Tarija

Tarija

Tarija, fundada en el nom de Sant Bernardo o Vila de Sant Bernardo de la Frontera de Tarija, és un municipi i una ciutat localisada al sur de Bolívia, capital i ciutat més poblada de la província Tancada i del departament homònim. Conta en una població d'aproximadament 247.000 habitants en total. Està ubicada en les valls baixes entre el riu Nou Guadalquivir a 1834 m s. n. m. Tarija és una de les ciutats més desenrollades de Bolívia, en un indicador municipal de desenroll sostenible de 70,6 (la tercera a nivell nacional).

La ciutat va ser fundada el 4 de juliol de 1574 pel capità andalús, natural de Sevilla, Dò Luis de Fonts i Vargas, per órdens de Francisco Álvarez de Toledo, virrey del Perú. En el XVII es va convertir en una regió evangelizadora i viñedera. En ser format el Virreinato del Riu de l'Argent, en 1776, tot l'Alt Perú va ser integrat. En particular Tarija i el departament de Chichas, varen dependre administrativamente de l'Intendencia de Bota del Tucumán, en capital en Bota i que incloïa el Noroest argentí, Tarija i Lípez, i la Puna de Atacama. En 1807, Tarija es va integrar al Bisbat de Bota. El 25 de juliol de 1810 el Cabildo de Tarija va recolzar a la revolució de Buenos Aires, i el 18 d'agost va enviar com a diputat a la Junta Gran celebrada en Buenos Aires a l'advocat tarijeño José Julián Pérez de Echalar, per a integrar-se a les Províncies Unides del Riu de l'Argent. En 1816, l'Alt Perú junt en les actuals províncies argentines varen firmar a Declaració de l'Independència de les Províncies Unides del Riu de l'Argent. Derrotat el foc realiste del Virreinato del Perú per Simón Bolívar en 1825, les províncies altoperuanas varen declarar la seua autonomia, i la Qüestió de Tarija —rica província rioplatense, pero també, heròic i devastat escenari de la Guerra Gaucha— va emergir immediatament per les pretensions d'Antonio José de Sucre, qui va ordenar invadir la Vila de Tarija als coronels Francisco Burdett O'Connor Bowen i a Bernardo Blat Espill junt en les tropes colombianes subsidiadas per Sucre en 1825, resultant en fracàs. En agost i setembre despuix d'una nova invasió el territori de Tarija va ser exitosamente anexada a la recent creada Bolívia, designant de facto a Bernardo Blat com el seu primer tinent governador en Bolívia. Mesos abans d'esta segona invasió, la població tarijeña va demanar al diputat tarijeño Felipe Echazú —que fungía com a diputat en el Congrés de Buenos Aires— que creu o eleve al territori de Tarija a província rioplatense de Tarija, la qual ho va conseguir i va ser promulgada el 30 de novembre de 1826 i integrada a la constitució argentina el 24 de decembre, açò va donar lloc al conflicte diplomàtic posterior. L'acció militar més rellevant per la pertinença de Tarija entre Argentina i Bolívia, va ser la del Combat de Montenegro.

La ciutat de Tarija alberga numeroses festes i events folklóricos de gran rellevància a nivell nacional i internacional, com la Festa Gran de Sant Roque, l'Entrada de Comadres i el Carnestoltes Chapaco. Atres expressions culturals inclouen el Pelegrinage a Chaguaya. En ella es troben importants monuments nacionals com la Casa Dorada, la Catedral de Sant Bernardo, el Museu Nacional Paleontológico i Arqueològic, el Castell Blau i l'Observatori Astronòmic Nacional.

Toponímia

Varen existir distintes tesis i hipòtesis populars que varen marcar i es varen integrar en l'història i en la toponímia local, pero estes no tindrien sostenibilitat estructural davant la tesis acadèmica de l'orige àrap-andalusí del terme Tarija que seria una investigació profunda de varis anys.

Retrat de Ṭārik ibn Ziyād al-Layti

L'orige raïl de la paraula Tarija, data de el VIII, sent d'orige àrap-andalusí. Va ser el general musulmà Ṭāriq ibn Ziyād al-Layti (Tariq o Tárik ibn Ziyad), el primer nom del qual significa «torreta». En 711 d. C. el Rei Agila (o Aquila), en respal dels musulmans, li va llevar el tro al Rei Rodrigo, l'últim dels monarques visigodos de l'antiga Hispania. Despuix de la victòria de Agila, junt en els musulmans varen començar a conquistar el territori espanyol. En aquella conquista, Tariq ibn Ziyad, qui va anar un dels generals que va dirigir la conquista musulmana en la península ibèrica, es va enterar de que a només dos jornades d'a on ell, es trobaven –en el centre d'Espanya– guardats els tesors del Rei Salomón.

En aplegar al lloc, Tariq Ibn Ziyad es va trobar una vall majestuosa al que va decidir batejar en el seu propi nom, Tariq (àrap طارق), el qual posteriorment va passar a cridar-se «Tarixa» i despuix va evolucionar a Torija. En l'àrap andalusí, existixen indicis de que el fonema /q/ (oclusiva uvular sorda) del àrap clàssic era pronunciat de manera diferent en la península ibèrica, en este cas com una africada postalveolar, representat en l'alfabet fonètic internacional com una / t͡ʃ/ (africada postalveolar sorda) o una /d͡ʒ/ (africada postalveolar sonora). Aixina, el nom «Tariq» va passar a pronunciar-se localment com [ta.ri.d͡ʒ] (equivalent a /tarích/). Per la seua banda, el nom de la vall, pronunciat [ta.ri.d͡ʒa] (equivalent a /tariya/) mutó en el castellà medieval a [ta.ri.ʃa], escrit Tarixa, en a on la «x» simbolisava la consonante fricativa postalveolar sorda (equivalent al sò representat actualment pel dígraf «sh», /tarisha/). En el sigle XVII, esta consonante mutó a la pronunciació actual de la «J» espanyola, una consonante fricativa velar sorda (/x/). L'ortografia, no obstant, va mantindre la mateixa grafia per al topònim fins a la reforma de la Real Acadèmia Espanyola de 1810, en a on es va decidir reemplaçar la lletra «x» per la «j».

Mapay en especial de la branca guaraní.

