Marantaceae

Marantaceae

Marantaceae és una família d'angiosperma monocotiledóneas de l'orde Zingiberales. És una família molt reconeguda per taxónomos: a voltes es diu la "família de plantes del predicador". Marantaceae són moltes voltes herbes robustes que poden ser reconegudes pels seus fulls en pecíol i pulvino i els seus parells de flors asimètriques, moltes voltes de tamany sol moderat. Les flors d'esta família posseïxen un distintiu sistema de polinisació per explosió. La família va ser reconeguda per sistemes de classificació moderns com el sistema de classificació APG III (2009) i l'APWeb (2001 en avant) que l'assignen a l'orde Zingiberales de la subclasse Commelinidae de les monocotiledóneas. La família conta en 31 gèneros, totalisant 550 espècies, trobades en àrees tropicals de tot lo món, en especial d'Amèrica, en excepció d'Austràlia.

L'espècie més famosa és la "planta creguda" (Maranta arundinacea), del Carib, en almidó de fàcil digestió. Moltes espècies del gènero Calathea creixen com a plantes d'interior pels seus fulls vistosos, en vàries gradacions de vert, blanc i rosat.

Descripció

Introducció teòrica en Terminologia descriptiva de les plantes

Herbas, en tallos erectos i rizomes curts, tuberosos, en almidó. Pèls simples i rodejats de cèlules epidérmicas infladas.

Fulls de disposició alterna, usualment dísticas, simples, de marge sancer, pecioladas, en un pulvino superior, una làmina ben desenrollada que es tanca doblant-se cap a dalt de nit, i venaació pinada en venes secundàries sigmoides i venes creuades molt espayades. Fulls envainadoras en la base, sense lígula. Pecíol en canals d'aire, estos separats en segments per diafragmes composts de cèlules en forma d'estrela. Sense estípulas.

• 
  El pulvino provoca que la làmina s'òbriga o es tanque en resposta al fotoperíodo. Ací s'està doblant cap a dalt en anochecer.
• Venación.
  Venación.

Inflorescèncias determinades, pero moltes voltes semblen indeterminades, terminals.

Flors bisexuales, sense pla de simetria pero en apanys de parells espejados.

3 sàpia-hos separats, imbricados.

3 pétals, connados, imbricados.

• 
  Inflorescència en flors en apanys de parells espejados.
• 
  Flor en 3 sépals separats, 3 pétals connados.

1 estam, en part fèrtil i en part estaminodial, filament connado en els estaminodios i adnato a la corola. Antera unilocular (és dir, una mitat és antera, l'atra mitat és expandida i estèril). L'antera deposita el polen en l'estil ans que la flor s'òbriga. Estaminodios usualment 3 o 4, petaloideos i de forma variada, basalment connados i adnatos a la corola, un del verticilo intern del androceo formant una estructura com una capucha en 1 o 2 apèndixs chicotets (és el estaminodio en forma de capucha que sosté l'estil curvat i tensionado ans que la flor siga disparada per un visitant); el segon estaminodio del verticilo intern del androceo formant una estructura engrossada de calosa, és el "estaminodio de calosa", que moltes voltes servix com una plataforma d'aterrisage per als insectes visitants i els ajuda a abraçar al estaminodio en forma de capucha, i 1 o 2 estaminodios del verticilo més extern del androceo més o menys petaloides.

Polen sense obertures, exina molt reduïda.

3 carpelos, connados, ovari ínfero, en placentaació axilar, pero 2 carpelos moltes voltes estèrils i més o menys reduïts. Estil curve, mantingut baix tensió pel estaminodio en forma de capucha que, quan és disparat per un insecte, llibera l'estil, que llavors elásticament es curva cap a avall, traent polen del cos de l'insecte i embrutant a l'estil de polen, que guarda en una chicoteta cavitat baix de l'estigma. 1 estigma, en la depressió entre l'àpiç 3 lobado de l'estil. Òvuls 1 per lóculo, o un únic òvul solitari en l'únic carpelo funcional.

Nectarios en els septos de l'ovari.

El frut és una càpsula loculicida o una baya.

Les llavors usualment són ariladas, l'embrió usualment és curvat, estan presents l'endosperma i el perisperma.

Diversitat

La diversitat taxonómica de Zingiberales està presentada en la flora global fins a gèneros editada per Kubitzki (1998). En cada regió hi ha floras locals, en les regions hispanoparlantes esperablement en espanyol, que descriuen els Zingiberales i si es troben en la regió, els gèneros i espècies de Marantaceae presents en la regió que la flora comprén, que poden ser consultades en institucions dedicades a la botànica en biblioteques accessibles al públic com els jardins botànics. Les flors poden ser antigues i no trobar-se en elles les últimes espècies descriptas en la regió, per lo que una consulta a l'última lliteratura taxonómica primària (les últimes monografies taxonómicas, revisions taxonómicas i els últims inventaris (checklists) de les espècies i gèneros en la regió) o en un especialiste local que estiga al tant d'elles pot ser necessària. Els últims volums de les flors més modernes usualment seguixen una classificació basada en l'APG -poden tindre algunes diferències-, pero moltes famílies com poden trobar-se en flors i volums més antics varen sofrir canvis importants en els grups que les componen o inclús en el seu concepte taxonómico per lo que una comparació en la circumscripció com ací donada pot ser necessària per a sincronisar-les.

A continuació es repassarà breument la diversitat de Marantaceae. La seua funció és tindre una image de cada família en llegir les seccions d'Ecologia, Filogenia i Evolució.

