Anar al contingut

Primer viage de James Cook

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Archiu:Landing of Lieutenant James Cook at Botany Bay, 29 April 1770 (painting by E Phillips Fox).jpg
Primer viage de James Cook

Plantilla:Llarc

El primer viage de James Cook va ser una expedició al oceà Pacífic sur organisada de forma combinada per la Royal Navy i la Royal Society que va tindre lloc des d'agost de 1768 fins a juliol de 1771 i en la qual, a bordo del HMB Endeavour, Cook i els seus hòmens circunnavegaron el globo. Va ser el primer dels tres viages al Pacífic capitaneados per Cook. Plantejada de forma ambiciosa tant des del punt de vista científic com a geopolític, l'expedició va partir d'Anglaterra en dos objectius fonamentals. L'objectiu oficial i que inicialment va justificar esta expedició era enviar observadors al Pacífic Sur per a presenciar el trànsit de Venus per davant del Sol, que estava previst que succeïra el 3 de juny de 1769, acontenyiment astronòmic poc usual gràcies al com es podia determinar de forma fiable com era la distància que separava la Terra del Sol. Una volta que es va decidir la realisació del viage, l'Almirantazgo va afegir un segon objectiu estratègic i confidencial, solament conegut per Cook: buscar evidència de l'existència d'un hipotètic i encara no descobert continent austral, conegut en l'época com la Terra Australis Incognita o "terra del sur desconeguda".

Archiu:Cooks erste Reise.png
Ruta del primer viage de James Cook (1768-1771).

El viage va ser una iniciativa britànica que va rebre el respal explícit del rei Jorge III i va ser sufragat en part per la pròpia corona i el govern britànics. El mando se li va encomanar al llavors patró d'navío James Cook, un jove i poc conegut suboficial de l'armada anglesa en coneiximents en cartografia, matemàtiques i astronomia que va ser ascendit a tinent per a fer-se càrrec d'esta expedició. Partint des de Plymouth el 25 d'agost de 1768, el Endeavour va creuar l'Atlàntic, doble el Veta de Forns, va travessar el Pacífic sur i va aplegar a Tahití a temps per a observar el trànsit de Venus.

Complit el primer objectiu, Cook va salpar cap a zones inexploradas de l'oceà austral, seguint órdens secretes del Almirantazgo. No es va trobar el supost continent austral, pero va ser la part més fructífera del viage. Va explorar, reclamant-les para Gran Bretanya, vàries illes del Pacífic com Huahine, Raiatea i Bora Bora. A principis d'octubre de 1769, l'expedició va aplegar a Nova Zelanda, sent els segons europeus en aplegar allí despuix d'Abel Tasman, que la va descobrir 127 anys abans. Cook i la seua tripulació varen passar els següents sis mesos circunnavegando i explorant les dos illes neozelandeses, de les que varen realisar una rigorosa i completa cartografia de les seues costes. A principis d'abril de 1770 varen deixar Nova Zelanda i varen posar de nou rumbo a l'oest. El 19 d'eixe més varen avistar Austràlia, convertint-se en els primers europeus en aplegar oficialment a la costa este australiana, desembarcant en la baïa de Botany, el sur de l'actual ciutat de Sídney.

L'expedició va continuar cap al nort a lo llarc de tota la costa este d'Austràlia, conseguint evitar el naufragi en la Gran Barrera de coral. En octubre de 1770, la molt danyada Endeavour va entrar en el port de Batavia, en les Índies Orientals Neerlandeses, en la seua tripulació obligada a guardar secret sobre les terres que havien descobert. El seu viage es va recomençar el 26 de decembre, doblant el veta de Bona Esperança el 13 de març de 1771, i va aplegar de regrés a Anglaterra el 12 de juliol, casi tres anys despuix de la seua partida.

Archiu:Caps block 3 Endeavour (20340350738).jpg
El HMB Endeavour. Representació artística moderna, Archives New Zealand.

El primer viage de Cook és una de les grans expedicions marítimes de l'era moderna. Va conseguir una série de guanys molt significatius en diversos camps del coneiximent com la geografia,l'astronomia, la botànica o l'antropologia, per nomenar solament alguns. Gran Bretanya com a nació va saber obtindre molt rendiment de lo que Cook i la seua tripulació varen conseguir, pero les conseqüències derivades anaven més allà dels llímits nacionals. Les medicions del trànsit de Venus varen ajudar a determinar en prou exactitut la distància que separa a la Terra del Sol. Geogràficament, va supondre el descobriment definitiu d'Austràlia i de Nova Zelanda, confirmant que esta última es tractava de dos grans illes separades. La rigorosa cartografia de les costes neozelandeses realisada per Cook va tardar molt temps en ser superada. En abdós casos, ademés, varen anar el desencadenant dels processos colonizadores per part de Gran Bretanya tant d'Austràlia primer, en l'arribada de la Primera Flota a Port Jackson en giner de 1788, com de Nova Zelanda a principis del sigle XIX, colonisació que va ocasionar a la seua volta sérios perjuïns en les respectives poblacions natives. Encara que l'expedició va sofrir baixes per malaltia, va ser una de les primeres grans travessies nàutiques en les que, gràcies a les mides dietètiques i d'higiene que Cook va instaurar i es va esforçar perque es complien, els casos d'escorbuto varen ser anecdòtics i no va haver cap fallit per esta causa entre la tripulació. La participació de la Royal Society en les persones de l'astrònom Charles Green, els naturalistes Joseph Banks, Daniel Solander i Herman Spöring i els artistes Sydney Parkinson i Alexander Buchan, que varen realisar un immens treball de recolecció, descripció, catalogació i representació gràfica d'un enorme número de espècimen botànics i zoològics, molts d'ells inèdits fins a llavors per a la ciència europea, ademés de les primeres descripcions antropològiques dels pobles polinesios i aborigen australians, la va convertir en una de les primeres expedicions científiques de l'era moderna i un model a imitar per les que li varen seguir, inclosos els dos següents viages de Cook.

A l'any següent de la seua tornada, recolzat per l'èxit del seu viage, Cook va mamprendre el segon viage al Pacífic, que va durar des de 1772 fins a 1775. El seu tercer i últim viage va tindre lloc a continuació, entre 1776 i 1779, en el transcurs del com Cook va trobar la seua mort. L'atre gran triumfador del viage va ser Joseph Banks, que retorne a Londres aupado per la fama que li va donar els guanys científics del mateix i impuls la seua carrera posterior aplegant a president de la Royal Society, entre atres mèrits.

Antecedents i concepció del viage

[editar | editar còdic]
Edmund Halley, retrat de Thomas Murray, cap a 1690. The Royal Society.
Edmund Halley, retrat de Thomas Murray, cap a 1690. The Royal Society.
Alexander Dalrymple, retrat en sanguina de William Daniel, 1802, Museu Real Escocés.
Alexander Dalrymple, retrat en sanguina de William Daniel, 1802, Museu Real Escocés.

L'astrònom Edmund Halley, basant-se en una idea de 1663 del matemàtic escocés James Gregory, va descriure en 1716 un método per a calcular en exactitut la distància que separa la Terra del Sol.[1] Segons Halley el temps de trànsit d'un planeta com Venus davant del Sol podia utilisar-se per a estimar el paralaje en el Sol. Si açò es feya des de diferents llocs de la Terra suficientment separats, la combinació de les medicions obtingudes permetrien medir dit paralaje i aixina obtindre la distància entre la Terra i el Sol en una precisió sense precedents. Els trànsits de Venus són events astronòmics predibles pero poc freqüents. Succeïxen, a grans traces, segons un patró que es repetix cada 243 anys, en un parell de trànsits separats entre sí per tan sol 8 anys pero en un interval de més d'un sigle entre cada parell.[2] En els temps de Halley, les prediccions dien que el pròxim parell de trànsits anava a tindre lloc en 1761 i en 1769. Les observacions realisades en 1761 varen fracassar degut principalment a les males condicions atmosfèriques.[3] Per això, el trànsit de 1769, previst per al 3 i 4 de juny, anava a ser una nova i última oportunitat per a observar-ho abans del següent parell, que tardaria més de 100 anys en repetir-se. Totes les potències europees varen fer plans per a enviar observadors a diferents llocs del globo per a eixa data.[4] En previsió d'això, en novembre de 1767 la Royal Society va crear una comissió dedicada exclusivament a este propòsit.[5][6] Seguint les recomanacions que va fer Halley sobre els llocs en els deurien fer-se les observacions,la comissió va determinar que enviaria parelles d'observadors al Veta Nort en Noruega, a Fort Churchill en la baïa de Hudson i a una illa en el Pacífic Sur encara per decidir.[5] En decembre de 1767, l'astrònom real, el reverent Nevil Maskelyne, va definir en coordenades els llímits geogràfics en els que devia trobar-se la millor localisació austral per a l'observació del trànsit.[7] D'acort a lo que es coneixia llavors d'aquella zona del món, en estos llímits es trobaven, en el noroest, les illes Marqueses, en el sur de l'oceà Índic, les illes de Nova Ámsterdam (descoberta per Juan Sebastián Elcano en 1522), i, en el suroest de dit oceà, l'illa de Róterdam, que actualment es denomina Nomuka, en Tonga (descoberta per Abel Tasman en 1643).

