Catedral de Nidaros

La catedral de Nidaros (Plantilla:Lang-no o Nidaros domkirke) és el nom en el que es coneix a la catedral luterana de Trondheim en Noruega, ciutat que era coneguda en l'Edat Mija com Nidaros (lliteralment, 'desembocadura del [riu] Nid'). L'edifici, molt restaurat, és d'estil gòtic, en fortes influències angleses i importants reminiscència romàniques. S'ubica en la part meridional de la ciutat, al costat del Nidelva ('riu Nid', en noruec).

És el principal temple cristià de Noruega i la catedral gòtica més boreal. Aixina mateix, és la segona iglésia en tamany dels països nòrdics, despuix de la catedral de Upsala en Suècia.

La catedral de Nidaros és un dels principals monuments històrics noruecs, alcançant l'estatus de ícono cultural.^[1] Ha aplegat a ser considerada com l'obra mestra del gòtic nòrdic.^[2]

La seua construcció i importància es remonten a l'Edat Mija, quan va ser un santuari de l'Iglésia catòlica, en albergar la tomba de sant Olaf, el principal sant noruec. En eixe temps va ser coneguda també pels apelatius de Cor Norvegiae (Cor de Noruega) i Kristkirken i Nidaros (Iglésia de Crist en Nidaros). Encara que la seua existència es troba indiscutiblement lligada a sant Olaf, mai ha estat consagrada a eixe sant, sino a Jesucristo. La catedral i la tomba de sant Olaf varen ser un important lloc de pelegrinage en tot el nort d'Europa, encara que es creu que també era visitada per peregrins de moltes atres parts de la cristiandad. Per això la catedral de Nidaros va ser sèu arzobispal des de 1152 o 1153 fins a 1537, convertint a la ciutat en la capital espiritual de Noruega. La responsabilitat de l'iglésia estava a càrrec de l'Orde de Sant Agustín i del clero secular.

Devastada per varis incendis, va entrar en crisis en l'instauració de la reforma protestant. Va ser somesa a diverses i terramaner restauracions que varen canviar el seu aspecte en el temps, fins que en el XIX el govern noruec va decidir finançar la seua restauració cap al seu model original. En l'actualitat, és l'única iglésia en Noruega que conta en un respal financer de l'erari per a la conservació i restauració, a diferència dels demés temples luteranos noruecs, la responsabilitat dels quals depén de fondos municipals.

En el XIX i principis de el XX va ser el temple a on se celebrava la coronació dels monarques de Noruega, d'acort a la constitució de 1814. Despuix de l'abolició de les cerimònies de coronació, la catedral ha segut utilisada com un lloc a on els governants firmen les seues obligacions constitucionals. Les joyes de la corona varen ser també resguardades en la catedral fins a 2006.

És una de les tres catedrals supervivents de lo que va anar la província eclesiàstica noruega, junt en la catedral de Stavanger i la catedral de Sant Magnus, esta última en les Órcadas, sèus abdós de bisbat sufragáneos de Nidaros.^[3] El material de la seua construcció és pedra sabonet dels voltants de la localitat de Kvikne, a l'orient de Trondheim.

L'edifici

La catedral té una conformació típica de creu llatina, en un sol transepto, una torre major en el travessia i dos torres de menor altura en la frontera occidental. L'edifici medix 102 m de llarc per 50 m d'ample (incloent el transepto) i 21 m d'altura fins a la volta de la nau. La volta de crucería és cuatripartita.

És una basílica en arbotantes en l'exterior, una característica única entre tots els temples noruecs. Té tres naus, una major i dos colaterals, separades entre sí per huit trams d'arcs. El cor, de cinc segments, termina en capçalera plana, i en el seu extrem oriental hi ha un octógono de 18 m de diàmetro, que en el seu interior estaja el presbiteri i darrere d'est, un deambulatorio sense capellas. Les úniques capelles es troben en el transepto, dos són les majors, una en cada braç; en una galeria del transepto es localisen tres capelles més de diminutes dimensions.

La part més antiga és el transepto, de construcció romànica. Si ben alguns elements decoratius de l'exterior del octógono són també models romànics, corresponen a una reconstrucció de el XX. El cor i la torre de la travessia, encara que ocupen l'espai d'un temple anterior a l'actual catedral, varen experimentar transformacions i reconstrucció que els varen convertir en estructures artísticamente posteriors al transepto. La part més nova és la frontera occidental, reconstruïda en el XX segons patrons gòtics.

Relació en sant Olaf

El rei Olaf II de Noruega (995-1030), conegut com el Sant, va anar un monarca que va lluitar per impondre definitivament el cristianisme en Noruega i instaurar un poder monàrquic fort. Els seus enemics varen conseguir derrocar-ho i varen propiciar l'invasió de Noruega per Canuto II de Dinamarca. Despuix d'un exili en Rússia, Olaf va intentar reconquistar Noruega, pero va caure en combat en la batalla de Stiklestad, en 1030.

Segons la tradició, el sobirà va ser sepultat en un senzill ataüt de fusta a la vora del riu Nidelva. Segons la Saga de Olaf, de Snorri Sturluson, en exhumar el cos, este es trobava incorrupto i en les galtes rosades, donant testimoni de la santitat de Olaf i iniciant aixina el seu cult. La tomba va ser canviada de lloc, pero va retornar al seu lloc original, a la vora del riu, despuix de la canonisació de Olaf en 1031. Ahí es va alçar una capella al voltant de 1035, que posteriorment va créixer fins a convertir-se en la catedral de Nidaros. El lloc que ocupava la capella correspon a l'actual octógono de la catedral, en l'altar major.

