Guerra dels Mercenaris
La guerra dels Mercenaris, guerra d'Àfrica o guerra inexpiable (241-238 a. C.) va ser una guerra civil d'extraordinària crueltat que va assolar els territoris africans del Imperi de Cartago durant tres anys i quatre mesos.[1]
D'un costat es trobaven la capital i les ciutats lleals. De l'opost, els mercenaris rebels que havien lluitat baix l'estandart cartaginés durant la primera guerra púnica, aliats en la major part de les ciutats africanes, súbdites de Cartago.
Durant el conflicte, una nova declaració de guerra de Roma va provocar la pèrdua per a Cartago de Còrsega i Cerdenya, que varen passar a quedar baix el domini del seu rival. A pesar d'això, no va existir enfrontament armat entre les forces d'abdós pobles.
La victòria final del eixèrcit de Cartago, dirigit per Amílcar Barca, no va millorar molt la situació. Les pèrdues humanes i econòmiques varen obligar a Cartago a dirigir les seues mires cap a nous territoris que colonisar, en lo que va donar començ la conquista de la península ibèrica.
Antecedents
[editar | editar còdic]Primera guerra púnica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Primera guerra púnica.
Durant la primera guerra púnica, el general Amílcar Barca hi havia resultat invicte en els combats contra els romans, sometent la ciutat d'Erice i el mont del mateix nom, ademés d'Ericté i Drépana. Les seues tropes de mercenaris eren la flor i nata de l'eixèrcit de terra, i Amílcar els havia entrenat en tàctiques de guerrilla que causaven quebraderos de cap a les legions.
En eixe llavors Cartago era una ciutat riquíssima i poderosa, un núcleu clau del comerç mediterràneu en cent o doscents millers d'habitants. Capaç d'armar eixèrcits de fins a setanta mil hòmens (principalment mercenaris estrangers i reclutes libios) i flotes de doscents navío de guerra.[2]
Tallats els seus suministraments i desfeta la flota cartaginesa despuix de la derrota naval de les illes Egades, i davant l'impossibilitat de rebre els suministraments necessaris per a continuar la lluita, Amílcar va decidir firmar la pau (241 a. C.). En el tractat, el cònsul romà, Cayo Lutacio Cátulo, va reconéixer el dret del cartaginés a retirar-se sense fer entrega de les seues armes.[3]
Despuix de la firma del tractat que posava fi a la guerra, les tropes cartaginesas de Sicília es varen reunir en la ciutat de Lilibeo, governada per Giscón. Amílcar va aplegar a la ciutat des d'Erice, al mando del seu eixèrcit de mercenaris, i va cedir al governador la tasca de repatriar les tropes a Àfrica. Giscón prudentemente les va dividir en menuts destacaments que viajarien de forma escalonada. D'esta manera, els mercenaris aplegarien en grups reduïts i es tractaria el pagament del salari en cada contingent en particular.
Rebelió dels mercenaris
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Rebelió dels mercenaris de Cartago.
Pero el Senat dels Cent no va seguir els plans del general, per lo que en lloc de tractar per separat en cada u dels contingents de mercenaris el pagament del seu salari, varen concentrar a tots els mercenaris, estajant-els en Cartago primer i després en la ciutat de Sicca. Allí acampats, va acodir Hannón per a informar-els que les arques de Cartago estaven agotades per la guerra i el tractat de pau en Roma, i els va demanar que renunciaren a part del seu salari. Polibio, en les seues Històries, llibre I, 67, relata com per la multinacionalidad dels mercenaris i el torpor dels aristócrates cartagineses, els ànims es varen calfar. Per lo tant els mercenaris, llunt de consentir, varen trencar en protestes cap a Hannón i els aristócratas de Cartago i, despuix de varis dies, varen partir en massa cap a la capital. Varen acampar a l'atre extrem de la península, en la ciutat de Tunis, en número de vint mil infants, quatre mil ginets i trescents elefants.[4][5]
La magnitut dels disturbis i el perill que es cernía sobre la ciutat varen fer que Cartago finalment convinguera a pagar els salaris en la seua totalitat. Davant l'impossibilitat de manar a Amílcar Barca, ocupat en empreses llunt de Cartago, el Gran Consell va enviar a Giscón, que gojava de l'aprecie dels soldats i havia combatut junt a ells en Sicília, en els diners i els bens exigits per estos.
