Història d'Anglaterra

Archiu:Atlas Van der Hagen-KW1049B11 004-A NEW MAP OF THE KINGDOME of ENGLAND, Representing the Princedome of WALES, and other PROVINCES, CITIES, MARKET TOWNS, with the ROADS from TOWN to TOWN.jpeg

Història d'Anglaterra

Plantilla:Història d'Anglaterra Anglaterra és el territori més extens i poblat del Regne Unit. Habitada per pobles celtas des de el V, va ser colonisada pels romans entre el 43 d. C. i principis de el V. A partir de llavors va ser invadida per una série de pobles germànics (anglos, sajones i jutos) que varen expulsar als celtes, parcialment romanizados, cap a Gales, Escòcia, Cornualles i la Bretanya francesa. En el X, despuix de resistir i rebujar una série d'atacs vikingos, Anglaterra es va unificar políticament baix el mando del monarca del regne de Wessex (la principal potència anglosaxona) Athelstan, net d'Alfredo el Gran. Despuix de l'ascensió de Jacobo VAIG VORE d'Escòcia el tro d'Anglaterra en 1603 i l'unió en Escòcia en 1707 resulta menys apropiat diferenciar l'història d'Anglaterra de la del restant del Regne Unit.

Prehistòria

Artícul principal → Gran Bretanya prehistòrica.

Al noroest del continent europeu es troba un conjunt d'illes conegudes antigament com les Bretañas^{cita requerida}, sent Gran Bretanya la més important pel seu tamany i la que dona nom a l'archipèlec. L'illa era relativament insignificant en l'història de la civilisació occidental. Es conserven pocs indicis de l'idioma o civilisació dels primers habitants, tan sol monuments megalítics, tals com Stonehenge, que daten de l'Edat del Bronze (cap a el 2300 a. C.).

Els celtes varen aplegar a les illes britàniques cap a el V, procedents del continent europeu. Els primers exploradors estrangers que varen alcançar l'archipèlec varen ser grecs procedents de Massilia^{cita requerida} (hui Marsella), cap a el 330 a. C. Abans de l'arribada dels romans, la totalitat dels pobles de les illes britàniques eren de llengua celta.

Britania romana

Artícul principal → Britania (província romana).

Despuix de la conquista de la Galia, el general romà Juliol César va decidir fer en el 55 a. C. una expedició de reconeiximent a l'illa, a la que va cridar Britannia. A l'any següent va tornar a Anglaterra en un eixèrcit més important i, despuix de derrotar a una confederació de tribus del surest del país, va sometre a part d'Anglaterra instant-la a reconéixer la supremacia de Roma, per mig del pagament d'alguns tributs i acostant-la a l'òrbita d'influència romana. No obstant, no va ser fins a l'any 43, baix el regne de l'emperador Claudio, que els romans varen fer el moviment decisiu de reduir Britannia a una província romana.

Quatre legions varen ser conquistant el surest i centre de l'illa, sense trobar gran resistència. No obstant, la conquista de Gales i del nort i oest d'Anglaterra va presentar majors problemes a l'alvanç romà. En l'any 61 la rebelió d'una tribu celta, comandada per la seua reina Boudica, va arrasar Londinium (Londres) i atres ciutats. Esta rebelió va ser sofocada en brutalitat. Posteriorment, el mandat del governador Agrícola entre el 78 i el 85 va ser especialment cruel, estenent les fronteres de la província despuix d'exterminar a vàries tribus celtes.

En el 115, els natius es varen sublevar contra els seus conquistadors i varen arrasar la guarnició romana de York. Com a resultat, Adriano va manar construir una muralla de 117 km, cridada Mur d'Adriano, que marcaria el llímit nort del domini romà. Posteriorment, els romans alvançarien posicions en els lowlands escocesos, construint una nova muralla 50 km al nort, el Mur de Antonino. No obstant, seria abandonada en el 161, marcant el Mur d'Adriano la frontera nort de l'imperi durant els següents doscents anys, un periodo de pau relativa.

Aixina, la Britania romana consistia grosso modo en les actuals Anglaterra i Gales. Els habitants de Britania a penes varen tindre participació en la vida política de Roma. Per un atre costat ni el blat que produïen ni els minerals que oferien les seues mines cobrien els enormes costs deguts a l'ocupació. Va haver en Britania una notable romanización, especialment en les ciutats, pero no va aplegar a ser mai com la d'Hispania o la de Galia.

Alta Edat Mija

Artícul principal → Britania posromana.

Els sigles V i XI de l'història de Gran Bretanya s'han denominat la «Edat obscura» perque és certament molt poc lo que se sap d'eixe periodo històric. Esta época és, no obstant, verdaderament crucial en la formació de les nacions britàniques perque és el moment en el que se succeïxen en pocs anys dos fets radicals: l'abandó romà de l'illa i l'invasió per part d'anglos, jutos i sajones. Este periodo conclou en una supremacia absoluta de lo anglosaxó, una reculada imparable de lo celta que, reclós en Gales i Escòcia, va mantindre l'herència llatina. L'escassea de fonts històriques ha servit d'acicat per a deixar volar l'imaginació per a estos sigles, escenari temporal del cicle artúric.

Segons la Crònica anglosaxona, la font històrica més important del periodo, els proto-anglesos es varen establir en el suroest de Gran Bretanya baix el mando de Cerdic de Wessex, qui fundaria el Regne de Wessex (o de els Sajones occidentals) en l'any 519. Terminada l'invasió anglosaxona de Gran Bretanya, Wessex va expandir la seua influència a la parell que s'enfrontava als atres sis regnes de la Heptarquía anglosaxona, finalment alçant-se com el més poderós durant el regnat d'Alfredo el Gran. Est va derrotar a Mercia i es va coronar com "Rei dels anglosaxons" en el 886. El seu net, Athelstan "el Gloriós", completaria l'unificació del restant de regnes en l'any 927, establint aixina al Regne d'Anglaterra. Els monarques de Wessex (a lo manco des d'Egberto, 775-839) varen establir un linaje que es mantindrà per més d'un mileni, estant encara present en l'actual família real britànica.

Baixa Edat Mija

Els normandos

Artícul principal → Normandos.

