Germanías

Es coneix en el nom de rebelió de les Germanías als conflictes que es varen produir en el regne de Valéncia, entre 1519 i 1522, i en el regne de Mallorca, entre 1520 i 1523, al començament del regnat de Carlos I, sense conexió directa entre ells, llevat en el nom. Varen tindre lloc paralelament a la rebelió de les Comunitats de Castella (1520-1522).

Segons Miguel José Deyá Bauzá, de l'Universitat de les Illes Balears, «la primera traça a destacar de les Germanías és el protagonisme de les classes populars urbanes, a les quals se sumen despuix —sobretot en el cas mallorquí— els sectors menys afortunats dels llauradors. Sembla clar que les Germanías formen part d'un dels últims capítuls de la crisis del municipi baixmigeval».

Regne de Valéncia

Causes de la rebelió

El benefici del creiximent econòmic que havia experimentat el regne de Valéncia i especialment la seua capital en el XV no havia alcançat al poble menut (les classes populars), exclós del govern de la ciutat ya que les seues sis jurats eren monopolisats pel patriciado urbà (quatre) i per la chicoteta noblea dels cavallers i generosos, (dos), aixina com el restant de càrrecs del municipi. Ademés, els artesans, el gros del poble menut, estaven sofrint la competència de les mercaderies importades per les companyies estrangeres establides en l'urbs i, sobretot, dels productes elaborats per treballadors no integrats en el sistema gremial, ya de per sí en crisis per l'excessiu número de mestres, per encàrrec de comerciants-empresaris. De la competència d'estos últims es varen queixar al rei Fernando el Catòlic els gremis de pelaires i de tejedores en les Talles de 1510. En el memorial que varen presentar dien:

Alguns mercaders, per tenir tràfec de llanes, han començat a fer draps en llurs cases i altres gents que no entenen en la negociació de fer els draps, i aquells fan ab gent ignorant i no els fan els mestres, per traure'n lo més profit que poden.

Alguns mercaders, per tindre tràfic de llana, han començat a fer panys en les seues cases i atres gents que no entenen en la negociació de fer els panys, i aquells fan en gent ignorant i no els fan els mestres, per a traure el màxim benefici que poden.

El principal portaveu d'estes reivindicacions era el paraire Joan Llorenç —líder inicial de la Germania— qui demanava que els artesans pogueren ser jurats, posant com a model les comunas italianes com la de Gènova o la de Venècia (que «Valéncia haja de ser comuna, així com Venècia», sembla que va dir segons un cronistePlantilla:Quí). L'idea no era nova i és possible que Llorenç la traguera del tom dotze de Lo Crestià de Francesc Eiximenis en el que este afirmava (en valencià) que «d'ací en avant no hi haurà reis, ni ducs, ni comtes, ni nobles, ni grans senyors, sino que d'ací al fi del món regnarà per tot lo món la justícia popular, i tot lo món per tant serà partit en comunas, aixina com hui es rigen Florencia i Roma i Pisa i Siena i atres ciutats d'Itàlia i d'Alemània» —de fet s'ha constatat que alguns agerrmants posseïen eixemplars d'obres de Eiximenis—. Llunt de qualsevol «republicanisme», lo que Llorens pretenia en l'entrada dels artesans en els jurats era, com li va escriure en una carta a Guillem Sorolla, un atre dels futurs líders de la Germanía, reformar el mal govern (mal govern) dels jurats i dels oficials reals. De fet els jurats s'estaven resistint a complir l'orde del rei Fernando el Catòlic de 1515 d'armar als gremis per a fer front a la pirateria berberisca ya que armar al poble menut representava una amenaça encara major per a les classes dirigents, temor que s'acabaria complint en el tumult de les Germanías.

Creació de la Germania i inicis de la rebelió

En 1519 es va produir un brot de pesta negra en Valéncia que va provocar que partix de les autoritats abandonaren la ciutat per a evitar el contagi. Va coincidir en una crisis de subsistència, originada per les pluges i la riada de 1517, i en l'amenaça d'un possible atac dels pirates berberiscos, les incursions de les quals en el llitoral valencià eren molt freqüents. Per a fer-los front es va ordenar armar als gremis (ratificant una orde del rei Fernando II el Catòlic de 1515), oportunitat que estos varen aprofitar per a plantejar una vella reivindicació: entrar en el govern de la ciutat, monopolisat pel patriciado urbà, que contava en quatre jurats, i per la chicoteta noblea (cavallers i generosos), que tenien dos. Com a resposta a la gresca que es va produir el 7 d'agost durant el qual la Catedral va ser assaltada per a capturar a un sodomita, posteriorment eixecutat, el governador de Valéncia va prohibir les reunions i les desfilades, i els gremis varen respondre en la formació el 29 de setembre de la Germania ('Germandat').