Pero esta concessió va aplegar massa vesprada. Dos mercenaris, el libio Matón (Μαθως) i el campanio Spendios (Spendius), varen alçar la seua veu per damunt del restant, duts per interessos particulars. Imponent la seua voluntat, els rebels varen capturar a Giscón, apoderant-se dels tesors que duya en si (240 a. C.).[6]
La guerra d'Àfrica
[editar | editar còdic]La declaració de guerra
[editar | editar còdic]Despuix de ser nomenats generalés, Matón i Spendios varen enviar missives a les ciutats tributàries de Cartago, incitant-les a desfer-se del jou púnico i unir-se a ells en el conflicte. Sofrint els gravosos tributs que varen caure sobre elles despuix de la desastrosa guerra en Roma, varen accedir fàcilment a les peticions dels mercenaris, lo que va convertir la gresca original en un alçament nacional. Només dos ciutats es varen mantindre lleals: Bizerta i Útica.[7]
Respalats per un eixèrcit de 70 000 africans i 20 000 mercenaris, els generals rebels varen declarar formalment la guerra a Cartago.[8][9] Pero modernes estimacions rebaixen la sifra a uns 40 000 combatents reunits per Matón i Spendios a l'inici de la guerra.[10] La situació d'esta era desesperada. Recent eixida d'una atra guerra, es trobava escassa d'armes, sense flota de guerra, pertrechos navals, reserves de víveres ni esperances de recobre extern.
Els cartagineses varen concedir a Hannón el Gran el mando militar per les seues anteriors victòries en Àfrica, varen reunir un nou eixèrcit mercenari i varen armar a tots els hòmens en edat adulta. Varen entrenar la cavalleria de la ciutat i varen unificar els restants de la seua flota.
Matón, dividint el seu eixèrcit en dos, sitiava les ciutats d'Útica i Bizerta, i assegurava el camp de Tunis, en lo que quedaven tallades de raïl les comunicacions de Cartago per terra.
L'ajuda romana
[editar | editar còdic]Els mercenaris varen enviar també una embaixada a Roma, buscant el seu respal en la guerra. Pero per eixa época els llatins es trobaven envolts en una atra guerra civil contra els faliscos, una guerra no obstant de menor trastorn i duració que la lliurada en Àfrica.
Davant l'impossibilitat de reconciliar a abdós parts, Roma va lliberar sense rescat algun a tots els captius cartagineses que tenia en el seu poder, va enviar gra a Cartago i va permetre a la ciutat que reclutara mercenaris en les terres dels seus aliats. No buscaven en això el benefici de Cartago, sino forjar-se una reputació de poble honorable i just.[11] Ademés, Cartago encara devia una forta suma de diners a Roma com a indemnisació de guerra, i per això als romans no els interessava que la ciutat fora destruïda.
Aixina que, l'ajuda romana no va ser massiva, pero va constituir sense dubte un punt de respal primordial per a la preparació de Cartago en la seua guerra civil.
La campanya d'Hannón
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Hannón el Gran.
