El sentit de l'oït

L'obra El sentit de l'oït és un quadro de Jan Brueghel el Vell i Peter Paul Rubens, pintat cap a 1618, pertanyent a una série de cinc obres: Els cinc sentits. Esta pintura a l'oli és una alegoria del oït i representa una gran varietat de l'obra de Peter Paul Rubens i de la seua taller. El quadro pertany al Museu del Prat de Madrit.

L'obra

Es tracta d'un oli sobre taula de 65 x 107 cm. Pintada en 1618 baix el mecenage d'Alberto d'Àustria i Isabel Clara Eugenia. Posteriorment la série va ser propietat del duc Wolfgang Guillermo del Palatinado-Neoburgo. En l'any 1634 va estar en poder del Moradura Infant que la va regalar al duc de Medina de les Torres i est la va oferir com a present al monarca espanyol Felipe IV. Va ser salvada de l'incendi de l'Alcasser en 1734 i posteriorment, segons els inventaris de 1747 i 1772, es va repartir entre el Palau del Bon Retir i el Palau Nou. Actualment podem contemplar-l'en el Museu del Prat.

El quadro, i la série en sí, són una alegoria de les noves situacions polítiques, econòmiques i morals, en una rica burguesia, un aperturisme moral i un antropocentrisme més que evidents en la lliteratura o les arts del moment. Tots els elements mitològics fan referència a la música i a la paraula, tractant d'unificar la série per mig dels mateixos fondos urbans i palatins (basats en residències dels archiducs) i més encara en la Venus, semidesnuda, constant en tot els quadros com a símbol del erotisme i l'èxtasis.

En els aspectes simbòlics destaca la confrontació entre música popular i música culta, representada en el grup instrumental del fondo a l'esquerra (música popular, tocada casi de forma improvisada i amateur) front a les partitures que trobem en primer pla sobre els atriles i desparramadas inteligentment sobre el sol. Estes es referixen a madrigals a sis veus, en la seua majoria escrits per Peter Philips (continguts en el seu segon llibre de madrigals) organiste i compositor dels archiducs.

Sobre la dòna que tañe el llaüt i que centra la composició, pot ser Venus, acompanyada del amorcillo, que en alguns dels quadros posseïx ales i en uns atres no. També pot tractar-se d'Euterpe, la musa de la música. El hipòtesis de Venus es veu reforçada per la presència de rifles, que ademés d'emetre sò, és un símbol de la guerra, de Mart, que s'enfronta a la bellea i l'amor, Venus, a la que sempre apareix lligat com el seu antítesis. La presència del cérvol, és una alegoria directa a l'oït, donada la consideració que es tenia d'este com l'animal en millor oït de tots, aixina com el gat als peus de la Venus, acechante agazapado i agudisant precisament el seu oït.

Els quadros pintats aixina com la tapa del clavicordi (normalment decorades), fan alusió també a la música i al sò: El concert dels Deus, Orfeo dominant a les feres en la seua música o L'anunci dels àngels als pastors.

El concert dels Deus representa a Zeus entronisat rodejat de les muses en l'Olimp. Mentres dansen i toquen instruments, cantaven gestes heròiques en convits, en el funeral d'Ulises, o en les bodes de Tetis i Baralle o d'Harmonia i Cadmo.

En Orfeo dominant a les feres en la seua música es fa referència a que quan Orfeo tocava la seua lira, conseguia que els arbres, les pedres i les bésties li seguiren, inclús les bésties infernals es amansaban. El mit de Orfeo és àmpliament tractat en la música, especialment en l'òpera, des de Monteverdi a Offenbach passant per Gluck.

En el cas de l'anunci als pastors, s'aludix a la paraula i la música (els àngels porten les trompetes celestials). Este moment ha segut reflectit en moltes ocasions en la música com per eixemple en el "Glory to God in the Highest" de El Mesías d'Haendel.

La presència d'una àmplia varietat de rellonges (molts d'ells de la variada colecció dels archiducs), aixina com l'anteriorment mencionat rifle, no són sino més eixemples d'objectes emissors de sò, molts d'ells aprofitats posteriorment per músics com Leroy Anderson entre uns atres. En el cas dels pardals, la seua bella vora és considerat música i sò raons per les que s'inclouen en el quadro (recordem que el propi Mozart en el seu Concert per a piano n.º 17 ampra una melodia que supostament chiulava un pardal que tenia en la seua casa).

