Cent anys de soletat

Cent anys de soletat

Cent anys de soletat és una novela de l'escritor colombià guanyadora del Premi Nobel de Lliteratura Gabriel García Márquez. És opinió general que es tracta d'una obra mestra de la lliteratura hispanoamericana i universal, i és una de les obres més traduïdes i llegides en espanyol. En març de 2007, l'IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola celebrat en Cartagena d'Índies la va considerar una de les obres més importants en dita llengua. Figura en la [[Anex:Llista El Món de les 100 millors noveles|llistade les 100 millors noveles en espanyol de el XX]] del periòdic espanyol El Món, en la d'[[Anex:Els 100 llibres del sigle de Le Monde|els 100 llibres de el XX]] del diari francés Le Monde, i en els 100 millors llibres de tots els temps del Club de llibres de Noruega.

La primera edició de la novela es va publicar en Buenos Aires en maig de 1967 a càrrec de l'editorial Suramericana, en un gran acolliment per part de la crítica i del públic, i va tindre una edició total inicial de 8000 eixemplars. Fins a la data s'han venut més de 30 millons d'eixemplars i ha segut traduïda a quarantaquatre idiomes.

Context

Gabriel García Márquez la va escriure durant díhuit mesos, entre 1965 i 1966 en Ciutat de Mèxic, i es va publicar per primera volta a mitan de 1967 en Buenos Aires. L'idea original sorgix en 1952 durant un viage que realisa l'autor al seu poble natal, Aracataca, en companyia de la seua mare. En el seu primer llibre, La #fulleram, fa referència per primera volta a Macondo, i varis dels personages d'esta obra apareixen en alguns dels seus contes i noveles anteriors. Gabriel García Márquez inicialment li va presentar Cent anys de Soletat a Carlos Barral, qui a mitan dels anys 60 dirigia la que en eixe llavors era l'editorial de vanguarda en llengua castellana Seix Barral de Barcelona, pero va rebre una desalentadora resposta: «Yo crec que eixa novela no va a tindre èxit. Yo crec que eixa novela no servix», encara que també s'ha dit que l'editor mai va aplegar a llegir-la. Despuix del rebuig inicial, García Márquez va enviar el manuscrit a l'Editorial Suramericana de Buenos Aires, a on Francisco Porrúa, el seu director, va decidir publicar-la de colp i repent: «No es tractava d'aplegar al final per a saber si la novela es podia publicar. La publicació ya estava decidida en la primera llínea, en el primer paràgraf. Simplement vaig comprendre lo que qualsevol editor sensat haguera comprés en el meu lloc: que es tractava d'una obra excepcional».

En un començ, va pensar en titular la seua novela La casa, pero es va decidir per Cent anys de soletat per a evitar confusions en la novela La casa gran, publicada en 1954 pel seu amic, l'escritor Álvaro Cepeda Samudio. La primera edició de Cent anys de soletat va ser publicada el 5 de juny de 1967 per l'editorial Suramericana de Buenos Aires, a on varen ser enviats els originals per correu, dividits en dos parts puix, per les dificultats econòmiques, l'escritor no va poder pagar el primer enviament complet. No obstant, respecte a lo abans dit i contradient l'anècdota fomentada pel propi García Márquez, l'editor argentí que va rebre la novela, Paco Porrúa, li va assegurar a Xavi Ayén, periodista i investigador català, que va rebre la novela sancera en un sol paquet.

La novela va ser dedicada pel seu autor a Jomi García Ascot i esposa, María Luisa Elío. Abdós eren escritors, amics de García Márquez, immigrants en Mèxic (com el propi autor) i li varen brindar un important respal durant la difícil época que va viure mentres escrivia el llibre.

Composició

El llibre es compon de 20 capítuls no titulats, en els quals es narra una història en una estructura no llineal, ya que els acontenyiments del poble i de la família Buendía, aixina com els noms dels personages, es repetixen una i una atra volta, fusionant la fantasia en la realitat. En els tres primers capítuls es narra l'èxodo d'un grup de famílies i l'establiment del poble de Macondo, des del capítul 4 fins al 16 es tracta el desenroll econòmic, polític i social del poble i els últims quatre capítuls narren la seua decadència.

Una de les edicions més rellevants és l'edició del llibre en 2007, publicada conjuntament per la Real Acadèmia Espanyola i l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola per a rendir un homenage al seu autor, en motiu dels seus huitanta anys d'edat i de complir-se quaranta de la publicació del llibre. En ocasió d'eixa edició de 2007, Nicolás Pernett va estimar que ya existien per a llavors més de cent edicions i 50 millons d'eixemplars venuts.

Resumixen

El llibre narra l'història de la família Buendía a lo llarc de sèt generacions en el poble fictici de Macondo.

José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán són un matrimoni de cosins que es varen casar plens de presagios i temors pel seu parentesc i el mit existent en la regió de que la seua descendència podia tindre coa de porc. En una baralla de galls en la que va resultar mort l'animal de Prudencio Aguilar, est, enardit per la derrota, li va cridar a José Arcadio Buendía, amo del vencedor: «A vore si eixe gall li fa el favor la teua dòna», ya que la gent del poble sospitava que José Arcadio i Úrsula no havien tingut relacions en un any de matrimoni (per la por d'Úrsula de que la descendència naixquera en coa de porc). José Arcadio Buendía repta en duel a Prudencio i ho mata en travessar-li la gola en una llança. A partir d'eixe moment, el fantasma de Prudencio ho atormenta apareixent-se repetides voltes en la seua casa tractant de tancar la ferida mortal en un tapó de esparto. A causa de l'acossament del fantasma d'Aguilar, José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán decidixen anar-se a la serra. En mig del camí, José Arcadio Buendía té un somi en que se li apareixen construccions en parets d'espill i, preguntant el seu nom, li responen "Macondo". Aixina, despert del somi, decidix detindre la caravana, fer un clar en la selva i habitar ahí.

El poble és fundat per diverses famílies dirigides per José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán, els qui varen tindre tres fills: José Arcadio, Aureliano i Amaranta (noms que es repetiran en les següents generacions). Buendía s'interessa en les novetats que duen els gitanos al poble (tenint una amistat especial en Melquíades, qui mor en variades ocasions i que seria fonamental per al destí de la família), i termina la seua vida nugat al castanyer fins a a on aplega el fantasma del seu antic enemic Prudencio Aguilar. Úrsula és la matriarca de la família, qui viu més de cent anys cuidant de la família.

El poble poc a poc va creixent i s'establixen allí habitants de l'atre costat de la ciènaga. En ells s'incrementa l'activitat comercial i la construcció en Macondo. Inexplicablement aplega Rebeca, a els qui els Buendía adopten com a filla. Per desgràcia, apleguen també en ella la pesta de l'insomni i la pesta de l'oblit causada per l'insomni. La pèrdua de la memòria obliga als seus habitants a crear un método per a recordar les coses i José Arcadio Buendía escomença a etiquetar tots els objectes per a recordar els seus noms; no obstant, este método escomença a fallar quan les persones també obliden llegir. Un dia, retorna Melquíades de la mort en una beguda que restablix la memòria, i en agraïment és invitat a quedar-se a viure en la casa. En eixos moments escriu uns pergamins que solament podrien ser dessifrats cent anys despuix.

Quan esclata la guerra civil, la població pren part activa en el conflicte en enviar un eixèrcit de resistència dirigit pel coronel Aureliano Buendía a lluitar contra el règim conservador. En el poble, mentrestant, Arcadio (net del fundador i fill de Pilar Vedella i José Arcadio) és designat pel seu tio cap civil i militar, i es transforma en un brutal dictador que és fusilat quan el conservadurisme repren/reprén el poder.

La guerra continua i el coronel Aureliano se salva de morir en vàries oportunitats, fins que, fatigat de lluitar sense sentit, arregla un tractat de pau que durarà fins al final de la novela. En acabant de que el tractat es firma, Aureliano es dispara en el pit, pero sobreviu. Posteriorment, el coronel retorna a la casa, s'allunta de la política i es dedica a fabricar pescaditos d'or tancat en el seu taller, en terminar certa cantitat, tornava a fondre els pescaditos en or, tornant a escomençar des de zero en un cicle interminable.

Aureliano Trist, un dels dèsset fills del coronel Aureliano Buendía, instala una fàbrica de gèl en Macondo, deixa al seu germà Aureliano Centeno al front del negoci i es marcha del poble en l'idea de dur el tren. Retorna a la veta de poc temps, complint en la seua missió, la qual genera un gran desenroll, ya que en el tren, apleguen també el telégraf, el gramòfon i el cine. Llavors el poble es convertix en un centre d'activitat en la regió, atraent a mils de persones de diversos llocs. Alguns estrangers nouvinguts escomencen una plantació de banano prop de Macondo. El poble prospera fins al sorgiment d'una folga en la plantació bananero; per a acabar en ella, es fa present l'eixèrcit nacional i els treballadors que protesten són assessinats i tirats a l'mar.

Despuix de la Massacre de les bananero, el poble és sitiat per les pluges que es prolonguen per quatre anys, onze mesos i dos dies. Úrsula diu que espera el final de les pluges per a finalment morir. Naix Aureliano Babilonia, l'últim membre de la llínea Buendía (inicialment referit com Aureliano Buendía, fins que més alvance descobrix pels pergamins de Melquíades que el seu llinage patern és Babilonia). Quan les pluges terminen, Úrsula mor i Macondo queda desolat.

La família es veu reduïda i en Macondo ya no s'acorden dels Buendía; Aureliano es dedica a dessifrar els pergamins de Melquíades en el laboratori, fins que retorna de Brusseles la seua tia Amaranta Úrsula, en qui té una romançada. D'est, Amaranta Úrsula queda embarassada i té un chiquet que en nàixer es descobrix en coa de porc; ella mor dessagnada despuix del part. Aureliano Babilonia, desesperat, ix al poble cridant de porta en porta, pero Macondo ara és un poble abandonat i solament troba a un cantinero que li oferix aguardiente, quedant-se dormit. En despertar s'acorda del chiquet recent naixcut i corre a buscar-ho, pero a la seua arribada troba que li l'estan menjant les formigues.

Aureliano recorda que açò estava predit en els pergamins de Melquíades. En vents huracanats sitiant Macondo i el lloc en el que estava present, termina de dessifrar l'història dels Buendía que ya estava allí escrita en anticipació, trobant que en terminar de llegir-los, finalisaria la seua pròpia història i en ell, l'història de Macondo, el qual seria arrasat pel vent i borrat de qualsevol memòria humana... «perque les estirps condenades a cent anys de soletat no tenien una segona oportunitat sobre la terra».

Temes centrals

La soletat

Durant la novela, tots els seus personages sembla que estan predestinados a patir de la soletat, com una característica innata de la família Buendía. El poble mateixa viu aïllat de la modernitat, sempre a l'espera de l'arribada dels gitanos per a dur els nous invents; i l'oblit, freqüent en els acontenyiments tràgics recurrents en l'història de la cultura que presenta l'obra.