Hannón es va ocupar en eficiència de la llogística. Dirigint un eixèrcit que contava en un centenar d'elefants de guerra, va trencar el sege d'Útica, pero en lloc d'acabar en els enemics en fuga, va entrar en la ciutat. Mentres celebrava la victòria, els rebels, utilisant les tàctiques depreses en Amílcar, es varen reagrupar i varen llançar atacs de guerrilla, fins a posar en fuga a l'eixèrcit d'Hannón. Poc despuix el general va perdre una oportunitat d'assestar un colp a l'eixèrcit rebel prop d'un lloc cridat Gorza.[12]
Davant els fracassos d'Hannón, el Consell de Cartago nomena a Amílcar comandant en cap de l'eixèrcit (240 a. C.), entregant-li ademés setanta elefants,[13] les tropes mercenàries de nou contracte i els desertors d'entre els rebels, la cavalleria i l'infanteria de la metròpoli. En total, les tropes reunides ascendien a 8000 o 10 000 hòmens,[14][15] molts d'ells supervivents del desastre d'Hannón.[16] I això sense contar en les guarnicions de Bizerta i Útica, provablement prou numeroses. No obstant, alguns historiadors parlen de 20 000 a 30 000, principalment reclutes líbicos.[17] Tropa lo suficientment gran en comparació a les enemigues com per a atrevir-se a enfrontar-els en camp obert.
En la seua primera incursió, contant ademés en la ventaja moral del temor i respecte que inspirava en els seus enemics, Amílcar va trencar el sege a Cartago i a Útica, que havia segut recuperada despuix de la fugida d'Hannón.
La campanya d'Amílcar
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Amílcar Barca.
Els camins de montanya que eixien de Cartago havien segut presos i fortificados pels rebels, al mando de Matón. L'única ruta practicable per a un gran eixèrcit creuava el riu Bagrades. Spendios, l'atre general mercenari, havia construït un campament junt al pont, custodiant el pas.
Amílcar coneixia la geografia del terreny millor que els estrangers, puix havia naixcut en Cartago. Sabia que en estiu, quan bufava el vent del desert, l'arena arrastrada pel mateix formava un depòsit de fanc que creava una ruta vadeable en la desembocadura del riu. Sense mencionar els seus plans, va abandonar la metròpoli a l'abric de la nit i va creuar per eixa zona en el seu eixèrcit.
En amanecer va sorprendre tant als ciutadans de Cartago com als rebels. Quan Spendios va percebre el moviment d'Amílcar, va abandonar el campament junt al pont i va atacar en 10 000 hòmens. Un segon eixèrcit mercenari va partir des del lloc d'Útica, en número de 15 000.[15][18] D'estos 25 000 soldats provablement uns 20 000 varen eixir a presentar batalla a Amílcar mentres el restant va seguir sitiant les ciutats.[19] Sifres hui considerades exagerades.[20] Estimacions més moderades que els historiadors antics diuen que l'eixèrcit que va deixar el lloc d'Útica provablement no aplegava als 15 000 efectius. És més, els siteadores de Bizerta provablement no passaren de 5000. Només 5000 mercenaris vigilaven el pont sobre el Bagrades i la tropa de reforç possiblement fòra d'uns 10 000 reclutes líbicos.[17] L'eixèrcit cartaginés es componia per uns 10 000 combatents, inclosos 1000 infants llaugers, 1000 ginets i 70 elefants.[21] En un hàbil moviment, Amílcar va reorganisar el seu eixèrcit, de modo que la cavalleria i els elefants, que constituïen la vanguarda, es varen retirar pels extrems de la formació, mentres la falange, que formava en retaguàrdia, començava a desplegar una llínea compacta front a l'enemic.
Els rebels, pensant que l'eixèrcit cartaginés es batia en retirada, varen atacar en desorde. El primer eixèrcit, provinent d'Útica, va chocar directament contra les files de la falange. L'infanteria llaugera va colpejar llavors, obligant als rebels a batre's en retirada. El segon contingent, comandado per Spendios, va rebre als seus en retirada, i mentres reorganisava les seues llínees, la cavalleria i els elefants d'Amílcar varen destrossar els seus flancs.[22] Despuix de la derrota aproximadament la mitat dels hòmens de la divisió de Spendios havien mort o presos presoners, pero li quedaven encara uns 12 000 veterans de les campanyes de Sicília.[23]
Posteriorment, el combat va ser conegut com batalla del Bagrades, la primera victòria important de Cartago front als rebels, que va obrir les rutes terrestres al pas de tropes i mercaderies. Varen morir 6000 rebels i atres 2000 varen caure presoners.[15] El campament junt al Bagrades va ser desmantellat, i el lloc d'Útica, aguaitat per Hannón, abandonat.
