Transport en l'Antic Egipte

Barcos egipcíacs. Tomba de Menna.

El transport en l'Antic Egipte utilisava principalment la via fluvial: el Nilo. El riu era el nexe d'unió de les distintes ciutats des de la segona catarata en la Baixa Nubia fins al Mediterràneu; i costejant este, a diverses ciutats (com Biblos). També varen estar comunicats en els països del Orient Mig, per mig de la Via Maris, mentres que els camins terrestres de l'interior s'utilisaven per a accedir als distints oasis, a les mines i pedreres, aixina com per a salvar les catarates del Nilo.

Este sistema de transport eminentment fluvial va dificultar l'entrada de invasores estrangers, en ser un territori que a penes posseïa vies de comunicació per terra i que estava defés pel desert i la zona pantanosa del Delta.

El transport era primordial per al comerç, i este per a l'economia egipcíaca ya que una de les característiques primerenques del Antic Egipte va ser el gust dels seus ciutadans pels objectes de lux exòtics, des d'or i pedres precioses d'Orient fins als animals, marfil i ébano de l'Àfrica negra, que pagaven en les seues exportacions de blat, orfebreria, perfums, papir i inclús va vindre.

Com el restant de les activitats econòmiques, el transport estava controlat pel faraó, que delegava la seua gestió en una eficaç administració els funcionaris de la qual eren els escrigues. Les caravanes o barcos estrangers devien pagar aranzel,

Transport terrestre

Archiu:Ancient Levant routes-es.svg

La Via Maris (violeta), el Camí dels Reis (roig) i atres rutes comercials antigues, c. 1300 a. C.

El tràfic terrestre estava organisat a pur de caravanes que creuaven Nubia paraleles a el Nilo, i per recuas que unien els oasis en el riu. Quan es construïen canals, s'utilisava el material extret per a fer un dic llongitudinal, que una volta apisonado constituïa un camí paralel, tant per a circular hòmens i animals, com per a la sirga de les barques.

Les rutes que comunicaven les mines i pedreres en les ciutats de destí i els ports del mar Rojo seguien el curs dels diferents uadis que unien les montanyes en la vall del Nilo, fàcils de recórrer per s'amples i de fondo pla.

Existien cossos de vigilants de camins, dependents dels governadors encara que la seguritat total mai es va alcançar i els assalts eren quotidians. Una de les rutes més vigilada i cuidada era el cridat camí de Horus, que unia Egipte en Àsia, des del braç pelusiaco fins a la ciutat de Rafah, en Gaza. Estava equipat en un sistema d'almagasens i pous situats a una jornada de distància uns d'uns atres, lo que permetia a les caravanes i a l'eixèrcit creuar el desert de Sinaí. Entre 1560 i 1081 a. C. es varen construir fortalees militars per a protegir tant el camí com els pous. Un ramal d'esta ruta duya fins a les mines de coure i turquesa del sur del Sinaí. La seua prolongació era la cridada Via Maris.

D'entre els animals de tir, l'asno constituïa el més utilisat des de que va ser domesticat en el IV mileni a. C. Fins a l'invasió dels hicsos no va haver cavalls en Egipte, que es varen reservar per als carros de guerra. El camello era conegut des del Imperi Nou, pero no va ser utilisat com a mig de càrrega i desplaçament en el desert fins al Periodo Tardà, en el VII

Navegació fluvial

Archiu:Maler der Grabkammer des Menna 013.jpg

Barca fluvial. (1420 a. C.)

En Egipte es preferia la navegació a qualsevol atre mig de transport, i la comunicació entre les distintes ciutats era possible utilisant el Nilo i els seus braços i inclús algun dels numerosos canals que varen construir els distints faraons, com el Bahr Yussef, que unia el Nilo en l'oasis d'El Fayum. També era la navegació el sistema d'unió entre les vores per mig de chicotetes embarcacions públiques, ya que a penes es varen construir ponts: de fet no es coneix cap paraula egipcíaca en eixe significat.

Viajar per el Nilo era senzill: a rem cap al nort a favor de la corrent, o a vela al sur a favor dels vents, i els egipcíacs varen navegar des de l'época prehistòrica. I no solament ho varen fer pel riu, sino pels canals navegables que varen construir. Aixina, Sesostris III va construir un canal paralel a la Primera catarata per a poder aplegar per barco al país de Kush.

