Arquitectura islàmica
La arquitectura islàmica (àrap عمارة إسلامية) és una denominació àmplia que comprén els estils arquitectònics dels edificis associats en l'Islam, tant religiosos com a seculars, des dels temps de Mahoma fins a l'actualitat. El món islàmic, i el seu cultura, es va difondre per una àmplia àrea geogràfica que històricament comprén des d'Àfrica occidental i Europa fins a Àsia oriental, influint en el disseny i construcció d'edificis i estructures per tot lo món.[2] Si ben els estils arquitectònics islàmics compartixen certs punts en comú en totes eixes regions, en el temps cada una d'elles va desenrollar els seus propis estils segons foren els materials i tècniques locals, les dinasties gobernant i els mecenes locals, els diferents centres regionals de producció artística i, en ocasions, les diferents afiliació religioses.[3][4]
L'arquitectura islàmica primerenca va rebre l'influència de l'arquitectura romana, bizantino, iraní i mesopotámica, aixina com de totes les demés terres incorporades durant les conquistes musulmanes primerenques en els sigles VII i VIII.[5][6][Nota 1][8][9] Posteriorment, va desenrollar característiques distintives en la forma dels edificis i en la decoració de superfícies en caligrafia islàmica, arabescos i motius geomètrics.[10] Entre els tipos d'edificis comuns o importants de l'arquitectura islàmica destaquen les mesquitas, madrasas, tombas, palaus, hammams (banys públics), hospicis sufíes (p. eix., khanqahs o zawiyas), fonts i sabils, edificis comercials (p. eix., caravasarés i bazarés) i casbas, rábidas i qalats (fortificacions militars).[4] I es varen inventar nous elements arquitectònics com minarets, mocárabes i arcs multilobulados.
Es diu que la columna, l'arc i la cúpula són la «trinitat» de l'arquitectura islàmica, ya que les tres juntes són característiques que li donen bellea i originalitat.
-
La Cúpula de la Roca, eixemple clau de l'arquitectura omeya
-
Mesquita Aljama de Isfahán (inicis del sigle XIV), eixemple d'arquitectura selyúcida
-
Mesquita de Solimán (1550-1557), en Estambul , obra de Mimar Sinan, eixemple de l'arquitectura otomana clàssica
Història primerenca (fins al sigle X)
[editar | editar còdic]Orígens
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
l'era islàmica va començar en la formació de l'Islam baix el liderage de Mahoma a principis del sigle VII en Aràbia. La primera mesquita va ser una edificació construïda per Mahoma en Medina en 622, just despuix de la seua Hègira (migració) des de La Meca, que correspon al lloc de l'actual mesquita del Profeta (al-Masjid an-Nabawi).[12][11] Generalment li la descriu com la seua casa, pero pot haver segut dissenyada per a servir com a centre comunitari des del principi.[12] Consistia en una edificació d'un pati simple construïda en rajola sense còure, en una planta rectangular, casi quadrada, que media aproximadament 53 per 56 metros.[12][13] Un pòrtic sombreado sostingut per troncs de palmera es trobava en el costat nort del pati (ṣaḥn), en la direcció de l'oració (la qibla), que inicialment era cap a Jerusalem. Quan la qibla es va modificar per a orientar-se cap a la Meca en 624, es va afegir un pòrtic similar en el costat sur, orientat cap a eixa ciutat.[12] Mahoma i la seua família varen viure en habitacions separades anexes a la mesquita, i el propi Mahoma va ser enterrat en una d'estes habitacions despuix de la seua mort en 632.[12] Durant el restant del sigle VII i en el sigle VIII, la mesquita es va ampliar repetidament per a incloure una gran sala d'oració en sostre pla, sostinguda per columnes (una sala hipóstila) en un pati central.[12] Es va convertir en un dels principals models per a les primeres mesquites construïdes en atres llocs.[12][13] Els acadèmics generalment coincidixen que, a banda de la mesquita/casa de Mahoma, l'arquitectura de la península aràbiga sembla haver tingut un paper llimitat en la formulació de l'arquitectura islàmica posterior.[14][15][16][17]
Abans de l'inici de les conquistes àrap-musulmanes del sigle VII, les dos principals potències d'Orient Mig i el món mediterràneu oriental eren l'Imperi bizantí (Imperi romà d'Orient) i l'Imperi sasánida. Abdós imperis cultivaven les seues pròpies tradicions arquitectòniques importants. Entre estos dos imperis, ocupant les terres fronterices (en les regions desérticas i esteparias de Síria, Palestina, Mesopotamia i el nort d'Aràbia) es trobaven dos estats clients tribals àraps: els lájmidas, que eren clients dels sasánidas i tenien la seua capital en al-Hira (en l'actual Iraq), i els gasánidas, que eren clients dels bizantino i protegien les seues fronteres orientals.[18] Estes dos dinasties àraps varen ser importants patrons de l'arquitectura en les seues respectives regions.[18] La seua arquitectura no es comprén be per l'escassea de restants identificables en l'actualitat, pero varen prendre prestada i varen adaptar l'arquitectura dels seus sobirans bizantins i sasánidas.[19][20] Alguns dels seus edificis es coneixen per l'arqueologia o texts històrics, com els palaus lájmidas de Khawarnaq i al-Sadir en al-Hira, una iglésia gasánida en decoració de mosaics en Nitil (prop de Madaba) i una sala d'audiències gasánida incorporada en la posterior residència rural omeya d'ar-Rusafa.[18][21][22] La cultura i l'arquitectura dels lájmidas i els gasánidas provablement varen eixercitar un paper posterior en la transmissió i la filtració de les tradicions arquitectòniques dels móns sasánida i bizantino/romà a les dinasties àrap-islàmiques posteriors que varen establir els seus centres polítics en les mateixes regions.[23][24][25]
En 630 l'eixèrcit de Mahoma reconquistó la ciutat de la Meca a la tribu dels quraish. El santuari sant de Kaaba va ser reconstruït i dedicat al islam; la reconstrucció va ser portada a terme abans de la mort de Mahoma en l'any 632 per un nàufrec carpintero abisinio en el seu estil natiu. Quan les primeres conquistes àrap-musulmanes es varen estendre des de la península aràbiga en el sigle VII i varen alvançar per Orient Mig i el nort d'Àfrica, es varen establir noves ciutats guarnició en els territoris conquistats, com Fustat en Egipte i Kufa en l'actual Iraq. Els musulmans en el transcurs de mija centuria varen alvançar del desert des del Hiyaz en Aràbia fins a les columnes d'Hércules en Occident i fins als confines de l'Índia en Orient, varen conquistar països ya civilisats. Els seus dominis varen alcançar un àrea major que la del Imperi romà en l'época de la seua màxima extensió i varen comprendre vàries nacions l'arquitectura de les quals era diferent de la de Roma i en molts casos prou més antiga.[26][27] Una volta que s'establien en la regió, primer buscaven un lloc a on construir una mesquita.[28][29] Les mesquites congregacionales centrals d'estes ciutats es varen construir segons el model hipóstilo.[12] En atres ciutats, especialment en Síria, es varen establir noves mesquites per mig de la conversió o ocupació de parts d'iglésies existents en ciutats ya existents, com per eixemple en Damasc, Desam i Hama.[12] Estes primeres mesquites no tenien minaret, encara que és possible que es construïren menuts refugis en les teulades per a protegir al muecín mentres cridava a l'oració.[30] També varen adaptar edificis ya existents com a iglésies per al seu propi us.