Archiu:1853, Los mártires de la libertad española, vol I, Guillen de Sorolla (cropped).jpg

Retrate de Guillem Sorolla, un dels agermanados, de professió tejedor de llana, en Els màrtirs de la llibertat espanyola (1853).

Per a conseguir el reconeiximent de la Germanía pel rei Carlos I —que havia accedit al tro de la monarquia hispànica tres anys abans, despuix de la mort del seu yayo Fernando el Catòlic— una comissió de agermanados, composta per Joan Llorenç, Guillem Sorolla, Joan Car i Joan Coll es va desplaçar a Molins de Rei a on es trobava llavors el jove monarca (tenia 19 anys). Este els va rebre el 4 de novembre i el 25 va decidir llegalisar la Germanía a canvi de que el braç real (els representants de les ciutats i viles de realengo) acceptara la jura dels Furs de Valéncia, obligatòria para tot monarca que iniciara el seu regnat, per delegació, sense necessitat de desplaçar-se a Valéncia. En la seua decisió va influir que en aquell moment Carlos estava més interessat en la seua prevista elecció en Aquisgrà com a emperador del Sacre Imperi Romà Germànic. Despuix d'este reconeiximent es va procedir a organisar la Germania que seria presidida per la Junta dels Tretze ('Junta dels Tretze', a imitació del Consell dels Dèu de la República de Venècia, segons un croniste), formada per tretze síndico dels gremis elegits per sorteig i en mandat anual («aquestos tretze vingueren a tenir ho mane de tota Valéncia», va escriure un croniste). No obstant, el 4 de giner el rei va donar marcha arrere, fent cas a les demandes de la noblea i del patriciado urbà que li demanaven la dissolució de la Germanía —i també que el rei fòra a Valéncia per a jurar en persona els furs— i despuix de rebre els informes desfavorables als agermanados de les dos persones que havia enviat a Valéncia per a que gestionaren el seu jurament dels furs per delegació. La Junta del Tretze va protestar i el rei Carlos, que tenia urgència de desplaçar-se a Alemània a on esperava ser coronat emperador (lo seria el 20 d'octubre), va acabar transigiendo i va enviar a Valéncia a un dels seus principals consellers Adriano de Utrech —també en el propòsit de que fora ell qui jurara els furs en el seu nom—.

Archiu:Agermanats Adria Utrecht.png

Quadro de José Benlliure de 1872 que representa el moment en que Adriano de Utrecht rep a la Junta dels Tretze.

Adriano de Utrecht es va entrevistar en la Junta dels Tretze pero no es va comprometre a res, interessat sobretot en guanyar temps. Els Tretze varen exigir que fora nomenat un jurat representant als gremis, pero la decisió del rei va ser enviar una llista de la cedixca (el procediment establit des de feya un sigle per a nomenar als sis jurats, quatre ciutadans i dos de la chicoteta noblea) acompanyada del nomenament com virrey de Valéncia del noble castellà Diego Hurtado de Mendoza (un «estranger», varen protestar els Tretze) a qui Carlos I li havia encarregat la triple missió d'obtindre el jurament del braç real, impondre la cedixca i dissoldre la Junta dels Tretze. La resposta dels agermanados va ser la resistència, que va derivar en oberta rebelió. Les unitats militars de la Germania, organisades uns mesos abans (en el seu capità general, coronels i capitans), varen prendre els carrers de Valéncia a finals de maig i varen conseguir que el Consell General elegira dos jurats populars (un cirugià i un velluter ['terciopelero']). El virrey Hurtado de Mendoza, recolzat per la noblea, va intentar anular l'elecció i dissoldre la Germanía pero es va vore obligat a fugir de la ciutat, refugiant-se a principis de juny en Xàtiva, a on es va negar a rebre una embaixada enviada pels Tretze, els qui varen acabar ocupant tots els càrrecs de la ciutat, inclós el Racional para Joan Car.

