Bàrbar

Erro al crear miniatura:

Bàrbar

Erro al crear miniatura:

Cap de bàrbar. Museu de la Acrópolis d'Atenes.

Se li coneix com a bàrbar a un poble o persona que pertany a una civilisació aliena, a la qual es considera primitiva o carent de les qualitats considerades normatives. Sol referir-se a les ètnia alienes a la cultura grecorromana, o be al conjunt de pobles que varen invadir l'Imperi romà entre els sigles III i VII de nostra era.

També pot aplicar-se, en sentit figurat, a una persona excessivament brutal o insensible a les arts i ciències. Per extensió indica temeritat, desmesura o un eixercite fòra de lo comú. El terme és un exónimo que procedix del grec (βάρβαρος) i la seua traducció lliteral és «el que balbucea». Va ser usat pels grecs per a referir-se a tots aquells pobles que no compartien la seua llengua i cultura; en eixe sentit no sempre era pijoratiu i no implicava inferioritat cultural; per eixemple el imperi aqueménida o la cultura egipcíaca eren bàrbares, pero en alguns aspectes podien ser eixemplars o superiors a la grega. Fins al seu incoporación al Imperi romà, també els ciutadans de Roma i els pobles d'Itàlia, llevat italiotas, eren considerats bàrbars.

A partir del Imperi romà, la forma llatina del terme, barbarus, es va amprar per a designar a aquells pobles que habitaven fòra dels seus fronteres. En un primer moment bàrbar era aquell que no parlava grec ni llatí, les llengües de cultura de l'Imperi, per lo que també hi havia bàrbars en els dominis de Roma, com els íberos, els gals, els egipcíacs o els judeus. En el temps el seu significat es va restringir als pobles no somesos, estrangers. Els parts i perses sasánidas, encara que per arcaisme eren cridats bàrbars, no es consideraven tals. En el Baix Imperi els pobles germànics, godos, vàndals, burgundios, francs i lombardos, eren bábaros, pero també els ilirios, els sármatas, els alanos i els hunos.

En la Edat Moderna el terme es va recuperar per a evocar als pobles que havien destruït l'Imperi romà, pero sobretot, durant la expansió colonial d'Europa, per a designar als natius de les terres conquistades, oponent-els als europeus, la missió dels quals era dur-els la civilisació occidental, considerada com el punt més elevat de la evolució cultural de la Humanitat. A partir d'este us, les primeres obres d'etnologia i antropologia, especialment Lewis Henry Morgan, varen amprar el terme «barbàrie» per a referir-se a un estadi concret de la evolució cultural de les societats humanes, intermig entre el salvajisme i la civilisació.

Etimologia

La paraula grega βάρβαρος (bàrbars) apareix per primera volta en el grec micénico com pa-pa-ro, escrit en escritura silàbica llineal B, no obstant el context no permet precisar el seu sentit. Homero no coneix el terme, pero (Iliada 2.867)es referix als carios com βαρβαρόφωνος (barbaróphōnos), és dir «de parla incomprensible»; si ha sugerit que en el context no es referix a gents que parlaven una llengua no grega, sino que parlaven mal el grec.

A partir del V la paraula bàrbar designa a aquell que no compartix els elements bàsics de la cultura grega, a saber: la llengua, el cult dels Olímpics i l'organisació en polis. La raïl, segons els propis grecs, és una onomatopeya de βαρ-βαρ (bar-bar) en el sentit d'incomprensible, com l'espanyol bla, bla. El sánscrito presenta un terme similar, बर्बर  (barbara) que significa tant «no ari» com a «mec». Açò ha dut a postular una forma del protoindoeuropeo **balb- , **balbal- «travat» que va donar orige allatí balbus  «tartamudear», d'a on l'espanyol «balbuceo». Este us semàntic és anàlec al àrap عَجَم  ( ʕajam) «no àrap» i per extensió «persa», de la raïl ع ج م  ( ʕ-jm ), que es referix a persones que parlen en poca claritat, o al protoeslavo němьcь  «alemà», de němъ, «mut». Durant les guerres mèdiques, bàrbar es va usar com a sinònim de perses o dels pobles somesos a l'imperi aqueménida, i φιλοβάβαρος (philobárbaros) «amic dels bàrbars» per a referir-se als grecs que recolzaven als invasores perses de Jerjes. Els primers logógrafos jónicos, com Hecateo i posteriorment Heródoto, varen difondre l'us de bàrbar com una manera de referir-se a tots aquells que no eren helens. Esta dicotomia va ser rebujada explícitament per Platón ( Polític 262 d i) qui indicava que la paraula bàrbar, pel seu caràcter negatiu, no donava conte de la especificidad dels pobles aliens a la cultura helènica; no obstant, sí va utilisar l'expressió en alguna de les seues epístoles.

