Mercenari

Per a atres usos d'este terme vore Mercenari (desambiguació).

Soldats de fortuna en Àfrica, 1893

Militar afgà junt a un contractiste militar privat britànic.

Un mercenari (del llatí merces, - edis, «pagament») és una persona en preparació i coneiximent militar, la qual realisa un treball per una retribució, generalment econòmica, o que actua en l'únic interés de guanyar diners,^[1] participant en algun conflicte bèlic en la defensa d'un país estranger. A voltes es denomina soldat a sòu, soldat de fortuna, o militar privat. Normalment estes persones tenen poca o nula identificació en la ideologia, nacionalitat i preferències políticas o religioses del bando per al que lluita. El soldat, que representa al seu nació, està dispost a lluitar per una causa que és de la seua comunitat o país. No obstant, el mercenari ho fa solament en ànim de lucre, d'ahí que siga conegut també com a soldat de fortuna. També es diu mercenaris a les persones que treballen o actuen a canvi de diners o d'un benefici personal, i sense motivacions política, filosòfiques, ideològiques o religioses.

Els mercenaris i les lleis de la guerra

En el protocol adicional a la Convenció de Ginebra del 12 d'agost de 1949 (APGC77), relativa a la protecció de les víctimes de conflictes armats internacionals (protocol I, de 8 de juny de 1977), s'establix que un mercenari és qualsevol persona que:

Ha segut reclutat o embarcat específicament en la finalitat de lluitar en un conflicte armat.
Pren, en efecte, part directa en les hostilitats.
La seua motivació per a prendre part en les hostilitats és principalment el desig pel benefici personal, i de fet, se li promet una recompensa material per una de les parts en el conflicte, o en favor d'esta que excedix de forma substancial al pagament que els combatents de les forces armades de dita part reben en similars rancs o funcions.
No és un nacional de cap de les parts en conflicte ni resident de cap territori controlat per estes.
No és membre de les forces armades de cap de les parts del conflicte, i
No ha segut enviat per cap Estat alié a les parts en conflicte en compliment del deure com a membre de les seues forces armades. Es deu tindre en conte que molts països, incloent als Estats Units d'Amèrica, no són signataris del Protocol Adicional de la Convenció de Ginebra de 1977 (APGC77), de manera que, encara que dit protocol és àmpliament acceptat, no és un document definitiu. Segons la Tercera Convenció de Ginebra, si un soldat és capturat pel enemic, deu ser tractat com a combatent segons la llei, i per lo tant, com una persona protegida, i considerada com a presoner de guerra, en tant dit soldat haja segut posat a disposició d'un tribunal competent (Tercera Convenció de Ginebra, artícul 5). Este tribunal deu decidir si la persona en qüestió és un mercenari, usant els criteris del Protocol Adicional APGC77 o segons alguna llei nacional equivalent. En este moment, el mercenari es convertix en un combatent anara de la llei, encara que a pesar d'això deu ser tractat en humanitat, i en cas de ser somés a juí, no deu ser privat del dret a un juí net i regular, ya que encara es troba cobert per la Quarta Convenció de Ginebra, artícul 5. L'única excepció a este artícul seria que la persona jujada fora ciutadà o súbdit de l'autoritat nacional que li juja, en el cas de la qual no podria ser considerat un mercenari baix la cobertura d'APGC77, artícul 47. d. Si despuix d'un juí regular, és capturat i declarat com a mercenari, deu ser tractat com un delinqüent comú, i podria ser somés a la pena capital. Degut a que no és ciutadà de cap de les parts en conflicte, no podria esperar ser repatriat al final de la guerra. El cas més conegut despuix de la Segona Guerra Mundial es va donar el 28 de juny de 1976, quan un tribunal angoleño va sentenciar a mort a quatre mercenaris i a penes de presó que oscilaven entre els 16 als 30 anys a atres nou. Els quatre condenats a mort, tres britànics i un nortamericà, varen ser fusilats el 10 de juliol de 1976. L'estatus llegal dels contractistes civils depén de la naturalea del seu treball i la seua nacionalitat sobre els combatents, pero si no han pres part activa en la confrontació (APGC77 artícul 47. b), no són mercenaris, i es troben baix la protecció de la Convenció de Ginebra. La situació provocada durant la ocupació d'Iraq de 2003 mostra cuán dificultoso és definir lo que és un mercenari. Mentres els Estats Units varen governar el país, cap ciutadà nortamericà que treballara com a guàrdia armat podia ser considerat mercenari, perque eren nacionals d'una de les parts en conflicte (APGC77, artícul 47. d). Quan es va transferir el poder al govern interí iraquí, es podia argumentar que, a menos que declararen a estes persones com a residents en Iraq, al no ser residents ni nacionals d'un territori partix en el conflicte (APGC77, artícul 47. d), podrien ser considerades mercenaris. Si no tinguera lloc cap juí de les persones acusades de ser mercenaris, les alegacions tendirien a evaporar-se en una espiral d'acusacions, refusos i contra-acusacions. Es deu tindre en conte que els soldats de la coalició en Iraq que recolzen al govern interí iraquí no són mercenaris, perque tots ells formen part de les forces armades d'una de les parts en conflicte o han segut enviats per un estat que no és part en el conflicte en compliment del seu deure com a membre de les forces armades (APGC77, artícul 47. f).