Influències i estils tradicionals
[editar | editar còdic]
Poc despuix de la mort del profeta Mahoma va començar a desenrollar-se un nou estil arquitectònic, l'islàmic, fàcilment reconeixible, format a partir dels models romà, egipcíac, persa/sasánida i bizantí. La rapidea del seu sorgiment va tindre com a fita l'any 691 en la finalisació de la Cúpula de la Roca (Qubbat al-Sakhrah) en Jerusalem. Este edifici presenta com a traces distintives els espais abovedados, una cúpula de planta circular i l'us d'estilisats i repetitius patrons decoratius (arabescos).
La Gran Mesquita de Samarra en Iraq, completada en l'any 847, combina l'arquitectura de rencs de columnes que es troben soportant una base plana sobre la qual descansa un gran minaret espiralado.
l'iglésia de Santa Sofia en Estambul, també va influir en l'art islàmic en agregar elements de l'arquitectura bizantina en els seus propis treballs. Quan els otomans varen capturar la ciutat de Bizancio, la varen convertir de basílica a mesquita, encara que ara és un museu. També dita iglésia va servir de model per a moltes atres mesquites otomanes com la Mesquita Sehzadei la Mesquita de Süleymaniye.
Arquitectura persa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arquitectura medo-persa.
Una de les primeres civilisacions en les que l'islam va entrar en contacte durant i despuix de la seua creació va ser en Pèrsia.[31] Per la seua proximitat els primers arquitectes islàmics no només varen prendre temporalment, sino que varen adoptar definitivament les tradicions i métodos del decadent Imperi sasánida.
Moltes ciutats com Bagdad, per eixemple, varen ser fetes junt a construccions precedents com Firuzabad en Pèrsia. De fet, és sabut que les dos persones contractades per Al-Mansur per a dissenyar els plans de la ciutat varen ser Naubakht (نوبخت), un antic persa seguidor de Zoroastro, i Mashallah (ماشاءالله), un antic judeu de Jorasán, Iran.
Arquitectura omeya (661-750)
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura abasí (750-945)
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Estils regionals primerencs
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arquitectura aglabí.
.jpg){kind=link}
Despuix del derrocament del califato omeya en 750 pels abasíes, una nova branca de la dinastia omeya va conseguir prendre el control d'al-Ándalus en 756, fundant l'Emirat de Còrdova i alcançant l'apogeu del seu poder com a califes autoproclamados en el sigle X. La Gran Mesquita de Còrdova, construïda entre 785 i 786, constituïx el primer gran monument d'arquitectura morisca en la península ibèrica. Este estil arquitectònic establit en al-Ándalus també es va compartir en gran mida en l'arquitectura del nort d'Àfrica occidental (el Magreb), de la que sorgirien imperis posteriors en la regió i contribuirien a la seua evolució artística.[32][33] La Gran Mesquita de Còrdova original va destacar per la seua singular sala hipóstila en rencs d'arcs bicolores de dos nivells que es varen repetir i varen mantindre en ampliacions posteriors de l'edifici. La mesquita es va ampliar en múltiples ocasions, i l'ampliació d'al-Hakam II (r. 961-976) va introduir importants innovacions estètiques com els arcs entrellaçats i cúpules nervadas, que varen ser imitades i elaborades en monuments posteriors de la regió..[32][33] La construcció de Madinat al-Zahra, una nova capital i ciutat-palau monumental en el sigle X, també va crear un important complex d'arquitectura real i mecenage. Monuments més menuts, com la mesquita Bab al-Mardum de Toledo i els minarets afegits a les mesquites Qarawiyyin i mesquita dels Andalusos de Fez (actual Marroc), demostren la prevalença dels mateixos elements estilístics en tota la regió.[34]
Despuix del seu apogeu inicial, el califato abasí es va fragmentar parcialment en estats regionals en el sigle IX, que formalment obedien als califes de Bagdad, pero que eren independents de facto.[35] Els aglabíes d'Ifriqiya (aproximadament l'actual Tunis) varen ser notables mecenes de l'arquitectura, responsables de la reconstrucció de la Gran Mesquita de Kairuán (fundada originalment per Uqba ibn Nafi en 670) i de la Mesquita Zaytuna de Tunis en gran part de la seua forma actual, aixina com de la construcció de numeroses atres estructures en la regió..[36][37] En Egipte, Ahmad ibn Tulun va fundar una dinastia de curta duració, els tuluníes, i es va construir una nova capital (al-Qata'i) en una nova mesquita congregacional, coneguda com la Mesquita de Ibn Tulun, que es va completar en 879. Va rebre una forta influència de l'arquitectura abasí de Samarra i seguix sent un dels eixemples més notables i millor conservats de l'arquitectura del sigle IX del califato abasí.[38]
En Iran i Àsia Central, vàries dinasties locals i regionals varen dominar abans de l'arribada dels selyúcidas en el sigle XI. Per al sigle X, el centre d'Iran i el cor abasí d'Iraq estaven baix el domini de facto de la dinastia búyida, el nort d'Iran estava governat pels bawandidas i ziyáridas, i les regions nort-orientals de Jorasán i Transoxiana estaven governades pels samánidas.[40] Va ser en este moment quan varen sorgir molts de les traces distintives de l'arquitectura iraní i arquitectura centroasiática posterior, com l'us de la rajola cuita tant per a la construcció com per a la decoració, l'us de rajoletes vidriados per a la decoració de superfícies i el desenroll de muqarnas a partir de les trompas. Es varen seguir construint mesquites hipóstilas i també hi ha evidència de mesquites en múltiples cúpules, encara que la majoria varen ser modificades o reconstruïdes en époques posteriors.[40] La Mesquita Jameh de Na'in, una de les mesquites congregacionales més antigues que es conserven en Iran, té alguns dels elements millor conservats d'este periodo, com a rajoles decoratives, inscripcions cúficas i una rica decoració d'estuc en volutes de parra i fulls d'acant que s'inspira en els estils anteriors de Samarra.[40][41] Una atra important tendència arquitectònica que va sorgir entre els sigles X i XI va ser el desenroll dels mausoleus, que varen adoptar formes monumentals per primera volta. Un tipo de mausoleu era la torre funerària, com la de Gunbad-i-Qabus (ca. 1006-1007), mentres que l'atre tipo principal era la plaça abovedada, com la Tomba dels Samánidas en Bujará (abans de 943).[42][40]
En el sigle X, el califato fatimí va ascendir al poder en Ifriqiya, a on va construir una nova capital fortificada en Mahdia. En 970, els fatimíes varen traslladar el seu centre de poder a Egipte i varen fundar una atra capital, El Caire.[43] l'arquitectura fatimí en Egipte va seguir les tècniques tuluníes i va utilisar materials similars, pero també va desenrollar les seues pròpies característiques. La primera mesquita congregacional fatimí en El Caire va ser la mesquita del-Azhar, fundada al mateix temps que la ciutat (970), que es va convertir en el centre espiritual de la branca chiíta ismailita de l'islam. Atres monuments notables inclouen la gran mesquita del-Hakim (fundada en 990 baix al-'Aziz pero completada al voltant de 1013 baix [Al-Hakim bi-Amr Allah|al-Hakim]]), la chicoteta mesquita de Aqmar (1125) en la seua frontera al carrer ricament decorat, i el abovedado Mashhad de Sayyida Ruqayya (1133), notable pel seu mihrab d'estuc elaboradamente tallat.[43] Baixe el poderós visir Badr al-Jamali (r. 1073-1094), les muralles de la ciutat varen ser reconstruïdes en pedra junt en vàries portes monumentals, tres de les quals han sobrevixcut fins als nostres dies: Bab al-Futuh, Bab al-Nasr i Bab Zuweila).[44][43]
Estils regionals (despuix del sigle X)
[editar | editar còdic]Arquitectura hispà-islàmica (759-1492)
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura fatimí (909-1171)
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura selyúcida (sigles XI-XIII)
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura mameluca (1250-1517)
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura timúrida (1370-1507)
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura safávida (1501-1732)
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura otomana (sigles XIV-XIX)
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura indoislámica
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura mogol (sigles XVI-XVIII)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Arquitectura índia.
Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Arquitectura chinenc-islàmica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mesquites chinenques.
La primera mesquita chinenca es va establir en el VII durant la Dinastia Tang en Xi'an. La Gran Mesquita de Xi'an, les actuals instalacions de la qual daten de la Dinastia Ming, no imita la majoria de les característiques associades a sovint en les mesquites tradicionals sino que a sovint imita l'arquitectura chinenca tradicional. Les mesquites de l'oest de China sí que incorporen més elements vists en mesquites d'atres parts del món. Les mesquites chinenques de l'oest són més propenses a incorporar minarets i voltes mentres que en l'est tendixen més a semblar a pagodas.[45]
Cap a 742, es va construir la mesquita de Tsi o Xi nan, que va anar un símbol dels contactes entre l'islam i China. Situada al suroest de Beijing, Tsi nan va ser freqüentada per numerosos viagers i comerciants musulmans entre els sigles X i XVIII.
Una característica molt important en l'arquitectura chinenca és el seu émfasis en la simetria, que la connota en un sentit de certa grandea; açò s'aplica a tot des de palaus a mesquitas. Una excepció notable està en el disseny de jardins, que tendix a ser tan asimètric com siga possible. Com en les pintures chinenques de la voluta, el principi subjacent en la composició del jardí és crear i aguantar fluix; deixar un patró vagar i gojar del jardí sense prescripcions, com en la naturalea mateixa.
Els edificis chinencs solen ser construïts en rajoles roges o grises, sent la fusta lo comuna en les estructures; estos són aixina més capaços de soportar terremots, i no obstant més vulnerables al fòc. El terrat d'un edifici chinenc típic es curva; hi ha classificacions terminantes dels tipos de aguilón, comparables en els órdens clàssics de les columnes europees.
La majoria de les mesquites chinenques tenen certs aspectes en comú en el restant de mesquites islàmiques no obstant com a pansa en atres regions l'arquitectura islàmica chinenca reflectix l'arquitectura local en el seu estil. China és renombrada per les seues belles mesquites, que s'assemblen als temples. No obstant en China occidental les mesquites s'assemblen més a les d'Orient Mig, en minarets alts, prims, els arcs curvos i els terrats en forma de cúpula. En el noroest de China, a on els chinencs Hui han construït les seues mesquites, hi ha una combinació d'estils de l'est i l'oest. Les mesquites tenen terrats budistes senyalats per mig de llums de l'estil fixades als patis emparedados entrant a través d'arcs en voltes i minarets en miniatura (vore Mesquita Beytullah).[46]
Arquitectura afro-islàmica
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Arquitectura africana.
La conquista islàmica del nort d'Àfrica va vore el desenroll de l'arquitectura islàmica en la regió, incloent algunes famoses estructures com la Ciutadella d'El Caire.
En el sur del Sahara, l'influència islàmica va ser una de les majors contribucions al desenroll arquitectònic en temps del Imperi de Ghana. En Kumbi Saleh, els locals vivien en barraques abovedadas mentres que els comerciants tenien cases de pedra. L'arquitectura del Sahel va créixer inicialment de les dos ciutats de Djenné i de Timbuktu. La mesquita de Sanskore en Timbuktu, construïda de fanc i.fusta, era d'estil semblant a la Gran Mesquita de Djenné. Per l'ascensió d'alguns regnes en la regió costera africana de l'oest es va produir una arquitectura que es va implantar en lloc d'atres tradicions indígenes, utilisant la fusta. La famosa ciutat de Benín, destruïda per l'Expedició Punitiva en Benín, era un gran complex de llars de fanc, en terrats de ripias o de fulls de palma. El palau tenia una successió de quarts ceremoniales, i va ser adornat en plaques de coure groc.
Interpretacions
[editar | editar còdic]Les interpretacions més comunes de l'arquitectura islàmica es resumixen en els següents punts:
- El concepte del poder infinit d'Alá que és evocat per dissenys com la repetició dels temes que sugerixen l'infinit.
- Les formes humanes i animals es representen rarament en l'art decoratiu mentres que el treball d'Alá es considera ser incomparable. El fullage és un adorn freqüent pero típicament estilisat o simplificat per la mateixa raó.
- La caligrafia àrap és utilisada per a realçar l'interior d'un edifici proporcionant cites del Corán.
- L'arquitectura islàmica s'ha cridat “arquitectura del vel” perque la bellea ment en els espais interiors (els patis i els quartos) que no són visibles des de l'exterior (en una perspectiva de carrer). Ademés, l'us de formes grandioses tals com a voltes grans, minarets elevats, i patis grans són pensats per a transmetre energia i fer vanaglòria del poder i cultura que es varen aplegar a alcançar en moltes nacions musulmanes.
Arquitectura de les mesquites i atres edificis dels països musulmans
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mesquita.
Molts dels principals tipos d'edificis de l'arquitectura islàmica s'han desenrollat en diverses regions del món islàmic, encara que els més importants són les construccions abbasíés més primerenques. Destaca sobre tots la mesquita, centre de la vida religiosa islàmica.
Les mesquites varien enormement en tamany i estil arquitectònic, des de les senzilles masjids utilisades per al cult diari fins a jamirs (grans mesquites) a on els fidels es reunixen per a l'oració del divendres, de les mesquites en forma de T (l'intersecció de la nau central i a lo llarc de la paret de la qibla) (Gran Mesquita de Kairuán) i les mesquites en volta central en la península d'Anatolia. Els elements característics de la mesquita varen aparéixer ya en les albors de l'islam i a mida que s'expandia, varen ser incorporant cada volta més elements de l'arquitectura dels territoris conquistats. És per això que cada regió té la seua pròpia arquitectura distintiva. Recentment, l'abundància petrolífera de el XX en molts països islàmics ha supost la construcció de moltes mesquites usant dissenys d'arquitectes moderns.
