Aureliano

Erro al crear miniatura:

Aureliano

Lucio Domicio Aureliano (en llatí, Lucius Domitius Aurelianus Augustus; 9 de setembre de 214‑setembre/octubre de 275), emperador romà (270‑275), va ser un dels «soldats-emperadors» notablement exitosos coneguts com els emperadors ilirios, que varen ajudar al Imperi romà a recuperar el seu poder i prestigi durant l'última part del III i començos del IV. Durant el seu regnat, va derrotar als alamanes, godos i vàndals i l'Imperi va ser reunificado íntegrament despuix de quinze anys de rebelió que havien dut a la pèrdua de dos terços del seu territori en favor de dos estats separatistes: el Imperi de Palmira en Orient i el Imperi gal en Occident. També va ser el responsable de la construcció de les muralles aurelianas en Roma i de l'abandó definitiu de la província romana de Dacia. Els seus èxits varen marcar el fi de la [[crisis del sigle III|crisis del III]] en l'Imperi, aplegant a ser nomenat com Restitutor Orbis («Restaurador del Món»).

Primers anys

Aureliano va nàixer en Dacia ripensis o Sirmio (ara Sremska Mitrovica, Sèrbia), Eutropio  diu que va nàixer en Dacia. La Història Augusta  defén el naiximent en Sirmio o Dacia, pero narra també orígens en Mesia; Aurelio Víctor  diu que va nàixer entre Dacia i Macedònia. Fill d'una família de províncies poc coneguda, el seu pare era arrendatari d'un senador de nom Aurelio, que va donar el seu nom a la família. Aureliano provablement es va unir a l'eixèrcit en 235, en vint anys d'edat. De la seua joventut se sap poc ya que se supon que les històries documentades en la Història Augusta són de molt dubtosa credibilitat. Estava casat en Ulpia Severina, de qui es coneixen molt poques senyes, i se sap que tenia una filla. Es va distinguir militarment durant la tumultuosa época de mitan de sigle. Els seus èxits com a comandant d'infanteria ho varen acostar a l'entorn de l'emperador Galieno. Aureliano va servir com a general en vàries guerres, lo que ho va convertir en un home de confiança i dux equitum (comandant de cavalleria) de l'eixèrcit de l'emperador. En 268, la seua cavalleria va derrotar de forma aplastant a la poderosa cavalleria goda en la batalla de Naissus. No està clara la cronologia, per lo que no resulta clar si durant dita batalla governava encara l'emperador Galieno o si este havia segut ya assessinat i havia pres el mando l'emperador Claudio II Gòtic. En qualsevol cas, en un moment donat Galieno va viajar a Itàlia per a enfrontar-se a Aureolo, un antic general seu que ara intentava usurpar-li el tro. Galieno va conseguir posar en fuga a Aureolo i perseguir-ho fins a Mediolanum (moderna Milà), despuix de lo que va començar un sege a la ciutat. No obstant, durant el sege l'emperador va ser assessinat. Segons una font, Aureliano va participar en l'assessinat de Galieno (268), i va recolzar a Claudio II en el seu ascens al tro.

Claudio II va ser aclamat emperador pels soldats en les afores de Mediolanum. El nou emperador va ordenar immediatament al Senat la deificación de Galieno, en lo que semblaria un primer moviment per a alluntar-se políticament del magnicidio. Va seguir distanciant-se dels autors materials del mateix ordenant l'eixecució de tots aquells relacionats directament en els fets. Per un atre costat, Aureolo seguia baix sege en Milà i, encara que va intentar la reconciliació en el nou emperador, Claudio es va negar i ho va fer matar; també en este cas existix alguna font que implica a Aureliano en els fets. Durant el regnat de Claudio, Aureliano va ser promocionat ràpidament: va rebre el mando de la cavalleria d'èlit de Dalmacia, i pronte va alcançar el mando suprem de tota la cavalleria, el mateix càrrec que ocupava el propi Claudio abans de ser aclamat emperador.

