Evangelización en la Nova Espanya
La evangelización en la Nova Espanya, també cridada per alguns autors conquista espiritual,[1] va ser un procés històric que va incloure la predicació, l'ensenyança i l'implantació de la fe catòlica en els territoris de la Nova Espanya i la transmissió de la cultura occidental. La religió catòlica va ser un element clau en l'expansió de la monarquia hispànica i punt fonamental en el seu desenroll posterior en ser l'Iglésia de Roma un aliat polític dels espanyols i els conquistadors, els qui varen justificar en tot moment les seues accions expansives en el dret diví i l'ensenyança de la fe per als infels.
Introducció
[editar | editar còdic].JPG)
En el cas de la Nova Espanya l'ensenyança de la religió va ser una necessitat primordial en tindre enormes núcleus de població en Mesoamérica en un grau alvançat de desenroll religiós, aixina com estats teocràtics i pràctiques opostes a principis religiosos occidentals com el sacrifici humà i la poligàmia. Millons d'indígenes tenien que ser adoctrinados en el catolicisme per la Monarquia hispànica per a tres fins fonamentals: la salvació eterna, el credo catòlic i la seua integració als usos occidentals.
En el cas de la Nova Espanya l'ensenyança de la religió va ser una necessitat primordial en tindre enormes núcleus de població en Mesoamérica en un grau alvançat de desenroll religiós, aixina com estats teocràtics i pràctiques opostes a principis religiosos occidentals com el sacrifici humà i la poligàmia. Millons d'indígenes tenien que ser adoctrinados en el catolicisme per la Monarquia hispànica per a tres fins fonamentals: la salvació eterna, el credo catòlic i la seua integració als usos occidentals.[2]
Espanya posseïa a principis de el XVI encara el cridat esperit de Reconquista per a combatre als infels i la creència en un pla diví per a dur l'evangelio, la verdadera fe i la civilisació a tots els racons de la terra, segons les ensenyances de Jesucristo.
Els reis hispans des dels Carlos I varen ser els principals impulsors d'este procés que va tindre com a protagonistes principals als flares de les cridades órdens mendicantes, les quals ademés d'atendre l'espiritualitat nativa en notables solucions i métodos -que varen incloure esforços importants en arquitectura, pintura, música, teatre, traducció de texts i aprenentage de llengües indígenes- varen intentar implementar entre les cantitats ingents d'indígenes mesoamericanos l'estil de vida europeu.
Inicis
[editar | editar còdic]Per mig del Breu Inter caetera de 1493 subscrit pel Papa Alejandro VI, es va otorgar als Reis Catòlics (Isabel de Castella i Fernándo d'Aragó), en pago a els seus servicis i a la seua fidelitat a l'Iglésia catòlica l'autorisació i facultats necessàries per a evangelizar als habitants de les terres descobertes per Cristóbal Colón a penes un any abans.
Hernán Cortés -a sabiendas de la situació del clero secular en Espanya - va solicitar en la seua tercera Carta de Relació a Carlos I "misionero de les Órdens de Sant Francisco i Sant Dumenge, els quals tinguen els més llarcs poders que El seu Majestad poder", els qui arribarien als territoris recent conquistats a ensenyar la religió catòlica als conquistats. Els religiosos de dites órdens posseïen una trayectòria misional anterior -des de feya vàries décades en territoris recuperats als musulmans- i varen ser designats per la monarquia espanyola com els encarregats de liderar la llabor misional en la Nova Espanya en atribucions especials com la possibilitat d'impartir sacraments i l'administració de fondos econòmics propis basats en l'establiment del Regio Patronat Indiano.
El 25 d'abril de 1521 el Papa León X va concedir la bula Àlies Felicis que va autorisar a les órdens mendicantes realisar la tasca misional en els nous territoris. A l'any següent, el 9 de maig de 1522, el seu successor Adriano VI, va reiterar en la bula Exponi Nobis Fecisti al rei Carlos I l'autoritat mendicante de l'administració de sacraments (bateig, matrimoni, comunió i confessió) en a on no hi haguera bisbes a menys de dos jornades de distància del lloc misional.