La dulía de sant Olaf i la seua posterior denominació de sant patró de Noruega va atraure a numerosos peregrins a la ciutat de Nidaros. La tomba del rei sant va ser un factor determinant per a la creació d'una diòcesis, que en 1152 o 1153 va ser elevada a la categoria d'archidiòcesis i sèu metropolitana per a la recent creada província eclesiàstica noruega.

En Covarrubias (Burgos), es va crear una ermita de Sant Olav per al seu cult. La va manar construir la princesa Cristina al seu pas per Castella, i posteriorment ha segut construïda sent una ermita moderna de el XXI

En la reforma protestant, va desaparéixer l'Iglésia catòlica en Noruega i per lo tant el arzobispado. El relicario de Sant Olaf va ser fos i dut a Dinamarca.

Història de l'edifici

La catedral actual va ser construïda en etapes durant un llarc periodo, que comprén de el XII a el XIV. El seu aspecte actual és una versió restaurada i en gran part reconstruïda de la tercera iglésia erigida en el lloc.

Les parts de l'edifici tenen edats compreses entre més de 850 anys, les més antigues, i els 30 anys, les reconstrucció més recents. Es creu que la primera iglésia -de fusta- es localisava en el lloc de l'actual presbiteri, o en els seus voltants, mentres que de la segona construcció només va permanéixer una part dels fonaments, sobre els que es varen erigir posteriorment els murs de la tercera catedral.

Cap a la mitat de el XII es va iniciar la construcció de la catedral actual. Les diferents seccions poden datar-se aproximadament com seguix:

cor i torre, entre 1120 i 1240,
transepto, entre 1140 i 1180,
sala capitular, entre 1170 i 1180,
octògon, entre 1183 i 1210, i
nau i frontera occidental, entre 1248 i 1320.

Ha sofrit durant la seua història a múltiples i devastadors incendis, aixina com a vàries etapes de reparació. L'obra més gran de restauració va ser la reconstrucció de la nau durant el XIX, puix havia permaneixcut com una ruïna sense sostre durant casi 400 anys, despuix d'un incendi en 1531.

La construcció medieval

En un principi, al voltant de l'any 1035, sobre el presunt lloc de la tomba original del rei Olaf II es va alçar una chicoteta iglésia de fusta, que tenia provablement la categoria de capella i l'arquitectura de la qual corresponia potser a una modesta stavkirke.

Entre 1070 i 1090, en l'increment en l'afluència de peregrins que visitaven la tomba del sant, el rei Olaf III —nebot de sant Olaf— va manar construir un temple de major tamany. Esta segona iglésia, que va ser construïda en pedra, va ser la primera catedral de la ciutat de Nidaros. Va estar consagrada a la Trinitat i en el seu temps va ser el major temple cristià del país. S'ha sugerit que tenia una conformació d'iglésia-saló, en una sola torre central en la seua frontera occidental, i potser en la seua construcció hagen participat albañil anglesos.

Bisbe sant Øystein

En 1153 el bisbat de Nidaros, fins a llavors depenent de l'arquebisbe danés de Lund, va ser elevat a la categoria de arzobispado, i va passar a ser la sèu de la recent creada archidiòcesis noruega. En això es va procedir de colp i repent a transformar la catedral per a adequar-la dignament al seu nou estatus. Els dos primers bisbes, Jon i Øystein, varen desenrollar un ambiciós proyecte arquitectònic per a engrandir, remodelar i embellir la catedral. Les noves obres varen introduir l'estil anglonormando, una variant artística desenrollada en Normandia i Anglaterra, i es varen utilisar albañil duts d'Anglaterra, provablement de Lincoln, per les similituts que d'eixa fase conserva la catedral de Nidaros en la catedral d'eixa ciutat anglesa.

La torre occidental de la catedral de Olaf III va servir com a torre central, i la seua base va ser reforçada en columnes més grosses. Es varen concloure la sala capitular i el transepto i es va iniciar la construcció de la nova nau en la part occidental. Les obres varen ser interrompudes quan, per causa de les guerres civils noruegues i la confrontació en el rei Sverre Sigurdsson, l'arquebisbe Øystein es va exiliar en Anglaterra en 1180.

L'arquebisbe va retornar en 1183 i va dur de regrés a Noruega a artesans anglesos destres en el tallat de la pedra i va introduir les novetats artístiques europees: l'estil gòtic, en la seua variant anglesa coneguda com Early English. El cor va ser reconstruït en eixe estil, i el transepto romànic va experimentar en esta época certes modificacions gòtiques. Es va alçar un octógono —completat entre 1210 i 1220— en l'extrem oriental del temple, que tindria com a funció albergar les relíquies de sant Olaf i el presbiteri; eixa estructura octogonal va trobar molt provablement la seua inspiració en la catedral de Canterbury.

El bisbe Sigurd va recomençar la construcció de la nau, i en 1248 es va colocar la primera pedra de la frontera occidental. La nau, totalment gòtica, imitava el Decorated Style de la catedral de Lincoln i l'Abadia de Westminster. La frontera, no obstant, va incorporar tres rencs d'escultures seguint un model d'influència francesa, provablement basat en la catedral de Reims. La nau es va concloure al voltant de 1300.

