Idioma aquitano

Erro al crear miniatura:

Idioma aquitano

El aquitano o vasc arcaic va ser un idioma parlat a abdós costats dels Pirineus, en un territori entre el riu Garona i la serra de la Demanda, considerat un antecessor del modern vasc. Provablement es va extinguir en l'Alta Edat Mija.

Està testimoniat entre els sigles Plantilla:SIGLE-Plantilla:SIGLE d. C. i es trobava en contacte llingüístic en el llatí. Este fet es reflectix que molts dels préstams llatins en vasc modern mostren signes d'haver sofrit els mateixos canvis fonètics que les paraules patrimonials del vasc, la qual cosa revela que eixos préstams llatins es varen donar en época molt antiga. No es conserven texts sancers llarcs, encara que sí inscripcions epigràfiques que contenen ademés uns 400 antropónimos i 70 teónimos, molts d'ells transparentemente interpretables des del protoeuskera.

Aspectes històrics, socials i culturals

Història

Artícul principal → Història del vasc.

Tribus prerromanas

Segons els historiadors romans Estrabón, Plinio el Vell, Pomponio Mela, Lucio Floro o Silio Itálico, la zona en la que s'han trobat restants de l'idioma aquitano estava habitada en temps prerromanos per diverses tribus l'idioma de les quals i filiació són desconeguts.^{cita requerida} La distribució de Ptolomeo, la més completa, era la següent:^{cita requerida}

• Aquitanos, grup d'al voltant de 20 tribus (segons Estrabón) que estaven entre el riu Garona i els Pirineus.
• Vascones, que ocupaven lo que hui és Navarra, noroest d'Aragó i noreste de La Rioja.
• Jacetanos, establits a l'est dels vascones fins a Lleida i Osca.
• Autrigones, establits entre el riu Asón i el riu Nervión, encara que la majoria de les fonts els consideren celtes.
• Caristios, establits entre el riu Nervión i el riu Deva en l'actual Guipúscoa, encara que vàries fonts els consideren celtes.
• Várdulos, que ocupaven l'actual Guipúscoa a excepció de la vall del Deva i del Bidasoa, encara que la majoria de les fonts els consideren celtes.
• Berones, establits entre Soria, La Rioja, Àlaba i sur de l'actual Navarra, entre els aquitanos i celtes.

La major part dels restants epigràfics aquitanos s'han trobat en la zona de les tribus aquitanas (curs superior del riu Garona), en zona vascona (actual Navarra) i en zona berona (actuals La Rioja i Soria).

Orige del aquitano

El aquitano històric seria successor o descendent directe del protoeuskera, reconstrucció deductiva realisada per Mitxelena del vasc des de l'arribada dels celtes fins al primer contacte en el llatí. En molts casos els testimonis del aquitano igualen als del protoeuskera, per lo que les diferències entre el protoeuskera i el aquitano semblen menors que les existents entre protoeuskera i vasca modern. Sobre el parentesc i orige del vasc-aquitano s'han plantejat les hipòtesis:

• Orige autòcton: Indica que el vasc s'hauria desenrollat des de molt antic per pobles assentats durant el paleolític superior en lo que actualment és el suroest de França i nort de la península ibèrica. L'evidència disponible és que, en temps romans, els habitants de la zona compresa entre el riu Garona al nort i la serra de la Demanda al sur parlaven una llengua que sembla ser clarament un antecessor del modern vasc, llengua que es va denominar aquitano. Els primers restants de noms aquitanos varen aparéixer al nort dels Pirineus, en Aquitània; no obstant, posteriorment han aparegut abundants restants en zones de Navarra, La Rioja i Soria.

• Vasc-iberisme: Esta teoria està relacionada en el cridat vasc-iberisme, que veu en l'íbero una llengua emparentada en el vasc, teoria popularisada per Humboldt (1913, 1914-17).

• Parentesc en el bereber: Esta teoria indica que el vasc hauria aplegat del nort d'Àfrica. Es comparen algunes formes lèxiques en el bereber i el guanche, que és clarament una atra llengua bereber. Més recentment Murakovsky (1969, 1981), especialiste en llengües africanes, ha tractat d'aportar nova evidència, encara que Trask analisa estos treballs i senyala notoris errors (considera erròneament préstams llatins al vasc potencials cognados anteriors a l'arribada a la península ibèrica del llatí), distorsió (paraules vasques mal transcritas o deficientemente segmentades). No obstant, s'han trobat algunes formes que indiquen que va poder existir contacte llingüístic entre el vasc i el bereber, encara que definitivament no un orige comú.