Principalment es fa evident la soletat en el coronel Aureliano Buendía, ya que el seu inhabilidad per a expressar l'amor fa que es marche a la guerra deixant fills per diversos llocs de mares diferents; en alguna ocasió va solicitar traçar un círcul de tres metros al seu entorn per a evitar que se li acostaren i despuix de firmar la pau, es dispara en el pit per a no tindre que afrontar el seu futur, en tan mala fortuna que no conseguix el seu propòsit i passa la seua vellea en el laboratori d'alquímia elaborant pescaditos d'or que desfà i refà en un pacte honrat en la soletat. Atres personages com el fundador de Macondo, José Arcadio Buendía (qui mor solament, nugat a un arbre), Úrsula (qui viu la soletat en la ceguera de la seua vellea), José Arcadio (fill del fundador) i Rebeca (els qui es marchen a habitar #solo en una atra casa per haver "deshonrat" a la família), Amaranta (qui permaneix i mor fadrina i verge), Gerineldo Márquez (qui espera una pensió que mai aplega i l'amor de Amaranta), Pietro Crespi (qui se suïcida davant el rebuig de Amaranta), José Arcadio Segon (qui des de que va vore un fusilament mai va tindre relació en ningú i va passar els seus últims anys tancat en el quarto de Melquíades), Fernanda del Carpio (qui va ser criada per a ser reina i la primera volta que ix de la seua casa és als 12 anys d'edat), Remeis 'Meme' Buendía (la qual va ser enviada a un convent, en contra de la seua voluntat, pero completament resignada després de la desgràcia que va sofrir Maurici Babilonia i es condena a l'etern silenci), i Aureliano Babilonia (qui passa tancat en el quarto de Melquíades; i inclús va haver un moment en que va habitar completament solament en la casa dels Buendía, despuix de l'assessinat de l'últim José Arcadio i abans de l'arribada de Amaranta Úrsula) entre uns atres, sofrixen les conseqüències de la seua soletat i abandó.

La raó primordial per la qual els seus personages terminen #solo és la seua incapacitat d'amar o els seus prejuïns, lo que es trenca en la relació de Aureliano Babilonia i Amaranta Úrsula, que provoquen un final lúgubre en l'història en el qual l'únic fill procreado en amor és devorat per les formigues. L'estirp estava condenada a cent anys de soletat, per lo que no podien amar. Hi ha un cas excepcional que és el de Aureliano Segon en Petra Cotes, els qui s'amen, pero mai tenen un fill. L'única opció que tenia un membre de la família de tindre un fill en amor era tindre-ho en un atre membre de la família, que va ser lo que va ocórrer en Aureliano Babilonia i la seua tia Amaranta Úrsula, i ademés este únic ser engendrat en amor estava destinat a morir i en això acabar en l'estirp.

El realisme màgic

Allunte Carpentier, en el seu pròlec a El regne d'este món (1949), fa una diferència entre el realisme europeu o decimonónico i ho distinguix de lo que ell flama "lo real maravellós" que parla de la realitat hispanoamericana, en contrast en la categoria anomenada realisme màgic que segons Barcia és una particular forma de percepció i expressió estètica de la realitat hispanoamericana, esta última sent una categoria estètic-lliterària. Per al mateix García Márquez, Cent anys de soletat és la millor expressió del realisme màgic puix es reconeixen les traces distintives, per eixemple: una aclimatació de lo insòlit, percebut com inserte en la realitat. Esta presència no és percebuda com a anormal o alteradora de l'orde; en canvi, és vista com a sorprenent i atractiva, i no com atemorisant, com ocorre en lo fantàstic.

El incesto

Les relacions entre parents s'emmarquen dins del naiximent d'un fill en coa de porc; a pesar d'això, es presenten entre diversos membres de la família i generacions a lo llarc del relat.

L'història comença en la relació entre dos primers germans, José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán, els qui creixen junts en una antiga ranchería, i tenen la referència d'uns tios seus que varen tindre a un fill en coa de porc.

Posteriorment, José Arcadio (fill del fundador, a qui en la novela es diferencia del pare nomenant-ho sempre sense llinage) es casa en Rebeca, filla adoptiva de José Arcadio Buendía i Úrsula, en una inexistent relació de germans. Quan José Arcadio retorna inesperadament a la casa, Rebeca s'enamora instantàneament i es terminen casant, relació no aprovada per la família, especialment per Úrsula.

Aureliano José s'enamora de la seua tia Amaranta en una relació frustrada, aplegant a propondre-li matrimoni, pero és rebujat.

Finalment es presenta la relació entre Amaranta Úrsula i el seu nebot Aureliano (fill de la seua germana Meme i Maurici Babilonia), els qui desconeixen el seu parentesc degut a que Fernanda del Carpio, yaya de Aureliano i mare de Amaranta Úrsula, va ocultar la veritat del seu orige, afirmant que havia segut trobat en una canastilla que surava en el riu.

Referències religioses

Pot fer-se una associació en passages de la Bíblia i la tradició catòlica, com la seua evolució des de la creació (Génesis) fins a la restauració (Apocalipsis). Es fa referència per la similitut del relat a fets com l'Asunción de la Verge María per l'elevació de Remeis la bella, al Èxodo a través de la travessia realisada per les famílies fundadores des de la Guajira per la serra fins a aplegar a la ciènaga, al Diluvi universal a través de les pluges que sitien a Macondo durant casi cinc anys, a les plagues quan la població sofrix d'insomni i d'amnèsia i al pecat original en el castic temut pel incesto.

Hi ha múltiples mostres del catolicisme romà en l'obra, en personages com Fernanda i el seu pare, la "missa major" en que esta va convertir el menjar a on els Buendía, el Sant Josep d'algeps replet de monedes d'or, o com quan el pare Nicanor Reyna aplega a Macondo a oficiar la boda entre Aureliano Buendía i Remeis Moscote i troba que el poble viu en pecat, subjecte a la llei natural, sense batejar als fills ni santificar les festes, i decidix quedar-se per a evangelizarlo. És llavors quan es construïx l'iglésia del poble, atraent fidels en l'exhibició de la levitación que conseguia prenent chocolate.

Tècnica narrativa

En Cent anys de soletat s'utilisa una tècnica narrativa que recorre a un to, un espai i un ritme novelesco particulars. En conjunt, estos tres elements permeten que el llector es familiarice en facilitat en l'història.

El to narratiu és clarament definit per una tercera persona o narrador passiu heterodiegético (extern a l'història) o omnisciente, el qual va relatant els acontenyiments sense formular juïns i sense marcar una diferència entre lo real i lo fantàstic. Des del principi, el narrador coneix l'història i el conte en forma imperturbable i en naturalitat, inclús en aquells episodis en els que es relaten successos tràgics. Esta distància front als fets permet mantindre una objectivitat del narrador a lo llarc de l'obra.

L'espai novelesco és l'univers mostrat pel narrador, en el qual transcorren els acontenyiments. Macondo naix i mor en l'obra, en a on s'inclouen els personages i en el qual s'observa que tot lo que ocorre externament és menys dens i consistent dins del relat.

cal dir, que el mensage d'esta història és molt clar, pero al mateix temps complex, el món en els seus orígens era un món de pau i tranquilitat pero, en el transcurs dels anys, es va destruint en la tecnologia. Quan el govern i l'autoritat, qui abans havia segut José Arcadio Buendía, tracten d'organisar el poble duen en si la destrucció de sí mateixos i lo únic que conseguixen és transformar aquell poble que alguna volta havia segut un paraís.

Podem afirmar açò, quan es diu que ningú havia mort en Macondo pero des de que la disputa entre lliberals i conservadors aplega i la força militar apareix, Macondo es veu envolt en un caos de matança total.

L'història transcorre en un poble cridat Macondo, creat per Gabriel García Márquez. És ací a on succeïxen els fets, que si be es recolzen de fets reals, es transforma en ideal per la fantasia de l'autor, a on tot és possible: sers més que centenaris, pluges que duren més de quatre anys, aparicions i diàlecs en morts, estores que volen, etc.

En els seus començos, Macondo, era un "món ideal", un paraís: "Macondo era llavors un llogaret de vint cases de fanc i cañabrava construïdes a la vora d'un riu d'aigües diàfanes que es precipitaven per un llit de pedres polides, blanques i enormes com a ous prehistòrics".

"En pocs anys, Macondo va ser el llogaret més ordenat i laboriosa que qualsevol de les conegudes fins a llavors per les seues 300 habitants. Era de veres un llogaret feliç, a on ningú era major de trenta anys i a on ningú havia mort".

Pero en el transcurs de l'història este món de realitats màgiques es veu afectat quan entra "el mal" en Macondo, les guerres civils, la febra del banano, l'arribada de gent de distints llocs a raïl de l'empresa bananero, l'odi polític, pobrea, les matances, les sequies, l'arribada del ferrocarril, lo que solament du desgràcies i morts. Aixina, lo imaginari i lo real s'enllacen en l'història de Colòmbia i en els mals que afecten a tota Amèrica Llatina. I terminant en l'extermini total de Macondo.

"Macondo estava en ruïnes. En els pantans dels carrers quedaven mobles dilacerats, esquelets d'animals coberts de lliris colorats, últims recorts de les hordes de advenedizos que es varen fugar de Macondo tan atolondradamente com havien aplegat". "Macondo era ya un pavoroso mola de pols i enrunes...".

Finalment el ritme narratiu li imprimix a l'història un dinamisme que es complementa en el to. En poques paraules el narrador conta moltes coses, condensando l'informació i mostrant els detalls essencials de l'història.

A lo llarc de l'obra es recorre a diverses figures lliteràries:

• Oxímoron (presenta #exageració utilisant paraules incongruents i contradictòries): «La regió encantada que va explorar José Arcadio Buendía en els temps de la fundació, i a on després prosperaren les plantacions de banano, era un tremedal de ceps putrefactas».

• Sinestesia (metàfora que presenta sensacions corporals d'un sentit en un atre): «delicat vent de llum».

• Anáfora (repetició d'una paraula per a donar més émfasis a la frase): «...vea els morts hòmens, els morts dònes, els morts chiquets que anaven a ser tirats la mar com banano de rebuig».

• Símil (comparació directa): «Amaranta Úrsula va ser tancant els dits com un molusc».

• Epifonema (frase que vol deixar una ensenyança): «El coronel Aureliano Buendía a penes si va comprendre que el secret d'una bona vellea no és una atra cosa que un pacte honrat en la soletat».

Temps i espai

La novela està ambientada en Macondo, lloc fictici que reflectix moltes de les costums i anècdotes vixcudes per García Márquez durant la seua infància en el seu poble natal, Aracataca, en la Costa Carib de Colòmbia. El sentit multifacético del temps que discorre entre lo etern, lo llineal i lo cíclico i una prosa rítmica propenca a la tradició oral li conferixen a la novela el seu caràcter distintiu de mit críptico que va dur als crítics a considerar-la una de les obres fundacionals del gènero lliterari conegut com realisme màgic.

Ubicació geogràfica

Les referències de la novela ubiquen a Macondo en algun lloc de la Costa Carib colombiana entre la Ciènaga Gran de Santa Marta i la Serra Nevada de Santa Marta sense costa sobre la mar, zona corresponent als municipis de Zona Bananero i Aracataca (població d'orige de l'autor).

Temps històric

Cent anys de soletat pot ubicar-se en la història de Colòmbia entre mediats de el XIX i mediats de el XX, época clarament reconeixible per les guerres civils que es varen donar durant tota la segona mitat de el XIX que varen enfrontar als naixents partits lliberal i conservador, els quals varen debatre les ideologies de règim federaliste i centraliste en el país. Durant la Regeneració, el president Rafael Núñez promulga la constitució de 1886, la qual establix un règim centraliste en matèries principalment política i econòmica, iniciant per llavors la república conservadora (que es prolonga fins a 1930) i tenint com a principal detractor a Rafael Uribe Uribe, qui lidera la guerra civil de 1895 i la Guerra dels Mil Dies (1899-1902). García Márquez va reconéixer que el general Uribe Uribe va ser el inspirador del personage del coronel Aureliano Buendía.