El 16 de febrer de 1768, la societat científica va demanar al rei Jorge III el seu beneplàcit i que finançara estes expedicions científiques, sobretot la que anava a ser més costosa per lo lluntà del seu destí, la del sur de l'oceà Pacífic.[8] El 29 de febrer el llavors Secretari d'Estat per a les Regions del Sur, Lord Shelburne, va comunicar al Almirantazgo, l'orgue de govern de la Royal Navy, que el rei i el govern britànic havien donat la seua aprovació a este proyecte i que otorgaven 4.000 lliures per a l'expedició del Pacífic, instant a que l'Armada es fera càrrec d'equipar un navío per a dur als observadors fins al lloc finalment triat.[9][6]

Maskelyne havia propost que la persona adequada per a dirigir una expedició com eixa a dits destins tenia que ser algú que anara oficial de l'armada i que ademés tinguera coneiximents científics i d'astronomia. La seua proposta era la del llavors capità John Campbell,[10] prestigiós oficial de l'Armada en una sòlida formació científica, membre de la Royal Society i del comité per al Trànsit i que havia intervingut en el desenroll del sextant i del quadrant, pero segons pareix va refusar.[11] El célebre geógrafo escocés Alexander Dalrymple, un dels defensors de l'existència d'un continent austral, es va propondre a la Royal Society com la persona que reunia els mèrits necessaris, sempre i quan se li concedira el mando absolut de la missió en una comissió provisional com a capità en l'Armada.[12] La Royal Society va recolzar esta proposició i aixina li'l va transmetre al Almirantazgo. No obstant, el Primer Lord del Almirantazgo Edward Hawke va rebujar esta proposta de forma rotunda, aplegant a dir que preferiria tallar-se la mà dreta a donar-li el mando d'un buc del seu majestad a algú no instruït en l'Armada.[13][14] Esta decisió va estar influenciada per l'episodi d'insubordinació que va tindre lloc a bordo de la corbeta HMS Paramour en 1698, quan els oficials de l'Armada Real s'havien negat a acceptar órdens d'Edmund Halley, que eixercia en aquella missió com a comandant civil.[13] També podia haver motius polítics més sotils. Dalrymple va ser el governador britànic en Filipines despuix de la pren i saqueig de Manila el 6 d'octubre de 1762 pels britànics al imperi espanyol, en el curs de la Guerra dels Sèt Anys.[15] Restaurat el control espanyol de Manila despuix del Tractat de París de 1763, el Almirantazgo va pensar que posar a Dalrymple, un dels responsables directes del saqueig de Manila, al mando d'una expedició naval al Pacífic Sur provocaria problemes en Espanya. El Almirantazgo vea més convenient la que el mando ho ostentara algú en un perfil més baix i anònim, per a no alçar suspicàcies abans d'hora en el restant de potències europees en interessos en el Pacífic.[Nota 1]

El 3 d'abril se celebra una reunió del consell de la Royal Society en la que el seu president, Lord Morton,[Nota 2] comunica als membres de la societat que el Almirantazgo rebujava l'elecció de Dalrymple i que la missió tenia que estar dirigida per un oficial de la marina i no per un civil. Sense tindre el mando de l'expedició, Dalrymple renúncia a anar en ella.[6]

James Cook, retrat a l'oli de Sir Nathaniel Danse-Holland, cap a 1775, Museu Marítim Nacional, Grennwich.
James Cook, retrat a l'oli de Sir Nathaniel Danse-Holland, cap a 1775, Museu Marítim Nacional, Grennwich.
Hugh Palliser, retrat a l'oli de George Danse, cap a 1775, Museu Marítim Nacional, Greenwich.
Hugh Palliser, retrat a l'oli de George Danse, cap a 1775, Museu Marítim Nacional, Greenwich.

James Cook havia retornat de la seua última missió topogràfica en Newfounland al mando del HMS Grenville en novembre de 1767. Havia passat l'hivern en casa preparant per a la seua publicació totes les cartes i mapes realisats en Canadà.[18] Per a les dates en les que s'estava buscant un candidat per a capitanear l'expedició del Pacífic, Cook estava preparant-se per a un atre estiu més en Newfounland, com ho atesten les cartes que dirigix al secretari del Almirantazgo.[19][20] No obstant, en les oficina de la marina ya s'estava considerant la seua elecció. El secretari de dit organisme, Philip Stephens, que coneixia be a Cook com master[Nota 3] del Grenville i el seu excepcional treball com cartógrafo en Newfoundland, va ser qui provablement ho va propondre als lores del Almirantazgo, trencant-se aixina el impasse. Complia varis requisits, ya que ademés de tindre experiència en el mando, era molt bon navegant i posseïa una excelent formació matemàtica i astronòmica,[21] com va demostrar en l'observació de l'eclipse de Sol que va poder observar en Newfounland i la descripció del qual va publicar en la revista de la Royal Society, la qual cosa feya que no anara un total desconegut a ulls dels membres de l'esta societat. Hugh Palliser,[Nota 4] el comodoro i governador de la província britànica de Newfloundland, mentor i valedor dels mèrits de Cook,[23] escriu el 12 d'abril al Almirantazgo per a propondre un substitut per al mando del Grenville preveent que Cook no va seguir. El 5 de maig la decisió ya estava presa perque es va celebrar una reunió de la Royal Society en la que James Cook és presentat davant els membres de la societat com la persona elegida per a manar l'expedició i colaborar en les observacions astronòmiques.[20] Una volta acceptat per abdós parts, el Almirantazgo, per a afiançar la capacitat de mando de Cook, li fa presentar-se a l'examen de tinent el 13 de maig, prova

que passa sobrat de mèrits i referències. El 25 de maig s'aprova oficialment el seu ascens a tinent de la marina assignant-li el mando de el HMB Endeavour com a primer tinent i comandant del mateix.[24][25]

Typus Orbis Terrarum, mapa de Abraham Ortelius, cap a 1570, en el que es representa la Terra Australis. Biblioteca Nacional Australiana.
Typus Orbis Terrarum, mapa d'Abraham Ortelius, cap a 1570, en el que es representa la Terra Australis. Biblioteca Nacional d'Austràlia.
Archiu:Joseph Banks 1773 Reynolds.jpg
Joseph Banks, pintat per Sir Joshua Reynolds en 1773. National Portrait Gallery.

