Cort de diamant
Un tall de diamant és un disseny que s'utilisa per a donar forma a un diamant quan es realisa el procés de tallar-ho i polir-ho, com per eixemple en el cas de la coneguda talla en lluenta. La denominació del brot pot fer referència a la forma de la peça resultant (com la talla en forma de pera, o la talla ovalada), aixina com a la simetria, la proporció o a la manera en que es polix. El brot d'un diamant afecta considerablement a la seua lluentor, i una pedra mal tallada és menys lluminosa.
S'han desenrollat diversos tipos de tall, en la finalitat de resaltar les propietats físiques com a material del diamant en forma de gema. Un brot de diamant constituïx una disposició més o menys simètrica de facetas, que en conjunt modifiquen la forma i l'apariència cristalina d'un diamant. Els talladores de diamants deuen considerar varis factors en elegir un tall, com la forma i el tamany del cristal. L'història pràctica dels corts de diamant es remonta a l'Edat Mija, mentres que la seua base teòrica no es va desenrollar fins a principis de el XX. El disseny, la creació i l'innovació continuen fins als nostres dies: les noves tecnologies, en particular el brot en làser i el disseny assistit per computadora, han permés el desenroll de corts la complexitat de les quals, rendiment òptic i reducció de desperdicis eren fins a llavors impensables.
La talla de diamant més popular és la moderna talla lluenta redona, que les seues 57 facetes i proporcions s'han perfeccionat per mig del seu anàlisis matemàtic i empíric. També són populars els denominats talles de fantasia, que es presenten en una gran varietat de formes, moltes de les quals deriven de la talla lluenta redona. La talla d'un diamant és evaluada per graduadores qualificats, otorgant calificacions més altes a les pedres la simetria de les quals i proporcions s'ajusten millor a el "ideal" particular utilisat com a referència. Les normes més estrictes s'apliquen a la talla lluenta redona, i encara que el seu número de facetes és invariable, les seues proporcions no ho són. Cada país basa la seua classificació de talles en diferents models ideals. Aixina, es pot parlar de l'Estàndart Americà o de l'Estàndart Escandinau (Scan. D.N.), per citar solament dos eixemples.
Història
[editar | editar còdic]Índia antiga
[editar | editar còdic]
El procés de tallat de diamants es coneixia en el Subcontinent indi des de el VI Un tractat de el VI, el Ratnapariksa, o "Apreciació de les Gemas", afirma que la millor forma de conservar un diamant és en la seua forma cristalina octaèdrica natural perfecta, i no com una pedra tallada, lo que indica que el tallat de diamants era una pràctica generalisada.[1] Al Beruni també descriu el procés de poliment de diamants en placa de plom en el XI[2] Agastimata, escrit abans de el X, afirma:[3]
El diamant no pot ser tallat per mig de metals i gemas d'atres espècies; pero també resistix el poliment, el diamant només pot ser polit per mig d'atres diamants. (Cita del Agastimata)
Un anell de diamants de el XII o principis de el XIII, atribuït a Muhammad de Gur, conté dos diamants l'estat natural dels quals octaèdric en bruto es conserva, pero es troben en un estat límpido, evidenciant una tècnica de poliment i tallat de diamants anterior a la desenrollada en Europa, a on el primer processat de diamants data de mitan de el XIV[4] A dia de hui, es coneixen pocs diamants en facetado d'estil mogol antic.[5]
Europa
[editar | editar còdic]
L'història de les talles de diamants en Europa es remonta a finals de l'Edat Mija. En époques anteriors, els diamants s'ampraven en el seu estat octaèdric natural, i els diamants anédricos (mal formats) simplement no s'usaven en joyeria. Les primeres "millores" aplicades sobre pedres naturals varen consistir en un simple poliment de les cares del cristal octaèdric per a crear facetes uniformes d'aspecte impecable, o per a crear la forma octaèdrica desijada a partir d'una peça en bruto que, d'un atre modo, resultaria poc atractiva. Açò es denominava talla en punta i data de mitan de el XIV. Cap a 1375 ya existia una guilda (un grup organisat) de pulidores de diamants en Núremberg. A mitan de el XV, es va començar a millorar la talla en punta: la part superior de l'octaedre es polia o esmerilaba, creant la talla en taula o replanell. També es va reconéixer l'importància del culet (el biselado de la punta inferior), i algunes pedres en talla de taula d'esta época ya ho tenien. L'adició de quatre facetes en els cantons va crear l'antic brot simple (o antic brot de huit). Cap d'estos primers corts revelaria per qué s'aprecia hui en dia al diamant: el seu fort dispersió o el seu fòc. En aquella época, el diamant es valorava principalment pel seu llustre i la seua excepcional durea. Un diamant tallat en taula es vea de color negre a simple vista, tal com es mostra en les pintures de l'época. Per esta raó, les gemas de colors vius com el rubí o el safir eren molt més apreciades en la joyeria de l'época.
