Anar al contingut

Santa Sofia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Santa Sofia
Per a atres usos d'este terme vore Santa Sofia (desambiguació).
Atall
Iglésia de Santa Sofia

Santa Sofia o Hagia Sophia (del grec: Άγια Σοφία, «Sant Saber»; en llatí: Sancta Sophia o Sancta Sapientia; en turc: Ayasofya), oficialment Gran Mesquita de Santa Sofia (Plantilla:Lang-tr), és una antiga basílica cristiana, posteriorment convertida en iglésia ortodoxa, més tart en mesquita, després en museu i, des de l'1 d'agost de 2020, novament en una mesquita de la ciutat d'Estambul, Turquia.[1]

Des de la data de la seua consagració en l'any 537 i fins a 1453 va servir com la catedral ortodoxa bizantino de rito oriental de Constantinopla, llevat en el paréntesis entre 1204 i 1261 en que va ser reconvertida en catedral catòlica de rito llatí, durant el patriarcat llatí de Constantinopla del Imperi llatí, fundat pels creuats. Despuix de la Conquista de Constantinopla per l'Imperi otomà, l'edifici va ser transformat en mesquita, mantenint esta funció des del 29 de maig de 1453 fins a 1931, data en que va ser secularizado. L'1 de febrer de 1935 va ser inaugurat com a museu. En juliol de 2020, Recep Tayyip Erdoğan va anunciar que a partir de l'1 d'agost de 2020 seria transformada de nou en mesquita.[2]

A voltes cridada Sancta Sophia (com si fora el nom de Santa Sofia), sophia és en realitat la transcripció fonètica al llatí de la paraula grega "saber" —el nom complet en grec és Ναός τῆς Ἁγίας τοῦ Θεοῦ Σοφίας: «Iglésia del Sant Saber de Deu»—. L'iglésia estava dedicada al Diví Saber, una image presa del Llibre del Saber del Antic Testament i que fa referència a la personificació del saber de Deu o segona persona de la Santíssima Trinitat. La seua festa se celebra el 25 de decembre, l'aniversari de l'encarnació del Verp o Logos en Crist.[3]

Famosa pel seu enorme cúpula, està considerada com l'epítome de l'arquitectura bizantina, i es diu d'ella que «va canviar l'història de l'arquitectura».[4] Va ser la catedral en major superfície del món durant casi mil anys, fins que es va completar l'obra de la catedral de Santa María de la Sèu (Sevilla) en 1520 (si s'exclou la Mesquita-Catedral de Santa María de Còrdova, puix la majoria de característiques d'esta en 1520 havien segut ideades com a parts de l'antiga mesquita, encara que funcionara ya com a catedral casi dos sigles abans de les obres del temple sevillà). L'edifici actual de Santa Sofia va ser reconstruït entre 532 i 537 per a ser usat com a iglésia, per orde del emperador bizantí Justiniano I, sent la tercera iglésia del Sant Saber edificat en eixe mateix emplaçament. El disseny és obra de l'arquitecte i físic jonio Isidoro de Mileto i del matemàtic i arquitecte bregue Antemio de Tralles.

L'iglésia conté una gran colecció de relíquies de sants, i va contar en un iconostasio d'argent de 15 metros. Va ser la sèu del patriarca de Constantinopla i el punt focal religiós de l'Iglésia ortodoxa bizantino per casi mil anys. En esta iglésia el moradura Humberto excomulgó a Miguel I Cerulario en 1054; acte que comunament es considera com el començ del Gran Cisma.

En 1453 Constantinopla va ser conquistada pels turcs otomans baix les órdens del sultà Mehmed II, qui posteriorment va decidir que el temple es convertira en mesquita.[5] Les campanes, l'altar, el iconostasio i els gots de sacrifici varen ser retirats, i molts dels mosaics varen ser lluïts. Durant el domini otomà se li varen afegir detalls arquitectònics islàmics, com el mihrab, el minbar i quatre minarets. L'edifici es va mantindre com a mesquita fins a 1931, data en que va ser tancat al públic pel govern de Turquia fins a la seua reobertura, ya com a museu, en 1935. Actualment, i des de 2020, torna a ser una mesquita. Els mosaics en representacions humanes ya no són visibles, puix han segut tapats.