No obstant, la guerra contra Aureolo i la consegüent concentració de forces en Itàlia va permetre que els alamanes travessaren el Llimes Germanicus pel Danubio superior. Varen marchar per Recia i a través dels Alps sense oposició, per a despuix entrar en el nort d'Itàlia i dedicar-se al saqueig. Al començament de l'any 269 l'emperador Claudio va marchar en Aureliano al nort a enfrontar-se en els alamanes, als que infligieron una decisiva derrota en la batalla dellac Benaco. Mentres es trobaven terminant en l'enemic derrotat, varen aplegar notícies dels Balcans que informaven d'atacs a gran escala d'hérulos, godos, gépidos i bastar-nos. Claudio va enviar immediatament a Aureliano a la zona per a contindre l'invasió lo millor possible fins que ell aplegara en l'eixèrcit principal. Els godos sitiaven Tesalónica quan varen tindre notícia de l'aproximació de l'emperador, lo que els va obligar a abandonar el sege i saqueig del nort de Macedònia. Aureliano els va interceptar en la cavalleria dalmacia i va conseguir una série de victòries en chicotetes escaramuzas, en les que va matar fins a uns tres mil enemics. Despuix, va continuar hostigándolos i espentant-els cap a Mesia Superior, elloc en el que Claudio havia reunit al seu eixèrcit. La subsegüent batalla no va ser decisiva: es va detindre l'alvanç dels godos pero els romans varen sofrir moltes baixes. Claudio no podia arriscar-se a una segona batalla campal, per lo que va preparar una emboscada que va tindre èxit, en morir mils dels seus enemics. No obstant, la majoria dels godos varen escapar i varen començar a retirar-se cap al sur, pel camí pel que havien aplegat, i Aureliano va passar el restant de l'any hostigándolos en la seua cavalleria. En els godos estancats en territori romà i sense recaptes, Aureliano va percebre la desesperació de l'enemic i va llançar un atac en la totalitat de la cavalleria, el qual els diezmó i va obligar als supervivents a fugir a Tracia. Allí, varen aplegar fins a les montanyes Haemus, en les que es varen vore rodejats i varen estar a punt de rendir-se, pero varen conseguir en un moment donat trencar les llínees enemigues i escapar: segons pareix l'emperador va ignorar un avís, pot ser que d'Aureliano, i va mantindre en si a la cavalleria, enviant solament a l'infanteria a parar als godos. Estos varen conseguir matar a molts soldats romans i la seua victòria solament es va vore interrompuda quan Aureliano va carregar finalment en la cavalleria. No obstant, els godos varen conseguir fugir i seguir la seua marcha per Tracia.

En la primavera de 270 la situació seguia igual, en l'eixèrcit romà seguint de prop la marcha dels godos. No obstant, va esclatar una plaga d'efectes devastadors que es va propagar pels Balcans i va matar a molts soldats d'abdós eixèrcits. El propi emperador va caure malt i va tindre que tornar als quarters de Sirmio, per ad açò va deixar a Aureliano al càrrec de les operacions contra els godos. Est va aprofitar la seua cavalleria per a dividir als godos en chicotets grups que eren més fàcils de derrotar. Per a finals de l'estiu els godos havien segut derrotats totalment: tots els supervivents varen ser despullats del botí acumulat i li'ls va obligar a servir en l'eixèrcit romà o a assentar-se com a colon en les regions fronterices. No obstant, Aureliano va tindre poc temps per a gojar la victòria, ya que a finals d'agost va aplegar la notícia de que l'emperador Claudio havia fallit.

Ascens al poder

Despuix de la mort de Claudio es va produir una nova lluita per la successió. El Senat romà va recolzar com a successor a Quintilo, germà de Claudio. No obstant, en una situació típica de la [[Crisis del sigle III|crisis del III]], l'eixèrcit no va recolzar al mateix candidat que el Senat, preferint recolzar a un dels seus propis comandants: les legions de Sirmio que comandaba Aureliano ho varen proclamar emperador en setembre de 270. En un poder militar molt més fort que el de l'un atre pretenent al tro, Aureliano es va dirigir a Roma per a assegurar el seu nomenament com a emperador. Aureliano va derrotar a les tropes de Quintilo i, despuix de la mort d'est, va ser reconegut emperador pel Senat. Existix una història que defén que Aureliano va ser elegit per Claudio com a successor en el seu llit de mort, si ben esta pot descartar-se com a propaganda. Més tart, provablement en 272, Aureliano va situar el seu propi dies imperii en el dia de la mort de Claudio, en lo que considerava implícitament a Quintilo com un usurpador.