En o al voltant de 1476, Lodewyk van Bercken, un pulidor flamenc de Bruixes, va introduir la tècnica de simetria absoluta en la disposició de facetes, usant un dispositiu de la seua pròpia invenció, el scaif. Va tallar pedres en forma de gota d'aigua conegudes com briolette i com pendeloque (esta última, en facetes triangulars en els seus dos costats). A mitan de el XVI va ser introduïda en Amberes la talla en forma de rosa o roseta, que també consistia en facetes triangulars dispostes en un patró radial simètric, pero en la part inferior de la pedra deixada plana, essencialment una corona sense pabelló. Molts grans i famosos diamants indis de l'antiguetat (com el diamant Orlov i el Sancy) també presenten un brot tipo rosa, i se sugerix que els talladores occidentals es varen vore influïts per les pedres índies, ya que alguns d'estos diamants podrien ser anteriors a l'adopció occidental de la talla en rosa. No obstant, les talles en rosa índies eren molt manco simètriques, ya que les seues talladores tenien com a principal interés conservar el pes en quilats, per l'estatus diví del diamant en l'Índia. En qualsevol cas, la talla en rosa va continuar evolucionant, en ajusts en la seua profunditat, número i disposició de facetes.
Les primeres talles en forma de lluenta es varen introduir a mitan de el XVII. Conegudes com Mazarinas, contaven en 17 facetes en la corona (mitat superior). També es denominen lluents de doble talla, ya que es consideren una millora sobre les antigues talles simples. Vincent Peruzzi, pulidor veneciano, va aumentar posteriorment el número de facetes de la corona de 17 a 33 (lluentes de triple talla o Peruzzi), aumentant aixina significativament el fòc i la lluentor de la gema tallada, propietats que en la Mazarina ya eren incomparablemente millors que en la rosa. No obstant, els diamants de talla Peruzzi, vists hui en dia, semblen excessivament opacs en comparació als lluents de talla moderna. Degut a que la pràctica de la tècnica de la talla de diamants encara no s'havia desenrollat, estos primers lluents eren tots quadrats o rectànguls redonejats en secció travessera (en lloc de circulares). Estes peces, denominades comunament «coixins» (lo que hui es coneix com a antics corts de mines), eren comunes a principis de el XVIII.
Al voltant de 1860, el joyer nortamericà Henry Dutton Morse va obrir la primera fàbrica nortamericana de tallat de diamants en Boston. Partint de la premissa de que les gemas més menudes, pero més belles, es vendrien millor, es va opondre al dogma de conservar el pes del diamant a tota costa i va estudiar científicament la refracció en els diamants. Cap a 1870, va desenrollar lo que molt més tart es va denominar el brot europeu antic.[6] Este brot tenia un pabelló menys profunt, una forma més redonejada gràcies al capataç de Morse, Charles M. Field, qui va desenrollar una màquina per a desbastar diamants en la finalitat de reemplaçar el grosseig manual (abdós també varen introduir en l'indústria el calibre per a ajustar les dimensions), i una disposició diferent de les facetes. L'antic brot europeu va ser el precursor dels lluents moderns i el més alvançat en el seu us durant el XIX i les dos primeres décades de el XX, prevalent en el mercat des d'aproximadament 1890 fins a aproximadament 1930.[7] Comparat en el modern brot lluent redó, és inferior en lluentor, pero superior en fòc.[8]
A principis de el XX, el desenroll de les serres rotatives motorisades per a tallar diamants, patentades en 1901 per John H. G. Stuurman[9] i en 1902 per Ernest G. H. Schenck,[10] va brindar als talladores llibertat creativa per a separar al seu gust les pedres chicotetes que no es podien separar per mig del tall, permetent-los desperdiciar menys material. Estos diamants tallats a serra i els tornes perfeccionats per a joyeria varen propiciar el desenroll dels corts de diamants moderns, entre els que destaca el brot lluent redó. En 1919, Marcel Tolkowsky va analisar esta talla, i en els seus càlculs va analisar tant la lluentor (la cantitat de llum blanca reflectida) com el fòc, creant un delicat equilibri entre abdós. Els càlculs de Tolkowsky[11] servirien de base per a totes les futures modificacions i estàndarts de la talla lluenta.