Incendis i reparacions

La catedral de Nidaros va sofrir incendis en vàries ocasions durant l'Edat Mija, lo que la va fer objecte de múltiples reparacions i reconstrucció. Es va incendiar en 1327, 1432, provablement en 1451, i en 1531. Es va tornar a cremar despuix de la reforma en 1708, salvant-se només els murs exteriors, i novament en 1719, esta volta per causa d'una tormenta elèctrica.

Poc despuix de la seua terminació, en 1327 o 1328 la catedral va ser severament danyada per un primer incendi. Les decoració de fusta varen ser destruïdes, sobretot en el cor i el octógono. Es va procedir a la reparació, particularment en el octógono. Un atre incendi va ocórrer en 1432, i potser va haver un atre en 1451. Els danys no varen ser reparats totalment, davant la falta de recursos, i la nau va quedar en ruïnes. La ciutat es va incendiar en 1531, i la catedral va experimentar danys particularment greus que varen fer necessària una extensiva remodelació. No obstant, només es va reparar el cor i la torre central, puix en la reforma protestant Nidaros va deixar de ser la capital eclesiàstica de Noruega i els ingressos de la catedral varen decaure dràsticament. Noruega es trobava ya unida a Dinamarca i el rei, resident en Copenhague, va anar des de llavors el cap suprem de l'Iglésia. L'instauració de la reforma va representar, per lo tant, l'inici d'una fase de decadència per a la catedral.

En 1718 es va produir un nou incendi, i només varen sobreviure els murs exteriors del temple. Es va iniciar un proyecte de reconstrucció, pero ans que siquiera anara conclós, la catedral va ardir una volta més, en 1719, en esta ocasió per causa d'una tormenta elèctrica. La reconstrucció despuix d'este incendi -l'últim- va incorporar elements que s'alluntaven del model original: un chapitel barroc en el octógono, un senzill chapitel piramidal en la torre central, púlpits barrocs i escultures neoclàssiques en l'octògon. Les capelles del transepto varen ser habilitades com a capelles funeràries per a famílies riques de la ciutat.

La reconstrucció moderna

En el nacionalisme de el XIX, la catedral de Nidaros va ser vista com un icon cultural del poble noruec, una sòrt de testic mut d'una época de grandea i un dels més importants edificis medievals del país. La seua rellevància es va fer oficial quan li la va designar com el lloc de coronació dels monarques de Noruega -per a llavors unida en Suècia-. Va sorgir llavors l'idea de reconstruir la catedral a la seua image medieval. En 1869, aprovats pel Storting (parlament noruec), varen donar inici els treballs de l'ambiciosa restauració. Els arquitectes Heinrich Ernst Schirmer, Christian Christie, Olaf Nordhagen i Helge Thiis varen dirigir successivament la restauració, tractant d'acostar-se lo més possible al model medieval, basant-se en senyes arqueològiques i històrics de tot un equip d'investigació i d'artistes. En alguns casos, va ser impossible conéixer les característiques originals i els artistes varen tindre que inspirar-se en models gòtics d'atres parts d'Europa. La restauració de la nau i sobretot de la frontera occidental va ser la part més problemàtica, puix es trobaven prou danyades. La frontera occidental i les seues dos torres, que en conjunt varen representar la fase final de restauració, varen quedar terminades en 1968, encara que l'última escultura de la frontera no es va colocar fins a 1983. Per primera volta en 2001 les obres de restauració varen ser declarades oficialment "finalisades". Llavors varen començar les obres de restauració de lo ya restaurat: canvi de pedres en mal estat i reforços de punts dèbils, obres que continuen encara hui dia segons un pla de restauració elaborat en 1998 per Øivind Lunde i Per Storemyr per al periodo entre 1999 i 2019.

La catedral en 1857, en la sala capitular i l'octògon. Est tenia un chapitel barroc.
La catedral en 1892, una volta iniciada la restauració. Es mostra el nou chapitel de l'octògon.
La catedral en l'actualitat, en la nau i les torres reconstruïdes.

Cerimònies de coronació

Des de la primera coronació d'un rei noruec —en 1163—, l'antiga catedral de Bergen havia segut el lloc a on es varen coronar varis reis en l'Edat Mija. La corona real, no obstant, devia ser custodiada en la catedral de Nidaros.

Quan Noruega va obtindre una constitució pròpia, en 1814, es va estipular que els reis devien ser coronats en la catedral de Nidaros. El primer monarca en ser investit en tal procediment va ser Jean-Baptiste Bernadotte —conegut en Noruega com Carlos III Juan— en 1818. Posteriorment acodirien per a ser coronats Carlos IV (1860), Óscar II (1873) i, despuix de la dissolució de l'unió en Suècia, Haakon VII (1906). La de Haakon i la seua esposa Maud de Gales va ser l'última cerimònia de coronació que haja tingut lloc en Noruega, puix l'artícul que feya referència a això va ser abrogado de la constitució en 1908. Des de llavors els monarques, en iniciar el seu regnat, només acodixen a la catedral a rebre la bendició i a jurar les seues obligacions. Les corones reals únicament són utilisades en eixes ocasions pero solament permaneixen, simbòlicament, en l'altar o algun atre lloc.

