Valls Marineris

Archiu:Mars Valles Marineris EDIT.jpg

Valls Marineris

Valls Marineris (del llatí Valls Marineris, que significa Valle del Mariner) és el nom d'un jagantesc sistema de canons que recorre el equador del planeta Mart just a l'est de la regió de Tharsis. El seu nom és un homenage a la sonda de la NASA Mariner 9, que va descobrir esta important traça de la superfície marcianana en el seu vol orbital de 1971-1972. Les seues dimensions són colossals sent de 4500 km de llongitut, 200 km d'esgambi i 11 km de profunditat màxima, aplegant a cobrir un quarto de la circumferència equatorial del planeta.

És, en comparació, dèu voltes més llarc, sèt voltes més ample i sèt voltes més profunt que el Gran Canó d'Arizona, i comprén una miqueta més de lo que és el territori dels 48 estats contigus d'Estats Units de costa a costa, la qual cosa ho convertix en el clavill més gran de totes les conegudes en el sistema solar.

El sistema de canons de Valls Marineris comença en la regió denominada Noctis Labyrinthus, donant pas cap a l'Est a les zones nomenades com Tithonium Chasma, Ius Chasma, Melas Chasma, Candor Chasma, Ophir Chasma, Coprates Chasma, Hebes Chasma, Ganges Chasma i Eos Chasma, per a finalisar desembocant a través de canals de desaiguador, excavats en un terreny caòtic, en les planures de l'hemisferi nort. Molts especialistes opinen que Valls Marineris és una jagantesca falla tectónica en la superfície marcianana, formada durant el procés de refredat del planeta, afectada per l'elevació de la corfa que va supondre el sorgiment del abultamiento de Tharsis a l'oest, i aumentada pels processos erosivos. No obstant, prop de les vores orientals del canó s'aprecien varis canals que varen poder haver segut originats per cursos d'aigua o diòxit de carbono.

Orige

Han existit vàries teories diferents sobre l'orige de Valls Marineris que han canviat en el pas del temps. Abans de l'exploració de la sonda espacial Viking o dels telescopis actuals de gran alcanç, l'idea de partida era que es tractava de canals (entesos com a obres d'ingenieria artificials), excavats per formes de vida inteligents per a tractar de salvar la seua desértico i moribunt planeta, si ben el principal obstàcul que troba esta idea és que, fins a la data, no s'han trobat evidències de vida en Mart.

Des de 1970 s'han senyalat atres causes per a l'orige d'esta estructura, gràcies als alvanços exploratoris conseguits per mig de l'us de sondes i de telescopis cada volta més sofisticats, i que han permés abandonar l'interpretació d'estes estructures com a obres artificials, evidenciant ser en veritat accidentes geogràfics. L'orige del sistema de canons de Valls Marineris ha de buscar-se per tant en causes naturals, sent les primeres en ser senyalades l'acció erosiva del aigua líquida o l'activitat termokárstica, que consistix en la fusió del permafrost que poguera existir baix el sol marcianà, de la mateixa manera que succeïx en les regions de clima glacial de la Terra. En Mart l'activitat termokárstica seria un fenomen més provable que l'erosió per aigua decorrent, la presència actual de la qual en el planeta es voria impedida tant per la baixa pressió atmosfèrica existent, que és tan sol un 0,05 % de la terrestre, com pel baix ranc de temperaturas reinantes en la superfície (entre –36 i –125 °C), situat per baix del punt triple de l'aigua.

Entre atres hipòtesis per al seu orige destaquen la proposta per McCauley en 1972, qui sugeria que el canó es va formar per la retirada del magma existent baixe la superfície, o la de Tanaka i Golombek, els qui en 1989 ya apuntaven a una possible fractura per tensions en la corfa com a causa principal. En l'actualitat, la teoria més acceptada és la que expon que Valls Marineris és en veritat una falla tectónica, similar a la del Gran Valle del Rift de la Terra, i posteriorment engrandida per l'erosió i les solsides successives dels murs de falla. Una prova d'esta erosió, proposta per Nick Hoffman, quedaria evidenciada per la descompressió de l'important aqüífer de diòxit de carbono de Noctis Labyrinthus, a on es troba acumulat en estat sòlit i que despuix de passar a un estat decorregut, pot viajar a gran velocitat a través de la prima atmòsfera de Mart.