Una de les persones que va assistir a eixa reunió de la Royal Society en la que va ser presentat Cook era Joseph Banks. Llavors era un entusiasta jove de 25 anys, hereu de la sustanciosa fortuna d'una família de terratinents de Lincolnshire, format com a naturaliste i botànic autodidacta.[26] La seua participació en l'expedició va ser frut de la seua pròpia insistència i a la postre va ser determinant per al seu èxit. Banks era membre de la Royal Society des de 1766 i ya tenia experiència en l'exploració marítima havent participat eixe mateix any en una missió de l'armada a Labrador i Terranova, a bordo de el HMS Niger, durant la que va arreplegar numeroses mostres de plantes i espècimen d'animals.[27] Banks va saber dels plans de l'expedició que s'estava preparant al Pacífic Sur i cap al més d'abril ya tenia decidit que anava a participar en ella perque escomença a utilisar les seues influències, com aprofitar la seua amistat en John Montagu, comte de Sandwich, que havia segut Primer Lord del Almirantazgo, per a que tant la Royal Society com el Almirantazgo li'l permeteren.[28] Per a això no va dubtar en posar diners de la seua pròpia bojaca per a pagar-se un lloc en eixe viage: Banks va aportar la suma aproximada de 10.000 lliures esterlines per a sufragar l'expedició i pagar les despeses que la seua participació poguera ocasionar.[29] Una sifra considerable si tenim en conte que l'aportació que la corona i el govern britànic havien segut de 4.000 lliures.[30][31] Banks va ser molt conscient de la gran oportunitat que com a naturalista i botànic li oferia un viage com aquell.

El 9 de juny la Royal Society va comunicar al Almirantazgo, entre atres assunts, que nomenaven a l'astrònom Charles Green i al propi James Cook els observadors oficials i responsables de l'observació del trànsit de Venus, i de que un dels membres de la societat, el Sr. Joseph Banks, formaria part de l'expedició en condició de naturalista i acompanyat del seu propi equip d'ajudants.[32] No sabem en certea en quin moment Cook va saber que Banks i els seus acompanyants formarien part de l'expedició. Abdós potser ya es coneixien perque varen poder haver coincidit en un ball que el governador de Newfoundland va celebrar en el port de Saint John dos anys abans. I sense dubte varen deure tindre contacte a raïl de les reunions preparatòries que la Royal Society va mantindre durant el més de maig previ a la partida despuix de la presentació de Cook als membres de la societat. Açò no vol dir que tant Banks com Cook no tingueren ya coneiximent de la participació del primer en l'expedició molt abans de que esta es fera oficial.[33] Açò va succeir el 22 de juliol, en el Endeavour carregant armament en Gallions Reach, quan Cook rep una notificació del secretari del Almirantazgo advertint-li de que deurà incloure en el Endeavour, tripulació supernumeraria formada per un grup de passagers civils que anaven com a equip científic extraordinari.[34]

La Royal Society també comunicava al Almirantazgo quin era, finalment, el destí triat per a l'observació del trànsit de Venus: l'illa del Rei Jorge, com llavors es va cridar a l'actual Tahití, que havia segut descoberta per l'expedició del capità Samuel Wallis en el HMS Dolphin. Wallis acabava de tornar a Anglaterra a mitan d'eixe més de maig despuix de casi 2 anys de viage. Tahití complia els requisits de localisació descrits per Maskelyne. La societat recomanava que els observadors tenien que aplegar a dit lloc en a lo manco 4 o 6 semanes d'antelació a la data prevista per al fenomen.[Nota 5]

El Almirantazgo tenia ademés la seua pròpia perspectiva geopolítica sobre l'expedició. L'interés de les grans potències pel Pacífic era cada volta major, aixina com la busca de nous territoris que colonisar. La presència d'un navío de l'armada en les aigües del Pacífic sur era una gran oportunitat estratègica que calia aprofitar. Influït precisament per les idees i teories geogràfiques de persones com Dalrymple, el Almirantazgo va establir un segon objectiu, confidencial, que consistia en buscar evidències del postulat continent Terra Australis Incognita encara no descobert.[37] Hi ha controvèrsia respecte a l'informació prèvia en la que els britànics i el propi Cook contaven respecte a la situació de l'hipotètica Terra Australis o d'atres masses terrestres en el Pacífic. Els viages d'Abel Tasman i uns atres navegants holandesos havien deixat clar de l'existència de la costa occidental i nort de Nova Holanda, de la costa sur de la Terra de Van Diemen i la costa occidental de Nova Zelanda aixina com les seues latitut i llongituts obtingudes en els métodos de medició de l'época. Ademés estaven les escasses referències donades pels navegants espanyols, que havien dominat la navegació del Pacífic durant els sigles XVI i XVII.[38] De fet, es dona per segur que Dalrymple va aprofitar el seu mando en Manila durant el poc temps que la ciutat va estar baix dominació britànica precisament per a fer-se en l'abundant documentació que sobre els descobriments i rutes de navegació espanyoles hi havia en les biblioteques de la ciutat.[16] Per últim, els dos viages del Dolphin, sobretot el segon que donava la posició de l'illa de Tahití, perfilava senyes sobre les rutes del Pacífic Sur des de la veta de Forns. Hi havia per lo tant mapes i cartes nàutiques en referències més menys confuses sobre vàries masses terrestres, illes i atolones a lo llarc de tota la franja tropical del Pacífic.

Dalrymple havia publicat en 1767 la seua obra An Account of the Discoveries made in the South Pacific Ocean, Previous to 1764,[39] en la que, ademés de defendre l'existència d'un continent austral de grans dimensions, contenia un mapa en les rutes de les expedicions al Pacífic realisades fins a llavors, incloses les rutes espanyoles que va descobrir en els archius de Manila. Entre elles la realisada per Luis Váez de Torres a través de l'estret que du el seu nom i que separa Nova Guinea d'Austràlia. No obstant, Dalrymple no dona informació que recolze este fet i realisa un mapa en el que es perfilava la costa de Nova Holanda en continuació en la de l'illa de Nova Guinea i la de Tasmania sense separació d'aigua entre elles. I més a l'est apareixia la menuda porció de costa oest de Nova Zelanda descoberta per Tasman, que comprenia una part de l'illa sur unida a la nort per desconeiximent de l'estret que les separava.[40] Este llibre i el seu mapa va ser prestat per Dalrymple a Banks i este ho va posar a disposició de Cook.[41] Els atres mapes que Cook també devia tindre a bordo eren els realisats per Robert de Vaugondy per a l'obra de Charres de Brosses en dos volums titulada Historie dones navigations aux terres australs, de 1756, llibres en els que apareixen per primera volta els térmens "Polinèsia" i "Australasia" que de Brosses va crear per a nomenar estes regions del Pacífic. En les últimes pàgines del primer tom, apareixien una série de mapes que mostraven la teoria d'este escritor francés de que l'estret navegat per Luis Váez de Torres al sur de Nova Guinea era la prova de que esta illa estava separada de la costa nort de Nova Holanda.[42] D'estes dos fonts, Cook va deduir que espanyols i holandesos havien circunnavegado l'illa de Nova Guinea i que està estava separada de Nova Holanda.[43]

Preparatius i tripulació

[editar | editar còdic]

Embarcació

[editar | editar còdic]

Artícul principal: HMB Endeavour

Archiu:Endeavour, Thomas Luny 1768.jpg
El Earl of Pembroke, que després seria el HMB Endeavour, eixint del port de Whitby en 1768, per Thomas Luny, datat en 1790.

Quan el Almirantazgo rep l'encàrrec de buscar i equipar un barco per a l'expedició al Pacífic, encomana la tasca a la Junta Naval. Està escomença a inspeccionar varis navío a principis de març i pronte aplega a la conclusió de que donada la duració prevista del viage i la capacitat de càrrega que necessitaria, especificant que feyen falta a lo manco 350 tonellades de desplaçament, s'inclinava per triar un barco de càrrega tipo cat-built o collier abans que un dels bucs de guerra de l'armada, més ràpits pero en menor capacitat en cellers.[44][6] En eixe moment hi havia en el Támesis tres barcos que complien estes característiques: el Valentine, el Anna Elizabeth i un carguero de carbó tipo collier cridat Earl of Pembroke. El cap de carpinteros de la drassana de Deptford, Adam Hayes, dirigix les inspeccions i el 27 de març envia un informe a la Junta Naval en el que recomana que es trie el Earl of Pembroke.[45] Era una barco construït en les drassanes de Fishburn de Whitby, Yorkshire, botat en juny de 1764 i dedicat al transport de carbó entre les conques mineres del riu Tyne en el nort d'Anglaterra i el Támesis. Era un buc sólidamente construït en un arc ampli, pla, una popa quadrada i un cos allargat en forma de caixa en un celler profunt.[46] Un disseny de fondo pla ho feya ben adaptat per a la navegació en aigües poc profundes i li permetia quedar varat per a la càrrega i descàrrega de mercaderies i per a les reparacions bàsiques sense necessitat d'un dic sec. El seu eslora era de 32 m, en una mànega de 8,92 m i un desplaçament de 36871/94 tonellades.[45][47]

Archiu:Deptford Dockyard - Joseph Farington.jpg
Paisage mostrant els drassanes de Deptford, oli sobre llenç de Joseph Farrington, cap a 1794.