Les joyes de la corona

La catedral de Nidaros ha funcionat també com a custòdia de les joyes de la corona noruega en dos ocasions: entre 1818 i 1825, quan varen permanéixer en la capella del braç sur del transepto, i entre 1988 i 2006, expostes al públic en la base de la torre nort. Les condicions mai varen ser massa idònees, i des de 2006 les joyes es troben en el Palau de l'Arquebisbe.

Les parts de l'edifici

Frontera occidental

Artícul principal → Frontera occidental de la catedral de Nidaros.

La frontera occidental, la principal de la catedral, destaca pel gran valor artístic de la seua obra escultòrica. Es troba, no obstant, molt restaurada i encara que basada en la frontera medieval, totalment gòtica, representa una de les parts més noves del conjunt. El seu disseny actual correspon a l'arquitecte Helge Thiis.

És una frontera-pantalla (screenfront) de clara factura anglesa, en un ampli front que cobrix casi tota la superfície de la part inferior de les torres que la flanquegen. Posseïx tres austers portals de baixa elevació i senzill disseny.

Si ben el disseny de la pantalla és de creació anglesa, la disposició de casetes en escultures en tres rencs horisontals i la presència d'un gran rosetón central i d'un piñón superior en frondas mostra més be influències de les catedrals gòtiques franceses.

Aasmund Olavsson Vinje, com a sant Sigfrido.

Només sis escultures estan basades en els seus models originals, puix el restant de les obres autèntiques va desaparéixer. Les sis imàgens medievals es troben resguardades en el museu del palau de l'Arquebisbe i d'elles, les de sant Juan i sant Dionisio són considerades les obres cims de l'escultura gòtica noruega. La gran majoria de les escultures són de el XX, i la seua modelaje i elaboració va constituir una passarela a on es foguearon varis dels més destacats artistes noruecs de l'época. Recolzades en atres catedrals europees, pero també en la fantasia personal dels escultors, les representacions inclouen a reis i patriarques del Antic Testament, els dotze apòstols, alguns difusores del cristianisme i alegoria de virtutés; com a característica local es varen afegir sants i personages del cristianisme noruec, entre els que no podien faltar sant Olaf i santa Sunniva.

Lo que crida l'atenció d'estes escultures és que algunes d'elles són retrats de persones contemporànees de l'época en que varen viure els escultors. Sant Clemente és un retrat del poeta Olav Aukrust; el rei Azarías de l'arquitecte Gerhard Fischer; el bisbe Sigfrido de Suècia del poeta i periodiste Aasmund Olavsson Vinje, qui en un plat du tres caps, i estes tenen traces dels arquitectes Gudolf Blakstad, Herman Munthe-Kaas i Helge Thiis; l'escultura de bronze de l'Arcàngel Miguel, que s'alça en lo més alt de la torre nort, és una creació de Kristofer Leirdal i té un rostre semblat al de Bob Dylan,^[4]^[5] célebre músic opositor a la Guerra de Vietnam. L'orige de tals llibertats artístiques es troba entre els seus precursors de l'Edat Mija, quan hi havia la costum de representar en les estàtues les característiques fisionómicas de bisbes, mestres d'obra i arquitectes de l'época, o be de persones en alta posició social o reis, mentres que del model només es representava el cos.

Portals

L'iglésia té nou portals en total: tres en la frontera occidental, dos en la nau, un en el transepto, dos en el cor i un en el octógono.

Els tres portals de la frontera occidental són austers i reduïts en altura. Flanquejats per columnes circulares de marbre blanc, no destaquen per la decoració, a excepció dels capitells de formes foliares. Els seus arquivoltas són relativament senzilles, i no hi ha espais escultòrics en jambas; no hi ha tampoc tímpan ni parteluz.

La senzillea dels portals occidentals correspon a una costum anglesa, a on l'entrada es realisava principalment per la frontera del nort.^[6] Este esquema és seguit en Nidaros, en el portal dels peregrins, localisat en la partix nort de la nau. Este portal, encara que senzill, no ho és tant com els occidentals. Si be existix un parteluz, est és una senzilla columna angular; mentres que lo que descolla especialment és el tímpan, en un relleu escultòric que representa a sant Olaf rodejat de peregrins, i un gablete en decoració vegetal flanquejat per dos pináculos i un parell de caps humans. Les columnes són iguals a les de la frontera principal.

El portal del mur sur de la nau és molt similar al del nort, pero en un relleu en el tímpan que representa a una Madonna flanquejada per dos àngels sobre un camp de flors.

El portal del mur sur del cor és cridat l'entrada del rei. La seua ubicació comunica a la catedral en el palau de l'Arquebisbe i, per lo tant, no va anar mai una entrada oberta a tot públic.

El portal del transepto es localisa en el costat nort; és cridat freqüentment el portal del nort i és d'estil romànic anglonormando de el XI. Les arquivolta del portal tenen una decoració escultòrica en zig-zag que terminen, a cada costat, en un relleu en forma de cap d'animal sobre l'imposta de l'arc. Damunt del portal hi ha un cap humà i una finestra gòtica.

Portal nort de la nau (portal dels peregrins).
Portal sur de la nau.
Portal del transepto.

