Colónia administrativa

Erro al crear miniatura:

Colónia administrativa

Erro al crear miniatura:

Diferents colónies en 1945

En política, una colónia pot ser, o un assentament o forma de poblament (dau fins al sigle XIX), o be un territori subjecte a la administració i govern d'un país remot, cridada metròpolis (sigle XIX). En una situació colonial, els natius del territori colonisat carixen d'autonomia —encara que poden estar políticament representats en cossos governamentals— i estan subjectes a la sobirania del govern metropolità.

Gran part d'Àfrica, Amèrica i distintes parts d'Àsia varen ser colónies de les potències europeas durant sigles, fins que les guerres d'independència del XIX i el procés de descolonización favorit per les Nacions Unides immediatament despuix de la Segona Guerra Mundial varen permetre als territoris guanyar la seua independència. Encara que la denominació de possessions d'ultramar conté a un bon número d'entitats subjectes a un estatus jurídic similar. El terme colónia té el seu orige en la colónia antiga romana, un tipo d'assentament romà. Derivat de còlon-us (agricultor, cultivador, plantador o colon), comporta el sentit de 'granja' i 'finca'. Ademés, el terme s'utilisava per a referir-se a l'antiga apoikia grega (), que eren assentaments en ultramar d'antigues ciutats-estat gregues. La ciutat que fundava un assentament d'este tipo es coneixia com metròpolis ("ciutat-mare"). Des de principis de l'era moderna, historiadors, administradors i politòlecs han utilisat el terme "colónia" per a referir-se principalment als diferents territoris d'ultramar dels estats europeus en particular entre els sigles XV i XX CE, en colonialisme i descolonización com a fenomens corresponents. Encara que les colónies a sovint es varen desenrollar a partir de llocs comercials o reclamacions territorials, tals àrees no necessiten ser un producte de la colonisació, ni convertir-se en territoris organisats colonialmente. Ademés, els territoris no necessiten haver segut conquistats militarment i ocupats per a caure baix el domini colonial i ser considerats colónies de facto, sino que l'explotació neocolonial de la dependència o l'us imperialista del poder per a intervindre per a forçar la política pot fer que un territori siga considerat una colónia, lo que amplia el concepte, incloent govern indirecte o estat títaro, en contrast en tipos més independents d'estats clients com estat vassall. Posteriorment, alguns historiadors han utilisat el terme colónia informal per a referir-se a un país baix el control de facto d'un atre Estat. Encara que l'ampliació del concepte sol ser polèmica. Els països europeus que varen tindre més colónies a lo llarc de l'història varen ser: Regne Unit (130), França (90), Portugal (52), Espanya (44), Països Baixos (29), Alemània (20), Rússia (17), Dinamarca (9), Suècia (8), Itàlia (7), Noruega (6) i Bèlgica (3).

En l'actualitat, colónia és generalment distinguida d'una possessió d'ultramar:

• En una colónia, la població local, a lo manco la part d'ella que no prové de la metròpoli, no goja de plens drets de ciutadania. Els processos polítics són generalment restringits, especialment s'exclou les qüestions relatives a l'independència. En este cas, hi ha colon del país dominant i a sovint les propietats en mans dels pobles indígenes delloc són escasses. Els sistemes llegal, religiós, etc. són imposts i en alguns casos la població local ha segut esclavizada o encara somesa a genocidi.
• En el cas d'una possessió d'ultramar, els ciutadans són formalment iguals sobre els de la metròpoli, els està permés formar moviments pro independència, pero per a obtindre-la deuen conseguir una majoria, per eixemple en un referèndum. No obstant, en alguns casos els colon de la metròpoli poden superar en número als indígenes de la possessió d'ultramar i per lo tant és possible que el territori no conseguixca independisar-se en contra dels desijos dels seus habitants indígenes.