L'interpretació de Valls Marineris com una gran vall de falla permetria vincular el seu orige en el del veí abultamiento de Tharsis, format des del Noeico fins al Hespérico tardà.

Regions de Valls Marineris

Noctis Labyrinthus

Archiu:Noctis Labyrinthus.jpg

Detall de Noctis Labyrinthus

La regió ubicada en la vora occidental del sistema de falles de Valls Marineris, al nort de Syria Planum, i a l'est de Pavonis Mons (un dels tres grans volcans de Tharsis) rep el nom de Noctis Labyrinthus. És un terreny caòtic i regirat, compost per grans blocs de terreny fortament fracturats. Conté aixina mateix canons que discorren en diferents direccions, rodejant grans blocs de terreny antic. La majoria dels cims d'estos blocs està composta de material jove fracturat, l'orige del qual sembla ser volcànic, associat en el propenc abultamiento de Tharsis. Els atres cims estan compostes per materials fracturats més antics, en un possible orige volcànic, sent més accidentats i presentant més cràters d'impacte que els materials més jóvens. Els costats d'estos blocs estan composts de material indiferenciado que poguera ser roca base.

L'espai entre els distints blocs està compost tant per material superficial pla com a quebrado. Este últim és el característic de la zona oriental de Noctis Labyrinthus, sent possiblement enrunes dels murs, o be d'orige eòlic en el que els materials són arrastrats fins a cobrir una topografia anfractuosa i típica de corriment de terra. El material pla superficial pot tindre un orige sedimentario, sent materials depositats per l'acció fluvial o eòlica sobre antics terrenys caòtics i quebrado.

Els terrenys com Noctis Labyrinthus són trobats freqüentment en les capçaleres de canals de desaiguador, com l'explorat per la missió Mars Pathfinder i el seu vehícul Sojourner. Són interpretats com a llocs en tendència de solsida de materials, associats en la solsida de materials i decorreguts ocorreguts en catastròfics episodis de remugades. Els materials decorreguts poden ser tant diòxit de carbono, gelat o en forma de gas, com a aigua líquida o gèl d'aigua, sent esta última la que fa concebre majors esperances, en quant faria més factible l'exploració humana del planeta, si ben autors com Hoffman senyalen que l'agent més provable d'estes solsides siga el diòxit de carbono.

Oudemans Crater

Entre Noctis Labyrinthus i el propi Valls Marineris es troba Oudemans Crater, llaugerament desplaçat cap al sur. Este cràter va poder haver segut el desencadenant d'algunes traces peculiars de Valls Marineris, degut a que l'impacte que ho va originar va poder haver fos el permafrost de diòxit de carbono. Açò hi hauria licuado el diòxit de carbono, permetent una major descompressió del gèl carbónico, que hauria fluït de forma catastròfica des de Noctis Labyrinthus cap a les planicies septentrionals a través de Valls Marineris.

Oudemans és un cràter complex, en un pico central característic de el "rebot" del material fos despuix de l'impacte, en evidències de brecha en el propi cràter i eyectadas fins a una distància de 13 km des del punt central de l'impacte. Al nort de Oudemans, ya dins de Valls Marineris, existix un gran àrea el sol de la qual presenta àmplies regates, interpretats com a depòsits aluvials formats per materials arrastrats pel diòxit de carbono gelat o decorregut procedent del cràter. També existixen menuts tossals cònics, interpretades com a menuts volcans d'escut, i que ocupen els dos terços de la zona septentrional de Oudemans; l'atre terç ho ocupen superficialment materials plans o quebrado.