Tipos de mesquites segons planta
[editar | editar còdic]Planta àrap
[editar | editar còdic]
Va ser el tipo més antic de mesquita, iniciat durant la dinastia Omeya. Es basa en un model més o menys mític: la casa del Profeta en Medina, que es creu que es troba baix la Gran Mesquita de Medina.[47] La planta àrap, o planta hipóstila, és una planta quadrada o rectangular que inclou un pati tancat (sahn) porticado i una sala d'oració coberta, en sostres plans recolzats en numeroses columnes i soports,[48] en les naus orientades paraleles o perpendiculars (en el Magreb i en algunes excepcions) a la qibla. Històricament, pel clima calent que predomina en el Mediterràneu i en el Mig Orient, el pati servia per a acomodar a un gran número de fidels durant les oracions del divendres. En freqüència, les mesquites hipóstilas tenien arcadas exteriors (riwaq) en els patis per a que els fidels pogueren gojar d'alguna ombra. Una de les més importants mesquites hipóstilas és la Mesquita de Còrdova en Còrdova, Espanya, com a edifici que està soportat per prop de 850 columnes. Les mesquites de planta àrap es varen construir especialment durant els regnats dels omeyas i els abasíes; després la simplicitat de la planta va llimitar les oportunitats d'un major desenroll, i com a resultat, la seua popularitat va ser caent.[48]
Es troba en tot lo món islàmic, des d'Iraq i Síria fins al Magreb, en Tunis i Espanya. Són eixemples notables les mesquites omeyas de Damasc i Alep, la mesquita de Qibli (part del-Aqsa) en Jerusalem i les grans mesquites de Samarra (mesquita del-Malwiya i mesquita Abu Dulaf),[49] ademés de la Gran Mesquita de Kairuán, la mesquita Zitouna en Tunis i la mesquita del-Qarawiyyin en Fez.[50]
-
Planta tipo de la mesquita àrap
-
Planta àrap de la mesquita Zitouna en Tunis
-
Planta de la mesquita del-Malwiya, Samarra
-
Planta de mesquita de Qibli, variant en el pati obert
-
mesquita del-Qarawiyyin]] en Fez, en una enorme sala d'oració
-
Planta de la Mesquita de Còrdova
-
Planta de la Mesquita dels Omeyas en Damasc (705-715)
![mesquita del-Qarawiyyin]] en Fez, en una enorme sala d'oració](/w/index.php?title=Especial:Carregar&wpDestFile=Qarawiyyin_floor_pla.png){kind=link}
Planta iraní
[editar | editar còdic]
Com el seu nom indica, esta planta es troba casi exclusivament en el Gran Iran, és dir, en una regió que comprén Iran, parts d'Afganistan i Pakistan, i parts d'Iraq. També va ser la planta utilisada en l'Índia abans de la dinastia mogola. Va sorgir en el sigle X en la dinastia selyúcida i es caracterisa per l'us d'iwanés, un pishtak i una sala d'oració baix cúpula. Generalment, els patis de les mesquites tenen quatre d'estos disposts en creu. Un pishtak és una porta eixint, a sovint arrematada per dos minarets i emmarcada per un gran arc. La Mesquita del Shah de Isfahán és un dels millors eixemples coneguts de la planta iraní.
La primera innovació en el disseny de mesquites es va originar en Pèrsia (Iran). Els perses havien heretat un ric llegat arquitectònic de les dinasties perses anteriors i varen començar a incorporar elements de dissenys parts i sasánidas anteriors en les seues mesquites, influenciats per edificis com el palau de Ardashir i el palau de Sarvestán.[51] Aixina, l'arquitectura islàmica va presenciar l'introducció d'estructures com a cúpules i grans entrades estovades, conegudes com iwanes. Durant el govern selyúcida, en l'auge del misticisme islàmic, es va formar la disposició de quatre iwanes. Este format, perfeccionat pels selyúcidas i després heretat pels safávidas, va establir fermament la frontera del pati d'estes mesquites, en les imponents portes a cada costat, com alguna cosa més important que els propis edificis.[51] Normalment adoptaven la forma d'un pati central quadrat en grans entrades a cada costat, donant l'impressió de ser portes al món espiritual.[52] Els perses també varen introduir els jardins perses en el disseny de les mesquites. Pronte, va començar a sorgir un estil clarament persa en les mesquites, que influiria significativament en els dissenys de les posteriors mesquites timúridas i mogoles. Un eixemple destacat de mesquita en disposició de quatre iwanes fòra d'Àsia Central és la Mesquita del Sultà Hasan en El Caire, una anomalia en l'arquitectura mameluca.[53]
-
Pati principal de la mesquita Aljama d'Isfahán, en una disposició de quatre iwanes típica de les mesquites d'Iran i Àsia Central.]]
Planta mogol
[editar | editar còdic]
Esta planta es troba principalment en el subcontinent indi des del sigle XVI i està influenciada per la planta iraní. Es caracterisa per un ampli pati en quatre iwanes, un dels quals s'obri a una estreta sala d'oració rectangular, coronada per tres o cinc cúpules bulbosas. Per eixemple, en l'Índia actual, les grans mesquites de Delhi, de Fathepur-Sikri i de Bîdâr utilisen este tipo de planta, de la mateixa manera que la mesquita de Lahore, actualment en Pakistan.
La disposició de tres cúpules és un disseny predominant en Àsia meridional. Es va desenrollar com a resultat de la fusió entre l'arquitectura islàmica i les tradicions locals surasiáticas durant l'era mogol, que va crear un estil de mesquita de tres cúpules en un ampli pati amurallado.[54] Els eixemples més notables influïts per esta disposició són la mesquita Aljama de Delhi i la Moti Masjid en Índia, les mesquites Badshahi, Dai Anga i Sunehri en Pakistan, i les mesquites de d'una sola fila, Sat Gambuj i Nayabad en Bangladés.
-
Mesquita Aljama de Delhi és un eixemple de mesquita de tres cúpules present en Índia, Pakistan i Bangladesh
-
Planta tipo de la mesquita mogol, Mesquita Aljama de Delhi
Planta otomana
[editar | editar còdic]Esta planta es va desenrollar dins del Imperi otomà i, per lo tant, es troben en general en l'actual Turquia, aixina com en els antics territoris de l'imperi. Les mesquites d'estil otomà solen formar part de complexos més grans.
No obstant, els seus orígens es remonten al sigle XIII, en l'art otomà primerenc. Este model s'inspira en gran mida en Haghia Sophía, de la que presenta variacions. En essència, consta d'una àmplia sala d'oració coronada per una gran cúpula flanquejada per semicúpulas i cúpules més menudes, dissenyades per a reforçar la cúpula central. L'edifici principal sol estar precedit per un pati tancat per un pòrtic.
Els otomans varen introduir les «mesquites de cúpula central» en el sigle XV. Estes mesquites tenen una gran cúpula centrada sobre la sala d'oració. Ademés d'eixa gran cúpula central, és freqüent trobar cúpules més chicotetes descentradas sobre la sala d'oració o en el restant de la mesquita, a on no es realisa l'oració.[55] Este estil va estar fortament influenciat per l'arquitectura bizantina en l'us de grans cúpules centrals.[48] Este tipo va ser perfeccionada per .Mimar Sinan en el sigle XVI, el major arquitecte otomà, a qui s'atribuïxen més de 300 edificis, inclosa la mesquita de Süleymaniye en Estambul, una de les mesquites imperials més notables. La mesquita té fonaments que s'afonen 12 m fins al sol i està coberta per una gran cúpula central de 26 metros de diàmetro, continguda en dos semicúpulas i chicotetes cúpules a cada costat d'entre 5 i 10 m de diàmetro. Per un atre costat, la cúpula més gran de la Mesquita Selmiye en Edrine, que medix 31,1 m de diàmetro, està sostinguda per pechinas jagantes en lloc de semicúpulas. Estes dos mesquites es consideren les millors obres de Sinan.[56]
-
Espai interior de la mesquita de Şehzade Mehmet en Estambul.