En 1906 es construïx el ferrocarril que conectava a Santa Marta i Ciènaga (Magdalena) i per llavors s'establix en el país la companyia United Fruit Company per a l'explotació bananero, situació que du un ràpit desenroll a la regió. El tracte inhumà als treballadors va obligar a organisar una folga en novembre de 1928 que va desencadenar els acontenyiments coneguts com la Massacre de les Bananero, narrada en la novela. Les tertúlies dels quatre discutidores (Alfonso, Álvaro, Germán i Gabriel) i l'sabio català (Ramón Vinyes) es varen donar en la Barranquilla de principis dels anys 1950, quan García Márquez va treballar en el diari L'Heralt.

Temps cíclico

A pesar d'estar ubicada en un marc històric reconeixible, l'història sembla estàtica ya que ocorren acontenyiments que es repetixen en forma cíclica una i una atra volta. Gabriel García Márquez va dotar de certa personalitat als personages que apareixen al principi de l'obra, personalitat que es veu reflectida en cada nou personage que naix i adopta el mateix nom del seu antepassat, com en el cas dels Aurelianos i els José Arcadios. Esta mateixa característica es presenta en atres situacions com les relacions incestuosas i els destins solitaris dels seus protagonistes, en un círcul viciós que solament termina quan el poble entra en decadència i s'acosta el fi de la família Buendía.

Personages

Primera generació

José Arcadio Buendía

Patriarca de la família Buendía i fundador de Macondo. Als seus dèneu anys es casa en la seua prima, Úrsula Iguarán. És una persona de caràcter fort, de voluntat inamovible, de gran fortalea física, en ilusions extravagants, gran interés per la ciència, la mecànica i l'alquímia, idealista i aventurer. Abandona en la seua família l'antic poble en que habitaven a conseqüència del hostigamiento del fantasma de Prudencio Aguilar, a qui José Arcadio havia assessinat.

Pel seu fort inclinament per la ciència i el seu esperit d'explicar-se a sí mateixa certs misteris, socialisa en els gitanos, consolida una gran amistat en el líder d'eixa tribu nómada, Melquíades. Més vesprada, Melquíades hauria d'influir molt en tot el linaje de la família Buendía per molts aspectes, els daguerrotipos o els pergamins per mencionar alguns.

Termina amarrat a un arbre per la seua demència i, posteriorment, mor. Es queda en una habitació eterna junt al seu rival de tota la vida, Prudencio Aguilar. Quan es va, llueven flors grogues.

Úrsula Iguarán

Primera i esposa de José Arcadio Buendía. Ademés de ser el motor espiritual de la família, és el seu cap econòmic. Es caracterisa per ser una dòna mamprenedora i treballadora que, en el seu esforç i pròsperes empreses, espenta cap a avant a tota la família Buendía. Posseïx un comportament fort i busca el benestar de tots; pero sofrix constantment en ser la «veu de la raó d'una família de locos», com ella ho afirma. És una dòna parsimoniosa i mai es rendix davant les adversitats que assoten a la família Buendía. Va influir molt en els pensaments i decisions que més tart mamprendrien els membres de la família. En els seus últims anys, de ser una dòna forta i vivaz, pansa a ser l'objecte en que es divertirien Aureliano i Amaranta Úrsula. Durant el diluvi, poc a poc sucumbix a la demència senil i pert completament la vista; no obstant, sempre manté l'esperit que la caracterisa. Viu aproximadament 120 anys d'edat. Durant el seu sepeli, una calor sofocant invadix a Macondo.

Segona generació

José Arcadio

És el primogènit d'Úrsula Iguarán i José Arcadio Buendía, té gran força de voluntat, heretada del seu pare, i una forma de ser impulsiva. Té una relació en una amiga de la família molt major que ell, Pilar Vedella, pero l'abandona despuix de deixar-la embarassada. Deixa la seua família per l'atracció que sent cap a una jove gitana, pero retorna molts anys despuix com un home femellut, corpulento, parlant en llenguage de mariners, en chiquets-en-creu i tatuado, afirmant en la seua gerga que ha navegat per les mars del món i ha donat el regrés al planeta 65 voltes. Es casa en Rebeca i, a causa de l'escàndal, terminen per viure alluntats de la família. Despuix escomença a treballar les terres adjacents a la seua casa i després a usurpar les millors terres dels seus veïns en Macondo. El robo és llegalisat pel seu fill Arcadio, en crear una oficina de registres mentres va tindre el càrrec de cap civil i militar, pero les terres són tornades molts anys despuix pel seu germà Aureliano als seus propietaris originals. La mort de José Arcadio mai va ser clarificada: alguns suponen que va ser assessinat per la seua esposa Rebeca despuix de retornar de cacera, la majoria, que es va suïcidar en les mateixes circumstàncies; la sanc del seu cos recorre en un fil tot el poble fins a aplegar a la casa de la família, a on es trobava Úrsula, qui recorre el camí en sentit contrari, fins a donar en el cos del seu fill. L'olor a pólvora del seu cos permaneix anys en Macondo, inclús despuix de ser enterrat, fins que els ingeniers de l'indústria bananero tapen la seua tomba en una closca de formigó.

Coronel Aureliano Buendía

És el segon fill de la família i la primera persona que naix en Macondo. Té la mentalitat i naturalea filosòfica del seu pare, pot pronosticar acontenyiments, posseïx una estranya manera de ser solitari i retret, encara que d'un caràcter implacable. En la seua chiquea tenia el poder de moure objectes i suscitar situacions similars a fenomens paranormales. Deprén del seu pare la metalúrgia i la platería, i es dedica a fabricar pescaditos d'or com a ofici. Té un fill en Pilar Vedella, a qui criden Aureliano José. Es casa en Remeis Moscote, una chiqueta de nou anys d'edat, de qui enviuda poc despuix de casat. Veent la trampa del seu sogre, Apolinar Moscote, durant les eleccions, quan comença la guerra civil s'unix al partit lliberal com a coronel al mando de les forces revolucionàries, en una mescla de passió per les armes i les ciències, pese a que no és lliberal per convicció. Baralla contra el govern conservador en 32 guerres civils (les quals pert totes), i du la seua lluita fins a América Central, des d'a on impulsava un proyecte per a derrocar tots els governs conservadors del continent. En distintes ocasions va evitar la mort i el fusilament (al com es fa alusió en varis moments de l'obra, com en el principi). Inclús va sobreviure a un suïcidi, en disparar-se en un punt del seu pit pintat per un mege que va endevinar les seues intencions davant la seua petició, punt en el qual no eixia afectat cap orgue vital. El mege va considerar esta acció «la seua obra mestra». El coronel va tindre 17 fills en 17 dònes distintes durant la guerra. Després de patir el dolor i les penúries emocionals que li du la guerra, pert tot interés en la batalla, firma un tractat de pau (el tractat de Neerlandia) i retorna a casa. Durant la seua vellea, pert tota capacitat d'emoció i de memòria, dedicant tots els dies a la seua vella llabor de fabricar pescaditos d'or en el seu antic taller de platería; revela aixina el seu dolor més gran, l'incapacitat d'amar. Mor mentres orinava, despuix d'assentar-se davant la porta de la casa i vore passar una desfilada. Va ser l'únic a qui Fernanda no va fer blanc dels seus berrinches. És el més profunt eixemple de soletat en l'obra.

El coronel, junt en Gerineldo Márquez, apareix mencionat en la novela Crònica d'una mort anunciada. D'acort en lo afirmado por García Márquez en el llibre L'olor de la guayaba, el coronel Aureliano Buendía és una alusió al general Rafael Uribe Uribe, tant pel físic del coronel, que correspon completament al del general (contextura prima i òssea, bigot esmolat, mirada penetrant), com per ser abdós lliberals i pel fet de que varen perdre totes les guerres civils que varen iniciar (15 el general i 32 el coronel). Tant el coronel Aureliano Buendía com el general Rafael Uribe Uribe es varen unir al federalisme triunfante en América Central en busca d'adeptes per a desenrollar un pla continental de derrocament de règims conservadors. Abdós, ademés, varen renunciar a la guerra com a mig per a resoldre els conflictes polítics i socials del país. A diferència del coronel, Uribe Uribe va morir assessinat.

Amaranta

La filla menor de José Arcadio Buendía i Úrsula Iguarán, Amaranta va créixer en companyia de Rebeca; no obstant, els seus sentiments per la seua germana adoptiva canvien davant l'aparició de Pietro Crespi en la vida dels Buendía, ya que abdós s'interessen en ell durant la seua adolescència i naix llavors una rivalitat entre elles. Amaranta rebuja a qualsevol home que la busque, incloent a Pietro Crespi, qui la corteja en acabant de que Rebeca ho deixa, i ho rebuja de tal modo que provoca que l'italià se suïcide. Té una breu romançada en el seu nebot Aureliano José, a qui crie després de que el seu germà s'anara a la guerra, i en un intent final per deixar la seua soletat, toca de forma inapropiada al net del seu nebot José Arcadio (fill de Fernanda i Aureliano Segon) quan té tres anys d'edat. Va ser també pretesa pel millor amic de Aureliano, Gerineldo Márquez. Mor fadrina i verge despuix d'haver teixit i desfet, durant poc més de quatre anys, la seua pròpia mortaja.

Rebeca

Despuix d'un pronòstic fet per Aureliano, Rebeca, una chiqueta òrfena, aplega a Macondo des de la població de Manaure en companyia d'uns traficants de pells, quan tenia uns 11 anys d'edat, despuix de perdre als seus pares, els ossos dels quals conserva en un talego. Du una carta en la que s'explica que era filla d'uns cosins d'Úrsula Iguarán en segon grau cridats Nicanor Ulloa i Rebeca Montiel, a els qui ni Úrsula ni el seu espós recorden. Rebeca té l'hàbit de menjar terra i calç de les parets; ho fa a amagades, de lo que es deduïx que els seus pares o els que la varen criar l'han reprendido per això. També té la costum de chuplar-se el dit, inclús en el seu adultez. A abdós hàbits retorna cada volta que sofrix una crisis emocional. A la tornada de José Arcadio, que la seua hombría li causa tremenda commoció, rebuja al seu promés Pietro Crespi, qui al costat de José Arcadio li sembla un «currutaco de alfeñique», i per qui s'havia trenat en un duel a mort en la seua germanastra Amaranta. Després de casar-se en José Arcadio, abdós són desterrats per Úrsula de la casa per la «inconcebible falta de respecte» que havien comés. Despuix de l'estranya mort del seu espós, ya que no es revela al culpable en cap moment i inclús s'insinua la possibilitat de que la mateixa Rebeca siga l'assessina, Rebeca es tanca i viu en soletat i amargura en la seua criada, Argénida, pel restant de la seua vida. Solament es torna a saber d'ella quan el seu nebot Aureliano Trist, qui té certa semblança física en José Arcadio, la troba en entrar en la seua casa; i quan mor, molts anys despuix, decrépita, patint de tinya i chuplant-se el polze.

Tercera generació

Arcadio

Fill de Pilar Vedella i José Arcadio, sempre va creure que els seus pares eren José Arcadio Buendía i Úrsula. En nàixer, Úrsula no volia acceptar-ho, pero José Arcadio Buendía ho va acollir, li va donar el llinage i ho va dur a viure en la casa. Úrsula va accedir en la condició de que no se li revelara el seu orige. És un impulsiu professor d'escola, pero assumix el liderage de Macondo quan el coronel Aureliano Buendía es marcha i li encomana esta missió. Es convertix en un dictador utilisant als seus alumnes com a eixèrcit personal. És fusilat pel capità Roque Carnicero quan el règim conservador assumix el poder de Macondo.

Aureliano José

Fill de Pilar Vedella i el coronel Aureliano Buendía. Al contrari del seu mig germà Arcadio, que mai va saber que era fill de Pilar Vedella, Aureliano José va conéixer el seu verdader orige. Acompanya al seu pare en algunes guerres, pero retorna al poble degut a que està enamorat de la seua tia Amaranta, qui ho crie des de que va nàixer, i qui ho rebuja. Aureliano José mor en rebre un dispar d'un capità conservador de la guàrdia durant la guerra, Aquiles Ricardo, en rebujar que ho catearan en l'entrada del teatre, encara que estava desarmat.