Concepte de colónia en l'antiguetat

Les colónies en el sentit de ciutat plantadora o ciutat filla ya existien en la Antiguetat. Aparte dels fenicios, varen destacar sobretot els grecs. Les ciutats gregues del Egeo, en particular, varen fundar vàries colónies (més correctament: Apoikies) en Àsia Menor, en la regió occidental del Mediterràneu (per eixemple Siracusa en Sicília, Cirene en el nort d'Àfrica, Nàpols en Itàlia, Marsella en el sur de la Galia) i en la zona del Mar Negra. Estes es varen independisar políticament de les ciutats mare, pero varen permanéixer parcialment conectades a les ciutats mare de la Grècia a través de les relacions comercials i els contactes religiosos; per una atra part, es varen produir guerres entre una apoikie ("assentament") i el seu metròpolis. La situació era diferent en els clerucos, que Atenes (que per lo demés no va participar en la verdadera colonisació grega) en el V

Els habitants d'una colónia de l'Imperi Romà es caracterisaven sobretot pel fet de que devien renunciar a la ciutadania romana o a la reivindicació de la mateixa; les coloniae es varen fundar sobretot en el periodo inicial de l'expansió romana per a poder controlar de forma permanent les terres recent conquistades. No obstant, inclús en el context romà cal tindre en conte que, a diferència del concepte modern de colónia, no es tractava d'un territori sino d'una ciutat. No obstant, el concepte modern de colónia només pot aplicar-se en precaució a les condicions antigues. L'historiador antic Moses I. Finley va ser crític des del principi en l'aplicació del concepte actual de colónia als estats antics (Finley 1976, p. 167 i ss.) i va afirmar en relació en l'assentament grec de Sicília:

La paraula "colonisació" utilisada habitualment pels historiadors per a descriure este procés és en realitat enganyosa, ya que sugerix l'establiment de comunitats depenents en ultramar. L'emigració cap a l'oest des de Grècia va ser sense dubte un moviment organisat, equipat, armat i planificat per vàries "ciutats mare", pero des del principi l'efecte, de fet -per lo que podem dir- l'intenció d'este moviment no era colonisar el país; més be, els hòmens de les ciutats mare devien ser encorajats, de fet a voltes obligats, a traslladar-se a noves comunitats distintes i independents.

Per a evitar problemes en el concepte colonial modern, és comú parlar, per eixemple, no d'una "colónia de Corinto", sino d'una "fundació de Corinto", una "apoikia corintia" o una "fundació per colon corintios" en descriure estes antigues colónies d'orige grec. Els romans, com s'ha mencionat, també coneixien este principi: en ells eren els soldats que havien deixat el servici militar els que rebien terres per a cultivar en els territoris conquistats i fundaven colónies com a colon (en llatí colonus). El nom de la ciutat de Colónia, per eixemple, deriva directament dellatí colónia.

Formes d'expansió

Per a poder classificar correctament el terme, és necessari notar les distintes formes d'expansió que són adjacents al concepte de colónia i de les que cal distinguir-ho:

• Emigració total (Èxodo). Els pobles abandonen la seua pàtria i ocupen una atra zona sense que un centre de control permaneixca en l'antiga pàtria. Açò va ocórrer en el Periodo de les grans migracions i durant la Gran Marcha del XIX, quan els bóeres de la Veta es varen traslladar al Orange Free State i al Transvaal. Els bóeres varen permanéixer en la Veta, pero no varen tindre cap influència de control sobre els emigrants.
• Emigració individual, la clàssica emigració. Sol ocórrer per raons econòmiques o ideològiques. A diferència de l'emigració total, les societats que queden arrere permaneixen intactes. Els emigrants no creen noves colónies en una relació de dependència, sino que s'integren en les societats receptores. Allí solen formar enclavaments en la nova societat, com els Chinatowns de les ciutats americanes, les banlieues de les grans ciutats franceses o alguns barris de grans ciutats alemanes com Berlín o Colónia. La voluntarietat no és una característica necessària. Pot tractar-se d'emigració forçades, com l'emigració dels hugonotes o el reasentamiento d'africans en el curs de la tracta d'esclaus.
• La colonisació fronteriça. Açò s'entén com l'obertura de la terra per a l'us humà, el desplaçament de la frontera cultural cap a lo salvage. Per lo general, açò no està associat a la formació d'unitats polítiques independents. Un eixemple és l'expansió de les zones agrícoles a costa dels pobles pastors d'Àsia interior per part dels chinencs Han en el XIX i principis del XX. Aixina mateix, l'obertura del continent americà des de la costa este i l'obertura de les rusias asiàtiques des de finals del XIX entren dins d'esta categoria.
• La "colonisació per mig de colónia d'ultramar". Per ultramar s'entén únicament la separació de la pàtria per una distància major a través d'un mar. Eixemples típics d'açò són les "ciutats de plantació" de l'antiguetat més allà d'una mar, sense gran esforç militar, de fenicios i grecs. Ací, els problemes de transport a través de llarcs trams de mar varen donar lloc a comunitats independents. Els inicis de la colonisació anglesa d'Amèrica del Nort també entren en esta categoria (Plantacions). Es varen esforçar per conseguir la autosuficiencia. La terra es considerava sense amo. La població indígena no va ser somesa i convertida en súbdits, com en les possessions espanyoles en Amèrica, sino que li la va fer retrocedir per la força. Els hàbitats varen permanéixer separats.
  • Es distinguixen tres tipos:
  • Tipo I.: El Nou Inglés Tipo. Una població immigrant agrària colonisa una terra en les seues pròpies forces i fa retrocedir a la població autòctona. Aixina és com varen sorgir assentaments europeus homogéneus en Amèrica del Nort.
  • El tipo II està representat principalment en Àfrica. Una minoria de colon somet a una societat agrícola ya intacta, s'apodera de la propietat de les seues terres i seguix amprant als anteriors amos com sirvientes. D'esta manera, seguixen depenent de la població local. No es busca l'autarquia, que en principi deu conduir a l'inestabilitat. Alguns eixemples són Argèlia, Suràfrica, Kènia ( Mosley p. 5 i ss., 237).
  • Tipo III: Es tracta de l'economia de plantació dirigida per uns pocs immigrants a través d'esclaus, tal i com es practicava en el Carib, a on en 1770 els negres constituïen el 90% de la població total (els Estats del Sur americans el 40%, els Estats del Nort el 20%) (Fogel p. 30 ).

