Anar al contingut

Joe Cocker

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Joe Cocker

John Robert Cocker, més conegut com Joe Cocker (Sheffield, Anglaterra, 20 de maig de 1944-Crawford, Colorat, 22 de decembre de 2014),[1] va ser un cantant i músic de roc, blues i soul britànic. Conegut per la seua veu asprosa i pel gran sentiment que posava en les seues interpretacions, va centrar part de la seua carrera musical en versionar cançons d'atres artistes, particularment de The Beatles. Al respecte, la seua versió de la cançó «With a Little Help from My Friends» va alcançar el número un en la llista UK Singles Chart en 1968 i va ser utilisada com a tema principal de la série de televisió The Wonder Years.

Va rebre també varis premis a lo llarc de la seua trayectòria musical, incloent el Grammy a la millor actuació pop vocal de grup, aixina com l'Óscar i el Globo d'or a la millor cançó original per «Up Where We Belong», un duo en Jennifer Warnes número un en la llista nortamericana Billboard Hot 100.[2] En 1993 va ser nominat a un premi Brit al millor artiste britànic i va ser guardonat en una placa Sheffield Legends en la seua ciutat natal. En 2008 va rebre l'Orde de l'Imperi britànic en el Palau de Buckingham pels seus «servicis a la música». Va ser també situat en el 97.º lloc de la llista dels cent millors cantants segons la revista Rolling Stone.[3]

Biografia

[editar | editar còdic]

Primers anys i influències musicals (1944–1966)

[editar | editar còdic]

Joe Cocker va nàixer el 20 de maig de 1944 en el número 38 del carrer Tasker Road en Crookes, Sheffield. Va ser el fill menor d'Harold Cocker, funcionari públic, i de Madge Cocker, de llinage de fadrina Llig.[4] Segons diferents històries familiars, Cocker va rebre el renom de Joe per jugar a un joc infantil cridat «Cowboy Joe» o per un netejador local cridat Joe.[5]

Les principals influències musicals de Cocker durant la seua adolescència varen ser Ray Charles i Lonnie Donegan. La primera experiència de Cocker cantant en públic va tindre lloc als dotze anys quan el seu germà major, Victor, ho va invitar a l'escenari a cantar durant un concert del seu grup de skiffle. En 1960, junt a tres amics, Cocker va formar el seu primer grup, The Cavaliers. Despuix d'un any, el grup es va trencar i Cocker va abandonar l'escola per a treballar d'aprenenta en el East Midlands Gas Board, al mateix temps que va perseguir de forma simultànea una carrera musical.[5]


En 1961, en el nom artístic de Vance Arnold, Cocker va continuar la seua carrera en un nou grup, Vance Arnold & The Avengers.[6] El nom era una combinació de Vince Everett, el personage interpretat pel Elvis Presley en Jailhouse Roc, i el cantant de country Eddy Arnold. El grup va tocar en la seua majoria en pubs de Sheffield, interpretant versions de temes de Ray Charles i Chuck Berry[6] Durant esta etapa, Cocker va desenrollar interés en la música blues i va buscar discs de John Lee Hooker, Muddy Waters, Lightnin' Hopkins i Howlin' Wolf.[7] En 1963, el grup va tindre el seu primer concert important en actuar com teloneros de The Rolling Stones en el Sheffield City Hall.[8]

Un any despuix, Cocker va firmar un contracte discogràfic com a soliste en Decca Records i va publicar el seu primer senzill, una versió del tema de The Beatles «I'll Cry Instead», en Big Jim Sullivan i Jimmy Page tocant la guitarra. A pesar d'una àmplia promoció de Decca alabant la seua joventut i les seues raïls obreres. el disc va ser un fracàs i el seu contracte en la companyia va expirar a finals de 1964.[9] Despuix de gravar el senzill, Cocker va abandonar el seu nom artístic i va formar un nou grup, Joe Cocker's Big Blues. L'única gravació coneguda del grup és un EP donat per The Sheffield College durant la Rag Week cridat Rag Goes Mad at the Mulle.[10]

The Grease Band (1966–1969)

[editar | editar còdic]