El Almirantazgo va comprar el Earl de Pembroke a finals de març de 1768 per la cantitat de £ 2840,10 s i 11 d.[48][49] Va entrar en el dic sec dels drassanes de l'armada en Deptford, en el Támesis per a realisar diverses reparacions i tasques de reacondicionamiento general. Es calafateó i sagell el caixco per a dotar-ho d'un nou recobriment que ho fera resistent al cuc teredo que perforava els caixcos dels navío que navegaven per aigües càlides. Se li va dotar de nous màstilés i aparejos. Es va instalar una tercera coberta interna per a proporcionar nous camarotes per als oficials, un polvorí i pañoles d'almagasenage.[50] Es va proporcionar una llancha, una pinaza i una yola com a pots del buc, aixina com un conjunt de arrastradores de 28 peus (8,5 m) per a permetre que el buc anara remolcat a rem si no hi ha vent o pert el màstil.[51] Els treballs en el dic sec es varen prolongar fins a mediats del més de maig, en un cost de casi 5.400 lliures esterlines.[52] El 5 d'abril la Junta del Almirantazgo ho registra en la llista d'navío de la Royal Navy com His Majesty Bark Endeavour.[53][6][Nota 6]

Suministraments i recaptes

[editar | editar còdic]

L'aprovisionament dels barcos de l'armada era responsabilitat de la Junta d'Aprovisionament de la Royal Navy,[54] les oficines del qual i almagasens es trobaven en les drassanes de Deptford. El Endeavour anava a ser aprovisionado per a ser autosuficient durant 18 mesos, encara que els càlculs dels suministraments varen ser canviant contínuament durant el temps que el barco va estar en Anglaterra abans de partir segons Cook detectava deficiències i es va incrementar la tripulació des de que va eixir de Deptford fins que va partir definitivament de Plymouth.

Els recaptes carregats al principi del viage inclou 6000 peces de carn de porc i 4000 de carn de bou, nou tonellades de pa, cinc tonellades de farina, tres tonellades de chucrut, una tonellada de raïms passes i cantitats diverses de formage, sal, pésols, oli, vinagre, sucre, llavors de mostaça i farina de avena. L'abastiment alcohol va consistir de 250 barrils de cervesa, 44 barrils de aguardiente i 17 barrils de rom.[55][56] També va incloure un menut ganado d'animals vius consistent en ovelles, ànets, gallines i una cerda en les seues lechones, com a font de carn fresca i ous per a completar les racions d'a bordo.[57] Ademés, en última instància també es va incloure la cabra lletera que havia anat en l'expedició del Dolphin del capità Wallis quan este va tornar a Anglaterra de la seua circumnavegació.[41]

Una preocupació específica del Almirantazgo i el seu departament sanitari era l'escorbuto, el principal problema de salut en els viages oceànics de llarga duració com el que anava a realisar el Endeavour. Per este motiu, el Almirantazgo va enviar vàries instruccions a Cook en recomanacions per a la prevenció del mateix i, específicament, que se li va a suministrar en certs recaptes que deuran donar regularment a tota la tripulació en l'objecte de provar la seua eficàcia per al cas i que el cirugià del barco deurà anotar al respecte els efectes observats. Aixina, es varen enviar al barco carregaments de sopa deshidratada[Nota 7] preparada específicament per a l'armada, malta per a fer wort (most de cervesa),[Nota 8] chucrut i concentrat de taronges i llimes junt en les instruccions de com devien preparar-se i prendre's estos productes.[61]

El barco va recalar en Gallions Reach, a on estaven les atarassanes d'armes de l'armada, a on va carregar peces d'artilleria per al seu defensa: dèu canons de cureña de quatre lliures, dels que sis són montats en la coberta superior i el restant es guarden en el celler, i dotze canons giratoris.[62]

Instruments de navegació i equipación científica

[editar | editar còdic]

Ademés dels habituals instruments de medició d'un navío de l'armada de el XVIII, el Endeavour va ser equipat en instruments més específics per a poder realisar les observacions astronòmiques i determinar en la major exactitut possible la posició i coordenades del barco. Cook, que ya atesorava una experiència prèvia i molt productiva com topógrafo en Newfounland, va demanar que se li equipara en una taula de treball i material d'escritori, una plancheta, un teodolit, regles de latón, micrómetros, lents, plaques de vidre per a traçar mapes al trasluz, brúixolas convencionals i una brúixola d'azimut.[63] La Royal Society ademés li va entregar una brúixola d'inclinament (dipping needle),[64][65] un tipo primari de brúixola, en el que la societat científica volia que Cook fera durant el viage medicions de les desviacions de la mateixa respecte a les brúixoles més modernes.[66]

L'expedició duya una excepcional dotació de telescopis. Estos instruments eren necessaris llavors per a poder determinar les coordenades en terra utilisant el método de medició dels satèlits de Júpiter, un dels més exactes de l'época. Pero en este cas ademés eren imprescindibles per a les observacions del trànsit de Venus. El Endeavour va dur els millors instruments òptics que els anglesos disponien en aquella época. No queda clar quants telescopis carregava l'expedició pero en base en els tres diferents llocs d'observació que es varen establir en Tahití per al trànsit de Venus varen deure ser a lo manco sèt.[67] Tots ells eren telescopis de reflexió. Quatre apareixen descrits en la diversa documentació del viage. Dos d'ells varen ser suministrats per la Royal Society destinats específicament per a les observacions del trànsit. Eren telescopis de reflexió de 60 cm de distància focal construïts pel matemàtic i fabricant escocés de telescopis James Short. Un d'ells ademés incorporava un micrómetro manufacturado per l'òptic anglés John Dollond.[68][69] El tercer era un telescopi de reflexió més llarc, d'1 m de distància focal, que era propietat de Daniel Solander i que segons pareix era més potent i de millor calitat que els dos anteriors.[70] El quarto era el telescopi de reflexió que Cook havia utilisat en el Grenville i en el que estava familiarizado en haver-ho utilisat en les seues missions en Terranova. Va demanar expressament a la Junta Naval que li l'enviaren al Endeavour.[71]

Per a la determinació de la latitut durant la navegació, Cook contava en sextants i quadrants, mentres que per a la llongitut el Almirantazgo li va proporcionar les últimes edicions del Nautical Almanac and Astronomical Ephemeris, l'almanac nàutic britànic, les corresponents a 1768 i 1769, editades per Nevil Maskelyne.[72] Este almanac va ser un dels encàrrecs de la Comissió de la Llongitut que Maskelyne impuls i va publicar per primera volta en 1766 per a facilitar als marins els càlculs de la llongitut.[73] Contenia 30 taules en les es arreplegaven les distàncies angulars de la Lluna i el Sol sobre 7 de les estreles més lluentes del cel nocturn respecte a l'hora de Greenwich de cada dia de l'any en intervals de 3 hores. Les mides de dits ànguls a bordo per mig d'un sextant en un lloc determinat de la mar a una hora concreta es comparaven en les de les taules i la diferència donava la llongitut, tenint en conte que cada hora de diferència són 15 graus de llongitut. Fins al seu segon viage Cook no va utilisar cronómetros per a determinar la llongitut.[74]

Sí que va dur a bordo un rellonge de péndola, construït per John Shelton en 1756, adquirit per la Royal Society en la finalitat de ser utilisat en les medicions del trànsit de Venus. Una volta aplegats a Tahití i determinada l'hora local per mig de sextant i les taules llunars, este rellonge serviria per a medir en la major exactitut possible la duració del trànsit de Venus.[75]

