Ladislao II de Polònia

Archiu:Jogaila of Lithuania.Image from around 1475-1480.jpg

Ladislao II de Polònia

Ladislao II Jagellón (en lituà Jogaila), despuix Ladislao II (Plantilla:Lang-pl; c. 1362-1 de juny de 1434), va ser gran duc de Lituània (1377-1434) i més tart rei de Polònia (1386-1434), primer com consorte de la seua dòna Eduviges fins a 1399, i després com a monarca fins a la seua mort. Va governar Lituània des del 1377.

Va nàixer pagà pero, a fi de contraure matrimoni en la reina de Polònia Eduviges I, en 1386 es va convertir al catolicisme i va ser batejat en el nom de Ladislao (Władysław) en Cracovia; es va casar llavors en la jove reina Eduviges, i va ser coronat rei de Polònia com Ladislao II Jagellón. En 1387 va convertir Lituània al cristianisme. El seu regnat en solitari en Polònia va escomençar en 1399, a la mort de la reina Eduviges, i va durar trentacinc anys més, marcant el començ de l'unió polac-lituana. Va ser fundador de la dinastia Jagellón polaca, que du el seu nom i que anteriorment es coneixia també com a dinastia gemínida en el Gran Ducado de Lituània. La dinastia Jagellón va governar Polònia i Lituània fins a 1572, i va ser una de les més influents de la Baixa Edat Mija i principis de l'Edat Moderna en l'Europa Central i Oriental. Durant el regnat de Jogaila, l'Estat polac-lituà va ser el major del món cristià.

Jogaila va ser l'últim senyor pagà de la Lituània medieval. Va ostentar el títul de Didysis Kunigaikštis. Despuix d'obtindre el ceptre polac, a raïl de l'Unió de Krewo, l'unió polac-lituana va tindre que enfrontar-se al poder creixent dels cavallers teutónicos. La victòria de Jogaila en la batalla de Grunwald en 1410, seguida de la Pau de Thorn, va assegurar les fronteres polaques i lituanes i va marcar el començ de l'espenta de l'aliança polac-lituana en Europa. En temps de Vladislao, Polònia es va expandir i va donar començ la cridada «Edat d'Or» del país.

Joventut

Lituània

Se sap poc de la joventut de Jogaila i no es coneix en certea l'any en que va nàixer. Anteriorment els historiadors creïen que va vindre al món en 1352, pero estudis recents indiquen que va poder fer-ho més tart, cap a 1362. Era membre de la dinastia gedíminida i és provable que naixquera en Vilna. Els seus pares varen ser Algirdas, gran duc de Lituània, i la seua segona dòna, Uliana, filla d'Alejandro I, gran príncip de Tver.

El Gran Ducado de Lituània que Ladislao va heretar en 1377 era una entitat política composta de dos nacionalitats principals, molt diferents entre sí, i de dos sistemes polítics: el de la Lituània «ètnica» del noroest del territori i el de les vastes terres rutenas del desaparegut Rus de Kiev, que modernamente pertanyen a Bielorússia, Ucrània i Rússia occidental. Al principi, Jogaila —com havia fet el seu pare— es va recolzar en els territoris orientals i meridionals del ducado, mentres que el seu tio Kęstutis, duc de Trakai, continuava com a senyor de la regió nort-occidental. L'entronisació de Jogaila, no obstant, pronte va suscitar tensions en este repartiment del poder.

Al principi del seu regnat, Ladislao va tindre que bregar en el malestar que s'estenia per les terres de l'antic Rus'. En 1377-78, Andréi de Pólotsk, el primogènit de Algirdas, va desafiar la seua autoritat i va tractar d'arrebatar-li el títul de gran duc. En 1380, Andréi i un atre germà, Dimitri, varen prendre partit pel príncip Dmitri de Moscou contra Jogaila, que es coligó per la seua banda en l'emir Mamái, de facto kan de la Horda d'Or. Jogaila no obstant va deixar solament a Mamai, pese a trobar-se prop del camp de batalla en el que este va sofrir una greu derrota a mans del príncip Dmitri en la batalla de Kulikovo. La victòria pírrica dels moscovites davant l'Horda d'Or va tindre a llarc determini una conseqüència notable: va marcar el principi del llent desenroll del Principat de Moscou, que un sigle més tart ya era el principal enemic de Lituània. En el moment, no obstant, Moscou va quedar molt debilitada per les enormes pèrdues sofrides en la batalla i gràcies a això Jogaila va poder centrar-se en la disputa que li enfrontava a Kęstutis.