Els normandos, vikingos assentats en Normandia (França) i que havien adoptat el francés com a llengua, varen conquistar Anglaterra en 1066. Guillermo el Conquistador, que tenia drets sobre el tro anglés, va véncer al rei sajón Harold en la batalla de Hastings i va ser coronat rei. La dinastia normanda s'extinguiria en Enrique I, la mort de la qual en 1135 donaria pas a l'anarquia d'Anglaterra. Esta és un periodo durant el qual va tindre lloc una guerra civil, baix l'inestable regnat d'Esteban de Blois (1135-1154), el nebot d'Enrique I. Enrique havia nomenat a la seua filla Matilde com la seua successora en el tro, pero a la seua mort Esteban va conseguir que els barons ho elegiren a ell com a rei. Una situació d'inseguritat i agitació es va prolongar durant el regnat d'Esteban. El fill de Matilde, que seria més tarde Enrique II, havia aplegat a Anglaterra en l'intenció de conquistar-la. Llavors Esteban, cansat de lluitar, va decidir firmar el Tractat de Wallingford (1153), reconeixent a Enrique com el seu successor en el tro. Esteban va morir un any despuix i Enrique II va assumir el tro, posant fi a dos décades d'anarquia real.

Durant els últims anys de el XII ocupa el tro d'Anglaterra Ricardo I Cor de #León. Est és un periodo d'inestabilitat política. Ricardo I Cor de #León marcha a combatre en la tercera creuada, i cau presoner del duc d'Àustria en 1192. Pese a açò, el procés de centralisació del poder va proseguir. En 1199 puja al tro Juan Sense Terra. Juan havia usurpat el tro durant el captiveri de Ricardo I Cor de #León i contava en la animadversión de la noblea anglesa. No era un bon guerrer i va perdre els dominis francesos de la corona davant Felipe II Augusto. La rebelió dels nobles contra ell li va obligar a firmar, en 1215, la Carta Magna per a mantindre's en el poder.

L'enfortiment de la noblea es va produir durant l'absència de Ricardo I Cor de #León. La seua unió li va servir per a impondre a Juan Sense Terra la Carta Magna i li va obligar a complir-la, a pesar dels seus intents de derogar-la. Pero no només l'alta noblea s'havia independisat, sino també la noblea mija, que es va aliar en la burguesia urbana i les ciutats. Tots ells aspiraven a llimitar el poder del rei i a tindre una major representació en el govern del regne. La Carta Magna va ser condenada i anulada pel papa Inocencio III, lo que li va servir a Juan Sense Terra per a que no entrara en vigor.

Creació del Parlament

En 1216 mor Juan Sense Terra i puja al tro el seu fill Enrique III, menor d'edat, i es restaura la Carta Magna. El regnat d'Enrique III tampoc és lluent. Cau derrotat davant els francesos i se somet al papat. En 1258 esclata una crisis entre Enrique III i la Cúria. Els llegats pontificis demanen diners i tropes a Enrique III per a conquistar Itàlia. Enrique III va convocar una reunió extraordinària de la Cúria, en parlament (d'a on eixiria el terme parlament), i va solicitar a cada membre de la Cúria un terç dels seus bens. La noblea, acaudillada per Simón V de Montfort, es va rebelar i va prendre el poder. Enrique III es va sometre a la tutela d'una comissió de vintiquatre membres, dotze elegits pel rei i dotze pels nobles. Esta comissió va impondre al rei les Recaptes d'Oxford, segons les quals els alts funcionaris serien nomenats en el consentiment del Parlament, es reunirien tres voltes a l'any, i es creava un consell financer de vintiquatre membres. També hi hauria un control ministerial de quinze membres i una comissió permanent de dotze. Naixia, aixina, el Parlament.

Enrique III va tractar d'anular els acorts en l'ajuda del papa i de Luis IX de França, pero no va ser capaç de sometre a la noblea, lo que va conduir a una guerra civil. En 1264 Simón de Monfort fa presoner a Enrique III i s'entrega el poder a tres electors i nou consellers reals. El poder va quedar, de fet, en mans de Monfort, que va eixercir una férrea dictadura com senescal d'Anglaterra. En 1265 va reunir a un nou Parlament, en el que va convocar a la noblea, al clero i als comtats, també a Londres i als ports; en lo que el tercer estat entrava en el Parlament. Pero en 1265, Monfort va ser derrotat i mort pel príncip hereu Eduardo. Enrique III és restaurat i anula el Parlament.

Guerra dels Cent Anys (1337-1453)

Artícul principal → Guerra dels Cent Anys.

En febrer de 1328 va morir Carlos IV de França. Eduardo III tenia drets per ser nebot de Carlos, pero els nobles francesos varen preferir a Felipe de Valois, qui va regnar en el nom de Felipe VI. Entre 1331 i 1334, en el marc de la guerra civil escocesa, Eduardo III va recolzar a Eduardo de Balliol, coronat en 1334. David II, rival de Balliol, va buscar refugi en França i va rendir homenage a Felipe VI.

En 1337, Felipe VI va confiscar el ducado d'Aquitània. Açò va acabar per desencadenar la guerra oberta entre Anglaterra i França, que es cridaria guerra dels Cent Anys. Les primeres victòries varen ser per als anglesos, superiors militarment: en 1340, en la batalla naval de Sluys, en 1346, en la batalla de Crécy, i en 1347, en Calais. Esta ciutat permaneixerà en poder dels anglesos fins a 1558.

En 1341 David II va retornar a Escòcia. Els anglesos ho varen derrotar en Neville's Cross en octubre de 1346 i ho varen mantindre presoner onze anys. La pau es va establir per mig del Tractat de Berwick. Uns pocs anys despuix, en juliol de 1348, Anglaterra va patir la pesta negra.

El fill d'Eduardo, del mateix nom que el seu pare, pero que l'història coneix pel Príncip Negre, va assolar Armañac en 1355. Va ser fins al Mediterràneu i va tornar arrasant tot quant va trobar en el seu pas. En 1356 va obtindre una gran victòria davant els francesos en Poitiers, fent presoner a Juan II de França.