Tres franciscanos varen aplegar en l'expedició cortesana, pero no seria fins al 15 de maig de 1524 quan va arribar al port de Veracruz el grup dels cridats Dotze apòstols de Mèxic: Martín de Valéncia, Francisco de Soto, Martín de la Coruña, Juan Xuarez, Antonio de Ciutat Rodrigo, Toribio de Benavente (Motolinía), García de Cisneros, Luis de Fuensalida, Juan de Ribas, Francisco Jiménez, Andrés de Còrdova i Juan de Pals. Un interessant testimoni del seu arribe i el primer contacte en els tlamatinime indígenes va ser arreplegat de la tradició oral per Bernardino de Sahagún en les seues Colloquios i doctrina christiana en que els dotze frayles de Sant Francisco enviats pel Papa Adriano VI i per l'Emperador Carlos V varen convertir als indis de la Nova Espanya en llengua Mexicana i Espanyola.
Órdens religioses
[editar | editar còdic]Per órdens del arquebisbe primat d'Espanya, Alonso de Fonseca i Ulloa, i a petició del governant novohispano Hernán Cortés, varen arribar a la Nova Espanya el 19 de giner de 1523 tres franciscanos, dirigits per Pedro de Gante (parent de Carlos I), Juan de Tecto i Juan de Aora, pertanyents a l'alta societat castellana. Aora i Tecto varen ser duts per Cortés a evangelizar les Hibueras, pero varen morir en el trayecte. Gante, mentrestant, va seguir la seua llabor en Nova Espanya, va fundar hospitals i escoles, va establir un convent i va ensenyar arts i oficis als natius. Va morir en 1572, despuix de casi cinquanta anys de llabor. El 13 de maig de 1524, va aplegar una nova generació d'misionero franciscanos encapçalats per fra Martín de Valéncia, els qui varen ocupar un paper preponderant com a defensors dels indígenes i de les seues terres, es varen establir principalment en Michoacán i Pobla. Alguns franciscanos de relleu en Nova Espanya varen ser:
- Juan de Zumárraga: Primer bisbe de Mèxic, elevat més vesprada a arquebisbe per Clemente VII. Va lluitar en contra de les antigues creències indígenes, destruint aixina molts temples i còdexs indígenes. Va jugar un paper important en l'aparició de la Verge de Guadalupe per a atraure als indígenes cap al catolicisme.
- Vasc de Quiroga: Hidalgo castellà, es va assentar en Pátzcuaro i més vesprada en Valladolit, a on va fundar el Colege de Sant Nicolás Bisbe. Va fundar les plantes d'artesans i llauradors, per lo que va ser cridat "Tata Vasc" pels indígenes purépechas.[4]
Els dominicos varen ser l'atra orde important que es va establir en el virreinato, en poc temps de diferència dels franciscanos. Varen aplegar cap a 1526 i varen establir les seues missions en Oaxaca i Chiapas. Bartolomé de les Cases va presidir esta organisació religiosa durant la seua estància en Nova Espanya, i en 1542 va escriure al rei informant-li sobre la situació dels indígenes en la Nova Espanya, cartes que més vesprada va recopilar en la seua obra "Brevíssima relació de la destrucció de les Índies". Francisco de Vitòria, també dominico, seria també conegut pel seu defensa dels amerindios. Posteriorment el Consell d'Índies convocaria a De les Cases i a Juan Ginés de Sepúlveda a debatre les seues idees opostes davant el problema dels indígenes en Mèxic. Va ser entre 1550 i 1551, quan abdós varen discutir les seues postures en la cridada "Aula Trista" del Palau de Santa Creu. A este fet se li coneix com Junta de Valladolit. Les idees de De les Cases varen conseguir major impacte en els oidores, lo que va quedar plasmat en les Lleis d'Índies de 1552.[5]
Els agustinos varen ser la tercera orde en importància, arribada en 1533 i estesa per la Mixteca i l'Estat de Guerrero, pero més vesprada varen conseguir la seua expansió per la Huasteca de Sant Luis Potosí i Veracruz, uns anys despuix a Michoacán. Entre uns atres, es varen destacar Francisco de la Creu, Agustín de la Coruña i Jerónimo Jiménez. A pur de donatius, l'orde es va fer de grans propietats que a la postre es varen convertir en facendes i latifundis. Estes tres órdens varen ser les més influents i les que varen construir grans edificis per a la seua religió, que al pas dels sigles poden vore's encara en peu.[6][7]
Les órdens minoritàries es dedicaven a atendre els hospitals i les escoles, com els juaninos. els hipólitos, els carmelitas, i els mercedarios, ademés d'algunes órdens femenines com les clarisa. La màxima realisació de les órdens terciarias va ser el Hospital de Jesús, durant sigles el major hospital de la capital, en ell reposen els restants de Cortés.[8]
Relacions de l'Iglésia en la Monarquia i els pobles indígenes