En el noroest, Lituània afrontava les incursions constants dels cavallers teutónicos, l'orde dels quals s'havia fundat en 1226 per a lluitar i convertir a les tribus bàltiques paganes dels de prusianos, yotvingios i lituans. En 1380, Jogaila va firmar en secret el Tractat de Dovydiškės contra Kęstutis. Quan este lo va descobrir, va esclatar la guerra civil lituana. Kęstutis va conquistar Vilna, va depondre a Jogaila, i es va proclamar gran duc. En 1382, Jogaila va reunir un eixèrcit de vassalls del seu pare i es va enfrontar a Kęstutis prop de Trakai. Kęstutis i el seu fill Vitautas varen acodir a parlamentar al campament de Jogaila, pero est els va capturar i va enviar al castell de Kreva, a on Kęstutis va fallir, provablement assessinat, una semana més tart. Vitautas va fugir a la fortalea teutónica de Mariemburgo i allí va ser batejat en el nom de Wigand.

Jogaila va rubricar el Tractat de Dubysa, en el que es va comprometre en els cavallers a convertir-se al cristianisme i els va cedir la Samogitia a l'oest del Dubysa, com a premi per la seua ajuda en el conflicte en Kęstutis i Vitautas. No obstant, quan Jogaila no va ratificar el tractat, els cavallers varen invadir Lituània en l'estiu de 1383. En 1384, Jogaila es va reconciliar en Vitautas prometent tornar-li les seues propietats en Trakai. Llavors Vitautas va acometre als cavallers, saquejant vàries de les seues fortalees en Prusia.

Batisme i matrimoni

La mare russa de Jogaila, Uliana de Tver, li va instar a casar-se en Sofia, filla de Dmitri Donskói, príncip de Moscou, qui li va exigir que primer es convertir-se al cristianisme ortodox. Açò, no obstant, provablement no haguera acabat en les creuades teutónicas contra Lituània, ya que els cavallers consideraven als cristians ortodoxos cismáticos, a penes millors que els pagans. Per tant, Jogaila va preferir acceptar l'oferta polaca de convertir-se al catolicisme i desposar a la reina de Polònia Eduviges, que per llavors contava onze anys. Els nobles de la Menuda Polònia li varen fer este oferiment per diverses raons: volien eliminar l'amenaça que suponia Lituània i obtindre d'ella les feraces terres de Galícia-Volinia. Els nobles polacs varen considerar l'acort com una oportunitat per a acréixer els seus privilegis i evitar l'influència austríaca, que s'havia estés pel regne gràcies a la presència de l'anterior promés de Eduviges, Guillermo, duc d'Àustria.

El 14 d'agost de 1385 en el castell de Kreva, Jogaila va confirmar el seu compromís matrimonial en la cridada «Unió de Krewo» (o Unió de Kreva). Aquell incloïa la promesa de convertir-se al cristianisme, la de recuperar les terres perdudes per Polònia a mans dels seus veïns, i la de terras suas Lithuaniae et Russiae Coronae Regni Poloniae perpetu applicare, clàusula que els historiadors interpreten de vàries maneres: des d'una unió personal entre Lituània i Polònia a l'incorporació completa de Lituània a Polònia. Les valoracions de l'acort de Kreva van des de les que ho enaltixen com a visionari fins a les que ho tilden d'aposta desesperada.