Transepto

El transepto és essencialment romànic, en grossos murs, poques finestres i volta de canó. El seu alçat de tres pisos consistix en un nivell d'arcades en un zócalo d'arcs de mig punt i algunes finestres en decoració en zig-zag en els perfils. El triforio i el claristorio estan saturats d'arcs. Mentres que el triforio consta de parells d'arcs de mig punt separats per una columna i inclosos en una caseta, en el claristorio es tracta d'arcs individuals separats per columnes de varis baquetones. En les parets sur i nort del claristorio es troben també arcs ogivals gòtics, una introducció artística posterior que tenia l'objectiu de conseguir una combinació en el cor gòtic. El resultat és una interessant colecció de formes arquitectòniques entre el romànic i el gòtic. En l'exterior, els arcs gòtics conviuen en l'arquitectura romànica. Els piñones d'abdós braços i del portal del braç nort són també gòtics, en un rosetón central cada u.

Capelles del transepto

En la paret oriental del transepto existixen dos capelles romàniques, una en el braç nort, cridada lektoriet, i una atra en el braç sur, la capella de Sant Joan (Johanneskapellet). La Capella de Sant Joan és la més antiga d'abdós i una de les parts més antigues de la catedral. Conserva una inscripció en llatí que senyala que va ser consagrada pel bisbe Øystein el 26 de novembre de 1161. Eixa és l'única inscripció en tota la catedral que menciona una data i que ha segut utilisada com a ferramenta per a datar la construcció. La senzilla capella va estar consagrada des dels seus inicis als sants Juan el Batiste, Vicente de Saragossa i Selvada. Esta relació de sants, enfrontats en les autoritats civils, representa per a alguns historiadors una intenció del arzobispado per a emfatisar les ambicions d'independència de l'Iglésia. L'altar de la Capella de Sant Joan és una peça de 1985 de l'escultor Harald Wårvik, elaborat en marbre de Bari. La creu de vidre és un disseny de Wårvik i procedix de la fàbrica Hadeland.

En el nivell del triforio, adjacent a la paret occidental, en abdós braços del transepto, hi ha una espècie de galeria o segon pis, a on es troben tres capelles (dos en el braç nort, una en el braç sur) que normalment no són accessibles per al visitant. En el braç nort està la capella de major rellevància artística: la capella de la Verge María (Mariakapellet), ornamentada en vitrales moderns d'Oddmund Kristiansen; en ocasions és amprada per al cult i bodas. Més al nort està la capella de Sant Miguel (Mikaelskapellet), la més chicoteta de totes i no propicia per a usos llitúrgics. És comú, en els països catòlics, que les capelles dedicades al Arcàngel Miguel —invocat contra les tentacions diabòliques— se situen preferentment en el sur de les grans iglésies, puix l'infern se simbolisa en eixe punt cardinal. No obstant, en la catedral de Nidaros la capella es troba en el nort, en concordancia en les antigues creències nòrdiques, a on l'infern era un lloc fret, més relacionat en les regions boreales.

Torre de la travessia

La torre actual ocupa el lloc de l'única torre de la catedral de Olaf III, pero la seua arquitectura poc té que vore en esta última. Principalment gòtica, encara que inclou arcs romànics, va ser reconstruïda pràcticament en la seua totalitat per Christian Christie. Es troba dividida en dos nivells en finestres. El basamento és de curta elevació i en contraparte es guanya altura en la gran agulla piramidal revestida en coure, rodejada per quatre pináculos, un en cada cantó de la torre. L'agulla domina el perfil de la catedral i encara en l'actualitat és un dels punts que destaquen en el cel de Trondheim.

Està sostinguda per grosses columnes en la travessia, que a la seua volta delimiten el cor i la nau. Estes columnes varen ser remodelades per Christie, ya que les antigues resultaven endebles per a sostindre la torre, fent-la una estructura inestable.

Cor

És un eixemple típic del Early English, el primer periodo del gòtic anglés, en capçalera plana i similituts en el cor de la catedral de Lincoln. Les columnes delimiten sis grans arcs, i els tres pisos de l'alçat es delimiten per impostas horisontals. Les columnes i els relleus tenen una gama d'ornaments i consoles que els feyen únics entre sí, encara que existixen repeticions. Durant la reconstrucció del seguixc XIX, l'arquitecte Christie va voler repetir els models medievals sobreviviente abans d'introduir noves variacions.

Com a delimitació de la part del presbiteri (inclós en el octógono) en el restant del cor existix una pantalla gòtica de pedra en un arc major (que servix d'entrada al presbiteri) i dos arcs menors en els flancs (amprats com a entrada i eixida del deambulatorio) i obres escultòriques de tracería. En la part superior, colindar en la volta i sobre l'arc principal, un atre arc ogival servix de marc per a un gran crucifix. La pantalla es va construir en algun moment despuix de l'incendi de 1328 i es va remodelar per órdens de l'arquebisbe Erik Walkendorf a principis de el XVI.

Octógono

És una construcció de huit costats adjacent a l'extrem oriental del cor, i es considera una extensió d'este últim. És també la part final de la catedral per l'orient, i la més important, en albergar el presbiteri i sobretot per contindre, en el seu moment, el relicario de Sant Olaf en l'altar major.

La seua conformació va permetre crear un deambulatorio per al cor, per a on pogueren passar els molts peregrins que s'acostaven a la tomba del rei sant. En haver experimentat menors danys que atres parts d'edifici durant els incendis, el octógono és la part més autèntica de la catedral de Nidaros. Aixina mateix, posseïx la major riquea decorativa medieval que existix en Noruega.