Gurkas i legionaris de la legió estrangera francesa

Erro al crear miniatura:

Batalló Nusseree, posteriorment denominat 1st Gurkha Rifles, en 1857.

Les dos unitats més reconegudes en les que nacionals d'un atre país servixen en les forces armades d'una nació estrangera són les brigades britàniques de Gurkhas i la Legió Estrangera Francesa. Pese al seu orige alié al país al que servixen, els soldats que servixen en estes unitats d'èlit no es consideren mercenaris. Els Gurkhas britànics estan plenament integrats com a soldats del Eixèrcit Britànic. Operen en unitats formades per brigades de gurkas que es troben subjectes baix les mateixes normes i reglaments que deuen complir tots els soldats britànics (normes similars s'apliquen als Gurkas que servixen en l'eixèrcit indi) i de fet actuen dins de l'estructura de comando de l'eixèrcit britànic, baix la seua disciplina i direcció. Els legionaris francesos s'integren en unitats de la Legió Estrangera, que són desplegades i operen com a unitats organisades dins de l'eixèrcit francés, estant integrades com a part de les forces armades de dit país, subjectes a les seues regles i disciplina; ademés, als legionaris se'ls permet demanar la ciutadania francesa despuix de tres anys de servici o despuix de ser ferits en acció de combat. Açò significa que, com a membres de les forces armades britàniques o franceses, no poden ser considerats mercenaris segons la APGC77, artícul 47. i i la APGC77, artícul 47. f

Mercenaris i lleis nacionals

Erro al crear miniatura:

La Guàrdia Suïssa.

Alguns països tracten d'impedir que els seus ciutadans lluiten en conflictes a menos que es troben baix el control de les seues pròpies forces armades:

En 2003, França va criminalisar les activitats mercenàries tal com són definides per la Convenció de Ginebra per als ciutadans francesos, residents permanents i entitats llegals. (Còdic penal, L436-1, L436-2, L436-3, L436-4, L436-5).
En 1998, Suràfrica va aprovar el Acta sobre assistència militar estrangera, que prohibia als seus ciutadans o residents involucrar-se en conflictes estrangers exceptuant les operacions humanitàries, a menos que un comité governamental aprove el seu desplegament. En 2005, la llegislació va ser revisada pel govern pels ciutadans surafricans que treballaven com a guàrdies de seguritat en Iraq durant l'ocupació, i pel juí contra Mark Thatcher per la possible finançació i respallogístic en relació en un presunt intent de colp d'Estat en Guinea Equatorial, organisat per Simon Mann.
Segons la llei nortamericana Neutrality Act, un ciutadà dels Estats Units que participe en un conflicte armat en el que els Estats Units siga neutral pot incórrer en responsabilitats penals.
Suïssa va prohibir als seus nacionals el servici com a mercenaris en 1927, a excepció de la Guàrdia Suïssa Pontifícia.

Operacions en mercenaris

Se sap de l'us de mercenaris en els conflictes de l'antiga Yugoslàvia. Molts d'estos mercenaris eren exsoldados procedents dels països de l'antic bloc de l'est, desocupats despuix de la caiguda de la Unió Soviètica.

Empreses militars privades

Les empreses militars privades són companyies que oferixen llogística, mà d'obra i atres servicis per a forces militars. Els seus contractistes són civils autorisats per a acompanyar a les tropes en el teatre d'operacions. Es pot argumentar que les forces paramilitars baix control privat són funcionalmente mercenaris, en lloc de guàrdies de seguritat o assessors. No obstant, els governs nacionals es reserven el dret de regular el número, naturalea de la seua funció i armament de semblants forces privades, aduint que no es troben empleades en el front de batalla en favor de les activitats militars, per lo que no es poden considerar mercenaris. Si els empleats d'este tipo d'empreses s'involucren en les activitats militars de forma activa, normalment se'ls pot considerar mercenaris, i les seues empreses empleadoras poden cridar-se companyies de mercenaris. Cinc d'estes companyies, que els mijos de comunicació varen considerar companyies mercenàries en els anys 1990 i 2000 són:

Executive Outcomes Angola, Sierra Leona (tancada el 31 de decembre de 1998)
Sandline International, Papúa Nueva Guinea, Sierra Leona (tancada el 16 d'abril de 2004)
Gurkha Security Guards Ltd, Sierra Leona.
S. G. S. I. Group, Ruanda, (durant 1997)
Blackwater Worldwide, EUA

En 2004, esta indústria dels mercenaris va obtindre un considerable impuls degut sobretot a l'ocupació de companyies privades militars per part dels Estats Units i atres membres de la coalició per a treballs de seguritat en Iraq. En març de 2004, quatre empleats de l'empresa nortamericana «PMC Blackwater» que vigilaven un almagasén de suministraments d'aliments varen ser atacats i assessinats en Faluya. En uns incidents les imàgens dels quals varen donar el regrés al món, els assessinats i el subsegüent descuartizamiento dels cossos es varen convertir en el principal argument usat pel govern nortamericà per a portar a terme la batalla de Faluya que va tindre lloc poc més vesprada i que es va saldar en centenars de morts. Les companyies militars privades solen ser vistes en desgrat per les Nacions Unides (encara que a pesar d'això, la mateixa ONU ha usat dels seus servicis per a donar respallogístic en Àfrica). En un informe sobre les PMC (private military companies) efectuat pel Ministeri d'Assunts Exteriors britànic i publicat en febrer de 2002, este ministeri fa notar que la demanda de servicis militars per part de l'ONU i d'organisacions internacionals podria significar que l'ocupació de semblants empreses és més barat que l'us de tropes regulars per part dels països membres. En tot cas i a dia d'hui, despuix de considerar l'us d'empreses privades militars com a respal de les operacions de Nacions Unides, el exsecretario general, Kofi Annan, va prendre la decisió de prescindir d'estes.

Mercenaris en Àfrica

Antic Egipte

Les primeres senyes sobre l'us de mercenaris es remonten fins al Antic Egipte, al voltant de l'any 1500 a. C., quan el faraó Ramsés II va fer us de 18.000 d'ells en el transcurs de les seues batalles, pagant-els en lo que saquejaven, el menjar i aigua.

XX

Erro al crear miniatura:

Burnham, el Cap dels Scouts, dibuixat per Baden-Powell, Rhodèsia, 1896.

Durant el XX, els mercenaris han prestat els seus servicis en els conflictes del continent africà. Han succeït varis incidents desagradables a lo llarc de les múltiples guerres africanes, alguns dels quals involucraven a ciutadans europeus i americans, hòmens per lo general buscadors de fortuna, que varen ser enviats a situacions de combat de les que no varen poder sobreviure per a rebre el seu paga. Molts dels aventurers en Àfrica que han segut descrits com a mercenaris estaven de fet motivats ideològicament per a recolzar a certs governs, i no lluitaven per al millor postor. Entre estos mercenaris particularment notoris es troben:

Frederick Russell Burnham, DSO (1861 - 1947). Va ser un explorador militar nortamericà, el Cap dels Scouts (Forces especials) a les órdens de Lord Roberts durant la Segona Guerra dels bóer. Se li coneix millor per haver prestat servici en l'eixèrcit colonial britànic i per haver ensenyat woodcraft^[2] (és dir escultisme) a Robert Baden-Powell, sent esta una de les influències més notables del fundador del escultisme.
Mike Hoare, que va estar en la crisis del Congo a principis dels anys 1960 i en el fallanc colp d'Estat en les Seychelles de 1978.
Bob Denard va participar en numeroses campanyes en Àfrica en prou països, generalment oferint els seus servicis a França. No obstant la seua especialitat era l'intervenció en les Comores. La seua última intervenció va ocórrer en 1995, quan va participar en el colp d'Estat fallanc i el govern francés va intervindre per a que fora expulsat.
Víctor González, este espanyol domiciliat en Gibraltar en l'empresa SGSI Group ha segut acusat en vàries ocasions d'haver organisat el servici secret de Guinea Equatorial que ha matat a un número indeterminat de persones de l'oposició ecuatoguineana que vivien exiliats en països d'Àfrica i Europa. També és proveïdor de material tant de diferents governs com d'organisacions paramilitars en la zona.
Simon Mann va estar envolt en l'empresa Executive Outcomes Ventures en Angola i Sierra Leona. En 2004 va ser declarat culpable d'intent de compra d'armes, presuntament per a donar un colp d'Estat en Guinea Equatorial. Els mercenaris varen lluitar per al Biafra en la quarta brigada de comandos durant la guerra civil nigeriana (1967-1970). Atres mercenaris varen tindre com comés pilotar avions per a esta facció. En octubre de 1966 per eixemple, un DC-4M «Argonaut» de la Royal Air Burundi pilotat per un mercenari cridat Heinrich Wartski (també conegut com Henry Wharton), es va estrelar en Camerún en suministraments militars destinats a Biafra. A mitan dels anys 1970, el britànic John Banks va reclutar mercenaris per a lluitar a favor del Front Nacional de Lliberació d'Angola (FNLA) contra el Moviment Popular de Lliberació d'Angola (MPLA) durant la guerra civil angoleña despuix de conseguir Angola l'independència de Portugal en 1975. En ser capturat, el seu paper com a líder dels mercenaris va fer que fora condenat a mort per fusilament. Atres nou mercenaris varen ser encarcerats, i va haver tres eixecucions més: El nortamericà Daniel Gearhart va ser sentenciat a mort, en haver-se publicitado en un periòdic d'Estats Units com a mercenari; Andrew MCKenzie i Costes Georgiu (autodenominat este «Coronel Callen»), els qui havien servit en el Eixèrcit britànic, varen ser sentenciats a mort per assessinat. El nortamericà Bob MacKenzie va ser mort en els Montes Mal en febrer de 1995 mentres comandaba un esquadró de guàrdies de seguritat Gurkha en Sierra Leona. Este esquadró va ser poc despuix substituït per l'empresa Executive Outcomes. Abdós varen ser amprats pel govern de Sierra Leona com a assessors militars i per a l'entrenament de les tropes governamentals. S'ha alegat que estes firmes varen proporcionar soldats que varen prendre part activa en la lluita contra el Front Revolucionari Unit (RUF). Un retrat fictici de les operacions de mercenaris en els anys 1970 és ellibre de Frederick Forsyth «Els Gossos de la Guerra», novela que té lloc en l'illa de Malabo (renombrada «Zangaro» en ellibre), a on supostament es trobava una reserva de platí. Des del descobriment de petròleu a mitan dels anys 1990, esta illa no necessita eixes supostes reserves de platí per a acaparar l'interés de financers i mercenaris. En agost de 2004 es va elaborar un pla per a derrocar al govern de Guinea Equatorial en Malabo. Actualment, huit soldats surafricans de l'era del apartheid (elíder dels quals és Nick du Toit), sis aviadors armenis i cinc guineanos es troben en la presó de Plaja Negra, en esta illa. Estan acusats de ser la avanzadilla d'un colp d'Estat en l'objecte de colocar a l'opositor Sever Moto en el poder. La CNN informava el 25 d'agost de 2004 que:

L'advocat de Nick du Toit va dir que va ser presentat a Thatcher en Suràfrica l'any anterior per Simon Mann, elíder dels 70 hòmens arrestats en Zimbabue en març com a sospitosos d'integrar un grup de mercenaris que es dirigien cap a Guinea Equatorial.

Segons estes paraules, el colp d'Estat estaria planejat per Simon Mann, fundador d'Executive Outcomes i antic oficial del SAS. El 27 d'agost de 2004 va ser trobat culpable en Zimbabue de tràfic d'armes per al seu us en este colp. Mann va admetre que transportava armes, encara que va assegurar que les mateixes eren per a la protecció d'una mina de diamants en la República Democràtica del Congo. S'assegura que el seguiment de les pistes a través dels documents implica a Sir Mark Thatcher, Lord Archer i Ely Cal (un comerciant de petròleu libanés). De nou, la BBC informava en un artícul titulat «Preguntes i Respostes: La trama del colp en Guinea Equatorial»:

El programa de televisió de la BBC Newsnight va tindre accés als registres financers de les companyies de Simon Mann, que mostren grans pagaments a Nick du Toit i també uns dos millons de dólars d'ingressos, encara que les fonts d'esta finançació és pràcticament impossible d'investigar. El 10 de setembre de 2004, la BBC informava sobre Zimbabue:

Simon Mann, elíder britànic d'un grup de 67 presunts mercenaris, acusat de planejar un colp d'estat en Guinea Equatorial, ha segut sentenciat a sèt anys de presó. El restant dels passagers han rebut condenes de 12 mesos de presó per violar les lleis sobre immigració, mentres que els dos pilots han segut condenats a 16 mesos. El tribunal ordena també el confisc del Boeing 727 de Mann i els 180.000 dólars trobats a bordo.