Els vestigis de la presència de grups humans (nómades) en la vall central de Tarija queda registrada en rastres arqueològics, com el “Home de Sant Luis”, datat entre els anys 6000 i 5000 a. C.. En posterioritat, es donaria la sedentarización de la vall entre el III mileni a. C, els vestigis precursors de la Cultura Tarija són pertanyents a la Cultura "Tarija Incís", caracterisada per les seues poblacions en el altiplano de Sama, i en la mateixa vall central.

Els incas al mando de l'emperador Tupac Yupanqui en la seua trayectòria d'invadir i conquistar el Collasuyo, es desvie del seu objectiu de conquistar a les cultures andinas i es va dirigir a les regions orientals a on va intentar explorar-la, es varen trobar distintes cultures i tribus, entre estes la de l'actual territori de Tarija, els quals varen lluitar contra la sanguinosa invasió incaica aproximadament per l'any 1472. Poques tribus conseguirien escapar o exiliar-se en zones aledaño dels seus territoris aplegant inclusivament al Chaco (sent estes les que trobaria el fundador de la Vila). Despuix de la victòria incaica, Yupanqui no va anexar als territoris de les tribus com a part del imperi incaico, açò perque les tribus no eren del Collasuyo. També no s'ordenaria civilisar les terres –a excepció de construir algunes fortalees en la zona alta (cerques o gàbies)– i també per constants confrontacions en atres tribus entre estes els chiriguanaes. Els incas desenrollarien una política d'extermini contra les tribus de Tarija, per lo que es va ordenar massacrar o liquidar a la majoria de la població i; a la vivents, serien presos presos en les contades fortalees, a on serien sojuzgados i torturats, estos despuix serien traslladats als Vages (zona dels pobles chichas) i enviats marginalment com mitimaes (siervo guerrers esclaus), yanaconas i pinyes (esclaus) a lo largo y ancho de distintes zones de l'Imperi Inca. El inca conseguiria l'objectiu de despoblació del territori.

Expedicions

Primera expedició

En l'any 1535 Diego d'Almagro decidix dur avant els documents emanats de la Corona d'Espanya per a que el prendrà possessió com a governador del territori que li va ser assignat pel Rei i per a evitar confrontacions en Francisco Pizarro, decidix organisar l'expedició a les valls del sur del Pacífic (expedició a Chile). Va organisar un grup de tres els qui són: Juan de Sedizo com a comandant, Antonio Gutiérrez i Diego Pérez del Riu, Almagro els ordena a estos alvançar-se i que quan apleguen a Tupiza li esperen; estos tres fidalcs acompanyats d'un sèquit de incas, varen partir consecutivament des del Cuzco el 12 de novembre, seguint el camí del inca (la ret vial incaica en Perú, nort de Chile, oest del noreste d'Argentina i Bolívia que s'ubica en els departaments Potosí, Oruro, La Pau i per rets secundàries a parts de Cochabamba i Chuquisaca). Aplegarien al Tambo de Paria per aliments i després dirigir-se al Tambo de Tupiza aplegant a inicis d'agost de 1535, els incas varen mencionar que en l'orient possiblement seguixen existint algunes tribus com mitimaes (cérvols esclaus) en les poques fortalees (cerques) existents –ubicats en la part de l'actual zona alta de Tarija–, i que estaven en les afores de l'imperi incaico, mencionant que eren terres no colonisades per l'imperi inca per raons de confrontacions i de conflictes en els chiriguanaes, encara que encara estant afores de l'imperi, conseguien ser arreplegats i enviats a lo largo y ancho de l'imperi incaico. Estos exploradors varen decidir explorar la zona per a inspeccionar-la, varen marchar directe cap a orient i varen creuar les zones despobladas de Riu Sant Joan de l'Or, després per posteriorment pels despoblados de l'actual Pampa de Taxara, varen pujar el cim de Sama i varen descendir per la seua costera per camins fets per les tribus molts sigles abans de l'existència inca i; fins a aplegar a una bella vall verdoso, Juan de Sedizo impressionat per l'aspecte de la vall i; en conéixer l'història de la seua terra i de dur un llinage de raïls mozárabes, va emular i va apelar l'història del seu poble i va decidir batejar a la vall com "Valle de Tarix[a]".

Segona expedició

El 25 de juny de 1539, el grec Capità General Pedro de Candia i l'espanyol Pedro Anzúrez de Camporredondo haurien subscrit un document per a conformar una expedició en direcció al Valle de Tarix[a], el escribano de l'expedició Juan de Grajeda menciona:

Pero a últim moment Francisco Pizarro va ordenar a Pedro de Anzúrez que no partira en Candia i que espere noves órdens. Pedro de Candia al mando d'una Plaça Major de 300 soldats i un capellà, Fra Rodrigo González Marmolejo, el 29 de juny de 1539 va partir des de Paria rumbo a Tupiza aplegant el 29 d'agost i; va seguir els camins que es varen descriure en l'expedició de Juan de Sedizo de 1535. En setembre del mateix any va entrar al Valle de Tarija.

La plana major de Pedro de Candia estava conformada per: Pedro de Candia (Capità General), Juan de Quijada (Maestre de Camp), Francisco de Villagra (Capità), Antonio de Quiñones (Capità), Francisco de Solier (Capità), Fra Rodrigo González Marmolejo (Capellà), Juan de Grajeda (Escribano), Jerónimo Alderete, Diego de Rojas, Juan Ortiz de Zárate, Juan Jufré de Loaiza Montesa, Juan Bohón i Francisco d'Aguirre Meneses.

Tercera expedició

En tongada de Pedro Anzúrez de Camporredondo, mana al lloctinent, Capità Diego de Rojas, qui organisa els seus huestes i es dirigix al Valle de Tarija, est entrant pels Cintis i ingressa per Tucumilla i ascendint per Marquiri, posteriorment baixa i es dirigix i ingressa al Valle de Tarija a inicis de febrer de 1540, a mitan del més, Francisco d'Aguirre es troba en Rojas, estos busquen assents per a que es reponguen les seues tropes, Rojas comença a buscar a Pedro de Candia i la seua gent que ho trobarien entre inicis de març. Francisco Aguirre partix directe a Tupiza i després cap a Atacama. Rojas i Candia s'organisen per a fundar un poble en la vall i buscar als indis "macaros" de l'interior.

