Rugios

Archiu:Norway Counties Rogaland Position.svg

Situació de Rogaland en Noruega, lloc de procedència dels Rugios.

Els rugios eren una tribu germànica, l'orige de la qual es remonta a la regió de Rogaland en el sur de Noruega, significant lliteralment "terra arrugada", pel relleu accidentat dels fiorts nòrdics. De el III fins a fins de el I, la població d'esta àrea migra cap al sur en busca de zones més calentes, a causa del descens de les temperatures d'Europa en este periodo. S'establixen en l'illa de Rügen, en el mar Bàltica, donant el seu nom a esta illa.

La tribu és mencionada per l'escritor romà Tácito en el I, en el seu llibre Germania. Segons Tácito, els Rugii habitaven la costa de la mar Bàltica entre els rius Vístula i Oder, eren veïns dels godos i utilisaven escuts redons i espases curtes. Existix un gran interval de registre històric, en els rugios sent citats despuix de Tácito solament en el V. No obstant, es poden supondre indirectament alguns acontenyiments. Pressionats per les guerres contra els godos a finals de el I, els rugios són trobats desplaçant-se cap al sur, cap a la regió del Danubio i els Cárpatos entre els anys 200 i 300. En 390 es fan un poble vassall dels hunos invasores, junt a atres nacions germàniques, com els ostrogodos. Es convertixen al cristianisme arriano. Les relacions en l'Imperi no són fàcils. Entre els anys 430 i 441, Valips, un caudillo rugio, es va rebelar i despuix de reunir baix el seu mando un número desconegut de descontents, varen conquistar la ciutat de Noviodunum en el Danubio i varen forçar al govern a firmar un tractat. En l'any 451 participen, al costat d'Átila, en l'invasió de la Galia i en la Batalla dels Campos Cataláunicos (batalla de Chalôns, font Sidonio Apolinar). Despuix de la mort de Átila, es dona la Batalla de Nedao en 454, a on una federació de pobles germànics derrota als hunos i alcança l'independència.

Regne de Noricum

Una part de la nació rugiana se separa i és acceptada dins del Imperi romà d'Orient, a on presta servicis militars a l'emperador en Constantinopla. Uns atres es junten a Odoacro en el colp final contra l'Imperi romà d'Occident en 476. Una atra part de la nació, no obstant, rep la província romana de Noricum per a assentament i allà creen un regne despuix de la debacle de l'imperi. Este regne, en els màrgens del Danubio en les regions que hui són Àustria i Hongria, rep el nom de Rugiland. En este periodo, es consideren aliats del poder romà, pero sofrixen atacs d'atres pobles germans. Esta pressió motiva al rei rugio Flaccitheus a migrar para Itàlia, dins de les fronteres de l'imperi. Per a això, necessita el permís de creuar el regne ostrogodo de Panonia (hui Hongria), que neguen passage i els amenacen. Els rugios, al mando del seu rei Flaccitheus, s'unixen a atres tribus germanes i ataquen el regne ostrogodo en 469, sent derrotats. Sentint-se cercats pels godos, que controlaven les vies cap a Itàlia, Feletheus, fill de Flaccitheus, es casa en la princesa ostrogoda Gisa. Açò causa una divisió en la família real rugia, en el germà de Feletheus, Freduric, llavors governador de Vindobona (Viena). En este moment apareix en escena Sant Severino, un llatí vingut de l'imperi oriental.

Són temps de desintegració econòmica, administrativa i militar, despuix de la desaparició de l'autoritat imperial romana. Sant Severino auxilia a la població rugia i romana de Noricum, principalment en el riu Danubio. En un event distinguit, la població romana de Noricum es trasllada cap a la ciutat independent de Lauriacum per a escapar dels imposts i imposicions del rei rugio Feletheus. Est, tement que esta població es junte als alamanes i atres pobles fronteriços, i desijant seguir recaptant els tributs d'eixa població, marcha cap a Lauriacum en l'intenció de forçar-los a que vagen cap a ciutats controlades pel regne. Sant Severino intervé i convenç a Feletheus per a que permeta el regrés dels romans a les seues pròpies ciutats. S'establix una aliança entre Feletheus i Sant Severino.

