Anar al contingut

Canal dels Faraons

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El canal de los faraones (també cridat el Canal de Necao, Antiguo Canal de Suez o Río de Trajano) va ser una via de transport marítima de l'antiguetat que els antics egipcíacs varen utilisar per a unir el mar Mediterrànea en el Rojo;[1][2][3] per tant, este canal va ser el predecessor del modern canal de Suez donades la seua funcionalitat i utilitat que eren idèntiques en permetre la comunicació directa entre les dos mars.[4][5][6] Conseqüentment, el canal era considerat com la segona via de comunicació més important del Antic Egipte despuix del mateix ric Nilo.[7][8][5][9]


Les evidències més antigues que es tenen indiquen que el canal va poder haver segut construït entre els anys 1878 a. C. i 1839 a. C. pel faraó en tanda.[1][10][11][12] Des de l'antiguetat es varen tindre dos llínees marítimes, una cap a Biblos i una atra al país de Punt,[8][13][14] i abdós podien unir-se: els barcos aplegats del Mediterràneu pujaven pel braç Tanítico fins a Bubastis i es desviaven cap a l'oest pel uadi Tumilat,[7][15] que era navegable en époques de grans riuades per naus de poc calat, fins a la ciutat de Pi-Atum.[4][16][14] Des d'allí un canal permetia alcançar els Lagos Amarcs, des d'a on la via seguia en direcció sur fins a alcançar el golf de Suez.[17][16]

El canal va caure en desús despuix de haver segut destruït deliberadament en l'any 767 d. C. durant el periodo de domini musulmà;[3][18][19][20] poc més d'un mileni despuix va sorgir una tongada quan el Canal de Suez va ser terminat per una companyia francesa baix el mando de Ferdinand de Lesseps, sent est un canal una funció idèntica al del Canal dels Faraons.[4][9]

Història

[editar | editar còdic]

Les primeres referències a un canal entre el Nilo i la mar Rojo estan datades al final del Imperi Antic, i d'elles es desprén que no era navegable, ya que es desmontaven els barcos duts de Biblos per a dur-los als Lagos Amarcs i tornar a montar-los allí.[22][23] Des dels llac a la mar la ruta seguia el curs natural de l'aigua.[14] El canal va ser traçat sobre els ya existents 'uadis', que és el nom àrap per a caixers secs de rius i chicotetes valls que transporten aigua solament durant les temporades de pluges;[24][25] el Canal dels Faraons feya us d'estos uadis que componien gran part del seu trayecte.


Es creu que el Canal dels Faraons va ser construït (a lo manco parcialment) entre l'any 1878 a. C. i 1839 a. C. pel faraó Sesostris III qui s'especula va tractar de construir un passage unint al ric Nilo en el mar Rojo pero que va fracassar donades les diferències d'altura entre les mars Rojo i Meditérraneo,[10][11][12] tal com és atestat per escritors de l'antiguetat com Estrabón, Plinio el Vell i Aristóteles; este últim menciona en la seua obra Meteorològics el següent passage:

"Un dels seus reis tracte de construir un canal cap a ell (ya que no hauria tingut ventaja per a ells que la regió sancera es violviése navegable, es diu que Sesostris va ser el primer dels reis antics en intentar-ho), pero va trobar que la mar es trobava a una major altura que la terra. Aixina que primer (com en Darío més alvance) va deixar de construir el canal posat que d'un atre modo l'aigua marina hauria invadit a el Nilo i arruïnat la seua aigua dolça"[10]

En l'Imperi Mig la partix sur d'esta ruta estava bloquejada i s'usava l'uadi Hammamat, fins que durant la dinastia XII es va restaurar el canal de Tumilat, que es va usar com a via comercial durant els regnats d'Hatshepsut i Tutmosis III.

Les fortificacions del Camí de Horus entre els llac i el Delta protegien el canal des de temps del faraó Senusert, i les ciutats de Ramsés, Pi-Ramsés i Pi-Atum, tenien la mateixa finalitat.[13] A pesar del seu valor estratègic i econòmic, el canal va ser abandonat en moltes ocasions, quedant sepultat baix l'arena despuix dels ramésidas fins a l'arribada dels perses.[18][2]

Canal de Ramsés

[editar | editar còdic]

En l'any 1250 a. C. el faraó Ramsés II va decidir ampliar el canal de modo que els barcos mercants alcançaren fàcilment el Nilo, i per tant la seua capital, Pi-Ramsés. Per a això va fer un canal de prop de cent quilómetros pel Uadi Tumilat, duent gran cantitat d'obrers, que fins a llavors treballaven en atres obres de Nubia o el Delta, i contractant colles d'estrangers.[13]