Mentres, Matón continuava el seu sege a Bizerta, aconsellant a Spendios que evitara el pla, per la superioritat d'Amílcar en cavalleria i elefants. Va enviar a les millors tropes al seu aliat, númidas i africans que combatien per la seua terra i la seua llibertat. Spendios contava per llavors en 8000 mercenaris, entre ells 2000 gals a les órdens d'Autarito. En este eixèrcit, Spendios es va dispondre a atacar el campament d'Amílcar. Corria l'any 239 a. C.
Pero els númidas, al mando del noble Naravas, es varen passar llavors al bando cartaginés, en número de 2000, en el reforç del qual les tropes rebels varen ser completament derrotades.[24][25] Moren 10 000 alçats i 4000 són capturats.[26][27] Els elefants varen tornar a representar un factor definitiu en la batalla.
Amílcar va permetre als presoners que ho desijaren unir-se al seu eixèrcit, i perdonava la vida a aquells que refusaren.[28]
La defecció de Cerdenya
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història de CerdenyaDominació cartaginesa.
Per estes dates, les notícies de la guerra havien aplegat fins a l'illa de Cerdenya. Els mercenaris que es trobaven com guarnició en l'illa es varen rebelar a eixemple dels seus camarades de Sicília, ara en Àfrica. Varen passar a gavinet a la població púnica i al cap de les tropes auxiliars, conegut pel nom de Bostar.
Cartago va enviar al capità Hannón al mando d'un chicotet eixèrcit, pero quan este va aplegar allí, les seues tropes es varen passar al bando rebel i li crucificaron. En les ciutats en el seu poder, els mercenaris es varen fer en el control de Cerdenya, enfrontant-se a la població autòctona.
Assessinat dels presoners
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Giscón.
Els actes de clemència mostrats pel Barca cap als seus captius sembraven el temor en els ànims dels caps rebels, que veen perillar la llealtat de les seues tropes. A raïl d'açò, varen idear un ardid per a que els seus soldats s'enfuriren tant en Cartago que cometeren un terrible crim, crim que faria impossible qualsevol mostra ulterior de pietat.
Matón i Spendios varen unir les seues veus a la del gal Autarito. Varen convocar a l'eixèrcit a les afores d'Útica. Utilisant a dos actors que simulaven ser emissaris dels rebels de Cerdenya i Tunis, els varen fer entrar en la reunió en diferents moments duent mensages similars: la sospita de que, entre les seues tropes, existien traïdors que havien pactat en els cartagineses per a lliberar a Giscón.[29] Despuix, Spendios va exhortar als seus per a que desconfiaren d'Amílcar, puix la seua falsa clemència era un ardid per a castigar-els a tots una volta passaren al seu bando.
Autarito va parlar llavors, fent una recapitulació de totes les ofenses realisades pels cartagineses, va demanar la ruptura de tota possible negociació en Cartago. Despuix, va clamar per la mort de Giscón i els presoners. Els cartagineses, en número de 700, varen ser assessinats en extrema crueltat. Els amputaron mans i peus, els varen trencar els genolls i despuix els varen tirar a un fos encara vius.
Quan esta informació va aplegar a Cartago, els púnicos, horrorisats, varen enviar missives solicitant els cadàvers de la seua comitiva. A açò es varen negar els rebels, amenaçant-els ademés en tractar de la mateixa manera a tot aquell mensager que els anara enviat des de la metròpoli.
