Anar al contingut

Història del Carib

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Evolució política d'América Central i el Carib a partir de 1700 fins al present.

La història del Carib revela el paper significatiu que la regió va jugar en les lluites colonials de les potències europees des de el XV. En el XX, el Carib va ser una atra volta important durant la Segona Guerra Mundial, en l'ona de la descolonización en el periodo de la posguerra, i en la tensió entre la Cuba comunista i els Estats Units (US). El genocidi, l'esclavitut, l'immigració i la rivalitat entre potències mundials han donat a l'història caribenya un impacte desproporcionado al tamany d'esta chicoteta regió.

El Carib abans del contacte europeu

[editar | editar còdic]

L'evidència més antiga d'humans en el Carib està en el sur de Trinitat en Banwari Trace a on s'han trobat restants en 7000 anys d'antiguetat. Estos jaciments precerámicos, que pertanyen a l'edat arcaica (precerámica), han segut calificats de ortoiroides. La més primerenca evidència arqueològica d'un assentament humà en L'Espanyola data al voltant del 3600 a. C., pero la fiabilitat d'estes troballes està qüestionada. Dates consistents del 3100 a. C. apareixen en Cuba. Les dates més primerenques en les Antilles Menors són del 2000 a. C. en Antiga. La falta de jaciments precerámicos en les Illes de Barlovent i les diferències en la tecnologia sugerixen que estos colon arcaics poden tindre orígens centroamericanos. És incert si va ocórrer una colonisació ortoiroide de les illes, pero hi ha poques evidències.

Entre el 400 a. C. i el 200 a. C. els primers agricultors que varen usar ceràmica, la cultura saladoide d'estirp arahuac, varen entrar en Trinitat des d'Amèrica del Sur. Es varen expandir per baix del riu Orinoco fins a Trinitat, i llavors es varen estendre ràpidament fins a les illes del Carib. Algun temps despuix del 250 EC un atre grup, els barranoides, varen entrar en Trinitat. La societat barrancoide va desaparéixer a lo llarc del Orinoco al voltant del 650 i un atre grup, els arauquinoides (identificats com a pobles que parlaven llengües arawak), es varen expandir en estes àrees i fins a la cadena del Carib. Al voltant del 1300 un nou grup, els mayoides (presumiblement pobles que parlaven llengües caribes) varen entrar en Trinitat i varen permanéixer com la cultura dominant fins a la colonisació espanyola.

En el moment del descobriment europeu de la majoria de les illes del Carib, tres principals pobles indígenes vivien en les illes: els taínos en les Antilles Majors, les Bahames i les Illes de Sotavent; els caribes isleños i els galibis en les Illes de Barlovent; i els siboneys en l'oest de Cuba. Els taínos estan subdivididos en taínos clàssics, que varen ocupar L'Espanyola i Puerto Rico, taínos occidentals, que varen ocupar Cuba, Jamaica i l'archipèlec bahameño, i els taínos orientals, que varen ocupar les Illes de Sotavent.[1] Trinitat va estar habitada per grups tant de parla Carib com arahuaca.

L'era colonial

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Fortalea de Santa Bàrbara en Trujillo, Hondures. Una de les fortalees espanyoles més antigues del Carib.

Cristóbal Colón va ser el primer explorador europeu en viajar a Amèricacita requerida, pero pronte, barcos tant portuguesos com espanyols varen escomençar a reclamar territoris en Amèrica central i Sudamérica. Estes colónies varen dur or, i atres potències europees, més concretament Anglaterra, els Països Baixos, i França, varen esperar establir les seues pròpies colónies rendables. Les rivalitats colonials varen fer del Carib un lloc per a les guerres europees per sigles.

Conquista espanyola

[editar | editar còdic]

Durant el primer viage de l'explorador Cristóbal Colón, enviat per la corona de Castella (un dels regnes que hi havia en la península ibèrica), va fer en 1492-1493 contacte en els Lucayanvos en les Bahames i els Taínos en Cuba i la costa nort d'Hispaniola. A partir d'eixe moment els castellans varen iniciar l'explotació econòmica i la conquista militar de les Antilles i de les costes continentals de la mar Carib.

Erro al crear miniatura:
Mapa espanyol del Carib de 1632.