Mesquita principal d'Estambul durant casi 500 anys, Santa Sofia va servir com a model per a moltes atres mesquites otomanes, com la mesquita del Sultà Ahmed —també coneguda com la mesquita Blava d'Estambul—, la mesquita de Sehzade, la mesquita de Solimán, la mesquita Rüstem Pasha i la mesquita Kiliç Ali Pasha.

Història

[editar | editar còdic]

Primera iglésia

[editar | editar còdic]

La primera iglésia es va conéixer com Μεγάλη Ἐκκλησία —Megálē Ekklēsíā, «Iglésia Gran»— o Magna Ecclesia en llatí,[6] degut a que les seues dimensions eren majors que les de les iglésies contemporànees de la ciutat.[7] Va ser inaugurada el 15 de febrer del 360 —durant el regnat de Constancio II— pel bisbe arriano Eudosio de Antioquía,[7] va ser construïda junt a la zona a on s'estava desenrollant el palau imperial. La propenca iglésia de Santa Irene —«Santa Pau»— va ser terminada abans i va servir com a catedral fins que es va terminar l'iglésia de Santa Sofia. Abdós varen anar conjuntament les principals iglésies del Imperi bizantí.

En un escrit de 440, Sócrates de Constantinopla va afirmar que l'iglésia va ser construïda per Constancio II, que estava treballant en ella en el 346. Una història posterior a el VII o VIII, afirma que l'edifici va ser construït per Constantino el Gran. Zonaras va reconciliar les dos opinions, afirmant que Constancio va reparar l'edifici consagrat per Eusebio de Nicomedia en acabant de que este es derrocara. Ya que Eusebio va ser bisbe de Constantinopla de 339 a 341 i que la mort de Constantino va ocórrer en 337, sembla possible que la primera iglésia fora erigida per este últim.[7] L'edifici va ser construït com una basílica llatina tradicional en columnes, galeries i un sostre de fusta, i estava precedida per un atri. S'afirmava que era un dels monuments més destacats del món en eixa época.

El Patriarca de Constantinopla, Juan Crisóstomo, va entrar en conflicte en l'emperatriu Elia Eudoxia, esposa de l'emperador Arcadio, i va ser enviat a l'exili el 20 de juny de 404. Durant els disturbis que es varen produir despuix d'este fet, l'iglésia va ser cremada i derrocada en gran part,[7] i en l'actualitat no es conserva res d'este primer edifici.

Segona iglésia

[editar | editar còdic]

L'emperador Teodosio II va ordenar la construcció d'una segona iglésia, que va inaugurar el 10 d'octubre de 415. Esta basílica, en sostre de fusta, va ser construïda per l'arquitecte Rufinus. No obstant, durant els disturbis de Niká es va desnugar un incendi que va cremar i va derrocar este segon edifici, entre el 13 i el 14 de giner de 532.

Encara sobreviuen alguns blocs de marbre d'esta segona iglésia. Entre ells uns relleus que mostren dotze corders, representant als dotze apòstols, i que originalment formaven part d'una monumental porta d'entrada. En l'actualitat estos blocs es troben en una excavació junt a l'entrada del museu. Les peces varen ser descobertes per a. M. Schneider en 1935, baix el pati oest, pero posteriorment les excavacions varen ser detingudes per temor a que afectaren a l'estabilitat de l'edifici actual.

Tercera iglésia (construcció actual)

[editar | editar còdic]

El 23 de febrer de 532, l'emperador Justiniano I va decidir construir una tercera basílica completament diferent, més gran i més majestuosa que les seues predecessores. Justiniano va elegir al físic Isidoro de Mileto i al matemàtic Antemio de Tralles com arquitectes, encara que Antemio va morir durant el primer any de l'empresa.

El historiador bizantino Procopio de Cesarea va descriure la construcció del temple en la seua obra Sobre els edificis —llatí: De aedificiis; grec: Peri ktismatōn—. Es varen amprar més de dèu mil persones per a la construcció, i l'emperador va fer dur material procedent de tot l'imperi, com les columnes helenísticas del Temple de Artemisa en Éfeso, grans pedres de les pedreras de pórfido d'Egipte, marbre vert de Tesalia, pedra negra de la regió del Bósforo i pedra groga de Síria. Esta nova iglésia va ser reconeguda pels contemporàneus com una gran obra d'arquitectura. L'emperador, junt en el patriarca Eutiquio, va inaugurar en molta pompa la nova basílica el 27 de decembre de 537. Els mosaics de l'interior de l'iglésia es varen completar baix el regnat de l'emperador Justino II (565-578). Santa Sofia va ser la sèu del patriarca ortodox de Constantinopla i l'escenari principal de les cerimònies imperials bizantines, com les #coronació. La basílica també oferia asil als malfatans.