Fracassada estes expedicions i conquistes, i en ànsies de fundació, estos varen retornar a Cuzco i es enrolan en Pedro Valdivia organisant-se per a la conquista de Chile en 1541 i per a la refundació de Buenos Aires.

Virrey de Toledo en Tarija

Virrey Francisco Álvarez de Toledo «el Solón»

Archiu:Felipe caps block 32 , con la armadura de San Quintín.jpg

Rei Felipe II d'Espanya «el Prudent»

El Virrey Francisco Álvarez de Toledo, va rebre en 1568 una orde real per a mamprendre la guerra contra els chiriguanos.El paper del Virrey és, evidentment, defendre a estes víctimes i, de fet, les instruccions donades per Toledo al nou governador de Santa Creu, en 1571, li intiman oferir «ampar i defensa» als indis dels plans contra els chiriguanos. En mig del malnom Bravo, zona i a la vora del riu Itaú (pedra negra), habitat per avas (chiriguanos) i per Mburuvicha a Itaú. Un dia d'agost de 1573 els chiriguanos s'entera de l'ingrés dels hispans junt en els indis de Charcas cap als seus dominis. Itaú mantenen atenta i sigilosa als exploradors i invasores dels seus dominis; el Virrey Francisco Toledo està malalt de "chucho" i és transportat pels seus hòmens, posteriorment els seus hòmens es varen emmalaltir de chucho, en açò varen aprofitar els chiriguanos per a perseguir-los i auyentarlos. A la presència de Itaú i les seues querembas, els espanyols rodegen al Virrey per a protegir-los, els querembas de Itaú no arremet contres els espanyols per órdens de Mburuvicha, Itaú requerit d'una resposta del motiu de la seua presència, el lengualaraz va explicar els avatars del Virrey, mateixa que solicita ajuda per a retornar al Valle de Tarija. L'regio Itaú en conéixer de lo perillós de la visita d'estos, sense explicació i tindre l'oportunitat de descabezarlo a les huestes dels seus hòmens, es compadecio dels hispans i dels indis de Charcas, segurament al vore el trist espectàcul i de les seues tropes desfetes, va permetre que es reposen i es curen de les seues malalties en “quina quina”, despuix en el Virrey millorat es varen dirigir al Valle de Tarija (vall en presència d'alguns pobles chiriguanos) per la ruta de Iñiguasu. La guerra iniciada per Toledo va ser un total fracàs per als espanyols i escoltada pel virreinato; al punt de que casi va fallir el Virrey, Toledo qui se sentia humiliat planearia una atra confrontació per al pròxim any.

Quarta expedició i fundació

Luis de Fonts i Vargas, fundador andalús de Tarija

Archiu:San Bernardo Abad, de Antonio Palomino (Museo del Prado).jpg

Bernard de Fontaine (Bernardo de Claraval)

A mitan de 1573 el Virrey Francisco de Toledo buscava un home capaç de realisar una expedició i fundar una vila en la Vall de Tarija, despuix de reunir-se en varis fidalcs,l'idea va ser rebujada per ser una empresa cara i perillosa. A finals de l'any, el superior dels Dominicos (priori) va sugerir que la persona adequada per a fundar la vila era Luis de Fonts i Vargas. El 22 de giner de 1574, Luis de Fonts i Vargas junt al Virrey Francisco de Toledo es varen reunir per a definir l'assunt, despuix de la reunió Toledo va donar assunció de la Real Recapte i entrega el títul de Capità –corregidor– i Justícia Major a Luis de Fonts i ordena que la fundació es fera de colp i repent i Toledo s'atribuïx la protesteu de nomenar la futura vila com a Sant Bernardo, en honor a Sant Bernardo, sant aclamat en la reconquista d'Espanya, Toledo va dur el nom del Sant emulant i apelant a l'història del Rei d'Espanya Fernando III de Castella cofrades de Sant Bernardo de Claraval, va ordenar l'expulsió dels moros de Sevilla l'agost de 1547, més del Sant Bernardo.

D'esta manera va iniciar la quarta expedició al Valle de Tarija, Luis de Fonts junt en el capellà de l'Orde dels Dominicos, Francisco Sedeño, obtenen aproximadament 50 espanyols en la seua majoria andalusos, vascs i alguns extremenys; es va dirigir a Potosí per subsidis i després va ser dirigint-se per curts camins preincaicos que es trobaven en el nort dels Cintis i seguint recte cap al sur, va aplegar al Riu Sant Joan de l'Or a on va trobar a uns quants tomatas (varen ser els que varen conseguir escapar de l'invasió dels incas) els qui es varen aliar als fidalcs, posteriorment a inicis d'abril varen baixar per Marquiri, Tomayapo, Paicho i després per Calama a on es varen trobar a un atre chicotet contingent de tomatas i; entre abril i juny va haver distints campaments sent el més conegut la ya batejada en 1539 Tarija La Vella (o Tarixa La Viexa). El 4 de juliol de 1574 varen aplegar a unes valls planes boscós i verdoso en la sensació tèrmica idèntica a la d'Andalusia, entre les planicies de la ribera esquerra d'un riu ample i caudaloso, es talle les malezas i va ser a on Luis de Fonts i Vargas va incrustar la seua espasa al sol i va ordenar alçar el roll o barate de justícia a on es va clavar l'acta de fundació i es va llegir junt a la Real Cèdula, en el nom de Vila de “Sant Bernardo” de la Frontera de Tarija, i menciona en llínea directa als indis que les terres passen a ser terres espanyoles del Rei d'Espanya i els indis són vassalls del Rei Felipe II i directament passen a ser indis espanyols.

La jurisdicció o territori inicial de la ciutat de Tarija en 1574 s'estenia unes 20 llegües (aproximadament 110 km) prop de llimitar en els territoris dels pobles dels chichas a l'oest (Modest Omiste i de Sud Chichas) i a les zones de Nova Chocaya i Terra de Pau al noroest; i més de 30 llegües (aproximadament 165 km) pel costat este, nort i sur comprenent els pobles chiriguanos de guancané, guacara i comechones, que estaven compresos en la part septentrional i oriental del Chaco.

