Poble maorí
Els maoríes o maorís[1] (Māori en idioma maorí) són una ètnia polinésica que va aplegar a les illes de Nova Zelanda, en l'oceà Pacífic sur, possiblement d'illes més al nort com Rarotonga o Tongatapu. La paraula maorí significa ‘comuna’, ‘normal’, en la llengua maorí, i també en atres idiomes de la Polinèsia. Maoli en la llengua d'Hawái vol dir ‘natiu’, ‘indígena’, ‘verdader’ o ‘real’.
Orige dels maoríes
[editar | editar còdic]Nova Zelanda, un dels extrems de la gran àrea polinesia, estava habitada abans de l'arribada dels europeus per pobles maoríes que, segons la tradició, es varen establir allí en successives migracions iniciades cap al sigle X i concloses en el sigle XIV procedents de la Polinèsia oriental (illes Cook o inclús Hawái). Provablement els maoríes varen aplegar entre els anys 800 i 1300. Estos pobles varen tindre que adaptar la seua economia i la seua organisació social a les noves condicions ambientals i, aïllats del restant del món, varen crear una cultura original.
Les proves arqueològiques i llingüístiques (Sutton, 1994) sugerixen que provablement les ones de migracions varen vindre des de l'est de Polinèsia cap a Nova Zelanda entre el 800 i el 1300. La tradició oral maorí descriu l'arribada dels antepassats provinents d'Hawaiki (un lloc llegendari en la part tropical de Polinèsia, segons la tradició es referix a l'illa sagrada de Raiatea (en tahitiano Ra'iātea) és una de les illes de Sotavent de l'archipèlec de les illes de la Societat, en la Polinèsia Francesa) per grans canoas que creuaven els oceans (waka).
No existix cap prova d'assentament humà en Nova Zelanda (encara) abans dels viagers maoríes; per un atre costat, les evidències fortes d'arqueologia, llingüística i antropologia física indiquen que els primers pobladors varen vindre de l'est de Polinèsia.
Segons la mitologia maorí, els ancestros dels maoríes serien originaris d'una mítica terra anomenada «Hawaiki», que estaria situada a l'oest. Hauria segut el lloc de partida des d'a on migraron els polinesios cap a les diferents illes. Segons les seues llegendes, els maoríes migraron des d'Hawaiki (l'actual Raiatea) a Aotearoa en sèt barques que varen fundar les sèt tribus originàries. Igualment es diu que les ànimes dels morts ixen des de la veta Renga, situat a l'extrem noroest de l'illa del Nort, cap a Hawaiki.
Cultura maorí
[editar | editar còdic]l'idioma maorí va ser dut a Nova Zelanda per polinesios que es presumix vivien en l'àrea de Tahití, els quals provablement varen aplegar en canoas dobles.
Cap a 2004, l'us de molts dels dialectes menors havien disminuït casi fins a l'extinció, els estudiants més nous i els parlants tradicionals utilisaven els estàndarts oficials o el maorí de televisió. No obstant, les variants regionals estan encara presents en diferents llocs Web i fins a entre parlants i subtituladores de la televisió maorí.
L'arribada a les illes va significar un canvi cultural de poble marí del tròpic a poble caçador de clima templat, en escassos recursos alimenticis: animals domèstics i cultius tropicals, adaptables al nou clima. Abans de l'arribada de les primeres persones, el 80 % de la terra estava cobert per boscs existint praderies i estepas de tipo tussok en el terç occidental de l'illa Sur, més exactament en les Planicies de Canterbury.
És provable que els antics peruans comerciaren en els polinesios de les Marqueses o atres illes,[2] lo que pot explicar que el camote (Ipomoea batatas), planta americana, aplegara tempranamente fins a Nova Zelanda.
Les moas i atres aus autòctones que eren caçades pels maoríes, es varen extinguir al voltant de l'any 1500 relativament poc despuix de la seua arribada. Va facilitar la seua extinció la seua baixa reproducció, ya que no es va donar una suficient taxa de reposició davant el ritme en el que eren caçats, no obstant alguns opinen que varen existir menuts grups de moas fins a fins del sigle XVIII o fins a inicis del sigle XIX. Es conta algun albirament per part de mariners a les órdens de James Cook i criden l'atenció l'estat de conservació d'algunes plomes d'estes aus.
