Ferran de Magallanes

Archiu:Retrato de Hernando de Magallanes.jpg

Ferran de Magallanes

Fernando de Magallanes, també conegut com Hernando de Magallanes (en portugués, Fernão de Magalhãés, Porto,20 de novembre de 1480-Mactán, 27 d'abril de 1521), va ser un militar, explorador i navegant d'orige portugués, naturalizado espanyol, i de linaje noble.

Al servici de Carlos I d'Espanya, va iniciar en 1519 l'expedició per a alcançar les Índies Orientals travessant el Pacífic per a obrir una ruta comercial en la que va descobrir el canal natural navegable que hui rep el nom d'estret de Magallanes, va realisar la primera navegació d'orige europeu des del oceà Atlàntic fins a l'oceà Pacífic, cridat fins a llavors mar del Sur. Esta expedició, en la que Magallanes va morir en 1521 en Filipines, es va convertir en la primera circumnavegació de la Terra quan una de les seues naos, capitaneada per Juan Sebastián Elcano, va retornar a Espanya en 1522 en decidir Elcano retornar navegant cap a l'Oest a través del oceà Índic per a vorejar Àfrica.

Naixcut 20 de novembre de 1480 en una família menor de la noblea portuguesa, Magallanes es va convertir en un hàbil mariner i oficial naval al servici de la Corona portuguesa en Àsia. El rei Manuel I de Portugal es va negar a recolzar el pla de Magallanes d'aplegar a les Molucas (o illes de les Espècies), navegant cap a l'oest al voltant del continent americà. Magallanes va propondre després el mateix pla al rei Carlos I d'Espanya, qui ho va aprovar. En Sevilla es va casar, va tindre dos fills i va organisar l'expedició. En 1518, per la seua llealtat a la Monarquia Hispànica, Magallanes va ser nomenat almirant de la flota espanyola i se li va donar el mando de l'expedició, la «Armada de les Molucas», composta per cinc barcos. També va ser nomenat comandant de l'Orde de Santiago, un dels rancs militars més alts del Imperi espanyol.

Havent rebut poders especials i privilegis de mans del rei, comandó l'Armada des de Sanlúcar de Barrameda cap al suroest a través de l'oceà Atlàntic, fins a la costa oriental de Sudamérica i cap al sur fins a la Patagonia. A pesar d'una série de tormentes i gresques, l'expedició va travessar en èxit l'estret de Magallanes (batejat en el seu honor) fins al Mar del Sur, al que Magallanes va rebatejar com a Mar Pacífica. L'expedició va desembarcar en Guam despuix d'una àrdua travessia del Pacífic i després va aplegar a les Filipines. Allí, en abril de 1521, Magallanes va morir en la batalla de Mactán. Baixe el mando del capità Elcano, l'expedició finalment va aplegar a les Illes de les Espècies. Els dos barcos restants de la flota es varen separar: un va intentar, infructuosament, aplegar a Nova Espanya navegant cap a l'est a través del Pacífic. L'atre, comandado per Elcano, va navegar cap a l'oest a través del oceà Índic i cap al nort a lo llarc de la costa atlàntica d'Àfrica, va retornar finalment a Espanya en setembre de 1522 i va conseguir el primer circuit complet del globo.

Mentres estava al servici del Regne de Portugal, Magallanes ya havia aplegat al archipèlec malayo en el surest asiàtic en viages anteriors cap a l'est (entre 1505 i 1511 o 1512). En visitar esta regió novament, pero esta volta viajant cap a l'oest, Magallanes va conseguir una circumnavegació personal casi completa del globo per primera volta en l'història.

Biografia

Orígens i família

Va nàixer en 20 de novembre de 1480. Es declarava natural de Porto i la majoria dels historiadors ho creu aixina, i, en tot cas, que naixquera en el nort de Portugal. En Porto o en les seues afores tenia una finca en trigales, vinyes i castanyers, que en març de 1519 va llegar a la seua germana Isabel.

En el XVIII un aristócrata que afirmava ser hereu de Magallanes va difondre una còpia d'un supost testament seu de 1504 que ho feya originari de la vila de Saborosa. Esta tesis va conseguir gran acceptació en el XIX pero en 1921, despuix de publicar-se el testament autèntic de Magallanes de 1519, els historiadors portuguesos José Manuel de Noronha i Antonio Baião varen trobar indicis concloents de que el supost testament de 1504 era una falsificació; per eixemple perque cridava «el seu majestad» al rei Manuel I quan en eixe temps encara no existia eixe tractament, sino el de «el seu alteza».

Va declarar ser fill de Rui o Rodrigo (variants del mateix nom) de Magalhãés i de Alda de Mesquita. En el seu testament de 1519 va mencionar a un germà cridat Duarte de Moixa i a una germana anomenada Isabel de Magallanes.

El nom de Rui Magalhãés apareix com a guardià del major castell de Porto. Consta que un Rui Paes de Magalhãés estava casat en març de 1475 en Inez Vaz Moutinho (s'ha especulat que anara un segon matrimoni del pare) i que d'esta unió va nàixer Aires Magalhãés, que va professar com a religiós en Braga el 22 de decembre de 1509. També consta que en 1468 un Rui Magalhãés tenia una finca en Aveiro.

La família de Magallanes mantenia relacions d'aliança en els ducs de Viseo. En 1481 Leonor de Viseo es va casar en el rei Juan II de Portugal. En 1495 Manuel de Viseo, germà de Leonor, va passar a ocupar el tro. Fernando de Magallanes va passar a servir en la Cort, en Lisboa, en data desconeguda abans del seu primer viage.

Es va casar en Sevilla en 1517 en Beatriz Barbosa, filla de Diogo Barbosa i María Caldeira, i va tindre dos fills: Rodrigo, que va fallir molt chiquet en octubre de 1522, i Carlos que va morir en nàixer. Beatriz Barbosa també va morir poc despuix, en març de 1522.

Primers viages

El 25 de març de 1505 va salpar en una armada cap a l'Índia comandada per Francisco de Almeida, primer virrey de l'Índia portuguesa, expedició que el rei Manuel va enviar per a inspeccionar el poder marítim musulmà a lo llarc de les costes índia i africana, aixina com per a establir una forta presència portuguesa en l'oceà Índic. En la flota, de vint navío, anaven 1 500 soldats. En la costa suajili varen impondre nous governants i varen establir guarnicions en Kilwa i Sofala. En Mombasa varen ser rebuts en artilleria, per lo que Almeida va optar per arrasar la ciutat. Malindi va decidir posteriorment cooperar en els portuguesos. Ya en l'Índia, Almeida es va proclamar virrey en Cananor, a on la població va decidir colaborar encara que sense confiar. En Cochín va ocórrer alguna cosa similar. Calicut, per contra, va resultar impossible de dominar. Segons Gaspar Correia, Magallanes va resultar ferit en una batalla en Cananor de la que no hi havia registre i és possible que ací sofrira la ferida que li va causar la seua posterior coixera. En 1506 Magallanes va retornar a la costa suajili en una expedició per a reforçar les bases portugueses i per a mediar en una disputa successòria en Kilwa. Si ben Correia afirma que durant este periodo primerenc del seu servici en l'Índia Magallanes va adquirir un considerable coneiximent de la navegació, se sap poc dels primers anys de Magallanes en Orient fins que se li menciona entre els qui varen salpar en novembre de 1506 en Nuno Vaz Pereira a Sofala.

Per a 1507, Magallanes estava de regrés en l'Índia. En febrer de 1509 es va formar una armada musulmana contra els portuguesos en barcos de Calicut i Guyarat, a la qual es varen sumar barcos d'Egipte. Malik Ayak va obstruir la participació dels barcos de Guyarat i els portuguesos varen poder derrotar a una força molt superior en la batalla de Diu, guanyant d'esta manera supremacia sobre la major part de l'oceà Índic. Magallanes va ser un dels participants en este combat.

En juliol de 1509 Magallanes es trobava en Cochín. Eixe any, des d'este enclavament, va salpar en una expedició comandada per Diogo Lopes de Sequeira, junt en Francisco Serrão, el seu amic i possiblement primer. Esta expedició devia explorar les costes de Sumatra en busca d'or i, posteriorment, dirigir-se a Malaca per a obrir una ruta comercial. Els primers historiadors de Magallanes han afirmat, sense que conste, que en esta expedició va descobrir un complot de mariners malayos que volien apoderar-se dels barcos, i que Magallanes va ser enviat a alertar al comandant dels barcos portuguesos en aigües de Malaca de l'imminent atac. Posteriorment, hi hauria hagut un tumult en el que Magallanes li hauria salvat la vida a Serrão.

Quan els barcos varen retornar a la costa de Malabar, Almeida havia segut succeït en el govern per Afonso de Albuquerque. En setembre de 1510 Albuquerque li va entregar a Magallanes una armadura de segona mà.

En octubre de 1510 consta que Magallanes estava en Cochín i es va descriure a sí mateixa com:

[...] un home que comercia en esta ciutat en societat en mercaders a els qui presta diners a un interés llegal i per mutu acort, que estos per lo general accedixen a pagar-li en la mitat dels beneficis de l'acort a un tipo d'un dèu per cent anual.

Eixe mateix any va embarcar en un carregament de pebre de tornada a Portugal. Segons l'historiador de el XVI João de Fancs, este barco va encallar en les Maldives. Magallanes va prendre el control del barco i va manar a un grup en pot a demanar ajuda, que va aplegar a Cananor. Magallanes es va encarregar de racionar el menjar i de calmar els nervis de tripulants les semanes que va tardar en aplegar el recobre.

Després va estar present en una reunió en el governador per a prendre Goa. Magallanes va propondre que els barcos mercants quedaren fora de la flota d'atac per a no importunar el comerç, consell que va ser ben rebut. La pren de Goa va ser un èxit. Les victòries portugueses front a les costes orientals d'Àfrica i occidental de l'Índia havien quebrat el poder musulmà en l'Índic, i l'objectiu de l'expedició de Almeida —arrebatar als àraps els punts clau del comerç marítim— estava casi complit. No obstant, sense el control de Malaca, el seu guany estava incomplet. Per lo tant, a finals de juny de 1511, una flota al mando de Albuquerque va partir cap a Malaca. Magallanes i Serrão varen participar en el lloc d'esta plaça, que va caure despuix de sis semanes, en agost de 1511. Este acontenyiment va ser la victòria portuguesa més important en Orient. A través de Malaca passaven les riquees d'Orient als ports d'Occident, i en el control del estret de Malaca els portuguesos tenien la clau de les mars i ports de Malàsia. Només quedava explorar les riques illes Molucas (actualment partix d'Indonèsia), les illes de les espècies.

