Diádocos

Archiu:Diádoco Retrato. Bronce. 300-280 aC Museo del Prado.JPG

Cap de Demetrio Poliorcetes. Bronze. 300-280 a. C. Museu del Prat, Madrit.

Es diu diádocos (del grec antic διάδοχοι, ‘successors’, de διά diá, ‘per’ i δέχομαι dékhomai, ‘rebre’) als antics generals d'Alejandro Magne i els fills dels generals (cridats epígons, ἐπίγονοι) que a la seua inesperada mort en l'any 323 a. C., es varen repartir el seu imperi, disputant-se el poder i el hegemonia sobre els seus colegues en diversos pactes i sis guerres que varen durar vint anys. A continuació es va establir un sistema polític que va durar fins a l'inici del Imperi romà en el Mediterràneu oriental a principis de el II i que va proporcionar el marc del desenroll cultural helenístico.

En els temps moderns, des de 1832 fins a 1974, el terme «diádocos» també ha designat el hereu al tro de Grècia, que també ostentava el títul de duc de Esparta.

Els térmens «diádoco» i «epígon» varen ser falcats per el historiador Johann Gustav Droysen, qui va cridar als generals que es varen disputar el poder just despuix de la mort d'Alejandro «diádocos», sent els «epígons» les següents generacions de reis helenísticos.

El terme s'ha transcrito com diadojoi i traduït com diádojos.

Antecedents històrics

Cronologia

• 323 a. C.: mor Alejandro en Babilonia;
• 323-322 a. C.: Guerra lamiaca;
• 322 a. C.: Pérdicas invadix Capadocia, Eumenes s'alia en ell;
• 321 a. C.: Pacte de Triparadiso i reorganisació dels demés diádocos;
• 317 a. C.: Poliperconte proclama la «llibertat dels grecs», assessinat de Filipo III Arrideo;
• 310 a. C.: Alejandro IV és assessinat, per orde de Casandro, la qual cosa constituïx el final de l'antiga casa real de Macedònia;
• 306 a. C.: Antígono i el seu fill Demetrio assumixen el títul de rei;
• 301 a. C.: Antígono mor en la batalla de Ipsos;
• 281 a. C.: Lisímaco mor en la batalla de Corupedio;
• 276 a. C.: fi dels diádocos.

Decadència de l'imperi d'Alejandro

Alejandro Magne va morir el 10 de juny de l'any 323 a. C. en Babilonia, despuix d'entregar l'anell de sagell al seu amic, el general Pérdicas, a qui, segons pareix, hauria senyalat que entregava el seu imperi al més fort entre els seus generals. Tots els comandants en experiència varen tindre llavors que fer-se la pregunta de quí devia succeir a Alejandro.

Pérdicas i atres oficials volien esperar a vore si Roxana, l'embarassada esposa d'Alejandro, duya un fill al món. Pérdicas volia assegurar a est el llegat del seu pare, que en realitat adquiriria ell mateixa. Va trobar respal a este proyecte en l'eixèrcit de cavalleria, a on la noblea tenia el major pes. Va haver resistència entre l'infanteria de la falange. L'assamblea de l'eixèrcit macedonio va demanar coronar al germanastre disminuït psíquic d'Alejandro, Filipo Arrideo. Poc despuix Roxana va donar a llum un fill, Alejandro Aego, que també va ser proclamat rei baix la pressió de Pérdicas i els principals comandants i en el consentiment de Filipo III.

Archiu:Imperio de Alejandro Magno con ruta.svg

L'imperi que Alejandro va llegar als seus successors, en el curs que este havia fet.

En nom d'Alejandro Aego va escomençar Pérdicas a repartir de nou les satrapías, encara que com a cap militar d'Alejandro estava ansiós d'alluntar-se de la capital de Babilonia. Antípatro, que havia guanyat influència sobre Pérdicas, va mantindre el lloc de general (strategos) d'Europa i per tant controlava Macedònia i Grècia. Crátero, nominalment superior de Antípatro, va ser ignorat al principi, pero després li'l va nomenar «representant» dels dos reis. Ptolomeo va rebre Egipte, Tracia va ser para Lisímaco i Eumenes es va quedar en Capadocia i Licia. Antígono va rebre igualment Panfilia i Pisidia. Seleuco va passar a ser comandant de la cavalleria d'èlit, els hetairoi.

