Llengües paleoeuropeas

Erro al crear miniatura:

Mapa de les llengües paleoeuropeas conegudes i les de les llengües substrat sospitades.

Les llengües paleoeuropeas són les llengües en la seua majoria desconegudes que es parlaven en l'Europa neolítica (c. 7000) i la de l'Edat del Bronze (c. 3200), abans de l'expansió de les famílies llingüístiques indoeuropea i urálica. La gran majoria de les poblacions europees modernes parlen llengües indoeuropeas. No obstant, fins a l'Edat del Bronze, les llengües no indoeuropeas predominaven en tot el continent. Els parlants de llengües paleoeuropeas es varen assimilar gradualment a les comunitats llingüístiques dominades per indoeuropeos, lo que va conduir a la seua extinció, en l'excepció del vasc, que seguix sent l'únic descendent supervivent d'una llengua paleoeuropea.

Existix un terme relacionat, «preindoeuropeo» que es referix de forma més general a les diverses llengües que es parlaven en Eurasia abans de les migracions indoeuropeas. Esta categoria inclou les llengües paleoeuropeas (llevat aquelles que varen ser reemplaçades per llengües urálicas), junt en atres d'Àsia occidental, central i meridional.

Història

Situació llingüística en el Neolític

Fins a l'Edat del Bronze, l'equilibri entre llengües indoeuropeas i no indoeuropeas en Europa era l'invers, les paleoeuropeas d'afiliació no indoeuropea dominaven el panorama llingüístic.

El llingüiste Donald Ringe, basant-se en els principis generals de geografia llingüística per a societats tribals pre-estat i les llimitades senyes sobre llengües no indoeuropeas coneguts, sugerix que l'Europa neolítica posseïa un panorama llingüístic molt divers, en moltes famílies llingüístiques sense vínculs llingüístics recuperables entre sí, de forma similar a la Norteamérica occidental abans de la colonisació europea. Ringe creu que la regió costera mediterrànea albergava numeroses llengües i famílies llingüístiques, mentres que la costa atlàntica (incloses les illes britàniques) presentava una diversitat alguna cosa menor, pero significativa. En l'interior del continent provablement hi havia una diversitat llingüística moderada, llevat provablement en els Alps i les zones montanyoses de la balcàniques. En canvi, Escandinavia provablement va presentar una varietat llingüística relativament escassa. Ringe estima que podria haver al voltant de 60 llengües en Europa en eixa época, pertanyents a aproximadament 40 famílies llingüístiques i 30 troncs llingüístics. L'arqueòlec David W. Anthony postula que podria haver entre 20 i 40 "comunitats llingüístiques" en Europa durant el Neolític tardà.

Migracions indoeuropeas i urálicas

Segons l'hipòtesis dels kurganes, àmpliament acceptada, els parlants de llengües indoeuropeas migraron al continent europeu des de la seua terra ancestral ubicada en l'estepa póntica durant el tercer mileni a. C., reemplaçant gradualment a les poblacions de llengües paleoeuropeas existents. Si ben no es poden descartar migracions substancials de pobles de parla indoeuropea, és improvable que es produïxquen tongades de població a gran escala; grups més menuts en influència econòmica o política podrien haver provocat que els parlants de llengües paleoeuropeas adoptaren la seua llengua a lo llarc de generacions. En este procés, els parlants de llengües paleoeuropeas varen ser absorbits gradualment per comunitats llingüístiques dominades per llengües indoeuropeas. En l'única excepció del vasc, estes llengües paleoeuropeas varen decaure baix la pressió de la indoeuropeización i finalment es varen extinguir.

Les llengües urálicas es varen estendre a Escandinavia i la regió bàltica des de l'est. Les llengües sami formen part de la família urálica, pero mostren una important influència de substrat d'una o més llengües extintes. S'estima que els ancestros dels sami varen adoptar una llengua urálica fa menys de 2500 anys. També hi ha vestigis de llengües indígenes de la mar Bàltica en les llengües fineses, encara que estos són més modests. Ademés, atres llengües urálicas en Europa han pres préstams primerencs de llengües no indoeuropeas no identificades.

Llengües paleoeuropeas i substrats reconstruïts

Llengües paleohispánicas

• Llengües vascónicas
  • Aquitano – un parent propenc, potser un ancestro directe, del vasc modern.
  • Protovasco : la forma ancestral del vasc reconstruïda a partir dels dialectes vascs atestats.
    • Vasc (euskara) – l'única llengua paleoeuropea que es conserva.
  • ? Ibèric – potser un parent del aquitano i el vasc, pero no confirmat.
• Tartésico – sense classificar; possiblement relacionat en l'ibèric, si no relacionat en el indoeuropeo.

Respecte a les atres llengües paleohispánicas, són indoeuropeas com el celtíbero i el lusitano. Encara que unes atres solament poden identificar-se indirectament a través de topònims, antropónimos o teónimos citats per fonts romanes i gregues. La majoria de les inscripcions es varen trobar escrites en els alfabets fenicio o grec.