Época virreinal

Durant l'etapa de fundació, va ser creixent poc a poc iniciant per l'organisació del damero, sent 20 manzanos per als 50 espanyols, a on també alçarien iglésies, panteones, el Cabildo, i sent partícip de distintes organisacions, també les exploracions i el descobriment d'estructures, com lo avistar pel lloctinent, Capità Juan Rodríguez Durán, va conseguir avistar en les seues explicacions per la jurisdicció de Tarija, una ruïnes grandioses moltes en forma de vivendes, que provablement va poder albergar 30.000 animes, també vestigis de camins empedrados que recent estan escomençant a ser redescubiertos que varen ser fets per les tribus natals. Tempranamente Tarija gràcies a mercé del seu clima mesotérmico o templat, varen prosperar els cultius i la ganaderia: vinya, blat, taronger, olivera; crío de vacús, porcís, ovís i equins, açò va favorir la radicació de colon espanyols, sobretot andalusos i vascs, poc varen ser els mestizos, açò per l'escassea d'indígenes; despuix de l'estil de vida llauradora criolla i mestiza, va donar lloc a la cultura gauchesca en Tarija.

Archiu:Bolivia-tarija2.jpg

Una vivenda, potser de el XVIII o més provablement de el XIX en la Vila de Sant Bernardo de la Frontera de Tarixa, hui ciutat de Tarija.

Tarija i la seua jurisdicció es va convertir en una important proveïdora de vins i aguardientes (per eixemple la beguda singani també cridat pisco en el temps) a certes ciutats de Charcas i al nort del Riu de l'Argent.

XIX

En esclatar la revolució de 1809, patriotes argentins i realistes es varen disputar encarnizadamente la ciutat. La Batalla de Tarija va esclatar el 14 d'abril de 1817, comandada pel llavors tinent coronel tucumano, Gregorio Aráoz de Lamadrid, qui va véncer a les tropes realistes el 15 d'abril en el Camp de la Tablada, mentres els guerrillers gauchos tarijeños encapçalats pel chilé Francisco Pérez de Uriondo, José María Avilés, Lorenzo Lugones, Manuel Rojas, José Ignacio Mendieta, Joaquín Tejerina i els capitans Juan Esteban Garay, Matías Guerrero, Manuel Cainzo i el capità García varen sitiar la ciutat per a evitar les comunicacions dels realistes; victoriosos varen sumar un triumfo més per als patriotes, la victòria dels quals duraria només uns mesos.

Al final de la guerra de l'independència, va començar la Qüestió de Tarija, primer entre les Províncies Unides del Riu de l'Argent i les províncies del Alt Perú, i després entre Argentina i Bolívia. El coronel de Milícies Bernardo Blat Espill va ser nomenat pel militar d'orige irlandés Francisco Burdett O'Connor com a Governador de Tarija en una reunió portada a terme en un cabildo en 1825, en tongada de Felipe de Echazú. El 14 de novembre de 1825, després de la declaració d'independència de Bolívia, i seguint la determinació de Simón Bolívar, O'Connor va abandonar Tarija, restablint-se la presència argentina en la vila. No obstant, el 26 d'agost de 1826, un Cabildo Obert va proclamar la voluntat de pertànyer a Bolívia, restituint a Bernardo Blat com a governador, ademés d'elegir tres diputats per al Congrés bolivià.

Durant la Guerra entre les confederacions Argentina i Perú-Boliviana entre 1837 i 1839, Bernardo Blat es va posar baix el mando del Gral. Francisco O’Connor i del Tcnel. Sebastián Estenssoro.

Archiu:Ilustración de la Batalla de Tarija.jpg

Ilustració de la Batalla de Tarija en el Camp de la Tablada

Archiu:GregorioAraoz.png

Retrat de Gregorio Aráoz de Lamadrid

XX

Durant el restant de el XIX, la ciutat va continuar progressant, material i culturalment, gràcies a la radicació d'algunes famílies d'immigrants europeus, siris, judeus i anglosaxons que varen dinamisar l'economia de la regió.

Archiu:CasaDoradaTarijaInterior.jpg

Interior de la Casa Dorada

l'urbanisació en Tarija va escomençar llentament i cuidadosadament, fins a aproximadament el 1955, a on va escomençar una ona de migració de l'interior del país, lo que va donar una un creiximent urbà despreocupado.

XXI

Durant el XXI es va conseguir obtindre infraestructures i organisacions que varen conseguir fomentar al turisme; la ciutat de Tarija va passar moments crítics, per les confrontacions en el govern central per distints reclams i pel colp d'Estat al governador de tanda de Tarija, donat a finals de 2010.

Geografia

Archiu:TarijaIglesia.jpg

Iglésia de Sant Roque

La ciutat de Tarija integra la Província Cercat i es troba situada en la vall central del departament de Tarija. El municipi de Tarija, que ocupa el mateix territori de la província Cercat, llimita al nort i oest en els municipis de Sant Lorenzo i El Pont de la província de Méndez, al suroest en el municipi de Yunchará i al sur en el municipi d'Uriondo, abdós de la província de José María Avilés, al surest en el municipi de Padcaya de la província d'Arce i a l'est en el municipi d'Entre Rius de la província d'O'Connor.

Archiu:Iglesia de San Francisco - Tarija - Bolivia.jpg

Iglésia de Sant Francisco.

Clima

El seu clima és templat, en una temperatura promig de 20 °C, encara que cada estació és molt marcada. Durant els hiverns (especialment durant el més de juliol) la temperatura sol descendir per baix dels 9 °C, aplegant a disminució tèrmiques inusuals per a la latitut i altitut (la zona és, en els mapes, "tropical"). Esta característica climàtica, més la seua ubicació geogràfica i altitut favorixen el cultiu de ceps nobles de vinya, i per això vins d'alta gama, com Tannat, Cabernet sauvignon, Sirah i unes atres.

Els hiverns solen tindre temperatures agradables durant el dia i fredes durant les nits; per eixemple, en 1966, es va registrar en esta ciutat una temperatura absoluta de -9,5 °C (nou graus i mig baix zero) i el 20 de juliol de 2010 la temperatura va baixar a - 9,2 °C, acompanyada per nevades lleus. En el 25 de juliol de 2019 es va produir la nevada més copiosa i intensa fins ara coneguda, prenent en conte els registres oficials que rigen des de 1954. El clima de Tarija pot ser classificat com clima semiárido càlit (BSh/BSk) — fronteriç en el clima oceànic d'hivern sec (Cwb), segons la classificació climàtica de Köppen.