Cap a novembre de 1511 va aplegar a Malaca en junc el comerciant Nehodá Ismael en mercaderies malayas i javanesas que pretenia canviar per espècies en les Molucas. Albuquerque va despachar una expedició a estes illes comandada per António de Abreu i un dels barcos estava comandado per Serrão. Magallanes, segons Abreu, va participar en esta expedició. El barco de Serrão va encallar en les illes Sapudi i va deure ser remolcat per pilots javaneses i malayos. Varen passar l'hivern de Guliguli, a on varen tindre que afonar la nau de Serrão perque estava deteriorada. En Amboina varen comprar un junc. Varen carregar els barcos de tacha importada de les Molucas i varen retornar sense haver aplegat al seu destí perque els barcos necessitaven reparacions. Una tempestat hauria separat el barco en el que anava Serrão duent-ho a Lucopino segons una crònica i a Mindanao segons una atra, sent lo segon menys provable. Llavors la nau va ser assaltada per pirates, conseguint els portuguesos fer-se en el control del barco dels assaltants i aplegar en ell a Amboina. Varen ser requerits pels natius per a lluitar contra els indígenes de Veranula (ciutat en la regió de la Batachina de l'illa d'Halmahera) i, despuix de la victòria, varen entregar a Serrão una casa de fusta. El sultà de Ternate, Bayan Sirulá (cridat pels portuguesos Cachil Boleif), va saber de l'existència d'este europeu i li va invitar a la seua Cort. Serrão va aplegar a Ternate en 1512 i es va quedar allí.

Magallanes va retornar a Malaca. Entre els seus esclaus estava Enrique, al que definix com «un mulato, natural de Malaca», encara que en posterioritat el croniste Antonio Pigafetta va creure que era de Sumatra. Magallanes va partir després a Cochín. En 1513 varen escomençar a aplegar cartes de Serrão als portuguesos de Malaca sobre les Molucas. Segons Antonio Pigafetta, quan Magallanes estava en Malaca va rebre vàries cartes de Serrão que li varen animar a anar a les Molucas.

Magallanes va retornar a Portugal en 1513 i, en agost d'aquell any, va partir de Lisboa per a ajudar al baluart portugués d'Azamor i per a exigir tributs als caps tribals marroquins. L'expedició anava baix el mando de Jaime, duc de Bragança. Segons João de Fancs, va anar en la batalla de Azamor a on Magallanes va rebre una llançada que li va produir una posterior coixera. Els portuguesos varen fer 890 captius i varen expropiar 2 000 reses. Magallanes i Álvaro Monteiro es varen fer càrrec del ganado. Llavors Magallanes va ser acusat de vendre illegalment i de nit 400 reses a natius marroquins, dient luego que les havien furtat. En juliol de 1514 va retornar a Portugal sense estar de permís, provablement fugint de les seues responsabilitats. En novembre de 1514, va demanar al rei Manuel un aument simbòlic del seu estipendio com recompensa, pero el rei havia rebut informes sobre la seua suposta conducta irregular, i rebujant la petició de recompensa, li va ordenar retornar a Marroc. En juliol de 1515 va retornar puix a Marroc a on els càrrecs contra ell per lo del ganado es varen retirar. Segons l'historiador João de Fancs va poder ser perque estava lliure d'eixa culpa o perque no convenia en eixe moment pertorbar la pau en Azamor.

Segons João de Fancs, entre 1514 i 1517 Magallanes va intercanviar correspondència en Serrão i li va dir que es trobaria en ell en les Molucas en un viage que faria en Portugal o en Castella.

En 1516 estava de nou en Lisboa, rebent un carregament que pebre que havia fet dur d'Orient. Magallanes va rebre de la Casa d'Índies una gran cantitat pel carregament. Per un atre costat, en abril de 1516 consta que rebia un estipendio de 1 250 reals mensuals de la Casa Real portuguesa. No obstant, va demanar novament un aument del estipendio i de l'estatus per part del rei portugués, que se li va negar el 15 d'abril de 1517.

Expedició a les Molucas

Artícul principal → Expedició de Magallanes-Elcano.

Preparatius de l'expedició

Els espanyols defenien que l'antimeridiano de la llínea establida en el Tractat de Tordesillas en 1494 deixava en el costat espanyol les illes de les espècies o les Molucas. El tractat fixava que devia fer-se una llínea d'un pol a un atre que passara 370 lleguas a l'oest de les illes de Veta Verda, pero no s'especificava des de quina illa de l'archipèlec escomençar a contar ni quànt media cada llegua (lo que variava localment). També hi havia cert desconeiximent del tamany del planeta i, mentres més menut fòra, més proporció li correspondria a Espanya.

És possible que Magallanes haguera tingut accés a un mapa de 1514 de Juan de Lisboa que mostra una Sudamérica que es va estretint fins a un extrem meridional i a un atre mapa de Johannes Schöner de 1515 que mostra dos estrets en Amèrica, un en Centroamérica (que no s'havia trobat en expedicions prèvies) i un atre al sur de Brasil. En estos materials, va poder pensar que es podia aplegar a les Molucas travessant abans l'oceà Atlàntic. Bartolomé de les Cases diu que en una carta escrita per Antonio Pigafetta es dia que Magallanes hi havia vist l'estret que li permetria aplegar a les Molucas navegant cap a l'oest en una carta de navegació de Martin Behaim.

Magallanes va entaular contacte en Rui Faleiro, un cosmógrafo que pensava que les illes de les espècies estaven en el costat que corresponia a Espanya pel Tractat de Tordesillas, segons el qual tots els territoris recent descoberts i per descobrir a l'est d'una llínea de demarcació (370 llegües a l'oest de les illes de Veta Verda) eren assignats a Portugal, mentres que tots els que es trobaren a l'oest serien assignats a Espanya. Magallanes va realisar els seus propis càlculs, possiblement amprant cartes nàutiques portugueses elaborades per Francisco Rodrigues durant l'expedició d'António de Abreu i atres posteriors, i suponia que els portuguesos havien manipulat els càlculs per a situar estes illes en els seus dominis.

Magallanes i Faleiro varen acordar mamprendre una expedició a les illes de les espècies sense compartir la seua informació en terceres persones. Es proponien navegar cap a l'oest per a provar en la pràctica la seua afirmació de que les illes de les Espècies es trobaven a l'oest de la llínea de demarcació, és dir, dins de l'hemisferi espanyol i no del portugués. Magallanes estava convençut de que conduiria les seues naus des de l'Atlàntic fins a la «Mar del Sur» descobrint un estret a través de terra ferma. Tal idea no era original d'ell, i uns atres havien buscat un pas pel que els barcos que navegaven contínuament cap a l'oest aplegaren a Orient i evitaren aixina el veta de Bona Esperança en Àfrica, controlat pels portuguesos.

El 20 d'octubre de 1517 Magallanes es va traslladar a Sevilla, entaulant contactes en la Casa de la Contractació d'Índies. Va ser rebut pel factor d'esta institució: Juan d'Aranda. Magallanes va escriure en novembre de 1518 que no hi havia una atra persona tan preparada com Juan d'Aranda per a entendre lo que perseguien ell i Rui Faleiro.Magallanes, que fins a llavors havia dut el seu nom portugués de Fernão de Magalhãés, va escomençar as conegut a partir d'este moment per la versió castellà del seu nom.

En 1483 el rei Juan II de Portugal havia reaccionat a l'aument de l'importància de la Casa de Bragança eixecutant al tercer duc i espentant a l'exili als seus afins, alguns dels quals varen participar en la guerra de Granada. Molts d'estos exiliats havien passat a constituir el núcleu de la comunitat portuguesa en Sevilla, en la qual s'integraria Magallanes.

En 1503 Isabel la Catòlica havia nomenat a Jorge de Portugal i Melo alcaide del Alcázar i les Atarazanas de Sevilla. En 1517 eixercia del seu tinent alcaide el portugués Diego Barbosa. Eixe mateix any, Magallanes es va casar en Beatriz Barbosa, filla de Diego. El contracte de matrimoni, no obstant, no va estar terminat fins al 4 de juny de 1519. En el contracte es donava una dot a Magallanes de 60 000 maravedís (una cantitat suficient per a pagar un any a 50 mariners). En 1519 va nàixer el primer fill del matrimoni, cridat Rodrigo.

Faleiro va aplegar a Sevilla en decembre de 1517 junt en el seu germà Francisco i, provablement, també en la seua esposa Eva Afonso. Faleiro es va molestar en Magallanes perque havia contactat sense esperar-li en membres de la Casa de la Contractació. Diego Barbosa va conseguir reconciliar a abdós persones en l'ajuda de Rui Lópes, un cosmógrafo aficionat que havia servit a Jorge de Portugal.

Naus de l'expedició de Magallanes

Nau	Tonellage	Tripulació
Trinitat	110	62
Sant Antonio	120	57
Concepció	90	44
Victoria	85	45
Santiago	75	33
		Total: 239

Segons Francisco Faleiro, Magallanes va tindre accés a mapes elaborats provablement per Américo Vespucio i Nuño García de Toreno.

El 20 de giner de 1518 Fernando de Magallanes, Rui Faleiro i Juan d'Aranda varen eixir de Sevilla en destí a Valladolit, a on es trobava la Cort. Magallanes anava acompanyat també per Enrique de Malaca i per una dòna de Sumatra que sabia varis idiomes. La dòna de Sumatra no apareix entre els membres de l'expedició pero segons Francisco López de Gómara va estar en ella i va ajudar a comunicar-se en els habitants de les illes Marianes. La comitiva va passar una nit en Medina del Camp i després es varen estajar en Pont Duero.

Aranda volia ser recompensat per les seues gestions i, despuix d'una negociació, Fernando de Magallanes i Rui Faleiro varen firmar el 23 de febrer de 1518 donar-li una octava part dels beneficis de l'expedició.

El 22 de març de 1518, la seua proposta va rebre l'aprovació real. Magallanes i Faleiro varen ser nomenats capitans generals conjunts d'una expedició encarregada de buscar una ruta totalment espanyola cap a les Molucas. En l'acort real, Magallanes i Faleiro devien trobar «el» estret, referint-se a l'hipotètic pas a través de terra ferma. El govern de les terres descobertes els correspondria a ells i als seus hereus, i devien rebre una vigèsima part dels beneficis nets de l'empresa. Ademés, abdós varen ser investits en l'Orde de Santiago, una cavalleria militar-religiosa espanyola.

La comunitat marinera espanyola va reaccionar enèrgicament contra l'acceptació per part del rei de l'expedició liderada per Portugal. L'influència de Juan Rodríguez de Fonseca, bisbe de Burgos i cap de la poderosa Casa de Contractació, entitat administrativa que supervisava totes les exploracions espanyoles, va obstaculisar la correcta organisació de l'expedició, que es va retardar més d'una volta. Agents de la Corona portuguesa, indignats pel canvi de llealtats de Magallanes, també varen intentar infructuosament tirar per terra el proyecte. En maig de 1519 Magallanes va estar en la Cort, que estava llavors en Barcelona, prestant declaració per l'assunt de Juan d'Aranda. Va ser també a Barcelona a a on va aplegar el delegat apostólico del papa Francesco Chieregati, acompanyat d'Antonio Pigafetta. Pigafetta es va terminar sumant a l'expedició i va escriure un diari complet del viage.