Jogaila es va batejar segons lo promés en la Catedral de Wawel en Cracovia el 15 de febrer de 1386 i des de llavors va utilisar el nom de Vladislao (Władysław) o versions llatines d'est. El matrimoni en la reina polaca es va celebrar tres dies despuix, i el 4 de març de 1386 Jogaila va ser coronat rei per l'arquebisbe Bodzanta. També va ser adoptat per la mare de Eduviges, Isabel de Bòsnia, per a que inclús si Eduviges fallia, conservara el tro. El batisme real va suscitar la conversió de la majoria de la cort de Jogaila i dels nobles lituans; també va haver gran número de #conversió en els territoris ribereños dels rius lituans, lo que va marcar el principi de la cristianización de Lituània. Encara que la majoria dels nous converso es va reduir a la noblea lituana —tant el paganisme com l'ortodòxia varen mantindre gran cantitat de fidels entre els llauradors—, la conversió del rei i les seues conseqüències polítiques varen tindre gran importància per a l'història tant de Lituània com de Polònia.

Sobirà de Lituània i Polònia

Ascensió al tro

Vladislao II Jagellón i la reina Eduviges varen regnar conjuntament; encara que esta provablement gojava d'escàs poder, va participar activament en la política i la cultura polaques. En 1387, va dirigir dos expedicions militars victorioses a la Rutenia Roja, va recuperar territoris que el seu pare Luis havia entregat a Hongria, i va sometre a homenage a Petru I, vaivoda de Moldàvia. En 1390, va entaular personalment negociacions en l'Orde teutónica. La majoria de responsabilitats polítiques, empero, les va eixercitar Vladislao, mentres que Eduviges es va dedicar principalment a les activitats culturals i benèfiques per les que encara li l'admira.

En acabant de ser entronisat, Ladislao va concedir a Vilna uns furs similars als de Cracovia, que seguien el Dret de Magdeburgo; Vitautas va otorgar privilegis a una comuna judeua de Trakai casi iguals als que havien rebut els judeus de Polònia en els regnats de Boleslao el Piadós i Casimiro el Gran. Els esforços de Vladislao per unificar els sistemes llegals dels dos països varen donar fruts parcials, pero varen tindre resultats duradors. Para quan es va firmar l'Unió de Lublin en 1569, no existien ya grans diferències entre els sistemes administratius i judicials de Lituània i Polònia.

Una de les conseqüències de les mides aplicades per Ladislao va ser l'aument de l'influència dels catòlics en Lituània a costa dels ortodoxos; en 1387 i 1413, per eixemple, els boyardos catòlics lituans varen rebre privilegis judicials i polítics especials que no varen obtindre els ortodoxos. Este procés va determinar l'accentuació de les diferències entre Lituània pròpiament dita i els territoris de Rus' en el sigle Plantilla:SIGLE.

Reptes

El batisme de Ladislao no va terminar en les creuades dels cavallers teutónicos, que afirmaven que la seua conversió havia segut un ardid i potser inclús una herejía; varen redoblar per tant les seues incursions en el pretext de que Lituània continuava albergant pagans. Des de llavors, no obstant, l'Orde va tindre cada volta major dificultat per a justificar la creuada i va tindre que afrontar l'amenaça creixent que suponia la lliga entre Polònia i Lituània. Vladislao va favorir la creació de la diòcesis de Vilna pel bisbe Andrzej Wasilko, que havia segut el confesor d'Isabel d'Hongria. El bisbat, que comprenia la Samogitia, per llavors dominada fonamentalment l'Orde teutónica, depenia del de Gniezno i no del teutónico de Königsberg. Esta decisió provablement va empijorar les relacions de Vladislao en l'Orde, pero va servir per a estretir els llaços entre Lituània i Polònia i va aplanar la cooperació de l'iglésia polaca en la lituana.

En 1389, Vitautas de nou es va alçar contra Ladislao a causa del favor que este concedia a Skirgaila en Lituània a les seues expensas. Vitautas va desnugar una guerra civil en Lituània, en l'ambició de proclamar-se gran duc. El 4 de setembre de 1390, les forces conjuntes de Vitautas i del gran maestre teutónico, Konrad von Wallenrode varen cercar Vilna, que defenia en nom de Vladislao el regente Skirgaila en tropes polaques, lituanes i rutenas. Encara que els cavallers varen abandonar el sege de la ciutat a la veta d'un més, varen assolar els seus arravals. l'Acort de Ostrów de 1392 va posar fi temporalment al conflicte: Vladislao va entregar el govern de Lituània al seu cosí per a alcançar la pau; Vitautas governaria com a gran duc (magnus dux) fins a la seua mort, somés a l'autoritat del «duc suprem» (dux supremus), títul que va assumir el sobirà polac. Skirgaila va perdre el govern del Ducado de Trakai, pero li'l va nomenar per a compensar-ho príncip de Kiev. Vitautas va acceptar el pacte durant un temps, pero després va tractar d'independisar Lituània de Polònia.

