑ Norman, David B. "A review of Vectisaurus valdensis, with comments on the family Iguanodontidae". Dinosaur Systematics, 147–161.
  87. ↑ Olshevsky, G. «Re: What llaure these dinosaurs?». Archivat des d'el original, el 9 de decembre de 2007. Consultat el 16 de febrer de 2007.
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Iguanodon&oldid=843346»