El 25 de juny de 1519 el bisbe de Burgos, Juan Rodríguez Fonseca, li va dir a Aranda que l'acort al que havia aplegat era nul pel conflicte d'interessos que hi havia en ser funcionari de la Casa de la Contractació.

Aranda va conseguir que Magallanes anara rebut en Valladolit pel canceller Jean Sauvage i el bisbe de Burgos Juan Rodríguez Fonseca. Estes trobades varen deure tindre lloc entre el 17 i el 18 de març de 1518. L'assunt va ser remés al Consell del Regne, que es va negar a finançar l'expedició perque consideraven que no hi havia cap estret que comunicara l'Atlàntic en les mars orientals.

Segons Francisco López de Gómara, Magallanes parlava de la riquea de les illes de les espècies presentant cartes del seu amic Francisco Serrão, que li dia que anara a aquell lloc si volia ser ric pronte. També exhibia una crònica d'un viage per Orient publicada en 1510 per Ludovico de Varthema.

Segons Bartolomé de les Cases, Magallanes presentava la nova ruta per a les Molucas en la Cort en una bola del món en els territoris dibuixats i en el trayecte que pensava realisar, encara que tenia la part de l'estret americà en blanc, segons ell, per a que ningú poguera alvançar-se-li.

El 20 de març va aplegar a Valladolit Carlos I, que havia acompanyat a la seua mare Juana I a un retir en Tordesillas. El monarca va revocar la decisió negativa del Consell del Regne i va acceptar finançar l'expedició el 22 de març.Al final, el número de mariners portuguesos assignats a l'expedició es va llimitar estrictament, el bisbe Fonseca va conseguir instalar a un oficial espanyol com una espècie de co-comandant de la flota, i Magallanes va perdre a la seua co-capità portugués, Faleiro, l'inestabilitat mental del qual li va impedir navegar. Els conflictes entre els oficials portuguesos i espanyols a bordo provocarien greus problemes de disciplina.

En les capitulacions de Valladolit es va especificar lo següent sobre l'expedició de Fernando de Magallanes i Rui Faleiro:

• Els dos serien co-capitans al mando de la tripulació de la flota.
• La Corona oferiria cinc barcos i 234 mariners.
• La Corona nomenaria un factor, un tesorer, un contador i escribanos.
• Tindrien monopoli de la ruta descoberta pel terme de dèu anys.
• Serien nomenats governadors i alvançats de les terres i illes que es trobaren, en el cinc per cent dels guanys nets que resultaren.
• Tindrien una vigèsima part dels guanys del viage.
• Tindrien el dret a retindre mil ducados sobre els pròxims viages, pagant solament cinc per cent sobre l'excedent.
• Rebrien la concessió d'una illa a cada u, llevat de les sis més riques de les quals no rebrien més que una quinzena part.
• Tenien prohibit entrar en la demarcació portuguesa.

Carlos I va nomenar a Fernando de Magallanes i a Rui Faleiro cavallers de l'Orde de Santiago (els documents els nomenen aixina a partir del 19 d'abril de 1518) i es va especificar que tots els capitans i pilots serien nomenats també cavallers d'esta orde si l'expedició concloïa en èxit. Magallanes anava a rebre també 125 000 maravedís en esta distinció i, com no va aplegar a rebre-la abans de partir, li va demanar al rei que la donase al Convent de la Victòria de Sevilla.

Varen començar els llents preparatius per al viage, que varen estar plagats d'incidents: insuficiència de fondos, maniobres del rei de Portugal Manuel I i desconfiança dels castellans cap a Magallanes i els atres portuguesos involucrats.

El 30 de març de 1518 es va nomenar a Luis de Mendoza tesorer i a Juan de Cartagena inspector general. El 6 d'abril es va nomenar capità d'un dels barcos a Gaspar de Quesada. El 19 d'abril es va posar a Gonzalo Gómez d'Espinosa com a oficial en la flota. Tots ells eren afins al bisbe Fonseca i Magallanes es va sentir mal perque va pensar que pretenia controlar-li. El 30 d'abril es va nomenar a Antonio de Coca contable.

En octubre de 1518 Magallanes, trobant-se de nou en Sevilla, va posar unes banderes en el seu escut en una de les naos de l'expedició en lloc d'utilisar la bandera real espanyola. Molta gent es va congregar en l'entorn acusant-li d'haver issat banderes portugueses. Sancho de Matienzo, tesorer de la Casa de la Contractació, va ordenar retirar eixos estandarts i arrestar a Magallanes. Els guàrdies manats per Matienzo varen dispersar als treballadors que estaven preparant la flota i es varen enfrontar a la tripulació, produint-se l'apunyalament d'un pilot. Magallanes va terminar per escriure a Carlos I d'Espanya per a indicar-li que les banderes eren el seu escut personal, que ell era vassall del rei espanyol i que no va posar les banderes reals perque no estaven acabades de pintar. Finalment, va ser exonerat.

El monarca portugués va enviar a una persona a Sevilla a parlar en Magallanes per a que retornara a Portugal i l'embaixador portugués en Espanya, Álvaro dona Costa, va escriure al seu rei cap a finals de setembre de 1518 per a indicar-li que havia «treballat moltíssim» intentant que Magallanes no servira a la Corona espanyola. Dona Costa li va aplegar a dir a Carlos I que era lleig que un rei acollira en els seus servicis a vassalls d'un atre rei pero Carlos I li va respondre que Portugal usava espanyols de modo paregut. En febrer de 1519 Carlos I va escriure a Manuel I de Portugal per a dir-li que l'expedició de Magallanes respectaria les #demarcació territorials portugueses. En juliol de 1519 el diplomàtic portugués Sebastião Álvares va parlar en Magallanes per a intentar dissuadir-li de servir a Carlos I dient-li que per fer-ho perdria la seua honra, mentres est estava supervisant els recaptes del viage. Álvares també va jugar en els temors de Magallanes dient-li que tenia informes d'inteligència que indicaven que Rui Faleiro prendria una atra ruta, la del del veta de Bona Esperança, que atres subordinats de l'expedició tenien órdens secretes i que el bisbe de Burgos no era de fiar.

El 19 d'abril de 1519 Carlos I va escriure a Fernando de Magallanes i a Rui Faleiro per a dir-los que anaren directes a les Molucas, a on estava la especiería.

Un 75% de l'expedició va ser finançada per la Corona castellana (6 454 209 maravedís), mentres que el 25% restant ho varen aportar uns mercaders burgalesos entre els que va destacar Cristóbal d'Haro (en 1 880 126 maravedís). El cost final d'esta armada va ser de 8 334 335 maravedís.

Álvaro dona Costa va escriure al rei portugués que Rui Faleiro dormia poc i anava «casi fora de seso». Sebastião Álvares va contactar en Rui Faleiro i ho va trobar «com un home que ha perdut el juí». Gonzalo Fernández d'Oviedo també va considerar que Rui Faleiro havia «perdut el juí i estava molt pertorbat». Estos problemes mentals varen dur a apartar-li de l'expedició el 26 de juliol de 1519. Juan de Cartagena, que ya era inspector de l'expedició, va ser nomenat «conjunta persona» de Magallanes en substitució.

Rui Faleiro havia efectuat des de 1516 llectures de la llongitut, a est i oest, en una série de regles. Estos documents varen ser transportats per Magallanes en l'expedició. Les llabors que anava a realisar Rui en el viage varen ser realisades finalment pel pilot i cosmógrafo Andrés de Sant Martín.

Finalment, 31 persones de l'expedició eren portuguesos. També hi havia un mínim de 137 espanyols. Per un atre costat, hi havia entre 70 i 80 persones d'atres països. El 9 d'agost Magallanes va prendre testimoni als encarregats de reclutar a la tripulació (entre els que estaven Juan Sebastián Elcano, Gonzalo Gómez d'Espinosa i Juan Rodríguez Mafra) per a donar conte de que hi havia hagut problemes per a enrolar a personal, que s'havia tingut que buscar en atres llocs (com Màlaga, Càdis i Huelva) i que esta era la raó de que hi haguera tants estrangers. Entre els marins portuguesos es contaven Álvaro de Mesquita, primer germà de Magallanes, Duarte Barbosa, primer de l'esposa de Magallanes, Juan Serrano, primer o germà de Francisco Serrão, i Esteban Gómez. Magallanes anava acompanyat també pel seu esclau Enrique de Malaca qui, segons algunes fonts, seria la primera persona en circunnavegar el planeta.

Per a l'expedició es varen usar mapes de Nuño García de Toreno, Pedro i Jorge Reinel (pare i fill) i Francisco Rodrigues, encara que la majoria era obra de Diego Ribero, al servici de la Casa de la Contractació des de 1518. Magallanes li va regalar a Carlos I un mapamundi que va costar 4 500 maravedís en una carpeta de pell de 340 maravedís i un compàs banyat en or de 476 maravedís.

Martín Fernández de Enciso va publicar en Sevilla en 1519 la seua Suma de geographia, que situava el antimeridiano del Tractat de Tordesillas en el golf de Bengala.

Inici del viage

Despuix d'una missa i una cerimònia en el Convent de la Victòria del barri sevillà de Triana, el 10 d'agost de 1519 va partir del moll de les Mules de Sevilla l'esquadra de cinc naus que, descendint pel riu Guadalquivir, va aplegar fins a Sanlúcar de Barrameda (Càdis). Posteriorment, Cristóbal d'Haro es va fer càrrec d'algunes factures per avituallamiento i obres en les naus. En este periodo de temps, Magallanes es va traslladar a Sevilla per a vore la seua família. El 24 d'agost de 1519 va redactar el seu testament en Sevilla, en el que figurava que volia ser enterrat en Convent de la Victòria de Triana si moria en esta ciutat o en qualsevol iglésia pròxima dedicada a la Verge si moria durant l'expedició. Va nomenar hereus al seu fill Rodrigo i a les criatures a que donara a llum la seua esposa, a la que deixava embarassada. Va dedicar una dècima part del seu llegat a donacions al Convent de la Victòria de Triana, al Monasteri de Montserrat (que va deure visitar quan va estar en Barcelona), al convent franciscano d'Aranda de Duero (que va deure visitar en el seu viage a Valladolit), al convent de Sant Dumenge de les Ames de Porto, a la construcció de la Catedral de Sevilla, al pagament de rescat de cristians en mans musulmanes, a roba per a pobres i a hospitals.