En morir Sant Severino en 482, Freduric, germà de Feletheus, saqueja els monasteris de Sant Severino pròxims a Vindobona. Dos anys despuix, en 484, Freduric és matat en venjança per Frederic, fill de Feletheus. Eixe acte agrava la relació del regne rugio en el regne d'Itàlia comandado pel germà Odoacro. Odoacro tem que invadixquen el seu regne, sabent que l'emperador en Constantinopla Zenón I anima a Feletheus en eixa direcció. La relació en el regne d'Itàlia, teòricament vassall a l'Imperi romà d'Orient, estava deteriorada des d'anys anteriors. Odoacro pren l'iniciativa i ataca el regne rugio en 487 (font Paulo Diácono, cap.I.xix). En una batalla lliurada en l'actual mont Kahlenberg en Viena, els derrota. Du presoners al rei Feletheus i la reina Gisa a Rávena, a on són posteriorment eixecutats. Frederic, fill de Feletheus, intenta reorganisar el regne, pero és vençut per Onulfo, germà de Odoacro, en l'any 488.

Reis rugios de 451 a 488

• Flaccitheus (451-475)
• Feletheus, fill de Flaccitheus (475-487)
• Frederic, fill de Feletheus 487-492

Entrada en la península itálica

Les campanyes de Odoacro en Noricum deixen la regió devastada. Onulf transferix la població romana del Danubio per a la península itálica en 488, mentres Frederic i els rugios derrotats també es mouen en direcció a l'est. Aplegant a Novæ, província de Mesia, en els Balcans, s'unixen als ostrogodos baix el mando de Teodorico en la seua marcha per a l'invasió d'Itàlia en 489 en aliança en l'emperador Zenón I. Odoacro és el blanc de les forces ostrogodas i rugias, en l'incentiu imperial. En entrar en Itàlia, els rugios són assentats inicialment en Pavia i responsables de la protecció de Ligúria. En 491 Frederic es rebela contra Teodorico durant l'atac a Ravena i s'alia al general Tufa de Odoacro. El motiu són els malos tratos a la població romana per Teodorico durant la guerra, als quals els rugios tenen com a amics des dels anys del regnat en Noricum. No obstant, Frederic mor en l'any 492 i es conclou la dinastia real rugia. Els rugios llavors tornen a aliar-se en Teodorico.

En 492, Teodorico derrota a Odoacro i termina la conquista d'Itàlia pels ostrogodos. En Itàlia, baixe el govern ostrogodo, els rugios mantenen la seua identitat nacional (font Procopius) per mig de bodes interétnicas i de la possible separació geogràfica dels assentaments ostrogodos.

En 541, durant l'invasió d'Itàlia pel Imperi bizantí ordenada per l'emperador Justiniano i dirigida pel general Belisario, la mort del rei ostrogodo Hildibaldo deixa el tro lliure. En este moment, Erarico, un rugio, és proclamat rei dels rugios i ostrogodos. Este moviment gosat dels rugios vassalls té el consentiment de Belisario, com a condició per a l'acceptació d'una treua en la guerra, i també dels ostrogodos per falta d'un successor entre els seus. No obstant, el seu govern va ser curt. Una facció ostrogoda desconfia de la fidelitat de Erarico i ho assessina cinc mesos despuix, declarant a Totila nou rei ostrogodo. Els rugios continuen baix el govern ostrogodo fins a la derrota final per l'Imperi Bizantí en 553. D'este moment en davant cessen els registres històrics d'abdós pobles. La seua població es mescla en el història medieval en la població autòctona romà-italiana.

Bibliografia

• Johannes Hoops, Herbert Jankuhn, Heinrich Beck, Dieter Geuenich, Heiko Steuer, Reallexikon der germanischen Altertumskunde, 2nd edition, Walter de Gruyter, 2004, pp.452ff, ISBN 3-11-017733-1