En el món grec la distinció va ser acceptada com a evident i Aristóteles va destacar com a principal diferència entre grecs i bàrbars el fet de que estos eren incapaços de viure sense monarques i desconeixien la llibertat.

En vàries ocasions, el terme també va ser utilisat pels grecs, especialment els atenienses, per a burlar-se d'atres pobles grecs (com els epirotas, els eleos, els beocios i els parlants d'eòlic) i també d'atres compatriotes que simpatizaban en els estrangers.També va ser amprat per a designar als romans.

Els romans usaven la forma llatina de la paraula: barbarus per a els qui no eren grecs o romans, en principi tots aquells que no eren ciutadans o no pertanyien a la cultura helènica, és dir els perses, egipcíacs, judeus, siris, gals i cartagineses. En el pas del temps es va usar per als habitants aliens a l'Imperi.

Els bàrbars en el món grecorromano

L'image grega del «bàrbar» es va desenrollar a partir del contacte en l'imperi aqueménida, i els pobles del Mediterràneu Oriental, i del desenroll de l'esclavitut d'estrangers, a mida que les polis prohibien l'esclavitut per deutes. A partir d'este periodo, paraules com barbarophonos , citada anteriorment d'Homero, varen començar a usar-se no només per al sò d'una llengua estrangera sino també per als estrangers que parlaven grec incorrectament. En l'idioma grec, la paraula logos expressava tant les nocions de "llenguage" com de "raó", per lo que els grecoparlantes fàcilment mesclaven parlar mal en estupidea. L'enfrontament en els perses va servir per a crear l'idea del bàrbar com aquell que no podia viure com un grec, ya que enajenaba la seua llibertat a un sobirà, i desconeixia l'imperi de la llei. El fet de que la major part dels esclaus anaren d'orige no grec, procedents de les regions ribereñas de la Mar Negra com Tracia i Táurica (Crimea) o be de Lidia, Frigia i Caria, va fer que pensadors com Aristóteles ( Política 1.2–7; 3.14) caracterisaren als bàrbars com a esclaus per naturalea. Des dels orígens clàssics, l'estereotip helènic de la barbàrie va adquirir característiques precises, a saber: els bàrbars són com a chiquets, incapaços de parlar o raonar adequadament, covarts, afeminats, luxosos, cruels, incapaços de controlar les seues ganes i desijos, políticament incapaços de governar-se a sí mateixos. Autors com Isócrates, en el IV, abundaton en esta image per a justificar la seua proposta d'una guerra de Grècia, unida, contra el món bàrbar, és dir, Pèrsia. No obstant, esta image despectiva no va ser l'única; els Jenofonte, per eixemple, va escriure la Ciropedia, un elogioso relat fictici de Ciro el Gran, el fundador de l'Imperi Persa, com una reivindicació del «saber bàrbar». El bàrbar és estrany no per la geografia, sino per la cultura. Esta idea va ser transmesa als romans, primerament vists com a bàrbars diferents, els qui des de César varen adoptar el terme grec i ho varen utilisar per a referir-se als pobles que rodejaven el seu propi món. Per tant encara que qualsevol que no pertanyguera a l'esfera cultural grecorromana era calificat de barbarus, qualsevol que fora el seu nivell de civilisació, la paraula va ser usada preferentment per a designar als pobles situats més allà dellimes, impossibles de conquistar. César, en una famosa digressió de la guerra de les Galias, descriu als bàrbars com a incapaços de comprendre la civilisació romana; inmodestos, en una religió poc desenrollada, bebedores de cervesa i consumidors de pa de centeno i grassa animal; és dir aliens als tres cultius bàsics del món mediterràneu, la vinya, el blat i l'oli d'oliva. Durant l'Imperi, els romans, en especial despuix de les primeres incursions germàniques en el seu territori, varen començar a percebre als bàrbars com una amenaça.