En la seua base de poder assegurada, Aureliano va tornar la seua atenció als més greus problemes de Roma: recuperar els vasts territoris perduts en les dos décades precedents, i reformar la res publica.

Conquistador i reformiste

Erro al crear miniatura:

Aureliano va ser un comandant militar, i durant el seu regnat va intentar mantindre la fidelitat dels soldats. Esta moneda celebra la CONCÒRDIA MILITVM, «concòrdia dels militars» o, en atres paraules, l'harmonia entre l'emperador i els soldats.

En 248, l'emperador Filipo l'Àrap havia celebrat el mileni de la ciutat de Roma en grans i cares cerimònies i jocs, i l'Imperi havia donat una prova tremenda de confiança en sí mateixa. En els anys següents, no obstant, l'Imperi va tindre que aguantar una tremenda pressió d'enemics externs, mentres que, al mateix temps, perilloses guerres civils amenaçaven a l'Imperi des de dins, en un gran número d'usurpadores debilitant la força de l'Estat. També la base econòmica de l'Estat, l'agricultura i el comerç, sofrien els destorbament causats per l'inestabilitat política i militar. Per a caramull, una greu epidèmia va travessar l'Imperi al voltant de l'any 250, disminuint en gran medida els recursos humans tant per a l'eixèrcit com per a l'agricultura. Com a resultat de totes estes catàstrofe, l'Imperi no es trobava en condicions de soportar el colp moral que va supondre la captura de l'emperador Valeriano en 260 pel rei persa Sapor I: les províncies orientals varen trobar als seus propis protectors en els governants de la ciutat de Palmira, en Síria, l'autonomia de la qual va créixer fins a formar-se el Imperi de Palmira, una entitat separada de l'Imperi romà, que va defendre Oriente en èxit front a l'amenaça persa. En occident, les províncies occidentals ubicades a l'oest del llimes del Rin es varen separar també, formant un tercer Estat autònom dins dels territoris de l'Imperi romà, que és actualment conegut com el Imperi gal. Per últim, l'emperador, en Roma, estava massa ocupat en les amenaces interiors a la seua poder i en la defensa d'Itàlia i els Balcans com per a poder fer res. Esta era la situació a la que es varen enfrontar Galieno i Claudio II, i eixos eren els mateixos problemes als que Aureliano tenia que enfrontar-se al començament del seu govern.

Reunificación de l'Imperi romà

Erro al crear miniatura:

L'Imperi romà en l'any Plantilla:If:271, abans de les reconquistas del Imperi de Palmira i el Imperi gal per Aureliano: en vert l'Imperi gal i en groc l'Imperi de Palmira. En roig apareix el territori encara controlat per l'emperador de Roma.

Les primeres accions del nou emperador es varen dirigir a l'enfortiment de la seua pròpia posició en els seus territoris. Despuix de pujar al tro, Aureliano va tindre que continuar en els conflictes bèlics que varen començar en l'época de Claudio II. Va poder terminar en un determini breu la guerra contra els godos i, a finals del 270, Aureliano va llançar una campanya militar en el nort d'Itàlia contra els jutungos, sármatas i vàndals que constantment intentaven creuar el Danubio. Aureliano va poder tallar i derrotar vàries d'estes invasions, expulsant-els del territori romà. Per a commemorar estes victòries, Aureliano va rebre el títul de Germanicus Maximus.

L'autoritat de l'emperador va ser desafiada per varis usurpadores —Septimio, Urbà, Domiciano i la rebelió de Felicísimo— els qui varen intentar explotar el sentiment d'inseguritat de l'Imperi i la marejant influència dels eixèrcits en la política romana. Aureliano, sent un comandant experimentat, era conscient de l'importància de l'eixèrcit, i la seua propaganda, coneguda a través de les seues monedes, mostra que desijava el respal de les legions.