-
Mesquita de Süleymaniye en Estambul, en una disposició de cúpula central típica de les mesquites de Turquia i els Balcans.
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Atres mesquites
[editar | editar còdic]
Les mesquites del Àfrica subsahariana es caracterisen per la seua arquitectura de terra. A sovint es construïxen en argila crua. Les grans mesquites de Tombuctú i de Djenné, que ejemplifican este estil, presenten contraforts i numerosos pináculos. La Gran Mesquita de Agadez (Níger), construïda en el sigle XVI, conta en un minaret saheliano tradicional construït en terra i soports de fusta.
En la China oriental, el minaret està separat del restant de la mesquita i es troba a l'entrada. Les mesquites allí s'assemblen més a les pagodes, mentres que en l'oest de China, les mesquites estan menys influenciades per l'arquitectura tradicional chinenca.
En Polònia, la comunitat musulmana d'orige tàrtar conta en 5.000 membres. Es pot vore una mesquita de fusta en Kruszyniany, prop de la frontera bielorusa, en el voivodato de Podlaquia. També es pot vore una atra mesquita de fusta en la regió de Bohoniki. També existix una mesquita en Gdańsk, en Varsòvia i en Białystok.
- Eixemples d'atres estils arquitectònics de mesquites històriques
-
Mesquita de Aqmar, El Caire, Egipte (construïda en 1125-1126)
-
Mesquita de Bibi-Khanym, Samarcanda, Uzbekistan (terminada en 1404)
-
Mesquita de Mudhaffar, Taiz, Yemen (sigle XIII)
-
Gran Mesquita, Divriği, Turquia (construïda en 1228-1229)
-
Mesquita Larabanga, Ghana, fundada en 1421
-
Mesquita Huaisheng en Guangzhou, China, que data de l'any 627
-
Mesquita Marjani, la mesquita activa més antiga de Tartaristán, Rússia (finalisada en 1770)
-
Mesquita Tale Mà, en Narathiwat, Tailàndia, construïda en 1634
-
Mesquita Kampung Laut , una de les mesquites més antigues de Malàsia, que mostra l'arquitectura local.
-
Huseina Čauša džamija ((també coneguda com a Džindijska), mesquita tradicional de fusta del sigle XVII en Tuzla, Bòsnia i Hercegovina
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Iwán
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Mihrab
[editar | editar còdic]_MET_DP235035.jpg){kind=link}
- Artícul principal → Mihrab.
El mihrab és una caseta o alcova, generalment cóncau, dispost en la paret de la qibla (la paret que senyalava als fidels la direcció de l'oració) d'una mesquita o un atre espai d'oració. També va adquirir importància ritual i ceremonial en el temps, i inclús la seua forma es va usar com a símbol en algun acunyament.[57][58]
Les primeres mesquites no tenien mihrabs; el primer mihrab com a caseta cóncava conegut va ser l'afegitó a la Mesquita del Profeta en Medina pel califa al-Walid I en 706 o 707.[57][59] En mesquites posteriors el mihrab va evolucionar per a convertir-se en el foc habitual de la decoració arquitectònica en l'edifici. Els detalls de la seua forma i materials varen variar d'una regió a una atra.[58] En les mesquites congregacionales, el mihrab solia estar flanquejat per un minbar (púlpit), i algunes mesquites històriques també incloïen una maqsura propenca (un espai protegit per al governant durant les oracions).
-
Mihrab en la mesquita del Sultà Ibrahim en Rétino
-
Mihrab de la Gran Mesquita de Còrdova (sigle X)
-
Mihrab tallat en estuc del kan mogol Öljeitü en la mesquita Aljama de Isfahán (inicis del sigle XIV)Mihrab tallat en estuc del kan mogol Öljeitü en la mesquita Aljama de Isfahán (inicis del sigle XIV)
-
Mihrab de la mesquita-madrasa del Sultà Hasán en El Caire (sigle XIV)
-
Mihrab de la mesquita Aljama de Delhi (mitat del sigle XVII)
_(2464450102)_(cropped_and_retouched).jpg){kind=link}
Minarets
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Minaret.
El minaret o alminar és una torre que tradicionalment acompanya a la mesquita. La seua funció formal és la de proporcionar un punt elevat des del qual es realisa la cridada a l'oració, o adhan. Esta cridada s'emet cinc voltes al dia: en amanecer, al migdia, a mija vesprada, a la vespradeta i de nit. En la majoria de les mesquites modernes, el adhan es realisa directament des de la sala d'oració i es transmet per micròfon a un sistema d'altaveus en el minaret.[60]
L'orige del minaret i les seues funcions inicials no es coneixen en claritat i han segut objecte de debat acadèmic durant molt temps.[61][62] Les primeres mesquites carien de minarets, i la cridada a l'oració es realisava a sovint des de torres més menudes.[63][64][65] La primitiva comunitat musulmana de Medina realisava la cridada a l'oració des de la porta o la teulada de la casa de Mahoma, que també servia com a lloc d'oració.[66] Els primers minarets confirmats en forma de torres daten de principis de el IX, baix el domini abasí, i no es varen convertir en un element habitual de les mesquites fins a el XI[67][68] Estes primeres torres de minarets s'ubicaven en el centre del mur opost al mur de la qibla.[69] Entre elles, el minaret de la Gran Mesquita de Kairuán en Tunis, que data de l'any 836, és un dels minarets més antics del món que es conserven i el més antic del nort d'Àfrica.[30][68][70] Té la forma d'una torre massiça de base quadrada, tres nivells d'esgambi decreixent i una altura total de 31,5 metros.[71][72]
Els minarets han tingut diverses formes (en general, redones, quadrades, espirals o octogonales) segons l'época i la tradició arquitectònica. El número de minarets per mesquita no és fix; originalment, cada mesquita contava en un minaret, pero alguns estils arquitectònics poden incloure varis.[73]
-
Minaret de la Gran Mesquita de Kairuán (836)
-
Distintiu alminar en espiral (848-852) de la Gran Mesquita de Samarra
-
Minaret de Jam, Afganistan (sigle XII)
-
Minaret Kalon (1127) en Bujará (Uzbekistan)
-
La Giralda (fi del sigle XII)
-
Minaret del Sultà Qaytbay (sigle XV) en la mesquita del-Azhar en El Caire
-
Minarets otomans de la mesquita del Sultà Ahmed en Estambul (principis del sigle XVII)
-
Minaret de la Mesquita Aljama en Delhi (mediats del sigle XVII)
-
[Kalta Minor (1852) en Khiva, (Uzbekistan)
Sahn
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Jardins
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Jardí islàmic.