Archiu:Retrato de Diego Hurtado de Mendoza, pintor anónimo.jpg

Retrat del noble castellà Diego Hurtado de Mendoza nomenat per Carlos I virrey de Valéncia (un «estranger», varen protestar els Tretze).

Mentrestant, enviats de la rebelión de las Germanías, alegant que havia segut autorisada pel rei, havien anat estenent la rebelió per atres localitats del regne, a on es varen constituir les seues pròpies ___protected_title_V-, presidides per juntes formades per tretze membres subordinades a la del ___protected_title_CTXT. Les que eren de señorío (llaic o eclesiàstic) varen adoptar un programa antifeudal més radical. En estes zones rurals el protagonisme inicial ho varen eixercitar els llauros acomodats, desijosos de lliberar-se o a lo manco retallar el poder senyorial, pero pronte es varen vore desbordats, com succeiria en els núcleus urbans, pels sectors més radicals, que demandaven l'abolició de totes les rendes i que es varen dedicar al saqueig de les terres senyorials i al batisme forçós dels seus vassalls mudéjares. Est va ser un atre factor que explica el alineamiento sense fissures de la noblea valenciana, encapçalada pel duc de Gandia i el comte d'Oliva, en el bando realiste.

L'expansió del moviment agermanado fòra de la capital va coincidir en els preparatius militars del virrey, instalat en Dénia, a on s'havien refugiat els jurats de Valéncia contraris a la Germania. A mitan d'agost de 1520 s'havia reunit en la noblea, decantada completament del costat realiste, en el Monasteri de Santa María de la Valldigna. En un últim intent de trobar una eixida negociada els Tretze varen enviar en juny de 1521 al germà del virrey, Rodrigo, marqués de Cenete, que havia permaneixcut en Valéncia adoptant una posició ambigua, a que s'entrevistara en ell. El virrey es va mostrar inflexible (el seu germà es va reconciliar en ell) i va reiterar les seues condicions: la dissolució dels Tretze, la dimissió dels jurats i la deposició de les armes. La resposta va ser el saqueig de les cases de nobles i la destrucció dels títuls de propietat. Ya no hi havia més alternativa que la guerra.

Guerra i derrota dels agermanados

Archiu:1853, Los mártires de la libertad española, vol I, Batalla de Gandía (cropped).jpg

Batalla de Gandia (1521)

El primer objectiu dels agermanados va ser ocupar la mitat nort del regne per a evitar que al virrey li aplegaren reforços des del principat de Catalunya. Es va armar un eixèrcit compost per uns 2000 hòmens al mando del carpintero Miquel Estellés, pero va ser derrotat per les forces realistes comandadas pel duc de Sogorb en les batalles d'Oropesa (4 de juliol de 1521) i d'Almenara (18 de juliol de 1521) —una de les claus de la derrota va ser que els agermanados no varen conseguir reclutar noves tropes per l'escassa implantació de la Germania en eixa part del regne—. Més èxit varen collir inicialment en el seu segon objectiu de dominar la mitat sur del regne. Un eixèrcit al mando d'Esteve Urgellés va prendre el castell de Xàtiva el 14 de juliol i nou dies despuix, el 23 de juliol, un atre eixèrcit comandado per Vicent Peris derrotava a l'eixèrcit realiste, en el que també combatien mudéjares com a mercenaris, comandado pel propi virrey en la batalla de Gandia —l'única en batalla campal—. No obstant, Peris no va saber traure profit de la seua victòria ya que es va dedicar a batejar a la força mudéjares (moros i sarraïns, segons els texts de l'época), lo que serà imitat en atres llocs —el croniste Gaspar Escolano va relatar que es varen utilisar procediments expeditivos com rosar els seus caps en graneres empapades en l'aigua de les séquies—, i a saquejar el horta de Gandia i les comarques veïnes fins a la Canal de Navarrés. Un eixèrcit de 6000 hòmens que intentava prendre Oriola, cap de l'atra Governació del regne, va ser derrotat el 29 d'agost de 1521 en la batalla d'Oriola per l'eixèrcit realiste al mando del marqués dels Vélez. Va haver uns dos mil morts. Els realistes varen desnugar despuix de la seua victòria una brutal repressió —varen ser eixecutats uns quaranta agermanados— i el terç sur del regne, fins a Ontinyent, va quedar en el seu poder.