Fins a 1898 Puerto Rico i Cuba (i illes aledaño) varen pertànyer a Espanya

Atres poders europeus

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Herman Moll, Map of the West-Indies, c. 1715

Els atres poders europeus varen establir una presència en el Carib després de que l'Imperi espanyol va declinar, en part per la reduïda població nativa de la zona europea.

  • Francis Drake va ser un corsario anglés que va atacar molts barcos i fortalees espanyoles en el Carib, incloent la baïa Sant Joan en 1595. El seu més célebre empresa en el Carib va ser la captura del Comboi de l'Argent en el poblat de Nom de Deu en març de 1573.
  • També es va iniciar la colonisació francesa en San Cristóbal, els britànics i els francesos varen dividir l'illa entre ells en 1625. Es va utilisar com a base per a colonisar la major Guadalupe (1635) i Martinica (1635), pero es va perdre per complet per a Gran Bretanya en 1713.
  • El Carib és conegut també pels piratas, sobretot entre 1640 i 1680. El terme "bucanero" s'usa a sovint per a descriure als pirates que operen en esta regió.

Impacte del colonialisme en el Carib

[editar | editar còdic]

L'explotació del paisage del Carib es remonta als conquistadors espanyols al voltant del 1600 que buscaven mines d'or en les illes per a dur-ho a Espanya.he El més significatiu desenroll va ser quan Cristóbal Colón va escriure a Espanya dient que les illes eren òptimes per a l'explotació de sucre.[2] L'història de la dependència agrícola del Carib està estretament vinculada en el colonialisme europeu, que va modificar el potencial financer de la regió per mig de l'introducció d'un sistema de plantacions. A mitan de el XVIII el sucre era l'importació britànica més gran que va fer al Carib molt més important com a colónia.[3] En el "Nou Món" es varen establir plantacions a fi de complir en les creixents necessitats de el "Vell Món". Les plantacions de sucre s'han construït en l'intenció d'exportar el sucre de regrés a Gran Bretanya, per lo que els britànics no varen necessitar estimular la demanda local del sucre en els salaris. Un sistema d'esclavitut va ser adaptat, ya que va permetre als colonizadores tindre una abundant força de treball en poca preocupació sobre la disminució de la demanda de sucre.[4] En el XIX els salaris varen ser finalment introduïts en l'abolició de l'esclavitut. El nou sistema no obstant, va ser similar a l'anterior en que es basava en capital blanc i mà d'obra de color.[5] Un gran número de treballadors no calificats varen ser contractats per a realisar tasques repetides, i era molt difícil per a estos treballadors a abandonar i seguir qualsevol atra ocupació no agrari. A diferència d'atres països, a on hi havia una opció urbana per a trobar treball, els països del Carib han invertit diners en l'agricultura i carixen de qualsevol base industrial bàsica.[6] Les ciutats que existixen oferixen poques oportunitats als ciutadans i casi res als treballadors no calificats que havien treballat en l'agricultura tota la seua vida. Els productes elaborats no varen beneficiar als països, ya que es varen vendre a l'ocupant colonial comprador que controlava el preu dels productes que es varen vendre. Açò va donar lloc a molt baixos salaris, sense possibilitats de creiximent ya que les nacions ocupants no tenien intenció de vendre els productes a un preu més elevat a sí mateixes.[7] El resultat d'esta explotació econòmica era una dependència de plantació que va vore les nacions caribes posseir una cantitat gran d'obrers no calificats capaços de realisar tasques agrícoles i no molt més. Despuix de molts anys de la regla colonial les nacions també no varen vore cap guany dut en el seu país ya que la producció de sucre va ser controlada pels governadors colonials. Açò va deixar a les nacions caribenyes en poc capital per a invertir cap a realçar qualsevol futura indústria a diferència de nacions europees que es desenrollaven ràpidament i se separaven tecnològicament i econòmicament de la majoria de les nacions empobrides del món.

Guerres

[editar | editar còdic]

La regió caribenya va ser esgarrada per la guerra a lo llarc de la major part de l'història colonial, pero les guerres estaven a sovint basades en Europa, en només batalles menors lluitades en el Carib. Algunes guerres, no obstant, varen nàixer de la confusió política en el mateix Carib.

