Anar al contingut

Hamán (bany àrap)

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Hamán (bany àrap)
Els banys del sultà Amir Ahmad en Kashan, Iran. Construïts en el XVI, actualment partix d'ells són una tetería.

Un hamán[1] (en grafia àrap, حمام), també conegut com a baño árabe o baño turco en el món occidental,[2] és una modalitat de bany de vapor que inclou netejar el cos i relaixar-se. Per extensió, es denominen igualment aixina els banys públics associats al món islàmic[3] en els que estos es trobaven i l'estructura del qual responia a les distintes estàncies que precisa el procés del bany, heretades de les termes romanes. Els hammams s'han trobat històricament en el Mig Oriente, Nort d'Àfrica, Àsia Central i el subcontinent Indi; aixina mateix, queden vestigis en Espanya (al-Ándalus) i el centre i est d'Europa (Imperi otomà). Han eixercitat un important paper en les cultures del Mig orient com a punt de reunió social, ritual de higiene i com a elements arquitectònics. Els europeus els varen conéixer pels seus contactes en els otomans, llevat espanyols i portuguesos, que varen tindre ocasió de conéixer-los durant els sigles de dominació islàmica[4] dels seus actuals territoris. En Europa occidental varen ser populars durant l'Era Victoriana.[5][6][7]


En la cultura islàmica, el significat del hamán era tant religiós com a cívic: les ablucions rituals es realisaven en l'interior, pero també donaven higiene i atres funcions socials de la comunitat com la trobada dels ciutadans. Les evidències arqueològiques demostren l'existència de banys públics en el món islàmic des del Califato omeya (sigles VII i VIII) i la seua importància ha subsistit fins a época actual. El disseny va evolucionar dels models grecs i romans: el vestuari (apodyterium) i les sales freda (frigidarium), templada (tepidarium) i calenta (caldarium). Les calderes produïxen aigua calenta i vapor, que són transportats per uns conductes baix el sol. Els banyistes van passant gradualment cap a estàncies a més temperatura i són llavats per empleats del mateix sexe abans de enjabonarse en aigua templada. A diferència dels banys romans i grecs, els banyistes solen llançar-se aigua en lloc de sumergir-se en albercas, encara que en algunes regions com Iran esta costum és més comuna.[8][9]

Etimologia

[editar | editar còdic]

La paraula «hammam» és un nom que deriva de la raïl àrap triconsonántica ح م م que significa «calor».[10] De l'àrap حمّام («bany», «banys» o «piscina») va passar al persa (حمام) i d'ahí al turc (hamam).[11] El terme «hamán» es va registrar per primera volta en anglés en 1644. Del seu nom en àrap al-ḥamma (الحمّة) deriven els topònims espanyols «Alhama» i els portuguesos «Alfama».[12]

Història

[editar | editar còdic]

Orige i començ de la difusió

[editar | editar còdic]
Qusair Amra en Jordània, un dels primers banys àraps coneguts, datat de l'etapa del Califato omeya (sigles VII-VIII).
Els Banys califales de Còrdova han segut un dels primers hammams documentats en la península ibèrica. Varen ser construïts pel califa cordovés al-Hakam II en el X.

Els banys públics varen ser una prominent institució cívica i urbanística de la cultura romana i grega i es varen trobar a lo llarc de tot el Mediterràneu inclús en época bizantina. Despuix de l'expansió islàmica per esta regió a partir del sigle VII i VIII, esta societat emergent va ser ràpida i va adaptar esta institució a les seues pròpies necessitats. La seua importància al món musulmà es deu al seu requeriment religiós de realisar ablucions (wudu i gusl) abans de l'oració per a emfatisar la purea física i espiritual, a pesar de que l'erudit Mohammed Hocine Benkheira ha declarat que els hammams no eren necessaris en sentit religiós en les albors del Islam. Segons Benkheira, els musulmans ho varen vore convenient pels seus atres servicis, com afaitar-se, aixina com per l'aprovació dels doctors islàmics com una forma de teràpia i l'apreciació popular en una regió a on havien existit des de feya sigles. No obstant, també declara que va haver una gran oposició inicial de varis erudits islàmics (ulema), especialment de l'escola malikí. Estos primers ulema veen els hammams innecessaris per a l'ablucions de cos complet (gusl) i es varen preguntar si els banys públics eren suficients per a alcançar la purificació idònea, ademés de vore'ls com un possible foc d'activitat sexual ilícita. No obstant, esta oposició es va ser desvanint i a partir de el IX no es va tornar a discutir el tema, a pesar de vore's en recel en alguns círculs conservadors.[5][8][13]