En 1360 Eduardo III va firmar la Pau de Brétigny, per la qual es reduïa el rescat per Juan, els anglesos passaven a dominar des dels Pirineus al Loira i Eduardo renunciava als seus drets sobre la Corona francesa. A pesar d'haver firmat un tractat de pau, els anglesos no varen tindre reparacions en participar com a mercenaris en la guerra civil castellana del bando de l'aspirant al tro Enrique de Trastámara. Finalment varen recolzar al rei de Castella, Pedro el Cruel, en la lluita contra el seu germà Enrique de Trastámara, esperant aixina obtindre un poderós aliat en la seua lluita contra França. En 1367, l'enorme i costós eixèrcit del Príncip Negre, compost principalment pels millors mercenaris d'Europa, va véncer en la batalla de Nájera, encara que no va rebre el pagament convingut en Pedro I. Açò va dur al Príncip Negre a la bancarrota, per lo que va tindre que aumentar els imposts en Aquitània. També va emmalaltir eixe any, lo que pronte significaria el fi de la seua carrera militar. En 1369, Pedro va ser assessinat pel seu germà. L'hereua de Pedro era la seua filla Constanza que es va casar en Juan de Gante, duc de Lancaster, fill d'Eduardo III.

En 1372 la flota castellana va destruir a l'anglesa en La Rochelle, adquirint l'hegemonia sobre l'Atlàntic, que havia correspost fins a llavors a Anglaterra de forma indiscutida. Castella i França saquegen o incendien numerosos ports anglesos entre 1377 i 1380, any en el que Castella aplega inclús a amenaçar Londres.

En 1369 els francesos varen tornar a hostigar Aquitània i en 1375 es va firmar una treua de dos anys en Bruixes. Anglaterra mantenia solament Calais i una estreta franja des de Bordeus a Bayona.

El Príncip Negre va morir en 1376. Va contraure una malaltia mortal durant la seua estància en Espanya en 1367 i es va retirar en 1371. Eduardo III va morir en 1377, afectat d'una senilidad que no li va permetre controlar la Cort i les intrigues del seu amant Alice Perrers.

Va pujar al tro Ricardo II (1377-1399), fill del Príncip Negre, als dèu anys d'edat. En 1381 es va instituir un impost per a defendre's d'una potencial invasió francesa. Açò va causar un tumult dels llauradors de la zona més rica d'Anglaterra. Ricardo es va enfrontar a este fet en valentia: el 14 de juny va acodir en la Cort a Mile End, a on va abolir la servitut. Els rebels varen ser derrotats el 28 de juny en Billericay. John Ball i atres líders varen ser condenats a mort. A partir de 1381, Ricardo va elegir els seus propis consellers. Amava la lliteratura, era autoritari i veleidoso i es va granjear l'enemistat dels nobles.

En 1387 els comtes d'Arundel, Warwick, Derby i Nottingham varen acusar de traïció a alguns favorits del rei. Enrique Bolingbroke, comte de Derby, era primer de Ricardo, fill de Juan de Gante. En 1388 Ricardo II es va vore obligat a acceptar les demandes conegudes com Merciless Parliament. Els partidaris de Ricardo II varen ser eixecutats o exiliats.

En 1396, Ricardo II va firmar una treua en França.

En 1397-1398, Ricardo va ordenar l'eixecució de Arundel i va exiliar a Warwick, Bolingbroke i Nottingham. En 1399 va morir Juan de Gante, duc de Lancaster, inmensamente ric. Ricardo II va exiliar de per vida a Bolingbroke, fill i hereu de Juan, i va repartir les seues propietats. Ricardo va ser a Irlanda per a sofocar una rebelió, lo que va aprofitar Bolingbroke per a organisar-se. Al regrés, Ricardo va ser capturat. El Parlament va coronar a Bolingbroke, en el nom d'Enrique IV (1399-1413), donant principi als monarques de la casa de Lancaster.

En 1400 Enrique IV va ordenar la mort de Ricardo. Fins a 1408, va tindre que fer front a varis tumults dels nobles, eixecutant a Tomás Percy, comte de Worcester, i Scrope, arquebisbe de York. El comte de Northumberland, Enrique Percy, va terminar el seu tumult assessinat en Bramham Moor en 1408.

En 1400 els rebels galeses varen proclamar príncip de Gales a Owain Glyn Dwr, qui entre 1403-1405 va arrasar vàries ciutats fidels a Anglaterra, pero la seua marcha sobre Worcester va fracassar i en 1407 els anglesos varen recuperar els castells perduts i Owain va fugir.

En 1407, anglesos i francesos varen firmar una nova treua.

Fill d'Enrique IV, Enrique V (1413-1422) va confirmar els seus drets al tro francés i va reactivar la guerra. En 1415 va obtindre la victòria d'Azincourt i en 1417 va prendre Cauen. En 1420 es va firmar el Tractat de Troyes, pel que Enrique V d'Anglaterra es casava en Catalina de Valois, filla del rei de França. Enrique era reconegut ademés hereu al tro francés. Enrique V va morir en 1422, abans que el rei francés Carlos VI.

Baixe la regència de Juan, duc de Bedford, germà d'Enrique V, els anglesos varen aplegar en 1429 fins a Orleans. Pero el 4 de maig, Santa Juana d'Arc al cap dels cavallers francesos, va alçar el sege. Carlos VII va ser coronat rei de França en Reims.

Un chiquet de pocs mesos va pujar al tro anglés com Enrique VI (1422-1461, 1470-1471). Va ser coronat rei de França en París, en decembre de 1431. En 1435 Borgoña es va reconciliar en França. Els francesos varen prendre París i en 1444 es va firmar una treua de cinc anys. Entre 1449-1453, Carlos VII, va atacar Normandia i Gasconya i en 1450 va aniquilar a l'eixèrcit anglés en Formigny. En 1453 va prendre Bordeus, recuperant tota França llevat Calais, finalisant la guerra dels Cent Anys.

Enrique VAIG VORE era impressionable, manejable, educat i piadós. No li interessava el govern ni la cavalleria, la seua política exterior va ser desastrosa i la seua generositat i llarguea varen quebrar la Facenda.

En 1450 es va produir la rebelió de Jack Cade, qui va aplegar a prendre Londres i va eixecutar a varis cortesanos. Va ser mort despuix de ser capturat.

Guerra de les Dos Roses (1455-1487)

Artícul principal → Guerra de les Dos Roses.

La guerra de les Dos Roses (1455-1487) va ser el conjunt de conflictes intermitents en la guerra civil que va enfrontar als membres i partidaris de la Casa de Lancaster contra els de la Casa de York, pretenents del tro d'Anglaterra. Abdós famílies reals tenien orige comú en la Casa Real de Plantagenet, com a descendents del rei Eduardo III. El nom «guerra de les Dos Roses» o «guerra de les Roses» no va ser utilisat en la seua época, pero procedix dels emblemes d'abdós cases reals. Per un costat estava la rosa roja dels Lancaster i per un atre la rosa blanca de York, que varen ser utilisades com a emblemes pels adherentes de cada una de les faccions.