Despuix d'este acte, els presoners que caïen en mans cartaginesas eren esclafats per elefants o tirats a les feres en represàlia. La guerra va cobrar dimensions de crueltat extrema, motiu pel qual va ser coneguda a partir de llavors com a Guerra Inexpiable.
La campanya conjunta
[editar | editar còdic]Amílcar va cridar llavors a Hannón per a combinar els seus eixèrcits i finalisar de forma ràpida la guerra.
Despuix de la batalla del Bagrades, la lliberació d'Útica i l'aliança de Naravas, la guerra havia cobrat un clar color cartaginés. No obstant, una série de catàstrofe varen tornar de nou el signe de la guerra a favor dels rebels:[30]
- La pèrdua de Cerdenya a mans dels mercenaris, els residents cartagineses en l'illa són massacrats.
- El naufragi d'una flota mercant que portava suministraments per a l'eixèrcit.
- La defecció de Bizerta i Útica, que varen assessinar a la guarnició cartaginesa i es varen passar al bando rebel.
Per si açò no fora suficient, abdós generals discutien constantment sobre estratègies i tàctiques a seguir, de modo que cap acció efectiva es va eixecutar contra els rebels durant esta campanya. La situació va aplegar a ser tan crítica que el Gran Consell va demanar als soldats que elegiren a un general per a liderar-els, mentres l'atre devia abandonar el camp.
En la ventaja de la seua part, els generals mercenaris Spendios, Autarito i Albarzer varen unir els eixèrcits de Bizerta i Útica per a sitiar la mateixa Cartago.[31] En eixe llavors la guarnició de la ciutat fòra d'al voltant de 10 000 hòmens, inclosos mercenaris estrangers, lo que va obligar a les autoritats cartaginesas a iniciar una campanya de reclutament entre els seus ciutadans molt més intensa que les tradicionals.[32]
El mando únic d'Amílcar
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Amílcar Barca.
Les tropes, en el poder conferit pel Gran Consell, varen elegir llavors a Amílcar com el seu general, i el Senat va enviar a un capità cridat Aníbal (a no confondre en el fill d'Amílcar) com el seu segon al mando.
Ajudes de Roma i Siracusa
[editar | editar còdic]Per llavors, els rebels controlaven tot l'Estat exceptuant la mateixa ciutat de Cartago. En totes les seues rutes bloquejades, els cartagineses varen buscar ajuda exterior.
En principi, Roma havia tingut algunes desavenències en Cartago, puix els cartagineses capturaven a aquells mercaders romans que viajaven en víveres destinats als seus enemics i els tancaven en presó. Varis diplomàtics romans varen ser enviats llavors a Cartago, que va tornar prontamente als captius. Agraïts, els romans varen tornar al restant dels captius de Sicília, ademés de prohibir el comerç en els rebels.
De la mateixa manera, el tirà Hierón II de Siracusa va suministrar víveres a Cartago, tement que si esta potència caïa, quedaria com a únic poder capaç d'opondre's als romans en Sicília.
Guerra de suministraments
[editar | editar còdic]Amílcar, gràcies a la seua superioritat en tropes llaugeres, i el númida Naravas en la seua cavalleria, interceptaven les llínees de suministrament dels eixèrcits rebels. Davant l'escassea de recaptes, estos es varen vore obligats a alçar el lloc de Cartago.
Batalla de la Serra
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Batalla de la Serra.
Matón va permanéixer en la ciutat de Tunis, mentres Spendios, Autarito i l'africà Albarzer movilisaven un eixèrcit de 50 000 hòmens per a enfrontar-se a Amílcar (239 a. C.), pràcticament en la seua totalitat africans. Hostigándoles en camp obert i erosionant el seu eixèrcit en accions puntuals de gran habilitat, Amílcar els va conduir cap al desfiladero conegut com la Serra. Els rebels, que buscaven sempre alluntar-se del pla i ocupar els tossals i montanyes, havien caigut en la seua pròpia trampa.