Pobles bàrbars

Gals

AP

Erro al crear miniatura:

Estatuilla romana de bronze d'un gal captiu, II

Gals era el nom que els romans varen donar als pobles que varen habitar lo que hui és França, Bèlgica, l'oest de Suïssa i les zones d'Holanda i Alemània a l'oest del Rin, aixina com una franja encara poc determinada d'este últim país, a la vora dreta del riu. L'equivalent grec aproximat era Κελτοί (Keltoi). Tradicionalment es denomina Galia a la regió habitada per estos pobles, pero el consens acadèmic és que les Galias, els autors llatins usaven el plural, era un conjunt de territoris a on la pertinença a una ètnia celta no era uniforma. Els romans, conscients d'estes diferències, distinguien entre la Galia Cisalpina (d'este costat dels Alps, vista des d'Itàlia, i que corresponia a les actuals regions de Piemont i Lombardía, junt en la planura padana) i la Transalpino (de l'atre costat dels Alps); la qual, s la seua volta, estava dividida en tres regions independents, com descriu César en els Comentaris a la guerra de les Galias, i una somesa a Roma. Les tres primeres eren la Galia Bèlgica (la més septentrional), la Galia Lugdunense, abans coneguda com Comata o «Melenuda» (netament celta) i la Galia Aquitània (en pobles no del tot celtizados). La Galia del sur, integrada a la República Romana, era la Galia Narbonense, de població grega i celtoligur; en ser la primera en ser anexada a l'Estat romà com província, va prendre el nom de Província, més tarde Provença. Les tribus gals s'agrupaven en pobles o civitas, que podien aglutinar de 200 mil a 600 mil persones. Durant la conquista de Juliol César en la Galia Comata varen ser conquistades unes 800 ciutats, en un milló de gals morts i un atre milló de presoners.

Iberos

AP

Erro al crear miniatura:

Guerrero ibero armat en falcata i escut oval. Obra íbera, part del Monument A d'Osuna.

Els iberos o íberos va ser com varen cridar els antics escritors grecs a les gents del alce i sur de la península ibèrica per a distinguir-els dels pobles de l'interior, la cultura del qual i costums eren diferents. D'estos pobles varen escriure Hecateo de Mileto, Heródoto, Estrabón o Rufo Festo Avieno, citant-els en estos noms, a lo manco des del VI a. C.: elisices, sordones, ceretanos, airenosinos, andosinos, bergistanos, ausetanos, indigetes, castelani, lacetanos, layetanos, cossetanos, ilergetas, iacetanos, suessetanos, sedetanos, ilercavones, edetanos, contestanos, oretanos, bastetanos i turdetanos.

La major part dels autors referixen que els iberos es diuen aixina just per este riu, pero no per aquell riu que banya als revoltosos vascones. Puix a tota la zona d'este poble que es troba junt a tal riu, en direcció occident, li la denomina Iberia. No obstant l'àrea oriental comprén a tartesios i cilbicenos.

Avieno, Ora maritima

Geogràficament, Estrabón i Apiano varen denominar Iberia al territori de la península ibèrica. Els ausetanos varen habitar la Plana de Vic i les seues afores en poblats fortificados localisats en llocs estratègics. Tito Livio menciona el sege de la seua capital, Ausa, per les tropes romanes de Cneo Cornelio Escipión i després d'un més de lloc, la ciutat finalment es va rendir. En eixe moment fuig el seu caudillo Amusic i són obligats a pagar el tribut de 20 talents.