Donada l'actual crisis en Zimbabue, un Boeing 727 és una utilísima adició a la llínea aérea estatal, i els 180.000 dólars podrien ser més que suficients per a cobrir les despeses de mantindre a esta cantitat d'hòmens en presó.

Mercenaris en l'història asiàtica

Sigles XV i XVI

El grup mercenari Saika de la província japonesa de Kii, va prendre un significatiu rol durant el sege d'Ishiyama Hongan-ji que va durar entre agost de 1570 i agost de 1580. Els mercenaris eren famosos pel respal dels Ikkō-ikki i varen dificultar enormement l'alvanç de les forces d'Oda Nobunaga.

XX

En el periodo chinenc d'els senyors de la guerra, molts mercenaris anglesos i nortamericans varen prosperar, com Homer Lligga, Philo Norton McGriffin, Morris Cohen i Francis Arthur "Un Braç" Sutton. Durant les etapes inicials de la segona guerra sino-japonesa, els Estats Units no volien obertament envoldre's en el conflicte (per un pacte de no agressió en l'Imperi del Japó), varen sentir l'obligació d'assistir als chinencs per a parar l'agressió japonesa. L'Administració Roosevelt en 1941 va crear el Grup de Voluntaris Americans (AVG), coneguts com els Tigres Voladores. Els pilots varen ser contractats per la Companyia Manufacturera Aeronàutica Central i guanyaven de 600 dólars a 750 dólars com a sòu base i 500 dólars extra pel derribe confirmat de cada avió enemic, finançats pel general Chiang Kai-shek. També en el conflicte de Vietnam (1965-1975) li'ls va conéixer.

Mercenaris en l'història europea

Mercenaris en l'época clàssica

Durant l'época clàssica molts mercenaris grecs varen lluitar en les guerres per al Imperi persa, per eixemple:

Jerjes I, rei de Pèrsia que va invadir Grècia en 484 a. C., va amprar a mercenaris grecs. El més recordat és Demarato, per la seua advertència a Jerjes de no subestimar als espartanos abans de la batalla de les Termópilas.
En la Anábasis, Jenofonte relata cóm Ciro el Jove va reclutar a un gran eixèrcit de mercenaris grecs (els «Dèu mil») en 401 a. C. per a arrebatar el tro de Pèrsia al seu germà, Artajerjes II. A pesar de que este eixèrcit va obtindre la victòria en la batalla de Cunaxa, Ciro va morir en el combat i tota la expedició es va trobar perduda. Aïllats i molt adinsats en territori enemic, el general espartano Clearco i molts dels atres generals grecs varen ser assessinats poc més vesprada a traïció per orde d'Artajerjes. Jenofonte va eixercitar un paper fonamental en encorajar a l'eixèrcit grec dels «Dèu mil» per a que marcharen cap al nort cap al mar Negra, en una lluita èpica durant la seua retirada.
Memnón de Rodas (380 a. C. - 333 a. C.) va ser el comandant dels mercenaris grecs que lluitaven per al rei persa Darío III quan Alejandro Magne de Macedònia va invadir Pèrsia en 334 a. C. i va véncer als perses en la batalla del Gránico. Alejandro amprava també a mercenaris grecs durant les seues campanyes. Eren estos uns hòmens que lluitaven directament per a ell, i no com el restant de les unitats de la seua eixèrcit que procedien de les polis gregues.
Cartago va contractar a pastors de les Illes Balears com a llançadors de fonda durant les guerres púnicas contra Roma (vejau hondero balear). L'àmplia majoria dels militars cartagineses eren mercenaris, a excepció dels alts oficials, la marina i la guàrdia de palau.
Els membres de les tribus independents tracias, com els «Bessi» i «Dii», es varen unir en freqüència a eixèrcits majors com a mercenaris.
Els mamertinos (o fills de Mart), varen ser mercenaris italians empleats pels reis grecs de Siracusa fins al final de les guerres púnicas. En els últims temps del Imperi romà, els emperadors i els generals varen tindre cada volta més dificultats per a reclutar unitats militars a partir de la ciutadania per diverses raons: falta de mà d'obra, falta del temps necessari per a l'entrenament, carències materials i, inevitablement, consideracions polítiques. Per lo tant, a finals del IV, l'Imperi va començar a contractar bandes completes de bàrbars ya fòra dins de les legions o com a federacions autònomes. Els bàrbars varen ser romanizados, i els veterans supervivents es varen establir en àrees que requerien ser repoblades. La Guàrdia varega de l'Imperi romà de l'Est, també conegut com Imperi bizantí, és l'unitat més coneguda formada per mercenaris bàrbars.