Els terremots d'agost de 553 i del 14 de decembre de 557 varen causar clavills en la cúpula principal i en la mija cúpula oriental. La cúpula principal es va derrocar per complet durant un posterior terremot el 7 de maig de 558,[8] que també va destruir l'ambón, l'altar i el copón. L'accident es va deure principalment a l'excés de càrrega de la cúpula i a l'enorme espente horisontal que transmetia als soports, en tindre un disseny massa pla. Açò va causar la deformació dels pilars que sostenien la cúpula. L'emperador va ordenar la restauració immediata, la qual es va encomanar a Isidoro el Jove, nebot d'Isidoro de Mileto, que va utilisar materials més llaugers i va elevar la cúpula,[9] donant a la construcció la seua altura interior actual de 55,6 metros.[10] Per una atra part, Isidoro va canviar també el tipo de volta, erigint una cúpula nervada en pechinas, el diàmetro de la qual es trobava entre 32,7 i 33,5 metros.[9] Esta reconstrucció, que va donar a l'iglésia la seua actual forma característica de el VI, es va completar en l'any 562. El poeta bizantí Pablo Silenciario va compondre un poema épico, conegut com Ekphrasis, per a la dedicació de la basílica presidida pel patriarca Eutiquio el 23 de decembre de 562.

En 726, l'emperador #León el Isáurico va publicar una série d'edictes contra la veneració d'imàgens i va ordenar a l'eixèrcit destruir tots els icons —inaugurant el periodo de l'iconoclasia bizantina—. En eixe moment, totes les imàgens i estàtues religioses es varen retirar de l'iglésia de Santa Sofia. Despuix d'un breu respir durant el mandat de l'emperatriu Irene (797-802), els iconoclastas varen reaparéixer. L'emperador Teófilo (829-842), fortament influït pel art islàmic, va prohibir les imàgens religioses i va instalar una porta de bronze de dos fulls en el seu monograma en l'entrada sur de l'iglésia.

La basílica tornaria a sofrir danys: primer per un gran incendi en el 859, i de nou per un terremot, el 8 de giner de 869, que va colapsar mija cúpula. L'emperador Basilio I va ordenar les reparacions. Un sigle despuix, el 25 d'octubre de 989, un nou gran terremot va arruïnar la cúpula, i va anar l'emperador Basilio II qui va encarregar la seua reparació a l'arquitecte armeni Trdat, creador de les grans iglésies d'Ani i Argina.[11] Les seues principals reparacions varen afectar a l'arc occidental i a una part de la cúpula. La magnitut dels danys va requerir sis anys de reparació i reconstrucció, fins que l'iglésia va ser reoberta el 13 de maig de 994.

En el seu llibre De caerimoniis aulae Byzantinae, l'emperador Constantino VII (913 a 919) va escriure un relat detallat de les cerimònies que varen portar a terme l'emperador i el patriarca en l'iglésia de Santa Sofia.

Despuix de la pren de Constantinopla durant la Quarta Creuada l'iglésia va ser saquejada i profanada pels cristians llatins. El succés va ser descrit per l'historiador bizantí Nicetas Coniata. Moltes relíquies de l'iglésia —com una pedra de la tomba de Jesús, la llet de la Verge María, la mortaja de Jesús i els ossos de varis sants— varen ser enviades a les iglésies d'occident, i actualment es troben en varis museus. Durant l'ocupació llatina de Constantinopla (1204-1261) l'iglésia es va convertir en una catedral catòlica. En ella va ser coronat emperador Balduino I de Constantinopla, en una cerimònia que va seguir de prop les pràctiques bizantines, el 16 de maig de 1204.