En 1966, despuix d'un breu paréntesis apartat de la música, Cocker es va associar en Chris Stainton per a formar The Grease Band.[6] El grup va ser nomenat en acabant de que Cocker llegira una entrevista del tecliste de jazz Jimmy Smith, a on descrivia a un atre músic com «having a lot of grease». De la mateixa manera que The Avengers, el nou grup de Cocker va tocar principalment en bars de Sheffield fins a atraure l'atenció de Denny Cordell, productor de Procol Harum, the Moody Blues i Georgie Fame. Cocker va gravar el senzill «Marjorine» sense la Grease Band per a Cordell en un estudi de Londres, a on es va traslladar posteriorment en Stainton i va dissoldre el grup. Cordell va oferir a Cocker varis concerts en el Marquee Club de Londres, despuix de formar una nova Grease Band en Stainton i el tecliste Tommy Eyre.[11]


Despuix de l'escassa rellevància de «Marjorine» en els Estats Units, Cocker va obtindre un major èxit en una versió innovadora de «With a Little Help from My Friends», una atra cançó de The Beatles, usada anys més tarde com a música de capçalera de la série de televisió The Wonder Years. La gravació va contar en el guitarriste Jimmy Page, el bateria B.J. Wilson i els cors de Sue and Sunny. «With a Little Help from My Friends» va alcançar el primer lloc en la llista britànica UK Singles Chart, a on va permanéixer trenta semanes, aixina com la posició 68 en la llista Billboard Hot 100.[12] Despuix de la mort de Cocker en 2014, Paul McCartney, compositor de la cançó junt a John Lennon, va comentar: «[Cocker] era un chicon norteny encantador que m'agradava molt, i de la mateixa manera que molta gent, m'encantava la seua forma de cantar. Em va agradar especialment quan va decidir versionar "With a Little Help from My Friends" i li recorde a ell i a Denny Cordell venint a Savile Row i reproduint lo que havien gravat, i era simplement alucinant. Havien convertit totalment la cançó en un himne del soul i li vaig estar eternament agraït per haver fet això».

La nova formació de Cocker's Grease Band va incloure a Henry McCullough en la guitarra. Despuix de recórrer el Regne Unit en una gira en The Who en autumne de 1968 i en Gene Pitney i Marmalade en hivern de 1969, The Grease Band es va embarcar en la seua primera gira pels Estats Units en la primavera de 1969.[13] Poc despuix de la seua tornada, Cocker va publicar With a Little Help from My Friends, certificat disc d'or en els Estats Units en vendre mig milló de còpies.[14]


Durant el seu gira nortamericà, Cocker va tocar en varis festivals, incloent el Newport Roc Festival i el Denver Pop Festival. En agost, Denny Cordell va convéncer a Artie Kornfeld per a que Cocker tocara en el Festival de Woodstock. Per les grans multituts, el grup va tindre que ser traslladat a l'escenari en helicòpter. Una volta en l'escenari, Cocker i The Grease Band varen tocar «Delta Lady», «Something's Comin' On», «Let's Go Get Stoned», «I Shall Be Released» i «With a Little Help from My Friends». Sobre la seua participació en Woodstock, Cocker va comentar: «Va ser com un eclipse... va ser un dia molt especial».[15]

Despuix de Woodstock, Cocker va publicar el seu segon disc, Joe Cocker!. Impressionats per la versió de «With a Little Help from My Friends», Paul McCartney i George Harrison varen permetre a Cocker que versionara les cançons «She Came In Through the Bathroom Window» i «Something», atres dos cançons de The Beatles.[16] Gravat durant un descans del seu gira, Joe Cocker! va aplegar al lloc onze en la llista Billboard 200 i va otorgar al músic el seu segon èxit en el seu país natal en la senzilla «Delta Lady».


En agost de 1969, Cocker va tocar en el Festival de l'Illa de Wight d'Anglaterra.[17] A lo llarc de 1969, va ser invitat a varis programes de televisió com The Ed Sullivan Show i This Is Tom Jones. En l'escenari, va exhibir una idiosincrático intensitat física, agitant els braços i imitant tocar una guitarra imaginària. A açò últim va entrar en una categoria mèdica cridada Síndrome Joe Cocker, un trastorn neurològic consistent en el moviment involuntari de braços i mans.[18][19] A finals d'any, Cocker es va mostrar dispost a embarcar-se en una nova gira pels Estats Units, per lo que va dissoldre The Grease Band.