La llarga lluita entre els lituans i els cavallers teutónicos va acabar el 12 d'octubre de 1398 en la firma del Tractat de Salynas, que va rebre el nom de l'illa fluvial del Niemen a on es va subscriure. Lituània va cedir Samogitia i es va comprometre a colaborar en l'Orde teutónica en la campanya que esta planejava per a apropiar-se de Pskov; per la seua banda, l'Orde va accedir a ajudar a Lituània a conquistar Nóvgorod. Poc despuix, alguns nobles varen coronar rei a Vitautas; a l'any següent, no obstant, les seues forces i les del seu aliat, el kan Toqtamish de la Horda Blanca, varen ser debeladas per les dels timúridas en la batalla del riu Vorskla, lo que va desbaratar els seus somis de crear un imperi en els territoris orientals i li va obligar a sometre's novament a Vladislao per a obtindre la seua protecció.

Rei de Polònia

Primeres accions

El 22 de juny de 1399, Eduviges va donar a llum a una filla a la que va batejar com Isabel Bonifacia, pero un més més tarde les dos varen morir; Vladislao va heretar el Regne de Polònia mes va quedar sense hereu i en escassa llegitimitat per a governar l'Estat. El decés de Eduviges va debilitar els drets de Vladislao al tro, i va revivar les velles desavenències entre la noblea de la Menuda Polònia, generalment favorable a Vladislao, i la de la Gran Polònia. En 1402, Vladislao va reaccionar davant el descontent sobre el seu govern casant-se en Ana de Celje, una neta de Casimiro III; esta boda va reforçar la seua llegitimitat.

l'Unió de Vilna i Radom de 1401 va confirmar a Vitautas com a gran duc somés a l'autoritat de Vladislao, si ben el títul recauria a la mort d'aquell en els fills del rei i no en els de Vitautas: en cas que Vladislao morira sense hereus, els boyardos lituans elegirien un nou monarca. tant Vitautas com Ladislao carien d'hereus, encara es desconeixia quin seria el resultat de l'unió, pero esta en qualsevol cas va establir vínculs entre les #noblea polaca i lituana i una aliança defensiva permanent entre els dos estats, que va enfortir a Lituània en la nova lluita en l'Orde teutónica, en la que no obstant Polònia no va participar oficialment. Encara que el document no va modificar els privilegis dels aristócrates polacs, sí que va aumentar els de els boyardos lituans, els grans ducs dels quals havien pogut actuar sense els llímits i cortapisas als que sí que estaven somesos els sobirans de Polònia. L'Unió de Vilna i Radom per tant va granjear a Vladislao certa simpatia de la noblea lituana.

A finals de 1401, la nova guerra contra l'Orde teutónica va abrumar als lituans, que tenien que combatre en dos fronts en acabant de que esclataren regirades en les províncies orientals. Un atre dels germans de Vladislao, Švitrigaila, descontent, va aprofitar el moment per a atizar rebelions i arrogarse el títul de gran duc. El 31 de giner de 1402, va acodir a Mariemburgo i va obtindre la colaboració dels cavallers teutónicos a canvi de concessions similars a les que Jogaila i Vitautas els havien otorgat en les disputes anteriors pel poder en el gran ducado.

Enfrontaments en l'Orde teutónica

El Tractat de Raciąż va posar fi a la guerra el 22 de maig de 1404. Vladislao va acceptar cedir Samogitia i participar en els plans de l'Orde contra Pskov; a canvi, Konrad von Jungingen va accedir a vendre a Polònia la disputada regió de Dobrzyń i la ciutat de Złotoryja, arrendada a l'Orde per Vladislao de Opole, i colaborar en els nous intents de Vitautas per apoderar-se de Nóvgorod. Abdós parts tenien raons per a firmar el tractat en aquell moment: l'Orde necessitava temps per a fortificar les seues noves adquisicions; als polacs i lituans els convenia la pau per a bregar en els problemes que tenien en l'est i en Silesia.