Demografia

Archiu:La Ciudad de Tarija.jpg

Ciutat de Tarija

D'acort en el cense bolivià de 2024, la població del municipi de Tarija és de 238 942 habitants.

La població del municipi va aumentar més del doble entre 1992 i 2024:

Any	Habitants (municipi)	Font
1992	108.241	Cens
2001	153.457	Cens
2012	205.346	Cens
2024	238.942	Cens

Economia

Archiu:Barrels of wine in Tarija 2.jpg

Indústria vitivinícola

La principal activitat econòmica del municipi és el turisme, l'indústria vitivinícola i la gastronomia, tant de la regió com de carns torrades a la brasa o a la llenya. Es produïxen vis i singanis de gran calitat per al consum nacional i l'exportació. La ciutat té també plantes de processament de derivats làcteus,i grans ganados, indústries madereras, fàbriques de ceràmica roja i envasadoras de frutes. La majoria d'estos productes tenen mercats dins i fòra de Bolívia. També el comerç informal que dona més que qualsevol cosa (contrabando).

L'àrea rural del municipi comprén un àrea extensa, en micro regions en les quals es desenrolla una activitat agrícola molt diversificada. Ademés de cultius de vinya, té cultius de pepinillo, all, nabius, orégano i flors per al mercat nacional i per a l'exportació. Té hatos de ganado lletro Holstein i granges avícoles de gran capacitat productiva. Ademés de les llabors agropecuarias, Tarija és sèu d'hàbils artesans que fabriquen capells, teixits i ceràmiques.

Tarija té una ventajosa ubicació que orienta la seua activitat turística, particularment en la República Argentina. La seua producció agropecuaria s'ha vist favorida en la construcció de la represa Sant Jacinto, que proveïx d'aigua per a rec a la vall central. Sant Jacinto també genera electricitat i és un centre d'interés turístic.

Estructura urbana

Archiu:Puente Bicentenario de Tarija.jpg

Pont Bicentenario sobre el riu Guadalquivir.

Tarija originalment es trobava situada al costat del riu Guadalquivir; no obstant, en el pas dels anys, el creiximent de la població va fer que la taca urbana s'expandira fins a l'atre costat del riu, fent que el mateix ara travesse la ciutat, sobre ell ademés s'han edificat varis ponts que inclouen al Pont Sant Martín, el Pont Bicentenario i el Pont del Peregrí.

Com la majoria de les ciutats fundades per espanyols en Bolívia, esta s'organisa entorn a una plaça principal. En les últimes décades, la ciutat ha experimentat profunts canvis que han alterat les traces centrals de la chicoteta i tranquila Tarija d'abans. La transformació respon provablement a la cada volta major inserció de Tarija en l'esquema del lliure mercat, adquirint certes traces d'una societat moderna, capitalista i de masses, de la mateixa manera que moltes atres societats llatinoamericanes a l'influix de la globalisació.

Archiu:Obelisco de Tarija.jpg

Obelisc de Tarija.

L'avinguda principal de la ciutat és l'avinguda Víctor Pau Estensoro, ella brinda una image soberba de Tarija en els seus rencs d'arbres vells de diferents espècies, el seu veïnat en el riu Guadalquivir li va donar un valor paisagístic i recreatiu molt important a la zona, en el temps es varen ser edificant infraestructures públiques com l'Ex-Terminal de Busos, el complex deportiu García Ágreda, el Comando Departamental de la Policia i el rectorat de l'Universitat Autònoma Juan Misael Saracho. Atres avingudes importants inclouen la Av. de l'Integració, en la qual poc a poc s'han anat instalant negocis, condominis i espais recreatius com el Cine Center. Ademés, en ella es realisen moltes de les activitats festives tradicionals com el Carnestoltes Chapaco i l'Entrada de Comadres.

Moltes dels seus carrers també han incorporat importants elements de construcció vanguardista, com l'Obelisc de Tarija i el Mirador dels Somis o també conegut com La Copa, una estructura en forma d'una copa de vi formada per cristals que permet a les persones ingressar dins d'ella i tindre un panorama de trescents xixanta graus de la ciutat.

Archiu:Parque de las flores.jpg

Parc de les Flors.

El clima favorable que acompanya a Tarija ha permés la construcció de places i parcs a lo largo y ancho de la ciutat. En la Plaça Sucre es troben varis restaurants de menjar tant típic com a internacional que atrauen generalment a jóvens, mentres que en el Parc Bolívar també es poden trobar patis de menjar i una varietat de heladerías i cafens. Un atre important parc de Tarija és el Parc de les Flors, ubicat en voltants del barri La Loma, este va ser una de les primeres àrees verdes de la capital chapaca i ella és un lloc de trobada per a enamorats. Atres llocs d'atractiu en la ciutat són els seus parcs i passejades: la Font dels Desijos, el Pont Sant Martín, el Bio Parc Urbà en la zona de les Barrancas, els miradors del Sagrat Cor de Jesús ara conegut com de la Loma, Mirador dels Somis, Juan Pablo II, el Parc de les Flors, el Parc dels Héroes i el Parc Llaberint.

Archiu:Mercado Central de Tarija.jpg

Mercat Central de Tarija.

El govern de la ciutat també ha priorisat estos últims anys en la construcció de nous i moderns mercats que inclouen el Mercat Central, el Mercat La Loma, el Mercat Bolívar, el Mercat Abast del Sur i el Mercat Sant Martín. El Mercat Central és el més antic de tots, en més de 120 anys d'història, en un procés de modernisació de les instalacions, un nou edifici va ser inaugurat en 2018, est va ser descrit com la "tradició mesclada en la modernitat". Ademés de contar en tendes d'abarrotes, artesania local i nacional, aliments processats artesanalmente, penyores de vestir, frutes fresques, cestos de vímen, varietat de gastronomia típica local pati de menjars tradicionals, conta en ascensors, escales elèctriques i jocs infantils. Des de l'inauguració del nou edifici s'ha convertit en un dels centres més importants per al turisme de la ciutat.

Archiu:Plaza in Tarija.jpg

Plaça Luis de Fonts.