Mad Dogs & Englishmen (1969–1971)

[editar | editar còdic]

A pesar de la reticència de Cocker a tornar a mamprendre una gira, ya havia segut organisada una nova gira pels Estats Units, per lo que va tindre que formar ràpidament una nova banda per a complir les seues obligacions contractuals. El nou grup es va ampliar fins a casi una trentena de músics, incloent el pianiste Leon Russell, tres bateries i les vocalistes Rita Coolidge i Claudia Lennear. Denny Cordell va batejar el grup en el nom de Mad Dogs & Englishmen basant-se en la cançó homònima de Noël Coward. Durant la gira, la música de Cocker va evolucionar cap a un roc més propenc al blues, comparable al de The Rolling Stones.[20]

Durant la gira, descrita pel bateria Jim Keltner com una «gran festa salvage»,[21] Cocker va oferir 48 concerts, va gravar un àlbum en directe i va obtindre resenyes positives de la prensa musical, incloent revistes com Clave i Life. No obstant, el ritme de la gira va resultar agotador, la qual cosa va provocar que Cocker es deprimira i començara a beure alcohol en excés. Mentrestant, va gojar de nous èxits en senzills com «Cry M'a River» i «Feelin' Alright», aixina com en «The Letter», el seu primer top 10 en els Estats Units. Despuix de passar varis mesos en Los Àngeles, Cocker va retornar a Sheffield a on la seua família estava cada volta més preocupada per la seua deterioració física i mental. En l'estiu de 1971, A&M Records va publicar el senzill «High Clave We Went», número vintidós en la llista Billboard Hot 100.

Década de 1970 (1972–1979)

[editar | editar còdic]

A principis de 1972, despuix de casi dos anys alluntat de la música, Cocker va eixir de gira en un grup format per Chris Stainton. La gira va començar en un concert en el Madison Square Garden al que varen acodir 20 000 persones. Despuix d'una etapa nortamericana, es va embarcar en una gira per Europa en la que va tocar per a grans públics en Milà i Alemània. A continuació, va retornar als Estats Units para una atra gira en l'autumne de 1972. Durant la gira, el grup va gravar les cançons del seu següent treball discogràfic, Joe Cocker, una mescla de cançons d'estudi i temes en directe que va aplegar al lloc 30 en la llista Billboard 200.[22]


En octubre de 1972, durant una gira per Austràlia, Cocker va ser arrestat en #Adelaida per possessió de marihuana junt a atres sis membres del grup. Al sendemà, en Melbourne, varen ser acusats en càrrecs d'assalt despuix d'una baralla en el Commodore Chateau Hotel, per lo que la policia federal australiana va donar a Cocker 48 hores per a abandonar el país.[23]

Poc despuix de la gira australiana, Stainton es va retirar de la carrera musical per a establir el seu propi estudi de gravació. Despuix de la partida del seu amic i de l'alluntament de Denny Cordell, el seu antic productor, Cocker es va afonar en una depressió i va començar a consumir heroïna. En juny de 1973 va abandonar la costum, pero va tornar a beure en excés.[24] A finals de 1973, Cocker va tornar a l'estudi per a gravar un nou disc, I Ca Stand a Little Rain. L'àlbum, publicat en agost de 1974, va aplegar al lloc 11 en la llista nortamericana Billboard 200, mentres que el senzill «You Llaure Baix Beautiful» va alcançar el lloc cinc en la llista Billboard Hot 100.[25]

En giner de 1975, va publicar Jamaica Say You Will, un nou àlbum en cançons gravades durant les sessions de I Ca Stand a Little Rain. Per a promocionar el nou treball, Cocker es va embarcar en una nova gira per Austràlia, possible, despuix del seu anterior incident, gràcies a un nou govern del partit laborista. A finals de 1975, va contribuir cantant vàries cançons del disc de Bo Diddley The 20th Anniversary of Roc 'n' Roll, i va publicar Stingray, un nou àlbum gravat en Kingston, Jamaica. No obstant, les vendes de Cocker en els Estats Units varen començar a descendir paulatinament, i Stingray solament va alcançar el lloc 70 en la llista Billboard 200.[26]