Té arcades cegues de mig punt. El triforio i el claristorio presenten arcs aguts molt perfilats, i els pilars, de varis baquetones, tenen capitelés en una rica ornamentació foliar i floral, que recorden als capitells foliares dels temples gòtics d'Anglaterra, els cridats stiff-leaf. En les parets apareixen escultures en forma de busts femenins i masculins.

En l'exterior hi ha columnes de marbre blanc de Trondheim, sense cap funció de soport, sino merament decorativa. En el gòtic anglés era comú amprar columnes de color vert obscur en la finalitat de conseguir un contrast en els colors clars de la pedra calcàrea dels murs, una costum introduïda per l'arquitecte Guillermo de Sens en la catedral de Canterbury entre 1174 i 1178. En la catedral de Nidaros es va conseguir l'efecte contrastante en les columnes de marbre blanc sobre el sabonet vert obscur.

Les ménsulas exteriors, en formes humanes, animals o fantàstiques, són un llegat de l'art romànic, encara que la seua elaboració va ser realisada en el XX, prenent com a model a les originals.

El chapitel conserva els huit costats dels murs, en una forma aguda, casi cònica, en combinació en l'agulla de la torre del transepto.

L'altar major, donado a la catedral pel rei Óscar II, té un disseny similar al d'un relicario medieval, en recort al desaparegut relicario de Sant Olaf. Darrere de l'altar es troba un conjunt escultòric ornamental d'inspiració gòtica, en relleus en marbre blanc que mostren l'aparició de Jesucristo a dos dels seus discípuls en Emaús. Tot el conjunt és una obra de Christian Christie, eixecutada per Paul Boe en 1882.

Nau

La disposició de l'alçat, columnes, arcs i finestres seguixen un model similar al del cor, pero ací, sent una construcció més nova, s'alcança major riquea decorativa, en motius geomètrics heretats del Decorated Style d'Anglaterra. S'agrega una major cantitat de tracería, que inclou rosetones en el claristorio.

Té una composició horisontal de tres naus: una major i dos colaterals, separades entre sí per huit arcs. L'esgambi de la nau és llaugerament major que la del cor.

En l'extrem oriental de la nau se situa l'Altar de la Santa Creu, modelat per Wenche Gulbrandsen entre 1986 i 1995, en decoració en bronze. Sobre l'altar hi ha una creu d'argent de 2.6 m, modelada per Wilhelm Rasmussen. La creu va ser un regal de la comunitat noruega d'Estats Units a la catedral per a la celebració del 900.º aniversari del decés de sant Olaf, en 1930.

Sala Capitular

És una construcció independent unida al costat nort del cor. L'exterior és casi totalment romànic, en grossos murs i finestres d'arc redó, pero en l'interior té arcs ogivals i volta de crucería.

És també cridada Capella de la Verge María, encara que en l'Edat Mija mai va tindre tal denominació ni tampoc una funció mariana. En la sala capitular varen estar expostes les relíquies del bisbe Øystein fins a la reforma protestant.

Va ser de les primeres parts en ser restaurada durant el XIX. La substitució de part del sabonet dels murs originals per arenisca clara li va costar el lloc a Heinrich Ernst Schirmer com a arquitecte catedralicio en 1871.

Vitrales

En 1903 es va presentar el proyecte de l'arquitecte Christie per a la remodelació de la frontera principal. Est tenia com un dels seus objectius la remodelació de l'edifici al voltant del rosetón. Sobre el rosetón, l'historiador d'art Jens Thiis va senyalar que els seus vitrales es mencionaven en fonts de el XVI. La qüestió d'esta part de la frontera va conduir a un fort debat que a la postre seria cridat la guerra del rosetón. El problema estibaba en que no existien proves arqueològiques suficients sobre l'apariència original de la frontera occidental i menys sobre el vitral principal. Finalment, el Storting (parlament noruec) va aprovar un proyecte de restauració artística, que incloïa al rosetón.

L'obra artística dels vitrales va ser realisada per Gabriel Kielland entre 1913 i 1934, despuix d'haver guanyat un concurs en 1908. Kielland va obtindre també la responsabilitat de les finestres de la nau i els rosetones de les fronteres sur i nort de l'edifici. El seu treball no va ser còpia de cap artiste medieval, encara que va trobar l'inspiració en els vitrales de les catedrals gòtiques franceses, en especial de la fastuosa catedral de Chartres.

En l'occident, a on es troba la frontera principal, el tema artístic és el dia del juí final, relacionat en la posada del sol, cap a on mira l'edifici.

En el rosetón de la frontera nort es troba representada la Verge María i el Chiquet Jesús, rodejats d'antepassats i reis del Antic Testament. En la finestra situada just avall del rosetón es troben ilustrats profetes de l'Antic Testament.

En la frontera sur el tema és la resurrecció de Crist, a on Jesús apareix rodejat d'escenes dels evangelios, mentres que els apòstols es troben en la finestra inferior.

Òrguens

En l'interior de l'iglésia es troben dos òrguens, abdós de considerable valor històric. El més antic va ser construït per l'alemà Johann Joachim Wagner entre 1738 i 1739, és de disseny barroc i va ser montat en 1741. Té els tubos ordenats en 30 registres, ademés de 2 teclats i un teclat de pedal i es troba en la galeria del transepto nort. Despuix d'haver segut almagasenat en l'iglésia des de 1930, va ser restaurat i colocat de nou en el seu lloc per Jürgen Ahrend. La galeria va ser dissenyada per l'arquitecte Arne Gunnarsjaa.