Despuix de sitiar durant dies la boca del desfiladero, bloquejant el restant de les eixides per mig de foss i trincheras, els mercenaris varen amenaçar als seus caps, veent que els reforços de Tunis no aplegaven i la fam era cada volta més apressant.
Els líders rebels varen pactar llavors en Amílcar, entregant-se els oficialés més importants. Entre estos es trobaven Autarito, Albarzer i Spendios. Creent haver segut traïcionats, els soldats varen atacar llavors i varen ser massacrats per l'eixèrcit d'Amílcar. Es diu que varen morir més de 40 000 (pràcticament la totalitat de l'eixèrcit rebel).
El lloc de Tunis
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Sitie de Tunis.
La derrota de les tropes africanes va fer que moltes ciutats retornaren al bando cartaginés. Amo de les planures i en les ciutats africanes del seu costat, Amílcar es va dirigir a Tunis, posant la ciutat baix sege en una eficient hueste de dèu a dotze mil guerrers.[33]
El contingent d'Aníbal va posar sege al costat de Tunis que mirava a Cartago, mentres que Amílcar es va emplaçar en el costat opost. Una volta establit el lloc, els líders rebels varen ser crucificados a la vista dels murs de la ciutat.
Matón va eixir llavors de la ciutat atacant el campament d'Aníbal, que va ser capturat viu pel libio. Llavors, despenjant el cos de Spendios, va penjar al cartaginés en el seu lloc, degollant als seus oficials als peus de la creu.
Amílcar va aplegar tart a socórrer a Aníbal, i la derrota va provocar la tornada d'Hannón des de Cartago, al mando dels últims hòmens en edat adulta capaces de portar armes que quedaven en la metròpoli. Despuix de vàries reunions, els generals varen oblidar les seues diferències i varen actuar de forma conjunta per a acabar en Matón, que va passar a la defensiva.
Els rebels encara sumaven uns vint millers, molts d'ells armats en el bagage capturat a Aníbal. L'eixèrcit reunit per abdós generals cartagineses era de tamany similar.[33]
Els generals púnicos varen tendir emboscades a l'africà prop de les últimes ciutats que permaneixien en el bando rebel, com Leptis Magna, al surest. Finalment, acossat en tots els fronts, Matón va resoldre donar batalla campal a l'enemic.
Existix poca informació sobre esta batalla, encara que se sap que la victòria es va decantar del costat cartaginés. Matón va ser capturat viu, i el restant de les ciutats que permaneixien en el bando rebel es varen rendir a Cartago, Tunis inclosa.
conquista romana de Cerdenya i declaració de guerra
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Història de Cerdenya.
La república de Roma va aprofitar llavors la conjuntura per a enviar un cos expedicionario i "pacificar" Cerdenya, que es trobava en conflicte entre els mercenaris rebels i els oriunts de l'illa.
Els cartagineses varen protestar airadamente, preparant una expedició contra els mercenaris rebels de l'illa. Pero Roma va declarar la guerra de nou a Cartago, arguyendo que els preparatius eren per a fer-els la guerra a ells i no als rebels.
La precària situació de Cartago feya insostenible una nova guerra, de modo que varen aumentar el tribut a Roma en mil doscents talents i varen abandonar definitivament l'illa.[34]
L'illa de Còrsega també va caure poc despuix en mans romanes.
Fi de la guerra
[editar | editar còdic]En l'eixèrcit rebel aniquilat i els seus principals líders ajusticiados, les úniques dos ciutats que s'oponien a Cartago eren Útica i Bizerta, que no podien esperar demostració de clemència alguna per part dels púnicos.
Amílcar va acampar front a Útica, mentres Hannón feya lo propi davant Bizerta. Finalment, els cartagineses varen impondre unes dures condicions de pau per a les dos ciutats, que es varen rendir, i en elles l'últim reducte d'oposició a la capital.