A partir de les premisses d'un antic estil de la Polinèsia centre oriental, varen aplegar a les realisacions ornamentals que caracterisen el seu art. l'escultura, la seua manifestació més representativa, comprén tres tipos d'obres: estàtues de bulto redó, frisos ornamentals, i proes i popes de piraguas tallades. Els temes preferits són la figura humana estilisada i els motius geomètrics, és rara la representació d'animals. Casi tota l'escultura té valor funcional i decoratiu, llevat algunes imàgens de significat religiós, com la de Marakihau, el mític ser marí de rostre humà i llengua bífida que es representa esquemáticamente, en les mans obertes sobre la pancha, llaurat en relleu sobre una placa rectangular, a voltes calada. La traça més característica és la tupida decoració incisa.
Hi ha estatuillas masculines, en rostres i cos cobert de dibuixos a modo de tatuages[3] i el cap adornat en cabell natural, semblants en molts aspectes a les trobades en Tonga, Cook i Hawái. Potser són les úniques imàgens objecte de cult.
En el relleu, l'art maorí fa gala de tota la seua habilitat tècnica. La figura humana, aïllada o en grup, es destaca sobre un fondo de motius geomètrics calats, el rostre es caracterisava per una gran boca, de la que sol eixir una llengua triangular, en el llavi superior molt estovat, en forma d'huit. La decoració de motius curvos i en espiral, junt en la figura humana, apareix en les parts tallades de les piraguas i en els tatuages facials o mokos.[4]
Entre els millors eixemples de l'art maorí es deu recordar els ornaments pectorals de jade, llaurats en forma del mític hei-tiki, ser humà de cos deforme, les mazas de guerra, fetes de fusta o d'os, i els grans estuches de fusta. En tots estos objectes la trama del dibuix s'estén en volutes i meandres d'exquisites elegància i sensibilitat decorativa.
L'anàlisis de la música maorí permet seguir l'evolució de la música polinesia, puix sembla que Nova Zelanda ha conservat la més pura tradició. La vora épico commemoratiu i narratiu, i la vora que acompanya la dansa són les dos principals manifestacions de la música popular neozelandesa. És pobre la tradició instrumental: es coneixen alguns tipos de flauta, denominats putorino i koauau. S'ampren tambors, pero no per a marcar el ritme de la dansa, sino com a mig de comunicació entre llocs lluntans. El ball nacional, la haka, es marca en palmes i colpejant el sol en els la seua funció ritual o social. En especial, l'èpica guerrera troba la seua expressió natural en les emfàtiques i declamatorias figures rítmiques de la haka: són crits i colps rítmics que deuen intimidar a l'adversari i infundir valor guerrer maorí. En l'actualitat, esta dansa s'eixecuta en cerimònies de recepció a visitants estrangers.
Esta música maorí ha sobrevixcut fins a hui entre els grups més primitius, a través d'un llarc procés de decadència i corrupció. Les vores presenten un ritme molt controlat i llimitades variacions melòdiques. Les cançons èpiques i narrativa evoquen els acontenyiments de l'història i de la mitologia nacional, i comprenen numerosos himnes celebratius.
Interaccions en Europa abans de 1840
[editar | editar còdic]La colonisació europea de Nova Zelanda va ser relativament recent. L'historiador neozelandés Michael King conta en The Penguin History Of New Zealand que els maoríes són «l'última comunitat humana en la Terra intocada i no afectada pel restant del món».
Els primers en visitar Nova Zelanda varen ser provablement espanyols. En 1525, hi ha teories que apunten a que Juan Sebastián Elcano va aplegar a les illes i la tripulació procreó en els natius. Hi ha paraules maoríes que procedixen de l'espanyol. Este sorprenent descobriment reforça la teoria.
En 1576, Juan Fernández, marí espanyol assentat en Chile va navegar pel Pacífic, al servici del Virreinato del Perú. Les seues descripcions de les costes que va trobar encaixen perfectament en Nova Zelanda.