Els primers hamanes islàmics varen ser construïts en la regió de Síria durant el Califato omeya (661-750) com a part de palaus i castells en el desert. Alguns eixemples són els trobats en Qusayr 'Amra, Hammam al-Sarah, Qasr al-Hayr al-Sharqi i en el palau de Hisham.[5][7][8] Despuix d'este periodo, s'han trobat múltiples banys per tot lo món islàmic, en hammams en llocs tan lluntans com Volubilis (Marroc) durant la dinastia idrisí, entre finals de el VIII i començos de el IX.[14] Les fonts històriques i arqueològiques també demostren la presència de hammams en Còrdova i en atres ciutats d'al-Ándalus en el VIII.[15] En Iran, els texts mencionen l'existència de banys en el X i l'us d'aigües termals per a usos terapèutics; no obstant, existix poca evidència arqueològica d'esta presència primerenca en la regió.[16]


Els musulmans varen mantindre alguns elements de les termes romanes al mateix temps que varen abandonar uns atres de menys rellevància en les seues pràctiques. Per eixemple, la progressió de la sala freda a la calenta es va mantindre, encara que va deixar de ser usual sumergir-se en una alberca freda despuix de la sala calenta, ni l'eixercici es va incorporar en la cultura del bany com en els gimnasis clàssics.[5][14] Aixina mateix, de manera més genèrica, els musulmans no se sumergixen en les albercas sino que solen tirar-se aigua pel cos.[6] A pesar de que les dònes no solien concórrer els hammams, a partir de el X es va convindre un horari partit, o edificis separats, per a hòmens i dònes. Açò va permetre que els hammams adquiriren un paper important en la vida social de la dòna com un dels espais en els que podien reunir-se i sociabilizar sense varons. Els hammams podien ser privats i integrar-se en palaus i mansions, encara que en la majoria de casos eren associacions de caritat com a part d'un complex religiós o cívic.[8][13]

Difusió per l'Imperi otomà

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Arquitectura otomana primerencaBanys turcs.


Els banys de Ganjali Khan en Kermán, Iran, construït en 1611.

En el XI l'Imperi selyúcida va conquistar gran part d'Anatolia al Imperi bizantí, adquirint els últims reductes a l'antic imperi en el XV. Durant estos sigles de guerra, aliances, pau, comerç i competició, esta mescla de cultures bizantina, persa i túrquica va tindre una gran influència entre elles. El posterior Imperi otomà va recolzar en gran mida als hammams i varen ser alçats en casi totes les ciutats en el seu poder en territori europeu, asiàtic i africà. Els otomans, per lo tant, es poden considerar els responsables de haver introduït els hammams en gran part d'Europa central i oriental, des de Grècia fins a Hongria, a on molts d'ells permaneixen actualment.[17][18][19] Alguns banys primitius sobreviuen en Bursa i Edirne, encara que mai varen alcançar el número i l'arquitectura dels d'Estambul, gràcies al seu patrocini real i l'accés a gran cantitat d'aigua.[20] Els habitants grecs de la ciutat han mantingut una gran herència de la cultura del bany, en els banys de Zeuxippos com el seu major eixemple.[21] Alguns dels hammams més antics d'Estambul són el Hammam Tahtakale (1454), el Hammam Mahmut Pasha (1466) i el Hammam Bayecid II (1500-1507). Els hammams monumentals construïts per l'arquitecte otomà Mimar Sinan (1489-1588), com els Hammam Çemberlitaş, els hammam de la mesquita de Solimán i els banys de Roxelana, es consideren els millors eixemples de l'arquitectura clàssica otomana.[17] Quan el sultà Mustafá III va emetre un decret en 1768 interrompent la construcció de nous banys en la ciutat, varen començar a erigir-se banys privats de les classes elitistes, especialment en els districtes del Bósforo en les seues grans vivendes.[20]


En Iran, múltiples hammams de gran calitat han persistit del Imperi safávida (sigles XVI-XVIII) i posteriors, el millor exponent dels quals és la ciutat d'Isfahán. L'alvanç de l'Islam en el subcontinent Indi també ha deixat hammams en la regió, en molts eixemples en l'arquitectura mogola (sigles XVI-XIX).[22]

Edat Contemporànea

[editar | editar còdic]
Un hamán en Chauen, Marroc.

Els hamanes varen continuar sent part essencial del món islàmic fins a començos de el XX, quan l'arribada d'aigua corrent a les vivendes particulars va fer els banys innecessaris per a el higiene.[5] Este fet ha provocat un descens del seu us i inclús el seu abandó, derrocament o conversió en un atre servici com a centres comercials, sèus culturals com a museus o galeries d'art, tal i com li va ocórrer al Hammam Bayezid II en Estambul i el Hammam Davud Pasha en Skopie, Macedònia del Nort.[23]

