Màgia rúnica

Archiu:Brakteat von Djupbrunns.jpg

Bracteato G 205 (entre el s. V i el VII), en un Alu inscrit.

Existixen alguns registres històrics que mostren que les runas ademés d'un sistema d'escritura varen ser usades en fins màgics.^{cita requerida}

Encara que el habilitat de llegir els texts rúnics es va generalisar entre la població escandinava en alvançar l'Edat Mija, durant el periodo de les migracions (sigles III-VIII) les runas eren conegudes solament per una minoria, lo que va propiciar que adquiriren cert halo de secretisme i de que eren d'orige diví. La pròpia paraula runa, procedent del gòtic, prové de la raïl «run-» que significa «secret», «murmuri». Ademés les runas no tenien noms abstractes com les lletres del alfabet llatí, sino que es designaven per paraules comunes que escomençaven pel sò representat per la runa, lo que va favorir que es carregaren del concepte del nom de l'objecte usat i que cada runa es convertira en un símbol d'eixe concepte i es pogueren amprar com a representacions dels mateixos a modo de tarot. També va existir la creència de que les runas tenien el poder de materialisar les fetilla, invocacions o maldiccions escrits sobre determinats objectes. Un erilaz seria un especialiste en gravar runas, una persona experta en el coneiximent de les runas, incloses les seues aplicacions màgiques.

Els primers registres atribuïts a usos màgics daten del periodo entre l'Edat de Ferro romana fins a l'Edat de ferro germànica (s. II-VIII), i consistixen en inscripcions no llingüístiques i aparicions de la paraula «alu (ᚨᛚᚢ)». Les fonts medievals tenen vàries mencions als usos màgics de les runas, principalment en el Edda poètica. Per eixemple, en el Sigrdrífumál es menciona cóm es grava en una espasa en les paraules «runas victorioses» o s'inscriu la runa tyr dos voltes a modo de fetilla. En vàries pedres rúniques apareixen expressions com «runas de poder» o «runas divines», i també figuren maldiccions per a qui destruïxca l'inscripció o profane un lloc sagrat, com per eixemple en la pedra rúnica de Stentoften.

En l'Edat Moderna també apareixen mencions d'estes creències en els relats folklòrics i derivació en les superstició com els Símbols màgics d'Islàndia, el més popular Aegishjalmur. En el XX varen resorgir formes de adivinaació rúnica lligades en principi a l'aparició del Neopaganismo germànic, i varis ocultistes varen inventar formes de adivinaació noves, i inclús sistemes de runas nous, encara que generalment inspirats en les runas en els alfabets històrics.

Registres històrics

Ademés de les mencions que apareixen en el Sigrdrífumál, en l'Edda poètica apareix una atra cita que sembla corroborar l'us màgic de les runas en el Hávamál, a on Odín aludix a les runas en un context de adivinaació, sanaació i necromancia:

Archiu:Kylverstenen futhark.jpg

L'inscripció de la pedra de Kylver plasma un apilamiento de runas tiwaz al final de l'alfabet rúnic interpretat com una fetilla.

Cert és lo que es va vore en les runas / Que deus tan grans han fet / I el mestre-poeta va pintar (79)

De les runas vaig sentir paraules, tampoc esperava consells / en la sala Hor (111)

El herba cura la costra / i les runas el tall de l'espasa (137)

Les runas et faran trobar / i els signes profètics (143)

Si en la part alta d'un arbre / veig un home penjat balancejant-se / també escric i coloreo les runas / eixe preu paga / i mi em parla. (158)

Les runas Ansuz i Tiwaz en particular sembla que tenien significat màgic en el periodo del futhark antic. L'instrucció del Sigrdrífumál «nomena a Tyr dos voltes» (la lletra que equival a la t, el nom de la qual de la runa coincidix en un deu) sembla ser una forma d'invocació que es registra com una doble i triple tyr lligada en inscripcions com les de Seeland-II-C o l'amulet de Lindholm en seqüències com ««run-»», en les que ademés es produïxen múltiples repeticions des ansuz, dos triplets d'algiz i naudiz.

Atres inscripcions representen també sons sense sentit que s'interpreten com encantamientos màgics, tals com tuwatuwa (en el bracteato de Vadstena), aaduaaaliia (en l'inscripció DR BR42) o g͡æg͡og͡æ (bracteato de Undley), g͡ag͡ag͡a (inscripció Kragehul I).

Aixina mateix s'han trobat uns pocs rogles de l'época vikinga en inscripcions aparentment de naturalea màgica, com el rogle de Kingmoor.

Existixen registres històrics que mencionen que els pobles germànics usaven diverses formes de adivinaació i llectura dels auguris. Tácito en la seua obra Germania menciona alguna d'estes pràctiques encara que no cita l'us de les runas. Atres fonts sí mencionen l'adivinaació rúnica, com el capítul 38 de la saga Ynglinga de Snorri Sturluson, a on Granmar, el rei de Södermanland, viaja al temple de Upsala per al sacrifici estacional blót i diu: «Ací, les fiches varen caure de manera que varen dir que ell no viuria molt» (Féll honum þá svo spánn sem hann mundi eigi lengi lifa). Una atra font és Vita Ansgarii, la biografia d'Ansgar l'arquebisbe de Hamburc-Bremen, que va ser escrita pel seu successor Rimberto de Bremen. Rimbert relata la costum de tirar les sòrts practicada en el paganisme nòrdic (capítuls 26-30). Les fiches i ramitas, blótspánn i hlautlein, respectivament, segons Foote i Wilson tindrien les runas marcades (possiblement en sanc de sacrificis), s'agitarien i llançarien a modo de daus per a ser interpretats segons les posicions obtingudes.