La via d'aigua conduïa des de Bubastis en el braç Pelusiaco, cap a la ciutat almagasén de Pi-Atum, i desembocava vint quilómetros a l'est de la ciutat, emplaçada prop del llac Timsah. Ahí Ramsés II va interrompre els treballs, sembla ser que per un error en les medicions que varen donar com resultat una diferència d'altitut insuperable entre la mar Mediterrànea i el Rojo.[13][19] Eixes mateixes medicions errònees varen impedir que ya en l'any 1799 es descarte la construcció del canal de Suez planificada per Napoleón Bonaparte.

Canal de Necao

[editar | editar còdic]

Uns 650 anys despuix, el faraó Necao II va proseguir en la construcció, unint el llac Timsah en els llac Amarcs.[3] No va continuar fins a la mar perque un oràcul li va advertir que el canal serviria com a punt d'accés per a una invasió.[18][26] Heródoto va informar de que 120.000 hòmens varen perdre la vida en este proyecte.[27]

Darío I

[editar | editar còdic]

Va ser el rei persa qui va terminar la construcció cent anys despuix, cap al 500 a. C. Va netejar el canal, i ho va ampliar fins a Suez.[3][28][8] El resultat va ser una via d'uns 45 m d'esgambi, lo que permetia que dos naus pogueren creuar-se sense problemes, en un camí de sirga per a remolcar-les en cordes des de terra.[29][11][30] Va manar erigir tres esteles de granit roig (en inscripcions en egipcíac, arameo, persa antic, elamita i babilonio) en Pi-Atum, Kabret i Suez.[23][31][32] Els primers barcos que ho varen recórrer varen ser vintiquatre trirremes perses que ho varen fer en presència de Darío, traent d'Egipte el botí de guerra: canal de los faraones[31][23][33] La reobertura del canal va convertir Egipte en un dels centres de l'economia persa en substitució de Mesopotamia, ya que la ruta marítima unia l'Indo, Pèrsia, Aràbia, la mar Rojo, i els ports de Fenicia i Jonia: esta via va substituir a les caravanes que aplegaven d'Orient a Babilonia.[28]

Época post-faraònica

[editar | editar còdic]

Despuix del fi del periodo persa, el canal seguiria sent objecte d'intens us tant pels grecs com pels romans que varen dominar Egipte.


En l'any 334 a. C. va ser que Alejandro Magne va començar en la seua conquista del Imperi Aqueménida la qual cosa va concloure exitosament en l'any 323 a. C. i despuix d'açò Egipte va passar a ser governat per un d'els generals d'Alejandro, cuyó nom era Ptolomeo I Sóter qui es va instalar com faraó i va fundar la dinastia ptolemaica; el seu fill, Ptolomeo II, reiniciaria les obres de construcció del canal pero la diferència d'altures de nou va interrompre les obres.[19] No obstant, els ingeniers de Ptolomeo II varen trobar la manera de superar este problema per primera volta desenrollant esclusa en l'any 273 o 274 a. C. (no es coneix en certea l'any).[34][6][12][35][36]

Despuix de la mort de Cleopatra es va donar el fi de la dinastia ptolemaica i de l'Egipte independent i l'Imperi Romà es va anexar Egipte, transformant-ho en una província i continuarien utilisant i donant manteniment al canal.


Diodoro va escriure en el I que el canal seguia operatiu,[35] pero despuix de la conquista romana va tornar a quedar cegat fins que Trajano, dins de la seua política de millora de les vies públiques, va donar l'orde de netejar-ho i d'ampliar-ho,[37] moment en que va rebre el nom de canal de los faraones, Canal de Necao o Antiguo Canal de Suez, per lo que la zona va rebre el nom de Río de Trajano.[38]

El manteniment no va ser constant i a finals de el III estava cegat de nou.[39]

Despuix de la conquista àrap, el canal es va netejar en l'any 641 per orde del Califa Omar, i va estar en funcionament fins que Al-Mansur va ordenar el seu tancament per motius militars: un dels mateixos motius que va tindre Necao para no completar-ho.[3][18][19][20] En esta ocasió, les ciutats de Meca i Medina en la península àrap es trobaven en rebelió i el canal va ser bloquejat per a evitar que tota la península àrap poguera comerciar en Egipte i el Meditérraneo, en el propòsit de bloquejar als rebels; pero el canal no va ser reobert mai en acabant de que la rebelió anara esclafada.[19]