Atres exploradors europeus posteriors —incloent Abel Tasman (que va aplegar en 1642) i el capità James Cook (que va aplegar per primera volta en 1769 durant el seu primer viage al Pacífic)— relataran trobades en maoríes. Estos relats descrivien als membres del poble maorí com una raça de guerrers feroços i orgullosos. Guerres inter-tribals ocorrien freqüentment durant este periodo, en els victoriosos esclavizando o inclús menjant despuix als perdedors.
En el començ dels anys 1780 els maoríes varen tindre trobades en mariners de balleneros; alguns ademés eren tripulants dels navío estrangers. La corrent contínua de presos que escapaven i d'atres desertors en navío d'Austràlia, expon a la població indígena de Nova Zelanda a influències externes.
En 1830 s'estimava que el número d'europeus vivint entre els maoríes era de prop de 2000. L'estatus dels nouvinguts variava d'esclau a conseller d'alt nivell; de presoner a uns atres que abandonaven la cultura europea i s'identificaven en el poble maorí. Quan Pomare comandó un destacament de guerra contra Titore en 1838, tenia 132 mercenaris entre els seus guerrers. Frederick Edward Maning, un dels primers colon, va escriure dos llibres que es convertiran en clàssics de la lliteratura neozelandesa: Old New Zealand i la History of the War in the North of New Zealand against the Chief Heke.
Durant este periodo, l'adquisició de mosquetes per les tribus en contacte en els europeus varen desestabilisar l'equilibri de poder abans existent entre les tribus maoríes, començant un periodo de guerrilla sanguinosa inter-tribal, coneguda com Guerra dels Mosquetes, que va terminar en l'extermini efectiu de vàries tribus i la migració de vàries atres fora dels seus territoris tradicionals. Forces europees (eixèrcit, colon, mariners, fugitius...) també varen matar un gran número de maoríes durant este periodo (el número exacte és desconegut, pero les estimatives varien entre el 10 i el 50 %) ademés de la captura d'esclaus i dònes per part dels forasters. Davant la creixent activitat misionero europea i la colonisació durant els anys 1830 sumades a la falta de lleis en la colónia, la Corona anglesa, potència mundial de l'época, va ser pressionada per a impedir l'extermini del poble maorí.
A raïl de l'intervenció britànica, Nova Zelanda es va convertir en colónia britànica per mig de la firma del Tractat de Waitangi en 1840. Fins al dia d'hui, este tractat està sent discutit i permaneix com l'orige de divisions i resentiment per a molts. En 1861, el descobriment de jaciments auríferos en territoris que el tractat acceptava com maoríes, va significar un nou atac als drets dels aborigen, els qui varen respondre en una heròica resistència anomenada Guerra Maorí.
La conquista europea va reduir prou la població nativa, si per a 1840 s'estimava en 100.000 natius i 2000 blancs en les illes, en 1896 es varen contar 42 000 natius i més de 700 000 colon.
Tradicions i costums
[editar | editar còdic]A diferència dels australians, que per diverses raons han anat perdent les tradicions dels colonizadores europeus, els neozelandesos han modificat molt poc les seues costums d'anglesos transplantats a l'hemisferi austral. Aixina mateix, a principis del sigle XX, es va produir un notable fenomen d'urbanisació, es varen formar moltes ciutats de tamany mijà, poblades per uns mils d'habitants, en les que la vida se centrava sobre un carrer principal en grans almagasens. Caràcters menys provincianos tenen les quatre ciutats en funcions de pols regionals d'abdós illes. Des del punt de vista de l'urbanisme són semblants a les ciutats europees, sobretot angleses, en un centre directiu i comercial, format per edificis d'estils diversos que alberguen bancs, oficines, comerços i sales de cine, entorn al com s'estenen els barris residencials, composts en freqüència per cases de fusta, cobertes per planches ondulades, i davant el chicotet jardí, repartides per carrers tranquils i arbolades, a on la família troba la seua intimitat. Els maoríes actuals, com la majoria de pobles polinesios en l'actualitat, són cristians de diferents confessions protestants.