[editar | editar còdic]Els pobles indígenes varen ser en principi hostils a la nova doctrina i molts d'ells es varen negar a acceptar la religió catòlica com a única oficial. Els flares es varen encarregar de la llabor evangelizadora i educativa.Al mateix temps, varen integrar valors del Mèxic prehispánico. L'Inquisició va ser establida en 1571 a semblança de l'espanyola, que vigilava i reprimia les manifestacions contràries a la religió, duent moltes voltes als seus sentenciats a la pena capital. En principi, els religiosos es varen enfrontar a Felipe II puix els sacerdots desijaven abolir l'esclavitut i la servitut predominant entre els indígenes, pero el rei es va negar i va estar a punt d'expulsar-los dels seus dominis. El Papa Sixto V va intervindre i va conciliar a abdós parts.[9]
Les órdens mendicantes
[editar | editar còdic]- Franciscanos, varen arribar en 1524.
- Dominicos, varen arribar en 1526.
- Agustinos, varen arribar en 1533.
- Jesuïtes, varen arribar en 1572.
- Orde de Carmelitas Descalzos, varen arribar en 1585.
Monasteris mendicantes
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Monasteris mendicantes en Mèxic.
Els monasteris mendicantes en Mèxic varen ser una de les solucions arquitectòniques ideades pels flares de les órdens mendicantes en el XVI per a la Evangelización en la Nova Espanya, pensades per a un número enorme d'indígenes no catòlics. Es varen basar en el model monástico europeu, pero varen afegir elements innovadors en la Nova Espanya com la creu atrial i la capella oberta, ademés de caracterisar-se per ostentar diverses corrents decoratives i una apariència recia com fortalees.
La funció religiosa d'estes edificacions es va pensar per a un número enorme d'indígenes per evangelizar, encara que pronte per la política de reducció el conjunt es va convertir en el centre d'ensenyança de les seues comunitats i dels modos civils d'occident, el castellà, diversos arts i oficis, salut, i inclús servicis fúnebres.
Transmissió dels valors
[editar | editar còdic]Els espanyols varen intentar inculcar les costums catòliques europees com el Nadal i atres festivitats catòliques.
La Santa Inquisició
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Inquisició espanyola.
l'Inquisició espanyola va ser establida en la Corona de Castella i en la Corona d'Aragó per orde d'Isabel I i Fernando II, en 1479. Pedro Arbués va ser el primer inquisidor general, assessinat en 1485. Despuix de la caiguda de Granada, els moros i judeus que es varen negar a convertir-se al catolicisme varen ser expulsats i assessinats per no deixar-se manipular per ells en 1492, alguns d'ells processats per l'inquisició, eixecutats i els seus bens confiscats. En prendre possessió del Nou Món, Paulo III, pontífex de Roma, va sugerir a Carlos I establir el Sant Ofici de l'Inquisició en Amèrica, pero les guerres en que l'emperador estava enfrascado varen impedir realisar el seu objectiu. Va abdicar Carlos I en el seu fill Felipe II, qui durant els primers anys va seguir la política del seu pare, pero va poder instituir el Sant Ofici en Nova Espanya cap a 1571. Des de 1569 es varen establir els primers tribunals en Llima i Cartagena d'Índies. Fernando Valdés, inquisidor general, va dictar les primeres dispenses per a l'inquisició novohispana. Ya des dels primers anys de la Colónia s'havien dictat reserves per a la persecució de herejes, castic de blasfèmies (instituïda per Cortés en 1520, un any abans de la caiguda de Tenochtitlan) i procés d'idólatras, el primer cas del qual va ser dut per Nuño Beltrán de Guzmán contra un poble de tarascos, en 1530. Pedro Moya i Contreras va ser el primer inquisidor general del Virreinato fins a la seua mort en 1591. Paulo IV va organisar l'índex de llibres prohibits, que va tindre vigència en Nova Espanya fins a 1820, any de la supressió del Sant Ofici. La tortura s'amprava com a método per a obtindre confessions i per a castigar, sent moltes voltes exhibits públicament els condenats, usant un sambenito, poc abans de ser cremats en la foguera per mig d'autos de fe. La revolució de Rafael de Rec, que va donar orige al Trieni Lliberal, va suprimir definitivament l'Inquisició en març de 1820, sent les seues últimes llabors la persecució dels lliberals contraris a Fernando VII. En Amèrica es va fomentar la Llegenda Negra de l'Inquisició Espanyola, tenint en els relats de sentenciats font de referència.[10]
La Verge de Guadalupe i el seu paper com evangelizadora
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Nostra Senyora de Guadalupe (Mèxic).