Sistemes de adivinaació moderns

Archiu:Runes.jpg

Adivinación per mig de runas gravades en fiches d'escurada.

Guido von List va ser el responsable del resorgiment de l'adivinaació rúnica a partir de 1902 en el seu sistema de runas armanen creat en fins màgics en el context del misticisme germànic, i seguit per atres ocultistes, com Friedrich Bernhard Marby i Siegfried Adolf Kummer. Despuix de la Segona Guerra Mundial Karl Spiesberger va reformar este sistema.

Posteriorment, Stephen Flowers, Adolf Schleipfer, Larry E. Camp, entre uns atres, també es varen basar i varen modificar el sistema de List, publicant-se molts sistemes de adivinaació o màgia rúnica durant les décades dels 1980 i 1990.

És freqüent en els sistemes de adivinaació actuals utilisar runas gravades en fiches d'escurada, cudols, vidres o pedres polides. Usant les runas històriques o inventant unes atres, com la runa en blanc del sistema Ralph Blum. Varis autors, com Freya Aswynn i Diana Paxson, han intentat establir una correlació directa entre l'adivinaació rúnica nòrdica, les runas bruixes, les runas alquimistes i les cartes del tarot i proponen l'ocupació de tots estos sistemes rúnics, pero desaprova l'us de cartes rúniques, ya que les runas no són una ferramenta esotèrica que es dega barallar. Es deu mesclar i fer sonar o murmurar (soroll que emeten les runas en chocar unes en atres).

Stephen Flowers

Stephen Flowers, despuix de la seua conferència «Les runas i la màgia» de 1984, va publicar una trilogia baix el pseudónimo de Edred Thorsson, a on descriu un método de adivinaació rúnica lliurement basat en les fonts històriques i el hermetisme. Estos llibres es titulen Futhark: A Handbook of Rune Magic (Futhark: un manual de màgia rúnica) (1984), Runelore: A Handbook of Esoteric Runology (Runelore: un manual de runologia esotèrica) (1987) i At The Well of Wyrd (En el pou de Wyrd) (1988), que posteriorment es va reeditar com Runecaster’s Handbook: The Well of Wyrd (Manual de la roda rúnica: el pou de Wyrd). Posteriorment, escriuria The Nine Doors of Midgard: A Curriculum of Rune-Work (Les nou portes del Midgard: un currículum de treball rúnic).

Stephan Grundy

Stephan Grundy, conegut com Kveldulf Gundarsson (1990), descriu el seu sistema de màgia rúnic més pròxim a les supostes pràctiques chamánicas de l'antiga Escandinavia, en la que les völvas no només tractaven de llegir el futur, sino que intentaven influir màgicament en el món real.

El método de Gundarsson es basa en gravar les runas en peces individuals per a que aixina que adquirixquen la “energia”. Les peces es pinten de roig en sanc o pintura imitant les costums antigues, i despuix del seu us les runas deuen ser borrades o destruïdes. Gundarsson manté que el sò de cada runa, en ser recitat o cantat a modo de fetilla, té el mateix efecte que usar les fiches físiques.

Ralph Blum

Blum va popularisar l'us de les runas en el seu llibre The Book of Runes (1993), que es va comercialisar en una bossa de galletes en les runas estampades. El seu sistema està influït pel I Ching segons els seus crítics i reconegut pel propi Blue. Posteriorment va publicar: Ralph H. Blum's Little Book of Runic Wisdom (Librito de saber rúnic de Ralph H. Blue), The Relationship Runes (La relació de les runas), The Healing Runes (Les runas sanadoras) i The Serenity Runes (les runas de la serenitat).

Adam Byrn Tritt

Adam Byrn Tritt en la seua obra Runic Divination in the Welsh Tradition (Adivinación rúnica en la tradició galesa) planteja la seua pròpia forma de adivinaació “rúnica”, en nou símbols gravats en pedres (sense relació en les runas històriques) més una pedra en blanc.

Vore també

• Símbols màgics d'Islàndia
• Vitki

Bibliografia

• Ralph Blum, The Book of Runes : A Handbook for the Use of an Ancient Oracle: The Viking Runes with Stones, St. Martin's Press; 10th anniversary ed edition (1993), ISBN 0-312-09758-1.
• Edred Thorsson, A Handbook of Rune Magic, Weiser Books (1983), ISBN 0-87728-548-9
• Edred Thorsson, A Handbook of Esoteric Runology, Weiser Books (1987), ISBN 0-87728-667-1
• Fries, Jan, Helrunar: A Manual of Rune Magick, Second Edition, Mandrake of Oxford (2002), ISBN 978-1-869928-38-4
• Sweyn Plowright, The Rune Primer, Lulu Press (2006), ISBN 1-84728-246-6
• Meadows, Kenneth (1996). Rune Power: The Secret Knowledge of the Wise Ones. Milton, Brisbane: Element Books Limited. ISBN 1-85230-706-4
• Foote, P.G., and Wilson, D.M. (1970), page 401. The Viking Achievement, Sidgwick & Jackson: London, UK, ISBN 0-283-97926-7

• Tritt, Adam Byrn, Tellstones: Runic Divination in the Welsh Tradition, Crossquarter Press, (2001), ISBN 1-890109-32-0