L'imperi d'Alejandro estava encara llunt de trencar-se, permaneixent formalment com una unitat. La majoria dels caps militars deurien haver tingut clar que la seua compensació no duraria molt temps, pero varen tindre que detindre els primers disturbis, que varen esclatar despuix de la mort d'Alejandro en la seua antiga esfera d'influència: varen reprimir una rebelió de soldats grecs en Bactria, aixina com la rebelió d'Atenes en Grècia. La derrota d'Atenes també va deixar clar que l'era de les polis per fi havia terminat. El futur pertanyia als regnes dels diádocos i a la confederació d'estats grecs.

Poc despuix del repartiment de satrapías, els abans laboriosament reprimits conflictes es varen fer quotidians. Pérdicas es va enfrontar a una coalició de Antípatro, Crátero, Antígono i Ptolomeo, que no volien resignar-se a la seua supremacia. En particular Ptolomeo provablement ya va especular sobre una escissió del seu territori del regne en el 321 a. C. quan Pérdicas va atacar Egipte en el respal de Eumenes, a on va ser derrotat en el pas del Nilo i després assessinat pels seus propis comandants, inclós Seleuco. Est va rebre despuix del Pacte de Triparadiso la satrapía de Babilonia de Antípatro, a qui es va designar tutor del jove rei Alejandro IV. Antígono va ser nomenat cap militar en Àsia i se li va encomanar l'assessinat de Eumenes per la derrota i mort de Crátero.

Antípatro va ignorar les normes de successió en el seu fill Casandro en favor del seu general Poliperconte. Per açò Casandro es va sumar a l'aliança de Antígono, Ptolomeo i Lisímaco. Les subsegüents batalles, en el desenroll de les quals varen cooperar els dos generals «monàrquics» Poliperconte i Eumenes, es varen prolongar anys. La primera part d'estes molt variables batalles va terminar en el 316 a. C., en la major part de la família real macedonia desapareguda. Casandro va conquistar Macedònia en el 310 a. C. i també va matar a Alejandro IV.

Mentrestant Poliperconte havia aparegut en Grècia com un presunt libertador de les polis, pero pronte va perdre el poder. Va morir en data desconeguda, despuix del tractat de pau entre Antígono i els demés diádocos de l'any 311 a. C.

Ni tan sols Eumenes, un dels últims defensors de l'unitat de l'imperi, va poder mantindre's. Va ser traïcionat pels seus soldats i enviat a Antígono, que va ordenar la seua eixecució poc despuix. El destí de Eumenes va posar de relleu les noves condicions: el prestigiós eixèrcit macedonio es va convertir en federacions de mercenaris que estaven units als seus respectius comandants sol per un jurament.

Antígono es va esforçar llavors obertament per l'autocracia. Va assegurar la seua posició en Àsia i va atacar en el 315 a. C. a Seleuco, que va fugir en Ptolomeo. En el 312 a. C., Ptolomeo va derrotar a Demetrio, fill de Antígono, en la batalla de Gaza. Seleuco va tornar a Babilonia, a on va assegurar en els anys següents el seu centre de poder, i va conseguir també el control de la zona oriental de l'imperi. Les següents batalles entre diádocos varen tornar a estendre's sobre grans regions del fragmentat imperi d'Alejandro, pero sense possibilitats reals de canvi. En l'excepció d'Egipte, les fronteres de les seues respectives esferes de poder varen estar en constant fluix i no es varen consolidar fins a décades més vesprada. El poder de la dinastia Antigónida també va créixer despuix de la derrota de Gaza.

Formació dels regnes dels diádocos

Archiu:Diadochi es.svg

Els regnes dels diádocos i els seus veïns despuix de la batalla de Ipsos (301 a. C.), Seleuco (groc), Lisímaco (anaranjado), Casandro (vert) i Ptolomeo (violeta).

Demetrio, el fill de Antígono, va lluitar per a expulsar als macedonios d'Atenes, per la restauració de la democràcia ática, per a destruir la flota ptolemaica en Salamina i conseguir una posició forta i estable en Macedònia. En el 306 a. C. va prendre per a sí i per al seu pare el títul de rei de Macedònia, com a clara reclamació de liderage al teòricament encara existent imperi. A l'any següent, els demés diádocos també varen adoptar els seus propis títuls de reis. Aixina es va iniciar un desenroll que pronte es convertiria en una característica típica de l'ideologia dels governants helenísticos: en diverses polis es prestava cult als monarques demostrats, i alguns serien inclús considerats deus més vesprada.