En 1976, Cocker va aparéixer en el programa Saturday Night Live tocant «Feelin' Alright». Durant l'época, Cocker adeutava 800 000 dólars a A&M Records i estava lluitant contra l'alcoholisme. Varis mesos despuix, va conéixer al productor Michael Lang, qui va accedir a representar-li a canvi de que es mantinguera sobri. En una nova banda, Cocker va oferir una gira per Austràlia, Nova Zelanda i Sudamérica, i va gravar un nou àlbum, Luxury You Ca Afford, en els músics Steve Gadd, Chuck Rainey i Rob Hartley. L'àlbum va ser promocionat en una nova gira per Norteamérica. No obstant, a pesar de l'esforç, va rebre crítiques mixtes i solament va vendre al voltant de 300 000 còpies.[27]

En 1979, Cocker es va unir a la gira Woodstock in Europe, que va contar en músics com Arlo Guthrie i Richie Havens que havien tocat en el Festival de Woodstock en 1969. També va tocar en el Central Park de Nova York per a un públic de 20 000 persones, gravat i publicat en l'àlbum Live in New York.[28] Cocker també va recórrer Europa i va aparéixer en el programa televisiu alemà Rockpalast.

Década de 1980 (1980–1990)

[editar | editar còdic]

En 1982, Cocker va gravar dos cançons en el grup de jazz The Crusaders per a l'àlbum Standing Tall. Una cançó, «I'm Baix Glad I'm Standing Here Today», va rebre una nominació a un premi Grammy, en la cerimònia del qual Cocker va interpretar el tema junt a The Crusaders. El mateix any, el músic va publicar Sheffield Steel, un nou àlbum influït pel reggae i gravat en The Compass Point All Stars.


Junt en «With a Little Help From My Friends», Cocker va obtindre el seu major èxit comercial en 1982 en la cançó «Up Where We Belong». A petició del productor Stewart Levine, Cocker va gravar la cançó en Jennifer Warnes per a la banda sonora del llarcmetrage Oficial i cavaller. La cançó va obtindre un èxit internacional en alcançar el primer lloc en la llista Billboard Hot 100 i guanyar un Grammy a la millor actuació pop vocal de grup.[2] El duo també va guanyar l'Óscar a la millor cançó original en una cerimònia a on Cocker i Warnes varen interpretar el tema. Varis dies despuix, el músic va ser invitat a un tribut a Ray Charles, en qui va cantar «You Llaure Baix Beautiful».

En 1983, Cocker es va unir a una llarga llistamúsics britànics, incloent Jimmy Page, Eric Clapton, Jeff Beck, Steve Winwood i Bill Wyman, en la gira ARMS Charity Concerts de Ronnie Lane, en la finalitat de recaptar fondos per a l'investigació de l'esclerosis múltiple.[29] Durant una atra gira el mateix any, Cocker va ser arrestat per la policia austríaca despuix de negar-se a tocar alegant que els equips de sò eren inadequats. Els càrrecs varen ser finalment retirats i Cocker va ser posat en llibertat.[30] Poc despuix de l'incident, va publicar Civilized Man, el seu nové àlbum d'estudi, seguit de Cocker un any despuix, dedicat a la seua mare, Madge, que havia mort durant la seua gravació. Una cançó de Cocker, «You Ca Leave Your Hat On», va ser inclosa en el llarcmetrage 9 semanes i mija, estrenat en 1986. Un any despuix, va publicar Unchain My Heart, que va ser nominat a un premi Grammy i va obtindre un repunt en les vendes del músic.[31]

Durant la década de 1980, Cocker va continuar oferint gires al voltant del món, tocant para àmplies audiències en Europa, Austràlia i els Estats Units. En 1988, va tocar en el Royal Albert Hall de Londres i va aparéixer en el programa de televisió The Tonight Show.[32] Despuix de Barclay James Harvest i Bob Dylan, Cocker va ser un dels primers músics occidentals en entrar en la República Democràtica d'Alemània, en concerts en Berlín Este i Dresde.[33] També va tocar per al President dels Estats Units George H. W. Bush en un concert inaugural en febrer de 1989.