En Turquia molts hamanes històrics continuen funcionant per als locals o els turistes. En Marroc, molts hamanes seguixen operant per als ciutadans en ciutats històriques com Fez i Marrakech, a on són especialment útils en districtes més humils en els centres històrics (medinas). En atres regions, no obstant, els hamanes s'han quedat obsolets i les seues instalacions han segut abandonades.[6][14] En Iran continuen funcionant en els districtes històrics de ciutats com Isfahán, encara que el seu número de clients va empijorant. En Damasc (Síria), en 2004 únicament quedaven tretze hammams operatius, mentres que en El Caire (Egipte) existien huit operatius al començament de el XXI.[24] En els antics territoris otomans en Europa com Grècia o els Balcans la majoria han segut abandonats, encara que alguns s'han recuperat com a monuments o centres culturals.[25]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «hamam, hamán, bany turc | Fundéu» (en és). www.fundeu.es. Consultat el 2021-10-25.
  2. ↑ Peteet, Julie (2024-05-15). The Hammam through Clave and Space (en en), Syracuse University Press. ISBN 978-0-8156-5704-0.
  3. ↑ «Els Banys Islàmics - Museu Arqueològic Els Banys». www.museoalhamademurcia.es. Consultat el 2025-01-23.
  4. ↑ «L'invasió àrap. Els àraps i l'element àrap en espanyol» (en és). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Consultat el 2025-01-23.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 M. Bloom, Jonathan; S. Blair, Sheila, eds. (2009). "Bath". The Grove Encyclopedia of Islamic Art and Architecture. Oxford University Press.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 Sibley, Magda. "The Historic Hammams of Damascus and Fez: Lessons of Sustainability and Future Developments". The 23rd Conference on Passive and Low Energy Architecture.
  7. ↑ 7,0 7,1 Marçais, Georges (1954). L'architecture musulmane d'Occident. Paris: Arts et métiers graphiques.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Sourdel-Thomine, J.; Louis, A. (2012). "Ḥammām". In Bearman, P.; Bianquis, Th.; Bosworth, C.E.; van Donzel, E.; Heinrichs, W.P. (eds.). Encyclopaedia of Islam, Second Edition. Brill.
  9. ↑ Blake, Stephen P. (2011). "Hamams in Mughal Índia and Safavid Iran: Climate and Culture in Two Early Modern Islamic Empires". In Ergin, Nina (ed.). Bathing Culture of Anatolian Civilizations: Architecture, History, and Imagination. Peeters. pp. 257–266. ISBN 9789042924390.
  10. ↑ «vore=51,kz=10,mr=25,mn=1,uqw=106,umr=26,ums=14,umj=34,ulq=247,uqa=17,uqq=2,bdw=h19,amr=h7,asb=h17,auh=h37,dhq=h2,mht=h6,msb=h8,tla=h8,amj=h22,ens=h1,les meues=h1 Mawrid Reader». ejtaal.net. Consultat el 2021-02-06.
  11. ↑ «What is Turkish Bath: Hammam, Rituals and Benefits» (en en). Medium. Consultat el 2021-02-06.
  12. ↑ «Definition of TURKISH BATH» (en en). www.merriam-webster.com. Consultat el 2021-02-06.
  13. ↑ 13,0 13,1 Hocine Benkheira, Mohammed (2003). "" La maison de Satan " Li hammâm en débat dans l'islam médiéval". Revue del histoire dones religions. 220 (4): 391–443. doi:10.3406/rhr.2003.922.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 «The Architecture of the Hammams of Fez, Morocco». Archnet. Consultat el 2021-02-06.
  15. ↑ Fournier, Caroline (2016). Els Bains d'al-Andalus: VIIIe-XVe siècle. Rennes: Presses universitaires de Rennes.
  16. ↑ «BATHHOUSES (ḥammām, garmāba) – Encyclopaedia Iranica». iranicaonline.org. Consultat el 2021-02-06.
  17. ↑ 17,0 17,1 Kuban, Doğan (2010). Ottoman Architecture. Antique Collectors' Club.
  18. ↑ Sudár, Balázs (2004). "Baths in Ottoman Hungary". Acta Orientalia Academiae Scientiarum Hungaricae. 57 (4): 391–437. doi:10.1556/AOrient.57.2004.4.1.
  19. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 24 de giner de 2013. Consultat el 6 de febrer de 2021.
  20. ↑ 20,0 20,1 Artan, Tülay (2011). "Forms and Forums of Expression". In Woodhead, Christine (ed.). The Ottoman World. pp. 386–387.
  21. ↑ «The Islamic Hammam is Born». web.archive.org. Archivat des d'el original, el 14 d'agost de 2004. Consultat el 2021-02-06.
  22. ↑ Koch, Ebba (2002). Mughal Architecture: An Outline of Its History and Development (1526-1858). Oxford University Press.
  23. ↑ Büyükdigan, Ilter (2003). "A critical look at the new functions of Ottoman baths". Building and Environment. 38 (4): 617–633. doi:10.1016/S0360-1323(02)00184-1.
  24. ↑ Telmissany, May; Talmisānī, Mayy; Gandossi, {{{nom3}}} (2009). The Last Hammams of Cairo: A Disappearing Bathhouse Culture (en en), American Univ in Cairo Press. ISBN 978-977-416-243-5.
  25. ↑ Erdoğan, Nevnihal; Alik, Belma; Temel Akarsu, Hikmet (2018). "The Ottoman-Turkish Hamams in Urban History and Culture in Balkan Countries". 14th International Conference in "Standardization, Prototypes, and Quality: A Means of Balkan Countries' Collaboration": 93–102.


Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hamán_(bany_àrap)&oldid=900470»