El 20 de setembre varen sortejar la barra de terra de Sanlúcar de Barrameda i varen començar a navegar per l'oceà Atlàntic. El 26 de setembre es trobaven en Santa Creu de Tenerife, en les illes Canàries. En esta illa varen embarcar quatre persones més i va haver un home que es va marchar per raons desconegudes. Varen estar ací entre tres i sis dies.

Segons Juan López de Recalde, contador major de la Casa de la Contractació d'Índies, Magallanes va mantindre amagada a la tripulació la ruta per la que anaven a anar a les illes de les espècies i va anar en Canàries a on Juan de Cartagena i atres oficials es varen plantar davant Magallanes i li varen exigir que els donara la ruta a seguir i al final Magallanes li la va donar.

Creuament de l'Atlàntic

L'armada va navegar cap al sur, prop de la costa africana, fins a alcançar aproximadament l'altura de Sierra Leona. Llavors varen mamprendre rumbo cap a l'oest, en direcció a Brasil. Quan encara estaven prop de la costa africana va sobrevindre una absència de vent que va durar uns quinze dies.

Segons Juan López de Recalde, quan es varen apartar de la costa africana Juan de Cartagena va apreciar que s'apartaven de la ruta a les illes de les Espècies que Magallanes li havia comunicat.

Quan estaven prop de la costa africana el maestre de la nao Victoria, Antón Salomón, va ser sorprés violant a un grumete, Antonio Ginovés. Per a castigar-li, es va convocar un consell de capitans en la Trinitat i el maestre va ser condenat a mort, encara que es va pospondre l'eixecució de la sentència fins a aplegar a terra ferma.

En el consell de capitans, Magallanes es va enfrontar a Cartagena per la ruta que estaven seguint. Magallanes va terminar capturant-li en els peus en un cep i ho va posar a càrrec del tesorer Luis de Mendoza. Molts no varen aprovar que capturara al veedor real, ya que consideraven que açò anava contra els desijos de Carlos I.

Durant la navegació per l'oceà Atlàntic els barcos varen ser sorpresos per fortes tormentes i per un fenomen meteorològic cridat fòc de Sant Telmo.

Busca del pas en Sudamérica

El 29 de novembre la flota va avistar una veta, possiblement el de Sant Agustín, en Brasil. En este moment va escomençar a prendre les seues anotacions el marí Francisco Albo. Varen desembarcar el 19 de decembre en una baïa que varen cridar de Santa Lucía, que segons la majoria de les fonts era la baïa de Guanabara encara que poguera tractar-se també de la propenca baïa de Sepetiba, abdós en l'Estat de Riu de Janeiro. Llavors es va incorporar a la tripulació un fill mestizo de João Lopes Carvalho, que havia tingut en un viage anterior. Varen estar en la baïa de Santa Lucía dos semanes, aprovisionando els barcos i mantenint bones relacions en els natius.

Els mariners varen mantindre contacte en els pobles tupíes que habitaven la costa. Ells varen establir relacions comercials en indis, usualment conegudes com permutas. Varen comprar productes frescs i variats a canvi d'objectes europeus. Algunes d'estes transaccions varen ser registrades pel croniste de l'expedició, el venecià Antonio Pigafetta.

Varen salpar el 27 de decembre i el 31 varen explorar la baïa de Paranaguá.

El 8 de giner de 1520 varen aplegar a les rodalies de l'actual Punta de l'Est, Uruguay, que varen cridar veta de Santa María. Varen vorejar la costa i el 10 de giner varen divisar una montanya que Antonio Pigafetta va dir que semblava "un capell" i li varen posar el nom de "Mont Vidi". És la primera referència que existix de Montevideo.

Varen recórrer el Riu de l'Argent, passant per a on setze anys més tart fundarien Buenos Aires. Magallanes va entrar en els seus barcos pensant que podia tractar-se d'un pas a la mar del Sur. Una tempestat els va obligar a esperar en els seus barcos durant uns dies. Després, Magallanes va manar a la nao Santiago, de menor calat, a anar pel riu Uruguay a buscar el pas. La nao va remontar el mateix fins que l'aigua va resultar dolça, lo que indicava que era solament un riu, i després va retornar. El 6 de febrer la flota va eixir del Riu de l'Argent sense resultats.

El Riu de l'Argent havia segut ya explorat en 1516 per Juan Díaz de Solís, pero cap europeu havia navegat més al sur de Punta Pedres. Els barcos de Magallanes varen continuar cap al sur i el 12 o 13 de febrer varen doblar el veta Corrents.

Varen doblar cap al suroest per un gran entrante i varen aplegar el 22 de febrer fins a la Baïa Blanca, a on varen trobar tot tancat de nou.

Seguint cap al sur i varen aplegar a un golf que varen batejar com San Matías, per haver-ho descobert el dia d'eixe sant: el 24 de febrer. Després varen continuar fins al golf Nou, que varen recórrer durant cinc dies.

Posteriorment, varen explorar sense grans esperances el golf Sant Jorge.

Recorrent cap al sur la costa de l'actual Argentina, els tripulants varen caçar llops marins i varen vore per primera volta pingüins.

Els va sorprendre una atra tempestat, que va cessar en aparéixer de nou el fòc de Sant Telmo. El 31 de març de 1520 varen aplegar a un lloc que varen batejar com Port Sant Julián i Magallanes va decidir que l'armada es detinguera allí una temporada.

Gresca del Port Sant Julián

Com l'expedició no semblava seguir un camí cap a les illes de les espècies i permaneixien perduts per terres fredes inútilment, va escomençar a cundir el descontent.

L'1 d'abril de 1520, Dumenge de Ramos, Pedro de Valderrama, sacerdot naixcut en Écija, va celebrar en el Port Sant Julián una missa que és la primera en territori argentí. Posteriorment, es realisaria un menjar. Dels principals mandos, solament varen acodir a la missa Magallanes, Álvaro de Mesquita, Luis de Mendoza i Antonio de Coca. Els dos últims varen refusar assistir al menjar. El capità de la Concepció, Gaspar de Quesada, va ser un dels que no va acodir a la missa. Posteriorment, la tripulació va retornar als barcos i Quesada va lliberar a Juan de Cartagena. Quesada i Cartagena varen acodir a la nao Sant Antonio, la que tenia més marins portuguesos, en 30 hòmens armats i varen capturar al capità substitut de la mateixa, Álvaro de Mesquita, parent de Magallanes, i al pilot Juan Rodríguez Mafra. El capellà de la nao Trinitat, Pedro de Valderrama, va intentar detindre a Quesada citant-li Plantilla:Bíblia pero este no li va fer cas. El maestre de la Sant Antonio, Juan d'Elorriaga, va manar a la tripulació prendre les armes per a lliberar al capità capturat i Quesada li va assestar quatre o sis punyalades, fins que li va donar per mort. Elorriaga va recuperar la consciència dos hores despuix i els amotinats varen declarar que ho varen dur a la nao Concepció per a rebre tractament per les seues ferides. Gaspar de Quesada, ajudat per Antonio de Coca, va desarmar a la tripulació del barco. Elcano va entrar en la Sant Antonio com maestre i va dirigir operacions en les que es va armar al barco en lombardas. Cartagena es va posar al mando de la Concepció, Quesada al mando de la Sant Antonio i Mendoza al mando de la Victòria. D'esta manera, els tres barcos varen passar a estar baix control dels sublevats.

En 1522 Elcano va justificar la gresca contra Magallanes davant l'alcalde de Casa i Cort Sancho Díaz de Leguizamo en les següents paraules:

Els atres capitans, juntament en el dit Cartagena, requerien al dit Magallanes que prenguera consell en els seus oficials, i que donara la derrota a a on volia anar, i que no anara ansí perdut, i que no prenguera port a on invernasen i menjaren els bastiments, i que caminaren fins a a on podiesen sofrir el fret per a que si hobiese lloc passaren alvance; i que com al dit Joan de Cartagena tenia pres el dit Fernando de Magallanes, tots els capitans i l'atra gent tenien por que els prendria presos, i pels molts portuguesos i gent d'atres nacions que hi havia en l'armada; i per a això varen requerir a este testic, com maestre, Juan de Cartagena i Gaspar de Quesada que obedira als manaments del Rei, i els donara favor i ajuda para fera complir els manaments del Rei, com en les seues instruccions ho manava.

Els amotinats varen declarar que la seua intenció en retindre a Mesquita era posar-ho del seu costat per a obedir les órdens del rei, representat per Juan de Cartagena, i que quan es va negar a cedir va ser quan ho varen encadenar.

El 2 d'abril els amotinats es varen posar a repartir pa sense mida per a posar a la gent de la seua part. També va haver qui va declarar que els lleals a Magallanes eren palejats fins a la mort i no se'ls donava de menjar.

El 2 d'abril, trobant-se els amotinats en una posició forta, varen manar les seues demandes a Magallanes. Estes eren respectar les órdens de Carlos I (segons com ells les interpretaven), abortar la conspiració que estava tramando (no es concreta a qué s'estaven referint) i que devia sometre's a ells durant el restant del viage rebent el tractament de "La vostra Mercé" en lloc de "La vostra Senyoria". Magallanes els va demanar que parlaren en ell en la nao Trinitat pero es varen negar per a no ser maltractats.

Magallanes va manar a la nao Victòria a un grup de cinc o sis hòmens al mando de l'aguasil major, Gonzalo Gómez d'Espinosa. Luis de Mendoza els va deixar embarcar per a que li entregaren una carta de Magallanes, pero mentres llegia la carta va ser mort a punyalades per Gómez d'Espinosa. Segons Elcano, Magallanes va premiar este comportament donant-li a Gómez d'Espinosa dotze ducados. Després Magallanes va manar a la Victòria un batel en a lo manco quinze persones més al mando de Duarte Barbosa i el barco va quedar de nou baix el seu control. El 3 d'abril Cartagena i Quesada varen voler fugir en els seus barcos pero l'estreta eixida de la baïa estava bloquejada per la nao capitana, la Trinitat. Llavors varen planejar dirigir-se en la Sant Antonio fins a la Trinitat i obligar a Mesquita a demanar-li a Magallanes a crits que no els cañonease. El pla no es va portar a terme perque, eixa mateixa nit, mentres els cabecilla dormien, la tripulació de la nao Sant Antonio levó ancores i va decidir acostar-se al barco de Magallanes, possiblement per a abandonar la rebelió. No obstant, la Sant Antonio va ser rebuda en artilleria. Després, alguns de la nao capitana varen botar a la Sant Antonio i varen preguntar a la tripulació en quin bando estaven, responent ells que estaven en el bando del rei i del seu. Quesada, Coca i atres líders rebels que hi havia a bordo de la Sant Antonio varen ser encadenats. Magallanes va enviar després a gent a la nao Concepció i Cartagena es va rendir al vore que la tripulació no ho recolzava, despuix de la qual cosa va anar també capturat.