Mesquita

[editar | editar còdic]

En 1453 el sultà Mehmed va posar sege a Constantinopla, impulsat en part per un desig de convertir a la ciutat a l'islam.[12] El sultà va prometre als seus soldats tres dies de saqueig illimitat abans de reclamar els continguts de la ciutat per a sí mateixa.[13] L'iglésia de Santa Sofia no va estar exenta de saquejos, sent el punt focal dels invasores, els qui pensaven que contindria els tesors més importants de la ciutat.[14] Poc en acabant de que les defenses de la ciutat es derrocaren, els saquejadors es varen dirigir a l'iglésia derribant les seues portes.[15] A lo llarc del sege, en l'iglésia es va estar celebrant la santa llitúrgia i la llitúrgia de les hores, sent el temple un refugi per a molts ciutadans incapaços de contribuir en la defensa de la ciutat.[16][17] Atrapats en l'iglésia, feligresos i refugiats es varen convertir en part del botí a repartir entre els invasores. L'edifici va ser profanat i saquejat, i els seus ocupants esclavizados o assessinats;[14] els vells i els malalts varen ser assessinats, i el restant encadenats.[15] Els sacerdots varen continuar celebrant els ritos cristians fins que varen ser detinguts pels invasores.[15] Quan el sultà va entrar en l'iglésia en la seua cohorte, va insistir que devia ser transformada en mesquita, despuix de la qual cosa un dels ulemas va pujar al púlpit i va escomençar a recitar el shahada.[18][19]

Immediatament despuix de la conquista de Constantinopla en 1453, Mehmet II va convertir Santa Sofia en la mesquita de Ayasofya.[19][20][21] Segons lo descrit per varis visitants occidentals (com el noble cordovés Pero Tafur i el florentino Cristoforo Buondelmonti),[22] l'iglésia estava en un estat ruïnós, en vàries de les seues portes fòra, el sultà Mehmed II va ordenar la neteja de l'iglésia i la seua conversió. Va assistir a la primera oració del divendres en la mesquita l'1 de juny de 1453.[21] Santa Sofia es va convertir en la primera mesquita imperial d'Estambul.[23] Com a dotació (Waqf) li varen ser assignades la majoria de les cases d'entorn i la zona del futur Palau de Topkapi.[19] Ademés, per les cartes imperials de 1520/926H i 1547/954H es varen afegir a lo anterior tendes i parts del Gran Bazar i d'atres mercats.[19]

Abans de 1481 es va erigir un chicotet minaret en el cantó suroest de l'edifici, per damunt de la torre en escala.[19] Més vesprada, el següent sultà, Bayaceto II (1481-1512), va construir un atre minaret en el cantó noreste.[19] Un d'ells es va derrocar pel terremot de 1509,[19] i cap a mediats de el XVI varen ser reemplaçats per dos minarets diametralment oposts construïts en els cantons de l'edifici este i oest.[19]

En el XVI el sultà Solimán el Magnífic (1520-1566) va dur dos colossals candelabros de la conquista d'Hongria, que es varen colocar a abdós costats del mihrab.

Durant el regnat de Selim II (1566-1577), l'edifici va començar a mostrar signes de fatiga i va ser molt reforçat en l'adició de contraforts exteriors, pel gran arquitecte otomà Mimar Sinan, considerat un dels primers ingeniers en incloure reforços antisísmicos.[24] Ademés de reforçar l'històrica estructura bizantina, Sinan va construir els dos grans minarets adicionals en l'extrem oest de l'edifici, l'original naya del sultà, i el Torbe (mausoleu) de Selim II en el surest de l'edifici en 1576-7/984 H. En la finalitat de fer que, un any abans que les parts del patriarcat en el cantó sur de l'edifici varen ser derribades.[19] Per una atra part, una mija lluna d'or es va montar en la part superior de la cúpula,[19] mentres que es creava una zona de respecte de 35 arşin (al voltant de 24 metros) d'ample, al voltant de l'edifici, derribant totes les cases que s'havien construït en l'entorn.[19] Més tarde el seu Torbe va acollir també 43 tombes dels príncips otomans.[19] En 1594/1004H, Mimar (arquitecte de la cort) Davud Ağa va construir la Torbe de Murad III (1574-1595), a on el sultà i la seua favorita, Safiye Sultà varen ser enterrats més tart.[19] El mausoleu octogonal del seu fill Mehmed III (1595-1603) i la seua favorita es va construir al costat d'ell en 1608/1017 H per l'arquitecte real Dalgiç Mehmet Aĝa.[25] El seu fill Mustafa I (1617-1618; 1622-1623) convertix el batisteri en el seu Torbe.[25]

