Valle de l'Ebre
La vall de l'Ebre o depressió de l'Ebre (Espanya) és una àmplia regió geogràfica del noreste de la península ibèrica identificada per la conca hidrogràfica del riu Ebre. L'Ebre naix en la cordillera Cantàbrica i desemboca en el mar Mediterrànea. La vall de l'Ebre està llimitat per la cordillera dels Pirineus al nort, el sistema Ibèric al sur i les cordilleres Costeres Catalanes a l'est.
Espai físic
[editar | editar còdic]La depressió del ric Ebre està situada en l'entorn de dit riu, és dir, en el noreste de la península ibèrica. Des de la serra d'Híjar fins a Tortosa té una superfície aproximada de 40000 km² i una llongitut de 840 km. S'estén d'oest a est per les comunitats autònomes de Cantàbria, este de Castella i Lleó en les províncies de Burgos i Soria, sur de País Vasc en Àlaba, La Rioja, Navarra, Aragó, Catalunya i Nort de la Comunitat Valenciana en la província de Castelló, acabant en la mar Mediterràneu. En el seu llímit nort estan els Pirineus, en l'est llimita en les cordilleres Coster Catalanes, i en el sur i oest en el sistema Ibèric. La depressió té una altura mija de 200 metros sobre el nivell de la mar, lo que destaca en les grans elevació que la rodegen. En la desembocadura del riu està la delta de l'Ebre, un espai protegit en el parc natural de la Delta de l'Ebre. Té depòsits de conglomerats marins i continentals, de gran gruixa en els vorells montanyosos i de menor gruixa en el centre de la depressió: areniscas, margas, algepss, salues i calcàreas. La varietat en la durea dels materials i el clima àrit han donat lloc a diferents formes de relleu. El riu Ebre està situat sobre la falla entre la península ibèrica i el continent europeu coincidint en el llit d'un antic mar, posteriorment convertit en llac, que intermitentemente separava l'illa ibèrica, i la península ibèrica unida a Àfrica, d'Europa.
En la península ibèrica no trobem un atre riu en major diversitat de flora, pels distints climes i paisages pels que passa des del seu naiximent en clima atlàntic de montanya fins a la seua desembocadura en la delta de clima mediterràneucita requerida.
En la primera part del seu curs i en la capçalera dels seus afluents, la vegetació associada són pastures, hayedos i rouredes, plantes que necessiten molta humitat. Quan els rius deixen els alts cims per a entrar en la depressió, el clima es va fent progressivament més continental i per tant més sec i extrem en les seues temperatures; i finalment quan sobrepassa Mequinenza i entra en l'àrea catalana el clima es convertix en mediterràneu.
Espai sociopolític
[editar | editar còdic]L'espai configurat per les comunitats autònomes de la conca hidrogràfica de l'Ebre posseïx moltes característiques comunes relacionades, ademés d'unes traces econòmiques peculiars que avalen el seu anàlisis conjunt.
La depressió ibèrica és la regió natural configurada per tots aquells territoris les aigües dels quals desagüan en l'Ebre. No és una regió ni una unitat històric-política ni homogénea en lo humà ni tampoc conforma una unitat econòmica. No obstant, el riu Ebre, eix vertebrador de tot el conjunt, ha segut aixina mateix un corredor de comunicació l'antiquíssima importància de la qual s'ha dilatat en l'últim sigle i mig de manera simultànea al procés d'industrialisació i a l'expansió dels moderns sistemes de transport, fins a configurar el “eix de l'Ebre”
És cert que els llímits de la vall de l'Ebre no coincidixen exactament en les fronteres provincials, ni menys en les autonòmiques; per això els estudis relacionats en ell, comprenen normalment a totes les províncies que tinguen part del seu territori, encara que siga de forma minoritària, com les províncies de Cantàbria, Burgos i
- Soria i les províncies catalanes i vasques que no formen part pròpiament de la conca ibèrica, convertint en àrea d'estudi la major part del quadrant nordest peninsular: Catalunya, Aragó, Navarra, País Vasc,
Cantàbria, La Rioja i les províncies castellanes de Burgos i Soria.
La conca hidrogràfica de l'Ebre, que inclou geogràficament alguns territoris pertanyents a França i Andorra, ha segut tradicionalment enllaç i motor econòmic en l'història d'Espanya. Per la seua ubicació entre França, els ports cantàbrics i els mediterràneus, articula un destacat eix econòmic d'Espanya. Té una riquea llingüística i cultural variada i està formada per comunitats i gents d'història entrellaçada des de que la península va ser poblada per primera volta.
Les regions que formen la vall de l'Ebre Mig ocupen un 12,5 % del territori nacional, acullen al 5 % de la població i aporten el 5,5 % del producte interior brut.
Algunes traces característiques comunes a les tres regions centrals de la vall (Aragó, Navarra i La Rioja) són la baixa densitat de població, la seua alta concentració en pocs núcleus, el poc pes relatiu en l'economia nacional i un nivell de benestar superior a la mija nacional.
L'economia d'estes regions ya ha complit en part alguna de les transformacions a les que es va vore obligada per l'integració en una economia supranacional, en concret la terciarización de les seues economies en detriment del pes que el sector agrícola tenia anteriorment. No obstant, estes tres regions alberguen algunes de les denominacions d'orige i indicacions geogràfiques protegides vinícoles més afamades d'Espanya, aixina com la producció més alta de begudes alcohòliques del país.
