Anar al contingut

Piper nigrum

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
L., 1753 (Piper nigrum)


El pebre negre (Piper nigrum) és una espècie de la família de les piperáceas, cultivada pel seu frut, que s'ampra sec com espècia. El frut és una drupa (aproximadament 5 mm) que es pot usar sancera o en pols obtenint varietats com la negra, blanca o vert, en l'única diferència del grau de maduració del gra.

Descripció

[editar | editar còdic]

És una espècie perenne trepadora que pot créixer més de 4 m soportant-se en arbres, enreixats o qualsevol atre soport. Es propaga fàcilment emetent raïls en quant els tallos toquen el sol. Les fulls són alternes, sanceres, d'uns 5 a 10 cm de llarc per 3 a 6 de l'ample. Les menudes florés sorgixen en arracades pendulares en les aixelles dels fulls, tenen de 4 a 8 cm de llarc, encara que a mida que els fruts maduren es van allargant fins a medir uns 7 a 15 cm. El frut és una drupa que es convertix en el gra de pebre en madurar.

Les plantes es propaguen per esquejes d'uns 40 a 50 cm de llarc, nugats a arbres veïns o trepadoras a una distància d'uns 2 m; es preferix els arbres de corfa rugosa als de corfa plana, ya que les plantes de pebre trepen més fàcilment per la corfa rugosa. S'eliminen les plantes competidores, deixant només els arbres suficients per a proporcionar ombra i permetre la lliure ventilació. Les raïls es cobrixen en mantillo de fulls i femta, i els brots es poden dos voltes a l'any. En sols secs, les plantes jóvens necessiten rec cada dos dies durant l'estació seca durant els tres primers anys. Les plantes donen frut a partir del quarto o quint any, i despuix solen fer-ho durant sèt anys.

Un sol talle dona de 20 a 30 mechons fructífers. La collita comença en quant un o dos fruts de la base dels mechons escomencen a posar-se rojos, i ans que el frut estiga completament madur i encara dur; si es deixa madurar completament, els fruts perden acritud, i finalment cauen i es perden. Els mechons s'arrepleguen i s'estenen per a que se sequen al sol, i després es despullen dels grans de pebre.[1]

El pebre negre és originària del surest asiàtic[2] o del sur d'Àsia.[3] Dins del gènero Piper, està més estretament relacionada en atres espècies asiàtiques com a P. caninum.[3]


El pebre selvat creix en la regió índia dels Ghats occidentals. Fins a el XIX, els boscs contenien extensos ceps de pebre selvat, com va registrar el mege escocés Francis Buchanan (també botànic i geógrafo) en el seu llibre A journey from Madras through the countries of Mysore, Canara and Malabar (Volume III) .[4] No obstant, la deforestación va fer que el pebre selvat creixquera en pegats de bosc més llimitats des de Goa fins a Kerala, i que la font selvada disminuïra gradualment a mida que millorava la calitat i el rendiment de la varietat cultivada. Fins a la data no s'ha conseguit empeltar en èxit pebre comercial en pebre selvat.[4]

Tipos segons la seua maduració

[editar | editar còdic]

Les varietats de pebre són degudes a la distinta maduració dels fruts de la planta:

  • El pebre vert són grans sense escomençar a madurar. A diferència de les demés, es consumix més en gra que en pols i és més rara de trobar fresca. Sol vendre's seca o en semiconserva en vinagre.

Els grans de pebre vert secs es tracten de manera que conserven el color vert, per eixemple en diòxit de sofre, enlatado o liofilización. Els grans de pebre en vinagre, també verts, són drupes inmaduras conservades en salmorra o vinagre.

Les drupes fresques de pebre vert sense conservar s'utilisen en algunes cuines, com la tailandesa i la tamil. El seu sabor s'ha descrit com "picante i fresc", en un "aroma lluent"[5] Es descomponen ràpidament si no se sequen o conserven, lo que les fa inadequades per al transport internacional.

  • El pebre negre s'arreplega a la mitat de la seua maduració; és la més usada en el món des de l'antiguetat.