Els ceretanos habitaven la part central catalana, actualment les comarques d'Alt, Baix Penedès, Garraf, Camp de Tarragona i provablement una part d'Anoia. Conformaven chicotets assentaments, molt prop uns d'uns atres, en un territori majoritàriament coster. Els autors Plinio, Polibio i Tito Livio es referixen breument a este territori. Ací varen tindre lloc els primers enfrontaments entre els romans i els cartagineses i és l'escenari de la victòria de Cneo Cornelio Escipión Calvo sobre Hanón en l'any 218 a. C.

Els ilercavones controlaven el tram final del riu Ebre, aparentment tindrien les seues raïls en un atre poble, els "ilaraugates" citats pel filòsof grec Hecateo de Mileto i que es varen dividir en dos pobles: els ilervavones, que eren de la costa, i els ilergetes. La seua extensió va ser des de la serra d'Almenara fins al collado de Balaguer, ya en terres tarraconenses. Cap a ponent penetrava, Ebre dalt, fins a la confluència del Segre-Cinca en el riu Ebre. Varen tindre una de les cultures més dinàmiques gràcies a la seua posició propenca al ric Ebre.

Els ilergetes varen ser un dels pobles més destacats, controlaven l'actual comarca de Segriá, Noguera, Urgell, Garrigues i les terres orientals d'Aragó. Tenien terres fèrtils aptes per al cultiu, se sap que varen falcar monedes en les llegendes Iltirtasalirban, Iltirtar o Iltirtaslirustin. Per Polibio i Tito Livio se sap de la seua activa participació en les guerres romanes en Iberia, la segona guerra púnica que en el seu tumult contra els romans va ser encapçalada pels caps Indibil i Mandoni.

Els indigetes o indiketes varen habitar el (colegues digau-li al vostre bot que no em corrigga els que yo sé que és correcte, es diu:) Empordà i la Selva segons autors com Avieno, Ptolomeo Estrabón i Plinio el Vell. La ciutat més important era Indika i, ells també varen falcar una moneda pròpia en la llegenda untikesken. En l'any 195 a. C. el cònsul Catón el Vell repimió en durea als pobles íberos lliurant una gran batalla en terres indigetes.

Els lacetanos estaven en el centre de Catalunya, en la comarca de Bages estenent-se per Anoia, Solsonés i Segarra.

Els layetanos es varen establir en el massiç de Montnegre i el de Garraf, actuals Baix Llobregat, el Barcelonés, el Vallés Occidental, el Vallés Oriental i el Maresme. Els han mencionat Estrabón, Gayo Plinio i Claudio Ptolomeo. Tenien grans assentaments i molts poblats fortificados, també terres agràries en les zones baixes, els restants arqueològics també indiquen que varen ser una societat jerarquizada, aristocràtica i guerrera.

Els edetanos estaven localisats a lo llarc de lo que hui seria gran part del territori valencià; ocupava el sur de la província de Castelló i les dos terceres parts septentrionals de la província de Valéncia. Els seus llímits varen ser al nort el riu Mijares (Udiva), a l'oest les serres de Javalambre i Gúdar i la vall del riu Cabriel, al sur el riu Xúquer (Sucro) i a l'est la mar Mediterrànea, encara que no tots els autors coincidixen en quins varen ser els llímits nort i oest. Llimitaven al nort en els Ilercavones, al noroest en els Sedetanos, a l'oest en els Olcades i al sur en els Contestanos. La seua capital era Edeta, situada aproximadament a mig quilómetro de la ciutat actual (Llíria). Per la seua altura i localisació estratègica, va anar un emplaçament rellevant, ya ocupat prèviament en l'Edat del Bronze. La ciutat de Valéncia deu el seu nom a este poble (Valentia Edetanorum).

Iranios: sármatas i alanos

Els sármatas i els alanos són pobles procedents del Europa oriental que semblen pertànyer al grup llingüístic iranio. En diverses ocasions a partir del III es varen enfrontar militarment als romans, aplegant a la península ibèrica en el V.