Patrimoni

Archiu:Loma de San Juan.jpg

Vista des del Mirador Sagrat Cor de Jesús (Loma de Sant Joan)

Tarija posseïx interessants edificis de l'arquitectura colonial. Actualment té una característica que la diferència de les atres ciutats fundades en la mateixa época dins del Imperi espanyol: l'iglésia principal o Catedral Metropolitana, no es troba front a la Plaça Major (hui Plaça Luis de Fonts). No obstant, la catedral no és el temple religiós més antic de la ciutat, sino la capella de Sant Joan, emplaçada en 1576 en el tossal del mateix sant, per lo que hui en dia li la coneix com a capella de la Loma de Sant Joan. No existixen registres històrics que expliquen el seu emplaçament, orientació i vista en eixe lloc; provablement el campanar de la capella de Sant Joan va ser un referent geogràfic d'arribada a l'antiga Vila de Sant Bernardo de la Frontera, en descendir pel Camí d'Indígena des de la cordillera de Sama, o l'antic i més pròxim accés, per la costera del Gallinazo (actualment en desús per efecte del camí construït cap a les comunitats de la Tablada, Tolomosa i Sant Jacinto) que desembocava a l'antic vau del riu Guadalquivir, a on actualment es troba el pont peatonal denominat "Pont del Peregrí".

Archiu:El Museo Nacional Paleontológico Arqueológico de Tarija (Bolivia) de noche, 2025.jpg

Museu Nacional Paleontológico Arqueològic de Tarija

Atres temples religiosos interessants d'observar són l'iglésia de Sant Roque, inaugurada en 1632, i el convent de Sant Francisco, inaugurat en 1606. Dit convent és actualment partix del Museu Franciscano de Tarija, en importants coleccions d'arqueologia i art sacre.

També són icòniques dos belles edificacions estil art nouveau: la Casa Dorada (actualment Casa de la Cultura) i el Castell Blau.

Entre les seues institucions de divulgació cultural es troben la biblioteca municipal, en més de 15.000 volums, el Museu de la Pinacoteca de Tarija (es destaquen pintures del periodo colonial), les escoles de ballet; el Museu Paleontológico de Tarija i l'Observatori Astronòmic Nacional de Bolívia.

Archiu:Calle de San Lorenzo, Tarija.jpg

Carrers de Sant Lorenzo

En Tarija es troba l'Universitat Juan Misael Saracho.

Aproximadament a 15 quilómetros al nort de la ciutat de Tarija, es troba la localitat de Sant Lorenzo en cases del periodo colonial; a on es troba la casa, ara museu, que va pertànyer al líder dels milicians Gauchos de Güemes en Tarija, Eustaquio Méndez.

Cap al suroest de la ciutat de Tarija, casi en els llímits compartits per Bota i Jujuy es troba la població de Chaguaya, distant a 65 km de la ciutat; sent célebre pel seu santuari dedicat a la Verge.

En decembre de 2021, la Festa de Sant Roque o també cridada la Festa Gran de Sant Roque de Tarija, celebrada entre agost i setembre de cada any, va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per l'UNESCO.

Cultura

Festivitats i entrades

Festa de Comadres

Archiu:Entrada de Comadres.jpg

Entrada de Comadres.

Anualment el dijous de Comadres (que se celebra una semana abans de Carnestoltes) es porta a terme l'Entrada de Comadres en l'avinguda de l'Integració. És una de les festes més representatives de la cultura tarijeña. Participen més de 5.000 ballarines els qui visten en el típic trage de "chapaca". En el seu orige estimat en temps de la colónia, la tradició s'ha mantingut vigent i ha cobrat gran importància, aplegant a rebre decenes de mils de visitants nacionals i internacionals.

El Dia de Comadres les institucions públiques i privades permeten a les dònes treballar vestint el trage de "chapaca", i les estudiants dònes poden fer lo propi; també hi ha tolerància per a realisar els intercanvis de canastres, un acte d'amistat que consistix en entregar una canastra de cañahueca que conté frutes i vegetals com a raïm i duraznos de l'época, la tradicional albahaca que adorna la canastra i globos, serpentines i banderines festius entre dònes que a partir d'eixe es moment sagellen la seua amistat i es convertixen en "comadres". En 2020 el Senat de Bolívia va declarar a la festivitat com a Patrimoni Intangible de Bolívia.

Archiu:Canasta de comadres.jpg

Canastra

Festa de Compadres

El dijous de Compadres també va ser declarat Patrimoni Intangible de Bolívia en 2020. Se celebra anualment en penúltim dijous abans de Carnestoltes i és la festa que inicia els actes carnavaleros. Similar a com succeïx en Comadres, en Compadres les institucions públiques i privades, escoles i universitats, permeten als hòmens assistir a les seues fonts laborals i educatives assistir en el trage de chapaco, el major distintiu del qual són camises de diferents colors en flors brodades. El sagell d'amistat es realisa en una canastra i compartint va vindre (la beguda típica de Tarija).

Carnestoltes Chapaco

Archiu:Caballo con adornos florales para el anuncio del carnaval en Tarija (Bolivia), 2025.jpg

Cavalls en l'anunci del carnestoltes chapaco

En vàries semanes d'anticipació grups carnavaleros es preparen per a este important acontenyiment d'alegria i regocijo popular. Es poden apreciar a molts hòmens i dònes cavalcant i tocant el erque i la caixa (instruments musicals típics de Tarija) en les principals avingudes i carrers de la ciutat anunciant l'inici del Carnestoltes Chapaco.

El divendres s'elegix a la Reina del Carnestoltes Chapaco entre les reines de totes les comparses participants i el dissabte s'efectua el cridat Carnavalito Infantil en que també s'elegix la Reina dels chiquets.

Archiu:Bailarines Chapacos.jpg

Ballarins chapacos

El dumenge es produïx el "Cors Infantil" o desfilada dels grups infantils carnavaleros que disfrassats ballen i es divertixen en la Av. Víctor Pau al ritme de la música tarijeña.

Entre mig, durant els dies previs i del carnestoltes es realisen diverses activitats com el concurs de coples, el concurs folklórico llaurador de música i ball i atres events que congreguen a molta gent i visitants. El dia dumenge de Carnestoltes és el "Gran Cors" de majors que resulta ser l'acontenyiment central del carnestoltes tarijeño en el que totes les comparses i persones que participen es presenten en els seus millors trages alegóricos, carros decorats i alegria per a donar regna solta a la diversió, al ritme de la música local.