El pebre negre es produïx a partir de la drupa verda de la planta del pebre[6] Les drupes es couen breument en aigua calenta, tant per a netejar-les com per a preparar-les per al secat.[6] La calor trenca les parets celulars del pebre, lo que accelera el treball de les enzimes de pardeamiento durant el secat.[6] Les drupes se sequen al sol o a màquina durant varis dies, durant els quals la pell del pebre al voltant de la llavor s'encull i enfosquix en una fina capa negra arrugada. Una volta seca, l'espècia es denomina pebre negre en gra. En algunes finques, les bayas se separen del talle a mà i se sequen al sol sense hervir.[7]

Una volta secs els grans de pebre, es pot extraure l'alcohol i l'oli de pebre de les bayas martafallant-les. L'alcohol de pebre s'utilisa en molts productes medicinals i de bellea. L'oli de pebre també s'utilisa com a oli de massage ayurvédico i en determinats tractaments de bellea i herbales.

  • El pebre blanc és gra totalment madur sense clafoll; és una miqueta més suau que el pebre negre.

El pebre blanc consistix únicament en la llavor del frut madur de la planta del pebre, al que se li lleva la fina pell (carn) de color més obscur. Açò es conseguix normalment per mig d'un procés conegut com enriamiento, en el que les bayas de pebre completament madures se sumergixen en aigua durant aproximadament una semana per a que la polpa del gra de pebre s'ablanixca i descomponga; despuix es frega per a eliminar lo que queda del frut i se seca la llavor nueta. A voltes, la capa externa es retira de la llavor per mig d'atres métodos mecànics, químics o biològics.[8]

El pebre blanc mòlt s'utilisa habitualment en la cuina chinenca, tailandesa i portuguesa. En atres cuines s'utilisa ocasionalment en ensalades, salses clares i puré de creïlles com a substitut del pebre negre, ya que esta resaltaria visiblement. No obstant, el pebre blanc carix de certs composts presents en la capa externa de la drupa, lo que dona lloc a un sabor general diferent.

Existixen atres #pols i grans cridats erròneament "pebre" com la pebre roig i el pebre guayabita o pebre dolç, no obstant estes no són verdaders tipos de pebre.

Els grans de pebre rosa són els fruts del pimentero peruà, Schinus molle, o del seu parent, el pimentero brasiler, Schinus terebinthifolius, plantes d'una família diferent (Anacardiaceae). En pertànyer a la família dels anacardos, poden provocar reaccions alèrgiques, inclosa la anafilaxis, a les persones alèrgiques als fruts secs.

La corfa de Drimys winteri ("canelo" o "corfa d'hivern") s'utilisa com a substitut del pebre en les regions fredes i templades de Chile i Argentina, a on es troba fàcilment i és fàcil de conseguir. En Nova Zelanda, les llavors de kawakawa (Piper excelsum), parent del pebre negre, s'utilisen a voltes com a pebre; els fulls de Pseudowintera colorata ("horopito de montanya") són un atre substitut del pebre. En Estats Units també s'utilisen vàries plantes com a substitutes del pebre, com la mostaça selvada Lepidium campestre, el jolivert de la terra Lepidium virginicum, la bossa del pastor Capsella bursa-pastoris, el rave picante Armoracia rusticana i el Thlaspi arvense.

Història

[editar | editar còdic]

El pebre ha segut cultivada des de l'antiguetat, originalment en la Índia. Existix la falsa creència de que en la Edat Mija era mòlta i utilisada per a contrarrestar el sabor dels aliments en descomposició. No hi ha evidències que confirmen tal afirmació i en opinió dels historiadors és prou improvable, ya que en aquells temps el pebre era un artícul de lux, solament a l'alcanç de la classe adinerada que podia dispondre d'aliments en bon estat.[9]

Va ser introduïda en Grècia per Alejandro Magne. Es creu que Eudoxo de Cícico va ser el primer europeu que, ademés d'atres espècies, va dur el pebre al Vell Continent.

Els àraps varen controlar el comerç del pebre i moltes atres espècies durant sigles i despuix de la caiguda del Imperi bizantí va ser Venècia qui distribuïa i arreplegava l'or per a pagar a l'Orient pel pebre i atres espècies casi d'un modo exclusiu. Va ser un producte tan rar i tan car que era usat com a moneda de canvi durant l'Edat Mija.