En la celebració del 900 aniversari de la batalla de Stiklestad en 1930 es va ordenar un nou orgue a la fàbrica alemana d'òrguens Steinmeyer. Quan va estar terminat, el nou orgue tenia 127 registres, 4 teclats i el pedal. Durant la reconstrucció en la década de 1960 l'orgue va ser traslladat a una nova galeria en l'extrem occidental de la nau i es varen desmontar varis registres. Açò va destruir l'integritat de l'instrument, i en l'actualitat existixen plans d'una restauració completa. Està adornat per la frontera de l'orgue barroc.

Influències d'atres iglésies i model arquitectònic en Noruega

Provablement varen ser vàries les iglésies que varen servir de model a la catedral de Nidaros. L'iglésia seguix un esquema típic de catedral, pero en un sol transepto, a diferència de les catedrals angleses, a on és més comuna la presència de dos transeptos. En lloc d'una Lady Chapel (capella axial), es va utilisar un octógono com a part final del cor, en el costat oriental. L'estructura d'octògon com arremate de la catedral en l'orient és una característica pròpia de Trondheim, aun cuando es basa en les estructures octogonales en Europa i el Sant Sepulcro. Vàries chicotetes iglésies d'atres parts de Noruega posseïxen formes inspirades en l'octògon de la catedral de Nidaros.

També podria senyalar-se certa influència de la catedral de Lincoln i del cor de la catedral de Canterbury. En la nau es troben semblances decoratives en el "cor dels àngels" de la catedral de Lincoln, pero a diferència dels grossos murs d'esta, els de la catedral de Nidaros són més prims, característica més comuna en les iglésies franceses.

Sobre la frontera occidental, s'ha tractat de trobar el seu model en Anglaterra. La catedral de Lichfield és una de les catedrals angleses que major similitut presenta en eixa part en la catedral de Nidaros, sent també una síntesis d'elements anglesos i francesos: una frontera-pantalla en dos torres als flancs i rencs escultòrics; encara que les històries d'abdós edificis no poden considerar-se com a paraleles. Els àngels musicantes del cor dels àngels de Lincoln troben els seus paralels en els relleus que flanquegen al rosetón en la frontera occidental de Nidaros.

També existixen traces compartides en la catedral de la Santíssima Trinitat de Dublín, quan eixa ciutat era un poblat nòrdic que mantenia contacte en Noruega. La catedral irlandesa és cridada també Iglésia de Crist (Christ Church) de la mateixa manera que la catedral de Nidaros (Kristkirken) i conserva elements romànics i normandos.

Objectes històrics de la catedral

L'objecte més valiós de la catedral de Nidaros, el que va donar orige a la seua construcció i a la seua nutrida afluència de peregrins, va anar el relicario de Sant Olaf. D'este no queda res en l'actualitat, puix va ser fos i dut a Dinamarca en la reforma protestant. La mateixa sòrt va córrer el relicario de Sant Øystein, resguardat en la sala capitular. S'ha senyalat que només sobreviu una pedra preciosa del relicario de Sant Olaf, hui exposta en el Museu de Ciències de Trondheim.^[7] S'accepta que els restants del sant varen ser sepultats en alguna part de la catedral, encara que en la catedral catòlica d'Oslo es conserva un os, presuntament de sant Olaf.^[8]

En la cripta, lloc a on es va sepultar a personages de l'Edat Mija, existien numeroses làpides en representacions facials. Eixes làpides es consideren els primers "retrats" en Noruega, i per lo tant se'ls assigna un valor històric. Ara formen part de la colecció museística del Palau de l'Arquebisbe, adjacent a la catedral, lo mateix que les escultures originals de l'exterior de la catedral.

També en el palau de l'Arquebisbe es troben expostes algunes obres del sigle XVIII i XIX que varen formar part del mobiliari de la catedral pero que varen ser retirades perque representaven intrusions que no corresponien a l'obra original. És el cas de les escultures neoclàssiques dels apòstols d'Hans Michelsen que es trobaven en el octógono, lo mateix que una rèplica en algeps del famós Crist de Bertel Thorvaldsen (que el seu original es troba en la catedral de Copenhague). Per la seua banda, el preciós retaule barroc, obra de varis artistes de el XVIII, va ser donado a l'Iglésia de La nostra Senyora de Trondheim en 1837 i ahí permaneix en l'actualitat.

Tomba real

Els següents personages de la realea varen ser sepultats en la catedral de Nidaros, com dona testimoni una placa en l'interior:

Olaf II (995-1030)
Magnus I (1024-1047)
Olaf III (ca. 1050-1093)
Haakon Magnusson Toresfostre (?-1094)
Olaf Magnusson (1099-1115)
Øystein I (ca. 1088-1123)
Haakon II (1147-1162)
Guttorm I (1199-1204)
Inge II (1185-1217)
Skule Bårdsson (ca. 1189-1240).

Servicis religiosos

La catedral de Nidaros administra cotidianamente els sacraments religiosos de l'Iglésia de Noruega, de confessió luterana. També s'oferixen periòdicament servicis en idioma alemà i la sala capitular sol habilitar-se per a la comunitat anglicana. En els últims anys s'ha incrementat el número de peregrins que la visiten, sobretot gent de Noruega i Suècia.