Els dèsset Aurelianos

Durant les seues treinta y dos guerres civils, el coronel Aureliano Buendía va tindre dèsset fills en dèsset dònes diferents, en les que va estar solament una nit. Açò ho explica l'autor per una creència, segons la qual, les dònes jóvens eren enviades a gitar-se en els soldats per a tindre fills forts que "milloraren la raça", i la casa dels Buendía és visitada per dèsset mares diferents solicitant a Úrsula Iguarán batejar als seus fills. Úrsula els bateja a tots ells en el nom de Aureliano i el llinage de les seues respectives mares, ya que mai varen ser reconeguts pel seu progenitor. Més vesprada, tots els fills retornen a la casa dels Buendía dos voltes: en la primera, Aureliano Trista es queda en Macondo i en la segona, ho fa Aureliano Centeno. En una tercera ocasió apleguen a Macondo Aureliano Serrador i Aureliano Arcaya; finalment són assessinats pel govern o pels "gringos", supostament per una amenaça del coronel. Són identificats per haver segut senyalats en la creu de Dimecres de Cendra en els seus fronts, que mai varen poder borrar-se. Aureliano Amador sobreviu a les matances despuix d'amagar-se en la selva de la serra, i molts anys més tart, sent un vell, retorna a la casa, trobant-se en Aureliano Babilonia i José Arcadio, els qui no ho coneixien i ho varen tirar creent que era un vagabunt; llavors, dos agents de la policia que ho havien perseguit durant anys ho maten de dos tirs de mauser en el cap.

Quarta generació

Remeis la bella

Remeis és filla de Arcadio i Santa Sofia de la Pietat, de qui va heretar la seua bellea. És considerada la dòna més bella del món i per això quatre hòmens moren tràgicament en tractar de posseir-la, puix ella es manté aliena a les coses convencionals. Era l'única persona que el coronel Aureliano Buendía considerava lúcida en eixa casa a pesar de que tots els demés la donaven per discapacitada mental, ya que havien de cuidar-la per a que no dibuixara animalitos en les parets en una vareta embadurnada de les seues heces i menjava en les mans sense usar els coberts, ademés d'atres excentricitats. El seu inconfundible i desesperante olor i la seua presència trastornaven als hòmens (aliens a la seua família, llevat els dèsset Aurelianos) de Macondo i la plantació bananero. Es diu que tenia poders de mort ya que tots els hòmens que la pretenien terminaven morint. Un matí, Remeis ascendix en cos i ànima al cel davant la mirada de Fernanda, qui sent enveja i es mostra disgustada perque es du els seus llançols.

José Arcadio Segon

José Arcadio Segon és el germà bessó de Aureliano Segon, fill de Arcadio i Santa Sofia de la Pietat. Úrsula creu que abdós varen ser intercanviats en la seua infància, ya que José Arcadio comença a mostrar les característiques dels Aurelianos de la família, en créixer sent una persona pensativa i calmada. En la seua infància va presenciar un fusilament, i per això va quedar sempre en el terror de que ho enterraren viu. Despuix va escomençar a ajudar en missa al pare Antonio Isabel, qui ho va iniciar en les baralles de galls. Va fer el primer i únic navío que va haver en Macondo, en el qual va dur les matrones franceses. Juga un rol important en la folga dels treballadors de les bananero i és un dels dos sobreviviente de la massacre (l'atre era un chiquet que duya en els seus braços durant la proclamació del decret que permetia la massacre). Despuix d'això, dedica el restant dels seus dies a l'estudi dels manuscrits de Melquíades, i a ser tutor del chicotet Aureliano. Afirma fins al fi dels seus dies: "Els varen matar a tots. Eren més de tres mil, i els varen tirar a la mar". Mor al mateix temps en el seu germà bessó.

Aureliano Segon

Dels dos germans, Aureliano Segon és el més bullicioso i impulsiu, com tots els José Arcadios de la família. Pren a Petra Cotes com el seu amant, encara durant el seu matrimoni en Fernanda del Carpio, a qui coneix en el carnestoltes sanguinós. Mentres viu en Petra, nota que el seu ganado es reproduïx sense control, i en això viu en temps d'abundància, al punt de tapizar parets en billets. Despuix del diluvi, la seua fortuna desapareix. Tracta durant molt temps de trobar el tesor que Úrsula va amagar fins que apareguera el seu amo, sense conseguir-ho, per lo que dedica els seus últims anys de vida a rifar els pocs animals que varen viure despuix del diluvi, en l'objectiu de que la seua filla Amaranta Úrsula puga anar a estudiar a Brusseles. Mor al mateix temps en el seu germà. Durant el funeral es confonen, els seus cossos són intercanviats, i un és enterrat en la tomba de l'atre.

Quinta generació

Renata Remeis (Meme)

Meme és la primera filla de Fernanda del Carpio i Aureliano Segon. És enviada a l'escola per a deprendre a tocar el clavicordi i es gradua. Mentres es dedica a este instrument en una 'disciplina inflexible', també goja de les festes i les exhibicions seguint els excessos del seu pare. Coneix i s'enamora de Maurici Babilonia, un aprenent de mecànic dels tallers de la companyia bananero sempre rodejat de palometes grogues. No obstant, quan Fernanda descobrix que han tingut relacions sexuals, solicita a l'alcalde una guàrdia nocturna en la casa, en el pretext de que li furtaven les gallines, la qual li dispara a Maurici Babilonia durant una de les seues visites nocturnes i ho deixa inválido, i envia a Meme al convent, sense notificar-ho a Aureliano Segon. Meme permaneix muda pel restant de la seua vida, no pel trauma que li va causar, sino com a signe de rebelió i determinació. Alguns mesos més tart, s'entera de que està embarassada i té un fill, a qui les religioses criden Aureliano en honor al seu yayo. Este fill serà dut a Macondo gràcies a una religiosa del convent, qui va parlar en Fernanda del Carpio. Renata mor vella en un tenebrós hospital de Cracovia, sense pronunciar mai ni una sola paraula, pensant sempre en Maurici Babilonia.

José Arcadio

José Arcadio, cridat igual als seus predecessors d'acort en la tradició familiar, té la personalitat dels Arcadios anteriors. Era lívido, lánguido, de mirada atònita i llavis dèbils, les mans pàlides, en nervaduras verdes i dits parasitarios, i solia tindre insomnis asmáticos. És criat per Úrsula Iguarán, el seu tatarabuela, qui vullgues que es convertixca en papa en l'objecte de que termine convertint-se en un home virtuós, absolutament alluntat de les quatre calamitats que Úrsula pensava que havien fet caure en desgràcia a la seua família (la guerra, els galls de baralla, les dònes de mala vida i les "empreses delirants"), de manera que poguera dedicar la seua vida a restaurar el prestigi de la seua família. Per a això, des de chiquet Úrsula li va ensenyar (sense que fora realment necessari, ya que des de molt jove va demostrar sentir por per elles) a tindre por de les quatre calamitats. Li inculcava, per eixemple, que si es gitava en una dòna del carrer contaminaria la seua sanc (i més encara, que si es gitava en una dòna de la casa tindria descendents en coa de porc); que si es dedicava al negoci dels galls de baralla causaria la mort de persones inocents i se sentiria culpable pel restant de la seua vida; que si simplement tocava un arma de fòc quedaria condenat a vint anys de guerra; i que si s'embarcava en empreses "delirants" només conseguiria terminar infeliç i dement. Úrsula també ho obligava a dormir confinat en un racó de la seua habitació sobre un taburete, dient-li que solament allí estaria a resguart dels fantasmes que rondaven per la casa des de la vespradeta, i vigilat per sants d'algeps, en l'advertència de que, si durant la nit s'aplegava a portar mal de qualsevol modo, els sants d'algeps li dirien a Úrsula les coses males que haguera fet, de modo que sempre es quedava dormit immòvil i suant de por, i casi sempre tenia malensomis durant la nit. I com a part final de la seua rutina diària, cada matí, Úrsula ho obligava a eixir al pati per a convertir el seu cos en el d'un papa; ho pentinava com a un papa, ho banyava en Aigua de Florida per a que el seu cos i robes sempre tingueren la fragància dels d'un papa, tallava i polia les seues ungles i mans per a que foren tan pulcras i netes com les d'un papa, i fregava les seues dents en pols de carbó per a que el seu somriure es tornara radiant com la d'un papa. Açò dura fins que un dia se li oferix a José Arcadio l'oportunitat d'estudiar un seminari per a polir els seus coneiximents per a convertir-se en papa, per ad açò és enviat a Roma, pero tan pronte com aplega allí abandona el seminari i comença a sostindre tota una farsa epistolar per a convéncer a la seua mare de que els seus estudis en el seminari anaven a la perfecció, que culmina en la mort de la seua mare. En tornar de Roma es fa de la casa dels Buendía, desprecia al jove Aureliano, qui es enclaustra estudiant els pergamins de Melquíades i evitant a José Arcadio. És un home desagradable, egocèntric, en manies d'home noble i en el gust de tindre companyies qüestionables. Estava necessitat de diners no solament per a viure sino per a mantindre la casa arreglada. Desafortunadament i per casualitat descobrix el tesor tan celosament amagat pel seu tatarabuela: "No varen tindre que encendre el foc, els va bastar en alçar les plaques del racó a on sempre va estar el llit d'Úrsula, allí estaven els tres sacs de lona tancats en aram, i dins d'ells, els sèt mil doscents catorze doblones de quatre, que seguien relumbrando com a brases en l'obscuritat. La troballa del tesor va ser com una deflagració". José Arcadio comença a balafiar-ho en festes ostentosas i ridícules en companyia de chiquets i adolescents que a l'igual li servien de sirvientes i s'ocupaven de la seua netea personal: "En vàries ocasions es varen ficar en la alberca, per a jabonarlo de cap a peus, mentres ell surava bocarriba pensant en Amaranta". Eventualment s'aplega a donar un acostament entre ell i Aureliano Babilonia, el nebot que desprecia, a qui considera deixar-li un negoci, en l'or que va trobar, perque tenia planejat anar-se a Nàpols abans de Nadal. Desafortunadament abans de poder partir, José Arcadio va ser ofegat en l'alberca del bany de la casa per quatre chiquets a els qui havia expulsat i assotat prèviament en l'últim "saturnal". Després de l'assessinat, es varen dur els tres sacs d'or que solament ells i la víctima sabien on estaven amagats. Aureliano, tancat en el seu

quarto, no es va donar conte de res.

Amaranta Úrsula

Amaranta Úrsula és la filla menor de Fernanda i Aureliano Segon. Té les mateixes característiques d'Úrsula (la matriarca), qui mor quan ella és solament una chiqueta. Mai s'entera de que el chiquet enviat a la casa dels Buendía és el seu nebot, fill de Meme, en qui va tindre un chiquet, no com els demés, sino frut de l'amor.

Després de passar la seua chiquea en un convent de Bèlgica, retorna d'Europa en el seu espós, Gastón, duent una gran gàbia en mig centenar de canaris, en els que esperava repoblar d'aus a Macondo, que ya no tenia, i en una vitalitat i emprendimiento increibles, pero insuficients per a rescatar la casona de la família Buendía del seu abandó. Gastón va tornar a Brusseles per qüestió de negocis esperant un aeroplano que havia adquirit i va prendre de modo indiferent la notícia sobre la romançada de la seua esposa en Aureliano Babilonia. Mor dessagnada pel part del seu únic fill, Aureliano, que representava el fi de l'estirp Buendía.

