Astronomia chinenca

La astronomia chinenca és considerada més antiga que la desenrollada en l'antiga Europa i l'Oriente Pròxim, encara que és poc lo que es coneix sobre ella, i ha evolucionat de manera independent. Els experts consideren que els chinencs eren els observadors de fenomens celests més perseverantes i precisos de tot lo món, inclús abans dels estudis astronòmics dels àraps medievals.

Els chinencs ya identificaven estreles des de l'any 1300 a. C.; s'han trobat noms d'estreles chinenques, posteriorment categorizados en les vintihuit mansions, en ossos oraculares desenterrados en Anyang, que daten de mitan de la dinastia Shang. El núcleu del sistema de "mansions" (宿 xiù) també es va consolidar entorn a este periodo, en l'época del rei Wu Ding (1250-1192 a. C.).

Els chinencs consideraven que l'estructura del univers era com una fruta que penjava de lo que es coneix en occident com l'estrela polar i varen descriure 284 constelacions distribuïdes en 28 «cases», temples o cuadrículas que ocupaven tot el firmament. En el 2357 a. C. havien desenrollat un dels primers calendaris solars dels que es té notícia. Del 2137 a. C. data el primer registre d'un eclipse solar. Des del 1766 a. C. utilisaven un calendari llunar en un cicle de 19 anys, coincidente en el de Metón d'Atenes del 432 a. C. En l'IV a. C. varen constatar l'existència de taques solars, el seu descobridor Shi Shen va catalogar en el 350 a. C. 800 estreles en el primer catàlec d'estreles, titulat el Gan Shi Xing Jing. En el 100 a. C. varen descobrir la brúixola, comparant el seu direccionament, encara incert, en les posicions solars i estelars.

Inicialment concebien una terra i un cel plans, separats per 40.000 km. Creïen que el Sol, al que calculaven un diàmetro d'uns 625 km, girava en el cel excèntric respecte de la vertical de China, de modo que, quan s'acostava es feya de dia i, quan s'alluntava, de nit. Açò no explicava el trànsit solar per l'horisó, de manera que varen tindre que curvar tal concepció en dos semiesferas concèntriques, calculant el ràdio de la terrestre en 30.000 km. No es coneix la forma de deduir tals dimensions. Tal volta la de la Terra fora conseqüència del càlcul de la curvatura de cada grau de la seua circumferència.

Encara que els chinencs varen ser dels primers astrònoms en documentar l'activitat estelar, alguns dels observatoris astronòmics terrestres més antics que han existit, o existixen encara en dia, es troben en Coreja, Egipte, Camboya, Anglaterra o Alemània. No obstant, China té un número important d'observatoris pretelescópicos, com l'antic observatori de Pequín, construït en el XIII i equipat en una gran colecció d'instruments revolucionaris, tals com una esfera armilar, un quadrant, un sextant i un teodolit.

A partir de el II s'aplega a una concepció totalment esfèrica, a partir de la qual inventen l'esfera armilar, formada per regles anular de càlcul i medició, que representen el recorregut celestial aparent dels distints astres, vists des de la Terra. Este instrument va ser també assumit pels científics europeus dos sigles despuix de manera independent. Encara es va desenrollar més la visió còsmica dels chinencs, que aplegaven a explicar que l'univers era una espècie d'ou descomunal (és dir, una forma cóncava, lo que l'assembla a la concepció sumeri de l'univers, heretada pels assiri-babilonios i assumida pel judaisme, encara que els chinencs no creïen que surara «entre dos aigües», sumergit en elles) l'ull de les quals era la Terra, encara que ells la situaven en el centre, sola i menuda, i no en un foc de l'elíptica o ovoide. Estos descobriments, que podem considerar confucianos, es trastocaron a partir de la visió taoísta, segons la qual, conseqüència de la contradicció entre el moviment i l'immovilitat, el yin i el yang, i «Lo Absolut» (o «Lo Infinit», en un sentit còsmic generatriz; en chinenc Tai-chi) l'univers estava format per fòc, terra, metal, aigua i fusta, mútuament generadors i mútuament aniquiladores, i que, per tot això, era amorfo, infinit i superficial, és dir, buit en el seu interior. Observe's que abdós concepcions concorden, parcialment, en les actuals, encara que varen ser incapaces de conseguir una imbricació integradora d'elles, unificant-les.

En el 336, Ju Jsi va determinar la precesión dels equinoccios en 1 grau cada 50 anys. En el 635 varen concloure que la coa dels cometes sempre apunta en direcció oposta a la situació relativa del Sol. En el 1006 varen observar una supernova que ha segut denominada SN1006, que es podia vore durant el dia, lo que no ha tornat a ocórrer des de llavors. En el 1181 varen registrar l'explosió d'una atra supernova, a partir de la qual es va formar la Nebulosa del Carranc. El filòsof Zhu Xi (1131-1200) concebia l'univers originat a partir d'un caos primordial de matèria en moviment, la rotació del qual va fer separar els elements. Els més pesats, com la Terra, varen ocupar el centre, i els més llaugers les vores. Aixina establia una jerarquia, segons els seus pesos relatius, d'estreles, Sol, planetes, Lluna, núvols, aus, arbres, mamífers, reptils i insectes reptantes (en chinenc yuan-yuan, insult en el que denominaven als bàrbars, per lo que no sabem si existien hunos o Xiongnu grocs i blancs, o si confonien races i cultures distintes, com els t'o-kiu o turcs, baix la mateixa denominació) etc. Observe's l'interrelació en la nova concepció budiste, la religió oficial de China des de el V, en tot això.