Erythrina crista-galli var. leucochlora
Erythrina crista-galli var. leucochlora, cridat comunament ceibo blanc, o seibo blanc,[1] és una varietat o cultivar trobat originalment creixent selvada en l'est del Uruguay. Es destaca per les seues flors notablement blanc-níveas, les que contrasten en les tradicionalment roges del genotip de l'espècie, el «ceibo comú» o «ceibo de l'Argent», un arbre de la subfamília Faboideae originari de Sudamérica, a on es troba en el centre i nort de l'Argentina, el centre i sur del Brasil, Paraguay, l'est de Bolívia i tot l'Uruguay, sent els seus florés la flor nacional de l'Argentina i Uruguay.
Etimologia
[editar | editar còdic]El nom «Leucochlora» prové del grec en a on λευκός —Leuco— significa 'blanc', i χλωρος —chlora—, significa 'vert pàlit'.
Descripció original
[editar | editar còdic]El ceibo blanc va ser donat a conéixer en l'any 1961 per Atilio Lombardo, un destacat botànic i horticultor uruguayà.[2]
Característiques
[editar | editar còdic]És un arbre de mijà porte, aproximadament de 5 a 8 m. El seu raïl és pivotante, en nudosidades produïdes per bactèries nitrificantes que viuen en simbiosis, facilitant a esta l'absorció del nitrogen que fixen i de la qual prenen les substàncies orgàniques que elabora.
El talle és leñoso, tortuoso, irregular, de branques en espines que formen una capa sense forma definida i moren despuix de la floració. Les florés, dispostes en inflorescència arracimadas, són pentámeras, completes i de simetria bilateral. El seu color és blanc níveo. Les plantes florixen d'octubre fins a abril. El cáliz és gamosépalo, com un chicotet didal. Forma en la corola un periant a on sépals i pétals són de color semblant, pero de forma distinta. La corola, semblant a la de Phaseolus vulgaris, és amariposada, pero es diferencia d'esta que l'estandart, que és el pétal més gran, es dispon en la part inferior. Els pétals anomenats ales, són molt menuts i estan pràcticament amagats dins del cáliz. Els atres dos pétals es sueldan a voltes parcialment i formen la quilla o carena, servint de protecció als òrguens de reproducció. l'androceo consta de 10 estams, un de lliure i nou units pels seus filaments (androceo gamostémono). El gineceo, unicarpelar, està entre els estams soldats, a la manera d'un gavinet en la seua baïna. El frut és una llegum monocárpica, seca, de fins a 20 cm de llongitut, de color pardo obscur. Les llavors, de forma cilíndrica, es disponen espaciadamente en l'interior de la baïna. El seu color és castany. L'embrió que contenen posseïx cotiledones hipogeus, que en germinar queden baix de la terra.
Diferències en el ceibo comú
[editar | editar còdic]La principal diferència en el «ceibo comú» són els seus pétals, puix en lloc de ser de color carmín són de color blanc pur, en base verdosa.[3] Esta és la més fàcil diferenciació en els eixemplars comuns de l'espècie. La següent diferència important és el fullage, el qual és prou glauco, mentres que en el comú és verdoso. Atres característiques úniques en el ceibo blanc són les ales triangulars biauriculadas d'àpiç agut (redonejat en el ceibo comú) de 10 mm per 6 a 7 mm, casi sense ungla; l'estandart que sol ser més angost i que alcança fins a 3 mm; i el cáliz en dents de 6 a 8 mm (0,5 a 1 mm en el ceibo comú) i tubo de 10 a 12 mm.[4]
Taxonomia
[editar | editar còdic]Durant décades li'l va tractar com una varietat del «ceibo comú»: Erythrina crista–galli var. leucochlora Lombardo.[5] Posteriorment esta varietat va ser passada per alguns autors a la sinonímia de Erythrina crista-galli, en raó de que és només un cultivar (del anglés cultivar, a la seua volta de cultivated variety "varietat cultivada"), un terme amprat en Botànica i agronomia per a aquelles poblacions de plantes cultivades que són genèticament homogénees, compartixen característiques de rellevància que permeten distinguir clarament a la població de les demés poblacions de l'espècie i mantenen estes característiques en multiplicar-se, ya siga de forma sexual, o asexual, com en el cas del ceibo blanc. Els cultivares no deuen confondre's en les varietats botàniques, que representen races selvades que ocupen regions geogràfiques definides.[6] Este canvi no és compartit per tots els especialistes, puix en la seua majoria la continuen denominant com una varietat.