El 4 d'abril Magallanes va manar dur terra el cadàver de Mendoza, descuartizarlo i penjar-ho d'una horca. Magallanes va condenar a la horca a Quesada i el 7 d'abril, per a aforrar-li eixa pena, un de les seues sirvientes li va tallar el cap. El cadàver de Quesada també va ser descuartizado i penjat junt als restants de Mendoza.

Després, Magallanes va arrestar al clerc Pedro Sánchez Regna, tal volta per dir-li que anava a ardir en l'infern o, segons alguns amotinats, per guardar el secret de confessió.

Magallanes va perdonar la vida a quaranta amotinats, segons Mafra, per les súpliques d'atres mariners.

Juan d'Elorriaga va fallir el 15 de juliol per les punyalades que li havia donat Gaspar de Quesada.

A principis del més de maig Magallanes va enviar a la nao Santiago, al mando de Juan Rodríguez Serrano, a explorar més al sur mentres ell i el restant dels barcos esperaven en el Port Sant Julián. El 22 de maig la Santiago, al mando de Juan Serrano, es va afonar mentres explorava un riu, en lloc que varen cridar Port Santa Creu. Es varen poder salvar tots els tripulants menys un esclau negre cridat Juan. Dos o tres hòmens varen poder creuar el riu en una barca construïda en taules i després varen fer 120 quilómetros a peu fins al Port Sant Julián per a avisar a Magallanes. Quan este va ser avisat, es va organisar un grup que va rescatar als nàufrecs. Després, estos hòmens varen ser distribuïts en el restant de naos i Juan Rodríguez Serrano va ser nomenat capità de la Concepció.

Varen passar dos mesos en el Port Sant Julián sense vore ningú fins que es varen trobar en un indígena en la plaja. Segons Pigafetta, els espanyols li aplegaven en estatura a la cintura. Després varen vindre més trobades en estos hòmens supostament jagantescs. Maximiliano Transilvano va dir que estos natius medien uns 9 o 10 pams (tal volta 2,30 metros) i Gaspar Correia va dir que medien 15 pams. Un expedicionario que va aplegar a la regió en 1525 va dir que algunes dònes medien 2,70 metros. Més alvance, Francis Drake va escriure que els hòmens d'allí eren més grans de lo comú, pero no jagants, calculant que medien una mija de 7 peus i mig (2,30 metros) o més. Magallanes li va donar de menjar a sis d'estos hòmens quan els varen visitar dies més tart. Després varen vindre atres quatre i Magallanes va capturar a dos per a dur-los a Castella. La regió va ser anomenada Patagonia pel jagant Patagón de la novela de cavalleries Primaleón. En el XVIII Louis Antoine de Bougainville i en el XIX Charles Darwin i George Chaworth Musters, entre uns atres, varen establir que, entre els indígenes d'aquelles terres (els tehuelches, autodenominats aónikenk), l'altura mija dels hòmens era d'1,75 a 1,80 metros i de les dònes d'1,69, sent les dònes més altes d'1,80.

Magallanes va enviar a un grup d'hòmens, en el pilot João Lopes Carvalho, a buscar a habitants de la regió per a que els donaren carn fresca i els va prohibir fer mal als natius. Es varen trobar en sèt patagones en una cabanya i, en intentar que un d'ells anara als barcos, varen ser atacats en fleches, fallint Diego de Barrasa. Magallanes va manar una expedició de castic per esta mort, pero no varen trobar als natius en el lloc.

L'11 d'agost Magallanes va desterrar en la Patagonia a Juan de Cartagena i a Pedro Sánchez Regna.

Finalment, es va manar un destacament a un mont propenc, que es va cridar Mont Crist (l'actual Mont Wood), per a que colocaren una creu i es va prendre possessió del territori en nom del rei d'Espanya.

El 24 d'agost varen partir del Port Sant Julián. El 25 d'agost es varen detindre en el riu Santa Creu, a on abundava la peixca.

Descobriment de l'estret de Magallanes

Varen partir el 18 d'octubre de 1520 i el 21 d'octubre varen aplegar una veta que varen cridar de les Once Mil Vérgens. Es varen trobar en un estret i varen passar per una forta borrasca que va dur a perdre de vista temporalment a les naos Concepció i Sant Antonio. Després Magallanes va ordenar que un grup d'hòmens, en João Lopes Carvalho al front, desembarcaren i pujaren a un mont per a vore si allò era efectivament un pas i estos varen vore una miqueta de terra al fondo, per lo que varen tornar sense una resposta concloent. Magallanes va decidir alvançar fins a una baïa en algunes illes.

Per primera volta, Magallanes va solicitar l'opinió dels demés oficials sobre si continuar o retornar a Espanya. El pilot Esteban Gómez va dir que els suministraments podien no ser suficients si trobaven a l'atre costat un gran oceà. El pilot Andrés de Sant Martín va opinar que, ya que havia aplegat a on no havia aplegat ningú abans lo millor era seguir i assegurar-se de que eixe era l'estret que buscaven, pero calia abandonar eixa latitut per a evitar el fret i eventuals borrascas i que calia retornar a Espanya si es demoraven massa recorrent l'estret.

Magallanes va prendre la decisió de continuar, pero l'estret es bifurcó en dos. Llavors va manar que la Sant Antonio i la Concepció anaren per un camí i ell en la Trinitat i la Victòria anaren cap a l'atre i que tornarien a reunir-se en l'encreuament als tres dies. La nau Sant Antonio, en Álvaro de Mesquita es va alvançar, moment en el que el pilot Esteban Gómez i el tesorer Jerónimo Guerra varen depondre a Mesquita per a desandar el camí de nit i retornar a Sevilla, a a on varen arribar el 6 de maig de 1521.

La tripulació de les naos Concepció, Trinitat i Victoria va estar buscant a la Sant Antonio durant varis dies, sense èxit, deixant creus en la costa i calderos en notes com a senyals.

Quan es varen resignar a la pèrdua de la Sant Antonio varen continuar navegant per l'estret i varen vore fòcs a lo llunt, per lo que varen cridar la regió Terra de Fòc. Varen trobar un riu que varen cridar de les Sardines, per la gran cantitat d'estos peixos que varen poder peixcar.

L'11 de novembre el sacerdot Pedro de Valderrama va celebrar en el Port de les Sardines, hui Baïa Fortescue, la primera missa de l'història de Chile. En 2020 es va colocar una creu de 10 metros d'altura en este entorn.

Després varen decidir seguir avant enviat com avanzadilla chalupas que anaven avisant de si l'estret continuava. El 27 de novembre de 1520 varen aplegar al final de l'estret, entre dos vetes que varen cridar Bell i Desijat, i varen cridar a l'oceà que es varen trobar Pacífic.

En 2020 Chile va usar els llinages de membres de l'expedició de Magallanes per a nomenar a alguns llocs de l'estret. Es va donar els noms de Pigafetta, Albo i Sant Martín a cada una de les tres illes, Charles i Fra Valderrama a la punta suroest de la baïa Fortescue.

Creuament del Pacífic

Entre finals de 1520 i començos de 1521 va tindre lloc un fenomen natural cridat El Chiquet que va facilitar la navegació per la part última i més perillosa de l'estret de Magallanes i pel sur de l'oceà Pacífic. Segons un estudi de l'els acadèmics Scott M. Fitzpatrick i Richard T. Callaghan, l'expedició es va vore favorida per condicions inusuals i un temps anormalment bo. De no haver segut aixina, Magallanes no haguera cridat a eixe oceà en el nom de Pacífic, s'haguera produït un canvi de ruta i l'expedició hauria fracassat.

Despuix d'eixir de l'estret varen ser cap al nort fins al paralel 38 sur, navegant junt a la costa de Chile pero sense que conste cap desembarc. El 29 de novembre de 1520 estaven a l'altura de l'illa Hanover, l'1 de decembre varen avistar l'illa Campana, el 2 de decembre navegaven junt al Golf de Penes, el 8 de decembre varen passar junt a l'Illa Gran de Chiloé i el 13 de decembre estaven a l'altura del Riu Calle-Carrer. El 15 de decembre estaven a l'altura de lo que després seria Concepció, el 19 de decembre front a l'actual Valparaíso i el 22 de decembre estaven prop de La Serena.

Després varen ser cap a l'oest i, a la veta d'un més per l'oceà, varen escomençar a produir-se morts en alta mar per malalties.

Antonio Pigafetta va escriure les següents penúries sobre l'alimentació en esta travessia pel Pacífic:

El bizcocho que menjàvem ya no era pa, sino una pols mesclada de cucs que havien devorat tota la seua substància, i que ademés tenia una pudor insoportable per trobar-se impregnat d'orines de rata. L'aigua que nos véem obligats a beure estava igualment podrida i hedionda. Per a no morir-nos de fam, nos vàrem vore encara obligats a menjar péntols de cuiro de vaca en que s'havia forrat la gran verga per a evitar que la fusta destruïra les cordes. Este cuiro, sempre expost a l'aigua, al sol i als vents, estava tan dur que era necessari sumergir-ho durant quatre o cinc dies en la mar per a ablanir-ho una miqueta; per a menjar-ho ho posàvem en seguida sobre les brases. A sovint encara estàvem reduïts a alimentar-nos de serrín, i fins a les rates, tan repelents per a l'home, havien aplegat a ser un aliment tan delicat que es pagava mig ducado per cada una

Antonio Pigafetta i Ginés de Mafra parlen de que en estos temps molts mariners varen sofrir escorbuto, una malaltia potencialment mortal causada per la falta de vitamina C.

Pigafetta parla de diversos tipos de peixos en aquell oceà i consta que l'expedició duya molts hams, encara que no es relaten tasques de peixca durant la travessia. Tal volta la peixca sí es va portar a terme pero els peixos capturats varen ser insuficients. Este croniste sí que menciona peixos que botaven fòra de l'aigua (peixos voladores) i que varen caure en els barcos dels navegants, que li'ls varen menjar.

El 25 de giner de 1521 varen aplegar a un illot rodejat de secs que varen cridar Sant Pablo, per ser el dia de la conversió d'eixe apòstol. La majoria d'historiadors considera que es tractava del atolón Puka Puka, encara que uns atres han propost que es tractara de Fakahina o Fangatau. En este lloc no varen poder desembarcar.

El 4 de febrer varen aplegar a una atra illa, que varen cridar dels Taburons, i que provablement es tracte de l'illa Flint, encara que uns atres han indicat que podria tractar-se de Vostok o Caroline. Segons Maximiliano Transilvano, en este lloc varen desembarcar i varen permanéixer dos dies peixcant, encara que segons Albo, Pigafetta i Mafra sol varen estar unes hores peixcant en la zona, possiblement des de pots.