El dia dilluns es fa l'elecció de la Reina del Carnestoltes Llaurador, en alguna localitat propenca a la ciutat, acte també molt concorregut per locals i visitants.

El dimarts és el "Dia de la albahaca" entremesclat en la costum boliviana de la Ch'alla (celebració ritual d'orige quechua, consistent en brindar ofrenes a la mare terra: la Pachamama).

Durant la semana es realisen atres activitats com el Carnestoltes del Palmarcito, el Carnestoltes Andino i atres manifestacions fins que el dia dumenge o "de tentació" s'enterra el Carnestoltes tancant novament al diable en plena plaça principal i a càrrec dels responsables de grups carnavaleros, en un interessant acte ritual en el que s'usen disfrassos en banyes. El carnestoltes chapaco en el camp també és molt alegre i concorregut.

En les províncies i pobles propencs el carnestoltes té gran ascendència i se celebra alegrement en ritmes tradicionals en els que lluïx la "chapaquita" o dòna tarijeña, coneguda per la seua exòtica bellea i els varons famosos en la regió pel seu aire i cantador. La ciutat conta en totes les facilitats necessàries per als visitants.

Festivitat de la Verge de Chaguaya

La Festa de Verge de Chaguaya inicia a mitan d'agost i culmina el 15 de setembre congrega a mils de creents en el Santuari ubicat en la comunitat de Chaguaya, en el municipi de Padcaya, i és un símbol de fe, economia i turisme per a la població de Tarija.

Durant eixe temps es realisa un pelegrinage en la que es recorren 67,5 quilómetros per a aplegar al santuari, és una de les seues principals activitats, emmarcada en el dogma catòlic, que es realisa per esta festivitat, mateixa que per dos anys consecutius va estar paralisada per la pandèmia del coronavirus. És una activitat altament turística puix es reunix a més de 20 mil persones en Tarija. El recorregut també és una gran mostra humanitat puix varis dels profesantes s'assenten les vores de les carreteres para brindes refrescs i entrepans debades als peregrins.

Festa de Sant Roque

Archiu:Fiesta-de-san-roque-en-tarja-2.jpg

Entrada dels chunchos per la Festa de Sant Roque.

La Festa de Sant Roque o Festa Gran de Sant Roque és una de les mostres de fe religiosa més importants de Bolívia. Es porta a terme a partir del 16 d'agost i conta en la participació dels chunchos, els qui realisen entrades pels carrers de la ciutat vestint uns colorits trages. En 2021 va ser l'Organisació de les Nacions Unides, per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (Unesco) la va declarar com Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat.

Governe

Administració

Archiu:Patio del Cabildo de la ciudad de Tarija.jpg

Pati del Cabildo sede del Consell Municipal de Tarija

La ciutat de Tarija és capital de la Província Cercat, conformant tot el seu territori el municipi de la ciutat de Tarija i la província Cercat. El mateix que es rig per un govern autònom municipal, compost per l'eixecutiu municipal, el nom oficial del qual és Govern Autònom Municipal de Tarija, i un llegislatiu municipal, sent el seu nom oficial Concejo Municipal.

Barris

Archiu:AvionTarija.jpg

Avió de caça de la Guerra del Chaco en exposició en l'Avinguda Víctor Pau Estenssoro de la ciutat de Sant Bernardo de Tarija

El municipi de Tarija reconeix a 117 "Organisacions territorials de base", les mateixes que en l'àrea urbana són els barris i en l'àrea rural les comunitats llauradores.

La ciutat de Tarija s'ha expandit per abdós vores del riu Guadalquivir, en mig d'una amena vall, rodejat de boscoses i empinades montanyes. Encara que en l'actualitat són més de 150 organisacions veïnals, els principals barris són:

El Molino Les Panosas Sant Roque La Pampa Verge de Fátima La Loma de Sant Joan Narciso Campero* Caixco Històric Central Aranjuez Miraflores El Tejar Sant Gerónimo Petroler Sant Blas Sant Joan Defensors del Chaco La Banda Vila Germán Busch El Gallinazo Rosedal Juan XXIII Sant Martín

Fabril Juan Nicolay 4 de Juliol Central María dels Àngels Chapacos 3 de Maig Luis de Fonts Urbanisació catedral Andalusia Verge de Chaguaya Luis de Fonts Bicentenario Llibertat 2 de Maig SENAC Alt Senac Tabladita Tabladita II Sant Antonio Barri Magisteri Las Palmas Méndez Arcs 30 de Setembre Pedro Antonio Flores Aniceto Arce (popularment, Palmarcito) Panamericano Sant Bernardo 1 de Maig Méndez Arcs Barri Aeroport Lourdes Bartolinas Els Àlbers Les Vés-les

Luis Espinal Les Pasqües Morros Blancs Simón Bolívar Torrecillas Sant Roque Vila Abaroa Moto Méndez 6 d'Agost Salamanca Sant Josep Sant Luis San Jorge II La Florida Vila Fátima Vicente Mealla Santa Isabel Sant Sebastià Vida Nova Santa Cecilia I Santa Cecilia II Jesús María San Miguel (Districte 6) Cadepia 25 de Maig

Santa Rosa Oscar Zamora Sant Salvador Simón Bolívar Les Retamas Independència Jesús de Nazaret 26 d'Agost El Trigal Tarija Lindo 27 de Maig Nova Jerusalem Fra Quebracho Els Llorers Chapacos II 20 de Giner 15 de Juny Santa Fe La Cañada Guadalquivir Tarijeños en Progrés Che Guevara Temporal Sant Jorge I Montecristo (Districte 9) 14 de Giner Juan Pablo II Aeroport Amalia Medinaceli L'Horta Antofagasta

El Chañar Mont Centre La Banda Eucaliptos Simón Bolívar Cor de Jesús La Torre Univers Baizal Jardí Portillo 6 d'abril Japó 1 d'abril Carmen d'Aranjuez ATIM 57 Vivendes 14 Vivendes Nou Amanecer 10 de Febrer Chiquet Salvador San Miguel (Districte 7)

Sant Pedro de Bona Vista Els Tajibos Mirador Els Pins 28 de Giner Manantial Isaac Attie Nova Andalusia 15 d'Agost El Roser 7 d'octubre Organisació de Dònes Luis Espinal Montecristo (Districte 6) Copacabana El Prat Juana Azurduy de Padilla Integració Iscayachi San Valentí Pampa Galana L'Arenal Els Parrales

Servicis bàsics

Abastiment d'aigua

Archiu:Catedral de San Bernardo (Catedral Metropolitana).jpg

Catedral Metropolitana de la ciutat de Tarija, cridada Catedral de Sant Bernardo de Tarija.