Més recentment es varen afegir nous elements, com el minbar (espècie de púlpit) decorat en marbres, i una logia per al almuédano. El sultà Murad III (1574-1595) va posar a abdós costats de l'au sengles urnes helenísticas d'alabastre, dutes des de Pérgamo. El sultà Mahmud I va ordenar la restauració de l'edifici en 1739 i va afegir una madrasa (escola corànica, actualment biblioteca del museu), una cuina per a donar sopa als pobres, una biblioteca i, en 1740, una font de abluciones rituals (Şadirvan), transformant aixina l'edifici en un külliye, és dir, un vast complex social. Al mateix temps es varen construir una nova galeria per al sultà i un nou mihrab.


La més coneguda de les restauracions de Santa Sofia va ser la que es va fer entre 1847 i 1849 pel sultà Abdülmecid, feta per més 800 obrers dirigits per dos arquitectes italo-suïssos, els germans Gaspare i Giuseppe Fossati. Els treballs varen consistir en la consolidació de la cúpula i de les voltes, la recuperació de les columnes i la revisió de la decoració interior i exterior. Es varen netejar els mosaics de la galeria. Les velles llànties es remplazaron per atres noves, més accessibles. Els Fossati varen afegir un minbar i es varen adossar als quatre pilars centrals uns panels de 7,5 metros de diàmetro, en els noms d'Alá, del profeta de l'islam Mahoma i dels quatre primers califes Abu Bakr, Omar, Uthman i Ali, aixina com els dos nets de Mahoma: Hasan i Husáin, pel calígrafo Kazasker Mustafa Izzet Efendi (1801-1877).[26] En 1850, els Fossati varen construir una nova galeria per al sultà en estil neobizantino, unida al pabelló real siti despuix de la mesquita. Fòra de l'edifici es varen construir un nou edifici per al guardià del temps i una nova madrasa. Es varen modificar els minarets per a igualar la seua altura. Acabada la restauració, es va reobrir la mesquita en fastuosas cerimònies el 13 de juliol de 1849.

Museu

[editar | editar còdic]

En 1931, durant el mandat de Mustafa Kemal Atatürk, la mesquita es tanca al públic, i s'obri novament en 1935, pero esta volta com a museu.

Encara que des de llavors i fins a 2020 l'us del complex com a lloc de cult (mesquita o iglésia) estava estrictament prohibit,[27] en 2006 el govern turc va permetre l'assignació d'una chicoteta habitació en el complex del temple per a ser utilisada com a sala d'oració per a musulmans i cristians. Des de 2013, el almuedano canta la cridada a l'oració dos voltes al dia per la vesprada des dels minarets de Santa Sofia.[28]

Des de la seua conversió en museu, hi ha hagut peticions per a reconvertir Santa Sofia tant en iglésia com en mesquita. En 2007, el polític grec-nortamericà Chris Spirou va crear una organisació internacional anomenada Free Agia Sophia Council que defén la causa de restaurar l'edifici a la seua funció original com a iglésia cristiana.[29] Per la seua banda, el 13 de maig de 2017, un gran grup de persones organisat per la Associació de Jóvens de Anatolia (AGD) es varen reunir front a Santa Sofia i varen resar l'oració del matí en un cridat a la reconversió del museu en mesquita.[30] El 21 de juny de 2017, la Presidència d'Assunts Religiosos (Diyanet) va organisar un programa especial, que incloïa la recitació del Corán i oracions en Hagia Sofia, per a commemorar el Laylat al-Qadr, el programa va ser transmés en viu per la televisió estatal TRT.[31]

L'1 de juliol de 2016, les oracions musulmanes es varen celebrar de nou en Santa Sofia per primera volta en 85 anys.[32]

El 31 de març de 2018, el president turc Recep Tayyip Erdoğan va recitar el primer vers del Corán en Santa Sofia, dedicant l'oració a les ànimes de tots els que nos varen deixar esta obra com a herència, especialment el conquistador d'Estambul, enfortint el moviment polític per a fer de Santa Sofia una mesquita de nou, lo que revertiria la mida de Atatürk de dedicar-la a museu secular.[33]