La evangelización en la Nova Espanya no va ser tasca fàcil, especialment en els primers anys de la Colónia, quan encara estaven arraïlades les costums prehispánicas religioses. Va ser en este ambient de crispació i tensió religiosa que en 1531 va aparéixer La nostra Senyora la Verge de Guadalupe, que al pas dels temps va ser convertint-se en un símbol de la nació, va enfortir el mexicanismo i va ser la més important evangelizadora del Virreinato de Nova Espanya.[11][12]
D'acort a la tradició arreplegada anys despuix en el Nican Mopohua,[13] el 9 de decembre de 1531 un indígena caminava per les ales de la vall de Mèxic. El seu nom era Juan Diego Cuauhtlatoatzin (venerat com a sant per l'Iglésia catòlica), i es dirigia a Tlatelolco a escoltar la predicació de la doctrina catòlica. L'aparició de la Verge a Juan Diego es va realisar en la finalitat d'acaparar l'atenció dels indígenes i construir un santuari per a la seua veneració en el cerro del Tepeyac, lloc a on varen ocórrer les manifestacions. La Verge li va demanar a Juan Diego que fòra a vore el llavors bisbe de Mèxic, fra Juan de Zumárraga, i li demanara que construïra el temple. Per dos voltes Juan Diego va entregar el mensage, davant l'escepticisme de Zumárraga, qui finalment, li va demanar una senyal de que era cert que se li apareixia la Verge. Pocs dies despuix, el 12 de decembre, el tio de Juan Diego, Juan Bernardino, va caure malalt, i Juan Diego va córrer a la capital per un confesor, pero ho va fer per una atra sendera per a eludir el contacte en la Verge per no poder en eixe moment atendre la seua demanda. La Verge li va eixir a la trobada pel camí dient-li que el seu tio havia sanat, enviant-ho a arreplegar flors en el cim del Tepeyac, com a senyal per al bisbe. Juan Diego, mentrestant, es va presentar davant el bisbe de Mèxic i algunes persones de l'alta societat, mostrant-los les roses de Castella en el seu mant, en el que ademés havia quedat estampada l'image de la Verge de Guadalupe. Zumárraga va atribuir el fet a una intervenció divina, va prendre el ayate de Juan Diego i va ordenar la seua exhibició pública. Anys més vesprada, esta història es relataria en el Nican Mopohua escrit en náhuatl per Luis Lasso de la Vega. Juan Diego va morir en 1548, va ser beatificado en 1990 i canonizado en 2002, abdós processos per Juan Pablo II. Alonso de Montúfar, successor de Zumárraga en el arzobispado de Mèxic, va manar construir la primitiva Basílica de Guadalupe, inaugurada en 1708, i en calitat de santuari des de 1738, concedit per Benedicto XIV, qui també va designar a la Verge de Guadalupe "Patrona de Mèxic" i "Emperatriu d'Amèrica". Els estralls de les guerres civils de Mèxic varen danyar l'estructura de la basílica per lo que en 1968 l'arquitecte Pedro Ramírez Vázquez va prendre el proyecte de la nova Basílica, inaugurada el 12 d'octubre de 1976.[14]
L'importància de l'image radica que durant sigles ha tingut un paper preponderant en l'història de Mèxic, com a símbol patrio no oficial, ya que la seua festa (12 de decembre) no va ser abolida del calendari en les Lleis de Reforma, va inspirar als insurgents com a estandart de la seua lluita i és considerada pel poble com la patrona de Mèxic i de tota Amèrica.[15]
L'infern
[editar | editar còdic]Els evangelizadores espanyols es varen propondre també divulgar entre els pobles precolombinos la noció del infern cristià, lloc a on es castigava a pecadores i infels. Els efectistes sermones dels misionero, en els que combinaven el catecisme en l'iconografia de les obres d'art, varen sembrar en les poblacions el terror a este infern dels colonizadores. Els predicadores catòlics persuadien als natius de que els seus reis i antepassats havien segut irremediablement condenats per idolatría. Queda documentada l'incorporació d'estes noves creències a l'estructura mental dels indígenes de Mèxic des de començos de el XVII, tal i com es desprén del contingut dels seus deliris i visions: la major part d'estes alucinacions psicóticas o etílicas estaven relacionades en l'infern.[16]
Conflictes de l'Iglésia en la Corona espanyola
[editar | editar còdic]