Sexta generació

Aureliano Babilonia

Aureliano és el fill de Renata Remeis Buendía (Meme) i Maurici Babilonia. És enviat a la casa i amagat del restant del món per la seua yaya, Fernanda, qui inventa l'història de que va ser trobat surant en una canastilla i ho amaga en el taller de platería, encara que el seu yayo ho descobrix tres anys despuix. La seua personalitat és similar a la del coronel Aureliano Buendía. A penes alcança a conéixer a Úrsula, qui mor durant la seua infància. És l'home més sapient de tota l'estirp, que coneix tot sense tindre una raó per a això (com ell dia, "tot se sap"). Entaula una gran amistat en José Arcadio Segon, qui li relata la verdadera història de la massacre de la companyia bananero. Mentres que atres membres de la família es marchen i retornen, Aureliano permaneix en la casa. Solament s'aventura en el poble buit despuix de la mort de Fernanda. Va passar tota la seua infància i adolescència tancat llegint els escrits de Melquíades i tractant de dessifrar els seus pergamins. Moltes voltes se li apareix el fantasma del gitano Melquíades (de qui tenia recorts previs al moment del seu naiximent), qui li dona les pistes per a poder ubicar els llibres que li permetrien dessifrar els pergamins. En la llibreria de l'sabio català coneix als seus quatre amics: Álvaro, Alfonso, Gabriel i Germán. Comença a visitar bordells. S'enamora de Amaranta Úrsula, en qui comença a mantindre una relació clandestina pero quan es va Gastón poden amar-se en llibertat. És el gran eixemple d'amor en l'obra. Durant molt temps sospiten que són germans. Tenen un fill, a qui criden Aureliano (a pesar de que Amaranta Úrsula volia que fora Rodrigo), que naix en coa de porc. Amaranta Úrsula mor, i Aureliano ix al poble, pres del dolor que li causa la seua mort. En eixe moment crida als quatre vents: "els amics són uns fills de puta", una frase que demostra la gran reflexió de la soletat en el seu cor. Quan torna a la casa, veu que el seu fill Aureliano està mort i que està sent devorat per totes les formigues del món i llavors recorda l'epígraf dels manuscrits de Melquíades: "El primer de la família està nugat a un arbre i a l'últim li l'estan menjant les formigues", i es dona conte de que en eixos pergamins està escrit tot el destí de la família Buendía. Sense cap dificultat, dessifra els pergamins en veu alta trobant els primers indicis de la seua existència en el seu yayo quan buscava a Fernanda del Carpio, l'instant de la seua concepció per Maurici Babilonia i Meme en el bany de la casa dels Buendía i es dona conte de que Amaranta Úrsula Buendía era la seua tia, mentres Macondo comença a ser destruïda pel vent, perque segons l'autor "estava escrit que la ciutat dels espills (o #espillisme) desapareixeria de la faç de la terra i borrada de la memòria dels hòmens en el moment que Aureliano Babilonia dessifrara l'última pàgina dels pergamins, puix les estirps condenades a cent anys de soletat no tenien una segona oportunitat sobre la terra". En este punt al personage se li crida en el llinage del seu progenitor i conclou la novela.

Sèptima generació

Rodrigo/Aureliano

Fill de Aureliano Babilonia i la seua tia, Amaranta Úrsula, va nàixer en coa de porc, tal i com Úrsula va pronosticar que ocorreria, i representa el final de la família Buendía. La seua mare desija que es cride Rodrigo, pero en contraposició, el seu pare vol que li'l nomene Aureliano, d'acort en la tradició familiar dels Buendía. Com tota la família estava condenada a cent anys de soletat, no podrà sobreviure, per lo que mor devorat per les formigues colorades que havien invadit la casa durant el diluvi, tal com ho predia l'epígraf dels pergamins de Melquíades: "El primer de l'estirp està amarrat a un arbre i a l'últim li l'estan menjant les formigues".

Personages externs a la família

Remeis Moscote

Remeis és la filla menor del corregidor del govern conservador en Macondo, Apolinar Moscote. És una preciosa chiqueta d'ulls verts i pell de lliri d'a penes 9 anys. Aureliano s'enamora d'ella a pesar de la seua chiquea, per lo que la boda es deu pospondre fins a quan ella alcança la pubertat. Es guanya el carinyo de la família Buendía per les seues perseverantes i dòcils maneres, per lo que el seu nom és utilisat en les pròximes generacions. Mor molt jove en dos bessons en la pancha. La seua mort fa sentir culpable a Amaranta, ya que esta prega per a que succeïxca alguna cosa que impedixca el matrimoni entre Rebeca i Pietro Crespi. Úrsula ordena un luto sever de portes tancades i sense parlar en veu alta durant un any i va ubicar un daguerrotipo de Remeis que hauria d'estar allumenat per a sempre.

Fernanda del Carpio

Fernanda és la cachaca de l'història. De caràcter obscur, trist, afectat i caprichós, en ínfulas de grandea i de pertànyer a la noblea. És molt religiosa, rayando en el fanatisme, va fer de l'acte de menjar en la cuina una "missa major" en el menjador principal. Conserva la dicció "viciosa" i "anacrònica" dels habitants de la regió andina o interior de Colòmbia, d'a on és oriunda. Filla d'una família noble pero empobrida, va dedicar la seua infància i adolescència a estudiar en un convent, a on va ser preparada per a ser reina. Quan va terminar els seus estudis, la seua mare ya havia mort i en avant va seguir vivint silenciosament en el seu pare, Fernando del Carpio, mentres sobrevivia en la confecció de palmes fúnebres, fins que Aureliano Segon va aplegar per a casar-se en ella després de que ella i la seua caravana irromperen en els carnestoltes de Macondo, a on la reina era Remeis, la bella, i la caravana va aplegar anunciant a Fernanda del Carpio com la dòna més bella del món. Es casa en Aureliano Segon a pesar de que este seguix vivint en el seu concubina, Petra Cotes. La seua arribada a la casa dels Buendía marca el principi de la decadència de Macondo. El seu caràcter és ademés dominant, neurótico i perfeccioniste, en el que va conseguir impondre la seua voluntat en la casa dels Buendía (encara que mai es va ficar en el coronel Aureliano Buendía per temor). Fa tot lo possible per a ocultar al món els seus defectes, perque no soporta ser imperfecta. En descobrir els amors de la seua filla Meme en Maurici Babilonia, fa que este siga baleado per l'autoritat, a raïl de lo que queda inválido i tingut per a sempre per lladre de gallines. Demostrant el seu costat desalmado, desterra a la seua filla a un convent de l'interior del país, a on Meme decidix no tornar a dir una sola paraula i termina la seua vida en completa soletat, en un tenebrós hospital de Cracovia. En els seus últims dies viu sola en la casa en Aureliano Babilonia, el seu net a qui mai va voler ni va reconéixer. Mor quatre mesos ans que el seu fill José Arcadio tornara de Roma.

Prudencio Aguilar

Era un veí de l'antic poble de José Arcadio Buendía, qui ho assessina com a conseqüència d'un pleit entre els dos durant una baralla de galls. El seu fantasma termina per fer que José Arcadio Buendía i Úrsula abandonen el poble i fonen Macondo.

Melquíades

Melquíades és un dels gitanos que visita Macondo cada any en el més de març, duent elements innovadors de diversos llocs del món i ven molts nous invents, incloent dos imans (que José Arcadio Buendía va adquirir pensant en fer-se millonari en creure que atraurien l'or), una lupa jagantesca (que José Arcadio Buendía va pensar usar com un arma de guerra) i un laboratori d'alquímia, entaulant una gran amistat en ell. El seu orige no és aclarit en la novela, encara que parlava i escrivia sánscrito, que era la seua llengua materna, ademés de l'espanyol, podent-se supondre que era natiu del subcontinent indi. Més vesprada, els gitanos reporten que Melquíades mor en Singapur despuix d'una epidèmia, pero sobtadament retorna a viure en la família Buendía (perque segons ell "no soportava la soletat de la mort"). En uns pergamins escriu en el seu idioma matern versos sifrats en els que prediu l'història de la família Buendía, els quals són dessifrats per Aureliano Babilonia cent anys despuix.

Pilar Vedella

Pilar és una alegre, sapient i decidida dòna que aplega a Macondo junt als seus pares en l'expedició que funda el poble. Es convertix en la concubina dels germans José Arcadio i Aureliano, a cada u dels quals els dona un fill, Arcadio i Aureliano José (qui va terminar entregant la casa dels Buendía), respectivament. Pilar llig i prediu el futur en les cartes, i després és la regenta d'un prostíbul. Aplega a viure més de 140 anys i l'enterren en un gran buit assentada en el seu mecedora. Amant i la millor consellera dels Buendía.

Santa Sofia de la Pietat

Santa Sofia és la dòna de Arcadio (no la seua esposa, ya que mai es varen casar). Filla d'un tender, es torna amant de Arcadio a petició de Pilar Vedella, després de que Arcadio escomença a perseguir-la sense saber el seu víncul de sanc. Mare de Remeis, la bella (nom posat en contra de l'última voluntat expressada per Arcadio, no obstant coincidint en el seu últim pensament) i els bessons José Arcadio Segon i Aureliano Segon. Eixercita un paper secundari en la novela, realisant els oficis domèstics durant el temps en el qual Úrsula està malalta. Té la facultat de "no existir sino en el moment precís", i en la seua joventut era molt bella i d'ella hereta la seua bellea Remeis. Es marcha durant els últims anys de l'existència de Macondo, al no poder combatre l'imminent desastre natural que estava consumint la casa dels Buendía.

Nicanor Ulloa i Rebeca Montiel

Pares biològics de Rebeca Buendía, els seus restants es trobaven en un talego de lona que duya Rebeca quan va aplegar a Macondo, i són enterrats junt a la tomba de Melquíades.

Pietro Crespi

Pietro és un músic i comerciant italiano qui aplega a instalar la pianola que animaria l'inauguració de la casa dels Buendía. També per a la festa ensenya els balls de moda a Rebeca i a Amaranta. Després d'un curt viage a Itàlia, retorna per a quedar-se en Macondo atret per Rebeca, establix una escola musical i fa donacions a l'únic temple catòlic del poble per a terminar la seua construcció. Es compromet en Rebeca, pero Amaranta, qui també està enamorada d'ell, li fa la vida impossible a Rebeca, inclús amenaçant-la de mort per a evitar el seu matrimoni en l'italià. Quan Rebeca ho deixa per a casar-se en José Arcadio, Pietro corteja a Amaranta, qui temps despuix d'haver acceptat el seu amor es venja d'ell rebujant-ho cruelment. Desanimat per la pèrdua de l'amor d'abdós germanes, Crespi se suïcida tallant-se les venes a navaixa el dia de tots els morts, en l'escritori de la rebotiga.

Gerineldo Márquez

El millor amic del coronel Aureliano Buendía, i la seua mà dreta en la guerra. Va estar enamorat tota la seua vida de Amaranta, i pese a que varen mantindre una espècie de festeig, ella ho va rebujar. Va morir de vell durant el diluvi pensant en Amaranta i esperant la pensió vitalícia que mai va aplegar.

Petra Cotes

Petra és una decidida i generosa mulata, amant de José Arcadio Segon i de Aureliano Segon (d'abdós al mateix temps, ya que no els distinguia; eren bessons idèntics, fills de Arcadio i Santa Sofia de la Pietat), pero quedant-se finalment en Aureliano Segon. Continuen veent-se, inclús despuix del matrimoni de Aureliano Segon, qui finalment es va a viure en ella. Açò amarga a la seua esposa, Fernanda del Carpio, pel restant de la seua vida. Quan Aureliano i Petra fan l'amor, els seus animals milloren la seua fecunditat i es reproduïxen a una taxa sorprenent, pero els animals moren durant el diluvi que dura casi cinc anys. Petra fa diners en la venda de boletas per a rifas, i proveïx canastres d'aliments per a Fernanda i la seua família despuix de la mort de Aureliano Segon. Aureliano Segon i ella consideraven a Fernanda "la filla que mai varen tindre".