  • La guerra dels Trenta Anys entre els Països Baixos i Espanya.
  • La primera, segona, i tercera guerra anglo-holandesa varen ser batalles per la supremacia.
  • La guerra dels Nou Anys entre les potències europees.
  • La guerra de successió espanyola (Nom europeu) o la guerra de la Reina Ana (Nom britànic) va engendrar una generació d'alguns dels pirates més infames.
  • La guerra de l'Assent (o La guerra de successió austríaca), Espanya i Gran Bretanya varen lluitar sobre drets comercials; Gran Bretanya va invadir la Florida espanyola, sent finalment derrotada, a pesar de la seua aplastant superioritat numèrica, per l'héroe espanyol Blas de Lezo en atacar l'armada britànica Cartagena d'Índies, en l'actual Colòmbia.
  • La guerra dels Sèt Anys (nom europeu) o guerra franc-índia (nom americà) va ser la primera "guerra mundial" entre França, el seu aliat Espanya, i Gran Bretanya. França va ser derrotada i va voler deixar tot el Canadà per a guardar unes illes molt profitoses de canya de sucre en el Carib. Gran Bretanya va prendre La Habana cap al final, i va canviar aquella ciutat sola per tota Florida en el Tractat de París en 1763.
  • La Revolució nortamericana va vore flotes britàniques i franceses lluitar en el Carib una atra volta. L'independència americana va ser assegurada per les victòries navals franceses en el Carib.
  • La Revolució francesa va tindre en conte la creació de la República d'Haití.
  • Les Guerres d'independència hispanoamericanes varen ser una série de conflictes armats que es varen desenrollar en les possessions espanyoles en Amèrica continental i el Carib a principis de el XIX, en els quals es varen enfrontar grups independentistes contra autoritats virreinales i els fidels a la Corona espanyola. Despuix de perdre El Callao en giner de 1826, els úniques territoris dominats pels espanyols en Amèrica eren Cuba, Sant Dumenge i Puerto Rico.
  • La guerra hispà-nortamericana va terminar en el control espanyol de Cuba i Puerto Rico i va anunciar el periodo de domini americà de les Antilles.

Independència

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Mapa de les Antilles / El Carib en 1843.

Haití, l'antiga colónia francesa de Saint-Domingue en L'Espanyola, va ser la primera nació caribenya en independisar-se de les potències europees quan en 1791, una rebelió d'esclaus que va aplegar a ser la Revolució haitiana baix el mandat de Toussaint Louverture Haití es va establir com una república negra lliure cap a 1804. Haití va aplegar a ser la república negra més antiga, i la segona república més antiga de l'Hemisferi occidental,despuix dels Estats Units. Les dos terceres partixes restants de l'Espanyola varen ser conquistades per forces haitianas en 1822. En 1844, la recent formada República Dominicana va declarar la seua independència d'Haití.

Algunes nacions caribenyes es varen independisar de les potències europees en el XIX. Alguns estats més menuts són encara dependències de poders europeus el dia de hui. Cuba va seguir sent una colónia espanyola fins a la guerra hispà-nortamericana.

Entre 1958 i 1962 la major part del Carib controlada pels britànics es va convertir en la Federació de les Índies Occidentals ans que se separara en moltes nacions.

Relacions en Estats Units

[editar | editar còdic]

Des de la doctrina Monroe, els Estats Units varen guanyar una influència principal en la majoria de les nacions caribenyes. En la part primerenca de el XX, esta influència va ser ampliada per la participació en les guerres bananero. Les àrees fòra del control britànic o francés es varen fer conegudes en Europa com "l'Imperi tropical d'Amèrica".


La victòria en la guerra hispà-nortamericana i la firma de l'esmena Platt en 1901 va assegurar que els Estats Units tindrien el dret d'interferir en assunts polítics i econòmics cubans, militarment si és necessari. Despuix de la Revolució cubana de 1959 les relacions es varen deteriorar ràpidament duent a la baïa de Cochinos, la crisis dels missils en Cuba i els successius intents per desestabilisar l'illa. Els EE. UU varen invadir i varen ocupar L'Espanyola (actuals República Dominicana i Haití) per 19 anys (1915-34), posteriorment dominant l'economia haitiana a través de l'ajuda i reembossos de préstams. Els EE. UU varen invadir Haití una atra volta en 1994 i en 2004 varen ser acusats per la CARICOM d'arreglar un colp d'Estat per a remoure al recent electe líder haitiano Jean-Bertrand Aristide.