També en 1404, Vladislao va tractar en Breslavia en Wenceslao IV d'Bohemio, que va oferir tornar Silesia a Polònia si aquell ho recolzava en les seues ambicions en el Sacre Imperi Romà Germànic. Vladislao, no obstant, va rebujar la proposta en el beneplàcit dels nobles polacs i silesios, ya que era remiso a involucrar-se en noves guerres en l'oest.

Guerra polac-lituà-teutónica

Artícul principal → Guerra polac-lituà-teutónica.

En decembre de 1408, Ladislao i Vitautas es varen reunir en el castell de Navahrudak, a on varen decidir fomentar una tumult en Samogitia contra l'Orde teutónica per a obligar-la a retirar les seues forces de Pomerelia. A canvi de la seua ajuda, Vladislao li va prometre a Vitautas que recuperaria Samogitia quan es firmara la pau. El tumult, que va esclatar en maig de 1409, al principi no va preocupar molt als cavallers, que encara no havien construït castells en Samogitia per a consolidar la seua autoritat; en juny els seus diplomàtics en la cort de Vladislao, per llavors en Oborniki, tractaven de convéncer als nobles de lo inconvenient de que Polònia es vera envolta en el conflicte entre Lituània i l'Orde. Ladislao, no obstant, va defugir l'opinió de l'aristocràcia polaca i va advertir al nou gran maestre Ulrich von Jungingen que si els cavallers tractaven d'esclafar el tumult en Samogitia, Polònia intervindria. Açò va precipitar la declaració de guerra contra Polònia del 6 d'agost, que Vladislao va rebre en Nowy Korczyn el dia 14.

Els castells que protegien la frontera septentrional polaca estaven en tan males condicions que els cavallers teutónicos varen conquistar fàcilment els de Złotoryja, Dobrzyń i Bobrowniki —capital de la regió de Dobrzyń—; ademés els burguesos alemans de Bydgoszcz (en alemà, Bromberg) els varen entregar la ciutat. Vladislao va acodir a la regió a finals de setembre, va recuperar Bydgoszcz en una semana, i va pactar una treua en l'Orde el 8 d'octubre. Durant l'hivern, els dos eixèrcits es aprestaron per a reprendre les hostilitats. Vladislao va instalar un almagasén de suministraments en Płock en Mazovia i va manar construir un pont de pontones que va traslladar al nort pel Vístula.

Entretant, abdós bandos varen realisar maniobres diplomàtiques. Els cavallers varen enviar missives als monarques europeus, predicant com habitualment la creuada contra els pagans; per la seua banda, Vladislao contraatacó enviant també cartes en les que acusava a l'Orde de planejar conquistar el món sancer. Estes epístoles varen atraure a numerosos cavallers als dos bandos. Wenceslao IV d'Bohemio va firmar un tractat defensiu en els polacs contra l'Orde; el seu germà, Segismundo de Luxemburc, pel contrari, es coligó en l'Orde i va declarar la guerra a Polònia el 12 de juliol, encara que els seus vassalls hongaresos es varen negar a participar en ella.

Batalla de Grunwald

Artícul principal → Batalla de Grunwald.

Quan la guerra es va recomençar en juny de 1410, Ladislao va penetrar en el territori teutónico al mando d'un eixèrcit compost per vint mil ginets aportats per la noblea, quinze mil peons i dos mil ginets bohemio mercenaris. Despuix de creuar el Vístula pels pontones en Czerwińsk, els seus huestes es varen unir a les de Vitautas, que havia aplegat en onze mil ginets de cavalleria llaugera, lituans, rutenos i tàrtars. Per la seua banda, l'eixèrcit teutónico ho formaven aproximadament díhuit mil ginets, casi tots alemans, i cinc mil peons. El 15 de juliol, els polac-lituans varen obtindre una victòria aplastant en la batalla de Grunwald, una de les majors i més feroces que es varen lliurar en l'Edat Mija; l'eixèrcit teutónico va ser virtualment aniquilat, inclosos els seus caps principals, com el gran maestre Ulrich von Jungingen i el gran mariscal Friedrich von Wallenrode. Els dos bandos varen sofrir mils de morts.