Derrota dels alamanes

No obstant, el problema dels bàrbars del nort encara no havia acabat. En 271, els alamanes es varen desplaçar en direcció a Itàlia, entrant en la planura del Po i saquejant els pobles de la regió. Varen creuar el riu Po, varen ocupar Placentia (l'actual Piacenza) i varen marchar cap a Fano. Aureliano, que estava en Panonia controlant la retirada dels vàndals, ràpidament va tornar a Itàlia, pero el seu eixèrcit va ser derrotat en una emboscada prop de Placentia (giner de 271). Quan les notícies de la nova derrota varen aplegar a Roma, es va produir el pànic davant l'imminent arribada dels bàrbars, pero Aureliano va atacar als alamanes acampats prop del riu Metauro, derrotant-els en la batalla de Fano, i forçant-els a creuar de nou el riu Po. Aureliano els va derrotar definitivament en Pavía, acció que li va valdre el reconeiximent a través del títul Germanicus Maximus. No obstant, l'amenaça dels bàrbars s'havia convertit en una realitat massa habitual, per lo que Aureliano va decidir enfortir Roma en la construcció d'una muralla, la Muralla Aureliana, per a protegir-la dels atacs bàrbars. Seria la primera muralla construïda en Roma des de la Muralla Serviana. Les obres varen escomençar en 271 i es varen terminar baix el mandat de Probo.

Erro al crear miniatura:

La Porta Asinara, una porta en la muralla aureliana.

L'emperador guio a les seues tropes fins als Balcans, a on va derrotar i va esclafar als godos més allà del Danubio, assessinant alíder godo Canabaudo, i assumint el títul de Gothicus Maximus. No obstant, va decidir abandonar la província de Dacia, en l'exposta ribera septentrional del Danubio, que era massa difícil i cara de defendre. Va reorganisar una nova província de Dacia al sur del Danubio, dins de l'anterior Mesia, cridada Dacia Ripensis, en Serdica com a capital.

conquista de l'Imperi de Palmira

Artícul principal → Guerra de Palmira.

Erro al crear miniatura:

Aureliano, personificació del Sol, derrota a l'Imperi de Palmira, i celebra ORIENS AVG, el Sol Naixent Augusto.

En 272, Aureliano va dirigir la seua atenció a les províncies orientals de l'Imperi, governades pel «Imperi de Palmira», que era dirigit per la reina Septimia Zenobia des de la ciutat de Palmira. Zenobia havia construït el seu propi imperi, aplegant a controlar des d'Egipte fins a Àsia Menor, comprenent Síria-Palestina, Egipte i amplis territoris en Àsia Menor. En un principi, Aureliano havia segut reconegut formalment com a emperador, mentres que Vabalato, el fill de Zenobia, rebia els títuls de rex i imperator (rei i comandant suprem), pero Aureliano va decidir invadir les províncies orientals en quant es va sentir lo suficientment forta per a fer-ho. Els romans casi no varen trobar resistència en Àsia menor; totes les ciutats llevat Bizancio i Tiana es varen rendir oponent escassa resistència. La caiguda de Tiana va donar lloc a una llegenda: Aureliano fins a llavors havia destruït cada ciutat que se li havia resistit, pero no va fer lo mateix en Tiana despuix de tindre una visió del gran filòsof del I Apolonio de Tiana, a qui respectava moltíssim, en un somi. Apolonio li va pregar, dient: «Aureliano, si desiges governar, ¡abstente de la sanc de l'inocent! Aureliano, si conquistes, ¡sigues misericordioso!» Per la raó que fòra, Aureliano va contindre qualsevol represàlia sobre la ciutat de Tiana. Esta acció va donar bons resultats a la seua causa, ya que moltes més ciutats es varen sometre al vore que l'emperador no buscaria cap tipo de venjança. Aureliano va poder guanyar les úniques tres batalles importants prop d'Inmae, Emesa i Palmira. Durant el sege de Palmira, Zenobia va intentar fugir a Pèrsia pero va ser descoberta i capturada pels romans. El «Imperi de Palmira» ya no existia. Al final, Zenobia i el seu fill varen ser capturats i es varen vore obligats a caminar en els carrers de Roma durant el seu triumfo. En els mesos posteriors va haver varis alçament en els territoris ocupats que varen ser sofocats per Aureliano sense pietat. Despuix d'un breu choc en els perses i un atre en Egipte contra el usurpador Firme, es va vore obligat a retornar a Palmira en 273 quan la ciutat es va rebelar de nou. Esta volta, Aureliano va permetre als seus soldats saquejar la ciutat i Palmira mai aplegaria a recuperar-se del desastre. Despuix d'estes victòries Aureliano rebria més títuls honorífics: Parthicus Maximus i Restitutor Orientis («Restaurador de l'Est»).