El seu alt valor va ser una de les raons per la que els portuguesos varen buscar la ruta cap a les illes de les espècies en orient, rodejant el Àfrica, i Cristóbal Colón pel ponent.[10]

Sabor

[editar | editar còdic]

El pebre obté el seu sabor picante del compost piperina, que es troba en el clafoll de la fruta i en la llavor..[11] La piperina refinada miligram per miligram, és com un un per cent de picante que la capsaicina del chile o ají.[12] El clafoll del gra, que es queda en el pebre negre, també conté terpenos olorosos incloent el pineno, el sabineno, el limoneno, el cariofileno, i el linalol[13] que donen certs tocs cítrics, leñosos i florals. Estes olors falten en el pebre blanc, a la que se li lleva el clafoll. En canvi, el pebre blanc pot guanyar algunes diverses olors (verdetsos inclús) de la seua major etapa de fermentació.[14]

El pebre pert sabor i aroma si es deixa a l'aire lliure una volta arreplegada, per lo que l'almagasenage hermètic preserva el seu aroma i sabor durant més temps. Una atra forma de que el pebre perga sabor és expondre-la a la llum massa temps, ya que pot transformar la piperina en isochavicina (casi insípida). Una volta mòlta, els composts aromàtics del pebre poden evaporar-se ràpidament sent per açò per lo que en les receptes culinàries es recomana moldre els grans de pebre sancers immediatament abans del seu us. Per a açò s'usen els molinets de pebre que molen o martafallen els grans de pebre sancers en lloc de les pimenteras en pebre ya mòlt. Els molinets de pebre han segut usats en les cuines europees des de el XIV, pero el morter, usat abans d'estos per a martafallar el pebre, va seguir sent un método popular també durant sigles..[15]

Usos

[editar | editar còdic]

S'usa en tot lo món com condiment, tant en embotits com a mescla per a salmorra o en distints guisos i plats salats i dolços. Forma una parella perfecta junt en la sal.cita requerida

Es va utilisar antigament per al tractament de la gonorrea i la bronquitis crònica.cita requerida

El pebre té un us important dins dels remeis casers com a consol per a la tós, pero el seu consum freqüent també aporta beneficis a la salut gràcies a la piperina, el seu principal actiu. Els estudis demostren que este component és efectiu per a l'inflamació i per a la prevenció de l'envelliment prematur per la seua cantitat d'antioxidants.


Es creu que també pot tindre importància per a previndre malalties degenerativas del cervell i estimular la pigmentació de la pell, ideal per a les persones en vitiligo.[16]

Taxonomia

[editar | editar còdic]

Piper nigrum va ser descrita per Carlos Linneo i publicat en Species Plantarum 1: 28. 1753.[17]

Etimologia

Piper: nom genèric que procedix del llatí pigmentum (pigment, colorant) a diferència de la seua forma en atres idiomes com el francés (poivre), el italià (pepe), el alemà (Pfeffer) o el anglés (pepper), en els que la paraula procedix del llatí piper, este a la seua volta del grec antic πέπερι péperi, i este del sánscrito pippalī.

nigrum: epítet llatío que significa "de color negre"

Sinonímia
  • Muldera multinervis Miq.[18]

Producció i comerç

[editar | editar còdic]
Producció de pebre negre, 2020
País Producció
(tonelladas)
Vietnam Plantilla:Center
Brasil Plantilla:Center
Indonèsia Plantilla:Center
Índia Plantilla:Center
Sri Lanka Plantilla:Center
China Plantilla:Center
Malàsia Plantilla:Center
Món Plantilla:Center
Plantilla:Center