Sokollu Mehmet Bajá, polític i militar otomà i gran visir de 1565 a 1579, va considerar l'idea de reobrir el canal per a permetre el trànsit del Meditérraneo al oceà Índic a través de territori otomà i aixina destruir el monopoli comercial del imperi portugués: en eixe llavors, l'única manera de creuar des d'Europa a l'Índic hauria segut rodejant Àfrica, els portuguéses havien descobert este método i posseïen la major part de les colónies i ports en Àfrica i per tant eren els majors importadors de productes asiàtics i els majors exportadors de productes europeus en Àsia. No obstant, l'idea va ser abandonada ya que va resultar molt cara i la marina otomana històricament sempre va ser més dèbil que les europees per lo que no hagueren segut capaces de defendre el canal que sense dubte seria atacat per portuguesos buscant protegir el seu monopoli o per una atra potència europea buscant controlar eixa nova ruta.[40][41]

En 1798, Napoleón Bonaparte lidere una invasió d'Egipte en el propòsit de conquistar esta província de l'Imperi Otomà i aixina bloquejar les llínees de comunicació entre l'Índia Britànica i el Regne Unit (que considerava a l'Índia com la seua possessió més redituable i preciosa). Un enorme número de científics varen viajar en l'eixèrcit francés com agregats i observadors per a portar a terme estudis detallats d'Egipte; es varen realisar importants descobriments i varen donar peu a la fundació del camp de l'egiptologia, un important eixemple seria la Pedra de Rosetta que va permetre dessifrar els jeroglífics egipcíacs per primera volta.

Un membre del cos científic va ser l'ingenier Jacques-Marie Li Père, qui va descobrir els restants del Canal dels Faraons. Napoleón va considerar breument l'idea de reconstruir-ho pero va decidir que tindria un cost prohibitivo i requeriria molt temps per a la seua força expedicionaria, la qual es trobava essencialment atrapada en Egipte posat que la marina britànica estava en control total del Meditérraneo; Napoleón va decidir concentrar-se en la seua conquista militar d'Egipte.[42][43]