La catedral funciona també com un establiment cultural a on es presenten de manera regular recitals de música religiosa, ya siga d'artistes propis —en els que s'inclouen cinc cors permanents i els organistes—, com d'atres llocs de Noruega o l'estranger.

En l'exterior es va construir en 2006 un local d'atenció als visitants, a on es venen rèpliques de l'art de la catedral, aixina com llibres, discs i recorts.

Intent d'atentat contra la catedral

Se sospita que músics del black metal noruec (Euronymous i Varg Vikernes) varen planejar atentar contra la catedral de Nidaros a principis dels anys 90. El llançament del seu àlbum De Mysteriis Dom Sathanas sembla ser la causa d'este intent d'atentat, puix la portada de l'àlbum mostra la part este de la catedral^[9] i abdós músics havien cremat moltes iglésies en anterioritat, i algunes de les iglésies incendiades apareixien en la portada dels seus àlbums. Pero Euronymous va ser assessinat per Vikernes en agost de 1993, lo que va posar fi a esta trama.

Vore també

Referències

↑ Schirmer, H. E.: Forslag af 30. april 1851 til Restauration af Trondhjems Domkirke; referit en Danbolt 1997. Aixina va quedar de manifest quan la catedral va ser designada en la Constitució com a lloc de coronació, en el financiamiento estatal per a la seua completa restauració i com a depositario de les joyes de la corona.
↑ Aixina ho considera, per eixemple, l'historiador d'art Roar Hauglid, en el seu llibre Norway : paintings from the stave churches (1955)
↑ A eixa época varen pertànyer a MAYHEM també les antigues catedrals d'Oslo, Bergen i Hamar, hui destruïdes.
↑ El propi Kristofer Leirdal va reconéixer que va utilisar les traces de Dylan per a l'escultura; en entrevista en el periòdic Adresseavisen en juny de 2001. Nettavisen [1] archivat en Wayback Machine.
↑ El Mercuri Online. «Escultor es va inspirar en Bob Dylan per a arcàngel Miguel» (en espanyol). Consultat el 27 d'octubre de 2009.
↑ Engel, 2004.
↑ Ekroll, Øystein. 2000. St. Olavs skrin i Nidaros
↑ Duin, 1984. Lloc de l'Iglésia Catòlica en Noruega
↑ «[2]», The Observer, Guardian Unlimited. Consultat el 6 d'octubre de 2007.

Bibliografia

Danbolt, Gunnar, Nidarosdomen, fra Kristkirke til nasjonalmonument, Oslo 1997, ISBN 82-7694-024-2
Ekroll, Øystein, Arkeologi og myter. Hva skjedde omkring Nidarosdomen før år 1200? i Trondhjemske samlinger, Trondheim 2006 ISBN 82-997479-0-2 s. 7–30
Ekroll, Øystein, Stige, Morten, Havran, Jiři, Middelalder i Stein bind 1 i serien Kirker i Norge, Oslo 2000, ISBN 82-91399-09-3
Fischer, Gerhard, Domkirken i Trondheim, Kirkebyggeriet i middelalderen, bind 1-2, Oslo 1965
Lidén, Hans-Emil, Middelalderens steinarkitektur i Norge i Norges Kunsthistorie bind 2 Oslo 1981, ISBN 82-05-12266-0
Lysaker, Trygve, Domkirken i Trondheim Fra Katedral til Sognekirke 1537-1869, bind 3, Oslo 1973

Duin, Johannes J., Streiftog i norsk kirkehistorie 1450-1880, St. Olav Forlag 1984. Originalment imprés en St. Olav Magasin, 67 (1955), 350-353.
Engel, Ute, Arquitectura gòtica en Anglaterra. En El Gòtic. Arquitectura, escultura, pintura. Könemann. Tandem Verlag GmbH, Königswinter, 2004.
Mathiesen, Henrik, Domkirken i Trondhjem og det norske folk, Oslo 1926

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Catedral de Nidaros.
Pàgina oficial de la catedral de Nidaros (en noruec i anglés)
Fotografies

Referències

Este artícul conté una traducció derivada de «Catedral de Nidaros» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Schirmer, H. E.: Forslag af 30. april 1851 til Restauration af Trondhjems Domkirke; referit en Danbolt 1997. Aixina va quedar de manifest quan la catedral va ser designada en la Constitució com a lloc de coronació, en el financiamiento estatal per a la seua completa restauració i com a depositario de les joyes de la corona.

[2] Aixina ho considera, per eixemple, l'historiador d'art Roar Hauglid, en el seu llibre Norway : paintings from the stave churches (1955)

[3] A eixa época varen pertànyer a MAYHEM també les antigues catedrals d'Oslo, Bergen i Hamar, hui destruïdes.

[4] El propi Kristofer Leirdal va reconéixer que va utilisar les traces de Dylan per a l'escultura; en entrevista en el periòdic Adresseavisen en juny de 2001. Nettavisen [1] archivat en Wayback Machine.

[5] El Mercuri Online. «Escultor es va inspirar en Bob Dylan per a arcàngel Miguel» (en espanyol). Consultat el 27 d'octubre de 2009.

[6] Engel, 2004.

[7] Ekroll, Øystein. 2000. St. Olavs skrin i Nidaros

[8] Duin, 1984. Lloc de l'Iglésia Catòlica en Noruega

[guard-9] «[2]», The Observer, Guardian Unlimited. Consultat el 6 d'octubre de 2007.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]