Polinisació en orquídees
.jpg)
La polinisació en les orquídees és un capítul extremadament complex en la biologia d'esta família de plantes que es distinguixen, per sobre les demés angiosperma, per la complexitat de les seues flors i per les intrincadas interaccions ecològiques en els seus agents polinisadorés. És un tema que ha captat l'atenció de numerosos científics a través del temps, incloent a Charles Darwin, pare de la teoria de l'evolució per selecció natural, qui va realisar les primeres observacions sobre el paper fonamental dels insectes en la polinisació de les orquídees, que varen ser publicades en 1862 en el seu llibre La fecundació de les orquídees.[1] De fet, Darwin no va exagerar quan va afirmar que les variades estratagemas que usen les orquídees per a atraure als seus polinisadors transcendixen l'imaginació de qualsevol ser humà.[2]
Adaptacions de les orquídees a la polinisació per animals
[editar | editar còdic]El 97 % de les espècies d'orquídeas necessiten d'un polinisador per a que es porte a terme la transferència dels grans de polen d'una planta als pistils d'un atre individu i, per això, per a que es produïxca la fecundació i la formació de les llavors.[3] Es deu tindre en conte que el polen de les orquídees es troba agrupat en masses compactes cridades polinias (singular: "polinario"), de tal modo que per sí solament o per acció del vent el polen no es pot dispersar d'una flor a una atra, per lo que els polinisadors són imprescindibles per a assegurar el seu reproducció sexual.[3] Estos polinisadors són molt variats i, segons quin siga l'espècie en qüestió, poden ser mosques, mosquits, abelles, avespes, palometes, coleòpters, i aus (especialment colibríés).[4][5][3]
La zoofilia que caracterisa a les orquídees presupon que els animals polinisadors visiten les flors de manera regular i es detinguen en elles el temps suficient; que rocen o toquen les anteras i l'estigma en certa freqüència i que el polen quede adherit als visitants de modo tan perfecte que puga aplegar en la deguda seguritat als estigmes d'atres flors. El resultat de la zoofilia depén essencialment de que els animals puguen reconéixer les flors des d'una certa distància i de que se senten atrets per les flors de la mateixa espècie. Les flors zoófilas, llavors, deuen posseir «productes atractius» (escs, com el polen i el néctar), «mijos de reclam» (tals com a olors i colors) i, ademés, polen viscós o adherente.[4]
En el curs de l'evolució de les angiosperma s'ha produït una diferenciació molt intensa dels mijos d'atracció i reclam, aixina com de la forma de la flor; gràcies a això, un número cada volta més gran d'animals han pogut colaborar en la polinisació. De la visita casual de les flors per animals variats s'ha passat de modo progressiu, en el transcurs de l'evolució, a l'establiment d'estretes relacions entre els animals polinisadors i les flors zoófilas, en evidents ventages per a abdós grups. Per a les plantes va implicar una precisió creixent en l'atracció de sol determinats visitants i una transferència del polen als estigmes d'atres plantes cada volta més segura, lo que va comportar un aforro progressiu en la producció de polen. De fet, la relació entre el número de grans de polen i el número d'òvuls produïts per una flor és de l'orde d'un milló per a les plantes anemófilas, mentres que en les orquídees és d'un. Per als animals polinisadors especialisats, va disminuir la competència en atres animals antófilos, i la polinisació orientada o especialisada en una sola espècie va passar a ser, en última instància, ventajosa per a ells.[4][3]
El desenroll evolutiu de les angiosperma zoófilas i dels grups d'animals que s'han anat adaptant a elles solament pot comprendre's com una coevolución condicionada per relacions recíproques. L'adaptació entre sí de les orquídees i els seus polinisadors ha aplegat a voltes tan llunt que no poden existir l'un sense l'atre.[4] Els mecanismes de polinisació són el frut de dita coevolución. En general, tals mecanismes són beneficiosos per a abdós parts: l'agent polinisador obté néctar de la flor de les orquídees i estes a la seua volta es beneficien en la transferència del polen d'una flor a una atra. No obstant, en molts casos l'atracció dels polinisadors per les orquídees es deu a un engany i no implica una recompensa.[3]
Les flors de les orquídees
[editar | editar còdic]
Les florés de les orquídees són en general hermafroditas, rarament unisexuales, i usualment cigomorfas —és dir, de simetria bilateral—. En la gran majoria dels gèneros, les flors estan formades per tres elements externs cridats sàpia-hos, dos laterals i un de dorsal, i tres elements interns cridats pétals, l'inferior modificat en un llavi o labelo, de major tamany i de color més intens que els restants. El labelo a sovint és trilobulado, o de formes inusuals, en chichoncitos o crestes carnosas o en un espolón basal, i moltes voltes en una disposició de colors totalment diferent al dels atres dos pétals.[6]
l'androceo presenta usualment un o dos estams, a voltes tres, i està unit al estil i al estigma, formant la columna cridada també ginostemo o ginostegio. El polen es troba agrupat en un número de masses de durea variable, cridades polinias, que poden ser entre una i dotze, pero generalment dos o quatre. La polinia forma, junt en un tallito pegajoso derivat de l'antera o de l'estigma, el polinario, l'unitat de transport durant la polinisació. El gineceo està format per tres carpelos units i és ínfero —es desenrolla per baix del cáliz—. l'estil i estigma es troben altament modificats. L'estil és solitari i terminal i és el principal component de la columna. Prop de l'àpiç es troba una porció de l'estigma en forma de lòbul allargat usualment no receptiu, cridat rostelo, posicionat sobre la regió estigmàtica. Una part del rostelo pot formar una plataforma pegajosa, cridada viscidio, adjunt al tallito del polinario.[6]
En general són productores de néctar, com recompensa als polinisadors. Els nectarios són variables en posició i tipo. Per eixemple, es troben en un espolón del llavi, o en els àpiços dels sépals, o en els septos del gineceo. Algunes espècies d'orquídees són autógamas o apomícticas, és dir, no necessiten de polinisadors per a produir llavors.Erro en la cita: Element <ref> no vàlit;
les referencies sense nom deuen de tindre contingut
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Darwin Online: Fertilisation of Orchids». Consultat el 20 de març de 2009.
- ↑ Darwin 1862, pàg. 366
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 van der Cingel, N. 2001. An atles of orchid pollination: America, Africa, Àsia and Austràlia. CRC Press. ISBN 90-5410-486-4, 9789054104865
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Strassburger, E. 1994. Tractat de Botànica. 8.ª edició. Omega, Barcelona, 1088 p.
- ↑ Gola, G., Negri, G. i Cappeletti, C. 1965. Tractat de Botànica. 2.ª edició. Editorial Llabor S.A., Barcelona, 1110 p.
- ↑ 6,0 6,1 Cribb, Phillip (2001). «Morphology of Orchidaceae.» En: A. M. Pridgeon, P. J. Cribb, M. W. Chase i F. N. Rasmussen eds., Genera Orchidacearum, vol. 1. Oxford University Press, Oxford, UK ISBN 0-19-850513-2.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Polinización en orquídeas» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.