Despuix del advenimiento del primer Borbón a la Corona espanyola, Felipe V en 1700, el nou monarca es va fer rodejar de consellers afrancesados enemics del clero peninsular, lo que de colp i repent va generar conflictes que es varen estendre a lo llarc de tot el XVIII. La sobrepoblación de clercs i religioses va fer que en 1717 el rei, aconsellat per la seua dòna Isabel de Farnesio, dictara prohibicions de fundar nous convents en Amèrica i en 1734 se'ls va impedir rebre a nous membres durant el determini de dèu anys. Fernando VI, fill i successor de l'anterior, va tindre una política conciliadora en l'Iglésia i inclús va firmar un concordato en Benedicto XIV en 1753, pero a l'any següent va evitar que el clero intervinguera en la redacció de testament. En morir Fernando VI sense descendència, el tro va passar a mans del seu lliberal germà Carlos III, antic rei de Nàpols. En els seus nous dominis va aplicar les mateixes polítiques anticlericales que en Nàpols. El comte d'Aranda, el seu primer ministre, li va informar del perill que representaven els jesuïtes per a la corona, per les seues ensenyances lliberals i per la seua aliança en Clemente XIII, per lo que el rei va determinar expulsar-los en 1767, causant aixina la caiguda del sistema educatiu de la Nova Espanya, puix els jesuïtes eren els majors educadors de la joventut novohispana. L'eixèrcit va conduir als jesuïtes al seu desterro, i va reprimir ademés manifestacions populars de repudie a la mida de Carlos III, com les suscitades en Sant Luis Potosí, Uruapan, Pátzcuaro i Guanajuato. L'orde del rei va ser eixecutada pel virrey Carlos Francisco de Croix i pel visitador José de Gálvez, qui anys més vesprada es va convertir en virrey i va aplicar la "Real cèdula sobre alienació de bens i cobro de capitals de capellanías i obres pías per a la consolidació de vals reals", lo que d'un sol colp va destruir l'estructura econòmica de l'Iglésia en la corona, que havia funcionat durant més de dos sigles. Els fondos recaptats varen ser per a enfortir a l'armada i a l'eixèrcit espanyol, puix les idees revolucionàries franceses començaven a traspassar fronteres.[17]
Poder econòmic de l'Iglésia en Nova Espanya
[editar | editar còdic]
L'Iglésia en Espanya va ser dividida en dos grans órdens: el clero secular —integrat pels sacerdots que no pertanyen a cap orde i que estan somesos al poder dels bisbes— i el clero regular, format per les órdens religioses d'hòmens i dònes, subjectes a les regles que el seu orde els imponga. Esta estructura va ser duta a la Nova Espanya, a on va sofrir alguns canvis pero l'essència es va mantindre a lo llarc de la colónia. El diezmo va ser, sense dubte, la base de l'economia clerical novohispana, instituït per Alejandro VI en el Tractat de Tordesillas (1494). Era una espècie d'impost sobre la renda, que equivalia a la dècima part dels guanys obtinguts per cada súbdit en un any, sobre les seues propietats immobles, ganaderes i agrícoles, ademés de les comercials. En la seua majoria, el diezmo era usat per a cobrir les necessitats dels sacerdots i pagar tribut a la corona, el restant era enviat al Papa qui ho distribuïa en la cristiandad d'acort al seu criteri. Aixina, moltes órdens varen consolidar la seua poder en adquirir facendes, acumulant d'esta manera molts latifundis considerats "en mans mortes", i varen ser desamortizados fins a 1856 en Benito Juárez. El virreinato concedia "mercé d'estàncies" a certs coleges particularment pobres, encara que açò rayaba en contra de que l'Iglésia tinguera bien, norma dictada per Pío VI. Atres órdens com els agustinos, posseïen extensions de terrenys per a la criança d'ovellas. Les capellanías varen ser una de les majors fonts d'ingressos per a l'Iglésia, consistia en un impost que es gravava sobre les propietats de rurals, cases tendes o tallers, a semblança d'una hipoteca. Els censos consistien en una renda anual o hipoteca sobre una propietat.[18]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Ricard, R.. La conquista espiritual de Mèxic: Ensaig sobre el apostolado i els métodos misionero de les órdens mendicantes en la Nova Espanya de 1523-24 a 1572. Trad. d'Ángel María Garibay Kintana. Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica.