• Les guerres de conquista per a la construcció d'imperis són el Romà forma d'expansió. Una nació somet a una atra. El centre del poder seguix sent la capital de la pàtria. No obstant, açò no conduïx necessàriament a un imperi unificat permanent. L'expansió àrap-musulmana en el VIII va donar lloc ràpidament a centres de poder independents. Lo mateixa ocorre en l'imperi de Genghis Khan. El Imperi Britànic es va desenrollar en tres entitats políticament distintes, els Dominis blancs, les colónies (Dependències) i la Índia Imperial. En general, l'organisació social i domèstica existent es va mantindre i es va adaptar a les necessitats. L'objectiu principal era l'explotació econòmica per mig del cobro de tributs. Per això, es va introduir una nova llegislació fiscalo abans possible. Rara volta la conquista va seguir a l'activitat d'assentament (per eixemple, en parts de l'Imperi Romà, en Irlanda o en Argèlia). L'Índia, en canvi, és l'eixemple clàssic de domini colonial modern sense colonisació.

• La ret de bases és una forma especial d'expansió marítima en la que es formen centres comercials protegits militarment. Per regla general, d'ells no emana cap colonisació de l'interior ni cap pren de terres militar a gran escala (l'expansió del poder anglés des de Bombay, Madrás i Calcuta és una excepció). L'objectiu és assegurar l'hegemonia comercial. Eixemples d'això són les bases comercials de la República de Gènova en l'Edat Mija, els llocs comercials de Portugal en Goa, Macau, Malaca i Moçambic i els llocs holandesos en Batavia, Ceilan, Nagasaki. En el XVIII, l'importància de les bases comercials va passar a tindre funcions geopolítiques i militars. Les bases angleses d'ultramar es varen convertir en bases navals (despuix de 1839 Aden, despuix de 1801 Aleixandria en Suez, des de 1766 Bermudes, des de 1730 Gibraltar, despuix de 1814 Ciutat de la Veta, des de 1814 Malta). Ademés, estaven les "colónies portuàries" (Grünfeld) Singapur i Hong Kong. Són els que més han sobrevixcut.

Territoris no autònoms

Erro al crear miniatura:

Territoris no autònoms de les Nacions Unides

En 2017 el Comité de Descolonización de les Nacions Unides considera que hi ha dèsset territoris no autònoms (nom modern per a referir-se a les colónies) a ser descolonizados: Anguilla, Bermudes, Gibraltar, Guam, Illes Caiman, Illes Malvines, Islas Turcas y Caicos, Illes Vérgens Britàniques, Illes Vérgens dels Estats Units, Monserrat, Nueva Caledonia, Polinèsia Francesa, illes Pitcairn, Sàhara Occidental, Samoa Americana, Santa Helena i Tokelau. Les potències que encara controlen territoris no autònoms són:

• Regne Unit (10): Anguilla, Bermudes, Gibraltar, Illes Caiman, Illes Malvines, Islas Turcas y Caicos, Illes Vérgens Britàniques, Monserrat, Illes Pitcairn, Santa Elena

• Estats Units (3): Guam, Illes Vérgens dels Estats Units i Samoa Americana.
• França (2): Nueva Caledonia, Polinèsia Francesa i Terres Australs i Antàrtiques Franceses
• Territoris transferits:
  • Espanya a Marroc i Mauritània (1): en 1976 Espanya va transferir l'administració del Sahara Occidental a Marroc i Mauritània, pero les Nacions Unides no han reconegut eixe acte.
  • Regne Unit a Nova Zelanda (1): En 1948 el Regne Unit va transferir la sobirania de Tokelau a Nova Zelanda, acte no reconegut per les Nacions Unides.

Vore també

• Imperi britànic
• Imperi colonial italià
• Imperi colonial danés
• Imperi colonial suec
• Imperi neerlandés
• Imperi colonial belga
• Imperi colonial francés
• Imperi colonial japonés
• Imperi colonial alemà
• Imperi portugués
• Imperi rus
• Imperialisme nortamericà
• Imperi colonial noruec
• Imperi d'ultramar
• Imperialisme
• Imperialisme occidental en Àsia
• Territori depenent
• Llista de les Nacions Unides de territoris no autònoms

Bibliografia

• Comellas, José Luis (2001): Els grans imperis colonials, Rialp, Madrit, ISBN 84-321-3334-5
• Aldrich, Robert. Greater France: A History of French Overseas Expansion (1996)
• Ansprenger, Franz ed. The Dissolution of the Colonial Empires (1989)
• Benjamin, Thomas, ed. Encyclopedia of Western Colonialism Since 1450 (2006).
• Ermatinger, James. ed. The Roman Empire: A Historical Encyclopedia (2 vol 2018)
• Higham, C. S. S. History Of The British Empire (1921) online free
• James, Lawrence. The Illustrated Rise and Fall of the British Empire (2000)
• Kia, Mehrdad, ed. The Ottoman Empire: A Historical Encyclopedia (2017)
• Page, Melvin I. ed. Colonialism: An International Social, Cultural, and Political Encyclopedia (3 vol. 2003)
• Priestley, Herbert Ingram. (France overseas;: A study of modern imperialism 1938) 463pp; encyclopedic coverage as of clapix 1930s
• Tarver, H. Micheal and Emily Slape. The Spanish Empire: A Historical Encyclopedia (2 vol. 2016)
• Wesseling, H. L. The European Colonial Empires: 1815–1919 (2015).
• Moses Finley und andere: Geschichte Siziliens und der Sizilianer. München 1989.
• Rober William Fogel: Without Consent or Contract.: The Rise and Fall of American Slavery. New York 1989.
• Lorenz Gonschor: Kolonialismus und antikolonialer Widerstand im Pazifik der Gegenwart. Blickpunkt – Kurzinformationen aus dem Pazifik, 12/2003.
• Ernst Grünfeld: Hafenkolonien und kolonieähnliche Verhältnisse in China, Japan und Korea. Jena 1913.
• Ernst Gerhard Jacob, Willy Schulz-Weidner: Kolonien. In: Staatslexikon. (Vierter Band). Verlag Herder, Freiburg 1959, S. 1130–1137.
• Heiko Herold: Deutsche Kolonial- und Wirtschaftspolitik in China 1840 bis 1914. Unter besonderer Berücksichtigung der Marinekolonie Kiautschou. 2. Auflage, Köln 2006, ISBN 3-939424-00-5.
• Paul Mosley: The Settler Economies. Studies in the Economic History of Kenya and Southern Rhodèsia, 1900–1963. Cambridge 1983.
• Wolfgang Reinhard: Kleine Geschichte dones Kolonialismus (= Kröners Taschenausgabe. Band 475). Kröner, Stuttgart 1996, ISBN 3-520-47501-4.
• Peter Walther (Hrsg.): Deutsche Kolonien in frühen Farbfotografien. CD-ROM der Reihe kleine digitale bibliothek. Berlin 2007.
• Toubab Pippa: Von der Bosheit im Herzen der Menschen – aus donen Grauzonen der schwarz-weißen Geschichte Namibias. Der Grüne Zweig 246, ISBN 3-922708-31-5.