Itálicos

Els itálicos varen entrar en la civilisació grega quan va començar l'expansió d'estos per tot el Mediterràneu, i especialment en la cridada Magna Grècia, els habitants de la qual eren coneguts com italiotas. El seu mestiçage va ser tan ràpit i durador que, itálicos i grecs, es varen unir en una mateixa civilisació: la romana; conservant els orientals el nom de romans una volta caigut el Imperi occidental davant els senyorés feudalés.

Magnogermanos

Artícul principal → Pobles germànics.

Vore també: Germania Magna

Els germans eren un grup de pobles indoeuropeos del nort d'Europa, diferenciables del tronc eslau més que per traces físiques per patrons culturals (la religió dels germans era distinta a la dels eslaus, per posar un eixemple). Practicaven l'agricultura i la ganaderia en els temps de pau i el saqueig en els de guerra. Vàries de les seues migracions varen estar influïdes per escassea associades a inclemències climàtiques com la fredor, que els impulsava a buscar temporalment recursos faltantes en les regions més al sur. El refredat de les temperatures, especialment a partir del V d. C. en tota Eurasia, va favorir migracions massives tant en Europa com en Àsia central.

Erro al crear miniatura:

Estatuilla romana de bronze que representa a un guerrer germà d'orige suec, trobat en Apt, França.

Segons s'arreplega en els texts germans primitius i fonts grecorromanas sobre els germans, els hòmens lliures es dividien en nobles: eren els millors guerrers i posseïen grans propietats que les explotaven les seues siervos, podent dedicar-se professionalment a la guerra, d'entre ells s'elegia al cap o caudillo; i els plebeus: majoritàriament artesans i llauradors i combinaven el seu treball en la guerra, aplegant alguns per eixos mèrits a ser nobles. I finalment els presoners de guerra, que eren sirvientes (d'una forma més pareguda a el siervo feudal que a l'esclau romà). Es desconeix si la servitut era o no hereditària. Les societats germàniques estaven organisades de manera tribal i clánica, i el seu sistema de govern era el Consell, conegut com el Thing, dels sacerdots i els caps militars, o el Allthing, reunió de tots els membres del clan. El Allthing elegia als caps, que prenien les decisions en els Things menors. Tots els delictes eren jujats a instàncies de part, ya que sense denúncia no hi havia delicte. Carien completament de forces policials o militars estables, els seus eixèrcits solien ser mercenaris al servici d'un rei que prometia una part del botí. Per això, els juïns es feyen en tribunals adhoc, resultant generalment en una compensació material (verghel) o en els casos més greus en exili o eixecució. La noció de presó o treball forçat era absolutament desconeguda per als germans. Les seues tradicions religioses i les seues llegendes eren politeistes i basades en la naturalea (de la mateixa manera que la majoria de les creències paganes), reconeixent diverses classes de sers sobrenaturals:

