Frut

Frut

En botànica, el frut és l'orgue procedent de la flor, o de parts d'ella, que conté les llavors fins que estes maduren i després contribuïx a disseminar-les. Des d'un punt de vista ontogénico, el frut és l'ovari desenrollat i madur de les plantes en flor. La paret de l'ovari s'engrossa en transformar-se en la paret del frut i es denomina pericarpi, la funció del qual és protegir a les llavors. En freqüència participen també en la formació del frut atres parts de la flor ademés de l'ovari, com per eixemple el cáliz o el receptàcul.

El frut és una atra de les adaptacions, conjuntament en les flors, que ha contribuït a l'èxit evolutiu de les angiospermas. Aixina com les flors atrauen insectes per a que transporten polen, també molts fruts tracten d'atraure animalés per a que dispersen les seues llavors. Si un animal menja un frut, moltes de les llavors que est conté recorren el tracto digestiu de l'animal sense sofrir dany, per a despuix caure en un lloc idòneu per a la seua germinació. No obstant, no tots els fruts depenen de ser comestibles per a dispersar-se. Uns atres, com els abrojos, es dispersen aferrant-se al pelaje dels animals. Alguns formen estructures aladas per a poder dispersar-se en el vent, com els arces. La varietat de tipos de fruts que han desenrollat les angiosperma a través de la seua evolució els ha permés invadir i conquistar tots els hàbitats terrestres possibles.

En les plantes gimnospermas i en les plantes sense flors no hi ha verdaders fruts, si be a certes estructures reproductives com els cons dels pins, comunament se'ls prenga per fruts.

Moltes plantes es cultiven perque donen certs fruts comestibles i a sovint fragants, saborosos i sucosos cridats frutas.

Forma i tamany

Els fruts poden acusar molt diverses formes segons les espècies: hi ha globosos, piriformes, cilíndrics, espiralados, moniliformes, lenticulares, alados, entre moltes atres. En general cada espècie es caracterisa per la forma particular dels seus fruts. La superfície dels mateixos pot ser plana, barrugosa, espinosa, gloquidiada, pruinosa, pubescente, etc.

Respecte al tamany dels fruts, és un atre aspecte sumament variable: els hi ha menors d'un milímetro, com en el cas de diverses gramíneas i compostes, fins a molt grans, com és el cas del zapallo, la meló d'Alger i algunes leguminosas—com Vigna sesquipedalis—els fruts de les quals alcancen més d'un metro de llongitut.

Parts de la flor despuix de la fecundació

Els pétals de la flor posseïxen una zona de abscisió en les seues bases i es desprenen molt ràpidament de la flor una volta que ha ocorregut la doble fecundació, fenomen característic de les angiosperma. En atres casos, el perigonio no es desprén sino que es desenrolla i pot tornar-se carnoso, com en el cas de les mores a on, de fet, constituïx la part comestible del frut. Els estam es marchitan ràpidament i cauen, encara que també poden persistir un llarc temps al voltant del frut. El tubo floral o el receptàcul poden tornar-se carnosos com ocorre en molts fruts de les rosáceas (com la poma, la pera i la frutilla o fraula).

Quan l'ovari és súpero normalment és solament este el que participa en la formació del frut. No obstant, quan és ínfero, sol haver atres estructures florals que es desenrollen conjuntament en l'ovari i formen part del frut. En el cas dels fruts derivats d'un ovari ínfero, la porció extracarpelar rep el nom de clamidocarpo.

En moltes espècies, atres parts de la flor o de l'inflorescència s'associen al gineceo per a produir el frut. Quan les parts de la flor que persistixen en el frut no són concrescentes en ell es diuen induvias. Els sàpia-hos, per eixemple, solen ser persistents, com en el cas de la frutilla o fraula, la poma o la granada. En certes espècies—Muehlenbeckia—es tornaPlantilla:Quin carnoso, o pot permanéixer fins a la madurea del frut i desenrollar-se formant una envoltura inflada al voltant del mateix. En estos casos el cáliz es diu acrescente, com per eixemple en Rumex i Physalis. En atres oportunitats, com per eixemple en la família de les nictagináceas, la base del cáliz es transforma en un cos dur i globoso que cobrix el frut, denominat «antocarpo», que cobrix el frut (un utrículo) que queda tancat. En la família de les gramíneas, les glumas i en especial les glumelas són en molts casos persistents i tanquen al cariopse (com per eixemple, en el cas de l'avena i del alpiste), en certs gèneros estan proveïdes de gloquidios (Tragus), o arestes (Stipa) que favorixen la disseminació per mig dels animals.

Les flors de vàries espècies tenen bràcteas que persistixen en el frut, les quals es denominen «involucre». En algunes plantes tals bràctees presenten forma de full («bràctees foliáceas», com en l'avellana); en unes atres són dures i desenrollen una cobertura en forma de cúpula—fagáceas—, o en forma de erizo, com en les castanyas i en els abrojos. En atres casos, com en les dipsacáceas, l'involucre que rodeja al frut és molt chicotet i rep el nom de involucelo. També poden participar atres estructures extra florals, tals com les branques de l'inflorescència en el palito dolç (Hovenia dulcis), o com el pedúncul en el frut del cajú, Anacardium occidentale. La «castanya de cajú» que es consumix torrada, és la llavor; el pedúncul carnoso és comestible quan està fresc i s'utilisa en Brasil per a elaborar dolços, sucs, gelats i licors.