Catalogació d'instruments

La varietat d'instruments d'época als que es fa referència mereixen un anàlisis permenorisat, en el que especialment es fa recalcament en l'instrument en eixe moment i no a les possibles evolucions posteriors que varen dur a estos a ser instruments moderns i en unes característiques físiques i sonores totalment distintes a les del moment d'eixecució de l'obra pictòrica.

Instruments de tecla

Clau: Es tracta d'un instrument capital durant els sigles XVII i XVIII, en un ampli repertori dedicat a ell. Eixercitava la funció de director d'orquesta, acompanyant de baix continu o de concertante. El clau consistix en una caixa alçada sobre peus que pren la forma d'un ala de pardal i en la base del qual se situa el teclat. Les cordes, metàliques o entorchades, s'enganchen sobre una plancha de fusta massiça proveïda de clavilles per a afinarlas, i ademés el seu tamany va decreixent segons l'altura del sò que emet. Una chicoteta punta d'acer o el canó d'una ploma de cuervo, “arrapa” la corda en pulsar-se la tecla, conseguint-se distints registres o timbres per mig de l'us dels pedals. El clau que apareix en el quadro, donada l'época, deu tindre 49 tecles en una extensió de quatre octaves i mija.

Gran orgue: De procedència oriental, el seu orige es remonta a el III, al cridat “hidraulos”. Els òrguens podien ser portàtils, tal i com el que apareix en el quadro, o fixos. Ademés tots i cada u tenen un caràcter exclusiu: no hi ha dos òrguens iguals, ni externament ni en dimensions ni en sonoritat. Consta d'una mancha que suministra l'aire, d'un dispositiu conductor de l'aire als tubos i d'un sistema que transmet les órdens de l'organiste a la canonada, ademés de diversos elements accessoris com la caixa o la frontera. Permet distints registres que emeten diverses sonoritat. Dispon d'un a cinc teclats manuals, un teclat de pedals, i una consola per a conseguir determinats registres i efectes (tals com trémolos o tormentes), necessaris per a la lliteratura musical de el XX.

Instruments de corda

Cuerdo fregada

Violes dona braccio i dona gamba: Naixen a principis de el XVI. Tenien quatre cordes afinadas per quintes, diapasón uniforme, màstil sense trasts terminat en una voluta. Existixen tres tipos de viola dona braccio: La soprano, que es correspon en la viola actual; la tenor, més greu; i la baix que a partir de 1700 es correspondrà en el violonchelo actual.

Les violes són més llargues i estretes cap al màstil. Posseïxen dos “oïts” que no es corresponen a les tradicionals “f” i sis o sèt cordes. Les violes dona gamba es toquen recolzant-se sobre les cames, de modo semblat a com es fa en el violonchelo.

Lira dona braccio: És similar a la viola moderna, alguna cosa més gran i en un diapasón en forma de cor o full. Posseïxen sèt cordes, dos d'elles eixercixen la funció de bordones. S'utilisa per a acompanyar vores o recitació.

Corda pulsada

Llaüt: S'han difòs per tot lo món i estan presents en casi totes les cultures. El seu orige es remonta a orient des d'a on va passar a occident per al-Ándalus. Consistix en un màstil en cordes tensades fins a la caixa de resonància. Depenent del tamany del màstil poden considerar-se de màstil curt o llarc. Sol tindre trasts. La caixa de resonància es construïx en diverses costelles de fusta o marfil. En el centre trobem un rosetón a modo d'obertura. El màstil es doblava en àngul recte, a on se situen els trasts i quatre o cinc cordes de budell. Varen existir tipos de llaüt com l'archilaúd, la tiorba o el chitarrone.