Obres citades

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 “Evidence for an Ancient Egyptian Frontier Canal: The remnants of an artificial waterway discovered in the northeastern Nile Delta may have formed part of the barrier called "Shur of Egypt" in ancient texts” [Evidencia sobre un canal fronteriç en l'Antic Egipte: Els restants d'una via navegable artificial descobert en la delta noreste del Chiquet varen poder haver format part d'una barrera anomenada "Shur d'Egipte" en texts antics] (Inglés) . American Scientist 63 (5): 542-548. Sigma Xi, The Scientific Research Honor Society (ΣΞ). ISSN 0003-0996. OCLC 1480717.
  2. ↑ 2,0 2,1 “Història del canal de Suez i les seues tres inauguració: Relacions públiques i protocol en la batalla per l'opinió pública” (PDF) . Estudis d'Àsia i Àfrica 55 (3). El Colege de Mèxic A.C.. doi:10.24201/eaa.v55i3.2564. ISSN 0185-0164. OCLC 1229348806.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Petrie, 1898, «The Saite Dominion», p. 336.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Heimermann, Benoît (1996). Suez & Panama: La fabuleuse épopée de Ferdinand de Lesseps (en Francés), Éditions Arthaud. OCLC 36604033. ISBN 9782700311198.
  5. ↑ 5,0 5,1 Wikander, Charlotte. «IV. Larger Hydraulic Infringements on Nature (1. Canals)», Handbook of Ancient Water Technology (vol. 2) (en Inglés), Brill Academic Publishers, pp. 321-330. doi:10.1163/9789004473829_016. OCLC 43286505. ISBN 9789004111233.
  6. ↑ 6,0 6,1 Moore, Frank Gardner. “Three Canal Projects, Roman and Byzantine” [Tres proyectes de canals, romans i bizantins] (Inglés). American Journal of Archaeology 54 (2): 97–111. Institut Arqueològic d'Amèrica/University of Chicago Press. doi:10.2307/500198. ISSN 0002-9114. OCLC 5696010.
  7. ↑ 7,0 7,1 Pérez González, Jordi. “Mare nostrum et mare Erythraeu: Canal of Wadi Tumilat” [Mare nostrum et mare Erythraeu: Canal de Uadi Tumilat] (Inglés) (PDF). Riparia 3 (1): 30-57. Universitat de Càdis/Universitat Laval. doi:10.25267/Riparia.2017.v3.02. ISSN 2443-9762. OCLC 1014206369.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 Rappoport, Angelo Solomon (1904). «Chapter V. The Waterways of Egypt», History of Egypt, from 330 B.C. to the Present Clave (PDFPDF) (vol. III) (en Inglés), The Grolier Society, pp. 235-290. OCLC 80103052.
  9. ↑ 9,0 9,1 Suárez Sipmann, Marcos. “Suez: L'obra que va transformar la geografia”. Política Exterior 33 (192): 138-145. Centre d'Estudis de Política Exterior/Prensa Espanyola, S.A.. ISSN 0213-6856. OCLC 642074252.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 Aristóteles (1931). «Meterologica, Book 1», The Works of Aristotle (vol. III) (en Inglés), Oxford University Press/The Clarendon Press, p. 53. OCLC 4313398.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Shea, William H. (1 d'abril de 1977). “A Dona't for the Recently Discovered Eastern Canal of Egypt” [Una data per al recentment descobert canal oriental d'Egipte]. Bulletin of the American Society of Overseas Research 226 (1). American Schools of Oriental Research (American Society of Overseas Research/ASOR)/Chicago University Press. doi:10.2307/1356573. ISSN 0003-097X. OCLC 05748058.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 Schörner, Hadwiga. “Künstliche Schiffahrtskanäle in der Antike. Der sogenannte antike Suez-Kanal” [Canals de navegació artificials en l'antiguetat. El cridat antic Canal de Suez] (Alemà). Skyllis: Zeitschrift für Unterwasserarchäologie 3 (1): 28-43. DEGUWA (Deutsche Gesellschaft zur Förderung der Unterwasserarchäologie i.V.). ISSN 1436-3372. OCLC 48412250.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Hancock, James F.. «5. Land of Punt and the Incense Routes», Spices, scents and silk: Catalysts of world trade (en Inglés), CABI International, pp. 50-64. doi:10.1079/9781789249743.0005. OCLC 1245346113. ISBN 9781789249743.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Naville, Henri Édouard (1888). «Appendix II», The Store-City of Pithom and The Route of the Exodus (PDFPDF), 3ra edició (en Inglés), Egypt Exploration Fund/Trübner & Co, p. 41. doi:10.11588/diglit.14391. OCLC 778205627.
  15. ↑ (2016).«Wadi Tumilat from the beginning of the 21st dynasty until the year 284 AD "Historical and civilized Study"».Universitat del Canal de Suez.
  16. ↑ 16,0 16,1 Plantilla:Cita mapa
  17. ↑ Montet, Jean Pierre Marie (1995). La Vie quotidienne en Égypte au temps dones Ramsès (XIIIe-XIIe siècles avant J.-C.), 3ra edició (en Francés), Hachette. OCLC 32054506. ISBN 9782012351349.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 Mommsen, 2011, «XIII. Egipte», p. 440.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 Redmount, Carol A.. “The Wadi Tumilat and the "Canal of the Pharaohs"” [El Wadi Tumilat i el "Canal dels Faraons"] (Inglés). Journal of Near Eastern Studies 54 (2): 127-135. Universitat de Chicago. doi:10.1086/373742. ISSN 0022-2968. OCLC 859655365.