- ↑ Cfr. R. Ricard, La conquista espiritual de Mèxic: ensaig sobre el apostolado i els métodos misionero de les órdens mendicantes en la Nova Espanya de 1523-1524 a 1572, FCE, 1986.
- ↑ Cervantes de Salazar, 1914, p. 32.
- ↑ José María Iraburu. «Els primers franciscanos de Mèxic» (en espanyol) (HTML). Consultat el 8 d'abril de 2008.
- ↑ Magdalena Vences Vidal. «Dominicos eixemplars en Nova Espanya» (en espanyol) (HTML). Universitat de la Rioja. Consultat el 8 d'abril de 2008.
- ↑ Magdalena Vences Vidal. «Agustinos eixemplars en Nova Espanya» (en espanyol) (HTML). Universitat de la Rioja. Consultat el 8 d'abril de 2008.
- ↑ Pedro Insúa Rodríguez. «L'influència de les órdens religioses en la societat novohispana» (en espanyol) (HTML). Consultat el 8 d'abril de 2008.
- ↑ Magdalena Vences Vidal. «Órdens terciarias en Nova Espanya» (en espanyol) (HTML). Universitat de la Rioja. Consultat el 8 d'abril de 2008.
- ↑ «La contrarreforma espanyola, el regnat de Felipe II» (en espanyol) (HTML). Consultat el 12 d'abril de 2008.
- ↑ «Inquisició en la Nova Espanya» (en espanyol) (HTML). Consultat el 1 de maig de 2008.
- ↑ José Luis Guerrer. «Una Evangelización Perfectament Inculturada» (en espanyol) (HTML). Archivat des d'el original, el 16 d'abril de 2008. Consultat el 2 de maig de 2008.
- ↑ LEÓN PORTILLA, Miguel (2000). Fondo de Cultura Econòmica (ed.). Tonantzín Guadalupe, Pensament náhuatl i mensage cristià en el "Nican mopohua"'', Ciutat de Mèxic.
- ↑ Existixen desacorts sobre la historicidad de l'aparició, per a un debat complet vore «La trobada en Guadalupe»
- ↑ «Patrona de Mèxic i Emperatriu de les Américas». Archivat des d'el original, el 30 d'abril de 2008. Consultat el 2 de maig de 2008.
- ↑ «La Verge de Guadalupe...un símbol mexicà». El Sigle de Torreón. Consultat el 2 de maig de 2008.
- ↑ Minois, Georges (2005). Història dels inferns, Barcelona: Edicions Paidós, p. 43. ISBN 84-493-1807-6.
- ↑ BLANCO MARTÍNEZ, Rogelio. L'Ilustració en Europa i en Espanya, Editorial Endymion. ISBN 84-7731-339-3.
- ↑ «Poder econòmic de l'Iglésia en Nova Espanya» (en espanyol) (HTML). Archivat des d'el original, el 20 d'abril de 2008. Consultat el 15 d'abril de 2008.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCervantes de Salazar1914">Cervantes de Salazar (1914). Crònica De la Nova Espanya, Madrit: Hispanic Society of Amèrica.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Evangelización en la Nueva España» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.