En el territori de la depressió de l'Ebre es planten sobretot vinya de seca, productes de regadiu d'horta, i cereal. Per a la plantació d'uns o uns atres, el relleu i la aridez del clima de la localitat en concret és la condició determinant.
D'acort en els últims estudis s'estan configurant en Europa una série d'àrees de futur a través de la constitució de macro regions. El centre econòmic d'Europa va del surest d'Anglaterra al nort d'Itàlia i a través de l'eix del Rin, simultàneament s'està formant un atre eix de futur que empalma en l'anterior, a través de les costes mediterrànees de França i Espanya i es prolonga a lo llarc de la vall de l'Ebre.
El 12 de decembre de 2007 es va presentar el proyecte d'oci i cassinos Gran Scala, que pretenia construir en la comarca d'Els Monegros 32 cassinos, 70 hotels, més de 200 restaurants, varis parcs temàtics i museus, un hipòdrom i un camp de gòlf. L'empresa promotora, International Leisure Development, havia previst una afluència de 25 millons de turistes per a 2020.[1] El proyecte va naufragar definitivament en febrer de 2012 quan els promotors no varen fer efectiu el preu per a la compra dels terrenys en els que anaven a construir-se les instalacions.[2]
Clima
[editar | editar còdic]El clima del Valle de l'Ebre és mediterràneu continental en grans variacions de les temperatures. Els hiverns són frets, les temperatures oscilen entre -1 °C i 12 °C. Els estius són molt calorosos i secs, les temperatures varien de 18 a més de 35 °C. Les precipitacions són baixes. El cierzo, vent sec del noroest, bufa en raches violentes.
Clúster Agroalimentari del Valle de l'Ebre
[editar | editar còdic]L'Associació CLUSTER FOOD+i Valle de l'Ebre és una entitat privada creada en 2009, que agrupa a més de 100 empreses, centres de coneiximent i atres entitats relacionades en l'innovació. El seu objectiu és fomentar la competitivitat i el desenroll del sector agroalimentari del Valle de l'Ebre a través de l'anticipació de tendències de negoci, l'incorporació de tecnologia i el desenroll de solucions d'I+D+i propenques al mercat dins de l'entorn europeu.
Regadiu i canals
[editar | editar còdic]Els regadius són en molt el tipo d'us del sol de major dinamisme i rendiment. El rec artificial llibera de l'obstàcul impost per la aridez i favorix l'aprofitament integral de l'ampli periodo vegetatiu de que dispon la depressió de l'Ebre, permetent l'obtenció de dos collites anuals i la diversificació dels cultius. Estos regadius se situen sobretot en els terrats baixos i planures d'inundació de les valls fluvials. A estos regadius se'ls pot denominar tradicionals, ya que varen ser iniciats per les conducció de séquies musulmanes, ampliats en l'Edat Mija pel canal de Tauste, i en época de l'Ilustració pel Canal Imperial. Ocupen franges allargades en els terrats baixos dels rius Ebre, Najerilla, Gállego, Xaló, Huerva, Cinca i Segre, aixina com en uns atres més menuts, i sostenen un policultiu en base en l'alfalfa, el dacsa i els frutals.
Hi ha un atre tipo de regadius en els somontanos pirenaics, que ocupen espais més amplis i deslligats dels cursos fluvials, estenent-se per les planures de Cinc Viles, la Violada, Monegros septentrionals i La Llitera, aprofitant les aigües del Gállego embassades en el pantà de la Sotonera i les aigües del Cinca i l'Ésera en els pantans del Grau i Barasona. Representa un tipo de regadiu més pobre que els tradicionals, en problemes d'adaptació de la seca al nou sistema de cultius regats i problemes també per la salinisació de sols.
Ademés d'esta explotació per a regadiu, també es destinen terres per al cereal de seca (blat i ordi sobretot), vinya, armeler i olivera que no necessiten ser regats i depenen exclusivament del règim pluvial.
Per a l'explotació hidroelèctrica i agrícola òptima del sol s'han construït una série d'obres que han transformat al riu. Estes són canals i embassaments, i en menor medida dics, malecones, i canals d'avinguda que impedixen la dinàmica erosiva del riu, per la qual cosa en un futur no hi haurà nous canvis de curs i és difícil la formació de nous galachos, meandres i mejanas.
Ademés del Canal Imperial d'Aragó, destaquen els canals de Monegros, Flumen, Cinca, l'Aragó i Catalunya, Bardenas, Calanda, Ebre, Osca, Lodosa, Somontano de Guara i Tauste.
Les comunitats autònomes de la vall de l'Ebre varen ser les impulsores del cridat pacte de l'aigua, especialment les que no tenen eixida a la mar, i no tenen atres alternatives per a conseguir aigua potable, com l'ocupació de desaladoras. Han servit d'eixemple en debats oberts com el del transvasament Tajo-Segura entre Castella-la Mancha i la Regió de Múrcia, davant la possibilitat de desaladoras que la que carix la comunitat cedente d'aigua, Castella-la Mancha, molt major territorialmente i més seca per ser interior, pero que sí té la Regió de Múrcia per ser més humida pel seu relleu i la rodalia a la mar i contar la possibilitat de construir desaladoras que són finançades en part en fondos europeus.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Agència EFE. «El macrocomplejo d'oci obrirà les seues portes en 2010». El Periódico d'Aragó. Consultat el 22 d'agost de 2012.
- ↑ Un atre les Vegas que s'esfuma El País, 25 de febrer de 2012
- Este artícul conté una traducció derivada de «Valle del Ebro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.