Mercenaris en les guerres medievals

Els emperadors bizantins varen continuar l'antiga pràctica romana de contractar contingents estrangers per a la defensa de l'Imperi. En 1071, per eixemple, l'emperador Romà IV va liderar una campanya contra els turcs selyúcidas d'Iconio. Segons el musulmà Imad ad-Din (XII) i atres cronistes contemporàneus a Romà IV, l'eixèrcit, d'uns 100.000 hòmens, estava compost per romans (bizantino), russos, kázaros, alanos, cumanos, georgianos, armenis, germans, normandos, godos de Crimea, patzinakos i búlgars. La major part de les tropes pròpiament bizantines provenien dels themas (legions) de la mitat oriental de l'Imperi, en reforços de la Guàrdia Varega i dels Tagmata (els regiments d'èlit acantonats en Constantinopla). Bizancio va anar també la creadora d'un dels més célebres cossos mercenaris, la Guàrdia varega. El seu orige es remonta a un tribut d'hòmens que enviava el sobirà de Kíev a l'Emperador bizantí. En Allunte I Comneno, va ser dissolta la vella guàrdia del Palau Imperial, els Excubitores, i en el seu lloc va colocar a la Guàrdia varega. Estos acodien d'entre els pobles més belicosos, dels quals els varegos (vikingos) i els anglo-sajones eren els més comuns, encara que també hi havia alemans, teutones, normandos, escocesos i tota classe de gent del nort. Com esta guàrdia no tenia vínculs en la població grega, era de supondre que seria més eficaç a l'hora d'esclafar qualsevol rebelió. Un dels seus més famosos integrants va ser el que posteriorment seria el rei Harald III de Noruega, també conegut com Harald Hardrada, que va aplegar a Constantinopla en 1035, a on es va allistar a la Guàrdia Varega. Va participar en díhuit batalles i va ser nomenat «Akolouthós», comandant de la Guàrdia, abans de retornar al seu país en 1043. Va morir en la Batalla de Stamford Bridge en 1066, a on el seu eixèrcit va ser derrotat per un eixèrcit anglosaxó comandado pel rei Harold Godwinson, en les guerres que varen enfrontar a este últim en Hardrada i en Guillermo de Normandia, cridat el Conquistador. Un tipo especial de cavallers errants, els routiers, es dedicava a recórrer els camins per a oferir-se com a professionals de la guerra o mercenaris que es venien al millor postor, formant inclús cossos d'eixèrcit, les cridades companyies lliures. Carien de l'idealisme de les órdens de cavalleria i destacaven per la seua crueltat i falta d'escrúpuls, demostrada ademés en el saqueig i pillage del seu camp d'acció, en lo que completaven els seus emoluments. Un eixemple: Bertrand du Guesclin, en els seus Companyies blanques, va intervindre com a mercenari a favor d'Enrique II de Trastámara contra el rei llegítim de Castella Pedro I el Cruel. En Itàlia, el condottiero era un cap militar que oferia les seues tropes, els condottieri, al servici de les ciutats-estat. Hi havia voltes que els mateixos condottieros es tornaven regentes d'alguna ciutat-estat, eixemple d'això va ser Francisco Sforza. Durant l'época dels Regnes de Taifas en Al-Ándalus, els cavallers cristians com El Cid podien lluitar per a alguns governants musulmans contra els seus enemics, ya anaren estos cristians o musulmans. Els Almogávares varen ser mercenaris aragonesos, catalans i navarresos, preferentment provinents dels Pirineus, que varen lluitar per a la corona d'Aragó, encara que a principis del XIV es va formar la Gran Companyia Catalana, integrada per més de 8000 almogávares al mando de Roger de Flor, Berenguer d'Entenza i Bernat de Rocafort, per a auxiliar a l'Imperi bizantí. Roger de Flor va obtindre grans victòries en Àsia Menor, destacant la batalla de Filadèlfia, i va aplegar fins a les Portes de Ferro, en els Montes Tauro, en Armènia. Despuix de l'èxit de la Companyia Catalana, l'emperador va nomenar Megaduque de l'Imperi a De Flor, i poc més vesprada, César de l'Imperi, la tercera dignitat en importància de Bizancio. Este èxit va despertar el recel de Miguel IX, coemperador i fill de l'emperador Andrónico II. Despuix de l'assessinat de Roger de Flor en Adrianópolis per orde de Miguel IX, la companyia d'almogávares, apostada en Galípoli, va saquejar gran part de Tracia i Macedònia, encara que sense acostar-se a la inexpugnable Constantinopla, i posteriorment varen lluitar al servici de varis nobles francs de Grècia, fins que es varen negar a pagar-els, per lo que els almogávares varen prendre, en venjança, els ducados d'Atenes i Neopatria, a on la bandera de la Corona d'Aragó onejaria durant els següents 70 anys. Durant la Baixa Edat Mija es varen formar les ya citades companyies lliures, que eren realment cossos de tropes mercenàries. Les nacions-estat no posseïen els recursos necessaris per a mantindre forces permanents i per això tendien a llogar els servicis d'estes companyies per a servir en els seus eixèrcits en els temps de guerra. Este tipo de companyies varen tindre el seu orige al final dels periodos de conflictes, quan els hòmens d'armes ya no eren requerits pels seus respectius governs. Els soldats veterans buscaven llavors atres formes d'ocupació, generalment convertint-se en mercenaris. Les companyies lliures s'especialisarien normalment en formes de combat que requerien llarcs periodos d'entrenament que no serien factibles per part de les milícies movilisades. La Companyia Blanca, comandada per Sir John Hawkwood, és la més coneguda d'este tipo de companyies en el XIV. El galés Owain Lawgoch («Owain de la Mà Roja») va formar una companyia lliure i va lluitar per als francesos contra els anglesos durant la guerra dels Cent Anys, abans de ser assessinat per un escocés de nom Jon Lamb, a les órdens de la Corona anglesa en 1378, durant elloc de Mortagne. Especialment despuix de la derrota de Poitiers en 1356, la misèria reinante del camp francés devastat pels eixèrcits aumente per les companyies lliures i va sumir a França en cent anys d'inestabilitat i convulsions.