La guerra es va donar principalment entre els membres de l'aristocràcia terratinent i eixèrcits de senyors feudals. El respal a cada u dels bandos va dependre en gran mida dels matrimonis dinàstics entre la noblea. El patriarca de la casa de Lancaster, Juan de Gante va tindre com a primer títul el de Comte de Richmond, el mateix que ostentaria Enrique VII al final de la guerra. El líder de la casa de York va ser Edmundo de Langley, que ostentava el Señorío de Cambridge. Més vesprada, durant els regnats dels Tudor i dels Estuardo, Richmondshire i Cambridgeshire es transformarien en focs principals de recusantes i puritanos, respectivament. cal destacar que la baralla entre les faccions es va prolongar més allà de l'época d'Enrique, ya que els monarques que li varen seguir varen impulsar la continuïtat dels enfrontaments.

La guerra de les Dos Roses va provocar en gran medida la caiguda dels Plantagenet, ya que va produir un enorme número de morts entre la noblea, ademés de generar gran descontent social. Este periodo va marcar el decliu de l'influència anglesa en el continent europeu, el carpiment dels poders feudals dels nobles i, en contrapartida, l'aument d'influència per part dels comerciants, i el creiximent i enfortiment d'una monarquia centralisada baix els Tudor. Esta guerra senyala el fi de l'era feudal anglesa i el començ del renaixença.

Estat, religió i economia durant la Baixa Edat Mija

La monarquia anglesa en l'Edat Mija es caracterisa pel seu gran patrimoni, capacitat d'influència, poder i control sobre la noblea. La burocràcia era incipient. L'organisació territorial es basava en els comtats i era sòlida i eficaç. No existien eixèrcit o policia regulars. El Parlament era dèbil, en preponderancia de la Cámara sobre la Cambra dels Lores. L'Iglésia estava subjecta al poder real, era rica, mantenedora de la cultura i benefactora social. S'estructurava en parròquies. El clero era poc instruït i de moral relaixada. El Císter va aplegar a Anglaterra en 1128, els dominicos en 1221, els franciscanos en 1224 i els carmelitas en 1240.

L'únic moviment herético aparegut en Anglaterra en este periodo va ser el dels lolardos. John Wyclif va atacar algunes de les doctrines fonamentals de l'Iglésia i l'autoritat papal, basant-se en la suprema autoritat de les Escritures. Els seus discípuls varen traduir a l'anglés les seues idees i la Bíblia. Varen ser perseguits des de 1401. En 1414, dirigits per John Oldcastle, varen intentar derrocar a Enrique V. La seua derrota va implicar la seua definitiva clandestinitat i progressiva extinció.

El sajón occidental va ser la llengua d'Anglaterra fins a la conquista normanda. Va rebre influències del llatí, del normando i del francés. Esta llengua va ser la predominant en la Cort, l'administració, o la justícia fins a 1350, quan va escomençar a ser substituït pel anglés mig.

l'esclavitut va desaparéixer abans de 1300 i la servitut en 1485. En 1086 la població alcançava milló i mig d'habitants i en 1300 quatre millons.

Els anys de 1315, 1316, 1320 i 1321 varen ser anys de males collites i en 1319 i 1321 es varen produir epidèmies en el ganado oví i vacú. Es va generalisar la fam i el preu del gra es va duplicar.

La pesta negra va aplegar a Anglaterra en 1348 i va matar a la mitat de la població. Es varen patir cinc nous brots entre 1361 i 1397. En el decliu demogràfic, va pujar el nivell de vida dels llauradors. El govern va intentar controlar el mercat laboral en benefici dels patrons i en 1351 va aprovar l'Estatut dels Treballadors, sobre preus i salaris.

Londres era el centre comercial del regne i terminal del comerç. En 1500 tenia entre 40000 i 100000 habitants. Westminster era la sèu de la Cort i el Parlament. De les demés ciutats angleses, solament Norwich superava en 1500 els 10 000 habitants.^{cita requerida} Els burguesos que regien les ciutats estaven organisats en gremis.

En l'Edat Mija, Anglaterra va passar d'un model econòmic colonial, exportador de matèries primeres i importador de productes manufacturados i de lux, a exportar panys, favorit per l'immigració de tejedores flamencs.

La Reforma (1509-1603)

Artícul principal → Reforma en Anglaterra.

En este periodo Enrique VIII va trencar els vínculs que li nugaven a la Santa Sèu. En la ruptura, el monarca es va instituir com a màxima autoritat de l'Iglésia anglesa. Esta ruptura es va consolidar en el seu fill i hereu del tro, Eduardo VI baix el regnat del qual, entre atres mides, es va deixar d'exigir el celibat als clercs i es varen retirar les imàgens dels temples religiosos. Algunes mides d'Eduardo VI varen provocar multitut de conflictes entre l'estat i moltes parròquies. Esta situació va permetre a María I accedir al tro en 1554 restaurant de nou el catolicisme. No obstant, en morir sense descendència en 1558, Isabel I va convertir Anglaterra definitivament en un país de preponderancia protestant.

Les dos revolucions de el XVII (1603-1707)

Artícul principal → Revolució anglesa.

Els reis d'Anglaterra eren poderosos, pero no disponien d'eixèrcit regular i els seus ingressos eren llimitats. Varen tractar de trobar fondos sense tindre que dependre del Parlament. Anglaterra era un país clarament protestant i qualsevol moviment que poguera interpretar-se com un intent de restablir el catolicisme era objecte d'una violenta resposta. L'incapacitat de Carlos I de donar resposta a estos problemes va originar la guerra civil.

Jacobo I (1603-1625)

Quan Jacobo I va pujar al tro anglés, ya havia segut rei d'Escòcia durant 36 anys, i havia deprés a sobreviure. Per un costat, era flexible i voluntariós per a aplegar a acorts i per un atre era rudo i indecoroso. Era bisexual i entre 1618-1628 el seu favorit, George Villiers, I duc de Buckingham va ser l'home més important d'Anglaterra despuix del propi rei.