El corán usa el jardí com una analogia del paraís i l'islam que va vindre a tindre una significativa influència en el disseny de jardins. El corán té moltes referències a jardins que són usats, a sovint, com a analogia terrenals sobre la vida en el paraís que es promet als creents.
"Alá ha promés als hòmens i dònes creents, baix de rius que fluïxen, per a habitar en ells, i vivendes grans en jardins de domicili perpetu; i lo millor de tot és el gran plaure d'Alá; eixe és el guany magnífic." (Corán 9.72)
Han sobrevixcut jardins islàmics en una àmplia zona que s'estén des d'Espanya i Marroc en l'oest fins a l'Índia en l'este.
Mocárabes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Mocárabe.
Un mocárabe o muqarna és un motiu esculpido tridimensional creat per la subdivisió geomètrica d'una estructura abovedada en subestructura o casetes d'arc apuntats en miniatura, també coneguts com "voltes en panal" o "stalactitato".[74] Es poden fer de diferents materials com a pedra, rajola, fusta o estuc.
Els primers monuments que varen fer us d'esta característica daten de el XI i es troben en Iraq, Àfrica del Nort, Iran, Àsia Central i Alt Egipte. Este desenroll aparentment casi simultàneu en regions distants del món islàmic ha dut a múltiples teories acadèmiques sobre el seu orige i cóm es va estendre, en una teoria actual proponent que es varen originar en alguna regió a lo manco un sigle abans i després es varen estendre des d'allí.[74] Alguns dels primers eixemples supervivents preservats in situ són les trompes tripartites/tripartides utilisades com a elements de transició per a cúpules i semi-cúpules, com en el Mausoleu Àrap-Nuga (977-978) en Tim (Uzbekistan), el Gunbad-i Qabus (1006-1007) en el noreste d'Iran, i el Duvazdah Imam Mausoleum (1037 o 1038) en Yazd.[74] A partir de el XII el seu us es va fer comú en tot lo món islàmic i, en el temps, es varen desenrollar diferents estils locals. Ademés de servir com a trompes i pechinas, també es varen amprar muqarnas per a decorar rebancs, portals, mihrabs, finestres, arcs i cúpules sanceres.[74]
-
Primerenc eixemple de trompes tripartites/tripartides en muqarnas bàsiques baix la cúpula del mausoleu de Duvazdah Imam en Yazd (1037-1038)
-
Cúpula en muqarnas en el Mausoleu de Zumurrud Khatun (abans de 1202, abasí)[75]
-
Muqarnas en el portal d'entrada de la Madrasa de 'Abd al-'Aziz en Bujará (XVII, kanato de Bujará)
_-_panoramio_(2).jpg){kind=link}
![Cúpula en muqarnas en el Mausoleu de Zumurrud Khatun (abans de 1202, abasí)[75]](/w/index.php?title=Especial:Carregar&wpDestFile=%D9%82%D8%A8%D8%B1_%D8%B2%D9%85%D8%B1%D8%AF_%D8%AE%D8%A7%D8%AA%D9%88%D9%86_%D9%85%D9%86_%D8%A7%D9%84%D8%AF%D8%A7%D8%AE%D9%84.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Arabescos
[editar | editar còdic]Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Excerpt».
Caligrafia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Caligrafia islàmica.
La caligrafia[76] àrap està associada en l'art geomètric islàmic del arabesco en les parets i també en els sostres de les mesquites aixina com en els texts escrits. Molts artistes contemporàneus en el món islàmic dibuixen basant-se en l'herència de la caligrafia àrap per a utilisar inscripcions i abstracció caligràfiques en el seu treball.
L'àrap engloba en un sol terme (jatt) les nocions d'escritura i les de caligrafia, fet que s'explica pel caràcter sagrat d'una llengua que és la del Sagrat Corán. Poques civilisacions han dut l'art de la caligrafia a un ranc tan elevat com ho han fet els musulmans.[77]
En lloc d'expressar alguna cosa relacionat en la realitat usant paraules parlades, la caligrafia per als musulmans és una expressió visible de l'art més alt de tots, l'art del món espiritual. La caligrafia ha començat a ser la més venerada forma d'art islàmic perque constituïx un enllaç entre la llengua dels musulmans i la seua religió. El llibre sagrat de l'islam, el Corán, ha jugat un paper molt important en el desenroll i evolució de la llengua àrap, i per extensió, en la forma d'escriure l'alfabet àrap, és dir, en la seua caligrafia. Proverbis i amplis passages del Corán seguixen sent les fonts més usades per la caligrafia islàmica.
Llum
[editar | editar còdic]La llum representa a Deu en la religió islàmica. Simbolisa l'esplendor de la fe.
En el Corán s'observa el següent passage:
En Islam, la paraula nur significa la llum de Deu. Segons esta religió, Alá considera a tots els hòmens iguals. Res té que cridar l'atenció sobre lo atre.
Per esta raó, la llum té que repartir-se uniformemente per les sala d'oració. És un element que crea l'atmòsfera de recolliment per a la trobada dels fidels en el seu Deu.
L'espai solament deu estar lo suficientment allumenat per a crear un sensació d'assossec que amaine i dissolga les tensions.
Per un atre costat, l'islam es va expandir substancialment per països en climes extremadament càlits. Conseqüentment, els musulmans busquen evitar l'accés directe dels rajos solars. Tenien que buscar una solució que els permetera combatre la calor i allumenar l'espai interior, sense impedir la ventilació, pero al mateix temps garantisant l'intimitat. La resposta la varen trobar en l'us de les "pantalles".
Elements de l'estil islàmic
[editar | editar còdic]L'arquitectura islàmica pot ser identificada pels següents elements de disseny, que es varen imitar de la primera mesquita construïda per Mahoma en Medina, aixina com atres característiques que es varen adaptar de construccions preislámicas com a iglésies, temples i sinagogues. L'arquitectura Bizantina va tindre una gran influència en l'arquitectura islàmica primerenca en els seus arcs redons, cambres acorazar i voltes característics.
- Patis grans combinats a sovint en un passadiç central per a l'oració (originalment una característica de Masjid al-Nabawi).
- Minarets o torres (estos varen ser utilisats originalment com a atalayes-antorcha, una espècie de fars, segons lo vist en la Gran Mesquita de Damasc; per lo tant sorgix de la derivació de la paraula àrap nur, significant "llum").
- Mihrab o hornacina immers dins del mur indicant la direcció a la Meca. Açò es va poder haver derivat d'usos previs de les hornacionas per a l'ajust de les volutes del Torá en les sinagogues judeues o en el haikal de les iglésies coptas.
- Voltas i cúpulas (vore: La cúpula en l'islam i Història de les cúpules medievals àraps i d'Europa occidental i Història de les cúpules perses)
- Iwanes colocats entre diverses seccions per a dividir-les.
- L'us de la forma geomètrica i l'art de la repetició (arabescos).
- L'us caligrafia àrap per a decorar en lloc de pinturas que estaven prohibides (haram) en l'arquitectura de les mesquites. Cal observar que en l'arquitectura secular, els quadros estaven de fet presents.
- La font d'abluciones (a sovint usada com a àrea per al wudu dels musulmans).
- L'us de colors lluents.
- Focalización tant de l'espai interior com de l'exterior de les construccions.
