Sepeli

Archiu:Mechelen St-Jan Van hoecke Entombment of Christ 01.jpg

Sepeli

Un sepeli, inhumación, exequias o sepeli, és el conjunt de cerimònias i actes que, despuix del decés d'una persona, acompanyen al procés de transportar, enterrar, donar sepultura –o inhumar–, i inclús incinerar (cremar) el cadàver.

La naturalea i la composició dels ritos funeraris –o de duel– del sepeli varien segons l'época, la cultura, la posició social del difunt i les creències religioses de la societat a les que pertany la persona fallida. Associats al sepeli, com un conjunt total, apareixen atres capítuls ceremoniales o luctuosos, com l'embalsamamiento i el velatori, abans del trasllat del cadàver fins al seu sepultura o el seu centre de cremació.

Evolució històrica

Els rituals de despedida del difunt han anat variant i diferenciant-se en funció de les creències religioses, el clima, la geografia i el ranc social. L'enterrament, associat sempre al cult dels antepassats i a les creències en l'atra vida, pot considerar-se com un dels principals elements d'estudi claus en l'evolució cultural de la raça humana, i una font important de motius iconográficos relacionats en la mort.

Prehistòria

Resulta esclarecedora la rica cultura que rodeja als #enterrament en estadis anteriors al Neolític i per tant anteriors a la pràctica del cultiu. Un simbolisme casi universal –determinat per principis com la Terra com a mare fecunda i les nocions de renaixença i ‘postvida’– favorix l'idea de que tots aquells els restants dels quals siguen entregats a la terra podran rebre d'ella una nova experiència vital, com un element més del cicle agrari.

Paleolític

El pre neandertal d'Atapuerca podria ser el primer homínit en practicar, en el Paleolític mig, cerimònies mortuorias. Les primeres sepultures podrien ser les realisades pel home de Neanderthal des de fa uns 100 000 anys, per eixemple: Shanidar d'entre 60 000 i 80 000 anys; La Chapelle-aux-Saints d'uns 60 000 anys; o Li Moustier d'entre 56 i 40 000 anys.

Neolític

Dos pous neolítics plens de cràneus (27 en el primer, 6 en el segon, 9 dònes, 20 chiquets i només 4 hòmens) de les grutas de Ofnet, en Nördlingen (Baviera). Estos pous estan ricament decorats i contenen ofrenes i ferramentes. El fet de que tots els cràneus estiguen orientats cap a l'oest elimina qualsevol dubte sobre el significat d'este lloc. La baixa proporció de cràneus masculins ha permés alvançar l'hipòtesis d'una massacre per una tribu rival quan els hòmens estaven, provablement, en una partida de caça.

Món antic

• En el primitiu Egipte dels faraons, despuix de la mort d'una persona, una junta o tribunal públic decidia si la respetabilidad del mort mereixia un sepeli especial o devia ser enterrat en una fossa (el «tàrtar»); aixina, aquell que moria deixant deutes, no era digne de exequias.
• El rito fúnebre hinduista més comú consistix en una cerimònia en ofrena d'elements anomenada antiesti, prèvia a la cremació del difunt i la posterior entrega de les cendres a algun riu sagrat.
• Entre els judeus, els sepelis podien durar sèt dies, aplegant als trenta dies quan es tractava de príncips o reis. Durant este temps, i entre els practicants més estrictes, els parents devien dejunar, anar en el cap descobert i descalzos, i dormir sobre la cendra revestits de cilicios. Per lo general, els cadàvers eren enterrats.