Archiu:Rodrigo Mendoza.jpg

Rodrigo Díaz de Vivar i Mendoza, marqués de Zenete i germà del virrey. Va acceptar el lloc de governador de Valéncia que li va oferir la Junta dels Tretze, que després es va dissoldre.

Mentrestant en la capital els promotors inicials de la Germania, la majoria dels quals pertanyien al sector més acomodat del artesanado i de la chicoteta burguesia urbana i inclús algun era ciutadà honrat, es varen alluntar de la mateixa a causa de la radicalisació representada pels Peris, Urgellés o Estellés, i varen oferir el 29 de juny, a penes dèu dies des del començ de la guerra, el lloc de governador de Valéncia al marqués de Zenete, que este va acceptar el 4 de juliol, i despuix, el dia 30, varen dissoldre la Junta dels Tretze. Vicent Peris que no havia participat en la batalla d'Oriola va tornar a Valéncia per a evitar la capitulació, pero el seu eixèrcit va ser derrotat en Morvedre l'11 d'octubre, conseguint escapar a Xàtiva. Tres dies despuix Valéncia es rendia a les forces realistes i el 19 dimitien els dos jurats agermanados, procedint-se a nova elecció en la que ya solament figuraven ciutadans honrats i «cavallers i generosos» (la chicoteta noblea). Peris encara va realisar un últim intent desesperat per a revivar la Germania en la capital, pero va fracassar, sent eixecutat el 4 de març de 1522.

Despuix de la capitulació de Valéncia ya solament quedaven dos núcleus agermanados en el regne, Xàtiva i Alzira. Llavors va fer la seua aparició L'Encobert ('L'Encobert') que es va presentar en Xàtiva dient ser fill del príncip Juan, hereu al tro dels Reis Catòlics fallit feya vinticinc anys, encara que en realitat es tractava d'un judeoconverso d'orige aragonés cridat Antonio Navarro, pero que va conseguir que la seua història fora creguda, dotant aixina al moviment agermanado d'un caràcter milenarista que va ajudar a sostindre-ho. El seu assessinat en Burjassot a mans d'uns sicarios en maig de 1522 —encara que varen aparéixer tres encoberts més: un fruter andalús que també va aparéixer en Xàtiva; un segon que va aparéixer en Valéncia, sent eixecutat en març de 1523; un tercer, Juan Bernabé, que va ser ajusticiado en Terol l'1 d'agost de 1523— i, sobretot, el regrés a Castella del rei Carlos, ya com a emperador del Sacre Imperi Romà Germànic en el títul de Carlos V, varen sagellar el destí de la rebelió. Conminadas a fer-ho pel propi rei-emperador Xàtiva es va rendir el 5 de decembre i Alzira dos dies despuix.

Repressió

Archiu:Germaine de Foix1.jpg

Retrat de Germana de Foix, virreina de Valéncia. Va agravar la repressió iniciada pel seu antecessor en el càrrec Diego Hurtado de Mendoza, revocant el perdó general otorgat per est.

La repressió que es va desnugar contra els agermanados va ser dura, sobretot a partir de decembre 1523 quan Germana de Foix, segona esposa i viuda de Fernando el Catòlic, va ocupar el càrrec de virrey de Valéncia en substitució de Diego Hurtado de Mendoza, ya que va anular el perdó general concedit pel seu antecessor —que solament hi havia ajusticiado als líders, uns cinquanta—, lo que va provocar la fugida massiva de agermanados. En total uns cent cinquanta varen ser eixecutats, entre ells Vicent Peris, Guillem Sorolla i els successius encoberts, Juan Car i Jaume Ros, i uns mil varen ser desterrats. El croniste Gaspar Escolano conta que les horcas de fusta de la plaça del Mercat varen tindre que ser substituïdes per atres de pedra per «temor a algun sinistre en caure en tota la massa humana penjant». Els seus bens varen ser confiscats i les ciutats i viles sublevades, al voltant de huitanta, varen ser obligades a pagar fortes composicions que varen superar la sifra de 300 000 lliures, equivalent a més de 360 000 ducados, dels que a la ciutat de Valéncia li va correspondre pagar prop de la tercera part. Xàtiva va tindre que pagar 36 000 ducados, Alcoy 12 600, Alzira 12 400 i Morvedre 9175 Entre els represaliados destaquen el juriste Bartomeu Monfort que va tindre que pagar l'astronòmica sifra de dèu mil ducados, la mateixa que va tindre que pagar el gremi de velluters ['terciopeleros'], el més castigat de tots, seguit del de paraires i el de teixidors.