En 1965, es varen enviar 42,000 tropes nortamericanes a la República Dominicana per a sofocar un alçament local contra el govern militar. El president Lyndon Johnson havia ordenat l'invasió continguera lo que ell va reclamar era "una amenaça comunista", no obstant la missió va semblar ambigua i va anar rotundament condenada en tots els llocs de l'hemisferi com un regrés a la Diplomàcia de canoner. En 1983 els EE. UU. varen invadir Granada per a llevar al líder izquierdista populiste Maurice Bishop. Els EE. UU mantenen una base militar naval en Cuba en la baïa de Guantánamo. La base és un de cinc comandos unificats que la seua "àrea de responsabilitat" és Amèrica Llatina i el Carib. El comando té sèu en Miami, en un edifici d'oficines de Florida.

Com un braç de la ret econòmica i política d'Amèrica, l'influència dels Estats Units s'estira més allà d'un context militar. En térmens econòmics, els Estats Units representa un mercat primari per a l'exportació de bens caribenys. En particular, es tracta d'una tendència històrica recent. La posguerra reflectix un moment de transició per a la conca del Carib quan, com les potències colonials varen tractar de separar la regió (com a part d'una tendència més àmplia de descolonización), els EE. UU. varen començar a expandir la seua hegemonia en tota la regió. Este patró és confirmat per les iniciatives econòmiques, com l'Iniciativa de la Conca del Carib (CBI), que va tractar de congelar aliances en la regió a la llum d'una suposta amenaça soviètica. La CBI és el sorgiment de la conca del Carib com un àrea geopolítica d'interés estratègic per als EE. UU. Esta relació s'ha dut fins a el XXI, com es reflectix en la Llei d'Associació Comercial de la Conca del Carib. La Conca del Carib també és d'interés estratègic pel que fa a les rutes comercials, s'ha estimat que casi la mitat de la càrrega exterior de EE. UU. i les importacions de petròleu cru s'importen a través de les vies de navegació del Carib. En temps de guerra, estes sifres només poden aumentar. És important senyalar que els EE. UU. també és d'interés estratègic per al Carib. La política exterior del Carib busca enfortir la seua participació en una economia de lliure mercat. Com a ampliació d'açò, els estats del Carib no desigen ser exclosos del seu principal mercat en els EE. UU., o ser omesos en la creació de "blocs hemisfèrics comercials més amplis", que poden alterar dràsticament el comerç i la producció en la Conca del Carib. Com a tal, els EE. UU eixerciten un paper influent en la formació del rol del Carib en este mercat hemisfèric. Igualment, la construcció de relacions en el país del nort sempre figurava fortament en l'objectiu polític de la seguritat econòmica en estats del Carib postindependencia.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Rouse, Irving. The Tainos : Rise and Decline of the People Who Greeted Columbus ISBN 0-300-05696-6.
  2. ↑ Cross, Malcolm. Urbanization and Urban Growth in the Caribbean. New York: Cambridge University Press, 1979. pp.114
  3. ↑ Cross, Malcolm. Urbanization and Urban Growth in the Caribbean. New York: Cambridge University Press, 1979. pp.3
  4. ↑ Cross, Malcolm. Urbanization and Urban Growth in the Caribbean. New York: Cambridge University Press, 1979. pp.5
  5. ↑ Cross, Malcolm. Urbanization and Urban Growth in the Caribbean. New York: Cambridge University Press, 1979. pp.23
  6. ↑ Cross, Malcolm. Urbanization and Urban Growth in the Caribbean. New York: Cambridge University Press, 1979. pp.27
  7. ↑ Cross, Malcolm. Urbanization and Urban Growth in the Caribbean. New York: Cambridge University Press, 1979. pp.28

Atres llectures

[editar | editar còdic]
  • Coll i Toste, Cayetano (1907) Prehistòria de Puerto Rico. REAL ACADEMIA DE LA HISTORIA, Estudi premiat per la Societat Econòmica d'Amics del País en el Certamen públic del 8 de Maig de 1897.
  • de Kadt, Emanuel, (editor). Patterns of foreign influence in the Caribbean, London, New York, published for the Royal Institute of International Affairs by Oxford University Press, 1972.
  • Kurlansky, Mark. 1992. A Continent of Islands: Searching for the Caribbean Destiny. Addison-Wesley Publishing.
  • Klooster, Wim, Illicit riches. Dutch trade in the Caribbean, 1648-1795, 1998 KITLV

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Història_del_Carib&oldid=1043229»