• Parentesc en les llengües caucásicas: Esta hipòtesis planteja que el vasc estaria emparentat en les llengües del Caucas. Schuchardt (1913) va ser el primer en citar alguns paralels en les llengües caucásicas. Un dels investigadors més actius en esta hipòtesis va ser l'alemà Karl Bouda (1948, 1949, 1951, 1952). Esta conexió és poc convincent i es compara,, per eixemple, la marca de plural d'alguns pronoms en vasc -tzu en el sufix plural del abkhaz -cʷa, el vasc haragi -'carn'- en el circasiano lə, vasc etxe en el lak ča 'cabanya', i una série de propostes poc o res convincents. No obstant, els primers intents de relacionar vasc i llengües caucásicas ignoren per complet la fonologia del vasc arcaic i comparen directament el vasc modern (incloent paraules que de fet són préstams llatins o romançades) en llengües caucásicas. Per una atra part, l'existència de construccions ergatives en caucásico i vasc no és cap evidència forta, ya que l'ergatividad és un fenomen molt estés en totes les llengües del món, i famílies de llengües clarament no relacionades presenten també ergatividad.

• Macrofamilia dene-caucásica: Derivada de l'anterior, segons la qual les llengües caucásicas pertanydrien a una macrofamilia junt en l'etrusc i atres llengües desaparegudes, formant l'hipotètica macrofamilia dené-caucásica. Per les mateixes raons per les que la conexió caucásica és insostenible, menys ho és la conexió en el na-dené o les llengües sinotibetanas. Les semblances aduïdes són poques, contenen errors de transcripció, segmentaciones arbitràries de paraules, semblen desconéixer en gran modo les formes antigues del vasc, etc.

Trask conté una revisió crítica dels parentesc entre el vasc-aquitano en atres llengües d'Europa i Àfrica. Cap de les propostes supera els test de trobar un número suficient de cognados lèxics que continguen correspondències fonètiques regulars que permeten assegurar que existixca un parentesc filogenético provat.

Fonts del aquitano

Erro al crear miniatura:

Localisació dels rastres de noms aquitanos en esteles funeràries de l'época de l'Imperi Romà

Es tenen molt pocs texts complets, encara que sí inscripcions sobre pedra d'aproximadament 400 antropónimos i 70 teónimos aquitanos, molts interpretables des del vasc modern.

Alguns dels noms són els següents:

• Umme sahar (Lerga, Navarra), llegit per Marcos Pous (1960) i Koldo Mitxelena com Umme saharri (trad. "al fill major") o com a nom personal Ummesahar per Joaquín Gorrochategui.
• Narhungesi (Lerga, Navarra), equivalent al Narhonsus aquitano.
• Abisunhari (Lerga, Navarra), sense paralels, pero terminant en -har en aspiració despuix d'una nassal, de la mateixa manera que en Aquitània
• Dusanharis (Sofuentes, Saragossa)
• Serhuhoris (Valpalmas, Saragossa)
• Eihar (Taula de Contrebia), defensor de Salluienses en el litigi de l'us de l'aigua.
• Uxama Barca (Espill, Àlaba), si ben el primer component significa «superior» en celta, el component Barca podria ser interpretat per mig d'un derivat del vasc ibar (vall).
• Illuna (o Eluna, en Trespuentes), com antropónimo femení a l'estil de teónimos aquitanos com Ilunni, els quals es poden interpretar per mig del vasc ilhun / ilun (obscur).
• Helasse (en Miñano Major) és un teónimo de fonètica aquitanovasca per la H aspirada, la S geminada i la vocal final.
• Beltesonis (en Andrearriaga, prop d'Oiartzun, l'antiga Oiasso vascona), relacionat en el vasc bel-, beltz (negre).
• Losae (Lerate i Cirauqui) i Loxae (Arguiñaniz), relacionat en lotsa (vergonya).
• Larrahe (Mendigorria), en la mateixa terminació de Artahe i Herauscorritsehe i relacionat en larre (prat).
• Lutbelscottio, antropónimo que apareix junt a Sintilla en una estela del poble fronteriç de Sant Román de Sant Millán (Àlaba)
• Luntbelsar, un atre antropónimo que va aparéixer en la mateixa localitat anterior.
• Getaria (en zona várdula segons la Geographia de Ptolomeo), és un topònim relativament recent, ya que si la seua etimologia fora el llatí CETARIA (fàbrica de salazones de peix), oferiria una evolució fonètica atribuible al vasc, en sonorización de la oclusiva inicial que ademés queda sense palatalizar, no sonoriza la oclusiva intervocàlica, ni crea -ai- secundari des de -ÀRIA.
• Sesenco (L'Estany, Soria), nom indígena transparent en vasc (Gómez-Pantoja i Alfaro 2001). En vasc actual, zezenko (torete).