En el curs d'estes conquistes Aureliano va recuperar la rica província d'Egipte. Se sap que Aureliano va saquejar i va destruir completament el Bruchión, el barri real d'Aleixandria, en el que s'ubicava històricament la famosa biblioteca d'Aleixandria, per lo que és possible que esta anara destruïda en el curs d'esta rebelió. En qualsevol cas, el moment exacte de la destrucció de la biblioteca no està clar, i existixen teories que ubiquen eixe moment des de l'incendi en l'época de Juliol César fins a l'época aràbiga.

conquista de l'Imperi gal

Erro al crear miniatura:

Bust de bronze d'Aureliano (Viminacium).

En 274, Aureliano es va preparar per a recuperar el Imperi galorromano, que ya havia perdut varis territoris, com Hispania, a mans de Claudio II. Si be les fonts són confuses, sembla ser que va tindre lloc una batalla decisiva en Châlons-sur-Marne, en la que l'eixèrcit de Tétrico va ser esclafat pel d'Aureliano. En març de 274, tant Tétrico com el seu fill s'havien rendit a Aureliano. No obstant, les fonts són confuses perque existixen atres històries, pot ser que propaganda imperial posterior, que declaren que Tétrico havia acceptat rendir-se a Aureliano a canvi de la seua vida, si ben devia traïcionar al seu eixèrcit abans de la batalla. Tétrico buscaria en això escapar de les constants amenaces d'alçament en les seues pròpies files. Segons esta versió, el seu eixèrcit hauria continuat lluitant a pesar de la deserció de Tétrico. Inclús es diu que Tétrico va citar a Virgilio en una carta a Aureliano, en la que dia eripe em his, invicte, malis (‘rescata'm invicte d'estos problemes’). Finalment l'Imperi gal va ser reintegrat en l'Imperi romà en l'any 274. Despuix de les seues victòries militars, Aureliano va organisar una marcha triumfal en Roma. Tétrico i Zenobia varen ser exposts com a captius per a demostrar la força recuperada de l'imperi. Despuix d'un breu periodo de captivitat Tétrico va ser posat en llibertat i va eixercitar alts càrrecs en la magistratura romana, segons fonts lliteràries, Tétrico va ser nomenat corrector Lucaniae et Bruttiorum, lo que significava que era governador d'una regió del sur d'Itàlia.

Aureliano va tornar a Roma, en a on va rebre de mans del Senat el seu últim títul honorífic, Restitutor Orbis («Restaurador del Món»), com a reconeiximent per haver segut capaç de reunificar l'imperi. En quatre anys Aureliano havia segut capaç de rescatar a l'imperi dels seus pijors moments en la crisis del III: havia assegurat les fronteres de l'Imperi i ho hi havia reunificado.

Reformes

Aureliano va ser un emperador reformiste, i va implementar reformes importants entre les que s'incloïen reformes econòmiques i religioses. També va restaurar molts edificis públics, va reorganisar l'administració de les reserves de menjar, va fixar preus dels bens més importants, i va perseguir la corrupció entre els càrrecs públics.

Reforma religiosa

Aureliano va enfortir la posició del deu del Sol, Sol Invictus, com la principal divinitat del panteón romà. La seua intenció era donar a tots els pobles de l'Imperi, civils o soldats, occidentals o orientals, un sol deu en qui ells podrien creure sense traïcionar als seus propis deus. El centre del cult va ser un nou temple, construït en 271 en Campus Agrippae en Roma, en grans decoració que varen ser finançades en el botí obtingut de l'Imperi de Palmira. Aureliano no va perseguir a atres religions. No obstant, durant el seu breu regnat, semblava seguir el principi de «un deu, un Imperi», idea que més vesprada va adoptar completament l'emperador Constantino el Gran. En algunes monedes, apareix en el títul deus et dominus natus («deu i senyor nat»), títul que més vesprada seria adoptat també per Diocleciano. Lactancio argumenta que Aureliano hauria prohibit adorar a tots els demés deus si haguera tingut temps suficient per a fer-ho.

És coneguda, per una atra part, l'intervenció d'Aureliano en algunes disputes entre els cristians d'Antioquía relatives a distintes herejías. Era normal que les disputes religioses apelaren finalment al juí de l'emperador com a última instància, si be resulta cridaner que els cristians, que havien segut perseguits recentment per l'estat, durant el govern de Valeriano, recorregueren finalment a l'emperador per a solucionar este tipo de qüestions. Estos indicis fan pensar que és poc provable que Aureliano, d'haver governat més temps, s'haguera convertit en perseguidor dels cristians.