Ius i Tithonium Chasmata

Ubicats a l'est des de Oudemans es troben, disposts en forma paralela, Tithonium Chasma al nort i Ius Chasma al sur, el qual desemboca en Melas Chasma. Ius és el més ample dels dos, en una cresta central denominada Geryon Montes, alguna cosa desplaçada cap al sur respecte al punt central del chasma, i composta per la roca base. El sol de Ius Chasma està compost principalment per material desmoronado que forma acumulacions de sediment blanquecinos, producte de l'erosió o del material expelido dels cràters d'impacte. La paret meridional de Ius (també en menor grau la septentrional) posseïx numeroses valls curtes estretint-se cap al sur, les vores del qual posseïxen forma d'amfiteatre natural que mostren algunes estructures similars a les sangues existents en el replanell del Colorat propenques al Gran Canó i que sorgixen per l'erosió de l'aigua corrent. L'inici de les valls té forma d'O, per les sangues excavades per l'acció de l'aigua, lo que provoca l'expansió de les valls per la contínua erosió i la paulatina solsida de les parets.

Tithonium Chasma és molt similar a Ius, llevat en l'absència d'estructures similars a sangues presents en el sur, i conté una menuda porció de sol en característiques molt similars a les que presenta el sol pla, llevat en que semblen ser solsides de cendres que han segut erosionats pels vents, formant estructures eòliques. Entre abdós canons, la superfície està composta per material jove fracturat procedent de colades de lava i fallas d'extensió de la corfa del abultamiento de Tharsis.

Melas, Candor i Ophir Chasmata

La següent porció de Valls Marineris cap a l'est està composta per tres chasmas, que són Melas, Candor i Ophir Chasmata, disposts en este sentit des del sur cap al nort. Melas està a l'est de Ius, Candor a l'est de Tithonium i Ophir es mostra com un óval que discorre dins de Candor, estant els tres chasmas conectats entre sí. El sol de Melas Chasma està compost en un 70 % per material massiu jove, provablement cendras volcàniques arrastrades i depositades pels vents marcianans, donant lloc a estructures eòliques. Este sol també conté materials asprosos l'orige dels quals radica en la erosió de les ales del canó. Aixina mateix, en tots estos chasmata centrals existix una zona del sol que és més elevada que el restant del mateix, provablement per la caiguda i acumulació del material del sol.

Al voltant de les vores de Melas existix una gran cantitat de material esgolat, com pot apreciar-se també en Ius i Tithonium. Esta és també la part més profunda del sistema de Valls Marineris, en onze quilómetros de profunditat respecte a la superfície circumdant, i en un gradient de 0,03 graus des del punt més baix cap a la planicie septentrional, a través dels canals de desaiguador. Si l'aigua s'acumulara en este punt, es formaria un llac d'un quilómetro de profunditat ans que l'aigua fluïra cap a les planures del nort.

En el sol del canó situat entre Candor i Melas Chasmata existix un material acanalado que s'interpreta com a depòsits aluvials o materials derrocats o contrets per la retirada del gèl d'aigua. Existixen també zones del sol diferenciades en materials jóvens i més antics, d'orige provablement volcàico, i separades en edat per la pròpia distribució del cràter. També apareix material massiu excavat per l'aigua, similar als materials massius tant jóvens com a antics, en la salvetat de que mostra característiques erosivas originades pels vents. Existixen també vàries espirals formades per material agrupat, que sembla procedir de les parets del canó.

Melas Chasma és l'objectiu d'aterrisage del proyecte Melas de l'agència espacial japonesa.

Coprates Chasma

El sistema de Valls Marineris continua cap a l'est discorrent per Coprates Chasma, molt similar a Ius i a Tithonium Chasmata, mostrant capes de materials depositats, molt més definits que en Ius, encara que es diferencia de Ius en que el seu extrem oriental conté depòsits aluvials i materials d'orige eòlic. Estos depòsits poden datar el sistema de Valls Marineris, sugerint l'erosió i els processos sedimentarios com a causes que varen poder engrandir el sistema del canó.