Llengües paleoitálicas

• Llengües tirsénicas
  • Etrusc – en el nort i centre d'Itàlia
  • Rético – en el nort d'Itàlia i Àustria
  • Lemnio – en la zona del Egeo. L'evidència llingüística apunta a una relació en les llengües tirsénicas, encara que no està clar cóm va aplegar a parlar-se el lemniano en esta zona.
  • ? Camúnico – pot pertànyer a les llengües tirsénicas, encara que l'evidència és llimitada.
• Paleo-cors
• Paleo-sardo
• Piceno del Nort – alternativament, pot ser indoeuropea o una falsificació.
• Sicano
• Élimo – conegut a partir d'algunes monedes i fragments epigràfics de Sicília.

Àrea del Egeo

• Substrat pregriego: el grec antic estava fortament influenciat per un o més substrats no indoeuropeos; encara existix debat sobre si les paraules gregues d'orige anatolio deuen interpretar-se com a resultat de préstams posteriors o evidència d'un substrat indoeuropeo (anatolio) en Grècia.
• Minoico – llengua de l'escritura llineal A.
• Eteocretano – pot ser descendent del minoico, pero açò és incert.
• Chipro-minoico
• Eteochipriota – pot ser descendent del chipro-minoico

Europa del Nort

• Hipòtesis del substrat germànic
• Gran Bretanya i Irlanda
  • Hipòtesis del substrat goidélico
• Substrat pre-ugrofinés
  • Substrat pre-sami: una o més llengües de substrat de les llengües sami, potser basades en l'ubicació geogràfica
    • Paleo-lápico
  • Substrat prefinés: subyacer al desenroll del protofinés; possiblement relacionat en el substrat pre-sami.

Uns atres

• Hipòtesis del substrat vascónico
• Substrat prealbanés, possiblement relacionat en el substrat pre-grec

Bibliografia

• Aikio, Davant. «An essay on substrate studies and the origin of Saami», Etymologie, Entlehnungen und Entwicklungen (vol. 63), Helsinki: Société Néophilologique, pp. 5–34. ISBN 978-951-9040-19-6.
• Anthony, David W. (2007). org/details/horsewheellangua0000anth The Horse, the Wheel, and Language: How Bronze-Age Riders from the Eurasian Steppes Shaped the Modern World, Princeton University Press. ISBN 978-0691058870.
• Gorrochategui, Joaquín. «The Relationship between Aquitanian and Basque: Achievements and Challenges of the Comparative Method in a Context of Poor Documentation», Language Change and Linguistic Diversity: Studies in Honour of Lyle Campbell, Edinburgh University Press, pp. 105–129. doi:10.1515/9781474488143-010. ISBN 978-1-4744-8814-3.
• Haarmann, Harald (2005). Lexikon der untergegangenen Völker: von Akkader bis Zimbern, 2012 edició, C. H. Beck. ISBN 978-3-406-63469-7.
• Haarmann, Harald (2011). Dones Rätsel der Donauzivilisation: die Entdeckung der ältesten Hochkultur Europas, C. H. Beck. ISBN 978-3-406-62210-6.
• Haarmann, Harald (2014). «Ethnicity and Language in the Ancient Mediterranean», A Companion to Ethnicity in the Ancient Mediterranean, Chichester, West Sussex: John Wiley & Sons, pp. 17–33. doi:ch2 10.1002/9781118834312. ch2. ISBN 9781444337341.
• Häkkinen, Jaakko. “sgr. fi/sust/sust264/sust264_hakkinenj. pdf Early contacts between Uralic and Yukaghir”. Suomalais-Ugrilaisen Seuran Toimituksia − Mémoires de la Société Finno-Ougrienne (264): 91–101. Helsinki: Finno-Ugric Society.
• Lehmann, Winfred P. (2002). Pre-Indo-European, Journal of Indo-European Studies Monograph Séries. ISBN 978-0-941694-82-7.
• Ringe, Donald (2013). «The Linguistic Diversity of Aboriginal Europe», Grammatica et verba / Glamor and verve. A festschrift for Hans Henrich Hock, Beech Stave Press. ISBN 978-0-9895142-0-0.
• Vennemann, Theo (2011). Europa Vasconica - Europa Semitica, Walter de Gruyter. ISBN 978-3-11-090570-0.
• Woodard, Roger D. (2008). org/details/ancientlanguages00roge The Ancient Languages of Europe, Cambridge University Press. ISBN 978-1-139-46932-6.

Atres llectures

• Beltrán Lloris, Francisco (20 de agost 2020). “Palaeo-European studies: languages, writings, epigraphic cultures”. Palaeohispanica (20): 13–25. doi:10.36707/palaeohispanica. v0i20.398. ISSN 1578-5386.
• Haarmann, Harald (1991). «Pre-Indo-European Writing in Old Europe as a Challenge to the Indo-European Intruders», Indogermanische Forschungen (vol. 96), Strasbourg: Walter de Gruyter, pp. 1–8.
• Pixes, Bernard (2003). «A genealogy of stratigraphy theories from the Indo-European west», Language Contacts in Prehistory: Studies in Stratigraphy, John Benjamins Publishing. ISBN 978-90-272-4751-3.
• Polomé, Edgar C. (1990). «Types of Linguistic Evidence for Early Contact: Indo-Europeans and Senar-Indo-Europeans», org/details/whenworldscollid0000unse When Worlds Collide: The Indo-Europeans and Pre-Indo-Europeans, Karoma Publishers. ISBN 978-0-89720-090-5.