Rebelió de Felicísimo i reforma monetària

Durant el regnat d'Aureliano va tindre lloc l'únic tumult registrat dels acuñadores de moneda. El rationalis Felicísimo, un acuñador de Roma, es va rebelar contra Aureliano. El tumult sembla haver segut causada pel fet de que els acuñadores, i Felicísimo el primer d'ells, estaven acostumats a furtar part de l'argent utilisat per a l'acunyament de les monedes i produir monedes de calitat inferior a l'exigida. Aureliano volia eliminar esta pràctica, i va sometre a juí a Felicísimo. El rationalis va incitar als acuñadores a rebelar-se: la rebelió es va estendre pels carrers, inclús encara que sembla que Felicísimo va morir ràpidament, possiblement eixecutat. La rebelió de Palmira en Egipte provablement havia reduït el abastiment de cereal a Roma, fent que cundiera la desafecció entre la població respecte a l'emperador. Este alçament va ser recolzat inclús per alguns senadors, provablement aquells que havien recolzat l'elecció de Quintilo, i aixina tenien alguna cosa que témer d'Aureliano. Aureliano va suprimir el tumult en l'ajuda militar, ordenant a les cohortes urbanes, reforçades per algunes tropes regulars de l'eixèrcit imperial, que atacaren a la massa rebel: la batalla resultant, que va tindre lloc en la Tossal de Celio, va marcar el final del tumult, encara que a un alt preu i alguns historiadors donen la sifra, provablement exagerada, de sèt mil víctimes mortals en abdós bandos. La major part dels rebels varen ser eixecutats, incloent a alguns de ranc senatorial. La ceca de Roma va ser tancada temporalment, i la creació d'atres cecas va fer que la principal ceca de l'Imperi perguera la seua hegemonia.

La seua reforma monetària va incloure l'introducció del antoniniano que contenia un 5 % d'argent. Este tipo de moneda de major calitat va fer recuperar una miqueta de la confiança dels ciutadans en el sistema monetari. Els antoninianos duyen la marca XXI o la seua forma en numerals grecs KA, que significa que vint de tals monedes contenien la mateixa cantitat d'argent que l'antic denario. Considerar que açò era una millora en relació en la situació precedent dona una idea de la severitat de la situació econòmica a la que s'enfrontava Aureliano i de la devaluación que havia sofrit la moneda en relació en el valor del metal en la que estava fabricada. L'emperador va lluitar per reintroducir una nova moneda «bona» retirant totes les antigues monedes «mals» anteriors als seus acunyament. Es va aprofitar dels diners recaptats en les províncies recuperades que fluïa a les arques estatals. En esta força financera va poder atacar la corrupció omnipresent. També va reformar les lleis sobre comerç i agricultura ajudant a recuperar estos sectors.

La seua mort

En 275, Aureliano va marchar cap a Àsia Menor, a fi de preparar una atra campanya contra el Imperi Sasánida, ya que la mort en ràpida successió dels reis Sapor I en 272 i Ormuz I en 273, i la pujada al poder del dèbil rei Bahram I, va suscitar la possibilitat d'atacar dit imperi. De camí, l'emperador va sofocar un tumult en la Galia —possiblement contra Faustino, un oficial o un usurpador de l'antic tro de Tétrico I— i va derrotar als merodeadores bàrbars en Vindelicia (Germania). No obstant, Aureliano mai aplegaria a Pèrsia, puix va ser apunyalat mentres esperava en Tracia per a passar a Àsia Menor. Com a administrador, Aureliano era famós per ser molt estricte i va impondre severs castics a oficials o soldats corruptes. Un secretari d'Aureliano, cridat Eros per Zósimo, havia mentit en un assunt menor. Atemorisat per lo que l'emperador poguera fer-li, va decidir falsificar un document que contenia una llista de noms d'alts mandos de l'eixèrcit que supostament l'emperador hauria senyalat per a ser eixecutats, i la va filtrar als seus colaboradors. El notarius Mucapor i atres oficials d'alt ranc de la Guàrdia Pretoriana, tement ser eixecutats per l'emperador, ho varen assessinar en setembre o octubre de 275, en Cenofrurio, Tracia (actual Turquia).