Conseqüències

Ernest Belenguer i Àngel Casals han realisat el següent balanç, partint del fet de que va fracassar:

El artesanado va ser marginat definitivament del govern municipal, mantenint-se solament en el Consell General. En l'àmbit rural els resultats no varen ser molt millors: sembla que es va produir una refeudalizaació que va agravar encara més la situació d'un campesinado fortament perjudicat per la guerra (este punt ha de senyalar-se en precaució, puix en tot cas es tracta d'un fenomen comú en l'Europa de l'época, per lo que les Germanías no serien les seues responsables directes).
Demogràficament es va mantindre el creiximent, encara que es va donar un fre temporal a l'aument poblacional. En el pla econòmic preus i salaris varen registrar una tendència a l'estabilitat. El tràfic marítim del port de Valéncia va decaure momentàneament i va ser substituït per Barcelona i Alacant. En tot cas és el problema dels moriscos el que major perdurabilitat va adquirir. Acceptats per l'Iglésia els batismes forçosos, els nous cristians varen passar a ser, en teoria iguals llegalment al restant de la població, encara que en realitat no es varen integrar jamai dins de la societat cristiana.

Debats entre historiadors

Segons Antoni Furió, el tumult de les Germanías de Valéncia «aúna diverses lluites paraleles: la dels menestrales i el 1521-1523 [lliteralment, 'poble menut'] contra l'oligarquia urbana, la dels llauradors contra els senyors, la del uniformismo cristià contra la singularitat musulmana». Furió coincidix en este punt en Ernest Belenguer i Àngel Casals quan consideren que «les Germanías no varen ser un tot homogéneu. No és lo mateix el programa de 1519 que el milenarisme dels encoberts, ni són idèntics els interessos dels agermanados urbans que els de els seus correligionaris somesos a un règim senyorial. Per una atra part, la moderació de 1519 contrasta en el radicalisme de 1522-1523».

Sobre si es va tractar d'una «revolució moderna» o d'una rebelió de característiques encara «medievals» Belenguer i Casals afirmen que «abdós aspectes s'entremesclen: front a unes postures alvançades en les reivindicacions municipals de sanejament i democratisació, trobem una defensa del sistema gremial medieval, amenaçat pel capitalisme mercantil de l'Edat Moderna... També l'aparició del messianisme milenarista és un arcaisme». Lo que sí són clarament medievals són «el plantejament i desenroll de la guerra», afigen Belenguer i Casals. «L'enfrontament es dona entre l'hueste noble, que formava la cavalleria dels eixèrcits del medievo, front als habitants de les ciutats que componia l'infanteria. Els agermanados varen carir de cavalleria durant tota la guerra, mentres que l'eixèrcit del virrey va tindre que improvisar tropes a peu en mudéjares i hòmens duts de Catalunya, Múrcia i Castella».

Sobre si es va tractar d'una tumult o d'una revolució, Belenguer i Casals afirmen que «abdós coses. En les seues primeres actuacions els agermanados intenten mantindre una postura de diàlec en la Corona i de respecte a la llegalitat des de la ventaja que els oferix l'estar organisats i armats. La seua intenció era participar del sistema, no canviar-ho. Solament més alvance, una volta trencats els camins del diàlec en el virrey (que els Tretze [organisme inicial dirigent de la Germania] varen intentar mantindre a tota costa) i generalisat el conflicte en la seua extensió per tot el país —que es va fer, no cal oblidar-ho, en el respal llegal de la carta del rei del 30 de giner [de 1520]— va esclatar la pugna bèlica, passant-se a una fase radical de contingut antifeudal que qüestiona les bases del sistema social i econòmic».

Finalment sobre les causes del fracàs els historiadors coincidixen que les principals varen ser la divisió del moviment, com a conseqüència de les diferències que existien entre els grups socials que ho recolzaven, i també la superioritat militar de les forces realistes. Aixina ho afirmen Belenguer i Casals: «el fracàs de les Germanías va ser per la seua debilitat, conseqüència de la seua desunió i de l'heterogeneïtat de les seues bases, que propiciava l'aparició de reivindicacions no assumides per tal o com grup, quan no refusades obertament. Per un atre costat, la seua inferioritat militar va ser causa de les seues derrotes en els camps de batalla, a on els hòmens del rei contaven en els mijos i l'experiència de que carien els capitans agermanados». També Antoni Furió, encara que senyalant sobretot en el primer factor: «la pluralitat i contradicció d'interessos seria la causa del seu fracàs».

