Lloc arqueològic de Atapuerca

Lloc arqueològic de Atapuerca

Plantilla:Map draw El lloc arqueològic de Atapuerca és un conjunt de jaciments arqueològics i paleontológicos que contenen alguns dels restants de sers humans més antics de la península ibèrica. Es troben en la serra de Atapuerca, Burgos, en el jaciment de la Gran Dolina restants del Homo antecessor en, a lo manco, una antiguetat de 800 000 anys, i en l'Alvenc de l'Elefant atres d'una espècie de Homo sense concretar i d'1,2 millons d'anys. Estos restants varen quedar al descobert en construir una llínea de ferrocarril en el XIX.

Ha segut declarat espai d'interés natural, be d'interés cultural i Patrimoni de la Humanitat com a conseqüència de les excepcionals troballes arqueològiques i paleontológicos que alberga en el seu interior, entre els quals destaquen els testimonis fòssils de cinc espècies distintes d'homínits: Homo erectus,Homo antecessor, Homo heidelbergensis, Homo neanderthalensis i Homo sapiens. En 2022 va ser considerat per la National Geographic Society com un dels 17 jaciments paleontológicos més importants de la península ibèrica.

Situació geogràfica

Artícul principal → Serra de Atapuerca.

Mapa en: Gran Dolina, Alvenc de l'Elefant i Alvenc dels Ossos

Està llimitada pel riu Arlanzón al sur, ric Vena al nort i la serra de la Demanda, estribación del sistema Ibèric, a l'est. Forma part del denominat corredor de la Bureba, important i històric pas entre el vall de l'Ebre i la conca del Duero. Des del punt de vista orogràfic és una formació modesta, en una cota màxima de 1079 metros sobre el nivell de la mar en la Cim de Sant Vicente. Està formada per calcàreas cretácicas cobertes per importants masses de encinares (Quercus ilex), quejigales (Quercus faginea) i, sobretot, mont baix d'aulaga (Genista scorpius), romer (Sàlvia rosmarinus), espliego (Lavandula spica), tomello (Thymus sp.) i sàlvia (Sàlvia sp.).

El pas de la Bureba ha segut utilisat a lo llarc de tota la seua existència com a pas principal cap a l'interior de la península ibèrica des d'Europa. Com ya s'ha indicat, unix la vall de l'Ebre, alvertent mediterràneu, en la vall del Duero, alvertent atlàntic, al mateix temps que se situa en la ruta que, provinent dels passos pirenaics, es dirigixen cap als demés llocs peninsulars, be cap a l'oest (Galícia i Portugal) com cap al sur (el replanell castellà, Andalusia, Extremadura, sur de Portugal i Àfrica). Una de les principals calçades romanes passava per ací de la mateixa manera que el Camí de Santiago en l'Edat Mija, la carretera principal N-I a finals de el XIX i, hui dia, l'autopista AP-1.

No solament ha segut el ser humà, en qualsevol de les seues espècies, qui ho ha utilisat: la fauna i la flora també ho han elegit en les seues expansions. Açò ha donat lloc a una important presència de fauna i flora diversa i a l'ocupació humana continuada des de fa més de 1 200 000 anys, ajudada per la fertilitat de les terres i l'abundància de recursos.

Geologia

Artícul principal → Serra de Atapuerca.

La serra està composta d'un chicotet tossal —corresponent a un anticlinal tombat (vergencia NE i direcció ibèrica NNW-SSE)— formada per calcàreas, arenes i areniscas d'orige marí pertanyents al Cretácico Superior (entre 80 i 100 millons d'anys), cobertes pels materials aportats pel riu Arlanzón, que ha format numerosos terrats aluvials en época cuaternaria. La part més elevada d'este tossal està totalment plana, traça indicativa de que ha sofrit una forta erosió des de fa varis millons d'anys.

Al voltant de la serra, i sobre este anticlinal, existixen materials d'orige continental més moderns, cenozoicos, de fa entre 25 i 5 millons d'anys. Els seus components són conglomerats de calcàrea i argila roges del Oligoceno-Mioceno inferior, producte de l'erosió de l'anticlinal calizo. Per damunt d'estos conglomerats es varen depositar margas, argila i algeps. La successió estratigráfica culmina en els paquets margosos i de calcàrees en sílex, propis de l'antic ambient llacustre en el que es colmató la conca sedimentaria del Duero en el Mioceno superior.

Durant finals del Plioceno i inicis del Pleistoceno, escomença a encaixar-se la vall fluvial del Arlanzón, creant, al seu pas per la serra, quinze nivells de terrats cuaternarias molt asimètriques.

La pujada de les aigües del riu i l'estructura calcàrea han donat lloc a un complex càrstic en multitut de coves, moltes d'elles obertes a l'exterior per diverses causes (solsides, corts...). Per estes obertures s'han anat depositant diferents sediment a lo llarc dels anys: terra, pols, polen, restants animals, excrements..., fins a aplegar, en molts casos, a colmatar les entrades i, en uns atres, estes han quedat cegades per solsides posteriors, preservant l'interior intacte fins que varen sorgir noves obertures. Açò ha permés la conservació de restants i fòssils d'homínits en les numeroses coves baix els boscs de Atapuerca, protegint-los de canvis bruscs de temperatura i humitat.