Despuix de tres anys i quatre mesos, la cruenta guerra civil havia terminat.[1]
Vore també
[editar | editar còdic]- Bárcidas
- conquista d'Hispania
- Falange
- Fenicia
- Flota cartaginesa
- Història de Tunis
- Militars cartagineses de les guerres púnicas
Notes
[editar | editar còdic]Erro en la cita: La etiqueta <ref> definida en las <references> con nombre «Ref1» no se utiliza en el texto anterior.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Polibio, Història Universal baix la República Romana L. I Cap. XXIV. [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Clots, 2007: xiii
- ↑ Segons Nepote, "Dels Grans Comandants Estrangers", Amílcar II, Amílcar «preferia perir en aquell lloc a tornar a Cartago en tal deshonor, entregant als seus enemics les armes que el seu país li havia donat per a defendre-ho dels seus enemics».
- ↑ Clots, 2007: 32
- ↑ Cornelio Nepote, "Dels Grans Comandants Estrangers", Amílcar II
- ↑ Polibio, Història Universal baix la República Romana i. 66 - 70. [2] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Polibio, Història Universal baix la República Romana T. I L. I, 20 [3] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaClots94 - ↑ Mills, 2011: 1874-1875
- ↑ Clots, 2007: 93-94. Est seria el tamany de la força reunida a les afores de Cartago, Bizerta i Útica, provablement la mitat estaria sitiant les dos últimes i uns cinc mil estaria guarnint Tunis.
- ↑ Zonaras, 17. g-17. h (LacusCurtius)
- ↑ Polibio, Història Universal baix la República Romana Lib. I Cap. XX [4] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Polibio, Història Universal baix la República Romana Lib. I Cap. XXI [5] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Clots, 2007: 92
- ↑ 15,0 15,1 15,2 Gabriel, Richard A. (2002). The Great Armies of Antiquity. Westport: Greenwood Publishing Group, pp. 18-19. ISBN 978-0-27597-809-9.
- ↑ Clots, 2007: 231
- ↑ 17,0 17,1 Clots, 2007: 93
- ↑ Clots, 2007: 115-116
- ↑ Clots, 2007: 116
- ↑ Clots, 2007: 105. En lloc de 25 000 rebels provablement eren 15 000.
- ↑ Clots, 2007: 108-109, 111, 115-117. Basant-se en la proporció usual que tenien els eixèrcits antics, usualment un 10% eren ginets.
- ↑ Loreto, Luigi (1995). La gran insurrezione libica contro Cartagine. Roma: École Française de Rome. ISBN 978-2-72830-350-2.
- ↑ Clots, 2007: 152
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaClots148 - ↑ Polibio, 1:78:9
- ↑ Polibio, 1:78.12.
- ↑ Clots, 2007: 145
- ↑ Polibio, Història Universal baix la República Romana i. 77 - 79. [6] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Polibio, Història Universal baix la República Romana L. I Cap. XXII [7] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Clots, Dexter (2011). A Companion to the Punic Wars. Chichester: John Wiley & Sons. ISBN 978-1-44439-370-5.
- ↑ Polibio, Història Universal baix la República Romana L. I Cap. XXXIII [8] archivat en Wayback Machine.
- ↑ Clots, 2007: 230-231
- ↑ 33,0 33,1 Clots, 2007: 229-230
- ↑ Dión Casio; Plantilla:Gutenberg Traduïda al anglés per Herbert Baldwin Foster
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Smith, William (editor); Dictionary of Greek and Roman antiquities, [9], Boston. Reimpresa en Londres per: C. Little, and J. Brown, 1870 (en anglés)
- Flaubert, Gustave; Plantilla:Gutenberg - Novela històrica
- Diodoro Sículo Biblioteca, Llibre XXV.
- Apiano, Guerres estrangeres "Les guerres púnicas" 5 (en anglés)
- L. Loreto, "La gran insurrezione libica contro Cartagine", Roma: École française de Rome, 1995 (En francés)
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerra de los Mercenarios» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.