Erro al crear miniatura:

Allumenament en la pren i saqueig d'una vila per hòmens de guerra. Manuscrit Gruuthuse de les Chroniques / Cròniques de Jean Froissart, Paris, Biblioteca Nacional de França, ms. français 2644, f135r, tercer quarto del XV

Despuix de la batalla de les Navas de Tolosa (1212), numerosos mercenaris europeus, hispans i musulmans varen causar estralls entregats al bandolerisme per haver-se quedat sense treball, com per eixemple els Golfines en La Taca, i les autoritats els deixaven fer per si tal volta es veen en la necessitat de contractar-els. En França, els Écorcheurs / Desolladores, tropes armades del XV que són a voltes confoses en les Grans Companyies del XIV, són sol empresaris de la guerra que practiquen el saqueig i el rescat, pero també les formes habituals de la guerra medieval (sege, defensa de places fortes, batalles, cavalcadas de pillage) en benefici propi i del rei Carlos VII, al que diuen servir. No són, no obstant, estrictament mercenaris, puix els seus llaços de vassallage o patronazgo com milícia urbana es mantenen en paral en el seu interés purament econòmic en la guerra. Durant els periodos de pau o treua, estos guerrers desocupats es reunixen en bandes i viuen del saqueig i els rescats, i en el XIV, despuix del Tractat de Brétigny (1360), i la pau d'Arràs (1435) els eixèrcits es troben dissolts en l'acte i les seues esperances de saqueig i medro defraudades. Aquells que no tenen els mijos econòmics per a retornar a casa o volen seguir el seu estil de vida marcial (altament remunerat) formaven grups autònoms de bandolers que assaltaven i oprimien les granges, els camins, els boscs, els llogarets, les ciutats sense fortificacions i en general totes les regions de França.

Mercenaris en l'Época Moderna

Els mercenaris suïssos eren buscats durant la segona mitat del XV per ser una força de combat especialment efectiva, fins que els seus alguna cosa rígides formacions de batalla es varen fer vulnerables als arcabuces i a la artilleria que es va desenrollar en este periodo. Va ser llavors quan els lansquenetes europeus, colorits mercenaris en reputació d'irreductibles, varen prendre el testic a les forces suïsses i es varen convertir en la força més formidable de finals del XV i a lo llarc del XVI, sent contractats per totes les potències en Europa i lluitant freqüentment en bandos oposts.

Sant Tomás More, en el seu Utopia, advocava per l'us preferent de mercenaris en lloc dels ciutadans. Els mercenaris bàrbars empleats per Utopia estaven inspirats en els mercenaris suïssos. Aproximadament en el mateix periodo, Nicolás Maquiavelo argumentava contra l'us d'eixèrcits de mercenaris en la seua obra mestra, «El Príncip». El raonament de Maquiavelo formulava que l'única motivació del mercenari era elucre, i per això este tipo de soldats no acceptaria els perills propis d'una guerra, negant-se a arriscar la seua vida o abandonant fàcilment el combat en busca d'un millor pagament. Maquiavelo creïa, llògicament, que els individus en un apego real a una nació estarien més motivats per a defendre-la, lo que els convertiria en molt millors soldats en acceptar els riscs que sempre eludien els mercenaris. Per això recomanava a la seua pàtria, Florencia, vist el mal resultat de la contractació de mercenaris, que no recorreguera a ells i més be mantinguera un eixèrcit o milícia propi i permanent. Un dels últims usos massius de mercenaris en Europa va ocórrer durant la guerra dels Trenta Anys (1618-1648) quan diversos contendents varen contractar soldats professionals que es varen integrar com a tropes auxiliars; el seu principi de "viure de la terra conquistada" va generar notable devastación en camps i ciutats d'Alemània durant dita guerra.