La victòria va afranquir el camí dels polac-lituans a la capital teutónica de Marienburg, que es trobava indefensa; pero, per raons que les fonts no aclarixen, Vladislao va dubtar en aprofitar l'oportunitat per a conquistar-la. El 17 de juliol, el seu eixèrcit va mamprendre un llent alvanç; va aplegar a Mariemburgo el 25 de juliol, pero per a llavors el nou gran maestre, Heinrich von Plauen, havia allistat la defensa de la fortalea. L'aparent desgana dels sitiadores, que varen abandonar el sege el 19 de setembre, s'ha atribuït a distintes causes: ho inexpugnable de la plaça; les copioses baixes sofrides pels lituans; la reticència de Vladislao a perdre més hòmens o el seu desig de debilitar pero no eliminar a l'Orde per a no desbaratar l'equilibre de poder entre Polònia (a la que haguera beneficiat sobretot la desaparició dels teutónicos) i Lituània; la falta de documents impedix donar una explicació concloent.

Anys finals

Desavenències

La guerra va terminar en 1411 en la Pau de Thorn, en la que ni Polònia ni Lituània varen aprofitar la ventaja obtinguda en els combats, lo que va disgustar als nobles polacs. Polònia va recuperar Dobrzyń; Lituània, Samogitia; i Mazovia, un reduït territori dellà el Wkra. L'Orde Teutónica va conservar pese a tot el gros dels seus territoris, incloses algunes ciutats que en la lluita s'havien rendit als polac-lituans. Ladislao va lliberar llavors a varis destacats cavallers i funcionaris teutónicos a canvi de modests rescats. El total d'estos, no obstant, va resultar molt oneroso per a l'Orde. Esta incapacitat per a aprofitar la victòria en la lluita va disgustar als nobles i atizó el descontent contra Vladislao a partir de 1411; a la pau insatisfactòria es varen sumar ademés la concessió de Podolia a Vitautas, regió que es disputaven Polònia i Lituània, i l'estància del rei en Lituània, que es va prolongar dos anys.

Per a desbaratar l'oposició, Ladislao va concedir al dirigent d'esta, el bisbe Mikołaj Trąba, el arzobispado de Gniezno en autumne de 1411 i li va entregar el bisbat de Cracovia a Wojciech Jastrzębiec, partidari de Vitautas. També va tractar d'atraure's més aliats en Lituània. En l'Unió de Horodło, firmada el 2 d'octubre de 1413, va decretar que el Gran Ducado de Lituània quedava «lligat al nostre Regne de Polònia permanent i irreversiblemente» i va concedir a la noblea catòlica lituana els mateixos privilegis que els que tenia la szlachta polaca. El document contenia una clàusula que prohibia als nobles polacs elegir un monarca sense el consentiment els lituans, i a estos triar un gran duc sense el beneplàcit del monarca polac.

Últims conflictes

En 1414 va esclatar una breu guerra, coneguda com la «guerra de la Fam» per la tàctica de terra cremada dels cavallers, que varen arrasar terres i molins per a torbar l'alvanç enemic, lo que va originar després escassea en la zona; pero com tant els cavallers com els lituans estaven agotats per la lluita anterior com per a mamprendre una atra guerra, el conflicte va cessar en l'autumne. No va haver nous chocs fins a 1419, durant el Concilie de Constanza; llavors els va posar fi el llegat pontifici, que va exigir que es detingueren.

El Concilie de Constanza va ser un punt d'inflexió per a les creuades teutónicas, de la mateixa manera que per a atres conflictes europeus. Vitautas va enviar a ell una delegació en 1415 de la que formaven part tant el metropolità de Kiev com alguns samogitios; varen aplegar a Constanza a finals d'any per a expressar la seua preferència per ser «batejats en aigua i no en sanc». Els emissaris polacs, entre els que es contaven Mikołaj Trąba, Zawisza Czarny, i Paweł Włodkowic, varen advocar pel fi de les #conversió forçades i perque concloïen les agressions de l'Orde contra Lituània i Polònia. Com a resultat de l'activitat de la diplomàcia polac-lituana, el concilie, pese a l'escàndal que va causar el cuestionamiento de la llegitimitat de l'Orde per Włodkowic, es va negar a autorisar la petició dels teutónicos per a que es predicara una nova creuada i va confiar la conversió dels samogitios a Polònia–Lituània.