La nova informació proporcionada per la Mars Global Surveyor sugerix que l'orige d'estes capes de sediment pot estar en una successió de les solsides, uns sobre uns atres, o be en un fenomen volcànic en orige. Inclús s'ha sugerit que poguera ser el fondo de conca hidrològica que rebera l'aigua o el gèl dels canons perifèrics de Valls Marineris, formant posteriorment llacs aïllats per les successives solsides degudes a l'erosió.

Una atra possible font dels depòsits acumulats podria ser la sedimentación eòlica, si be la diversitat de les capes sugerix que este material no siga el predominant. També s'observa que únicament les capes superiors són fines, mentres que les capes inferiors posseïxen una major gruixa, la qual cosa sembla indicar que les inferiors estan compostes per roca disgregada, mentres que les capes superiors tindrien un atre orige distint.

Algunes d'estes capes varen poder haver segut depositades sobre el sol a causa de solsides, despuix dels quals les capes es mantindrien encara semi-intactes. La secció d'estos acúmulos apareixeria fortament deformada, en grosses i primes capes que mostren múltiples dobleces, segons lo apreciat en les imàgens disponibles. La complexitat d'este terreny, que podria ser també una capa de sediment depositada sobre un antic llit llacustre, deriva en gran part de l'escassa informació que es té del mateix, procedent de vistes aérees obtingudes per satèlit, i interpretades com un mapa geològic quan no hi ha suficients senyes de l'elevació per a vore si estes capes són horisontals.

Eos i Ganges Chasmata

A l'est de Coprates Chasma es localisen Eos i Ganges Chasmata. El terreny occidental de Eos Chasma està compost principalment per un material massiç tallat per l'aigua, format tant per depòsits volcànics com a eòlics i posteriorment erosionats pels vents marcianans. La zona oriental de Eos posseïx un gran àrea de barres hidrodinàmiques i estrías llongitudinals, la qual és interpretat com una replanell excavada per rieres, formada per acumulacions de materials transportats i depositats per un mig decorregut. Sobre Ganges Chasma, és un chasma ramificat de Eos, en un curs generalment este-oest. El seu sol està compost en la seua majoria per depòsits aluvials de material derrocat, procedent dels murs del canó.

D'acort en els anàlisis efectuats per Vicky Hamilton, de la Universitat de Hawái, Eos Chasma podria ser el lloc de procedència del meteorit ALH84001, el qual segons alguns investigadors podria mostrar evidències de vida pretérita en Mart.

Hebes Chasma

Situat just al nort del canó. Es troba a 1 grau de latitut sur i 76 graus de llongitut oest, just entre la llínea equatorial marcianana i el sistema de Valls Marineris, just a l'est de la regió de Tharsis.

Eixida a Chryse

El sistema de Valls Marineris finalisa a l'est de Eos i Ganges, desembocant en la regió de Chryse, situada en les planures septentrionals del planeta, en una elevació en l'eixida de solament un quilómetro per damunt del punt més baix de Valls Marineris, situat en Melas Chasma. Esta zona d'eixida del canó és molt similar al terreny observat per la missió Mars Pathfinder, sent aixina mateix semblada en la regió existent en la zona oriental de l'estat de Washington, a on s'aprecien grans canals excavats en el terreny per la fusió de la assut de gèl que embassava l'antic llac Missoula en el Pleistoceno final. La fusió del mur de gèl va provocar una jagantesca inundació que va originar estructures en forma de jagantesques arrapades sobre el terreny, arrancant la vegetació i la capa superficial del sol, i deixant tras de sí les característiques illes en forma de llàgrima, regates llongitudinals i màrgens aterrazados. Certes estructures d'este tipo poden apreciar-se en els canals de desaiguador de Valls Marineris, la qual cosa indicaria un orige similar, produït per una massiva inundació.