Archiu:Embalse San Jacinto - Tarija, Bolivia.jpg

Embassament Sant Jacinto, ubicat al sur de la ciutat.

La principal font d'abastiment d'aigua potable de la Ciutat de Tarija és el riu Victoria. Les obres de captació es troben 12 km a l'oest de la ciutat, a una elevació promig de 2200 m s. n. m. L'ubicació de la presa derivadora es troba en el lloc denominat Racó de la Victòria. Dita obra construïda en 1989 està constituïda per un abocador que es dispon pràcticament perpendicular al llit del riu, en una altura aproximada de 2,0 m i una llongitut de 20 m. A 1600 m aigües baix de la presa derivadora es troba una galeria filtrante d'una llongitut de 30 m, un ample de 0,60 m i una altura de 0,80 m. La galeria es troba a una profunditat promig de 6,70 m. Els cabals són de l'orde de 380 l/s. Existixen en les màrgens esquerra i dreta del riu Victoria captació menors, denominades Caixó, que aporta 8 l/s, i el Pasacanal en 10 l/s, que funcionen solament en l'época de estiaje.

Les deficiències de l'abastiment, que s'agudisen en el estiaje, han dirigit l'atenció al ric Guadalquivir, de tal manera que s'ha construït una planta de bombeig en el riu, en l'Angost d'Aranjuez, lloc des del qual es bombeja fins a la planta de tractament existent en Tabladita. El proyecte està orientat exclusivament per a satisfer les necessitats de l'época seca (agost-novembre).

Transport

Artícul principal → Aeroport Capità Oriel Lligga Plaça.

Archiu:Aeropuerto Internacional Oriel Lea Plaz.jpg

Aeroport Internacional Oriel Lligga Plaça.

L'aeroport Capità Oriel Lligga Plaça és la terminal aérea de la ciutat, ubicada al suroest de la ciutat, en vols a destins nacionals i conexions internacionals.

En el sur de la ciutat es troba la nova terminal interdepartamental de busos "Torrecillas".

Sobre el transport urbà, en 2018 el Govern Municipal de Tarija va firmar un conveni en el de La Pau per a la transferència de coneiximents del servici municipal de transport PumaKatari a la ciutat de Tarija.

Tarija té accés vial asfaltat cap a la Província argentina de Bota per mig de la Ruta 1, fins al Pont Internacional de Bermejo, distant aproximadament a 200 km de la capital. Aixina mateix, travessant les províncies O'Connor i Gran Chaco s'aplega a la frontera en la República del Paraguay per mig de la Ruta 11, la qual també conecta en l'oriente bolivià a través de la Ruta 9. Cap a l'occident de Bolívia es conecta per mig de la Ruta 1 que du a les ciutats de Potosí, Oruro i La Pau.

Universitats

• Universitat Autònoma Juan Misael Saracho
• Universitat Catòlica Boliviana Sant Pablo
• Universitat Privada Dumenge Savio
• Universitat Nacional de l'Orient

Agermanament

Artícul principal → Anex:Ciutats germanes en Bolívia.

Internacional

ARG Vila Carlos Pau, Argentina. ARG Buenos Aires, Argentina. ARG Santiago del Estero, Argentina. ARG Formosa, Argentina. ARG Quilmes, Argentina. CHL Clòchines, Chile. PAR Asunción, Paraguay. ESP Iniesta, Espanya. ESP Sevilla, Espanya. FRA Montpeller, França. FRA França. BEL Brasschaat, Bèlgica. EE. UU. Los Àngeles, Estats Units. GBR Glasgow, Regne Unit.

ARG Còrdova, Argentina. ARG Sant Josep de Metán, Argentina. ARG Resistència, Argentina. [[Image:Argentina|border|20px|Argentina]] Sant Salvador de Jujuy, Argentina. ARG Sant Ramón de la Nova Orà, Argentina. CHL Santiago de Chile, Chile. PAR Filadèlfia, Paraguay. ESP Torija, Espanya. FRA París, França. BEL Tournai, Bèlgica. BRA Camp Gran, Brasil. ISL Reykjavík, Islàndia. RUS Districte de Krasnodar, Rússia.

ARG Mendoza, Argentina. ARG Sant Miguel de Tucumán, Argentina. ARG Bota, Argentina. ARG Sant Joan, Argentina. ARG Salvador Mazza, Argentina. CHL Concepció, Chile. PAR Sant Bernardino, Paraguay. ESP Còrdova, Espanya. ESP Pola de Siero, Espanya. FRA Cannes, França. CHN República Popular China. NOR Grimstad, Noruega. ECU Loja, Equador.

Nacional

Santa Creu de la Serra, Departament de Santa Creu. Trinitat, Departament del Beni. Acarona, Departament de Pando. Sant Lorenzo, Província de Méndez. Yacuiba, Província Gran Chaco. Sucre, Departament de Chuquisaca. La Pau, Departament de la Pau.

Sant Josep de Chiquitos, Santa Creu. Caraparí, Província Gran Chaco. Uriondo, Província José María Avilés. Charagua, Departament de Santa Creu. Camiri, Departament de Santa Creu. Camargo, Departament de Chuquisaca. Uyuni, Departament de Potosí.

Vore també

• Província de Tancada
• Singani
• Batalla de la Tablada
• Qüestió de Tarija
• Víctor Pau Estenssoro
• Mariana Alandia
• Aniceto Arce Ruiz

Referències

Bibliografia

• Cròniques de Tarija, escrites per l'historiador departament de Tarija|tarijeño Elías Vacaflor Dorakis.
• Tarija en l'independència del Virreinato del Rio de l'Argent, Eduardo Blat O'Connor d'Arlach (La Pau: Plural, 2009).

Enllaços externs

• Governació del Departament de Tarija
• Portal de Turisme de l'Alcaldia de Tarija
• Portal de Turisme
• Boliviaweb