  20. ↑ 20,0 20,1 Simonet, Douglas (6 d'abril de 2005). «El canal dels faraons». Bote, Uruguai: Institut Uruguayà de Egiptología.
  21. ↑ Breasted, James Henry. «The Palermo Stone: The First to the Fifth Dynasties (VI. Fifth Dynasty)», Ancient Records of Egypt: Historical Documents from the Earliest Claves to the Persian Conquest, collected, edited, and translated, with Commentary (vol. I (The First to the Seventeenth Dynasties)) (en Inglés), University of Chicago Press, p. 163. OCLC 932603072.
  22. ↑ canal de los faraones "Ara, la majestad del meu senyor m'ha enviat al país dels asiàtics per a dur per a ell a l'únic companyer, comandant dels mariners, conductor de la caravana, Enenkhet, que va anar junt en una tropa a construir un buc per a anar a Punt allí, a a on viuen els asiàtics habitants de l'arena."
    •Traduït per James Henry Breasted.[21] Breasted creu que eixos habitants de l'arena vivien en l'uadi Hammamat.
  23. ↑ 23,0 23,1 23,2 Lendering, Jona. «Darius' Suez Inscriptions (DZ)» (en inglés). Livius.org. Livius Onderwijs.
  24. ↑ (2003) «Un mig complex», El Sàhara: Terres, pobles i cultures, Universitat de Valéncia, pp. 41-42. OCLC 236108031. ISBN 9788437057989.
  25. ↑ Terés Sádaba, Elías (1986). «Secció 28», Materials per a l'estudi de la toponímia hispanoárabe: Nòmina fluvial (vol. Prenc I), Consell Superior d'Investigacions Científiques, p. 236. ISBN 9788400062781.
  26. ↑ Petrie, 1898, «The Saite Dominion», p. 338.
  27. ↑ Heródoto de Halicarnaso. «Book Two», The Histories, 2dona edició, Oxford University Press, p. 159. OCLC 37519550. ISBN 9780192126092.
  28. ↑ 28,0 28,1 Briant, 2002, «Chapter 9. Territories, Communications, and Trade», p. 384.
  29. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  30. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  31. ↑ 31,0 31,1 Watterson, Barbara (1998). «5. The Last Pharaohs», The Egyptians, 2dona edició (en Inglés), p. 186. OCLC 40550571. ISBN 9780631211952.
  32. ↑ Petrie, 1898, «The Persian Dominion», pp. 364-365.
  33. ↑ Briant, 2002, «Chapter 12. The Kings of the Lands», p. 479.
  34. ↑ Froriep, Siegfried (20 de març de 1986). “Ein Wasserweg in Bithynien. Bemühungen der Römer, Byzantiner und Osmanen” [Un canal en Bitnia. Esforços dels romans, bizantino i otomans] (Alemà). Antike Welt (AW) 17 (Suplement 2 (Sondernummer 2)): 39-50. Verlag Philipp von Zabern GmbH/Wissenschaftliche Buchgesellschaft (WBG). ISSN 0003-570X. OCLC 1712096.
  35. ↑ 35,0 35,1 Sículo, Diodoro (1989). «Book I, Chapter 33», Diodorus of Sicily (PDFPDF), 5ta edició (vol. I (Library of History: Books I and II, 1—34)) (en Inglés), Harvard University Press, p. 111-113. OCLC 3804797. ISBN 9780674994294.
  36. ↑ Gmirkin, Russell E.. «Chapter 10. The Route of the Exodus», Berossus and Genesis, Manetho and Exodus: Hellenistic Histories and the Dona't of the Pentateuch (vol. 433) (en Inglés), T&T Clark International (Bloomsbury Publishing), p. 236. OCLC 64624866.
  37. ↑ Mommsen, 2011, «XIII. Egipte», p. 451.
  38. ↑ Sheehan, Peter (2015). «2. The River of Trajan», Babylon of Egypt: The Archaeology of Old Cairo and the Origins of the City, 2dona edició (en Inglés), American University in Cairo Press/American Research Center in Egypt/Oxford University Press, pp. 35-54. doi:10.5743/cairo/9789774162992.003.0003. OCLC 922012790. ISBN 9789774162992.
  39. ↑ Mommsen, 2011, «XIII. Egipte», p. 435.
  40. ↑ «Italian Renaissance Depictions of the Ottoman Sultan: Nuances in the Function of Early Modern Italian Portraiture».Universitat de Columbia.doi:10.7916/D8KS6ZSD.
  41. ↑ Strathern, Paul (2013). «10. 'Lost in a day what had taken eight hundred years to gain'», The Venetians: A New History: From Marque Pol to Casanova (en Inglés), Pegasus Books, p. 175. OCLC 864183454. ISBN 9781605984896.
  42. ↑ Li Père, Jacques-Marie (1822). «Mémoire sur la communication de la mer dones Indes à la Méditerranée parell la mer Rouge et l’isthme de Soueys», Description de l'Égypte, ou, Recueil de observations et dones recherches qui ont été faites en Égypte pendant l'éxpédition de l'armée française (PDFPDF), 2dona edició (vol. XI (Prenga Onzième Etat Moderne)), Commission dones Sciences et dones Arts/Imprimirie Charles-Louis-Fleury Panckoucke, pp. 36-57.
  43. ↑ Li Père, Jacques-Marie (1818). «Mémoire sur la vallée du Nil et li nilomètre de l'île de Roudah», Description de l'Égypte, ou, Recueil de observations et dones recherches qui ont été faites en Égypte pendant l'éxpédition de l'armée française (PDFPDF), 2dona edició (vol. Prenga Second: Antiquités, Descriptions Moderne), Commission dones Sciences et dones Arts/Imprimirie Charles-Louis-Fleury Panckoucke, pp. 527-570.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Canal_dels_Faraons&oldid=896014»