En març de 2019, Erdoğan va anunciar que canviarà l'estatus de Santa Sofia d'un museu a una mesquita,[34] i va agregar que va ser "un gran error" convertir-ho en un museu.[35]

El 29 de maig de 2020, el Govern de Turquia va celebrar el 567 aniversari de la conquista otomana d'Estambul en una oració islàmica en Santa Sofia. Durant l'event es varen llegir passages del Corán. Grècia va condenar esta acció, mentres que Turquia en resposta va acusar a Grècia de fer declaracions inútils i ineficaces. En juny, el cap de la Direcció d'Assunts Religiosos de Turquia (Diyanet) va dir que estaríem molt contents d'obrir Santa Sofia per a l'adoració" i si açò succeïx "proporcionarem els nostres servicis religiosos com ho fem en totes les nostres mesquites".[36]

Reconversió en mesquita (2020)

[editar | editar còdic]

El 10 de juliol de 2020, el Consell d'Estat va aprovar la decisió del Consell de Ministres de transformar l'iglésia de Santa Sofia de nou en mesquita.[37] I, a pesar de les crítiques seculars i globals, Erdogan va firmar un decret que anula l'estat de museu de Santa Sofia per a la seua conversió en una mesquita. El cridat a l'oració va ser transmés des dels minarets poc despuix de l'anunci del canvi i retransmés per les principals rets de notícies turques. Els canals de rets socials del Museu Hagia Sophia varen ser retirats el mateix dia, i Erdoğan va anunciar en una conferència de prensa que les oracions es realisarien allí a partir del 24 de juliol.[38] Un portaveu presidencial va dir que es convertiria en una mesquita en funcionament, oberta a qualsevol similar a la Basílica del Sagrat Cor i la Catedral de Notre Dona'm de París. El portaveu també va dir que el canvi no afectaria l'estat de Hagia Sophia com sitie Patrimoni Mundial de l'UNESCO, i que els íconos cristians dins d'ella continuarien protegits.[39]

Grècia va denunciar la conversió i la va considerar una violació del títul de Patrimoni Mundial de l'UNESCO.[40] El Patriarca Cirilo I de Moscou, líder de l'Iglésia ortodoxa russa va denunciar la conversió de l'edifici en una mesquita com una "amenaça per a tota la civilisació cristiana".[41] Morgan Ortagus, portaveu del Departament d'Estat dels Estats Units, va senyalar que "estem decepcionats per la decisió del Govern de Turquia de canviar l'estat de Hagia Sophia".[41]

El 10 de juliol de 2020, el Consell d'Estat de Turquia va aprovar una decisió que decreta que Santa Sofia s'use solament com una mesquita i "per a cap atre propòsit".[42]

L'UNESCO va anunciar que "llamenta profundament" la conversió, "realisada sense debat previ", i va demanar a Turquia que "obrira un diàlec sense demora", declarant que la falta de negociació era "llamentable".[43] Orhan Pamuk, famós noveliste turc, va denunciar públicament la mida.[38]

Per la seua banda el papa Francisco va assegurar estar "molt adolit" per la reconversió de Santa Sofia en mesquita.[44]

Fonts turques varen dir que els íconos i mosaics cristians de l'edifici seran preservats, pero estaran coberts en tecnologia de llum, cortines i estores durant les oracions islàmiques.[45]

Ibrahim Kalin, portaveu governamental del govern d'Erdogan va referir que els mosaics de la Verge María en el Chiquet Jesús i del Arcàngel Gabriel que es troben en l'àbsit del temple i que casualment estan orientats cap a La #Meca, serien tapats durant les oracions musulmanes. També va especificar que els atres mosaics de Jesús i atres figures bíbliques destacades no serien cobertes perque no estan localisades en direcció a la #Meca. Despuix de les oracions, el recint tornarà a obrir-se al públic i els mosaics serien descoberts.

Finalment, el 24 de juliol de 2020, el temple va obrir al públic com a mesquita en una cerimònia d'oració del divendres en presència del president Recep Tayyip Erdoğan i atres líders musulmans de països veïns.[46] Una gran estora blava turquesa elegida per Erdogan va ser colocada en el pis del temple i els mosaics cristians varen ser ocultats en cortines durant la pregària.[47] Des de llavors, els visitants no musulmans no poden accedir a la zona de pregària, i les visites es realisen en la planta superior.