El 6 de març de 1521 varen desembarcar en l'illa de Guam. Els natius furtaven coses dels barcos. En un moment donat varen pujar molts a les naos, especialment a la Trinitat, i el contramaestre d'esta va donar una galtada a un. Això va provocar una lleu escaramuza entre els natius i els europeus. Als tres dies els natius varen furtar el batel de la Trinitat i Magallanes va manar a quaranta hòmens per a castigar-los. Estos varen cremar quaranta o cinquanta cases, moltes canoas i varen matar a sèt natius, despuix de la qual cosa varen recuperar el batel. Magallanes va jujar convenient abandonar l'illa, que varen cridar dels Lladres.

Mort de Magallanes en Filipines

Magallanes i els seus hòmens varen aplegar el 16 de març a l'illa de Suluan, en un archipèlec que varen cridar illes de Sant Lázaro i que més alvance seria rebatejat per Ruy López de Villalobos com Filipines en honor a Felipe II.

Posteriorment varen desembarcar en una illa propenca més gran cridada Homonhon, a on varen estar nou dies. Uns natius varen aplegar en barca des d'una atra illa i els varen donar menjar.

Després varen estar en l'illa de Mazaua, que provablement siga l'illa de Limasawa, encara que hi ha una tradició que diu que varen aplegar a Batúan. El 31 de març de 1521, Dumenge de Resurrecció, es va celebrar una missa en este lloc, que va ser la primera en l'història de Filipines. Magallanes va posar una creu i va explicar al rei dels natius que eixa creu els protegiria, perque significava que eren un poble amic.

El 7 d'abril varen aplegar a la ciutat de Cebú, que estava molt poblada. El monarca local, Humabón, li va demanar a Magallanes un impost per fondejar en el seu port pero este es va negar i va amenaçar en la guerra. Al sendemà Humabón i Magallanes varen celebrar una cerimònia per a sagellar la seua amistat.

Magallanes va fer recalcament en evangelizar als natius. El sacerdot Pedro de Valderrama es va encarregar d'esta tasca. Pigafetta va escriure que huitcents es varen terminar batejant, inclós el rei de Cebú i la seua esposa, que va passar a cridar-se Juana. El dia del batisme del rei, el 15 d'abril, es va erigir una creu de fusta en la plaça de Cebú que s'ha mantingut ahí fins a l'actualitat. Un sacerdot li va mostrar a la reina una image de la Verge María i una atra del Chiquet Jesús. La reina va demanar l'image del Chiquet Jesús i li la va quedar. En 1565 els espanyols varen descobrir que els natius havien conservat esta image i, en l'actualitat, és objecte de molta devoció en Filipines.

El rei de Cebú li va contar a Magallanes que en la veïna illa de Mactán hi havia uns natius governats per Lapulapu que estaven enemistados en els de Cebú i que no veen be la presència dels expedicionarios. Magallanes va decidir sometre'ls per la força i va rebujar l'ajuda que Humabón li va oferir per a això.

El 27 d'abril de 1521 Magallanes va acodir a Mactán en un grup d'hòmens (40 segons Ginés de Mafra i 60 segons Pigafetta) a bordo de bateles. Els espanyols varen ser derrotats en esta batalla i Magallanes va morir en combat. En 1522 Elcano va declarar davant l'alcalde de casa i cort Díaz de Leguizamo que varen morir també en combat atres 7 hòmens i varen ser ferits 27.

Arribada a les Molucas i tornada capitaneado per Juan Sebastián Elcano

Duarte Barbosa va passar a ser capità general i capità de la Trinitat. Enrique de Malaca, que havia segut esclau de Magallanes, es va escomençar a comportar de manera ociosa i Barbosa li va cridar "gos" i va dir que no era lliure, sino que passaria a estar a càrrec de l'esposa de Magallanes. També li va dir que li faria assotar si no baixava a terra a fer tasques. Segons Pigafetta, Enrique va ser a parlar en el rei de Cebú i li va propondre matar als europeus per a arrebatar-los les seues naus i pertinences. Després, el malayo va retornar a l'armada i va actuar de modo més laboriós que mai. Segons Ginés de Mafra, no va ser Enrique el que va instigar al rei de Cebú contra els espanyols sino Lapulapu.

L'1 de maig Humabón va invitar als expedicionarios a un convit. Mentres estaven en el menjar varen aparéixer guerrers natius que varen passar a gavinet a molts. Els mariners varen fer després una llista en 27 hòmens que havien perdut en l'acte, entre els que es contaven Barbosa i Enrique. No obstant, varen pensar que tal volta no tots els desapareguts estaven morts.

Els barcos varen eixir precipitadamente de Cebú sense estar lo suficientment carregats de recaptes.

João Lopes Carvalho va passar a ser capità general de l'expedició i capità de la Trinitat, en Juan Batiste de Poncevera com maestre d'este barco. Gonzalo Gómez d'Espinosa, que havia començat el viage com a aguasil major, va passar a ser capità de la Victòria en Elcano com maestre.

La tripulació va passar a estar composta solament per 116 o 117 hòmens, lo que feya impossible governar els tres barcos. Es varen dirigir a l'illa Bohol i varen cremar la nao Concepció.

Varen navegar cap al sur i varen aplegar a l'illa de Mindanao. Pigafetta conte que va desembarcar i que va mantindre bones relacions en el rei del lloc pero que no va conseguir recaptes. El rei de Mindanao els va explicar com aplegar a l'illa de Borneo i, pel camí, es varen detindre en l'illa de Palawan. Juan de Campos es va guanyar l'amistat dels natius de Palawan i estos els varen vendre arròs.

Varen estar un més en Palawan. Els natius no varen saber indicar-los cóm aplegar a les illes de les Espècies i Carvalho va decidir continuar fins a Borneo en alguns guies locals.

El 8 de juliol de 1521 varen aplegar a la ciutat de Brunei, en l'illa de Borneo, a on es trobava el rajá musulmà Siripada. El rajá va demanar que li visitaren els europeus. Gonzalo Gómez d'Espinosa i Juan Sebastián Elcano varen desembarcar i varen anar a vore-li, mentres Carvalho va permanéixer en la nao Trinitat. Segons Ginés de Mafra a Elcano i Espinosa els varen acompanyar els mariners grecs Juan Gorfo i Mateo Grec. Pigafetta, per la seua banda, narra en molt detall la rebuda, per lo que pot deduir-se que ell també va acodir. Pigafetta conta que els europeus varen ser atesos dos dies i Ginés de Mafra conta que varen ser retinguts quinze dies. Un atre que va acodir va ser el fill brasiler de Carvalho en objectes per a comerciar que no eren seus, sino dels armadors de les naos o de la Corona espanyola.

Espinosa i Elcano varen ser duts a vore al rajá.

Mentres Espinosa i Elcano estaven en terra, dos juncs es varen posar junt a les dos naos. Un mariner va divisar que, a lo llunt, s'acostava una flota de més de doscentes vés-les. Carvalho va decidir abordar els juncs, que varen ser presos sense dificultat. Varen deixar als tripulants natius retornar a terra en el mensage de que seguirien atacant els juncs que s'acostaren fins que tornaren els seus companyers. Despuix d'açò, varen aplegar a cremar quatre juncs successivament. Després es va acostar un atre junc, el capità del qual dia que era del rei de l'illa de Luzón. Este junc va ser abordat i Carvalho li va deixar anar a canvi d'unes joyes que duya. Finalment, Elcano i Espinosa varen retornar als barcos.

Els dos mariners grecs es varen quedar en Brunei, sense que se sàpia en certea si va anar voluntàriament o no. Sobre el fill de Carvalho, els natius els varen dir a Espinosa i Elcano que havia mort pero no ho varen poder comprovar perque estaven separats i no es va saber més d'ell.

Per Elcano i Espinosa, varen saber que el capità del junc de Luzón era en realitat el fill del rei de Luzón.

Els mariners europeus no varen aprovar el comportament de Carvalho, ya que segons ells deurien haver retingut al de Luzón fins que tornaren els seus companyers en lloc de lliberar-ho a canvi d'unes joyes. Carvalho també va retindre a tres dònes natives per a ell.

El 29 de juliol de 1521 les dos naos varen abandonar Brunei.

El rajá de Brunei els va indicar que en Mindanao hi hauria guies per a dur-los fins a les illes de les Espècies (les Malucas) i varen posar rumbo a este lloc.

Prop de la veta més septentrional de l'illa de Borneo un dels barcos va encallar, produint danys materials. El 15 d'agost de 1521 varen detindre per a reparar esta nao en una illa situada entre Borneo i Palawan que es dia Cimbombón i que varen cridar La nostra Senyora d'Agost.

El 17 de setembre, estant en esta illa, es va decidir destituir a Carvalho pel seu comportament i nomenar capità general a Gonzalo Gómez d'Espinosa, que eixerciria el seu càrrec des de la Trinitat. Com Espinosa havia segut fins a llavors capità de l'atre barco, Elcano va ser nomenat capità de la nao Victoria.

Varen ser per la mar de Joló i varen recórrer un parell de pobles de l'illa de Mindanao. Varen estar dos dies en l'illa varen comprar 17 lliures de canella.

Prop de Mindanao se'ls aceró un parao i va haver un combat naval. Varen morir 7 dels 18 natius provinents de Magindanau que hi havia en el parao. També va fallir per ferides el armero sevillà Pedro Sánchez i el lombardero francés Juan Bautista. Despuix d'açò, un dels hòmens del parao va dir ser el germà del rei de Magindanau i, com sabia anar a les Molucas, li varen capturar a ell i al seu fill, entre uns atres, per a que els guiaren.

Seguint les instruccions del germà d'este rei varen aplegar Sarangani i varen capturar a atres dos guies. En les seues indicacions, varen anar fins al sur pel mar de Célebes. Quan varen passar junt a l'illa Sangir varen fugir a nade un dels guies de Sarangani i el germà del rei de Magindanau en el seu fill, morint ofegat este fill. Es varen quedar en solament un guia i varen continuar el viage en les seues indicacions.

El 7 de novembre de 1521 varen avistar les Molucas.

El 8 de novembre varen desembarcar en l'illa de Tidore i varen ser rebuts pel rei Almansur, que els va tractar en gran hospitalitat. Espinosa i Elcano varen intercanviar regals en Almansur. Posteriorment, li varen entregar a este rei els rehens del parao i al guia de Sarangani per a que els enviara de nou a les seues terres, aixina com a les tres dònes natives.

Almansur va reunir tot el tacha possible de Tidore, aixina com de les illes de Maquian i Motil, per a omplir les naos espanyoles i va tindre bones paraules per al rei Carlos I. Els espanyols varen entregar a canvi teles. Varen permanéixer en Tidore un més i atres reis veïns varen acodir per a fer tractes d'amistat en els espanyols.

Durant la seua estància en Tidore els varen informar que feya huit mesos havia mort en la propenca illa de Ternate el portugués Francisco Serrão.