Els mercenaris en la cultura popular

De la mateixa manera que la pirateria, l'esperit mercenari resona en aventures idealizades, misteri i perill. Eixemples d'açò són:

La novela Els gossos de la guerra de Frederick Forsyth, i la película homònima de 1981, basada en una trama sobre operacions mercenàries en l'Àfrica dels anys 1960.
La novela Les Oques Salvages de Daniel Carney, i la película del mateix nom de 1978. L'argument versa sobre un sindicat financer britànic que busca rescatar alíder depost d'un país centrafricà, contractant una banda de mercenaris per a este treball.
La série de TV L'Equip A dels 80, està basada en la vida d'uns mercenaris dels Boines Verdes en Estats Units. Posteriorment la película homònima, no tan exitosa, interpretada per Liam Neeson, com Hannibal Smith, també és una obra fictícia de mercenaris, encara que en este cas, del 75.º Regiment Ranger.
La saga de noveles Cançó de Gèl i Fòc de George R. R. Martin conta en una gran cantitat de personages mercenaris. En esta obra, la majoria d'estos pertanyen a companyies mercenàries (organisacions o chicotets eixèrcits de mercenaris), i són percebuts pels personages de la saga cóm bandits poc confiables. Alguns dels més célebres que es poden trobar en la saga són: Vargo Hoat; conegut com "La Cabra", Daario Naharis i Mer el "Bastardo del Titan". També el príncip Oberyn Martell de Dorne, va anar un mercenari, i va anar en la companyia coneguda cóm els "Segons Fills", per a després fundar la seua pròpia. Un atre mercenari molt popular en Cançó de Gèl i Fòc és Bronn, que està al servici de Tyrion Lannister.
The Expendables (traduïda a l'espanyol com Els Mercenaris, o Els Indestructibles), va ser una película de 2010 dirigida i protagonisada, entre molts atres actors del gènero, per Sylvester Stallone.
El Mercenari és una série d'historietes fantàstiques creada a l'oli per l'ilustrador espanyol Vicente Segrelles entre 1981 i 2003.
Team Fortress 2 i Team Fortress Classic són videojocs creats per Valve, en els que prens control d'un de 9 distints mercenaris, cada u en armes i especialitats distintes. És interessant constatar que abdós títuls deriven d'atres fonts. «Crida ¡Devastación!, i solta els gossos de la guerra», és una cita de Juliol César, acte III, obra de Shakespeare. Despuix de la firma del Tractat de Limerick (1691), els soldats de l'eixèrcit irlandés que varen abandonar Irlanda per França varen prendre part en lo que és conegut com el «Fuga de les Oques Salvages», despuix del qual molts d'ells varen fer carrera servint com a mercenaris per als eixèrcits del continent. El més famós d'ells va ser Patrick Sarsfield, qui havent segut mortalment ferit en terra estrangera va dir: «Si açò haguera segut per Irlanda...»

Existix en l'actualitat una revista especialisada ostensiblement escrita per a mercenaris, cridada «Soldier of Fortune (Soldat de la Fortuna)». També en el film Casablanca, Rick Blaine és un antic mercenari, encara que es deixa intuir que elegix el bando en el que lluita per motius ideològics, en lloc d'elegir el millor postor. També cridats mercenaris aquells que es canvien de treball per millors expectatives laborals, generalment el sòu, o que la seua únic apego al seu treball és els diners.

Referències

↑ rae. es/diccionario-estudiante/mercenario mercenari, ria RAER. és
↑ Robert Baden-Powell (1908). org/details/bwb_KQ-325-846 Scouting for Boys: A Handbook for Instruction in Good Citizenship, Londres: H. Coix, pp. xxiv.

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció derivada de «Mercenario» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] rae. es/diccionario-estudiante/mercenario mercenari, ria RAER. és

[scoutingforboys-2] Robert Baden-Powell (1908). org/details/bwb_KQ-325-846 Scouting for Boys: A Handbook for Instruction in Good Citizenship, Londres: H. Coix, pp. xxiv.

[1]

[2]