No obstant, el model de Tolkowsky de la talla "ideal" no és perfecte, i va servir com a guia general, pero no va explorar ni va tindre en conte varis aspectes significatius de la talla del diamant:[12]
Ya que cada faceta té el potencial de canviar el pla de propagació d'un raig de llum, "cada faceta deu considerar-se en qualsevol càlcul complet de les trayectòries de la llum". Aixina com un brot bidimensional d'un diamant proporciona informació incompleta sobre la naturalea tridimensional del comportament de la llum en el seu interior, este brot bidimensional també proporciona informació incompleta sobre el comportament de la llum "exterior" del diamant. El panorama d'un diamant és tridimensional. Encara que els diamants són altament simètrics, la llum pot entrar en ells des de moltes direccions i ànguls. Este factor resalta encara més la necessitat de revaluar els resultats de Tolkowsky i de recalcular els efectes de les proporcions d'un diamant en la seua apariència. ...
Un atre punt important a considerar és que Tolkowsky no va seguir la trayectòria d'un raig que es reflectira més de dos voltes en el diamant. No obstant, ara se sap que l'apariència d'un diamant es compon de moltes trayectòries de llum que es reflectixen considerablement més de dos voltes en ell. Una volta més, es pot vore que les prediccions de Tolkowsky són útils per a explicar el rendiment òptim del diamant, pero són incompletes segons els estàndarts tecnològics actuals.
Les directrius de Tolkowsky, si ben revolucionàries en la seua época, no constituïxen una solució definitiva al problema de trobar les proporcions òptimes d'un diamant redó de talla lluenta.
En la década de 1970, Bruce Harding va desenrollar un atre model matemàtic per al disseny de gemas. Des de llavors, varis grups han utilisat models informàtics[11][13] i aparats òptics especials per a dissenyar talles de diamants.
El principal centre mundial de brot i poliment de diamants és l'Índia. Processa 11 de cada 12 diamants utilisats en joyeria a nivell mundial. El sector ampra a 1,3 millons de persones i representa el 14 % de les exportacions anuals de l'Índia, alcançant un valor de 80.000 millons de dólars. La seua participació en el mercat mundial de diamants polits és del 92 % en peces i del 55 % en valor.
Teoria
[editar | editar còdic]
Un diamant en bruto presenta una apariència prou comuna. La majoria dels diamants en calitat de gemas es recuperen de depòsits secundaris o de torrentada, i presenten superfícies externes opaques i desgastades, a sovint cobertes per una película opaca, l'aspecte de la qual recorda a "trossos de carbonat de sodi". El poliment d'un diamant i la creació de facetes planes en disposició simètrica realcen la seua bellea amagada de forma espectacular.
En dissenyar la talla d'un diamant, es consideren dos factors principals. El més important és el seu índex de refracció (IR), que, en 2,417 (medit per mig de llum de 589,3 nm de llongitut d'ona produïda en una llàntia de vapor de sodi), és prou alt en comparació al de la majoria de les demés gemas. El IR del diamant és responsable de la seua lluentor, que es definix com la cantitat de llum incident que es reflectix cap a l'observador. També és important el poder dispersivo d'un diamant (la capacitat del material per a dividir la llum blanca en els seus components espectrals), que també és relativament alt, de 0,044 (medit a partir de l'interval B-G). Els centelleigs/centellejos de colors espectrals, coneguts com a fòc, són una funció d'esta dispersió, pero, de la mateixa manera que la lluentor, solament són evidents despuix del tallat.
La lluentor es pot dividir en lluentor externa i lluentor interna. El primer és la llum reflectida per la superfície de la pedra: el seu llustre. La lluentor "adamantino" ("similar al diamant") del diamant és superat solament pel de els metalés. Si be està directament relacionat en el IR, la calitat del poliment d'una gema terminada determina la calitat de la lluentor del diamant.