Un dels que va acodir a Tidore a vore els espanyols va ser el fill del rei de Ternate, acompanyat per la viuda i els fills de Francisco Serrão i per un indígena cridat Manuel, criat del portugués Pedro Alfonso de Lorosa, que es trobava en Ternate. Manuel els va informar de que Lorosa volia posar-se al servici de Carlos I i els espanyols li varen dir que li avisara per a que anara en ells.

Lorosa va aplegar a Tidore i va informar als espanyols de que els portuguesos havien aplegat a les Malucas feya dèu anys pero que ho havien mantingut en secret. També els va dir que feya un any el capità portugués Tristán de Meneses havia estat en les Malucas i li havia informat de que el rei de Portugal va intentar frustrar el viage de les cinc naus de Magallanes a la Especiería enviant barcos a les vetes africanes de Bona Esperança i de Santa María i donant órdens al seu capità de les Índies, Diego Lopes Sequeira, d'enviar sis barcos a les Molucas. Esta última flota va tindre que ser desviada a Aden per a lluitar contra una atra que els turcs varen manar per a atacar Malaca. Posteriorment, Lorosa i la seua esposa es varen unir als espanyols.

Els espanyols varen ser conscients de que els portuguesos podien aparéixer en qualsevol moment per a atacar-los i, com ya havien carregat els cellers dels barcos de tacha, varen decidir marchar-se ràpidament. Almansur va entristir molt pel fet de que els expedicionarios s'anaren tan ràpit i va donar tantes mostres de llealtat i fidelitat al rei d'Espanya que els espanyols varen decidir quedar-se quinze dies més.

El rei de Ternate, Chechili de Roix, va intentar que Lorosa es quedara en ell. Existix en l'Archiu Nacional de la Torre do Tombo una carta escrita en jawi del rei de Ternate, amic del capità portugués de Malaca, als portuguesos informant-los de que havien aplegat els espanyols i que havien mantingut bones relacions en el rei de Tidore.

Varen ser a l'illa de Gilolo o Halmahera a on varen comprar moltes canyes grosses reblixes d'aigua dolça. Tenien tanta tacha que no podien carregar-ho tot en les dos naos. Per això, varen construir un almagasén en l'illa i ho varen deixar a càrrec de cinc hòmens.

El 18 de decembre tot estava llest per a salpar de Tidore.

Quan varen salpar a la Trinitat li costava navegar i varen decidir retornar a Tidore. Varen descarregar esta nao i Almansur va posar al seu servici a buceadores natius que varen examinar el barco i varen descobrir que la quilla estava trencada i que hi havia un forat gran junt a la mateixa. Almansur va posar a disposició dels espanyols carpinteros pero la reparació d'un problema d'este tipo podia durar mesos. No obstant, els portuguesos podien aparéixer en qualsevol moment i es va decidir que la nao Victoria continuara sola.

Es va decidir que, quan la Trinitat estiguera reparada, creuara l'oceà Pacífic fins a la regió americana del Darién. Després la tripulació devia dur la tacha per terra fins al Carib i d'ahí retornar a Espanya.

Elcano va decidir continuar en la nao Victòria cap a l'oest, creuant un territori concedit als portuguesos en virtut del Tractat de Tordesillas. En esta ruta deurien evitar els ports, perque en ells es podien creuar en els portuguesos.

El 21 de decembre de 1521 la nao Victoria va salpar de Tidore en 47 expedicionarios.

Elcano va decidir anar pel sur del oceà Índic cap a la veta de Bona Esperança. Els oficials Francisco Albo i Miguel Rodas opinaven que devien detindre's en les illes Maldives, pero Elcano es va opondre per a no caure en mans portugueses.

Varen aplegar a Timor-Leste el 25 de giner de 1522 i es varen detindre en l'illa onze dies. Varen aprofitar la seua estància en l'illa per a comprar sàndal.

La nao Victoria va salpar de Timor-Leste el 7 de febrer de 1522. Per llavors el barco estava maltrecho i entrabar molta aigua, per lo que era necessari bombejar-la dotze voltes durant el dia i dotze voltes durant la nit.

La nao Victoria va navegar en paralel a la costa d'Austràlia, a sol 500 quilómetros. El 18 de març varen vore la que després es va cridar illa de Ámsterdam. Varen estar dos dies buscant un lloc per a fondejar pero no ho varen trobar i varen tindre que seguir el seu viage.

Varen ser cap al sur fins al paralel 40, recorrent els Rugientes Cuarentas, una franja de forts vents que posteriorment seria recorreguda cap a l'est pels anglesos per a aplegar a Austràlia. En abril varen passar huit dies amainados en forts borrascas. El 21 d'abril el vent va escomençar a virar i varen poder alvançar. Llavors Elcano va decidir anar cap al noroest i abandonar eixe paralel.

El 4 de maig varen aplegar a pensar que ya havien passat la veta de Bona Esperança i que es trobaven en l'Atlàntic, per lo que varen anar rumbo al noroest. En gran decepció, es varen topar en la costa este de Suràfrica. Varen concloure que es trobaven a l'altura del ric Infant, actualment conegut com Gran Riu Fish. Provablement varen poder identificar el lloc perque duyen còpies de mapes portuguesos, ya que els espanyols jamai havien navegat per eixe territori. Varen decidir tornar a alta mar per a evitar ser capturats pels portuguesos.

Quan varen aplegar a la veta de Bona Esperança es varen topar en una tempestat que va partir el màstil i la verga del trinquet. Varen aplegar a plantejar-se tirar a la mar la càrrega de tacha per a guanyar seguritat pero, finalment, no ho varen fer. Entre els dies 17 i el 19 de maig, front a la veta de Bona Esperança, varen tindre que enfrontar-se a la tempestat sense a penes alvançar res.

Segons la crònica del portugués Gaspar Correja, despuix de doblar la veta de Bona Esperança es varen detindre en la baïa de Saldanha. Segons esta mateixa crònica es varen creuar en un barco portugués al mando de Pedro Quaresma, i el capità de la Victòria va parlar en ell i abdós varen seguir el seu camí. Este episodi narrat per Correja deu ser erròneu, ya que diu que el capità de la Victòria era el portugués Juan de la Rosa (com cridava a Pedro Alfonso de Lorosa) en lloc de Elcano.

A l'altura de Namíbia la nao va alcançar gran velocitat. Del 25 al 26 de maig va alvançar 560 km, lo que indica que anaven llavors a 12,60 nucs. Com els aliments escassejaven i el menjar devia llimitar-se a poc més que arròs hervir en aigua de mar, varen escomençar a succeir-se les morts per malaltia.

Si seguien aixina anaven a morir tots en poc temps, per lo que Elcano es va vore obligat a anar terra a prendre recaptes. Es varen acostar a la costa de Guinea pero els manglars els varen impedir fondejar. Varen estar recorrent la costa guineana entre el 14 de juny i l'1 de juliol sense conseguir trobar un lloc a on atracar.

L'1 de juliol Elcano va sometre a votació entre la tripulació si seguir o parar en les illes portugueses de Veta Verda. La majoria va decidir anar a Veta Verda. El 9 de juliol la nao Victoria va aplegar al port de Cidade Velha de l'illa de Santiago d'este archipèlec. Tretze tripulants varen ser a terra en un batel. Varen dir que venien d'Amèrica i, segons Albo, els portuguesos no varen ser recelosos i els varen donar als espanyols tot lo que varen demanar.

En el port de Cidade Velha els espanyols creïen que era 10 de juliol pero els portuguesos els varen informar de que era dia 9 de juliol. Açò és perque els espanyols havien guanyat un dia en donar el regrés al món i no s'havien donat conte.

Els tretze espanyols que havien anat a terra varen intentar usar tres quintales de tacha per a comprar mercaderies i esclaus per a donar-li a la bomba d'aigua. Llavors les autoritats portugueses varen descobrir que venien de les illes de les Espècies i els varen detindre.

Els demés espanyols varen estar navegant en la nao Victòria al voltant de l'illa de Santiago mentres esperava la tornada del batel. El 15 de juliol, despuix de varis dies sense notícies dels que havien anat a terra, varen decidir anar al port. Se'ls va acostar un barco portugués que els va informar que els seus companyers havien segut detinguts i que devien entregar la nao Victoria. Llavors Elcano va prendre la decisió de largar veles i escapar.

La nao va continuar cap a la península ibèrica i no va parar en les propenques illes espanyoles de Canàries, passant a l'oest de les mateixes, perque en eixa direcció estaven els vents alisios constants del nordest i un veler bàsic no podia seguir eixa ruta.

Va tindre que passar per les illes Azores, portugueses, sense detindre's en elles. Pocs dies despuix l'anticiclón de les Azores els va deixar sense vent i parats una semana.

Arribada a Espanya

El 6 de setembre de 1522 varen aplegar a Sanlúcar de Barrameda els 18 expedicionarios en, a lo manco, tres natius de les Molucas dels tretze que havien embarcat en Tidore feya nou mesos. Eixe mateix dia, Elcano va escriure a bordo de la Victòria una carta a Carlos I informant-li del seu viage i de la seua arribada a la península. D'esta carta s'han conservat vàries còpies de l'época.

El 7 de setembre la Casa de la Contractació va comprar un barco gran en sis rems per 15 ducados, per a remontar a la nao Victòria pel riu Guadalquivir. També es va manar a Sanlúcar a 15 hòmens per a assistir en la nao als expedicionarios i va prestar ajuda un veí d'este municipi, Gaspar García, en el seu barco.

La nao Victoria va aplegar en la seua tripulació a Sevilla el 8 de setembre. La tripulació va demanar ciris i varen baixar junts per a donar gràcies a la Verge de la Victòria en el convent del mateix nom i a la capella de la Verge de l'Antiga de la catedral.

Gràcies a la Providència, el dissabte 6 de setembre de 1522 entrem en la baïa de Sant Lúcar... Des de que havíem partit de la baïa de Sant Lúcar fins que retornem a ella vàrem recórrer, segons el nostre conte, més de catorze mil quatrecentes xixanta llegües, i vàrem donar el regrés al món sancer,.....El dilluns 8 de setembre largamos l'ancora prop del moll de Sevilla, i descarreguem tota la nostra artilleria”

Primer viage al voltant del globo. Antonio Pigafetta.

Esta és la llista dels supervivents que varen tornar a Espanya despuix de donar el regrés al món. Els noms d'estos 18 tripulants són:

Juan Sebastián Elcano (Capità), Francisco Albo (Pilot), Miguel de Rodas (Maestre), Juan de Acurio (Contramaestre), Antonio Pigafetta (Croniste i sobreixent), Martín de Judicibus (Merino), Hernando de Bustamante (Barber-cirugià), Diego Carmena (Mariner), Hans d'Aquisgrà (Artillero), Nicolás de Nàpols (Mariner), Miguel Sánchez de Rodas (Mariner), Francisco Rodrigues (Mariner), Juan Rodríguez de Huelva (Mariner), Antón Hernández Colmenero (Mariner), Juan de Arratia (Grumete), Juan de Santander (Grumete), Vasc Gómez Gallego (Grumete) i Juan de Zubileta (Paje)

{{#lst:Expedició de Magallanes-Elcano|Taula18}}

Cronologia

• 1505: Part per a l'Índia en l'armada de Francisco de Almeida.
• 1509: Baixe el mando de Diogo Lopes de Sequeira participa en la desastrosa expedició a Malaca i fa gran amistat en Francisco Serrão.
• 1511: Participa junt a Francisco Serrão, baix el mando d'Afonso de Albuquerque, en la conquista de Malaca.