Últims anys (1991–2014)

[editar | editar còdic]

Durant la década de 1990, a pesar de disminuir progressivament el seu èxit en els Estats Units, Cocker va continuar gojant de bones vendes en països centreeuropeus com Alemània, Àustria i Suïssa, a l'hora que seguia oferint gires anuals. En 1989, va obtindre el seu primer número un en Àustria i en Suïssa en One Night of Sense.[34][35] En 1992, la seua versió del tema de Bryan Adams «Feel Like Forever» va entrar en la llista UK Singles Chart.[36] El mateix any, va cantar en Sass Jordan la cançó «Trust in Em», inclosa en la banda sonora de El guardaespales. Un any despuix, va ser nominat al premi Brit com a millor britànic masculí.[37]

A lo llarc de la década, Cocker va continuar publicant discs d'estudi en una periodicitat casi anual. En 1994, Have a Little Faith va otorgar a Cocker la seua millor posició en el Regne Unit, a on va aplegar al lloc nou en la llista UK Albums Chart, i va ser certificat disc d'or per la British Phonographic Industry (BPI). Treballs com Across from Midnight, Organic i No Ordinary World, publicats en la segona mitat de la década, varen entrar en el top 10 de països com Alemània, Suïssa i Països Baixos i varen ser certificats disc d'or i platí en varis països europeus, a on les vendes dels seus discs varen continuar manteníendose. En 1998 va cantar a duo en l'italià Eros Ramazzotti, en el concert d'este últim, en Munich: la cançó "All I Need To Know – Difenderò", sent un verdader èxit.[38][39]


El 2 de juny de 2002, Cocker va tocar «With a Little Help from My Friends» acompanyat de Phil Collins i Brian May en el concert Party at the Palace en els jardins del Palau de Buckingham, un event en commemoració del Jubileu d'Or d'Isabel II.[40] En 2007, va participar en un paper menor en la película A través de l'univers com a cantant principal de «Menja Together», una atra cançó de The Beatles.[41] El mateix any, va rebre l'Orde de l'Imperi britànic en el Palau de Buckingham pels seus «servicis a la música».[42] Per a celebrar el seu nomenament, Cocker va oferir dos concerts en Londres i en la seua ciutat natal de Sheffield, a on també va ser guardonat en la placa Sheffield Legends en l'Ajuntament.[43]


En abril i maig de 2009, Cocker va realisar una gira nortamericana en apoyo de el seu àlbum Hymn for My Soul. Ademés, va cantar la cançó «Little Wing» en l'àlbum de Carlos Santana Guitar Heaven: The Greatest Guitar Classics of All Clave, publicat en 2010. El mateix any, Cocker va tornar a eixir de gira com a promoció del seu següent treball, Hard Knocks, número un i disc de platí en Alemània.[44]

Malaltia i mort

[editar | editar còdic]

Durant els últims anys de la seua vida, Cocker va patir un càncer de pulmó que no va transcendir a l'opinió pública fins a finals de 2014. El 17 de setembre de 2014, durant un concert en el Madison Square Garden, el seu amic Billy Joel va comentar que Cocker «no està molt be en este moment» i va respalar la seua inclusió en el Saló de la Fama del Roc and Roll.[45]


El 22 de decembre de 2014, Cocker va fallir a causa del càncer en Crawford (Colorat), rodejat de la seua família.[46][47] En una nota de prensa, esta va comunicar que el músic seria enterrat despuix d'un funeral privat i va demanar que, en lloc de flors, es realisaren donacions a The Cocker Kids' Foundation, una fundació no lucrativa dedicada a l'ajuda a jóvens.[48] Paul McCartney i Ringo Starr, els dos membres de The Beatles encara vius, es varen sumar a una llarga llista de tributs de companyers de professió com Tom Morello, Steven Tyler, Boy George, Bryan Adams, Joe Walsh i Peter Frampton.[49][50]