• En l'antiga Atenes, el cos del difunt, llavat i perfumado, era expost en el vestíbul de la seua casa i es procedia al seu sepeli en gran solemnitat, formant part de la comitiva tocadors de flauta, els fills, les dònes llançant aguts crits i mesándose els cabells, els parents i els amics. El cadàver era cremat i inhumat, es pronunciava l'elogi del difunt si era personage important o va tindre una mort heròica, i es terminaven les cerimònies en un convit.
• En Roma, i entre les classes privilegiades, en acabant de que el agonisant donara el seu últim sospir se li llevava la sortija, se li tancaven els ulls i la boca i se li cridava tres voltes pel seu nom. El cos llavat, perfumado i revestit en els millors trages, permaneixia expost molts dies en el vestíbul de la casa mortuoria. En els primers temps de la república, el sepeli es verificava sempre de nit. Anava al cap de la comitiva un mestre de cerimònies seguit de lictorés vestits de negre. Seguien a continuació els músics, les plañideras o llorones (praficae) en lacrimatorios de fanc o de vidre, els arquimimos que representaven en gests les principals accions de la vida del difunt, els esclaus libertos, els retrats dels antepassats i les insígnies. El cos era dut en una llitera (féretrum) per portantes especials o be per la família o elevats personages, i seguien darrere els parents coberts en vés-hos i exhalando crits lastimeros. Es pronunciava l'elogi del difunt en el fòrum si era personage notable i en seguida era dut el cadàver a la pira, encesa sempre extramuros. S'arreplegaven les cendres en una urna i eren colocades en el sepulcro de la família (columbarium). El sepeli anava seguit de convits (silicernia) i a voltes, de jocs fúnebres.

Els cossos dels pobres eren conduïts en un fèretre comú (sandápila) i inhumats sense cap cerimònia. No obstant, les persones modestes havien constituït «coleges funeraris» per a assegurar a cada u dels seus associats una sepultura decorosa i oracions fúnebres.

Ritos de inhumación

La inhumación (del llatí «inhumāre», procedent de «humus», terra) és el terme tècnic que definix l'acció d'enterrar un cadàver. D'entre els numerosos i variats ritos o cerimònies que rodegen este procés en les diferents cultures humanes, i en atenció al pes quantitatiu d'algunes religions en la vida i les societats, caldria descriure de forma somera alguns ritos de inhumación en l'àmbit del cristianisme, l'islam i el judaisme.

Existixen substancials diferències rituals entre les iglésies cristianes, siguen #ortodox, catòliques i atres confessions afins. En el cas de l'Iglésia catòlica es practica de forma tradicional l'enterrament (o inhumación), i des de 1963 s'autorisa l'incineració. El rito cristià, despuix del sacrament de l'extremaunción i el velatori despuix del decés, es materialisa en el corteig fúnebre i sepeli del difunt, i la posterior celebració de les seues funerals. Si el cos és incinerat, el rito catòlic, en general, recomana que l'urna en les cendres del mort, siga depositada en un lloc d'acolliment definitiu.

La religió islàmica no accepta l'incineració del cadàver ni l'us de voltes, mesquites-tombes, o tombes monumentals, com tampoc l'ocupació d'ataüts ni d'aixovar funerari. El sepeli es llimita –llevat en casos comparables als funerals d'estat en atres cultures– al trasllat del cadàver amortajado fins a la tomba, considerada com una morada que protegix el cadàver d'agressions externes.

Una descripció simplificada del ritual hebreu de la mort explica que han de ser els familiars i amics propencs del difunt els encarregats del cos i el seu llavat («tahará»), aixina com dels preparatius per al sepeli, la mortaja, el caixó i la documentació llegal; el velatori, el corteig i la inhumación, procés que ha de realisar-se en el mateix dia de la mort, pero que pot demorar-se en funció de la duració dels funerals per a honrar al fallit, o per esperar l'arribada de parents propencs que vénen de llocs distants. L'enterrament final també podrà pospondre's per causa del «shabat», d'un «iom tov», o pel trasllat del cadàver la ‘Terra d'Israel’. També interessa relatar potser que, com en les tradicions funeràries islàmiques, la mortaja és un signe d'igualtat entre tots els sers humans, i aixina mateix la llei judeua prohibix tant els sepelis en mausoleus com les #cremació. Despuix de l'enterrament (inhumación), es tanca la cerimònia colocant una chicoteta pedra o un grapat de terra sobre la sepultura i, com en el rito islàmic general, es despedix al difunt en una breu oració.

Sepeli civil

Existixen ritos funeraris sense creències religioses. En llínea en la corrent ideològica del llaïcisme, les exequias llaiques (o civils) proliferen com a alternativa al sepeli religiós. Ajuntaments com el de Vitòria ya ho oferixen com un més dels seus servicis. Un model de sepeli civil inclou unes paraules de benvinguda als assistents, una reflexió sobre la vida i la mort, unes paraules sobre el difunt, la llectura d'un poema i una despedida.