Per a aumentar la seua influència, Demetrio va renovar en nom del seu pare la Lliga de Corinto en el 302 a. C. i va assumir el seu liderage. Aixina va enfrontar als dos antigónidas una coalició composta per Casandro, Lisímaco i Seleuco, mentres Ptolomeo esperava el desenroll dels acontenyiments. Varen aplegar de nou les lluites, que varen desembocar en la batalla de Ipsos en l'any 301 a. C., en la que va caure Antígono. En ell es va enterrar també de fet l'idea de l'unitat de l'imperi, perque cap dels demés governants tenien el poder suficient per a reunificarlo.

Despuix de la batalla de Ipsos va semblar que s'havia trobat un statu quo, pero era una pau en perenne inestabilitat, que va cessar en el 288 a. C. Demetrio va tornar a intentar conseguir un poder comparable a l'obtingut pel seu pare. Lisímaco i Pirro de Epiro varen penetrar en Macedònia, obligant a fugir a Demetrio, i es varen repartir el regne, convertint-se pronte Lisímaco en l'únic governant acceptat. Demetrio va morir més tarde captiu dels seléucidas.

Format aixina l'imperi de Lisímaco (que també incloïa una gran part d'Anatolia), va mamprendre la guerra contra Seleuco en el 281 a. C. Encara que este va véncer a Lisímaco en la batalla de Corupedio, poc despuix va ser assessinat per Ptolomeo Cerauno, que aspirava al tro macedonio. Finalment Antígono II Gónatas, net de Antígono Monóftalmos, va assumir el poder en Macedònia en el 276 a. C. Abdós acontenyiments marquen el final de l'época dels diádocos.

Com a resultat dels combats s'havien format tres estats successors, que subsistirien fins a l'aparició de Roma en el II: la Dinastia Ptolemaica en Egipte, l'Imperi seléucida en Àsia i la Dinastia Antigónida en Grècia.

Principals diádocos

A continuació s'enumeren els quatre principals diádocos. Per a una relació completa vore la llista dels diádocos.

Antígono

Artícul principal → Antígono I Monóftalmos.

Antígono (Ἀντίγονος) va ser contemporàneu de Filipo II, el pare d'Alejandro. La seua base de poder va estar primer en Anatolia, pero va véncer a Eumenes i va passar a governar la majoria de la part asiàtica de l'imperi d'Alejandro. En els anys següents Ptolomeo i Seleuco varen ser els seus principals oponents. En Ptolomeo va lluitar en Síria i per la supremacia naval del Mediterràneu oriental, i en Seleuco per Babilonia i les satrapías orientals. Antígono i el seu fill Demetrio varen ser coronats en el 306 a. C., eixemple que varen seguir els demés diádocos. Açò va supondre la ruptura definitiva del regne d'Alejandro, si be es considera a Antígono l'últim defensor de l'unitat de l'imperi.

El poder de Antígono va ser tan gran que els demés diádocos varen témer ser somesos per ell. Ptolomeo, Seleuco i Lisímaco es varen aliar en contra seua i li varen derrotar en el 301 a. C. en la decisiva batalla de Ipsos, en la que també va ser assessinat. A pesar d'esta derrota Antígono va ser el fundador de l'última dinastia de reis macedonios, la Dinastia Antigónida. El seu fill Demetrio va seguir intentat en va conseguir el control del centre de Macedònia, i el seu net Antígono II Gónatas va conseguir finalment assegurar per a sí i els seus successors el tro macedonio.

Ptolomeo

Archiu:Ptolemy I Soter Louvre Ma849.jpg

Bust de Ptolomeo I Sóter, rei d'Egipte (305–282 a. C.) i fundador de la Dinastia Ptolemaica. (Marbre de el III, Museu del Louvre).

Artícul principal → Ptolomeo I Sóter.

Ptolomeo I (Πτολεμαῖος) es va fer càrrec despuix de la mort d'Alejandro de la satrapía d'Egipte, a a on més vesprada per a llegitimar la seua poder traslladaria el seu cadàver. Va participar en les guerres dels diádocos, assegurant-se Egipte i adoptant el títul de rei en el 306 a. C. Va estendre el seu imperi a Cirene i Chipre i ho va afiançar en una mescla d'inteligent política exterior i una bona organisació de l'administració i l'eixèrcit en l'interior. També va promoure les ciències i les arts, creant entre unes atres la famosa biblioteca d'Aleixandria. En el 285 a. C. va cedir el tro al seu fill Ptolomeo II. El llegítim hereu al tro era el seu fill major, Ptolomeo Cerauno, qui va fugir en la seua mare a la cort de Seleuco. Ptolomeo va morir en el 282 a. C., poc abans del final de les guerres dels diádocos.