Tradicions i organisació social maoríes desaparegudes
[editar | editar còdic]Poble de guerrers en religions animista i chamánicas que practicaven el canibalisme, despuix de l'arribada dels europeus, varen vore restringir-se el seu territori fins a quedar concentrats en reserves com les de TeIka, en Maui (illa del nort). S'han anat convertint en llauradors i ganaders, que viuen com els europeus en chicotetes factories madereras, en tendència a desenrollar una economia de caràcter individual, al contrari del sistema comunitari d'un atre temps. Les seues escultures tradicionals han desaparegut i el seu esperit artístic sembla haver mort per a sempre. L'atracció de les ciutats és molt gran, per lo que molts abandonen la seua terra i la seua tribu per a integrar-se, inclús en condicions poc favorables, en les grans urbs.cita requerida
L'organisació social del poble maorí era aristocràtica. La població es dividia en grans tribus independents entre sí, els antepassats respectius de les quals eren els mítics navegants de la gran migració oceànica. Cada tribu —que duya el nom d'una de les canoas de la flota: arawa, aotea, matatua, tainui, etc.— es dividia en tribus secundàries, a la seua volta repartides en famílies, hapu. Despuix d'una primera etapa com a caçadors de moas, fins que varen acabar en els recursos i la població de les illes es va fer massa gran per a una societat caçadora recolectora, varen evolucionar a formar una societat agrícola en distints poblats fortificados independents entre sí.
El descendent d'una llarga llista de nobles antepassats era el cap de la tribu, el ariki rangi, és dir el representant del cel (rangi). La seua importància i prestigi (mana) depenien de l'antiguetat del seu arbre genealògic. Despuix del ariki venien els tohunga, els sacerdots, els qui per la cantitat de mansions que els eren confiades, es convertien en els personages més influents de la societat. Els corresponia prevore els destins de la tribu, alluntar els tapu (tabú), defendre dels sortilegios, purificar als chiquets, ocupar-se de les honra fúnebres, ademés eren astrólogos, botànics, poetes, historiadors i preceptores dels jóvens caps i dels fills de la nga tangata rangatira, els nobles que formaven la classe mija dels nga tutua, composta sobretot pels guerrers. Per fi, últims entre els últims eren els esclaus, nga taure kareka, considerats com a objectes dels que cada u podia dispondre al seu caprig. A pesar d'esta estructuració tan precisa de poders i deures, l'autoritat dels caps no era molt gran. En efecte, per a assunts importants que afectaven a tota la tribu, el ariki devia ser consultat sempre, pero les seues decisions no eren observades necessàriament. Solament si posseïa una forta personalitat, i si era recolzat per l'influència mística d'alguns tohunga, un cap conseguia eixercir una autèntica aristocràcia.
El naiximent i el matrimoni tenien gran importància entre els maoríes. Al recent naixcut se li considerava impuro, puix estava posseït pel tapu de la mare, i solament el tohunga podia lliberar-ho, tornar-ho noa, en una cerimònia en la que a voltes se li imponia al mateix temps el nom. Per a casar-se, els maoríes no feyen tanta cerimònia com per als motius o celebracions més.
Els maoríes eren guerrers en constant alerta, puix en els llogarets l'estat de guerra no s'interrompia pràcticament i el factor sorpresa eixercitava un paper important en la victòria. Quan una expedició anava al combat, el tohunga devia fer els seus presagios: plantava en el sol tants pals com eren els caps i els millors guerrers, i, pel número dels abatuts per l'oraget nocturn, es predia la sòrt de l'expedició. Una atra cerimònia prèvia al combat era el rapat del cap. Sobre l'armament, este no podia ser més simple, pero al mateix temps perfecte en la seua funcionalitat mortífera. L'instrument de lluita més comuna era una espècie de maza talla en forma d'espátula, en les vores i la punta molt esmolats. La més apreciada era de jade vert i es dia meré, hi havia atres tipos: de basalt (patu onewa), d'os de ballena (patu paraoa) i de fusta (tumera). Una atra arma molt usada era el taiaha, o hani, una espècie de venablo fabricat en fusta dura i tenint prop d'un metro i mig de llongitut total.