Jacobo va pretendre la coexistència de totes les religions, pero un grup de catòlics, en la conspiració de la Pólvora, de 5 de novembre de 1605, varen atentar contra el govern. Varen ser eixecutats. En lo sucesivo, els catòlics varen ser considerats possibles traïdors. Jacobo va heretar un deute que va incrementar gastant molts diners en els seus favorits. Va terminar la guerra en Espanya i va mantindre a Anglaterra al marge de la guerra dels Trenta Anys. La corona va recolzar la colonisació del Úlster. Els càrrecs en Irlanda exigien jurar la Llei de Supremacia, lo que significava l'exclusió dels catòlics. D'esta manera, els anglesos es varen fer amos del Parlament irlandés. Els #colon varen ser majoria en el Úlster, mentres en el restant d'Irlanda solament representaven una minoria combativa.

Carlos I (1625-1642)

Carlos I era remilgado i retret, bon pare i marit, pero sense qualitats negociadores. Es va enfrontar a Espanya en la guerra dels Trenta Anys. Va fracassar en el seu atac a Càdis i en el seu intent de lliberar als hugonotes francesos. En 1628 va demanar diners al Parlament, que a canvi va redactar la Petició de Drets contra l'arrest arbitrari, l'impost extraparlamentario, el reclutament de tropes gratuït i la llei marcial. Carlos I va fingir acceptar la petició, pero va deixar de respectar-la a la veta de poc temps, i va dissoldre el Parlament en 1629. Varen escomençar llavors els onze anys de govern absolutista. En 1629, Carlos I va firmar la pau en França i en 1630 la pau en Espanya. En 1637, estava en el cim del seu poder, en el presupost equilibrat.

No obstant, la seua política religiosa disgustava a les seues súbdits: en el seu respal al anglicanismo front al calvinismo, molts veen una restauració del papat. En Escòcia va intentar impondre's a l'Iglésia presbiteriana. En 1638 els escocesos varen formar una Aliança Nacional i el rei Carlos I va enviar un eixèrcit contra ella. És el començ de les cridades Guerres dels tres regnes, una successió de conflictes interconectados que se succeirien en Escòcia, Irlanda i Anglaterra fins a 1651, entre els que s'inclouen la guerra civil anglesa en les seues tres fases.

Al començ de les guerres dels Bisbes (1639-1649), Carlos I no va conseguir formar un eixèrcit en garanties i es va vore obligat a firmar la pau en 1639. En 1640 va sofrir una derrota i els escocesos varen invadir Anglaterra, vencent en Newcastle i ocupant la zona nort-oriental del país. En novembre de 1640, Carlos I, sense diners, va convocar al Parlament, que ya no s'hauria de dissoldre en vida del monarca en lo que es coneix com Parlament Llarc. En 1641 es va aplegar a un acort pacífic en els escocesos.

La primera sessió del Parlament Llarc va durar fins a agost de 1641. Es varen abolir les mides financeres de la Corona establides en la década anterior i els tribunals de prerrogativa real. Carlos I va acceptar pero el Parlament no li va creure. El Parlament va atacar llavors als principals ministres: William Strafford i William Laud varen ser eixecutats. El Parlament va aprovar la Llei Trienal, que obligava a reunir el Parlament cada tres anys; la seua dissolució solament es produiria per acort dels seus membres.

En octubre de 1641 es va produir una nova rebelió en Irlanda. Molts protestants varen ser assessinats. Els catòlics anglesos varen recolzar als irlandesos. La Confederació Catòlica, en el seu propi Parlament, va estar liderada per Owen Rosega O'Neill. El Parlament va témer que el monarca Carlos I utilisara l'eixèrcit format per a sofocar la rebelió contra els seus propis súbdits. La Gran Protesta va exigir el nomenament de ministres en la confiança del Parlament, el permís de les pràctiques calvinistas i la supervisió per part del Parlament de l'eixèrcit destinat a Irlanda. Carlos I va rebujar la solicitut, animat per l'escàs marge de vots en el que havia segut aprovada.

El 3 de giner de 1642, el rei Carlos I va enviar al fiscal general a la Cambra dels Lores per a iniciar un procés per alta traïció a varis Comuns. L'intent d'arrest va precipitar la guerra civil: en Londres es varen produir manifestacions i altercats públics. En maig, el Parlament va assumir el poder de realisar nomenaments militars. En juliol, el Parlament va constituir el seu propi eixèrcit i en agost el rei va formar el seu en Nottingham.

Primera guerra civil (1642-1646)

La guerra civil va dividir a les famílies, mentres els estrats baixos varen reaccionar en apatia. Va ser una guerra de seges i escaramuzas i no de grans batalles. El Parlament contava en ventaja a llarc determini en dispondre dels recursos humans i econòmics de Londres i de l'ajuda de 20000 escocesos. Per això varen procurar agotar als realistes, el principal general dels quals va ser el príncip Ruperto, nebot de Carlos. El 25 d'octubre de 1642 va tindre lloc la inconclusa batalla de Edgehill. Carlos va tindre oportunitat de prendre Londres pero es va retirar incomprensiblemente. En la primavera de 1643 els realistes varen gojar de vàries victòries, pero agotada la munició, Carlos va retrocedir. L'hivern va dur en si un estancament.

Abans de la seua mort a finals de 1643, el líder del Parlament, Pym, va firmar la Solemne Lliga i Aliança, per la que els escocesos varen colaborar en 20 000 hòmens a canvi d'una reforma religiosa en Escòcia d'acort en els principis presbiterianos.

En juliol de 1644 va tindre lloc en Marston Moor la major batalla de la guerra, en victòria dels parlamentaristas, els qui varen ocupar despuix York i varen assegurar el control del nort. Les disputes entre els generals parlamentaristas varen impedir arrematar llavors la guerra. En setembre, els realistes varen prendre Cornualles. Despuix de la batalla de Newbury, els dos eixèrcits varen quedar exhausts.

Per a resoldre les lluites internes entre els generals parlamentaristas, es va dictar l'Ordenança Autoexcluyente, per la que els membres del Parlament no podien eixercir autoritat militar. Solament Oliver Cromwell va quedar exent. Les tropes varen ser reunides en el Nou Eixèrcit Modele, manat per sir Thomas Fairfax. El monarca Carlos I es va vore obligat a retrocedir cap al nort, pero en juliol de 1645, en la batalla de Naseby, la victòria parlamentària va definir definitivament el rumbo i resultat de la guerra.

En 1644 i 1645 els catòlics escocesos, ajudats pels irlandesos, varen conseguir espectaculars victòries en Escòcia, pero en setembre de 1645 varen ser esclafats per l'Aliança. Carlos I es va rendir als escocesos en maig de 1646. Es va negar a negociar en sério, mentres els seus oponents mantenien les diferències entre sí. Es va produir un tumult popular en contra de la violència i la destrucció reinantes. El comerç escocés es va afonar i es va produir una depressió econòmica.