Arquitectura

[editar | editar còdic]

Els seus arquitectes, Antemio de Tralles i Isidoro de Mileto, varen cobrir l'edifici, de planta casi quadrada, en una cúpula central sobre pechinas. Esta reposa sobre quatre arcs, sostinguts a la seua volta per quatre pilars. Dos semicúpulas fan de contrafort de la cúpula central i els murs oberts estan assegurats per contraforts. Posseïx ademés uns bells mosaics bizantino. La construcció definitiva es va portar a terme sobre la primitiva basílica de Constantino entre el 532 i el 537, durant el regnat de Justiniano, en el periodo conegut com "Primera Edat d'Or". Els seus arquitectes varen fer un disseny sense precedents, prenent elements coneguts (planta basilical i rotonda), pero que s'unixen en una estructura nova.

En paraules d'Agatías, els dissenyadors (Artemio de Tralles era matemàtic, Isidoro de Mileto arquitecte) varen tractar de «aplicar la geometria a la matèria sòlida». Justiniano, segons el seu croniste oficial Procopio de Cesarea, al vore Santa Sofia terminada va exclamar: «Salomón, t'he vençut».[48]

La seua arquitectura és eminentment espacial, encara que l'efecte exterior ha segut significativament modificat pels otomans, que ho varen enriquir en minarets, espolones i grans contraforts. L'idea de l'edifici va ser el que la gran cúpula que s'anava a construir se sostinguera gràcies a quatre arcs reforçats, per mig de contraforts i semicúpulas que desviaren els espentes. Els tímpans dels cinc arcs principals reflectixen cóm es va dur el cos de Sant Marcs a la basílica.