Mr. Herbert i Mr. Brown

Mr. Herbert és un nortamericà que va aplegar un dia a la casa dels Buendía per a almorzar. Despuix de menjar bananos (guineo o banana) per primera volta, gestiona l'establiment d'una companyia per a l'explotació de la plantació bananero en Macondo. La companyia de la banana és duta per Mr. Brown, el seu president. Meme li oferix la seua amistat a Patricia, la seua filla. Quàn José Arcadio Segon colabora en la folga dels treballadors de la companyia, els tendixen una trampa als folguistes i disparen contra ells en l'estació del poble, amontonant els cadàvers en un tren i tirant-los secretament a l'mar. José Arcadio segon, i el chiquet de sèt anys que va carregar en els seus muscles mentres es llegia el decret que permetia l'eixecució i Aureliano Babilonia, de qui José Arcadio Segon era tio yayo, varen anar els únics que sabien que als folguistes els havien fusilat en complicitat con la companyia bananero. Mr. Brown condena el diluvi que va durar quatre anys duent en si la decadència de Macondo.

Maurici Babilonia

Maurici és un audaç i honest aprenent de mecànica dels tallers de la companyia bananero. Aparentment descendix dels gitanos, i té la característica excepcional de ser constantment seguit per eixams de palometes grogues. Maurici comença una relació apassionada en Meme, fins que Fernanda els descobrix. Maurici continua ingressant furtivamente a la casa per a visitar-la, fins que la guàrdia de l'alcalde solicitada per Fernanda li dispara confonent-ho en un lladre de gallines (tot predispost per Fernanda) i passa el restant de la seua vida inválido. Meme queda embarassada de Maurici Babilonia i el fill, Aureliano Babilonia, és criat secretament en casa dels Buendía. Mor vell i solament, sense una sola queixa pensant sempre en Renata Remeis, repudiat pel poble com a lladre de gallines i sense poder-se desfer de les palometes grogues que ho varen seguir fins a la mort.

Gastón

Gastón és un aviador i aventurer belga, espós de Amaranta Úrsula. Es casen en Europa i s'establixen en Macondo. Gastón és uns quinze anys major que Amaranta Úrsula. Quan es dona conte de que la seua esposa pensa quedar-se en Macondo, arregla que li envien un avió per a realisar un servici de correu aéreu, pero l'avió és enviat per error a Tanganyika, a on li'l varen entregar a la dispersa comunitat dels Makondos. Quan li escriu a Amaranta Úrsula per a informar-li que tornarà a Macondo, Amaranta li respon en una carta contradictòria en que li reiterava el seu amor i les seues ànsies de tornar a vore-ho, el mateix temps que confessava el seu amor per Aureliano Babilonia. Gastón pren la notícia en naturalitat, enviant-los una carta desijant-los felicitat i, sis mesos despuix, solicita l'enviament del seu velocípet, pel seu valor sentimental.

Nigromanta

Era bisnieta del negre antillano més vell que quedava viu en els temps en que Aureliano Babilonia va començar a recórrer el poble després de la mort de José Arcadio. Era l'únic que recordava al coronel Aureliano Buendía, per lo que es varen fer amics. Després de la seua mort, Aureliano va seguir tenint contacte en Nigromanta, una negra gran que preparava caldos. Mantenen una relació més o menys estable, pero solament perque Aureliano no soportava no poder estar sense Amaranta Úrsula. Temps despuix presta el mateix servici a Gabriel. Nigromanta és una referència a la Negra Eufemia, famosa proxeneta de Barranquilla a mitan de el XX.

L'sabio català

Era el vell que atenia la tenda a on Aureliano va comprar els llibres necessaris per a dessifrar els pergamins de Melquíades, en el racó del poble front al com es dessifraven els somis en els temps de la companyia bananero. La seua llibreria estava composta per llibres molt antics, i pràcticament ningú ho visitava, a excepció de Aureliano Babilonia i els seus quatre amics. La seua principal activitat en Macondo va consistir en escriure tres caixons de llibres. Era tan fort la nostàlgia que va tornar al seu poble natal, pero ahí va tindre la nostàlgia de Macondo, i esta nostàlgia doble ho va confondre tant que va perdre el sentit de la realitat. Per un temps va mantindre correspondència en Aureliano i Gabriel, fins que un dia va aplegar una carta que Aureliano no va voler llegir, en la qual s'informava la seua mort. D'este personage és la famosa frase: "Tota primavera antiga és irrecuperable".

L'sabio català és un homenage a l'escritor Ramon Vinyes, important figura de la intelectualidad barranquillera, al voltant de qui varen girar les activitats intelectuals del Grup de Barranquilla, junt en l'escritor José Félix Fuenmayor.

Álvaro, Alfonso, Gabriel i Germán

Quatre amics de Aureliano Babilonia a els qui coneix en la tenda de l'sabio català. S'entretenen fent debats sobre lliteratura i anant als bordells (el de les chiquetes que es gitaven per fam o "El chiquet d'or", de Pilar Vedella). Dels quatre, el més propenc a Aureliano és Gabriel, ya que és bisnieto de Gerineldo Márquez (qui havia segut amic del coronel Aureliano Buendía) i per lo mateix és l'únic que creu fidelment en les històries que conta Aureliano del seu parent el coronel Aureliano Buendía i sobre la massacre de la companyia bananero. Quan l'sabio català els aconsella anar-se de Macondo, Álvaro pren un tren sense tornada; Alfonso i Germán desapareixen inexplicablement; mentres que Gabriel es queda un temps més en Macondo, sent "atés" per Nigromanta i per Mercedes, la seua nóvia que treballava en la botica. Finalment, Gabriel guanya un passage a París en un concurs i Aureliano es queda solament.

Estos personages són un homenage de García Márquez als seus amics del Grup de Barranquilla: Álvaro Cepeda Samudio, Alfonso Fuenmayor i Germán Vargas. Gabriel és una alusió a sí mateixa.

Apolinar Moscote

Aplega a Macondo com corregidor del govern, pero sempre és tractat com una autoritat decorativa. Té 7 filles, de les quals la menor es casa en Aureliano (Remeis), i Ampar, en Bruno Crespi, el germà menor de Pietro Crespi. Tracta de tornar conservador a Aureliano, qui, en canvi, es convertix en fervent lliberal.

Atres personages

• Visitación i Cataure: Indis guajiros que treballen com a empleats domèstics dels Buendía i eduquen a Arcadio, Rebeca i Amaranta. Arcadio sempre va vore a Visitación com la seua mare. Apleguen fugint del seu regne (d'a on Visitación era princesa) per a escapar de l'epidèmia de l'insomni que assotarà a Macondo. Cataure torna una última volta a Macondo per al funeral de José Arcadio Buendía.
• Francisco l'Home: vell de doscents anys, trobador i acordeonero vallenato que fuig per primera volta de Macondo per l'epidèmia de l'insomni, torna junt a Eréndira i la seua yaya, personages del conte de García Márquez.
• Eréndira i la seua yaya desalmado: Apleguen a Macondo junt a Francisco l'Home, Eréndira té una trobada en Aureliano Buendía pero este no conseguix gitar-se en ella per por i la yaya ho acaba tirant en acabar-se el seu temps. Aureliano va passar tota la nit pensant en rescatar-la i casar-se en ella, pero quan torna a vore-la en la tenda de Catarino ella ya s'havia marchat.
• Coronel Magnífic Visbal: Amic de l'infància del coronel Aureliano Buendía junt al coronel Gerineldo Márquez, mor assessinat una nit per algú que mai va ser capturat i que anava a assessinar al coronel Aureliano Buendía quan este li va prestar el seu catre eixa nit degut a que estava malalt. Tenia un germà menor que és decapitat per un dels sicarios en machet de la companyia bananero quan va intentar impedir que este fera picadillo al seu net de sèt anys com a castic per derramar-li el seu refresc.
• Catarino: Amo d'una tenda a on succeïxen vàries escenes notables com la primera volta que Arcadio condena a un habitant de Macondo a morir fusilat.

• Ampar Moscote: Una de les sèt filles del corregidor Apolinar Moscote, es fa amiga de Rebeca Buendía i es casa en Bruno Crespi.
• Alirio Noguera: Terroriste revolucionari establit en Macondo com a fals doctor titulat en l'Universitat de Leipzig, expert en atentats. Es trobava convertint als jóvens de Macondo en lliberals i Aureliano ho escomença a visitar pero no conseguix convéncer-ho despuix de propondre-li assessinar a don Apolinar Moscote. Quan inicia la guerra civil és assessinat pels conservadors.
• General Victorio Medina: General mencionat durant la primera guerra civil, quan el coronel Aureliano Buendía abandona el poble junt als seus amics els coronels Magnífic Visbal i Gerineldo Márquez decidixen unir-se a la seua tropa, la primera guerra acaba en la seua captura i una volta que Roque Carnicero desistix de fusilar al coronel Aureliano Buendía, s'unix a est per a lliberar al general i iniciar una nova guerra civil. Mor fusilat ans que el coronel Aureliano Buendía ho conseguixca rescatar.
• Coronel Gregorio Stevenson: Lliberal enviat pel coronel Aureliano Buendía per a avisar-li a Arcadio de que devia rendir Macondo als conservadors, és capturat per Arcadio quan ho creu. Durant la batalla en Macondo és lliberat per Arcadio per a barallar i és l'últim combatent en ser derrotat, va encertar tots els seus dispars. Els conservadors se sorprenen al vore-ho mort.
• Capità Roque Carnicero: Oficial que és encarregat de fusilar al coronel Aureliano Buendía, sabent que en fer-ho anava a ser assessinat pels pobladors de Macondo junt al seu pilot cancela el fusilament i s'unix al coronel Aureliano Buendía.
• Bruno Crespi: Germà menor de Pietro Crespi, es fa càrrec de la tenda de joguets i instruments musicals del seu germà despuix del suïcidi d'est. Termina casat en Ampar Moscote i obri un teatre.
• Pare Nicanor Reyna: Primer retor de Macondo, Úrsula Iguarán ho du per a casar a Aureliano en Remeis i decidix quedar-se al vore que els habitants de Macondo vivien en estat de naturalea. Quan conversa en l'enfollit José Arcadio Buendía revela que l'idioma que parlava era llatí i intenta convéncer-ho de l'existència de Deu per mig de #retòrica teològiques. Era capaç de realisar el milacre de la levitación despuix de beure una tassa de chocolate calent d'un glop. Supervisa la construcció de la primera iglésia de Macondo.
• Pare Coronel, il Cadell: Cura que succeïx al pare Nicanor despuix de la seua mort, va ser veterà de la primera guerra civil i és personage de la novela La #fulleram.
• Pare Antonio Isabel: Successor del pare Coronel. Criava i entrenava galls de baralla, activitat que ensenya a José Arcadio Segon. El Dimecres de Cendra en que Amaranta va dur als dèsset Aurelianos a missa, el pare Antonio Isabel els marca en una creu de cendra imborrable en la #front que serviria als assessins per a identificar-los. Va recolzar i va intercedir davant la companyia bananero en la primera folga a on els treballadors varen demanar que no se'ls obligara a treballar els dumenges.
• Capità Aquiles Ricardo: Es convertix en cap civil i militar de Macondo durant la guerra civil, acaba assessinant a Aureliano José quan este es va negar a ser cacheado per a la funció del punyal del rabosot (El punyal del godo de José Zorrilla, en el nom canviat). A penes va disparar a Aureliano José, és assessinat per dos balazos simultàneus al crit de ¡Vixca el partit lliberal! ¡Vixca el coronel Aureliano Buendía! El seu cadàver és víctima dels dispars de més de quatrecents pobladors de Macondo.
• General Teófilo Vargas: General indígena d'una maldat i astúcia innates, que acaba unificant tot el mando rebel en lloc del coronel Aureliano Buendía. És assessinat pels mateixos lliberals en una orde implícita del coronel Aureliano Buendía, lo que iniciaria a dur-ho a la soletat del poder i la glòria.
• Carmelita Montiel: Estava destinada a ser el verdader amor de Aureliano José de no ser per la mort d'est.
• Mercedes: Mercedes Barcha, esposa de García Márquez. En la novela, la silenciosa boticaria nóvia de Gabriel (el pare de Mercedes Barcha era boticario). També es menciona a Rodrigo (un dels fills de García Márquez i Mercedes Barcha) com el possible nom del fill de Amaranta Úrsula en Aureliano, i a Gonzalo (el segon fill de García Márquez i Mercedes Barcha) com els possibles noms dels fills de Amaranta Úrsula i Gastón.