Premis i candidatures

[editar | editar còdic]
Any Premi Categoria Treball nominat Resultat
1982 Premis Grammy Grammy a la millor actuació pop vocal de grup «Up Where We Belong»
(duo en Jennifer Warnes) 		Guanyador[51]
Premis Óscar Óscar a la millor cançó original Guanyador[52]
Globos d'Or Globo d'or a la millor cançó original Guanyador
1988 Premis Grammy Grammy a la millor interpretació vocal de roc soliste «Unchain My Heart» Finaliste[53]
1989 Grammy a la millor interpretació vocal de roc masculina Unchain My Heart Finaliste[51]
1990 «When the Night Menges» Finaliste[54]
1991 «You Ca Leave Your Hat On» Finaliste[55]
1993 Brit Awards Millor artiste britànic masculí Finaliste

Discografia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Anexe:Discografia de Joe Cocker.
Àlbums d'estudi

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Joe Cocker dies aged 70». ITV News. Consultat el 22 de decembre de 2014.
  2. ↑ 2,0 2,1 Allmusic. «Joe Cocker - Awards» (en anglés). Consultat el 23 de febrer de 2015.
  3. ↑ Rolling Stone. «100 Greatest Singers» (en anglés). Archivat des d'el original, el 29 de decembre de 2015. Consultat el 30 de març de 2015.
  4. ↑ «Index entry». FreeBMD. Office for National Statistics. Consultat el 22 de decembre de 2014.
  5. ↑ 5,0 5,1 Bean, 2003, p. 6-9.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 «The Story-Part One:On the runway to fame». cocker.com. Archivat des d'el original, el 30 de juliol de 2008. Consultat el 10 de decembre de 2008.
  7. ↑ Dò Hale. Sounds of the 60s, Don Hale, pp. 33–. ISBN 978-1-907163-22-7.
  8. ↑ The Guardian. «Joe Cocker, Grammy Award-winning singer dies at age of 70» (en anglés). Consultat el 30 de març de 2015.
  9. ↑ Bean, 2003, p. 28.
  10. ↑ The Guardian. «Back in the Summer of Love, with a little help from my friends ...» (en anglés). Archivat des d'el original, el 28 de decembre de 2014. Consultat el 30 de març de 2015.
  11. ↑ Bean, 2003, p. 43-45.
  12. ↑ Bean, 2003, p. 48-49.
  13. ↑ Neill, Andrew (2005). Anyway Anyhow Anywhere, Sterling Publishing Company, Inc., p. 146. ISBN 1-4027-2838-7.
  14. ↑ Bean, 2003, p. 54-55.
  15. ↑ Bean, 2003, p. 58-60.
  16. ↑ Bean, 2003, p. 61.
  17. ↑ BBC. «Isle of Wight Festival.- History» (en anglés). Consultat el 22 de decembre de 2014.
  18. ↑ Joe Cocker: l'art de cantar en els budells Consultat el 18 d'abril de 2022
  19. ↑ Air Guitar: Síndrome de Joe Cocker Consultat el 18 d'abril de 2022
  20. ↑ «Joe Cocker Dies Of Lung Cancer At 70». www.prefixmag.com. Consultat el 23 de decembre de 2014.
  21. ↑ Bean, 2003, p. 70.
  22. ↑ Bean, 2003, p. 96.
  23. ↑ «Joe Cocker». Prescott Courier. Consultat el 27 de decembre de 2008.
  24. ↑ Bean, 2003, p. 110.
  25. ↑ Bean, 2003, p. 112-14.
  26. ↑ Bean, 2003, p. 120.
  27. ↑ Bean, 2003, p. 140.
  28. ↑ Bean, 2003, p. 143.
  29. ↑ «Jeff Beck Opens Up About Roc and Roll Hall of Fame Gigs with Clapton Jeff Beck Group Reunion Prospects». Rolling Stone. Archivat des d'el original, el 19 de juliol de 2009. Consultat el 31 de març de 2015.
  30. ↑ Bean, 2003, p. 160.
  31. ↑ Bean, 2003, p. 167.
  32. ↑ Bean, 2003, p. 178.
  33. ↑ Cockerwiese, Dresden.
  34. ↑ austriancharts.at. «Joe Cocker - One Night of Sense» (en anglés). Consultat el 26 de març de 2015.
  35. ↑ Hit Parade. «Joe Cocker - One Night of Sense» (en alemà). Consultat el 26 de març de 2015.