Arpa: És un instrument de corda pulsada que es diferencia de les lires per la seua forma triangular i les seues cordes decreixents. L'arpa europea actual és l'arpa de concert. Té sèt pedals, un per a cada u dels graus de l'escala. Les cordes i les seues clavilles s'enganchen a lo llarc de la tapa harmònica. Els pedals tenen unes muescas que permeten, al accionarlos, canviar de semitono (en un bemol, un becuadro o un sostingut). Solen tindre quarantassís cordes. De l'arpa del quadro, per l'época en que va ser pintat, podem deduir que té dos o tres files de cordes, un total de vintinou i podrien canviar l'altura del sò per mig d'un gancho especial

Instruments de vent

Vent fusta

Chirimía: És un instrument de vent en lengüeta doble i secció cònica, antepassat directe de l'oboe.

Flautes dolces: També cridades de pico o recorders. Existixen huit tipos de flautes (segons Praetorious) o cinc (segons la tradició anglesa). Tenen una embocadura en forma de pico obert en un clavill que dirigix l'aire contra un bisell. Este sistema no permet modificar el caràcter del sò, tot lo contrari que la flauta travesera. Posseïx generalment huit forats. Donada la seua facilitat d'aprenentage, s'ha usat constantment en l'ensenyança musical infantil.

Vent metal

Cornetto: Instrument de difícil classificació, puix té filtre com les trompetes o trompes, pero forats com una flauta.

Durant tot el Renaixença i principis del Barroc va ser un instrument altament apreciat. Fins a 1640-50 rivalizó en el violí com a instrument soliste.

En el quadro apareixen:

Dos eixemplars de cornetto alt. Un és curve cap a la dreta i forrat de cuiro negre (el tipo més comú). L'atre és recte i de fusta clara (no confondre en el cornetto muto, també recte, pero en la filtre directament tallada en el propi instrument)
Un eixemplar de cornetto tenor (en forma de s). També molt comú en l'época.

Sacabuche: Ancestro de l'actual trombón, i descendent de la tromba dona tirarsi. Consta d'una vara telescòpica i un tubo de peltre o latón en una part mòvil que entra en l'atra. S'escolta el sò en un pabelló semblat al de la trompeta. Tenen sèt possibles posicions que permeten els cromatisme.

Trompetes: En el quadro, l'autor pretén reflectir una trompeta natural, semblada en forma a l'actual, pero sense pistones i que només podia emetre els harmònics del sò fonamental gràcies a variacions en la pressió de l'aire insuflado i en els llavis del ejecutante. És de sò clar i penetrant, idònea per a interpretacions a l'aire lliure. A sovint tocaven en conjunt, formant autèntiques fanfarrias.

Trompes o banyes de caça: veem trompes de tres regressos i banyes de caça (com l'olifante). En les òperes d'este moment la trompa apareix per a evocar sempre activitats cinegéticas (com en obres de Cavalli o Lully). La trompa de caça és francesa, en un tubo enroscado. Fins a el XVIII gràcies a Hampel, no es descobrix que introduint la mà en el pabelló, el sò podia variar d'altura, i fins a 1813 no s'idea un sistema de vàlvules com l'actual.

Instruments de percussió i uns atres

Tambor: Utilisat tradicionalment com a instrument en la música militar, el tambor, té una caixa cilíndrica de coure o de fusta en dos membranes. Les membranes, denominades pegat, en l'época eren de pell de moltó. La d'avall s'utilisa per a tensar-la i “afinar” el sò, mentres sobre el pegat superior es colpeja per mig d'unes baquetas.

Campanes: És de percussió perifèrica, en una accentuada concavitat que vibra en ser colpejada internament o externament. Es distinguixen dos tipos de campanes: de batall intern (segons el model del quadro i de les iglésies), i extern (sent este últim un model més rar de trobar). Poden dispondre d'un o varis batalls, i es construïxen en bronze o determinades aleacions.

Atres instruments o objectes emissors de sò que apareixen en el quadro són: Pardals cantores, rifles, rellonges i relacionats en la música els atriles en partitures.

Vore també

Bibliografia

CATALÁN MARTÍ, José Ignacio. Descobrir l'art. Madrit, 2001
HARTT, Frederick. Història de la pintura, escultura i arquitectura. Madrit: Akal, 1985.
KREN, Emil. The five senses. En “Web Gallery of Art”.
TRANCHEFORT, François-René. Els instruments musicals en el món. Madrit: Aliança, 1985. ISBN 978-84-206-8520-5

Este artícul conté una traducció derivada de «El sentido del oído» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.