Us ornamental
[editar | editar còdic]S'usa com arbre ornamental. Resulta atractiva per a les aus. Com la causa de les seues característiques fenotípicas prové d'una mutació morfològica, i de la mateixa manera que en la majoria de les mutacions el gen que la produïx és de caràcter recesivo, només és possible multiplicar-ho en seguritat per mig de estacas o esgalls sobre peu del ceibo comú. De fer-ho per llavors, és molt difícil conseguir plantes en les seues característiques, encara que sí seran portadors del gen mutante.
És cultivat com a planta ornamental habitualment en casi tot l'Uruguay, i rarament fòra d'ell, en l'est de l'Argentina, l'estat de Florida en els Estats Units, en Màlaga Espanya, etc.
El ceibo blanc com a símbol
[editar | editar còdic]Hi ha característiques del ceibo blanc que fan que es destaque entre la flora nativa del país: el ceibo blanc només es va trobar en estat selvat en territori de l'Uruguay; este país no posseïx abundant flora endèmica; i la flor del ceibo comú ya és la flor nacional uruguayana.
El Partit Nacional uruguayà ho ha amprat, junt al més habitual clavellinera blanca, com a símbol partidari en homenages a Aparicio Saravia,[7] com: «símbol d'unitat i del compromís nacionaliste en els ideals de la revolució saravista».[8] El professor i cantautor uruguayà Ricardo Daniel Fernández Mes va compondre la «Milonga Ceibo Blanco» en homenage al fallit dirigent del partit Nacional: Enrique Schwengel Luzardo, el qual era conegut en eixe simbòlic renom.[9]
Distribució i hàbitat
[editar | editar còdic]El primitiu orige de tots els ceibos blancs és un vell eixemplar situat en el «furao Del Lavadero», «estany Llorer» o «estany de les Lavanderas», en la vall del riu Cebollatí en la 6ª secció del departament de Rocha, pròxim al llímit en el Departament de Trentatrés, en l'est del Uruguay. El seu hàbitat és una franja de mont selvat de 300 metros per 40, rodejats per arroceras i banyats; allí és l'únic eixemplar en estes característiques. Eixe enorme arbre encara vivia en l'any 1998 en el mateix lloc. D'eixe eixemplar, es va dur un gajo al poble Gral. Enrique Martínez, Charqueada, i es va plantar en un terreny ubicat en les calles Dr. José Ellauri i Gral. Agustín Muñoz. Des d'este nou peu es varen fer els atres eixemplars que estan plantats en eixa localitat, per eixemple els de el carrer Diego Llepes, per lo que este poblat és el seu centre de dispersió de cultiu.[10]
Registrat només en l'Uruguay
[editar | editar còdic]Si be, ademés d'en Uruguay, també hi ha eixemplars cultivats en atres països, jamai en estos últims s'ha herborizado algun eixemplar selvat, a pesar de que el botànic Ángel Lulio Cabrera en la década de 1960 aventurava:
Galeria
[editar | editar còdic]-
Flores de ceibo blanc. -
Flor.
Vore també
[editar | editar còdic]- Flor Nacional d'Argentina
- Flor Nacional de Bolívia
- Flor Nacional d'Uruguay
- Erythrina crista-galli
- Erythrina crista-galli var. crista-galli
- Erythrina crista-galli var. longiflora
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ del Port, Osvaldo (1990). (en espanyol), Departament de Publicacions i Edicions, Universitat de la República, pp. 188. «155»
- ↑ Lombardo, A. (1979) Els arbusts i arbustillos de les passejades públiques. 2ª edició de Intendencia Municipal de Montevideo, 306 pp.
- ↑ Muñoz, Juliol Eduardo (1993). , Hemisferi Sur, pp. 284. «40»
- ↑ P. Izaguirre & R. Beyhaut. (1998) Les Leguminosas en Uruguai i regions veïnes. Partix I. Papilionoideae. Ed. Hemisferi Sur. 550 pp., Montevideo.
- ↑ «Ret Jardí». Archivat des d'el original, el 1 de giner de 2008. Consultat el 29 d'abril de 2012.
- ↑ Brickell, International Code of Nomenclature for Cultivated Plants, 1980
- ↑ «Joventut Herrerista va plantar un ceibo blanc en homenage a Saravia» (en espanyol). espectador.com. Consultat el 12 de maig de 2012.
- ↑ El País Digital (ed.): «Un massiu tribut al caudillo blanc». Consultat el 12 d'agost de 2012.
- ↑ «Milonga Ceibo Blanco»
- ↑ «Orige dels Ceibos de Flors Blanques, ubicats en el Poble Gral. Enrique Martínez, Charqueada» (en espanyol). Semanari El Riu. Consultat el 12 de maig de 2012.
- ↑ Cabrera, Ángel Lulio (1967). , 1ª edició (en espanyol), Buenos Aires: INTA, pp. 671. «623»
- Este artícul conté una traducció derivada de «Erythrina crista-galli var. leucochlora» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.