Per la seua banda, Joseph Banks duya en si tot un variopinto i copiós equip d'artefactes i utensilis per a capturar animals i recolectar i almagasenar mostres de plantes. Segons una carta que el també naturaliste John Ellis, amic de Banks i de Solander, va escriure el 19 d'agost d'aquell any a Carl Linneo, ningú havia anat mai tan preparat per a un viage científic naturaliste com Banks i el seu grup:

Ningú va ser a la mar millor preparada per al propòsit de l'Història Natural, ni més elegantment. Duen en si una excelent biblioteca d'Història Natural; duen tot tipo d'artefactes per a atrapar i preservar insectes; tot tipo de malles, rets d'arrastre, garfios i hams per a la peixca de coral; duen inclús la curiosa invenció d'un telescopi, pel qual, posat en l'aigua allí a on esta siga lo suficientment clara, es pot vore el fondo una gran profunditat. Duen molts tipos de botelles en els seus tapons, de varis tamanys, per a preservar animals en alcohol. Tenen els diversos tipos de sals per a secar les llavors; i cera, tant cera d'abelles com la de Myrica; respalant-los van un grup de persones l'única ocupació de les quals és assistir-los en eixos propòsits. Tenen dos pintors i dibuixants, varis voluntaris que tenen nocions d'Història Natural; en resum, Solander em va assegurar que esta expedició costaria a Banks dèu mil lliures. Tot açò està motivat per tu i els teus escrits.
John Ellis, carta a Carlos Linneo del 19 d'agost de 1768[76]

No es coneix la llista de llibres que formaven la "excelent" biblioteca d'història natural a la que fa referència Ellis. En els diaris del viage se citen obres concretes i per això s'ha deduït que va poder haver entre 50 i 65 títuls en uns 130 volums.[77] Entre ells anava un eixemplar del Systema Naturae de Linneo i del Species Plantarum del mateix autor, obres que anaven a ajudar a Banks i Solander a classificar les seues troballes i determinar aquells que no estaven encara catalogats. Per la seua banda, Cook, com ya hem mencionat, es va suplir de vàries obres de navegació ademés de l'almanac nàutic de l'armada.

Tripulació

[editar | editar còdic]

Anexe:Tripulació de el HMB Endeavour en el primer viage de James Cook

En un principi, el Almirantazgo va pensar en una tripulació de poc més de 35 hòmens pero l'envergadura del viage li va dur a establir una primera llista de 70.[78] Dita tripulació anava a estar composta, ademés de Cook, per un grup d'oficials i suboficials consistent en un tinent segon, un master, dos ajudants del master, un cirugià, un ajudant de cirugià i tres guardiamarinas. Ademés contaria en un contramaestre, dos ajudants de contramaestre, un artillero, un carpintero en un ajudant, un cuiner, dos pilots de derrota, un secretari del comandant, un armero, un veler, 40 mariners de primera (able seaman)[Nota 9] i 8 criats per a oficials, suboficials i alguns dels càrrecs intermijos.[80] Era un tripulació més numerosa de lo que haguera correspost per a un barco com el Endeavour perque el Almirantazgo esperava un elevat número de baixes per malaltia o decés durant el viage.[81][82]

A finals de maig, en el Endeavour encara en drassanes, va començar el reclutament de la tripulació, procés que duraria una miqueta més de dos mesos. Durant tot eixe temps es varen ser incorporant els hòmens, al mateix temps que i es carregaven víveres, suministraments, armes i material divers.[83] El rol de tripulació, o llibre de registre de la mateixa, s'obri el 27 de maig de 1768 en catorze incorporacions. Ho inicia, en el número un, el propi James Cook seguit de tretze hòmens més.[84] Entre ells huit de la goleta HMS Grenville, el barco de Cook en el seu anterior destí, que havien navegat en ell en les seues missions topogràfiques en Newfounland entre els anys 1763 i 1768 i que li varen seguir a este nou destí.[85][Nota 10]

El segon oficial al mando de l'expedició és el tinent Zachary Hicks, de 29 anys. Mariner en una experiència en la mar de nou anys, cinc en barcos de la Companyia Britànica de les Índies Orientals, per lo que coneixia l'oceà Índic, i quatre en la Royal Navy. Havia aprovat l'examen de tinent feya ya huit anys i dos mesos abans de ser assignat al Endeavour va obtindre el seu primer mando efectiu en el sloop de 14 canons HMS Hornet.[86] El seu destí com a segon tinent del Endeavour va ser aprovat el 26 del maig, immediatament despuix que el nomenament de Cook[87] i s'incorpora al barco el 3 de juny junt en el seu criat, William Harvey.[88] Hicks ya patia tuberculosis quan aplega al Endeavour, encara que segons els diaris de l'expedició el compliment de les seues obligacions no es va vore afectat per això fins que el barco va aplegar a Batavia. Va ser la causa del seu decés durant el viage de tornada, poc més de dos mesos ans que el Endeavour aplegarà a Anglaterra.[89]

John Gore, retrat per John Webber, 1780.
John Gore, retrat per John Webber, 1780.

El tercer en la cadena de mando era el tinent John Gore, de 38 anys i naixcut en la colónia britànica nortamericana de Virginia.[90] Inicialment el Endeavour solament anava contar en un tinent per baix de Cook. Pero el Almirantazgo va canviar de plans i va decidir el seu nomenament pocs dies ans que el barco deixarà les drassanes de Deptford.[91] Era un experimentat home de mar, en una carrera en la Royal Navy iniciada en 1755, que ademés tenia un gran sentit comú, bones condicions físiques i era un hàbil caçador. Provablement anara el mariner més preparat i en major experiència de tota la tripulació. Quan se li destina al Endeavour tenia ya dos circumnavegació en la seua haver, les dos dels recents viages del HMS Dolphin al voltant del món. El primer en el comodoro John Byron en 1764-1766 i el segon en el capità Samuel Wallis en 1766-1768, en abdós com a ajudant del master.[92] Este bagage li convertia en una de les persones en més coneiximent real del Pacífic Sur i les seues illes i un candidat ideal per a qualsevol expedició, lo que sense dubte va ser determinant per a que el Almirantazgo pensara en ell.[93] El Dolphin va aplegar del seu segon viage a finals de maig de 1768. Tan sol dos mesos despuix, el 21 de juliol, Gore es té que incorporar al Endeavour.[94]

Retrat de Charles Clerke, oli per Sir Nathaniel Danse-Holland, 1776. Government House, Wellington, Nova Zelanda.
Retrat de Charles Clerke, oli per Sir Nathaniel Danse-Holland, 1776. Government House, Wellington, Nova Zelanda.

Els següents oficials en l'escalafó són també hòmens en experiència en el Pacífic. El master del Endeavour, un atre dels llocs significatius en un navío de l'armada britànica, és el jove de 22 anys Robert Molyneux, que també va ser al Pacífic en el Dolphin en el capità Wallis. En ell s'allista com el seu criat, en 12 anys d'edat, un jovencísimo Isaac George Manley, començant en el Endeavour una carrera en la marina que li duria a ser Almirant de la Royal Navy. Els tres ajudants de Molyneux, encara que jóvens, també havien circunnavegado el globo. Dos d'ells junt al propi Molyneux en el Dolphin de Wallis i que varen ser transferits en ell al Endeavour: Richard Pickersgill, de 19 anys, que també navegarà en el segon viage de Cook com ORD tinent del HMS Resolution,[95] i Francis Wilkinson, de 21 anys.[96] El tercer va ser Charles Clerke, de 27 anys, enrolado en la Royal Navy des dels 12 anys, un suboficial que esperava guanyar-se el seu ascens a oficial, en suficients coneiximents tècnics i científics com per a ser un bon navegant.[97] També tenia una circumnavegació en la seua haver en el Dolphin, en el seu cas en l'expedició prèvia del comodoro Byron, i acompanyarà a Cook en els seus uns atres dos viages al Pacífic.[98]

William B. Monkhouse, retrat al pastiç d'autor desconegut, cap a 1768, (Biblioteca Nacional d'Austràlia).
William B. Monkhouse, retrat al pastiç d'autor desconegut, cap a 1768, Biblioteca Nacional d'Austràlia.