En 2020, Vietnam va ser el major productor i exportador mundial de pebre negre en gra, en una producció de 270.192 tonellades o el 36% del total mundial (taula)[16] Uns atres grans productors varen ser Brasil, Indonèsia, Índia, Sri Lanka, China i Malàsia. La producció mundial de pebre varia anualment en funció de la gestió dels cultius, les malalties i el clima.[19] Els grans de pebre es troben entre les espècies més comercialisades del món, representant el 20% de totes les importacions d'espècies.[20]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Black Pepper Cultivation and Harvest». Thompson Martinez.
  2. ↑ «Piper nigrum Linnaeus». Flora of China.
  3. ↑ 3,0 3,1 Jaramillo, M. Alejandra (2001). “Phylogeny and Patterns of Floral Diversity in the Genus Piper (Piperaceae)”. American Journal of Botany 88 (4): 706–16. doi:10.2307/2657072. PMID 11302858.
  4. ↑ 4,0 4,1 Meet the pepper queen.
  5. ↑ Ochef, Using fresh green peppercorns [1] archivat en Wayback Machine.. Retrieved 6 November 2005.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 «Why Is Pepper Black? - Know Your Pantry» (en en-us).
  7. ↑ Harrison, Paul (2016-01-27). «What Llaure The Different Kinds of Peppercorns?» (en en-us).
  8. ↑ «Cleaner technology for white pepper production». The Hindu Business line.
  9. ↑ O'Connell, John (2016). a%20dissimular%20el%20sabor%20de%20aliments%20en%20mal%20estat&pg=PT18#v=onepage&q=la%20pebre%20per a%20dissimular%20el%20sabor%20de%20aliments%20en%20mal%20estat&f=false (en espanyol), Penguin Random House Grup Editorial Espanya. ISBN 97-8849-9927-00-8.
  10. ↑ «El Comerç d'Espècies i l'Era dels Descobriments». Consultat el 06 de sept de 2022.
  11. ↑ Pepper. Tis-gdv.de. Retrieved on 31 October 2012.
  12. ↑ (2010) Sensory Evaluation of Food: Principles and Practices, Springer, pp. 62–3. ISBN 978-1441964885.
  13. ↑ “Aroma compound analysis of Piper nigrum and Piper guineense essential oils from Cameroon using solid-phase microextraction-gas chromatography, solid-phase microextraction-gas chromatography-mass spectrometry and olfactometry” (2002). Journal of Chromatography A 976 (1–2): 265–75. doi:10.1016/s0021-9673(02)00376-x. PMID 12462618.
  14. ↑ McGee p. 428.
  15. ↑ Montagne, Prosper (2001). Larousse Gastronomique, Hamlyn, p. 726. OCLC 47231315. ISBN 978-0-600-60235-4. "Mill".
  16. ↑ «Beneficis del Pebre Negre - Remeis-Naturals 2019». Archivat des d'el original, el 5 de juliol de 2019. Consultat el 5 de juliol de 2019.
  17. ↑ «Piper nigrum». Tropicos.org. Missouri Botanical Garden. Consultat el 25 d'agost de 2014.
  18. ↑ «Piper nigrum». The Plant List. Consultat el 25 d'agost de 2014.
  19. ↑ «Karvy's special Reports — Seasonal Outlook Report Pepper». Karvy Comtrade Limited. Archivat des d'el original, el 30 de giner de 2018.
  20. ↑ Chemistry of spices, CABI Pub. ISBN 978-1845934057.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  1. AFPD. 2008. African Flowering Plants Database - Base de Donnees dones Plantes a Fleurs D'Afrique.
  2. CONABIO. 2009. Catàlec taxonómico d'espècies de Mèxic. 1. In Capital Nat. Mèxic. CONABIO, Mexico City.
  3. Flora of China Editorial Committee. 1999. Flora of China (Cycadaceae through Fagaceae). 4: 1–453. In C. I. Wu, P. H. Raven & D. I. Hong (eds.) Fl. China. Science Press & Missouri Botanical Garden Press, Beijing & St. Louis.
  4. Forzza, R. C. 2010. Llista de espécies Flora do Brasil https://web.archive.org/web/20150906080403/http://floradobrasil.jbrj.gov.br/2010. Jardim Botânico do Rio de Janeiro, Riu de Janeiro.
  1. Funk, V. A., P. I. Berry, S. Alexander, T. H. Hollowell & C. L. Kelloff. 2007. Checklist of the Plants of the Guiana Shield (Veneçola: Amazones, Bolívar, Delta Amacuro; Guyana, Surinam, French Guiana). Contr. O.S. Natl. Herb. 55: 1–584. View in Biodiversity Heritage Library
  2. Hokche, O., P. I. Berry & O. Huber. (eds.) 2008. Nou Cat. Fl. Vasc. Venez. 1–860. Fundació Institut Botànic de Veneçola, Caracas.
  3. Idárraga-Piedrahíta, A., R. D. C. Ortiz, R. Calleja Posada & M. Merello. (eds.) 2011. Fl. Antioquia: Cat. 2: 9–939. Universitat de Antioquia, Medellín.
  4. Nelson, C. H. 2008. Cat. Pl. Vasc. Hondures 1–1576. Secretària de Recursos Naturals i Ambient, Tegucigalpa.
  5. Trelease, W. & T. G. Yuncker. 1950. Piperac. N. South Amer. 1–838. University of Illinois Press, Urbana.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Piper_nigrum&oldid=604420»