Aquitano i modern vasc

A pesar de la distància temporal entre el vasc arcaic i els antropónimos euskéricos d'el XI i els texts llarcs del [[Lliteratura escrita en vasca durant el sigle XVI|XVI]], la rodalia entre estos i el vasc arcaic ha segut bàsica per a entendre esta etapa de l'història del vasc.

Vasc arcaic	Vasc batúa (estàndar)	Significat
andere, andre-	andere, andre	senyora, dama
belex, -belex, -bel(i)s	beltz	negre
cis(s)on	gizon	home
nescato	neska (neskato s'usa com diminutiu)	chica
sembe-	seme (<**senbe)	fill
seni	senide (<**seni)	chiquet, germà
sahar	zahar	vell
corri	gorri	roig
-co	-ko	sufix genitiu locatiu
-tar	-tar	sufix gentilici

Extensió geogràfica

Erro al crear miniatura:

Alguns rastres geogràfics del vasc.

Erro al crear miniatura:

Extensió hipotètica del vasc arcaic en el I, segons Luis Núñez Astrain.

Fonts disponibles

Per a determinar l'extensió del vasc arcaic en l'época romana, s'han utilisat els següents métodos, ordenats de major a menor fiabilitat:

1. Epigrafia únicament en vasca: método ideal pero es carix d'este tipo d'epigrafia.
2. Antropónimos en vasca dins d'epigrafia llatina: el método més utilisat per l'abundància d'epigrafia llatina, encara que este haja comportat deixar zones «en blanc», a on alguns creuen que la llengua parlada va poder ser el vasc, pero l'epigrafia no ho confirma.
3. Antropónimos euskéricos en texts clàssics en llatí: este método no és aplicable al no haver texts clàssics que complixquen este requisit.
4. Antropónimos euskéricos en texts medievals en llatí o lengues romançes: método preferible al següent, en evitar les possibles corrupció.
5. Topònims actuals d'orige euskérico: en est caldria incloure l'estudi dels topònims acabats en -òs i -ues, propis del vasc.

Dins de l'onomàstica es distinguixen els teónimos (noms de deidades o deus) d'antropónimos (noms de persona), distinció de gran importància per la distinta permanència d'abdós en el temps, puix mentres els antropónimos serien canviants segons modes i costums, els teónimos serien més inalterables pel seu significat religiós. És per això que la presència de teónimos euskéricos seria un millor exponent de l'indigenisme local, que els antropónimos.

Extensió

Erro al crear miniatura:

En negreta es mostren els pobles provablement preindoeuropeos que podrien haver parlat vasc arcaic o atres llengües possiblement emparentades en esta durant el I.

Existixen indicis toponímics i epigràfics per a pensar que la llengua aquitana es parlava a abdós costats dels Pirineus, cap a l'est per lo manco fins al vall d'Arán. Ho indiquen, per eixemple, noms de llocs terminats en -vos, -osse, -ons, -ost i -oz, que es consideren d'orige aquitano. El binomi Biscarrosse/Biscarrués és un eixemple d'eixe cas: provindria de la conjunció de bizkar ("loma, tossal; esquena", en vasc actual) i hotz ("fret, freda", en vasc actual). Respecte als restants epigràfics, la major concentració de restants s'ha trobat en el curs superior del riu Garona, al nort, i en els llímits entre les actuals províncies espanyoles de la Rioja i Soria, al sur.

Existixen des d'antic indicis de la relació entre Novempopulania i l'idioma aquitano. Durant la conquista romana de la Galia per Juliol César, es va cridar Aquitània al territori entre el Garona i els Pirineus. Habitat per un poble de ginets, el propi César els diu distints en usos, costums i llengua dels celtes de Galia. En l'Edat Mija, este mateix territori es va cridar Gasconya, nom derivat de Vasconia.