En l'época Naqada II ya s'utilisaven barcos construïts en taules de fusta, de dotze a quinze metros d'eslora, tripulats per fins a 32 hòmens. Durant la dinastia IV hi ha constància de barcos de 43 metros. En la dinastia V els barcos de cabotaje estan ya molt desenrollats.

Tècniques d'Impermeabilisació

Per a protegir les embarcacions de les filtracions d'aigua, els egipcíacs aplicaven tècniques d'impermeabilisació utilisant materials com a alquitrà i resines naturals. Estes substàncies s'aplicaven entre les juntes de les fustes i sobre la superfície del caixco, creant una barrera que prevenia l'entrada d'aigua i protegia l'estructura de l'embarcació durant els seus viages, especialment en la mar Mediterrànea i la mar Rojo.

Els egipcíacs tenien distintes classes d'embarcacions:

Naus de passagers o de càrrega

De diversos tamanys, tenien en comú la semblança entre proa i popa, una vela quadrada i rems. Com ancora s'utilisava un bloc de pedra i dos llarcs rems subjectes a la popa servien de timó. Fabricats en fusta de acacia o cedre importat del Líban, decorats els de la noblea, s'usaven per als viages d'inspecció, desplaçament de tropes o transport de mercaderies, inclós el dels blocs de pedra per a construcció traslladats des de les pedreres del Alt Egipte. Estos últims alvançaven gràcies a rems i vés-les, encara que a voltes necessitaven ajuda i eren arrastrat des de la vora en cordes.

Barques reals

Archiu:Barque Solaire.JPG

Barca de Keops trobada en Guiza.

Utilisades per als viages del faraó, inclós el del seu mòmia fins a la tomba, es coneixen per les imàgens i maquetes que han deixat en les seues sepultures i perque alguns faraons varen enterrar barques per als seus viages pel Més allà per a imitar allí a Ra, que tenia una per al dia i una atra per a la nit, les anomenades barques solars.

Entre les més conegudes estan les dos trobades junt a la piràmide de Keops. Una d'elles, de 43,3 m d'eslora i 5,6 de mànega i composta per més de mil peces, es va reconstruir i està exposta en el ___protected_title_2___. En la necròpolis d'Abidos David O'Connor va trobar en 1991 una série de fosses revestides de rajoles d'atobó que contenien barques similars d'entre 18 i 24 m d'eslora. Pendents de datació exacta, la data més antiga que es baralla és la corresponent al regnat d'Aha (3007-2975 a. C.)

Pots

Archiu:Tomb of Usheret 01.jpg

Bote elaborat en papirs.

Fabricats en manojos de papirs nugats, s'utilisaven per a la peixca o la caça d'aus aquàtiques. Generalment anaven en elles dos persones en peu i s'impulsaven en perches.

Barcos

En la finalitat de millorar la maniobrabilidad de les seues embarcacions, els egipcíacs varen incorporar timons dobles en la popa dels seus barcos. Esta disposició permetia un control més precís de la direcció, facilitant la navegació en aigües obertes i en condicions de vent variable. La presència de dos timons també proporcionava redundància, assegurant que l'embarcació poguera seguir el seu curs inclús si un dels timons fallava.

Naus religioses

Lujosamente acabades, eren utilisades durant els festivals en honor dels distints deus, celebrats tant en el riu com en els llac artificials construïts en els temples.

Naus de guerra

A finals de el IV mileni a. C. ya va haver enfrontaments en flotes estrangeres, tal com mostren les imàgens pintades en la tomba 100 d'Hieracónpolis, en les que unes barques blanques en la quilla egipcíaca (curvada) s'enfronten a atres negres de quilla vertical.

En la marina de guerra es coneixen fins a 19 rancs dividits en dos grups: oficials de marina i administradors de marina. Molts dels seus portadors posseïen també títuls associats a l'eixèrcit, la qual cosa demostra l'importància que la movilisació de tropes embarcades va alcançar durant esta época.

Vore també

• Canal dels Faraons
• Camí dels Reis
• Camí de Horus