• Rafael Escalona: Reconegut compositor de vallenatos, gran amic personal de García Márquez. Li'l menciona com "el nebot del bisbe", en alusió a que Escalona era fill d'una neboda del bisbe i el poeta Rafael Celedón, important personage de Santa Marta.
• Lorenzo Gavilà i Artemio Cruz: personages de la novela La mort de Artemio Cruz, de Carlos Fonts, gran amic de García Márquez.
• Rocamadour: Personage de Rayuela, de Juliol Cortázar. És el bebé de la Maga; fallix abans de culminar "Del costat d'allà".
• Víctor Hugues: Héroe de El Sigle de les Llums, d'Allunte Carpentier. Polític francés que va implantar les idees de la Revolució Francesa en el Carib en la seua calitat d'administrador de les colónies franceses en dita regió.
• José Asunción Silva: encara que indirectament, està present quan el coronel Aureliano Buendía li demana al mege que li pinte en el pit el lloc exacte del cor, per a despuix intentar suïcidar-se donant-se un tir allí. El coronel no va conseguir el seu comés, a diferència de Silva.
• Carlos Cortés Vargas: general colombià que va portar a terme la Massacre de les Bananero, episodi sanguinós ocorregut en 1928, un any despuix del naiximent de García Márquez, en la zona bananero del departament del Magdalena.

Génesis de la novela

La redacció de la novela va demandar a l'autor díhuit mesos de treball en la seua casa de la Ciutat de Mèxic, des d'octubre de 1965, pero pot afirmar-se també que el seu génesis va concloure el 5 de juny de 1967, data de la publicació per Editorial Suramericana de Buenos Aires. Temps abans de començar la redacció de Cent anys de soletat, el croniste de la lliteratura llatinoamericana Luis Harss preparava un llibre sobre els 9 principals escritors llatinoamericans i poc despuix, havent a penes llegit alguns llibres del poc conegut en eixe llavors Gabriel García Márquez, va decidir fer el seu llibre sobre dèu escritors, incloent-ho. En eixe moment Francisco Porrúa de l'editorial Suramericana va contactar a García Márquez en l'intenció de publicar els seus llibres, pero l'escritor colombià ya els tenia compromesos i li va oferir el que havia començat a escriure. Varen tancar el contracte i poc a poc els capítuls varen ser enviats des de Mèxic a l'editorial en Argentina.

La novela va ser un èxit, el tiraje inicial va ser de 8000 eixemplars, els quals es varen vendre en els primers quinze dies. Va ser necessari fer un atre tiraje de 10 000 eixemplars que també es varen vendre molt ràpit, aixina pronte es varen realisar contractes per a la seua traducció a atres idiomes. S'han venut més de 30 millons d'eixemplars en els més de quaranta idiomes als que ha segut traduïda.

Crítiques

Des de la seua publicació en 1967, Cent anys de soletat ha segut objecte de múltiples crítiques i interpretacions des de diverses cultures a les quals ha aplegat esta obra.

En l'àmbit llatinoamericà, l'escritor i Premi Nobel de Lliteratura peruà Mario Vargas Llosa, qui va publicar en 1971 el llibre García Márquez: història d'un deicidio en a on analisa la seua obra, afirma que Cent anys de soletat és «una de les obres narratives més importants en la nostra llengua» i destaca l'ambició de l'autor per crear «un món vast, aprisionando tantes coses i tan diverses dins de l'espai novelesco»; l'escritor uruguayà Mario Benedetti va calificar en 1972 a Cent anys de soletat com «una empresa que en el seu mer plantege sembla alguna cosa impossible i que no obstant en la seua realisació és senzillament una obra mestra», afirmant que Macondo fins a abans d'esta obra era una image de Colòmbia, pero despuix d'ella es va transformar en Amèrica Llatina. Per la seua banda, l'escritor chilé i guanyador del premi Nobel de Lliteratura Pablo Neruda va cridar a esta obra «El Quixot del nostre temps».

Un dels seus principals crítics en l'edició anglesa és l'escritor i periodiste nortamericà Norman Mailer, qui va afirmar que en este llibre Gabriel García Márquez «va crear centenars de móns i personages en una obra absolutament sorprenent». Per la seua banda, en l'edició francesa, el noveliste tunecino Hubert Haddad, qui ha analisat l'obra de García Márquez, va calificar esta novela en el gènero de memòries de l'autor, ya que els seus relats rememoren l'entorn en a on va créixer.

Atres personages reconeguts han opinat sobre Cent anys de soletat. Tal és el cas del pintor espanyol Pablo Picasso, qui va afirmar que en esta novela va sentir un gran impacte que no sentia des de fa molts anys en una obra lliterària, i l'expresident d'Estats Units, Bill Clinton, qui va manifestar que est ha segut el seu llibre favorit.

Acusació de plagi

En 1969, l'escritor veneçolà Luis Cova García, en el seu anàlisis comparatiu “Coincidència o plagi”, publicat en la revista hondurenya Ariel, va afirmar haver comprovat que l'història de José Arcadio Buendía, el patriarca de la família, havia segut plagiada per Gabriel García Márquez de La busca de l'absolut, d'Honoré de Balzac. En 1971, el premi Nobel de lliteratura Miguel Ángel Astúries va prendre com a base l'anàlisis de Cova per a no otorgar-li a García Márquez el premi lliterari Gran Àguila d'Or de la ciutat francesa de Nancy, del que era jurat. Astúries va fer l'afirmació al periodiste Ramón Chao, qui la va publicar en el semanari Triumfe de Madrit, causant revol internacional i opinions majorment en contra de l'acusació de plagi. En 2002, l'escritor Fernando Vallejo també va adherir a la tesis de plagi.

Cent anys de soletat en atres idiomes

En alemà

En alemà, va ser traduïda en 1970 en el títul Hundert Jahre Einsamkeit per Curt Meyer-Clason, qui conta en un extens historial d'obres traduïdes des d'espanyol i portugués, entre els autors del qual es destaquen Jorge Luis Borges, Pablo Neruda, César Vallejo i Rubén Darío.

En català

En català, Cent anys de solitud va ser traduïda en 1970 per Avel·lí Artís-Gener, per a l'editorial Edhasa, Barcelona per mig de gestions de l'autor.

En chec

La versió checa, Sto roků samoty va aparéixer en 1971, traduïda per Vladimír Medek. Hi ha sis reedicions posteriors.

En chinenc

Despuix de vàries versions que infringien els drets d'autor, finalment en 2011 va eixir la primera traducció autorisada al chinenc, obra del catedràtic de l'Universitat de Pequín Fan Ye (范晔). La llabor de traducció de la novela, el títul de la qual és "百年孤独", li va prendre prop d'un any. L'editorial Thinkingdom Mija Group Ltd. va pagar els drets d'edició per a un tiraje inicial de 300 mil eixemplars i va prometre utilisar tots els recursos jurídics per a retirar les versions pirates. Tan sol en els seus primers sis mesos va vendre més d'un milló d'eixemplars.

En danés

En danés, la novela va ser traduïda en el títul "Hundrede års ensomhed" per Merete Knudsen.

En eslovaco

La primera traducció al eslovaco, en el títul Sto rokov samoty, és de 1969 i la segona de 1973. En 1999 va ser traduïda per Ivan Puškáč. Les següents edicions són de 2004 i de 2008. La banda musical eslovaca Desmod té una cançó titulada Sto rokov samoty.

En eslové

La primera traducció de Cent anys de soletat en Yugoslàvia va aparéixer en eslové en 1970, baix el títul Sto let samote.

En esperanto

La traducció de Cent anys de soletat a l'idioma esperanto va ser obra del periodiste i filòlec espanyol Fernando de Diego, realisada en 1992 baix el títul Cent jaroj dona soleco. Dit escritor és reconegut per la seua llabor de traducció a dit idioma de diverses obres de la lliteratura universal, entre les quals és possible mencionar Don Quixot de la Taca, Vint poemes d'amor i una cançó desesperada i La família de Pascual Duarte, entre unes atres.

En francés

En l'idioma francés, la traducció va ser obra dels filòlecs Claude i Carmen Durand en 1968, publicada per l'editorial Editions du Seuil de París, i ha tingut diverses edicions; el seu títul en francés és Cent ans de solitude. Els esposos Durand han traduït també obres d'atres autors llatinoamericans, com Isabel Dellà. Va ser la primera edició de l'obra en una atra llengua, i ademés va contar en la revisió de l'autor.

En hongarés

La versió en hongarés, titulada Száz év magány, és una traducció per Vora Székács que ha segut objecte de grans elogis. Es va editar en pròlec (que constituïx un breu anàlisis de l'obra i el seu lloc en la lliteratura llatinoamericana) de Katalin Kulin. Va ser publicada en 1971, en gran èxit, per l'editorial Magvető ("Sembrador") en la seua série Világkönyvtár ("Biblioteca Mundial").

En anglés

La traducció de Cent anys de soletat al anglés va ser realisada pel reconegut catedràtic Gregory Rabassa en 1970. García Márquez es posa en contacte en Rabassa per recomanació de Juliol Cortázar despuix del seu treball de traducció de Rayuela. El seu treball en la novela de García Márquez li va donar fama en rebre elogis del propi autor, fins al punt d'afirmar en diverses oportunitats que preferia esta versió al seu original.

En este idioma, la novela baix el títul One Hundred Years of Solitude, ha conseguit posicionar-se en la llista dels llibres més venuts, atraent l'interés dels llectors i editors anglosaxons i inclús observant influències d'esta obra en escritors contemporàneus.

En italià

Una de les primeres traduccions publicades va ser l'italiana, realisada per Enrico Cicogna en 1968 i publicada en maig per la Casa Editorial Feltrinelli, en el títul Cent'anni vaig donar solitudine. Cicogna s'ha convertit en traductor oficial de les obres de García Márquez a l'italià, interpretant i expressant en forma adequada les seues narracions.

En japonés

En Japó, la novela va ser publicada per primera volta per l'editorial Shinchōsha (新潮社), en 1972, baix el títul de Hyaku-nen no Kodoku (百年の孤独), traduïda per Tadashi Tsuzumi (鼓 直). La mateixa editorial va reeditar l'obra en 1987, 1999 i 2006. Tsuzumi també va traduir L'autumne del patriarca (族長の秋, Zokuchō no Aki), publicada en 1983, ademés d'atres obres d'autors llatinoamericans com Allunte Carpentier, Miguel Ángel Astúries o Jorge Luis Borges.

