Soport pictòric
Soport pictòric és la superfície sobre la que s'aplica el color en una pintura. Complix la missió de portar el fondo i les capes de pintura. El soport i el color són els dos elements indispensables d'este art. El fondo és la capa de preparació entre el soport i la pintura, necessària en materials com la pedra o la tela (imprimaació).
A lo llarc de l'història, s'ha pintat sobre una gran varietat de soports, cada u d'ells en les seues pròpies característiques, com són la textura i absorció. Estes circumstàncies determinen el tipo de pigment que pot aplicar-se i, en general, el tractament del mateix. Els soports més usuals han segut: parets (pintura a la fresca o murals), taules de fusta, llençs i pergamí o paper. El llenç és el soport més estés de l'història de la pintura, que permet grans superfícies sobre les que pintar en menys pes.
Pintura mural
[editar | editar còdic]
La pedra o el rajola és el material del que està fet este soport. La primera pintura de l'història, la rupestre, es va eixecutar sobre les parets de roca de les covas paleolíticas. Usaven pigments naturals en aglutinants com la resina. La pintura sobre murs i parets va dominar durant l'antiguetat i durant l'época romànica. Va decaure en el gòtic, degut a que les parets es varen substituir per vidrieres, en lo que hi havia menys superfície en la que pintar; açò va determinar també l'auge de la pintura sobre taula. Durant el Renaixença es varen produir grans murals, com les fresca realisades per Rafael en les Estàncies del Vaticà. Posteriorment, s'ha llimitat a les parets dels edificis i els sostres, destacant les grans decoració del Barroc i el Rococó, que, combinades en relleus d'estuc, donaven lloc a creacions ilusionistes.
La pintura mural sol tindre un caràcter decoratiu de l'arquitectura, encara que també va complir finalitat didàctiques.
Realment, i llevat en la Prehistòria, no es pinta de manera directa sobre la paret, sino sobre una fina capa intermija. La principal tècnica empleada a lo llarc dels sigles per a la pintura mural és la fresca. La superfície a pintar es prepara en vàries capes de revoque: primer un lluït baste, el arriccio, i després una capa més prima d'arena fina i calç, que rep el nom de intonaco. Sobre la paret encara humida s'aplica llavors el pigment.
També es va usar l'encáustica, tècnica que ya varen utilisar els romans, en la que els colors es dissolen en cera d'abellas i s'apliquen en calenta, quedant fixats en la paret en secar-se. Igualment, és possible pintar al temple sobre murs i parets. En este cas cal esperar a que el reboçat estiga sec.
La pintura mural no s'ha aplegat a abandonar mai, com pot vore's en l'obra dels muralista mexicans i els grafiti.
Pintura sobre taula
[editar | editar còdic]El segon soport sobre el que es va aplicar pintura, des de l'antiguetat, va ser la fusta. La fusta que més s'amprava era la de nogal, pi o avet, si ben era alguna cosa que depenia de la regió a on es vixquera i de les espècies arbòrees que estigueren disponibles en abundància, puix en Itàlia s'usava chop, i en el Nort d'Europa, roure, hi haja o pi. Atres taulers de fusta dura que s'usen com a soport pictòric són els de espècies com l'abedull, el cedre o l'àlber blanc. Durant l'Edat Moderna es va recórrer a fustes tropicals dures com la caoba. Per a preparar esta superfície eren necessàries tècniques complementàries. En primer lloc, si era una obra molt gran, calia unir diverses taules entre sí, usant clavillas de fusta i no de metal, que es oxida; este procés apareix descrit en obres com De Diversibus Artibus, de Teófilo (principis de el XII) o Il Llibre dell'Art de Cennino Cennini (1390).
En esta última obra també es descriu el «entelado», habitual fins a l'any 1400, que cobria les juntes i atres defectes de la fusta per mig de teles de lli en apresto pegades a la fusta. En el «enyesado» es cobria la fusta en una fina capa d'algeps (en italià, gesso), impermeable a l'aigua, sobre la que es podia pintar. Per mig del «estofat» o «embotit» es reblien determinades zones en algeps per a donar-li relleu. Finalment, es diu «dorat» a l'aplicació de pa d'or en determinades parts de la pintura. Un eixemple de relleu de gesso cobert en full d'or és la corona i l'aureola del rei en la Adoració dels macs (1423), de Gentile dona Fabriano, conservat en els Uffizi.
Els sarcòfecs egipcíacs que daten de l'any 2000 a. C. es troben en numeroses ocasions pintats, generalment a l'encáustica. Són famosos els «retrats d'El Fayum», de caràcter funerari, que daten dels sigles II a IV. No obstant, va anar en l'Edat Mija quan es va difondre la pintura sobre taula i va alcançar el seu màxim esplendor. En l'época romànica es varen pintar diverses peces de mobiliari eixecutades en fusta, com baldaquinos o frontals. La fusta que es pintava era, en moltes ocasions, la de mobles i atres objectes d'us quotidià, que s'adornava per mig de la pintura. Aixina, durant els sigles XIII i XIV, en Itàlia especialment, es pintaven els crucifixs, com pot vore's en l'obra de Giunta Pisano. Atres objectes quotidians decorats en pintures varen ser les arques de esponsales o cassoni, eixemple de les quals és El història de Nastagio degli Onesti de Botticelli o les caixes de parts. Especialment durant la Baixa Edat Mija es va pintar al temple sobre fusta, en taules individuals o formant grans polípticos (retaules). Es considera el punt culminant d'esta pintura sobre taula l'obra dels primitius flamencs (XV), els qui ya treballaven en oli, ben sol, be en tècnica mixta en temple. La pintura sobre taula es va utilisar, si be en molta menor mida, en el XVI i inclús en el XVII o el XVIII.
Els inconvenients d'este soport són el seu pesadez, el fet de que es pot combar o badar i, actualment, si es recorre a les fustes tradicionals, resulta molt car. Per això, els artistes contemporàneus que desigen treballar en fusta tenen al seu alcanç atres superfícies per a pintar més barates, com el táblex o masonita, l'aglomerado de densitat mija (DM) que proporciona una superfície plana, el tríplex i, més cars, la fusta contrachapada que es troba disponible en diverses gruixa i el cridat blockboard.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- «Pintura», en Gran Enciclopèdia de les Ciències. Art, págs. 58-60, Club Internacional del Llibre, 1990. ISBN 84-7758-304-8
- Laneyrie-Dagen, N., «Els soports», en Llegir la pintura, págs. 8-13, colecció Reconéixer l'art, Larousse, Barcelona, 2005 Spes Editorial, S.L. ISBN 84-8332-598-5
- Sidaway, I., «Soports», en Enciclopèdia de materials i tècniques d'art, págs. 106-119, Editorial Acant, 2002. ISBN 84-95376-30-X
- «L'estructura del quadro: Soports» i «Fondos» en Enciclopèdia Universal de la Pintura i l'Escultura, Vol. I, SARPE, 1982. ISBN 84-7291-377-5
- «Soport pictòric», en Història de l'Art, pág. 990, Ed. Anaya, 1986. ISBN 84-207-1408-9
- Este artícul conté una traducció derivada de «Soporte pictórico» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.