Pau, segona guerra civil i eixecució de Carlos I (1646-1649)

El Parlament estava dividit en episcopalianos, presbiterianos i independents. Els episcopalianos tenien la majoria i pretenien una organisació religiosa jerarquizada, encapçalada pels bisbes. Els presbiterianos desijaven organisar una Iglésia d'Anglaterra governada des de les bases, a partir de les #congregació, en un paper important per als llaics. Els independents s'oponien als presbiterianos.

En 1646 es va reformar l'Iglésia d'Anglaterra d'acort als principis presbiterianos, segons havia acordat el Parlament en els escocesos, pero el poble va seguir practicant els ritos anglicans que coneixia.

El poble va reclamar la reducció d'imposts i la desmovilización de l'Eixèrcit, en el que va ser penetrant un moviment radical, que es va opondre a l'arbitrarietat del Parlament i als presbiterianos.

En decembre de 1646 la City de Londres va solicitar al Parlament la dissolució de l'Eixèrcit. En febrer i març de 1647 es varen reduir les atribucions de l'Eixèrcit, al mateix temps que seguia sense rebre els seus pagues. Quan el Parlament va pretendre desmantellar l'infanteria, l'Eixèrcit va prendre l'iniciativa. En juny va capturar a Carlos I. Oliver Cromwell es va erigir en líder dels militars. En agost de 1647, l'Eixèrcit va presentar al rei un Catàlec de Propostes, que va ser rebujat. En novembre de 1647, Carlos va fugir. En decembre va firmar un compromís en els escocesos, en el que acceptava establir el presbiterianismo en Anglaterra a canvi d'ajuda militar. Entre abril i juny de 1648 es varen succeir les #sublevació contra el Parlament en Anglaterra, pero varen ser controlades per l'Eixèrcit. Cromwell va derrotar als escocesos en juliol i va invadir Escòcia.

Un menut grup de l'eixèrcit estava convençut de l'impossibilitat d'aplegar a un acort en Carlos I, pero el Parlament era partidari de negociar. El colp militar instigat per Cromwell, organisat pel general Henry Ireton i portat a terme pel coronel Thomas Pride va porgar el Parlament, de modo que solament varen quedar alguns membres, en lo que es va conéixer com Parlament Residual o Rump. El Rump va nomenar un tribunal que va acusar a Carlos I de traïdor i ho va manar decapitar el 30 de giner de 1649.

El Parlament Residual (1649-1653)

El Rump va abolir la monarquia i va eliminar la Cambra dels Lores, declarant a Anglaterra com Commonwealth. El país va acceptar el canvi a regañadientes, molts juges varen dimitir i el govern local es va fer impossible. Fairfax va dimitir i el camí va quedar expedito para Cromwell, que es va convertir en capità general de l'Eixèrcit.

Els niveladores varen pretendre el vot per a tots els varons majors de 21 anys, la convocatòria anual del Parlament, l'eliminació del delme i la simplificació de la llei. El líder del moviment, John Lilburne, va atacar al Govern exigint-li reformes radicals per a la redistribució de la riquea. Va instar als soldats a prendre el poder en nom del poble. Va ser arrestat pero va resultar absolt. Un atre grup opositor, els diggers, va pretendre la propietat comuna dels bens. Va desaparéixer tota forma de censura i els radicals es varen infiltrar en la religió i la política, ocasió que varen aprofitar els milenaristas i les sectes. Alguns grups demanaven l'abolició dels delmes i la participació de les dònes en la predicació i govern de l'Iglésia. En 1647 George Fox va constituir la Societat d'Amics, els membres dels quals varen ser coneguts com els cuáqueros. La seua doctrina es basava en la consciència individual i defenien postures humanistes revestides de misticisme individual. Una atra secta, els ranters, creïen que els qui rebien la gràcia divina no podien cometre errors ni tenien que observar les lleis humanes.

La rebelió irlandesa no estava completament esclafada i el Rump va decidir recobrar el control d'Irlanda i venjar la mort de protestants. Cromwell va atacar en Drogheda a un eixèrcit realiste i en Wexford a catòlics. La brutalitat de la repressió va provocar que els irlandesos defengueren encarnizadamente el seu territori. En 1652 es va aplegar a un acort pel que els terratinents irlandesos varen ser substituïts per protestants, llevat en la província de Connacht. Molts irlandesos varen ser morts o exiliats i Irlanda va ser declarada part de la Commonwealth.

En 1650 Cromwell va atacar Escòcia, que va haver coronat Carlos II. Despuix de la victòria de Dunbar, molts escocesos varen ser assessinats i fets presoners. Cromwell va ocupar Edimburc i Glasgow. En 1651 Cromwell i Lambert varen derrotar al restant de l'eixèrcit realiste en Worcester. Tot lo que va poder arrancar-se d'Escòcia va ser traslladat a Anglaterra. L'unió efectiva en Escòcia es va realisar en 1654. Es varen construir o varen reparar 77 grans barcos i es va constituir una flota permanent.

En 1651, es va aprovar la Llei de Navegació per a tallar el comerç holandés en Norteamérica. Va esclatar llavors la primera guerra anglo-holandesa (1652-1654). En 1652 Blake va ser derrotat per l'holandés Tromp, pero en 1653 va véncer en Portland i Beachy Head. En els barcos holandesos capturats, Anglaterra va poder duplicar les sifres del seu comerç.

El Rump era molt impopular en l'eixèrcit i en tot el país. Cromwell no va conseguir les reformes que pretenia i ho va dissoldre el 20 d'abril de 1653.

El Protectorat (1653-1658)

Cromwell va decidir otorgar l'autoritat suprema a una assamblea de 140 hòmens fidels. La majoria eren moderats, en una minoria de radicals. Despuix de cinc mesos d'altercats, els moderats varen tornar el poder a Cromwell. L'eixèrcit va prendre el mando, pero Cromwell es va negar a presidir el govern i va encarregar a Lambert una nova constitució. l'Instrument de Govern de 1653 va instituir un Govern compost pel Lord Protector (Cromwell, en tot el poder eixecutiu), el Parlament i el Consell. Cromwell va rebujar el títul de rei. L'Instrument va garantisar la llibertat de cult a tots menys als catòlics i els episcopalianos, encara que varen deixar de ser perseguits oficialment i inclús els judeus varen ser readmesos. El poder del Protector estava somés a numeroses restriccions, que el propi Cromwell aprovava. En el Consell sempre va haver majoria de civils. El tamany de l'Eixèrcit va ser reduint-se progressivament. En les eleccions els presbiterianos varen conseguir molts escans i la situació es va fer inviable. El sistema llegal i els governs locals no es varen alterar pràcticament i es va defendre l'orde social vigent.