La lluentor interna (el percentage de llum incident reflectida de regrés a l'observador des de les facetes atrasseres [del pabelló]) depén d'una cuidadosa consideració dels ànguls entre les cares d'un brot en relació en el IR del diamant. L'objectiu és conseguir la reflexió interna total (RIT), elegint l'àngul de la corona i l'àngul del pabelló (l'àngul format per les facetes del pabelló i de la part inferior) de manera que l'àngul d'incidència de la llum reflectida (en aplegar a les facetes del pabelló) quede fora de l'àngul crític del diamant, o àngul mínim per a la RIT, de 24,4°. Es poden fer dos observacions: si el pabelló és massa superficial, la llum incidix en les facetes del pabelló dins de l'àngul crític i es refracta (és dir, es pert) a través de la base del pabelló cap a l'aire. Si el pabelló és massa profunt, la llum es reflectix inicialment fora de l'àngul crític en un costat del pabelló, pero incidix en el costat opost dins de l'àngul crític i després es refracta cap a fòra del lateral de la pedra.[14]
El terme lluïxc de centelleo s'aplica al número i la disposició dels reflexos de llum de les facetes internes; és dir, al grau de "lluentor" que s'observa quan la pedra o l'observador es mouen. El centelleo depén del tamany, el número i la simetria de les facetes, aixina com de la calitat del poliment. Les pedres chicotetes tenen un aspecte lechoso si el seu centelleo és massa intens (per les llimitacions del ull humà), mentres que les pedres més grans tenen un aspecte apagat si les seues facetes són massa grans o escasses.
La lluentor d'un diamant està determinat per l'altura i l'àngul de la corona del brot (la corona és la mitat superior de la pedra, per damunt del filetín), aixina com pel tamany i el número de facetes que la componen. La corona actua com un prisma: la llum que ix de la pedra (despuix de la reflexió de les facetes del pabelló) deu incidir en les facetes de la corona en el major àngul d'incidència possible des de la normal (sense superar l'àngul crític) per a conseguir la màxima dispersió dels colors de l'espectre de la llum. L'altura de la corona està relacionada en l'àngul de la corona, el tamany de la faceta de la corona i el tamany de la taula (la faceta central més gran de la corona): es busca un equilibri ideal entre una taula que no siga massa chicoteta (lo que resulta en facetes de corona més grans i major fòc a costa de la lluentor) ni massa gran (lo que resulta en facetes de corona més chicotetes i poc o cap fòc).
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Expedition Magazine – Penn Museum». Consultat el 31 de març de 2020.
- ↑ «A History Of Diamond Cutting | Antique Jewelry University» (en en-us). Consultat el 31 de març de 2020.
- ↑ «Agastimata book».Dictionary of Gems and Gemology.Springer.
- 10.doi:10.1007/978-3-540-72816-0_262.
- ↑ «Bonhams : Two highly important Sultanate gem-set gold Rings made for Mu'izz al-Din Muhammad bin Sam (AH 569-602/ AD 1173–1206), the first Muslim conqueror of Delhi (2)». Consultat el 31 de març de 2020.
- ↑ «Mughal Cut Diamonds – The Search Continues» (en en-us). Consultat el 2 de giner de 2024.
- ↑ «Book Review: American Cut, The First 100 Years by Al Gilbertson | GemWise / rwwise.com» (en en-us). Consultat el 21 de decembre de 2023.
- ↑ «Old European Cut Diamonds» (en en). Consultat el 21 de decembre de 2023.
- ↑ Federman, David. «Gem Portrait: Old European Cut Diamonds» (en en-us). Consultat el 21 de decembre de 2023.
- ↑ Plantilla:US patent
- ↑ Plantilla:US patent
- ↑ 11,0 11,1 Marcel Tolkowsky (1919). Diamond Design, Spon & Chamberlain.
- ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.«What did Marcel Tolkowsky really say?». Archivat des d'el original, el 27 d'agost de 2006.
- ↑ «Russian gemmological server». Consultat el 08 d'agost de 2009.
- ↑ «Crown and Pavilion Angles». PriceScope. Consultat el 28 de novembre de 2016.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Corte de diamante» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.