Diferències entre l'arquitectura islàmica i l'arquitectura persa
[editar | editar còdic]Com la d'atres nacions que es varen convertir en part del regne islàmic, l'arquitectura persa no deu ser confosa en arquitectura islàmica i no es referix àmpliament als estils arquitectònics a través del món islàmic. L'arquitectura islàmica, per lo tant, no inclou directament referències als estils perses existents abans de l'arribada d'islam. L'arquitectura persa, com la d'atres nacions, és anterior a l'arquitectura islàmica i es pot entendre correctament com a influència important en l'arquitectura islàmica total aixina com en aquella branca de l'arquitectura islàmica que sorgix des de l'introducció de l'islam en Pèrsia. L'arquitectura islàmica es pot classificar segons la cronologia, la geografia, i la tipologia de l'edifici.
Vore també
[editar | editar còdic]Notes
[editar | editar còdic]- ↑ Gran Mesquita de Kairouan (Qantara, Patrimoni Mediterràneu) [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ «Arquitectura Islàmica - I (Civilizacion de l'Islam)».
- ↑ Tabbaa, Yasser (2007). «Architecture», Encyclopaedia of Islam, Three (en en), Brill. ISBN 978-90-04-16165-8.
- ↑ 4,0 4,1 Bloom y Blair, 2009, "Architecture".
- ↑ Petersen 1996, p. 295: "As the Arabs did not have an architectural tradition suited to the needs of a great empire, they adopted the building methods of the defeated Sassanian and Byzantine empires. Because they ruled from Syria, Byzantine influence was stronger, although Sassanian elements became increasingly important."
- ↑ Ettinghausen, Gravar y Jenkins-Madina, 2001, p. 7.
- ↑ (2009) «Architecture», The Grove Encyclopedia of Islamic Art and Architecture, Oxford University Press, pp. 74, 78. ISBN 978-0-19-530991-1. «Although Syria remained the center of the Islamic empire for less than 90 years, its role in the development of Islamic architecture was crucial. The region's own ancient civilization, unified and transformed by Hellenization and overlaid with Roman and Christian elements, provided the basis for the new architectural style. The forms and conventions of Classical architecture were better understood in Syria than in the lands further east, and as a result some of the vocabulary of Umayyad architecture—of column and capital, pointed arch and dome, rib and vault—is familiar to a Western observer. These traditions declined in importance, however, as Muslim builders began to adopt the architectural styles of the newly conquered lands to the east—in Mesopotamia, Iran, Central Àsia and even Índia. (...) The Abbasid dynasty of caliphs, founded in 749, ruled most of the Islamic lands from capital cities in Iraq during a golden age that lasted at least until the end of the 9th century. New styles of architecture were characterized by forms, techniques and motifs of Iraqi and Iranian origin. Some features of these styles, such as brick vaults and stucco renderings, had already appeared in buildings erected clapix in the Umayyad period (661–c. 750; see §III above), but they became increasingly widespread as a result of the power and prestige of the Abbasid court. In the Islamic lands around the Mediterranean, Clapix Antique traditions of stone construction roofed with wood continued, although new techniques and styles were eventually introduced from Iraq.»
- ↑ Gravar, Oleg (2011). «Art and Culture in the Islamic World», Islam: Art and Architecture, h.f.ullmann, pp. 36–37. ISBN 978-3-8480-0380-8. «At this stage of scholarly knowledge, however, it is probably fair to say that Islam's Arabian past, essential for understanding the faith and its practices, and the Arabic language and its literature, is not as important for the forms used by Islamic art as the immensely richer world, from the Atlantic Ocean to Central Àsia, taken over by Islam in the 7th and 8th centuries. Even later, after centuries of independent growth, new conquests in Anatolia or Índia continued to bring new local themes and idees into the mainstream of Islamic art.»
- ↑ Flood & Necipoğlu 2017, Frameworks of Islamic Art and Architectural History: Concepts, Approaches, and Historiographies: "Thus, it is increasingly being recognized that the mutual Roman–Byzantine architectural heritage of the Mediterranean, which had played an important role in the formation of early Islamic art, continued to mediate the shared histories of European and Islamic art long after the medieval period."
- ↑ Bloom y Blair, 2009, Ch.s "Architecture", "Ornament and pattern".
- ↑ 11,0 11,1 Bloom & Blair 2009, Medina
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 12,5 12,6 12,7 12,8 Bloom & Blair 2009, Mosque
- ↑ 13,0 13,1 Petersen, 1996, pp. 195–197.
- ↑ (2001) Islamic Art and Architecture: 650–1250, 2nd edició, Yale University Press, pp. 7. ISBN 978-0-300-08867-0. «With the partial and possibly controversial exception of Muhammad's house, it is a question largely of moods and attitudes; forms and motifs came almost exclusively from the lands conquered by Islam.»
- ↑ Tabbaa, Yasser (2007). «Architecture», Encyclopaedia of Islam, Three, Brill. ISBN 978-90-04-16164-1. «Because Islam originated in western Aràbia, scholars have looked to the architecture of that region for clues to understanding the earliest Islamic architecture. Overall, the results have been disappointing, for with the exception of the simple structure of the Kaʿba and a few other sites—such as the Ghumdān castle in South Aràbia and the structures of Khawarnaq and Sadīr in North Aràbia, buildings whose fame may have exceeded their architectural merit—Aràbia does not seem to have possessed an important architectural tradition and was not a significant source for the development of Islamic architecture.»
- ↑ (2009) «Architecture», The Grove Encyclopedia of Islamic Art and Architecture, Oxford University Press, pp. 72. ISBN 978-0-19-530991-1. «During the lifetime of the Prophet Muhammad (d. 632) and the rule of his immediate successors (632–61), the caliphs Abu Bakr, ῾Umar, ῾Uthman and ῾Ali, the political center of the Islamic world remained in western Aràbia, in the cities of Mecca and Medina. However, because the capital of the new Islamic empire was mogau to Syria immediately after the end of this period, the contribution of the building traditions of these two cities, and of pre-Islamic Aràbia in general, to the development of Islamic architecture was limited. Only the Ka῾ba, the pre-Islamic sanctuary at Mecca that became the focus for Muslim prayer and pilgrimage, and the combined residence and mosque that the Prophet built in Medina seem to have made any impact.»
- ↑ Gravar, Oleg (2011). «Art and Culture in the Islamic World», Islam: Art and Architecture, h.f.ullmann, pp. 36–37. ISBN 978-3-8480-0380-8. «Altogether, the Arabian past seems to have played a relatively small role in the development of Islamic art, especially if forms llaure considered exclusively. Its importance was greater in the collective memories it created and in the Arabic vocabulary for visual identification it provided for future generations. It is, of course, true that the vast peninsula has not been as well investigated as it should be and that surprises may well await archeologists in the future. At this stage of scholarly knowledge, however, it is probably fair to say that Islam's Arabian past, essential for understanding the faith and its practices, and the Arabic language and its literature, is not as important for the forms used by Islamic art as the immensely richer world, from the Atlantic Ocean to Central Àsia, taken over by Islam in the 7th and 8th centuries. Even later, after centuries of independent growth, new conquests in Anatolia or Índia continued to bring new local themes and idees into the mainstream of Islamic art.»