Un poema d'Antonio Machado

En 1907, Antonio Machado va incloure en el seu llibre #Soletat este poema titulat “En el sepeli d'un amic”.

En el folclore tradicional

D'entre el conjunt de falsos sepelis o simulacres d'esta cerimònia, pot destacar-se en el folclore espanyol el sepeli de la Sardina, rito o festeig d'aire profà celebrat el Dimecres de Cendra, últim dia del Carnestoltes. Alguns estudis proponen el seu orige en l'episodi ocorregut en el Madrit de Carlos III d'Espanya, quan el rei va ordenar enterrar tot un carregament de sardines aplegades a la Vila en tan mal estat que es va fer indispensable la mida sanitària. Els estudiosos subrallen el caràcter contradictori de la festa popular que precisament el dia que acaba el dejuni, enterra una sardina; i proponen que es tracta d'un acte simbòlic en el que «s'enterra precisament lo que s'odia de la Quaresma».

Ritos i #superstició

En la tradició espanyola, el sepeli pròpiament dit comença en la cerimònia de traure el fèretre de la casa del difunt, cuidant de que el difunt “ixca en els peus per davant”, com recomanen dits, sentències i refrans. La tradició dictava que el fèretre devia ser dut exclusivament pels hòmens de la família o molt aplegats al difunt (aplegant a ocórrer que si eren desconeguts qui ho feyen les dònes i veïnes de la família els sometien a tot tipo d'insults, des de la porta o finestres de la casa del mort, puix fins al sigle Plantilla:SIGLE era preceptiu que, llevat les plañideras professionals, el sexe femení no acompanyaren de facto al difunt fins al lloc de la seua sepultura, encara que sí pogueren estar apostades a lo llarc de la carrera seguida pel fèretre i la seua comitiva. Eixe recorregut, com abans el velatori, devia gojar de la presència de les mencionades lloronas (puix «les llàgrimes aporten la sal necessària en el trànsit a l'atra vida»), quedant associada la cantitat i l'esgarre del seu plany a la categoria social i el ranc del mort. També devien acompanyar al mort en el seu últim viage les flors (els tradicionals rams i corones de difunts), com a símbol de l'amor.

Entre les #superstició d'orige religiós està la d'evitar celebrar el sepeli els divendres. Una atra superstició molt popular, encara que pràcticament desapareguda en el sigle Plantilla:SIGLE, era que creuar-se en un sepeli era signe o senyal de mal auguri, lo que obligava a descobrir-se el cap (llevar-se el capell, gorra, etc.) per a compensar el «fatum». Queda l'anècdota de que el gran matador Rafael Gómez Ortega ‘el Gall’ va renunciar a torejar en vàries ocasions per haver-se trobat en un sepeli quan es desplaçava ell fins a la plaça.

Vore també

• Cremació
• Funeral
• Sant Sepeli
• Sepultura

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFBerkowitz1948">Berkowitz, Hyman Chonon (1948). Pérez Galdós. Spanish Lliberal Crusader (1843-1920), Madison (WI): The Wisconsin University Press.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCasalduero1974">Casalduero, Joaquín (1974). Vida i obra de Galdós, Madrit: Gredos. ISBN 8424905776.
• (1959) Diccionari ideològic de la llengua espanyola, 1975 edició, Barcelona: Gustavo Gili. ISBN 8425201268.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFDelecte i Piñuela1988">Delecte i Piñuela, José (1988). També es divertix el poble, Aliança Editorial. ISBN 8420603511.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFFlores Arroyuelo2000">Flores Arroyuelo, Francisco J. (2000). Diccionari de #superstició i creències populars, Madrit: Aliança. ISBN 8420637793.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGea2002">Gea, María Isabel (2002). Diccionari enciclopèdic de Madrit, Madrit: La Llibreria. ISBN 8495889099.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFOrtiz-Armengol2000">Ortiz-Armengol, Pedro (2000). Vida de Galdós, Barcelona: Crítica. ISBN 8484320731.
• Revilla, Federico (1990). Diccionari d'Iconografia, Madrit: Edicions Càtedra. ISBN 978-84-376-0929-1.

Enllaços externs

Archiu:Wiktionary-logo-v2.svg Sepeli en el Viccionari.

• «Enterre. Documents relacionats» (en és). Universitat de la Rioja. Consultat el de febrer de 2018.