  36. ↑ Bean, 2003, p. 189.
  37. ↑ Brit Awards. «Brit Awards: Best British Male» (en anglés). Archivat des d'el original, el 2 de febrer de 2014. Consultat el 21 de març de 2015.
  38. ↑ British Phonographic Industry. «Certified Awards» (en anglés). Archivat des d'el original, el 27 de juny de 2019. Consultat el 10 d'abril de 2014. Nota: Introduir «Joe Cocker» en el camp de busca, seleccionar «Artist» en «Search by», «Album» en «By format» i fer clic en «Search»..
  39. ↑ Swiss Charts. «Awards: Joe Cocker» (en alemà). Consultat el 30 de març de 2015.
  40. ↑ The Telegraph. «Huge crowds party at Palace concert» (en anglés). Consultat el 31 de març de 2015.
  41. ↑ Hartlaub, Peter (14 de setembre de 2007). «'Across the Universe' recycles songs, offers great visuals». Sant Francisco Chronicle. Consultat el 27 de decembre de 2008.
  42. ↑ «Rushdie and Eavis lead honours». BBC News. Consultat el 27 de decembre de 2008.
  43. ↑ 24dash.com. «Joe Cocker to join Sheffield's 'hall of fame'» (en anglés). Archivat des d'el original, el 26 de juny de 2015. Consultat el 31 de març de 2015.
  44. ↑ charts.de. «Joe Cocker» (en alemà). Consultat el 10 de març de 2014.
  45. ↑ Jeff Giles. «Billy Joel Says Joe Cocker Is ‘Not Very Well Right Now’». Ulimate Roc Classic.com. Consultat el 31 d'octubre de 2014.
  46. ↑ «Joe Cocker dies aged 70». ITV News. Consultat el 22 de decembre de 2014.
  47. ↑ Quillen, Matt. «Musician Joe Cocker dies at age 70». WLOX. Archivat des d'el original, el 22 de decembre de 2014. Consultat el 22 de decembre de 2014.
  48. ↑ Joe Cocker Official Website. «Joe Cocker Dies At Age 70» (en anglés). Archivat des d'el original, el 2 d'abril de 2015. Consultat el 31 de març de 2015.
  49. ↑ Softpedia. «Singer Joe Cocker Dies Aged 70, Celebrities React» (en anglés). Consultat el 31 de març de 2015.
  50. ↑ Gillman, Ollie. «Sir Paul McCartney and Ringo Starr lead tributes to singer Joe Cocker after he dies aged 70 following battle with lung cancer». Daily Mail. Consultat el 22 de decembre de 2014.
  51. ↑ 51,0 51,1 «Grammy Awards: Best Roc Vocal Sol Performance» (en anglés). Roc on the Net. Consultat el 14 d'abril de 2011.
  52. ↑ «The 55th Academy Awards (1983) Nominees and Winners». oscars.org. Archivat des d'el original, el 6 d'octubre de 2014. Consultat el 20 de març de 2015.
  53. ↑ «[1]», The Telegraph (Nashua)|The Telegraph, Telegraph Publishing Company. Consultat el 9 d'abril de 2011 (en anglés).
  54. ↑ «[2]», Deseret News, Deseret News Publishing Company. Consultat el 14 d'abril de 2011 (en anglés).
  55. ↑ «[3]», Claves-News, The New York Claves Company. Consultat el 14 d'abril de 2011 (en anglés).
Bibliografia
  • Bean, Julian P. (2003). Joe Cocker: The Authorised Biography (en anglés), Londres: Virgin Books. ISBN 1-85227-043-8.
  • (1975) The New Musical Express Book of Roc (en anglés), Star Books. ISBN 0-352-30074-4.
  • Guinness Book of British Hit Singles (en anglés). ISBN 0-85112-190-X.
  • The Guinness Book of 500 Number One Hits (en anglés). ISBN 0-85112-250-7.
  • Guinness Book of British Hit Albums (en anglés). ISBN 0-85112-619-7.
  • Guinness Rockopedia (en anglés). ISBN 0-85112-072-5.
  • The Great Roc Discography (en anglés). ISBN 1-84195-017-3.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Plantilla:Categoria Commons


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Joe_Cocker&oldid=847843»