Regne de Mallorca

Antecedents

El regne de Mallorca caria de Corts i en el seu lloc existia el Gran i General Consell. Est havia distribuït els imposts entre la Ciutat de Mallorca, l'únic núcleu urbà de l'illa, a la que li correspondria pagar dos terços dels mateixos, i la part forana, el restant rural de l'illa, que pagaria un terç. Pero en el pas del temps esta distribució es va convertir en una pesada càrrega per als llauradors de la part forana perque esta s'havia anat despoblando, en concentrar-se els habitants de l'illa en la Ciutat. Este agravi va provocar la «Revolta dels Forans» de 1450-1453, esclafada pels mercenaris italians (saccomanni) enviats pel rei Alfonso V d'Aragó, que va ser seguida d'una forta repressió. Uns decrets reals de maig de 1454 varen condenar als forans a pagar tots els seus deutes i la mitat del sòu de l'eixèrcit, a indemnisar als ciutadans, a no protestar pel saqueig dels seus bens fet pels saccomanni i a pagar una multa de 150 000 lliures. Estes mides varen agravar el despoblació del camp i el procés de decadència de les viles. Els ciutadans varen aprofitar la situació per a comprar una gran part de les propietats de l'illa.

Rebelió

Archiu:1853, Los mártires de la libertad española, vol I, Juan Odon Colom (cropped).jpg

Retrat de Joanot Colom, el líder del sector radical de les Germanías de Mallorca (Els màrtirs de la llibertat espanyola, 1853)

El moviment de les Germanías del Regne de Valéncia va tindre resonàncies en el Regne de Mallorca, a on va esclatar en febrer de 1521 com a conseqüència de l'encarcerament de sèt menestrales per orde del governador general Miguel de Gurrea. Pronte es va radicalisar, en Joanot Colom com a líder, substituint al moderat Joan Crespí l'objectiu del qual era la democratisació del Gran i General Consell i posar en marcha una série de reformes que aliviaren el pagament del deute censataria. Colom, que va acabar eixecutant a Crespí, anava molt més llunt i proponia la Santa Quitació (el no reconeiximent de cap deute censataria i la seua eliminació dràstica sense compensació alguna) De la mateixa manera que en Valéncia, es va constituir una junta formada per tretze persones (la Tretzena). Esta es fa en el control de la Ciutat de Mallorca i destituïx al governador general, que fuig a Eivissa. Els nobles que varen sobreviure a la matança que es va produir en el Castell de Bellver es refugien en Alcudia, única població que permaneix fidel al rei durant l'any i mig que els agermanados dominen l'illa. En agost de 1522, el rei-emperador Carlos envia 800 hòmens per a ajudar a Gurrea, qui es desplaça a Alcudia per a sometre, junt en els nobles que ahí se li unixen, l'illa. En decembre sitien la capital, i el 8 de març de 1523 els agermanados es rendixen en la mediació del bisbe. Pese a esta mediació, més de 200 agermanados varen ser eixecutats, mentres molts uns atres varen fugir al Principat de Catalunya.

Vore també

• Esclavitut en Mallorca
• Guerra de les Comunitats de Castella

Bibliografia

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFArdit1988">Ardit (1988). «Els moriscos», Manuel Cerdá (dir.) (ed.). Història del poble valencià, Valéncia: Alce, pp. 433-452. ISBN 84-404-3763-3.
• (1988) «Les Germanías del Regne de Valéncia», Manuel Cerdá (dir.) (ed.). Història del poble valencià, Valéncia: Alce, pp. 373-392. ISBN 84-404-3763-3.
• (2006) «El Cèsar Carles i la Corona d'Aragó», Ernest Belenguer i Felipe V. Garín (ed.). La Corona d'Aragó. Segles XII-XVIII (en valencià), Valéncia: Generalitat Valenciana, pp. 185-207. ISBN 84-482-4311-0.
• (1984) «Notícia preliminar», Eulàlia Duren (ed.). Cròniques dels Germanies (en català), Valéncia: Eliseu Climent, editor, pp. 11-58. ISBN 84-7502-118-2.
• (1995) Història del País Valencià (en valencià), Valéncia: Edicions Alfons el Magnànim. ISBN 84-7822-159-X.