(galeria)

Ecologia

Àmpliament distribuïdes en regions tropicals i subtropicales. Moltes estan presents en els màrgens de selves plujoses i en clars de boscs o terres humides.

Les complexes flors de Marantaceae en principalment polinizadas per abellas i ocorre la fecundació creuada, el néctar proveïx una recompensa al polinisador. En el Nou Món en particular, les abelles euglossinas de llengua llarga són el principal agent polinisador, i el llarc del tubo floral de les marantáceas del Nou Món és apreciablement més llarc que el de les representants del Vell Món, de 17,6 mm de llarc front a 4,6 mm de llarc. Les marantáceas africanes poden ser polinisades per abelles grans o chicotetes i pajaritos de la família Nectariniidae, i hi ha hagut evolució paralela de la morfologia floral que és molt variada en comparació als clados del Nou Món (Llei i Claßen-Bockhoff 2010, 2011a, esp. 2009 per a detalls); els tipos florals principals varen evolucionar com a resposta als diferents polinisadors, pero la variació en el llarc del tubo floral solament pot permetre la polinisació efectiva per molt diferents tipos de polinisadors dins de cada tipo floral (Llei i Claßen-Bockhoff 2010, 2011b).

Els arilos associats a les llavors són moltes voltes brillantement colorits i contenen depòsits de lípits, lo que sugerix una dispersió per pardals o formigues. Els fruts de Thalia són dispersats per aigua.

Algunes marantáceas tenen la superfície abaxial dels fulls de color roig profunt, possiblement una adaptació per a l'us eficient de la llum en els hàbitats sombrejats de baix de la canopia dels arbres a on elles comunament creixen.

És interessant que no hi ha barreres intrínseques per a l'autopolinizaació.

Filogenia

Introducció teòrica en Filogenia

La monofilia de Marantaceae és sostinguda pels anàlisis moleculars de ADN i la morfologia (Kress 1990, 1995, Smith et al. 1993). Les relacions filogenético dins de la família són pobrement conegudes, pero han segut recentment investigades sobre la base de la morfologia i a les seqüències de ADN (Andersson i Chase 2001, Prince i Kress 2006). Tradicionalment, gèneros en un sol carpelo funcional (com Ischnosiphon, Maranta, i Thalía) han segut ubicats en Maranteae, mentres gèneros en ovaris de 3 lóculos (com Calathea i Marantochloa) varen ser ubicats en Phrynieae. Les dos tribus, no obstant, són polifiléticas.

Sarcophrynium i parents són germans del restant de la família i tenen un únic apèndix estaminodial bilobado en forma de capucha.

Taxonomia

La família va ser reconeguda per el APG III (2009), el Linear APG III (2009) li va assignar el número de família 87. La família ya havia segut reconeguda per el APG II (2003).

Uns 30 gèneros en 450 espècies. El gènero més representat és Calathea (300 espècies).

• Afrocalathea
• Ataenidia
• Calathea
• Cominsia
• Ctenanthe
• Donax
• Halopegia
• Haumania
• Hylaeanthe
• Hypselodelphys
• Ischnosiphon
• Koernickanthe
• Maranta
• Marantochloa
• Megaphrynium
• Monophrynium
• Monophyllanthe
• Monotagma
• Myrosma
• Phacelophrynium
• Phrynium
• Pleiostachya
• Sanblasia
• Saranthe
• Sarcophrynium
• Schumannianthus
• Stachyphrynium
• Stromanthe
• Thalia
• Thaumatococcus
• Trachyphrynium

Evolució

La divergència dins del grup corona data d'uns 70-58 millons d'anys (Kress i Specht 2006) o uns 57 millons d'anys (Janssen i Bremer 2004).

La família pot haver tingut un orige africà (Andersson i Chase 2001), en una conseqüent dispersió al surest d'Àsia i al Nou Món (Llei i Claßen-Bockhoff 2011b).

Marantaceae té moltes més espècies que Cannaceae, potser pel seu distintiu mecanisme de transferència de polen explosiu (Llei i Claßen-Bockhoff 2009). Pero Llei i Claßen-Bockhoff (2011b) després sugerixen que el mecanisme de polinisació distintiu de Marantaceae no deu ser considerat una innovació clau, més be, la diversificació pot haver segut conseguida per una varietat de factors. Notar que hi ha una considerable asimetria en el tamany de cada clado dins de la família: el oligospecífico Thalia i Haumania poden ser germans de clados en molta més cantitat d'espècies.

Els estaminodios en garfio en una relativament simple morfologia poden ser un caràcter derivat (Pischtschan et al. 2010; Llei i Claßen-Bockhoff 2011b).

Importància econòmica

Calathea, Ctenanthe, Maranta ("planta del predicador"), i Thalia són cultivades pels seus fulls decoratius.

En l'oest de l'Índia obtenen almidó dels rizomes de Maranta arundinacea.

Els tallos de Donax canniformis s'utilisen per a cestería en Indonèsia.

Els fulls de Phrynium placentarium s'utilisen per a envoldre aliments en la cuina vietnamita.

• 
  Obtenint almidó de Maranta arundinacea.
• 
  Tallos de Donax canniformis i cestos.
• Fulls de Phrynium placentarium envolent aliments.
  Fulls de Phrynium placentarium envolent aliments.
• 
  Fulls de Phrynium placentarium envolent aliments.

Bibliografia

• Judd, W. S. (2007). «Marantaceae», Plant Systematics: A Phylogenetic Approach, Third edition., Sunderland, Massachusetts: Sinauer Associates, pp. 304-306. ISBN 978-0-87893-407-2.