Atres membres rellevants de la tripulació eren el contramaestre John Gathrey,[99] el cirugià William B. Monkhouse, el artillero Stephen Forwood[100] i el cap de carpinteros John Satterly.[101] Monkhouse, de 36 anys en el moment d'embarcar-se en el Endeavour, havia segut cirugià del HMS Niger en la base britànica de Newfoundland. Allí va coincidir en Joseph Banks, a qui va tractar en èxit d'una séria malaltia en l'estiu de 1766.[102] Per això es creu que el propi Banks va poder influir que Monkhouse fora el cirugià assignat al Endeavour.[103] Uns dies despuix se li unix el seu germà menor, Jonathan Monkhouse, de 18 anys, com guardiamarina. No serien els únics germans entre la tripulació puix també ho eren els mariners Michael i Richard Littelboy. Respecte al artillero Forwood, va ser una de les persones que Cook va reclamar específicament per a la seua assignació a l'Endeavour.[Nota 11] Per últim citar a Isaac Smith, primer de l'esposa de James Cook, Elizabeth Cook, que ya havia acompanyat a Cook en el Grenville i que li seguix al Endeavour en 16 anys. Hàbil dibuixant i responsable d'alguns dels perfils i mapes realisats durant el viage, també fa el segon viage de Cook en el Resolution. Despuix va continuar en l'armada a on anys despuix va conseguir el ranc de capità.[105][106]

En finalisar el reclutament s'han registrat 96 hòmens. Pero cal descontar díhuit mariners que s'han fugat abans de salpar i cinc més que han tingut que ser donats de baixa per diversos motius.[77] Tampoc conten dos “hòmens de viudes” inclosos en el llistat, va terminar en el que es feya referència a persones fictícies que tots els comandants incloïen en el registre com una forma de crear un segur de viudetat per als mariners.[Nota 12] Açò significa que el número final oficial d'hòmens que estan registrats en el rol és de 71. Pero hi ha més anomalies. Dos persones apareixen súbitamente en el llistat de la tripulació en el barco ya en el Pacífic i sense dubte tenien que estar ya a bordo del Endeavour des del principi. No estan registrats entre els hòmens que partixen de Plymouth ni consta entre els que s'incorporen en els ports de Madeira i Riu de Janeiro a on recalarà el Endeavour en l'Atlàntic. Un és Nicholas Young, que apareix citat en el diari de Cook l'11 d'octubre de 1769 per ser la primera persona en avistar Nova Zelanda.[107][Nota 13] L'atre és John Charlton, un dels hòmens que Cook en el Grenville, que no apareix en el llistat fins a l'1 de maig de 1770, en Austràlia, reemplaçant a William Howson com a criat de Cook quan este últim va passar a ser mariner.[108][109] És possible

que hi haguera atres persones no registrades a bordo pero no existix constància alguna d'això. Si vàrem sumar estos dos mariners hi hauria 73 hòmens a bordo.

Sydney C. Parkinson, autorretrato de data desconeguda. Museu d'Història Natural, Londres.
Sydney C. Parkinson, autorretrato de data desconeguda. Museu d'Història Natural, Londres.
Daniel Solander, detall de l'obra de William Parry Omai (Mai), Sir Joseph Banks and Daniel Charles Solander, cap a 1775-1776. National Portrait Gallery.
Daniel Solander, detall de l'obra de William Parry Omai, Sir Joseph Banks and Daniel Charles Solander, cap a 1775-1776. National Portrait Gallery.

La tripulació del Endeavour encara anava a aumentar més abans de la seua partida definitiva. Quan el barco va aplegar a Plymouth, el Almirantazgo va notificar a Cook que havia decidit aumentar a 85 el número d'hòmens en l'incorporació d'un menut contingent d'infants de marina. Eren una mida de protecció front a possibles hostilitats per part dels habitants de les illes i terres que visitaren aixina com per a ajudar a mantindre la disciplina dins del barco.[110] Dos dies despuix, pugen al Endeavour un pilot de tretze marines. Ho mana el sargent John Edgcumbe, de la 48.ª Companyia de la Divisió de Plymouth i està format per un corporal, un timbalero i dèu soldats, dels que un d'ells és donat de baixa al sendemà, tots procedents de diverses companyies de la Divisió de Plymouth.[77]

Quedava per incorporar-se el grup científic que enviava la Royal Society. Per un costat l'astrònom Charles Green, que anava acompanyat pel seu propi criat. Per un atre, el grup liderat per Banks, que estava format, ademés de per ell mateixa, per dos artistes dibuixants, un secretari naturaliste i quatre criats. Les persones que acompanyaven a Banks havien segut seleccionades a consciència per ell mateixa, aixina com tot el material, equipación i instruments que pogueren necessitar. Totes les despeses corrien del seu conte. Els artistes eren Sydney Parkinson, de 23 anys, dibuixant de gran talent d'orige escocés i molt dotat per a les reproduccions botàniques, i el també escocés Alexander Buchan, especialisat en paisages. Abdós anaven a encarregar-se de registrar la memòria gràfica del viage, representant en les seues obres els llocs visitats i els espècimen animals i vegetals que anaren descobrint. Com a secretari o assistent de Banks anava Herman Spöring, de 35 anys, suec d'orige, naturaliste, botànic, dibuixant i en coneiximents de mecànica de rellonges i atres instruments.[111] Els quatre criats de Banks eren Peter Briscoe, que ya havia acompanyat a Banks en el seu viage a Newfoundland, i John Roberts, abdós de la facenda familiar en Revesby, Lincolnshire, i dos criats de raça negra, Thomas Richmond i George Dorlton.[112][113] Finalment Banks va afegir a este grup inicialment anunciat una atra persona, de la que també va pagar el seu sòu: el prestigiós naturaliste suec Daniel Carl Solander, un dels alumnes favorits de Linneo, aplegat a Londres en 1760, també membre de la Royal Society, de qui Spöring ya havia segut el seu secretari i que treballava com a assistent en el Museu Britànic.[114] El propi Solander va solicitar al patronat de dit Museu permís per a absentar-se de les seues obligacions durant un temps, aduint que la seua presència en eixa expedició obria la possibilitat a que el Museu obtinguera interessants aportacions per a la seua colecció.[115]

Banks també es va fer acompanyar per dos dels seus gossos favorits, dos llebrer,[116] que no anaven a ser els únics animals del barco. Ademés del menut ganado i la cabra per a obtindre llet durant el viage ya havia donat el regrés al món en el Dolphin en el capità Wallis,[41] ya referits anteriorment, també consten fins a tres gats,[57] un d'ells propietat de Cook.[116]