Lisímaco

Artícul principal → Lisímaco de Tracia.

Lisímaco (Λυσίμαχος) havia segut nomenat per Alejandro governador de Tracia. Despuix de la seua mort en el 323 a. C. no va participar inicialment en les batalles entre els demés diádocos, pero va assegurar el seu domini sobre Tracia. Pels seus brutals métodos, Lisímaco va ser considerat un bàrbar per molts contemporàneus. Despuix de la mort d'Eumenes va atacar Anatolia i Macedònia, i es va unir a la coalició contra Antígono. Despuix de la mort d'est en la batalla de Ipsos Lisímaco va entrar en conflicte en el seu antic aliat Seleuco, qui li va véncer en la batalla de Corupedio en el 281 a. C. La mort de Lisímaco en Corupedio es considera el final de les guerres dels diádocos.

Seleuco

Archiu:Seleucus I Louvre.jpg

Seleuco I Nicátor, fundador de l'Imperi seléucida. (Marbre romà de l'época imperial, Museu del Louvre).

Artícul principal → Seleuco I Nicátor.

Seleuco (Σέλευκος) era fill d'un general de Filipo II. Va acompanyar a Alejandro Magne en la seua campanya d'Àsia, i es va distinguir durant els combats en l'Índia en el 326 a. C. Despuix de la mort d'Alejandro no va rebre cap satrapía. En el 321 a. C. va estar implicat en l'assessinat del regente Pérdicas i en el segon repartiment de l'imperi va rebre la satrapía de Babilonia. Despuix dels conflictes en Antígono, va guanyar en el respal de Ptolomeo el domini definitiu de Babilonia en el 321 a. C.

En el 305 a. C., Seleuco va prendre com els demés diádocos el títul de rei. Dos anys més vesprada, despuix de haver alvançat fins a l'est d'Iran i el Panyab, va firmar la pau en el rei indi Chandragupta. Es va retirar de part del territori conquistat i va rebre a canvi 500 elefants de guerra, que varen supondre una ventaja crucial en la batalla de Ipsos en l'any 301 a. C., a on, aliat en Lisímaco i Casandro, va derrotar a Antígono. En el 286 a. C. va capturar a Demetrio, el fill de Antígono. Quatre anys més vesprada va derrotar a Lisímaco en la batalla de Corupedio. Seleuco va voler llavors conquistar Macedònia i Tracia, pero poc despuix de tornar a Europa va ser assessinat per Ptolomeo Cerauno. Seleuco va deixar al seu fill Antíoco I Sóter i als successius seléucidas el major i més heterogéneu regne dels diádocos.

Bibliografia

• Bengtson, Hermann (1987). Die Diadochen. Die Nachfolger Alexanders (323–281 v. Chr.), Munich: C. H. Beck. ISBN 3-406-32068-6.
• Billows, Richard A. (1997). Antigonos the One-eyed and the creation of the Hellenistic state, Berkeley: University of Califòrnia Press. ISBN 0-520-20880-3.
• Demandt, Alexander (1995). «Die hellenistischen Monarchien», Antike Staatsformen, Berlín: Akademie Verlag, pp. 291–320. ISBN 3-05-002541-7.
• Droysen, Johann Gustav (1998). Geschichte dones Hellenismus, Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft. ISBN 3-534-14204-7. Reproducció de l'edició de Gotha 1877–1878; edició digital.
• Gehrke, Hans-Joachim (2008). Geschichte dones Hellenismus, 4.ª edició, Munich: Oldenbourg. ISBN 978-3-486-58785-2. ___protected_title_0___, tom 1B.
• Heckel, Waldemar (1992). The marshals of Alexander’s empire, Londres: Routledge. ISBN 0-415-05053-7.
• (1953).Revista Espanyola de Teologia.Consell Superior d'Investigacions Científiques.Madrit:XIII(4)

483-519.

• Rosen, Klaus (1968). «Die Bündnisformen der Diadochen und der Zerfall dones Alexanderreiches», Acta Classica, prenc 11, 182–210.
• Schmitt, Hatto H.; Vogt, Ernst (2005). Lexikon dones Hellenismus, Wiesbaden: Harrassowitz. ISBN 3-447-04842-5.
• Schuffert, Frank-Gernot (2005). Studien zu Krieg und Machtbildung im Frühhellenismus, Giessen: Dissertation.
• Seibert, Jakob (1989). Dones Zeitalter der Diadochen, 2.ª edició, Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft. ISBN 3-534-04657-9. ___protected_title_1___, tom 185.