En 1809, els 66 passagers i la tripulació del barco The Boyd varen ser morts i menjats per maoríes en la península de Whangaroa, en l'illa Nort. Açò va ser un utu (venjança) pel azotamiento en tralla d'un maorí que va refusar treballar en el barco durant el viage des d'Austràlia. La Massacre de Boyd permaneix com la major matança en l'història de Nova Zelanda.
El moko és el tatuage facial tradicional en el qual el maorí es distinguia i marcava el clan al que pertanyia. El guerrer utilisava el moko per a contar la seua pròpia història: Cada signe indica un guany distint en la seua història personal pròpia. La dòna portava el signe tradicional sobre el mentó per a indicar que estava lligada a un guerrer.
Lliteratura maorí
[editar | editar còdic]La lliteratura actual del poble maorí s'emmarca hui en dia en el context cultural de Nova Zelanda.
Poc despuix de l'arribada dels europeus, l'història i llegendes maoríes de transmissió oral es varen complementar en els relats escrits pels primers viagers, com els d'el capità James Cook, quí va visitar el país en 1769, en a on va perdre alguns dels seus hòmens per una baralla en els maoríes. Durant els cent primers anys d'assentaments europeus (de 1820 a 1920), els texts més importants eren els corresponents als periòdics o relats verídicos que parlaven de la vida dels pioners, com lo és el cas del primer any de l'assentament de Canterbury (1863) del noveliste anglés Samuel Butler. Solament uns pocs colon varen ser capaços de plasmar en pròpia veu la preocupació general per la tradició cultural de l'época. Entre ells destaquen els novelistes William Satchell i Jane Mander, i els poetes R. A. K. Manson i Blanche Edith Baughan, encara que va ser Katherine Mansfield, coetánea a tots ells, quí va guanyar l'atenció dels llectors sobre les peculiaritats de Nova Zelanda.
La depressió econòmica de la década de 1930 i l'II Guerra Mundial varen ajudar a reforçar el creixent sentiment d'identitat nacional, que va quedar expressat a partir de 1945 per una nova generació d'escritors poscolonials. A lo llarc de les décades de 1950 i 1960, la poesia va florir de mans d'Allen Curnow i James K. Baxter
La figura més sobreixent de la novela de ficció de posguerra va ser Frank Sargeson, escritor de relats curts i noveliste l'obra del qual va perdurar durant casi cinc décades, fins a la seua mort en 1982. La seua plena dedicació a l'escritura i a la busca del llenguage que expressarà la veu de Nova Zelanda va servir d'inspiració a molts escritors posteriors. Entre els seus protegits estan Maurice Duggan i Janet Frame. La primera obra de Frame es va publicar en 1952, pero no va ser fins a la década de 1980, en la publicació de la seua autobiografia en tres volums, quan va alcançar renom internacional. Atres escritors importants les obres dels quals es varen publicar a partir de la década de 1970 són Maurice Gee, Maurice Shadbolt i Keri Hulme (lliteratura maorí).
Lliteratura maorí
[editar | editar còdic]La major part de la rica tradició oral del poble maorí la varen arreplegar els erudits europeus a finals del sigle XIX, conscients de que este poble estava abocat a la desaparició com a resultat de les guerres i malalties dutes de l'exterior. Algunes de les llegendes més importants varen ser publicades llavors, i de la mateixa forma es conta l'història dels maoríes en el deu home que va peixcar l'illa Nort de la mar, totes elles varen entrar a formar part de la consciència nacional. Casi tot el material lliterari va quedar agrupat en les biblioteques i es va considerar un emblema de l'archiu històric.
La contribució del poble maorí al desenroll de la principal corrent lliterària de la Nova Zelanda poscolonial, no va ser molt significativa fins a mediats de la década de 1960. Jaqueline Sturn, en 1966, va ser la primera escritora maorí que va aparéixer en l'antologia d'escritors neozelandesos. Dos anys abans, el gran poeta Hone Tuwhare havia publicat la seua primera colecció, Un sol poc comú. L'èxit dels novelistes Witi Ihimaera i Patricia Grace durant la década de 1970, va ser la confirmació a lo que els escritors maoríes ya havien establit per sí mateixos en la llínea del gènero lliterari modern. Keri Hulmes va ser provablement l'escritor maorí més conegut fòra del país. La seua novela El poble os va guanyar el premi Booker de l'Acadèmia Britànica de les Lletres en 1985. Com la majoria de documents descriptius del sigle XIX.