Finalisada la guerra contra Holanda, Cromwell va atacar les colónies d'Espanya en el Carib. Anglaterra es va fer en Jamaica, pero les baixes varen ser grans i l'intent es va considerar un gran fracàs. Es varen nomenar generals encarregats d'eixecutar les lleis que prohibien beure, blasfemar, jurar, etc. Varen durar menys d'un any i varen ser detestats per tots.

Cromwell va governar de manera arbitrària, encarcerant a gent sense juí previ. Despuix de fracassar en l'intent de que finançara la guerra contra Espanya, va dissoldre el Parlament. La seua salut es va deteriorar ràpidament i va nomenar successor al seu fill Ricardo; va morir el 3 de setembre de 1658.

Fi de la República (1658-1660)

Entre setembre de 1658 i decembre de 1659, el caos polític i econòmic es va apropiar del país, mentres els grups polítics eren incapaços d'alcançar un acort. En l'hivern de 1659-1660, tots varen ser convencent-se de que la restauració de la monarquia era l'únic modo de conseguir l'estabilitat. Richard Cromwell era incapaç de sostindre el govern. El Parlament va despullar a l'eixèrcit de poder polític en abril de 1659. Richard va dissoldre el Parlament. El general Monk va entrar en negociacions en el príncip Carlos. En 1660, la República es desmoronó.

Carlos II (1660-1685)

Carlos II va mostrar un enorme valor i va construir un règim d'àmplia base. Va repartir el poder entre els diferents partits. Exiliat en Holanda, va firmar la Declaració de Breda. Es va concedir una amnistia general. El Parlament s'encarregaria del problema de l'expropiació de terres, lo que implicava per als realistes l'esperança de la seua recuperació. Els independents podien confiar en una tolerància religiosa. Per tot això, la rebuda de Carlos II en Londres va ser multitudinari, per lo que la monarquia anglesa era la més dominant

Per mig de la Llei d'Amnistia i Oblit, el Parlament va amnistiar a tots, salve als que havien firmat la sentència de mort de Carlos I. La cap de Cromwell va ser exposta durant 25 anys en un màstil, davant del Parlament. Onze persones varen ser eixecutades públicament. L'Eixèrcit va ser desmantellat, despuix de pagar-li lo que se li devia. Es va restablir la Cambra dels Lores, en la qual cosa els parells i els bisbes varen tornar als seus llocs, incloent el episcopado escocés. Les terres de l'Iglésia i de la Corona varen ser tornades.

Pese a les intencions de tolerància del rei, el Parlament va restaurar la supremacia anglicana. En 1661, la Llei de Corporació va establir la desposesión dels funcionaris no anglicans. Esta Llei va continuar vigent fins a 1828. La llei d'uniformitat de 1662 va exigir que els clercs anaren ordenats per bisbes i que en els servicis religiosos s'utilisara solament el Devocionario. La llei dels bonventículos de 1664 va prohibir els servicis religiosos que no anaren anglicans (a partir de 1670 esta Llei va deixar de complir-se). La llei de la Cinc Milles de 1665 va prohibir que els clercs dissidents vixqueren en un radi de cinc milles de les ciutats.

Els anglesos varen pugnar en els holandesos per la preponderancia comercial. Des de 1663 les colónies angleses solament podien importar bens europeus des d'Anglaterra i en barcos anglesos. En 1664 els anglesos varen prendre Nova Ámsterdam, denominant-la Nova York. En 1665 Jacobo, duc de York i germà de Carlos, va derrotar a l'esquadra holandesa en Lowestoft. En juny de 1666 la batalla dels Quatre Dies va supondre enormes pèrdues per a anglesos i holandesos. En eixe mateix any Londres es va vore atacat per la pesta, que es va dur a 56 000 persones. Va seguir el gran incendi de Londres. La Corona es va vore en la bancarrota. Carlos II va començar les negociacions de pau en els holandesos en maig de 1667 i va reunir la flota en Chatham. L'almirant holandés De Ruyter va aprofitar l'ocasió: va incendiar tres bucs i va capturar el buc insígnia Royal Charles. La guerra va concloure en el Tractat de Breda, i Anglaterra es va fer de forma definitiva en Nova York i Nova Jersey, territoris sense importància en aquell llavors.

Quan Luis XIV va invadir els territoris espanyols en els Països Baixos, Anglaterra es va aliar en els holandesos. Pero Carlos i Luis varen firmar el Tractat de Dover. Carlos rebia un subsidi anual mentres durara la guerra i es feya en part de l'imperi holandés. En les clàusules secretes, Carlos II es va comprometre a permetre el catolicisme. En efecte, Carlos va declarar la guerra als holandesos i va firmar la Declaració d'Indulgència que permetia els ritos catòlics en privat.

En març de 1672 el Parlament va obligar a Carlos a cancelar la Declaració i va aprovar la Llei de Prova, per la que tots els que ocupaven un lloc oficial devien combregar d'acort en l'Iglésia d'Anglaterra i negar la transubstanciación, la qual va regir fins a 1828. El Parlament es va negar a concedir més diners per a la guerra i Carlos va firmar la pau en els holandesos en 1674.

En 1678 es va produir un supost complot papista: 35 inocents varen ser eixecutats. El Parlament va voler excloure de la successió al duc de York, catòlic, i Carlos ho va dissoldre. La Cámara del següent Parlament va aprovar un proyecte de llei en el mateix sentit, que va ser rebujat per la Cambra dels Lores. El Parlament va quedar novament dissolt. Els exclusionistas es varen cridar més tart whigs i els que s'oponien a l'exclusió tories. Carlos no va convocar el Parlament entre 1681 i 1685. Despuix del frustrat complot de la Casa de Rye, que va pretendre l'assessinat de Carlos i Jacobo, varen ser eixecutats alguns dels seus oponents. Carlos II es va convertir al catolicisme en el llit de mort.