• 1513: Participa en la Batalla de Azamor.
• 1517: Es dirigix a Sevilla.
• 1518: Conseguix el respal de Carlos I en Valladolit per al seu proyecte d'alcançar les illes de les espècies per occident.
• 1519: Inicia lo que serà el primer viage de circumnavegació; alcança la baïa de Guanabara.
• 1520: Alcança l'estuari del Riu de l'Argent; passa l'hivern en la baïa Sant Julián; domina una gresca; descobrix i travessa l'estret de Magallanes i desemboca en el Pacífic. Per esta raó actualment en Chile, la Regió de Magallanes i de l'Antàrtica Chilena du el seu llinage.
• 1521: Descobrix l'illa dels Lladres (Illes Marianes); descobrix l'archipèlec de les Filipines i mor en combat.
• 1522: Juan Sebastián Elcano retorna a Espanya en la nao Victòria de l'expedició navegant cap a occident, donant el regrés al món.

Eponimia

• Numerosos llocs han rebut el seu nom, entre els que destaca l'estret de Magallanes i la regió chilena de Magallanes i Antàrtica Chilena.
• El cràter llunar Magelhaens du este nom en la seua memòria.
• El cràter marcianà Magelhaens també commemora el seu nom.
• Aixina mateix, les galàxies nanes Gran Núvol de Magallanes i Menut Núvol de Magallanes varen ser nomenades en el seu honor.
• Des de 1945 existix en la Lliga Veneçolana de Béisbol Professional un equip professional d'este deport denominat «Navegants del Magallanes» que ha guanyat varis campeonats locals i dos Séries del Carib.

Repercussió en Brasil

Com tot acontenyiment històric global, el primer viage de circumnavegació de la terra va generar impacte pels llocs a on va passar, i en Brasil no va ser diferent. La Marina de Brasil rehízo el viage en el XIX en la Corveta Vital d'Oliveira, iniciant el trayecte en 1879. Alguns anys despuix, la Marina rehízo novament el trayecte, pero esta volta en la nao Almirant Barroso (1888-1890), l'objectiu de la qual era realisar l'instrucció d'una turma de guardes-marina formada en 1886. Este viage va recórrer 36.691 milles nàutiques, va ser registrat en un llibre escrit pel seu comandant. Durant el trayecte va ocórrer un fet curiós. Per la Proclamació de la República en Brasil, el net de l'Emperador, el segon tinent de l'Armada Imperial, príncip Augusto Leopoldo, que seria part de la tripulació, va tindre que desembarcar en Colombo (Sri Lanka). La Marina té un interés especial per la temàtica que la reflectix en vàries sessions de l'Institució, sobretot en la Directoria del Patrimoni Històric i Documentació de la Marina (DPHDM). En el Museu Naval del Riu de Janeiro hi ha una referència a l'expedició en l'entrada de l'exposició permanent, aixina com artefactes de el XVI, incloent instruments de navegació, Ademés, en la Revista Marítima Brasilera varen ser publicats artículs sobre l'importància d'Hernando de Magallanes en l'art de la navegació, aixina com les posteriors commemoracions del seu viage, sobretot el quarto centenari.

La família Schürmann, famosos navegants brasilers, varen realisar un viage en el nom d'expedició de Magallanes Global Adventure. Varen partir en 23 de novembre de 1997 en el veler Aysso i recorrent 32 657 milles durant 912 dies. El viage va ser conclós en l'arribada a Lisboa a temps de les commemoracions de 500 anys del Descobriment de Brasil. L'aventura va ser registrada en el documental, "El món en dos regressos" (O Món em Duas Voltas). Per ocasió del viage de la família, l'escola de samba Embaixada Copa Lord, integrant de la Lliga de les Escoles de Samba de Florianópolis (LIESF), va realisar un homenage a l'expedició de Magallanes en 2001. El tema de samba cridat "Vent en simfonia, la Família Schürmann salparà" (Vento em sinfonia, a Família Schürmann vai salpar), va conquistar el segon lloc de la desfilada.

Fernando de Magallanes també va inspirar algunes produccions culturals brasileres que tractaven de la seua història i participació en la circumnavegació. Una revista de còmics de la série "Descobriment" publicada en 1959 per l'Editora EBAL parla sobre la seua biografia. La colecció “Biografia en comics” (Biografies em Quadrinhos) tenia un caràcter educatiu que buscava canviar la percepció que esta forma lliterària tenia fins a llavors. L'influència de Magallanes va perdurar en la societat brasilera per vàries décades. Ell va ser, per eixemple, honrat per “Gaviones Imperials” (Gaviõés Imperiais), escola de samba virtual que va presentar l'enredre dos voltes, en 2009 i en 2015. La desfilada conta l'història de la circumnavegació, el títul de la qual és "Per mars mai abans navegats... El somi de Fernando de Magallanes" (Per Mars Mai Abans Navegats... O sonho de Fernão de Magalhãés). L'escola integra la Lliga Independent de les Escoles Virtuals (LIESV).

Per ocasió de les commemoracions del 5.º Centenari del viage es varen desenrollar una série d'iniciatives en Brasil, sobretot en Riu de Janeiro. La Marina Portuguesa va fer diversos events relacionats en la efeméride. El primer va ocórrer en octubre de 2019, el Simpòsium d'Història Marítima “Per una Història Marítima i les seues perspectives en el camp historiográfico brasiler” (Per uma História Marítima i suas perspectives no camp historiográfico brasileiro) realisat en l'Institut Històric i Geogràfic Brasiler (IHGB). En el mateix any, Brasil va ser amfitrió del seminari internacional sobre el “5.º Centenari del primer regrés al món: l'estància de la flota en Riu de Janeiro” (5.º Centenário dona primeira volta ao món: a estadia dona frega no Riu de Janeiro). Realisat en el Museu Històric Nacional, va tindre la participació d'historiadors espanyols, portuguesos, brasilers i atres llatí-americans. En 2020, una cerimònia que conta en la presència d'autoritats portugueses i brasileres va donar el nom de “Plaça de la Circunnavegacion” (Praça dona Circum-Navegação) a una localitat a les afores de la baïa de Guanabara, al costat de la Rio Star, la major nòria d'Amèrica Llatina, fent una alusió al regrés al món i al reforç del caràcter redó de la Terra, resultat del viage de circumnavegació.

Monuments

• Fernando de Magallanes en el Monument als Descobriments de Lisboa (Portugal).
  Fernando de Magallanes en el Monument als Descobriments de Lisboa (Portugal).
• Monument a Magallanes en Lisboa.
  Monument a Magallanes en Lisboa.
• Monument a Magallanes en Saborosa (Portugal).
  Monument a Magallanes en Saborosa (Portugal).
• Estàtua de Magallanes en l'hotel Four Seasons de Macau (China).
  Estàtua de Magallanes en l'hotel Four Seasons de Macau (China).
• Monument a Magallanes en Lapulapu (Filipines) erigit pel Govern d'Isabel II.
  Monument a Magallanes en Lapulapu (Filipines) erigit pel Govern d'Isabel II.
• Estàtua de Fernando de Magallanes en Punta Arenes (Chile).
  Estàtua de Fernando de Magallanes en Punta Arenes (Chile).
• Monument dedicat a Magallanes en Umatac (Guam).
  Monument dedicat a Magallanes en Umatac (Guam).
• Monument «Llegua Zero» commemoratiu de la primera circumnavegació mundial en Sanlúcar de Barrameda (Espanya).
  Monument «Llegua Zero» commemoratiu de la primera circumnavegació mundial en Sanlúcar de Barrameda (Espanya).
• Rajoleta commemorativa de la primera circumnavegació mundial en les imàgens de Magallanes i Elcano en Sanlúcar de Barrameda.
  Rajoleta commemorativa de la primera circumnavegació mundial en les imàgens de Magallanes i Elcano en Sanlúcar de Barrameda.
• Estàtua de Magallanes en Posa't dona Barca (Portugal).
  Estàtua de Magallanes en Posa't dona Barca (Portugal).
• Monument «Milla Zero» commemoratiu del primer regrés al món en Sevilla (Espanya).
  Monument «Milla Zero» commemoratiu del primer regrés al món en Sevilla (Espanya).
• Rajoleta dedicada al primer regrés al món en en el barri d'Els Remeis de Sevilla.
  Rajoleta dedicada al primer regrés al món en en el barri d'Els Remeis de Sevilla.

Vore també

• Imperi espanyol en Àsia i Oceania

Bibliografia

• (2010) Li voyage de Magellan (1519-1522). La relation d'Antonio Pigafetta & autres témoignages, París: Chandeigne, p. 1088.
• V, Martín (1837). Expedicions al Maluco, viage de Magallanes i de Elcano, Imprenta Nacional.
• V, Manuel (1982). El Descobriment i la fundació dels regnes ultramarinos: fins a fins de el XVI, Edicions Rialp. ISBN 9788432121029.
• V, Luis (2017). La Flota de les espècies, Almuzara.
• (1986) estudi preliminar de l'Prof. Nelson Martínez Díaz (ed.). el_glo Primer viage al voltant del globo, Barcelona: Edicions Orbis. ISBN 84-7634-527-5.
• V, Stefan (2005). Magallanes: L'home i la seua gesta, Madrit: Editorial Debat. ISBN 84-8306-610-6.
• V, Felipe (2022). Magallanes: més allà del mit, Espasa. ISBN 978-84-670-6734-7.
• V, Tomás (2020). Elcano. Viage a l'història, Trobe. ISBN 978-84-1339-203-9.
• V, José Luis (2019). El primer regrés al món, Rialp. ISBN 978-84-321-5102-6.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ferran de Magallanes.
• Biografia en espanyol de Fernando de Magallanes
• Fernando de Magallanes i els seus anys en l'Índia
• Biografia de Magallanes
• Tripulació de l'Expedició de Magallanes — Elcano
• Primera circumnavegació a la Terra. Crònica d'una odissea
• Relazione del primer Viaggio intorno al Mondo, per Antonio Pigafetta, crònica ràdio en 15 episodis del primer viage al voltant del Món. En Francés, segons el text original de Pigafetta. CD-MP3.
• La relació del primer viage al voltant del món, del viager italià Antonio Pigafetta
• Siti oficial del museu Nao Victoria
• Ruta del Primer Regrés al Món en Google Maps i Earth