El grup científic va ser aplegant a Plymouth en el material i equipage. Banks i Solander, que esperaven en Londres, varen anar els últims en incorporar-se.[117] En l'equip científic i ells a bordo es va completar la tripulació del Endeavour. Entre personal de la Royal Navy, incloses les dos persones que apareixen més vesprada en el registre, el destacament de marines i el grup de civils sumen 96 hòmens que seran en els que Cook comence el viage.[Nota 14]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Halley 1716
  2. ↑ «Everything you need to know: Venus transit on June 5–6». EarthSky. Earthsky communications Inc.. Consultat el 2 de juny de 2012.
  3. ↑ «Transit of Venus: 1000AD-2700AD: 1761 June 6th Transit of Venus» (en anglés). HM Nautical Almanac Office (UK Hydrographic Office).. Archivat des d'el original, el 11 de maig de 2021. Consultat el 20 d'agost de 2018.
  4. ↑ Robson 2004, p. 227-228, "Transit of Venus"
  5. ↑ 5,0 5,1 Beaglehole 1974, p. 102. Notes sobre la reunió del Transit Commitee del 19 de novembre de 1767 (Actes del Consell de la Royal Society, vol. V, 189), vore Beaglehole 1968, p. 511.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Robson, J. «Quarterly Summaries 1768-1771: january-march 1768.» (en anglés). En: The Captain Cook Society. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  7. ↑ Per a vore les coordenades exactes donades per Maskelyne, vore la reproducció de les órdens del Almirantazgo a James Cook del 31 de juliol de 1768 en Beaglehole 1968, p. cclxxxi.
  8. ↑ Rigby & van der Merwe 2002, p. 24
  9. ↑ Beaglehole 1974, p. 125. Comunicació del Secretari del Almirantazgo a la Royal society, 1 d'abril de 1768, Adm 2/541, vore Beaglehole 1968, p. 606, i acta del consell de la Royal Society a on es tracta el tema ibidem p. 513.
  10. ↑ Plantilla:Cite DNB
  11. ↑ Beaglehole 1974, p. 103.
  12. ↑ Beaglehole 1974, p. 103-104
  13. ↑ 13,0 13,1 Robert Kerr. «A General History and Collection of Voyages and Travels, Vol. 12. Part III, Llibre I, capítul I. Nota 3 al peu de l'editor.» (en anglés). Consultat el 7 d'agost de 2018.
  14. ↑ Beaglehole 1974, p. 125
  15. ↑ Bolletí de la Real Acadèmia de l'Història.Madrit:32
    202-208.Consultat el 23 d'agost de 2018.
  16. ↑ 16,0 16,1 «[1]». Consultat el 23 d'agost de 2018.
  17. ↑ Plantilla:Cite DNB
  18. ↑ Beaglehole 1974, p. 94 i ss.
  19. ↑ Beaglehole 1974, p. 97.
  20. ↑ 20,0 20,1 Robson, J. «Quarterly Summaries 1768-1771: April-June» (en anglés). En: The Captain Cook Society. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  21. ↑ [enllaç trencat]
  22. ↑ Plantilla:Cite DNB
  23. ↑ Sobre Palliser vore Beaglehole 1968, p. cvii, nota 1.
  24. ↑ Actes del Almirantazgo, 25 de maig de 1768, Adm/3/76. The National Archives (TNA), Kew (Regne Unit). En el nomenament se li denomina com James Cook segon ya que en la marina hi havia un atre James Cook que li precedia, que era tinent del Gosport (Beaglehole, 1974, p. 134, segon paràgraf). Abdós varen coincidir i es varen conéixer en Saint John, Newfoundland en 1762 (Robson, J. April-June 1768, The Cook Society Web).
  25. ↑ Rigby & van der Merwe 2002, p. 30
  26. ↑ Vore capítul 1: Origins, Education, Botany,O'Brian 1987, p. 13 i ss.
  27. ↑ (1971) Lysaght, A. M. (ed.). Joseph Banks in Newfoundland and Labrador, 1766; his diary, manuscripts, and collections, Berkeley: University of Califòrnia Press, p. 38..
  28. ↑ O'Brian 1987, p. 64-65
  29. ↑ Beaglehole 1974, p. 146
  30. ↑ Robson, J. «Quarterly Summaries 1768-1771: january-march 1768. Carta de Lord Shelburne al Almirantazgo del 29 febrer 1768.» (en anglés). En: The Captain Cook Society. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  31. ↑ O'Brian 1987, p. 62
  32. ↑ Beaglehole 1974, p. 144
  33. ↑ O'Brian 1987, p. 64
  34. ↑ Beaglehole 1974, p. 144. Carta del Almirantazgo a James Cook, 22 juliol 1768, Adm 2/94, CLB, vore Beaglehole 1968, p. 620.
  35. ↑ Beaglehole 1974, p. 133-134
  36. ↑ Robson, J. «Daily activities 1768-1771: 9 june, 1768» (en anglés). En: The Captain Cook Society. Consultat el 23 d'agost de 2018.
  37. ↑ «Secret Instructions to Lieutenant Cook 30 July 1768 (UK)». National Library of Austràlia. Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2008. Consultat el 21 d'agost de 2012.
  38. ↑ Vore el capítul V, Scientific Background en Beaglehole 1974, p. 90 i ss.i sobretot pp. 119 a 123.
  39. ↑ Dalrymple. «An account of the discoveries made in the south Pacifick Ocean, previous to 1764» (en anglés). National Library of Austràlia. Consultat el 14 de setembre de 2018.
  40. ↑ Vore les notes de la referència bibliogràfica donada de Dalrymple, 1767 en la web de la National Library of Austràlia.
  41. ↑ 41,0 41,1 41,2 Beaglehole 1974, p. 147
  42. ↑ «Histoire dones navigations aux terres australs. (2 vol. XVI-463, 513 p.): Volum 1.» (en francés). Bibliothèque nationale de France. Consultat el 12 de setembre de 2018.
  43. ↑ Beaglehole 1974, p. 226 i 227
  44. ↑ Carta de la Junta Naval al Secretari del Almirantazgo, Adm/B/180, TNA.
  45. ↑ 45,0 45,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  46. ↑ Hosty & Hundley 2003, p. 41
  47. ↑ Blainey 2008, p. 17
  48. ↑ De la Junta Naval a la Secretaria del Almirantazgo. 29 de març de 1768. Adm/B/180, TNA.
  49. ↑ (1933).Mariner's Mirror.Nautical Research Guild.United Kingdom:19
    292–302.
  50. ↑ Hosty & Hundley 2003, p. 61
  51. ↑ Marquardt 1995, p. 18
  52. ↑ Robson 2004, p. 91
  53. ↑ Actes del Almirantazgo. 5 d'abril de 1768. Adm/3/76, TNA.
  54. ↑ Ware, Christopher: "Royal Navy", en Robson 2004, pàg. 192-195
  55. ↑ Minutes of the Royal Navy Victualling Board, 15 June 1768, cited in Beaglehole 1968, p. 613
  56. ↑ Robson, J. «Daily Activities 1768-1771: 15 june, 1768.» (en anglés). En: The Captain Cook Society. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  57. ↑ 57,0 57,1 «The Goat Who Sailed The World» (en anglés). Consultat el 17 de setembre de 2018.
  58. ↑ VV.AA.. «Portable Soup» (en anglés). South Sigues Companion. Consultat el 18 de setembre de 2018.
  59. ↑ Hist. Records New South Wales.I(i)
    314-315.
  60. ↑ (1776).Philosophical Transactions of the Royal Society of London.66
    402-406.Consultat el 3 de setembre de 2018.
  61. ↑ Vore, per eixemple, les cartes del Almirantazgo a Cook que Robson cita en The Captain Cook Society, Daily activities, 1768-1771 (en anglés, consultat el 3 de setembre de 2018), dels dies 9 de juny, 12 de juliol, 19 de juliol i del 30 de juliol.
  62. ↑ Marquardt 1995, p. 13
  63. ↑ Beaglehole 1974, p. 136
  64. ↑ VV.AA.. «Dipping Needle» (en anglés). South Sigues Companion. Consultat el 18 de setembre de 2018.
  65. ↑ (1993).Notes and Records of the Royal Society of London.47(1)
    17-31.
  66. ↑ Vore, per eixemple, les anotacions que fa de Cook sobre estes medicions en l'entrada del 25 d'octubre de 1768 del seu diari.
  67. ↑ Beaglehole 1968, pàg. 97-98, 559
  68. ↑ Philosophical Transactions of the Royal Society.(61)
    397-421.
  69. ↑ (2016) «Capítul 4: Astronomy on Cook’s First Voyage: Mercury Bay and Queen Charlotte Sound, 1769–1770», Exploring the History of New Zealand Astronomy, Astrophysics and Space Science Library 422 (en Anglés), Suïssa: Springer International Publishing, pp. 107-147.
  70. ↑ Beaglehole 1968, p. cxliii
  71. ↑ Robson, J. «Daily Activities 1768-1771: 27 july, 1768.» (en anglés). En: The Captain Cook Society. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  72. ↑ Chambers, Neil; et al., {{{nom2}}} (2016). «The voyage: aims and organization. 11, The Rev. Nevil Maskelyne, The Nautical Almanac and Astronomical Ephemeris for the Year 1768. Published by Order of the Commissioners of Longitude (London: W. Richardson and S. Clark, 1767), with the ensuing edition for 1769 (London: W. Richardson and S. Clark, 1768)», Endeavouring Banks. Exploring collections from the Endeavour Voyage 1768-1771 (en anglés), Londres: Paul Holberton Publishing, pp. 36-37. ISBN 9781907372902.