En polac

En Polònia la novela va ser traduïda en 1974 per la filòloga Grażyna Grudzińska i la traductora Kalina Wojciechowska, baix el títul Sto lat samotności. La primera edició va ser publicada per l'editorial Państwowy Instytut Wydawniczy, pero edicions més recents (l'última, vigèsima edició, de maig de 2007) han segut publicades per l'editorial Muza SA. Grażyna Grudzińska és catedràtica, professora de l'Universitat de Varsòvia; Kalina Wojciechowska ha traduït també atres importants obres de lliteratura espanyola i anglesa com, per eixemple, els llibres de Miguel de Unamuno i William Faulkner.

En rus

En Rússia la novela va ser traduïda en 1970 per Nina Butyrina i Valery Stolbov, baix el títul Sto Let Odinochestva (Сто Лет Одиночества). En 2014 una atra traducció, per Margarita Bylinkina, va ser publicada.

En serbi i croata

La traducció al serbocroata va ser publicada en Belgrat en 1973. La versió llingüística era el serbi, puix la traductora era sèrbia. No obstant, la primera versió era en alfabet llatí; la segona versió, en alfabet cirílico, va ser publicada per la mateixa editorial en 1978.

En 2006, va ser publicada, en Zagreb, una nova traducció en croata.

En ucranià

En Ucrània la novela va ser traduïda per Petro Socolovsquii, baix el títul Сто років самотності, i publicada en 2004.

En wayuunaiki

El compositor de música vallenata Félix Carrillo Hinojosa va traduir l'obra al idioma wayuunaiki, per ad açò es va reunir un grup de natius integrants de la comunitat wayú tant colombians com a veneçolans. L'obra, el títul de la qual és Poloojikiijuyajünainamuiwawaa, va ser publicada per l'editorial Iguaraya i conta en un pròlec escrit pel propi Gabriel García Márquez.

Transcendència

L'originalitat d'esta obra es fa evident en la transcendència que ha tingut per a la lliteratura universal. La novela és considerada referent del cridat boom llatinoamericà i del realisme màgic, i diversos escritors que han segut fidels a este mateix estil com Isabel Dellà. Despuix de Cent anys de soletat se suscita una escola macondiana que va tindre repercussió en països tan lluntans com en l'Índia, en l'escritor Salman Rushdie.

Esta obra lliterària ha inspirat a atres expressions artístiques com la música; les cançons Roderigo, de la banda Seven Mary Three; The Sad Waltzes of Pietro Crespi, d'Owen; Banana Co., de Radiohead; Banana Co, de Belaya Gvardiya; Macondo, del cantant mexicà Óscar Chávez; Macondo Express, Il ballo vaig donar Aureliano, Remeis, la bella i Cent'anni vaig donar solitudine, del grup italià Modena City Ramblers, es basen en la novela.

L'obra es va representar en la peça teatral One Hundred Years of Solitude (百年の孤独) del grup japonés Tenjō Sajiki en 1981 i posteriorment es va adaptar en la película Farewell to the Ark (さらば箱舟), dirigida pel japonés Terayama Shūji en 1984. En 2005 la televisió hongaresa va realisar un documental basat en el llibre Cent anys de soletat (Száz év magány, en hongarés), baix la direcció de Peter Gothar, el qual va ser filmat en Cartagena d'Índies, dins de la série de televisió denominada "A Nagy Könyv" (Grans llibres).

Per iniciativa de Pedro Sánchez, alcalde de la població natal de Gabriel García Márquez, Aracataca, en 2006 es va realisar una consulta popular per a canviar el nom de la població (el qual l'identifica des de 1915) per Macondo, com en l'obra. Despuix d'una marcada abstenció l'iniciativa va ser negada ya que requeria de 7500 vots a favor, i solament es varen registrar 3596 electors.

Durant l'IV Congrés Internacional de la Llengua Espanyola el 26 de març de 2007 en Cartagena d'Índies es va portar a terme un gran homenage a Gabriel García Márquez i la seua obra en complir-se els quaranta anys de publicació de Cent anys de soletat. Varen assistir a dit event el rei d'Espanya Juan Carlos I, la seua esposa, la reina Sofia de Grècia, l'expresident de Colòmbia Álvaro Uribe Vélez, el president de Panamà Martín Torrijos, l'expresident d'Estats Units Bill Clinton i varis escritors, entre molts uns atres invitats ilustres, els qui varen elogiar l'obra de García Márquez. Ademés, la Real Acadèmia Espanyola, junt en l'Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola, per considerar-la "part dels grans clàssics hispànics de tots els temps" i tenint en conte l'acolliment que havia tingut dos anys abans l'edició de Don Quixot de la Taca que les acadèmies varen promoure en motiu del seu IV centenari, varen llançar eixe mateix any una edició popular commemorativa en text revisat pel propi Gabriel García Márquez i texts introductoris a l'obra de García Márquez de la mà d'Álvaro Mutis, Carlos Fonts, Mario Vargas Llosa, Víctor García de la Closca i Claudio Guillén. El 6 de març de 2013 es va llançar la primera edició del llibre electrònic per a comprar i descarregar, que va ser publicada per l'editorial Llegir-i en format Kindle i ePub. La Fira Internacional del Llibre de Bogotà, que en cada edició té un país invitat d'honor en el seu 28.ª versió realisada entre el 21 d'abril i el 4 de maig de 2015 va tindre com invitat especial a Macondo, com a homenage a l'obra de Gabriel García Márquez.

En març de 2019, Netflix va anunciar la compra dels drets del llibre per a la seua adaptació en una série en la plataforma, encara que tant l'autor com els seus fills s'havien negat prèviament a que esta obra es transformara per a les pantalles. En juny de 2022, després de l'anunci de Netflix, el primer cridat a l'acció per a presentar el càsting es va fer per la productora Dynamo a través d'un lloc web. Finalment, la série es va estrenar a finals de 2024.

Cultura popular

L'obra ha passat a ser part de la cultura popular llatinoamericana, fent-se referències a sovint a Macondo, el poble fictici en el que es desenrolla la novela. En 1969, a penes publicada la novela, el compositor peruà Daniel Camine Dèu Canseco guanya el Festival de la Cançó de Ancón (Perú) en la cumbia «Els cent anys de Macondo», que és una #síntesis de distints successos de l'obra i els seus personages; igualment per eixa época la colombiana Graciela Arango de Tobón va compondre «Em vaig pa' Macondo», i abdós cançons varen ser popularisades pel cantant Rodolfo Aicardi en el grup "Els hispans" de Colòmbia i per atres varis músics que varen produir versions en tot lo món i en atres idiomes.

En vàries localitatés espanyoles, tals com Granada, Trencada, Salamanca o Àvila s'han obert bars temàtics cridats "Macondo".

En la localitat espanyola de Càceres existix un carrer anomenat "Carrer de Cent anys de soletat", aixina com varis carrers en noms de diversos protagonistes: "Calle Coronel Aureliano Buendía", "Carrer José Arcadio Buendía", "Carrer Pilar Vedella", etcétera.

En el videojoc World of Warcraft existix una missió otorgada per un personage no-mort cridada "100 anys de soletat", fent referència al títul de la novela.

La película animada Encant, de Walt Disney Studios, està inspirada en el realisme màgic de Gabriel García Márquez, contenint alguns guinys a Cent anys de soletat com les palometes grogues que apareixen a lo llarc de la película.

Premis i reconeiximents

Cent anys de soletat va rebre el Premi Rómulo Gallecs en Veneçola en 1972 i el Premi al millor llibre estranger (Prix du Meilleur Livre Étranger) en França en 1969. Adicionalment, Gabriel García Márquez va rebre el Premie Nobel de Lliteratura en 1982 per la seua obra completa, ademés de posseir el récort del llibre més venut editat originalment en castellà.

L'obra va ser inclosa en la [[Anex:Llista El Món de les 100 millors noveles|llistade les 100 millors noveles en espanyol de el XX]] del periòdic espanyol El Món elaborada en 2001, en la llista d'[[Anex:Els 100 llibres del sigle de Le Monde|els 100 llibres de el XX]] del diari francés Le Monde de 1999 i en la llista dels 100 millors llibres de tots els temps del Club de llibres de Noruega elaborada en maig de 2002.

Les primeres proves de galeras de la novela Cent anys de soletat en correccions manuscrites de Gabriel García Márquez per a la primera edició del llibre varen ser declarades com be d'interés cultural de caràcter nacional en la categoria de Patrimoni Immaterial de Colòmbia a través de la resolució 1109 del 19 de juliol de 2001.

Vore també

Cent anys de soletat en Viquidites.

• Cent anys de soletat, série de televisió de 2024
• Bibliografia de Gabriel García Márquez
• Monuments Nacionals de Colòmbia
• Els 100 llibres del sigle de Le Monde

Bibliografia

• (1971) El món mític de Gabriel García Márquez, Barcelona: Edicions Península.
• (2005) Bananas and Business: The United Fruit Company in Colòmbia: 1899-2000 (en anglés), Nova York: New York University Press.
• García Márquez, Eligio (2001). Despuix de les claus de Melquíades: història de cent anys de soletat, Bogotà: Editorial Norma.
• García Márquez, Gabriel (2002). Viure per a contar-la, Bogotà: Editorial Norma.
• García Márquez, Gabriel (1987). Cent anys de soletat, 4ª edició, Madrit: Edicions Càtedra.
• García Márquez, Gabriel (1967). Cent anys de soletat, Buenos Aires: Editorial Suramericana.
• García Márquez, Gabriel; Apuleyo Mendoza, {{{nom2}}} (2005). L'olor de la guayaba: conversacions en Plinio Apuleyo Mendoza, Bogotà: Editorial Norma.

• García Márquez, Gabriel (1968). La novela en Amèrica Llatina: diàlec, Bogotà: Universitat Nacional de Colòmbia.
• Revista Medicina.33(2)

115-129.

• Gullón, Ricardo (1973). García Márquez o l'oblidat art de contar, Madrit: Taurus.
• Henríquez Torres, Guillermo (2003). El misteri dels Buendía: el verdader trasfondo històric de Cent anys de soletat, Bogotà: Editorial Nova Amèrica.
• Maturo, Graciela (1977). Claus simbòliques de Gabriel García Márquez, Buenos Aires: Editorial Fernando García Cambeiro.
• Mendoza, Jesús Luis (1991). Anàlisis de Cent anys de soletat, Bogotà: Editorial Voluntat.
• Peralta Gómez, Andrés (1996). Anàlisis lliterari de Cent anys de soletat, Bogotà: Editorial Esquilo.
• (1987) Manual de la lliteratura llatinoamericana, Bogotà: Educar Editors.
• (1985) La narrativa de Gabriel García Márquez: edificació d'un art nacional i popular, Bogotà: Colcultura.
• Sorela, Pedro (1989). L'atre García Márquez: els anys difícils, Bogotà: Editorial Ovella Negra.
• Vargas Llosa, Mario (1971). García Márquez: història d'un deicidio, Barcelona: Barral Editors.
• (2005) García Márquez: el vici incurable de contar, Bogotà: Panamericana Editors.

Enllaços externs

• García Márquez, Gabriel. «L'escritor colombià Gabriel García Márquez llig el primer capítul de Cent anys de soletat». Archive de la Paraula - Colecció Cultura. Consultat el 15 d'abril de 2014.
• (2006).Art i Investigació.10(5)

107-110.ISSN 1850-2334.Consultat el 15 d'abril de 2014.

• (2005).Questión.01(07)Consultat el 15 d'abril de 2014.
• (2006).Question.1(9)Consultat el 15 d'abril de 2014.
• «100 Years of Solitude Part 1: Crash Course Literature 306» (2016), en YouTube.