Els vascones, que ocupaven aproximadament lo que és la moderna Navarra, són generalment considerats parlants d'idioma aquitano o un idioma emparentat. En general, els jacetanos també es consideren de parla aquitana.

La frontera llingüística occidental del aquitano/proto-vasc no està clara. Per un costat, la toponímia vasca s'estén per tot l'actual País Vasc fins a zones de la moderna Cantàbria, La Rioja i la província de Burgos. Per un atre costat, en la part occidental de lo que és el modern País Vasc persistixen elements toponímics de substrat celta o indoeuropeo que es troben mesclats o superposts a topònims geogràfics vasc-aquitanos, com és el cas del nom de certs rius o montanyes (Butrón, Nervión, Dega/Deva) o la presència, sobretot en Viscaya, de topònims en el sufix -ika.

En l'antiguetat, les fonts romanes afirmen que dites zones estaven habitades per les tribus dels caristios, várdulos i autrigones, sense indicar una filogenia clara entre elles ni en els pobles del seu entorn, Donada l'ambigüitat de les proves llingüístiques, s'ha supost, segons l'autor, que eren parlants de llengües celtes, opinió recolzada aixina mateix per la presència de castros de cultura material tipo celta en Viscaya, o emparentades en el aquitano opinió recolzada per l'enorme preponderancia de toponímia vasca en la zona, i per la dificultat d'associar una cultura material a un substrat llingüístic com ejemplifica el fet de que castros semblants als de Viscaya també es troben en Aquitània. A voltes es discutix sobre si estes tribus podrien haver segut simplement partix dels pobles càntabres; els topònims de poblacions donades per Plinio el Vell i Pomponio Mela en relació en estes tribus sugerixen una relació cèltica, encara que esta filogenia solament pot establir-se clarament en els autrigones, que haurien ocupat la zona compresa entre els rius Oja, Ebre i Oca en l'actual província de Burgos, d'a on s'ha sugerit que podrien haver segut simplement una tribu càntabra o estar estretament emparentats en els mateixos. Açò no obstant no oferix molta informació concernent a l'identitat llingüística dels habitants de l'actual País Vasc, i simplement confirma que la frontera llingüística del aquitano/proto-vasc antic es trobava en Burgos, com per un atre costat sugerix l'extensió occidental de la toponímia vasca. Finalment, els càntabres, que es creu era un poble d'orige celta, estaven o ben emparentats o eren aliats molt propencs dels aquitanos, als que varen socórrer en tropes durant la conquista romana. Açò podria indicar que la zona occidental de l'actual País Vasc podria haver segut una zona de criollización o una regió de transició llingüística Les dificultats de classificar als caristios, várdulos i autrigones es deuen sobretot a la carència de fonts epigràfiques o escrites en les zones de les modernes províncies de Viscaya i Guipúscoa, que no apareixen fins a l'Edat Mija. Açò, per una part, impedix saber qué llengua es parlava en la zona en eixa época, pero, per una atra, podria explicar la pervivencia del vascuence en el territori per l'aparent desinterés dels romans per la zona.

Descripció llingüística

El coneiximent del aquitano històric és llimitat, ya que en la seua gran majoria les fonts consten d'antropónimos i teónimos, que si be permeten fer-se una idea raonable de la fonologia, no permeten conéixer adequadament la sintaxis, que en general requerix texts continus en la llengua d'una certa llongitut. Per eixa raó, la descripció es restringix a la fonologia.

Els testimonis indirectes del aquitano en ortografia llatina permeten entrevore que el aquitano devia tindre un sistema fonològic molt propenc al reconstruït per Koldo Mitxelena per al protoeuskera. Entre estes traces es poden destacar els següents:

1. La lletra P és poc freqüent en els antropónimos aquitanos: en solament un grapat d'excepcions que sugerixen que és una variant posicional de /b/.
2. En posició intervocàlica els dígrafs TT, CC, NN, RR són tan comuns com les respectives lletres simples, açò es pren com una evidència de que el aquitano oponia en posició intervocàlica consonante fortes i lenes al modo en que es postula per al protoeuskera.
3. També en posició intervocàlica apareix LL pero de manera molt poc freqüent. Ya que en vasc el contrast entre /L - l/ (fortis-lenis) va donar lloc a /l - ɾ/, l'escassea de LL podria indicar que dit canvi ya s'havia donat en part.
4. En solament un parell d'excepcions (MONSVS, VMAR-) la nassal /m/ no apareix en els texts aquitanos llevat com a variant posicional de /n/ davant /b/. Fet que coincidix en l'orige secundari postulat per a la /m/ del vasc modern.
5. La /r/ mai apareix en posició inicial, de la mateixa manera que succeïx en el lèxic patrimonial del vasc.
6. L'aspirada /h/ és molt freqüent en aquitano, no solament en posició inicial i intervocàlica, sino també despuix de sonorantes com a /r, l, n/, que és casi exactament la distribució de l'aspiració que presenten varis dialectes actuals.
7. La fluctuació no sistemàtica de les grafies S, SS, X, XS sugerix que el aquitano tenia més contrasts fonològics entre les sibilants de les que permetia l'alfabet llatí, i eixes grafies serien intents de representar per escrit un tant azarosamente eixos contrasts (d'acort en Mitxelena el protoeuskera hauria tingut com a mínim quatre sibilants <s, **ts, **z, **tz> (o inclús 6 si s'afigen com a variants expressives <x, **tx>).

Vore també

• País Vasc
• Vasc
• Idioma protovasco
• Idioma ibero
• Llengües paleohispánicas
• Vasconización tardana

Bibliografia

• (2001).Palaeohispanica.1

21-33.Consultat el 11 de decembre de 2022..

• Gorrochategui Churruca (1984). Estudie sobre l'onomàstica indígena d'Aquitània, 1 edició, Universitat del País Vasc. ISBN 978-84-7585-013-9.
• Gorrochategui, Joaquín (1993): «L'onomàstica aquitana i la seua relació en l'ibèrica», Llengua i cultura en la Hispania prerromana, pp. 609-634.
• Gorrochategui, Joaquín (1995): «The Basque Language and Its Neighbors in Antiquity», Towards a History of the Basque Language, pp. 31-63.
• Gorrochategui, Joaquín (2020). Vascónico-aquitano. Llengua, escritura, epigrafia, Prenses de l'Universitat de Saragossa. ISBN 978-84-1340-151-5.
• Hoz, Javier de (1995): «El poblament antic dels Pirineus des del punt de vista llingüístic», Muntanyes i Població. El passat dels Pirineus dones d'una perspectiva multidisciplinària, pp. 271-297.
• Michelena, Luis (1954): «D'onomàstica aquitana», Pirineus 10, pp. 409-458.
• Morvan, Michel (1996): Els origines linguistiques du basque, Bordeaux.
• Morvan, Michel (2009): Dictionnaire étymologique basque-français-espagnol, Internet/Lexilogos.
• Núñez Astráin (2003). erabili. com/zer_berri/muinetik/dokumentuak/2004/El_Euskera_Arcaico_Extension_y_Parentescos. pdf%20 El Vasc arcaic. Extensió i parentesc, 1 edició, Tafalla: Txalaparta. ISBN 978-84-8136-300-5.
• (2002).Fontes Linguae Vasconum.90

197-219.Consultat el 19 de març de 2010.

• Trask, Larry (1995): «Origin and relatives of the Basque Language: Review of the evidence», Towards a History of the Basque Language, pp. 65-99.
• Trask, L. R. (1997) The History of Basque, London/New York ISBN 0-415-13116-2 archive. org/web/20051025043713/http://www. cogs. susx. ac. uk/users/larryt/basque. html
• Velaza, Javier (1995): «Epigrafia i dominis llingüístics en territori dels vascones», Roma i el naiximent de la cultura epigràfica en occident, pp. 209-218.

Enllaços externs

• archive. org/web/20060928071802/http://www. webpersonal. net/jrr/ib8b_sp. htm La llengua aquitana per Jesús Rodríguez Ramos
• awardspace. info/cast/insc_aquitanas. html Imàgens d'inscripcions aquitanas - Eduardo Orduña Aznar
• archive. org/web/20080111114901/http://w3. univ-tlse2. fr/utah/pyrenees-antiques/recherche/langue. htm La langue (aquitaine)
• archive. org/web/20051222174635/http://www. cogs. susx. ac. uk/users/larryt/basque. prehistory. html Prehistory and Connections with Other Languages, una excelent pàgina de Larry Trask en anglés. (en anglés)