La planta és un rectàngul de 77 x 71 metros. La cúpula en forma de mija taronja, de 56,6 metros d'altura i 31,87 de diàmetro, es recolza sense tambor en quatre pechinas i està reforçada per quaranta nervis entre els que es practiquen #sengles buits de finestra, donant la sensació segons Procopio d'estar «suspesa del cel per una cadena d'or». Per fòra, la massa de la gran iglésia s'eleva no sense certa harmonia, pero sense massa gràcia.cita requerida La cúpula imponia una centralisació prou aliena a les basíliques del passat, pero gràcies a les pechinas i la translació dels esforços a les naus laterals, aixina com un refinat us de la llum, «no sembla descansar en base sòlida». Posteriorment es va construir enfronte la Mesquita Blava.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «Hagia Sophia». (2008). The Columbia Encyclopedia (en anglés) en CREDO reference (es requerix subscripció). Consultat el 25 de juny de 2011.
  2. ↑ «El Papa, "molt afligit" per la conversió en mesquita de Santa Sofia» (en és). ELMUNDO. Consultat el 14 de juliol de 2020.
  3. ↑ Janin (1953), p. 471.
  4. ↑ «Center of Ottoman Power» (en anglés). The New York Claves. Consultat el 29 de juny de 2011.
  5. ↑ «Hagia Sophia» (en anglés). Arch Net. Archivat des d'el original, el 5 de giner de 2009. Consultat el 29 de juny de 2011.
  6. ↑ «Virtual Hagia Sophia: Restitution, Visualization and Virtual Life Simulation» (en anglés). Virtual World Heritage. Archivat des d'el original, el 25 de març de 2009. Consultat el 29 de juny de 2011.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 Janin (1953), p. 472.
  8. ↑ Janin (1953), p. 41.
  9. ↑ 9,0 9,1 Müller-Wiener (1977), p. 86.
  10. ↑ «Haghia Sophia» (en anglés). Emporis. Consultat el 30 de juny de 2011.
  11. ↑ Journal of the Society of Architectural Historians.Society of Architectural Historians.62(3)
    294–305.Consultat el 30 de juny de 2011.
  12. ↑ Ali, Daniel and Spencer, Robert. Inside Islam. West Chester: Ascension Press, 2003, pp. 108–110, 112–118.
  13. ↑ Nicol, Donald M. The End of the Byzantine Empire. London: Edward Arnold Publishers, 1979, p. 88.
  14. ↑ 14,0 14,1 Nicol. The End of the Byzantine Empire, p. 90.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Runciman. The Fall of Constantinople, p. 147.
  16. ↑ Runciman. The Fall of Constantinople, pp. 133-134.
  17. ↑ Nicol, Donald M. The Last Centuries of Byzantium 1261–1453. Cambridge: Cambridge University Press, 1972, p. 389.
  18. ↑ Runciman. The Fall of Constantinople, p. 149.
  19. ↑ 19,00 19,01 19,02 19,03 19,04 19,05 19,06 19,07 19,08 19,09 19,10 19,11 19,12 Müller-Wiener (1977), p. 91.
  20. ↑ Janin (1953), p. 475.
  21. ↑ 21,0 21,1 Mamboury (1953), p. 288.
  22. ↑ G. Gerola, “Li vedute vaig donar Costantinopoli vaig donar Cristoforo Buondemonti,” SBN 3 (1931): 247-79.
  23. ↑ Necipoĝlu (2005), pg. 13
  24. ↑ Mungan, I. (2004). Hagia Sophia and Mimar Sinan, Mungan & Wittek (eds); Taylor & Francis Group, London, pp. 383-384. ISBN 90 5809 642 4.
  25. ↑ 25,0 25,1 Müller-Wiener (1977), p. 93.
  26. ↑ Neil Wilson (1995). Berlitz Pub (ed.). Discover Turkey (en en), p. 90..
  27. ↑ «İstanbul Tanıtımı – Ayasofya Müzesi». Istanbul.gov.tr. Archivat des d'el original, el 24 de giner de 2012. Consultat el 4 de decembre de 2011.
  28. ↑ «Ayasofya'dona ezan okunuyor, duydunuz mu?». Timeturk. Archivat des d'el original, el 27 de decembre de 2014. Consultat el 16 de juliol de 2013.
  29. ↑ «Group unveils initiative on Hagia Sophia». HomeboyMediaNews.
  30. ↑ Muslim group prays in front of Hagia Sophia to demand re-conversion into mosque, hurriyet.
  31. ↑ Turkey rejects Greek criticism of Hagia Sophia prayers, hurriyet.
  32. ↑ First call to prayer inside Istanbul's Hagia Sophia in 85 years, hurriyet.
  33. ↑ Turkish President Erdoğan recites Islamic prayer at the Hagia Sophia
  34. ↑ Hagia Sophia's status to be changed to mosque: Erdoğan, hurriyet.
  35. ↑ Hagia Sophia: Controversy as Erdogan says museum and former cathedral will become a mosque, euronews.
  36. ↑ Turkey refutes Greece on Quran session in Hagia Sophia
  37. ↑ Iglésia, mesquita, museu i mesquita una atra volta: Turquia decreta reconvertir Santa Sofia
  38. ↑ 38,0 38,1 Hagia Sophia: Turkey turns iconic Istanbul museum into mosque
  39. ↑ Erdogan Signs Decree Allowing Hagia Sophia to Be Used as a Mosque Again
  40. ↑ Basílica de Santa Sofia aviva tensions entre Turquia i Grècia
  41. ↑ 41,0 41,1 World reacts to Turkey reconverting Hagia Sophia into a mosque
  42. ↑ Making the Hagia Sophia a mosque is a political slap in the face for the West
  43. ↑ UNESCO statement on Hagia Sophia, Istanbul
  44. ↑ El papa Francisco, “molt adolit” per la conversió en mesquita de Santa Sofia
  45. ↑ «Christian icons in the Hagia Sophia will be covered using optical technology: Hurriyet». Archivat des d'el original, el 13 d'agost de 2020. Consultat el 12 de juliol de 2020.
  46. ↑ Santa Sofia estén l'estora a la primera oració musulmana d'Erdogan
  47. ↑ seues-portes-com a-mesquita-per a-la-oració-de-els-musulmans-1387726.html Erdogan i mils de fidels assistixen a la primera oració musulmana en Santa Sofia despuix de la seua reobertura com a mesquita
  48. ↑ Herrin, Judith (2007). Byzantium: The Surprising Life of a Medieval Empire, Penguin, p. 86-87. ISBN 0713999977.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Santa_Sofia&oldid=852479»