El concilie va ser coetáneo del tumult dels husitas bohemio, que tractaven d'obtindre l'auxili de Polònia en les seues lluites en Segismundo, emperador i nou rei d'Bohemio. En 1421, la Dieta bohemio va depondre a Segismundo i va oferir la corona a Ladislao a condición de que acceptara els principis religiosos dels Quatre Artículs de Praga, pero este no es va mostrar dispost a complir esta condició. Despuix de la negativa de Ladislao, es va elegir in absentia a Vitautas, pero est va assegurar al papa que s'oponia als herejes. Entre 1422 i 1428, un nebot de Ladislao, Segismundo Korybut, va tractar infructuosament d'implantar una regència en l'assolada Bohemio, esgarrada per la guerra. Vitautas va acceptar la corona real que Segismundo li va oferir en 1429 —aparentment en el beneplàcit de Ladislao— pero forces polaques es varen apoderar d'ella mentres creuava per territori polac i la coronació es va anular.

En 1422, Ladislao va disputar una atra lluita, coneguda com la guerra de Gollub, contra l'Orde teutónica; va véncer en menys de dos mesos, ans que els reforços imperials tingueren temps per a aplegar en recobre dels teutónicos. En el Tractat de Melno els cavallers varen abandonar definitivament la seua reclamació de Samogitia i es va traçar una frontera clara entre Prusia i Lituània. Esta va obtindre Samogitia, en el port de Palanga, pero l'Orde va conservar Klaipėdona. Esta frontera a penes va canviar en els següents cinccents anys, fins a 1920. Les disposicions del tractat s'han descrit empero com un revés per a Polònia degut a que en ell Ladislao va renunciar a Pomerania, Pomerelia, i la regió de Chełmno, a canvi únicament de la ciutat de Nieszawa. El Tractat de Melno va posar fi a una etapa de guerres dels teutónicos en Lituània, pero no va resoldre les desavenències en Polònia. Per això, entre 1431 i 1435 es varen lliurar noves guerres entre l'Orde i els polacs.

Les diferències que varen sorgir entre Polònia i Lituània a la mort de Vitautas en 1430 varen permetre als cavallers entrometerse novament en els assunts polacs. Ladislao va recolzar les pretensions del seu germà Švitrigaila al tro del Gran Ducado de Lituània, pero quan Švitrigaila, en el respal dels teutónicos i de nobles de Rus' desafectos es va sacsar la sobirania polaca, els polacs, acaudillados pel bisbe Zbigniew Oleśnicki de Cracovia, varen ocupar Podolia, que Ladislao havia entregat a Lituània en 1411, i Volinia. En 1432, els partidaris dels polacs en Lituània varen elegir gran duc a un germà de Vitautas, Segismundo, lo que va desencadenar una guerra pel tro que va perdurar durant anys, inclús despuix del decés de Ladislao.

Mort i successió

La segona dòna de Ladislao, Ana de Celje, havia mort en 1416, deixant una filla, Eduviges. En 1417, Ladislao desposó a Isabel de Pilica, que va fallir en 1420 sense haver-li donat fills; dos anys més tart, es va casar de nou, en Sofia de Halshany, que li va donar dos fills varons. La mort en 1431 de la princesa Eduviges, l'última hereua del linaje dels Piastas, li va permetre a Ladislao nomenar com a tals als fills que havia tingut en Sofia de Halshany, encara que va tindre que conseguir per a això la aquiescencia dels nobles polacs per mig de la concessió de mercés, ya que la monarquia era electiva.

Ladislao va fallir en 1434, deixant Polònia al seu fill major, Ladislao III, i Lituània al rebuig, Casimiro; els dos eren per llavors encara menors d'edat. L'herència lituana, aixina i tot, no era segura. La mort de Ladislao va dissoldre l'unió personal dels territoris, i no estava clar qué la substituiria.

Ancestros

Ancestros de Ladislao II Jagellón
Vore també Monument al Rei Jagellón Notes Referències Bibliografia Enllaços externs Referències