Jacobo II (1685-1689)

Jacobo II no va tindre problemes per a accedir al tro, despuix de prometre governar respectant la llegislació i mantenint l'independència de l'Iglésia d'Anglaterra. Era catòlic celós i va procurar que els fidels de l'Iglésia catòlica pogueren celebrar la seua llitúrgia obertament i participar en la vida política. La seua filla María, de religió protestant i casada en el calvinista holandés Guillermo d'Orange, era l'hereua.

En juny de 1685, el duc de Monmouth, fill bastardo de Carlos I, va invadir Anglaterra des d'Holanda. Va convéncer als artesans de l'oest del país, a on l'indústria textil estava deprimida. Va reunir un eixèrcit de 3000 soldats inexpertos, i va intentar un atac per sorpresa sobre Sedgemoor (Somerset). Despuix de la derrota, va ser eixecutat. Esta va ser l'última rebelió popular en Anglaterra, famosa per la sanguinosa repressió. Varen ser condenats a mort 300 rebels i molts més varen ser deportats.

Jacobo va pretendre suprimir la Llei de Prova, pero el Parlament no ho va admetre. Llavors, va recórrer a la seua prerrogativa per a eximir a alguns individus de les lleis penals. Va substituir la mitat dels juges i a 250 juges de pau per catòlics, va integrar a quatre catòlics en el seu Consell Privat i va nomenar oficials d'esta religió en l'eixèrcit. En Irlanda va aplicar la mateixa política. Mentrestant, aplegaven a Anglaterra protestants perseguits en França.

En abril de 1688, Jacobo va promulgar la Declaració d'Indulgència, per la que es varen suprimir les lleis penals contra els catòlics i els dissidents. En maig va obligar a la llectura de la Declaració en les iglésies. L'arquebisbe Sancroft i sis bisbes es varen negar a això i varen ser jujats, sent absolts pel jurat.

El 10 de juny, la reina María va donar a llum a Jacobo Francisco Estuardo, obrint aixina la possibilitat d'una successió catòlica.

Líders protestants varen escriure a Guillermo d'Orange oferint-li el seu respal si invadia Anglaterra. Va desembarcar en Devon en 20 000 hòmens i 500 barcos. L'eixèrcit professional de Jacobo era també de 20 000 hòmens i contava ademés en una milícia de similar número. Jacobo es va traslladar a Salisbury a on va enfollir. John Churchill i el duc de Grafton es varen passar a les forces de Guillermo. Jacobo va fugir a França. Tots els whigs i la majoria dels tories varen recolzar la concessió del tro a Guillermo i María.

La Reina Ana i l'unió en Escòcia (1702-1707)

Artícul principal → Acta d'Unió (1707).

En 1706 es va preparar un proyecte de llei anglés d'Unió per a Escòcia. En teoria, Escòcia podria rebujar la proposta; no obstant, ¿realment era una verdadera opció? Potser si els escocesos ho rebujaven s'arriscaven a tindre que acceptar una oferta molt manco generosa. Va haver un debat feroç en abdós costats de la frontera sobre els pros i els contres de l'unió. No obstant, el parlament escocés va acabar estant d'acort. A l'any següent (1707), Anglaterra i Escòcia es varen unificar com el Regne de Gran Bretanya. Este acte va suprimir a Anglaterra i Escòcia com a regnes separats, creant un regne que compartix un Parlament en sèu en Westminster conforme a l'Acta d'Unió de 1707 (Union Act of 1707). La reina Ana es va convertir en la primera reina «britànica». Escòcia va enviar llavors 45 diputats al Parlament de Westminster. Des d'un punt de vista econòmic, s'obria un àrea de lliure comerç entre abdós països. No obstant, certes institucions escoceses i angleses no es varen fusionar en el sistema britànic: les lleis varen permanéixer separades, com va ocórrer en la moneda i les iglésies —per un costat, la presbiteriana escocesa; i per l'atre, l'anglicana—, tal com continuen hui.

Bibliografia

• Schama, Simon. A History of Britain: At the Edge of the World, 3500 BC-1603 AD. BBC/Miramax, 2000 ISBN 0-7868-6675-6; TV series A History of Britain, Volume 2: The Wars of the British 1603–1776 BBC/Miramax, 2001 ISBN 0-7868-6675-6; A History of Britain - The Complete Collection on DVD BBC 2002 OCLC 51112061
• Norman Davies, The Isles, a History. Oxford University Press, 1999, ISBN 0-19-513442-7
• Roberts, Clayton et al. History of England (2 vol 2009)
• Trevelyan, G. M. Shortened History of England. Penguin Books ISBN 0-14-023323-7; an old classic
• Churchill, Winston. History of the English-Speaking Peoples. Cassell Reference, ISBN 0-304-36389-8

Referències

• Connected Histories
• Stephenson, Carl and Frederick G. Marcham, eds. Sources of English Constitutional History (2nd ed. 1990)
• English historical documents London: Methuen; 12 vol to 1957; reprinted 2011
• Wiener, Joel H. ed. Great Britain: The Lion At Home; a documentary history of domestic policy, 1689-1973 (4 vol)
• Beard, Charles, ed. An introduction to the English historians (1906) excerpts
• "Finding primary resources for modern British history"

• Letters of the Kings of England, now first collected from the originals in royal archives, and from other authentic sources, private as well as public by J O Halliwell-Phillipps, London, H. Colburn, 1846. vol. 1 — Google Books

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Història d'Anglaterra.
• "Els britànics descendixen d'ibèrics, segons B. Sykes", en Celtiberia.net
• L'Angleterre dones Angles et dones Saxons parell Sophie Cassagne-Brouquet, professeur d'histoire médiévale à l'université de Toulouse-II-Li Mirail (francés)
• L'Angleterre normande aux XIⁱ et XIIⁱ siècles parell Sophie Cassagnes-Brouquet (francés)
• La révolution anglaise, de Charles ORD à Cromwell parell Michel Duchein, Inspecteur général honoraire dones Archives de France (francés)
• Textes sur l'Angleterre à l'époque moderne. Révolutions et lutte contre l'absolutisme (XVIe-XVIIe siècle) (francés)
• Textes sur l'Angleterre à l'époque moderne (Plantilla:S-) (francés)
• Chronologie de la lutte contre l'absolutisme en Angleterre (francés)
• Textes sur els enclosures (francés)
• Brève chronologie à partir de Wikibooks (francés)
• El contenido de este artículo incorpora material de una entrada de la Enciclopedia Libre Universal, publicada en español bajo la licencia Creative Commons Compartir-Igual 3.0.