Paraules bàsiques en maorí
[editar | editar còdic]- Kia Ora = Hola
- Kia ora tātou = Hola a tots
- Tingues Koe = Salutacions a tu (per a una persona)
- Nau mai, haere mai = Benvingut/a # @Ka
kite āno= Nos veem pronte
Paraules en maorí
[editar | editar còdic]- Wero = Repte o desafiu
- Tangata whenua = Amfitrions
- Manuhiri = Invitats
- Koha = Regal
- taonga = Tesor
Música
[editar | editar còdic]El haka són crits i colps rítmics. Esta dansa s'eixecuta en cerimònies de recepció a visitants estrangers, encara que en el passat era el crit de guerra d'estes tribus en el camp de batalla. Les figures típiques del haka són crits i colps rítmics que deuen intimidar a l'adversari i infunden valor al guerrer maorí. Hui en dia, la música maorí és principalment vocal. Aparte de vores de guerra, també es canten històries d'amor i nanas. Els instruments estan construïts en fusta, os, pedra, closques o closques d'animals. Són principalment de vent i de percussió. En l'actualitat, s'han adoptat varis instruments moderns com la guitarra i l'ukelele. Estos instruments provenen de la naturalea i no han requerit molta transformació per part del ser humà.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:Cita DPD
- ↑ Els cronistes espanyols Sarmiento de Gamboa, Martín de Murúa i Miguel Cabell de Balboa durant la conquista varen arreplegar un relat sobre que, Túpac Yupanqui, estant en la costa hauria tingut coneiximent d'unes illes lluntanes, decidint anar darrere d'elles. Allistat una gran flota de basses, hauria salpat cap a unes illes anomenades Ninachumbi i Auachumbi que estarien ubicades en la Polinèsia, possiblement en les illes Marqueses o inclús Mangareva. El Inca que va descobrir Oceania]
- ↑ «[1]».
- ↑ «[2]». Consultat el 25 d'abril de 2015.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Australian Bureau of Statistics (2004). Australians' Ancestries: 2001. Canberra: Australian Bureau of Statistics, Catalogue Number 2054.0.
- Biggs, Bruce (1994). "Does Maori have a closest relative?" in Sutton (ed.) 1994, pp. 96–105.
- Hiroa, Et Rangi (Sir Peter Buck) (1974). The Coming of the Maori. Segona edição. Primeira edição, 1949. Wellington: Whitcombe and Tombs.
- Irwin, Geoffrey (1992). The Prehistoric Exploration and Colonisation of the Pacific. Cambridge: Cambridge University Press.
- Simmons, D. R. (1997). Ta Moko, The Art of Maori Tattoo. Edició revisada; primeira edició, 1986. Auckland: Reed.
- Statistics Canada (2003). Ethnic Origin (232), Sex (3) and Single and Multiple Responses (3) for Population, for Canada, Provinces, Territories, Census Metropolitan Areas and Census Agglomerations, 2001 Census — 20% Sample Data [3] archivat en Wayback Machine.. Ottawa: Statistics Canada, Cat. No. 97F0010XCB2001001.
- Statistics New Zealand (2005). Estimated resident population of Māori ethnic group, at 30 June 1991–2005, selected age groups by sex. Wellington: Statistics New Zealand.
- Sutton, Douglas G. (Ed.) (1994). The Origins of the First New Zealanders. Auckland: Auckland University Press.
- United States Census Bureau (2003). Census 2000 Foreign-Born Profiles (STP-159): Country of Birth: New Zealand. Washington, D. C.: O. S. Census Bureau.
- Walrond, Carl (2005). Māori overseas, Et Llaura — the Encyclopedia of New Zealand.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Poble maorí.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Pueblo maorí» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.