Els enemics d'Aureliano en el Senat varen conseguir breument declarar la damnatio memoriae de l'emperador, pero esta decisió seria revocada abans de fin d'any i Aureliano, com el seu predecessor Claudio II, va ser deificado com Divus Aurelianus. Existixen evidències que recolzen la possibilitat de que Ulpia Severina, esposa d'Aureliano i augusta des de 274, governara l'imperi en el seu propi nom durant algun temps despuix de la seua mort. Les fonts indiquen que va haver un interregnum entre la mort d'Aureliano i l'elecció de Marco Claudio Tácito com el seu successor. Ademés, sembla que algunes de les monedes d'Ulpia varen ser falcades despuix de la mort d'Aureliano.

Llegat

El curt regnat d'Aureliano va servir per a reunificar un Imperi fragmentat al mateix temps que salvava a Roma de les invasions bàrbares que havien aplegat fins a la pròpia Itàlia. La seua mort va impedir la plena restauració de l'estabilitat política i d'una dinastia duradora que poguera acabar en el cicle d'assessinats d'emperadors i guerra civil que va marcar este periodo. A pesar d'això, el regnat d'Aureliano va permetre a l'Imperi travessar un periodo molt crític en la seua història i sense ell, és possible que no s'haguera sobrevixcut a les invasions i a la fragmentació de la década en la que va regnar. Vint anys més tarde el regnat de Diocleciano restauraria plenament l'estabilitat política i econòmica de l'Imperi, acabant definitivament en la [[crisis del sigle III|crisis del III]]. La mitat occidental sobreviuria atres dos sigles mentres que l'imperi oriental es prolongaria durant un atre mileni.

Bibliografia

Fonts clàssiques

• Aurelio Víctor Epitome de Caesaribus, xxxv roman-emperors. org/epitome. htm «Epitome de Caesaribus» [1] archivat en Wayback Machine. (IV).
• Eutropio, Breviarium historiae Romanae, forumromanum. org/literature/eutropius/trans9. html IX. 13-15 (IV).
• Història Augusta Aurelianus uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Historia_Augusta/Aurelian/1*. html Vida d'Aureliano, partix 1 uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Historia_Augusta/Aurelian/2*. html Part 2 uchicago. edu/Thayer/E/Roman/Texts/Historia_Augusta/Aurelian/3*. html Part 3.
• Zósimo, Història Nova tertullian. org/fathers/zosimus01_book1. htm Traducció a l'anglés de la Història Nova (publicada en 1814), llibre 1, (sigles V-VI).
• Juan Zonaras, Compendio d'Història archive. org/web/20110603231355/http://www. ancientsites. com/aw/Post/1033774 Extracte del compendio: de Claudio a Diocleciano 268-284 (XII).

Historiografia

• Goldsworthy, Adrian. La caiguda de l'Imperi Romà. L'ocàs d'occident., 2009 edició, Barcelona: L'Esfera. ISBN 978-84-9734-864-5.
• Körner, Christiand'Imperatoribus Romanis.Consultat el 4 de novembre de 2006.
• Southern, Pat (2001). The Roman Empire from Severus to Constantine, Routledge, pp. org/details/romanempirefroms00sout/page/n137 125. ISBN 0-415-23944-3.
• Watson (1999). Aurelian and the Third Century, Routledge. ISBN 0-415-07248-4.
• White, John F (2005). Restorer of the World: The Roman Emperor Aurelian, Tempus Publishing. ISBN 1-86227-250-6.

Enllaços externs

Commons

• Erro al crear miniatura: Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Aureliano.
• com/coins/ric/aurelian/t. html Acunyament aurelianas, en Wildwinds. com (en anglés)
• roman-emperors. org/aurelian. htm Sobre monedes d'Aureliano en el títul dominus et deus (Secció 1.9 [2] archivat en Wayback Machine., en anglés)
• mcbrumm. at www. aurelianus. net Acunyament, cecas i vida d'Aureliano [3] archivat en Wayback Machine. (en anglés i alemà)
• Història Augusta: Aureliano.
  • perseus. tufts. edu/hopper/text? doc=Perseus%3atext%3a2008.01.0510%3awork%3d26 Text llatí, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. Amprant el ròtul actiu «lloeu», que es troba en la part superior dreta, s'obté ajuda en anglés en el vocabulari llatí del text.