- ↑ 18,0 18,1 18,2 Hattstein y Delius, 2011, p. 36.
- ↑ Shahîd, 1995a, pp. 401-403.
- ↑ Flood y Necipoğlu, 2017, p. 58.
- ↑ Shahîd, 1995b, pp. 277-280.
- ↑ Shahîd, 1995a, p. 334.
- ↑ Shahîd, 1995a, pp. 391, 402.
- ↑ Iāsamīn Zahrān. (2009). The Lakhmids of Hira: Sons of the Water of Heaven. Stacey International. p. 179.
- ↑ Ettinghausen, Gravar y Jenkins-Madina, 2001, pp. 4-5.
- ↑ «el%20Islam%29.pdf Arquitectura Islàmica - I».
- ↑ «La Mesquita del Profeta de l'Islam en Medina».
- ↑ «la Mesquita Agha Bozorg (Masyed-i Agha Bozorg)-Kashan».
- ↑ «Elements de l'art islàmic - II».
- ↑ 30,0 30,1 Bloom & Blair 2009, Minaret
- ↑ «Arquitectura Preislámica - Persépolis, o Pars o Tajt-i Yamshid».
- ↑ 32,0 32,1 Marçais, Georges (1954). L'architecture musulmane d'Occident, Paris: Arts et métiers graphiques.
- ↑ 33,0 33,1 Bloom 2020
- ↑ Bloom, 2020, pp. 51–81.
- ↑ Kennedy, Hugh (2004). The Prophet and the Age of the Caliphates: The Islamic Near East from the Sixth to the Eleventh Century, 2nd edició, Routledge. ISBN 978-0-582-40525-7.
- ↑ (2010) Ifriqiya: Thirteen Centuries of Art and Architecture in Tunisia, Museum With No Frontiers & Ministry of Culture, the National Institute of Heritage, Tunis.
- ↑ Bloom, 2020, pp. 16–43.
- ↑ Ettinghausen, Gravar y Jenkins-Madina, 2001, pp. 31–32.
- ↑ Bloom & Blair 2009, Bukhara
- ↑ 40,0 40,1 40,2 40,3 Bloom & Blair 2009, Architecture (V. c. 900–c. 1250)
- ↑ Bloom & Blair 2009, Na῾in
- ↑ Hillenbrand, 1999b, p. 100.
- ↑ 43,0 43,1 43,2 Behrens-Abouseif, Doris. Islamic Architecture in Cairo: An Introduction, BRILL, pp. 58–75. ISBN 978-90-04-09626-4.
- ↑ (2009-09-22) David Nicolle (2009), Saracen Strongholds 1100–1500: The Central and Eastern Islamic Lands. Osprey Publishing, p. 12, Bloomsbury USA. ISBN 978-1-84603-375-9.
- ↑ Saudi Aramco World.
- 30-35.Consultat el 8 d'abril de 2006.
- ↑ Saudi Aramco World, July/August 1985, page 3035
- ↑ Meri, Josef. Routledge Revivals: Medieval Islamic Civilization (2006): An Encyclopedia - Volume II (en en), Routledge. ISBN 978-1-351-66813-2.
- ↑ 48,0 48,1 48,2 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Bloom y Blair, 2009, p. 550.
- ↑ Fenwick, Corisande. Early Islamic North Africa: A New Perspective (en en), Bloomsbury Publishing, pp. 137. ISBN 978-1-350-07520-7.
- ↑ 51,0 51,1 «The Royal Mosque (Masjed-i-Emam) in Isfahan, Iran». Ne.jp.
- ↑ Blake, Stephen P. (1999). Half the world: the social architecture of Safavid Isfahan, 1590–1722, Mazda Pub., pp. 143–144. ISBN 978-1-56859-087-5.
- ↑ O'Kane, Bernard. Studies in Arab Architecture (en en), Edinburgh University Press. ISBN 978-1-4744-7491-7.
- ↑ Stegers, Rudolf (2008-05-16). Sacred Buildings: A Design Manual (en en), Walter de Gruyter, pp. 48. ISBN 978-3-7643-8276-6.
- ↑ «Vocabulary of Islamic Architecture». Massachusetts Institute of Technology.
- ↑ Petersen, Andrew. Dictionary of Islamic Architecture (en en), Routledge, pp. 222. ISBN 978-1-134-61366-3.
- ↑ 57,0 57,1 Petersen, 1996, pp. 186–187.
- ↑ 58,0 58,1 Bloom & Blair 2009, Mihrab
- ↑ Ettinghausen, Gravar y Jenkins-Madina, 2001, p. 24.
- ↑ «Mosque | plau of worship».
- ↑ Hillenbrand, 1994, p. 129-137.
- ↑ Bloom, 2013, Chapter 1: The History of Scholarship and the Nature of the Problem.
- ↑ Bloom, 2013, p. 29-46.
- ↑ Donald Hawley, Oman, pg. 201. Jubilee edition. Kensington: Stacey International, 1995. ISBN 0905743636
- ↑ “The Evolution of the Minaret, with Special Reference to Egypt-I” . The Burlington Magazine for Connoisseurs 48 (276): 134–140.
- ↑ Bloom, 2013, p. 23-30, 46.
- ↑ Bloom, 2013, p. xvii, 64, 72.
- ↑ 68,0 68,1 Petersen, 1996, p. 187-188.
- ↑ Bloom, 2013, p. 73-82.
- ↑ Bloom, 2013, p. 73-75.
- ↑ Bloom, 2013, p. 75.
- ↑ «Qantara - Minaret of the Great Mosque of Kairouan».
- ↑ «Minaret | architecture».
- ↑ 74,0 74,1 74,2 74,3 Bloom & Blair 2009, Muqarnas
- ↑ Tabbaa, 2017, p. 312.
- ↑ «Caligrafia islàmica-estil Zuluz i Nasj- “Amor (Hubb i Mahabbah)”».
- ↑ «el%20Islam%29.pdf Civilisació de l'Islam- Caligrafia».
- ↑ «El Sagrat Corán».
Referències
[editar | editar còdic]Fonts
[editar | editar còdic]- Ettinghausen, Richard and Gravar, Oleg. (1987) The Art and Architecture of Islam: 650 - 1250, Penguin, USA
- Pourjafar, M.Resa and Taghvaee, Ali A. (January-June 2006) Indo-Iranian Soci-Cultural Relations at Past, Present and Future Vol. 1 in -Web Journal on Cultural Patrimony (Fabio Maniscalco ed.)
- Copplestone, Trewin. (ed). (1963). World architecture - An illustrated history. Hamlyn, London.
- Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- Creswell, K. A. C. (1958) A Short Account of Early Muslim Architecture
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arquitectura islàmica.
- Arquitectura islàmica en ARQHYS una web d'arquitectura
- L'Islam en l'arquitectura i la seua influència en Amèrica Llatina.
- Archivat el 9 de octubre de 2011 archivat en Wayback Machine. Revista Alif Nûn n.º 38, maig de 2006.
- ArchNet: Arquitectura Islàmica (en anglés)
- Art Islàmic en la Web - Fundació Tesors Islàmics (en anglés)
- Discussió d'Arquitectura islàmica (en anglés)
- Fotografia.Islamoriente
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «arquitectura islámica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "Nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="Nota"/>