  73. ↑ «1767: The Nautical Almanac and Astronomical Ephemeris» (en anglés). HM Nautical Almanac Office. Archivat des d'el original, el 18 de setembre de 2018. Consultat el 18 de setembre de 2018.
  74. ↑ Robson 2004, pàg. 139 i 140 Llunar distance method and llunar tables.
  75. ↑ Chambers, Neil; et al., {{{nom2}}} (2016). «The voyage: aims and organization. 13, Regulator clock», Endeavouring Banks. Exploring collections from the Endeavour Voyage 1768-1771 (en anglés), Londres: Paul Holberton Publishing, p. 39. ISBN 9781907372902.
  76. ↑ Smith, JE. A selection of the Correspondence or Linnaeus. Londres, 1821, vol. 1, p. 230. Citat per O'Braian 1987, p. 65.
  77. ↑ 77,0 77,1 77,2 Robson J, Boreham I. «Quarterly Summaries 1768-1771: july-september 1768» (en anglés). The Captain Cook Society: The Journals. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  78. ↑ Beaglehole 1968, p. cxxvi.
  79. ↑ O'Brian (1994). Capità de mar i guerra (en espanyol), Edhasa. ISBN 8439588402.
  80. ↑ Carta del Almirantazgo a la Junta Naval del 25 de maig de 1768, citada per Beaglehole 1968, p. 609
  81. ↑ Robert Kerr. «A General History and Collection of Voyages and Travels, Vol. 12. Part III, Llibre I, capítul I, Introducció general.» (en anglés). Consultat el 7 d'agost de 2018.
  82. ↑ Beaglehole 1974, p. 134
  83. ↑ Beaglehole 1974, p. 130
  84. ↑ Robson, J. «Muster for HMB Endeavour during the first Pacific voyage, 1768-1771». Pàgina 4 i 5. En: Muster records for the Royal Navy ships of James Cook, 1763-1780. HMB Endeavour. The Captain Cook Society. Archivat des d'el original, el 5 de maig de 2019. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  85. ↑ Robson, J. «Muster for Grenville schooner / brig in Newfoundland, 1763-1768». Pàgina 12. En: Muster records for the Royal Navy ships of James Cook, 1763-1780 HM Schooner/Brig Grenville. The Captain Cook Society. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  86. ↑ John Robson. «Zachary Hickes (1736-1771).» (en anglés). En: The Captain Cook Society. Consultat el 16 de maig de 2018.
  87. ↑ Robson, J. «Daily Activities 1768-1771: 26 May, 1768.» (en anglés). En: The Captain Cook Society. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  88. ↑ Robson, J. «Muster for HMB Endeavour during the first Pacific voyage, 1768-1771». Hicks el nº 40 del registre i el seu criat el 41. Vore pàgina 6 del pdf de l'enllaç.. Archivat des d'el original, el 5 de maig de 2019. Consultat el 13 d'agost de 2018.
  89. ↑ James Cook. «Journal of H.M.B. Endeavour. Remarkable Occurrences aboard His Majesty's Bark Endeavour, 1768-1771. (Diari de James Cook en el HMB Endeavour): Entrada del 26 maig 1771» (en anglés). En: 'South Sigues. Voyaging and Cross-Cultural Encounters in the Pacific (1760-1800). Voyaging Accounts.. National Library of Austràlia / Australian National University. Canberra.. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  90. ↑ Robson J. «John Gore (1730-1790)» (en anglés). John Robson's Captain Cook pages. Archivat des d'el original, el 2 de novembre de 2007. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  91. ↑ El 20 de juliol, carta del Almirantazgo a la Junta Naval, (Robson J. «Daily activities 1768-1771. 20 july, 1768». The Captain Cook Society. First Voyage. Consultat el 7 d'agost de 2018. I Beaglehole 1974, p. 138).
  92. ↑ Robson J. «Captain James Cook R.N. Crew Database. First Voyage: Endeavour 1768-1771: John Gore» (en anglés). The Captain Cook Society. First Voyage. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  93. ↑ Beaglehole 1974, p. 138
  94. ↑ Robson, J. «Muster for HMB Endeavour during the first Pacific voyage, 1768-1771». John Gore és el nº 90 del registre, vore pàgina 9 del pdf de l'enllaç.. Archivat des d'el original, el 5 de maig de 2019. Consultat el 13 d'agost de 2018.
  95. ↑ Robson J. «Richard Pickersgill (1749-1799)» (en anglés). John Robson's Captain Cook pages. Archivat des d'el original, el 1 de novembre de 2007. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  96. ↑ Robson J. «Francis Wilkinson (1747-1771)» (en anglés). John Robson's Captain Cook pages. Archivat des d'el original, el 2 de novembre de 2007. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  97. ↑ Beaglehole 1974, p. 139
  98. ↑ Robson J. «Charles Clerke (1741-1779)» (en anglés). John Robson's Captain Cook pages. Archivat des d'el original, el 2 de novembre de 2007. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  99. ↑ Robson J. «Captain James Cook R.N. Crew Database. First Voyage: Endeavour 1768-1771: John Gathrey» (en anglés). The Captain Cook Society. First Voyage. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  100. ↑ Robson J. «Captain James Cook R.N. Crew Database. First Voyage: Endeavour 1768-1771: Stephen Forwood» (en anglés). The Captain Cook Society. First Voyage. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  101. ↑ Robson J. «Captain James Cook R.N. Crew Database. First Voyage: Endeavour 1768-1771: John Satterly» (en anglés). The Captain Cook Society. First Voyage. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  102. ↑ O'Brian 1987, p. 49
  103. ↑ Robson J. «Captain James Cook R.N. Crew Database. First Voyage: Endeavour 1768-1771: William Brougham Monkhouse» (en anglés). The Captain Cook Society. First Voyage. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  104. ↑ Robson J. «Stephen Forwood (1737-1774)» (en anglés). John Robson's Captain Cook pages. Archivat des d'el original, el 2 de novembre de 2007. Consultat el 23 d'agost de 2018.
  105. ↑ Robson J. «Captain James Cook R.N. Crew Database. First Voyage: Endeavour 1768-1771: Isaac Smith» (en anglés). The Captain Cook Society. First Voyage. Archivat des d'el original, el 31 d'agost de 2021. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  106. ↑ Robson J. «Isaac Smith (1753-1831)» (en anglés). John Robson's Captain Cook pages. Archivat des d'el original, el 2 de novembre de 2007. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  107. ↑ Robson, J. «Muster for HMB Endeavour during the first Pacific voyage, 1768-1771». Vore pàgines 11 i 16. Archivat des d'el original, el 5 de maig de 2019. Consultat el 13 d'agost de 2018.
  108. ↑ Robson, J. «Muster for HMB Endeavour during the first Pacific voyage, 1768-1771». Per a Charlton, vore pàgina 10. Archivat des d'el original, el 5 de maig de 2019. Consultat el 13 d'agost de 2018.
  109. ↑ Robson, J. «Musters» (en anglés). En: The Captain Cook Society. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  110. ↑ Beaglehole 1974, p. 141
  111. ↑ Beaglehole 1974, p. 145
  112. ↑ O'Brian 1987, p. 68
  113. ↑ Beaglehole 1974, p. 145-146
  114. ↑ Beaglehole 1974, p. 144
  115. ↑ Robson J. «Daily activities 1768-1771. 24 june, 1768». The Captain Cook Society. First Voyage. Consultat el 7 d'agost de 2018.
  116. ↑ 116,0 116,1 116,2 O'Brian 1987, p. 69
  117. ↑ O'Brian 1987, p. 65 i ss.
  118. ↑ Beaglehole 1974, pàg. 141 i ss.
  119. ↑ Parkin 1999, p. 99
  120. ↑ Sydney Parkinson. «A Journal of a Voyage to the South Sigues, in His Majesty's Ship The Endeavour. Part I. Comprehending the occurences that happened from the ship's departure from England.» (en anglés). En: South Sigues. Voyaging and Cross-Cultural Encounters in the Pacific (1760-1800). Voyaging Accounts. National Library of Austràlia / Australian National University. Canberra.. Consultat el 7 d'agost de 2018.


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Primer_viage_de_James_Cook&oldid=786061»