• els Æsir, deus generalment guerrers entre els quals destacava Odín. (fonèticament Wodan, Wotan, Woden, depenent del dialecte, el Odín de l'espanyol ve de la variant gòtica Oden), deu al que es representa tòrt, en un cuervo en cada muscle, una llança i les runas entre les mans.
• Thor, deu de la Força i el Tro, al que es representa en un martell.
• Tyr, deu de la guerra i la justícia.
• Els Vanir, deus de l'agricultura, la fertilitat i tot allò no relacionat en la guerra.
• Les Nornas, deeses del coneiximent i el destí.
• Els sers sobrenaturals menors, com podien ser els elfos, els jagants, els nanos i totes les criatures fantàstiques de raïl germana que coneixem per la lliteratura. La seua estructura familiar coneixia una pàtria potestat prou rígida, i podien practicar-se indistintament la poligàmia i la monogàmia, encara que la baixa densitat de població feya que es tendira cap a esta última. Al final, això depenia dels usos tribals. Els pobles germànics poden agrupar-se en dos blocs:
• La teutònica (germànica, en els francs, junt al riu Rin, sajones, entre el mar del Nort, el Rin i el Elba; Suevos heretats junt a este últim riu, al nort d'ells els anglos; els longobardos; entre el Oder i el Vístula, els burgundios i els vàndals.
• La gòtica, en els visigodos i ostrogodos. Estos pobles s'havien anat infiltrant en l'Imperi, que va donar entrada a molts individus, primer en els cossos auxiliars de l'eixèrcit i després en les mateixes legions, ya com ciutadans romans. Els pobles teutònics parlaven llengües germàniques occidentals en la seua majoria, llevat els burgundios i vàndals que parlaven llengües germàniques orientals de la mateixa manera que els godos (visigodos i ostrogodos). Finalment els pobles germànics d'Escandinavia formarien un tercer grup llingüístic, el grup germànic septentrional, les migracions del qual cap al sur d'Europa es produirien sigles despuix de la desaparició del imperi romà d'Occident. Al despoblarse els camps, també varen ser assentats en ells com a colon. Despuix ve el periodo de les invasions, sent de les més terribles la de suevos, vàndals i alanos (405), i la dels visigodos, que varen entrar en Itàlia acaudillados per Alárico (410). A la península ibèrica solament varen aplegar representants de la raça germànica tant gòtica com teutònica o escita, és dir, els visigodos, suevos, els alanos, vàndals i hérulos. En Aragó, l'época de l'invasió dels bàrbars s'estén des de l'any 409 al 466, en que Eurico va agregar a les seues tropes els ostrogodos i va prendre el títul de Rei. En l'any 406 va tindre lloc l'invasió dels bàrbars en l'Imperi d'Occident. Durant tres anys varen saquejar les Galias i en l'any 409 varen invadir Hispania (1). Es varen convertir en senyors de guerra (en eixa época, senyors feudals).

Cimbrios, teutones i ambrones

AP Els primers pobles que procedents del nort d'Europa que varen supondre una amenaça militar important per als antics romans varen ser un conjunt de tres pobles alidados: cimbrios, teutones i ambrones. Estos pobles varen mamprendre una emigració a finals del II des de la seua regió d'orige en Jutlandia cap a Galia i Hispania.

Els francs

Artícul principal → Poble franc.

La paraula franc (Frank o Francus) significa «lliure» en ellenguage franc, ya que els francs no estaven dominats per l'Imperi romà ni per cap atre poble. Ya que la raïl frank no pertany a la llengua germànica primitiva, es pensa també que podria derivar de frei-rancken (llibere vacants) que significa lliures viagers.

Els francs varen ser els únics que varen crear una obra durable entre tots els germans, i els que varen adoptar en major facilitat els beneficis que provenien de la civilisació romana. Aixina li'ls descriu:

Duyen els cabells, que eren d'un ros rojós, abollonados i nugats damunt de la front formant un a modo de penacho que caïa cap a arrere com coa de cavall. Duyen la cara completament rasurada a excepció de l'espés bigot, les llargues guies del qual els calen a cada costat de la boca. Duyen una espècie de ropón de llenç cenyit al cos en un ample cinturó del que pender l'espasa, i els cobria els braços".

Agustín Thieri.

Contínua la descripció dient que com a arma preferida utilisaven l'astral, siga d'un o dos corts, en mànec curt i ferro gros i pesat, que tiraven a l'inici de les batalles i rarament erraven un blanc.

Els visigodos

Artícul principal → Poble visigodo.

Erro al crear miniatura:

Migracions del poble visigodo.

Els visigodos o "godos ilustres" (en alemà Westgoten o Wisigoten o Terwingen) varen ingressar en l'Imperi Romà tardà i eren la branca occidental dels pobles godos. Estaven conformats per diversos pobles hérulos, rugios, lemovios, esciros, helvecones, sidenios, turcilingos, gépidos, vàndals i uns atres. En caure el Imperi Romà d'occident, els visigodos es varen convertir en senyors de guerra i es varen establir en Toulouse, al sur de França, en un "regne" (o república oligàrquica, a l'estil de les polis gregues, que mesclaven monarquia i república aristocràtica) que comprenia també gran part d'Hispania. La seua organisació se sustentava en el dret germànic en l'Assamblea d'hòmens lliures com a institució principal en una monarquia electiva. La seua inestabilitat política es va produir després de reiterats intents de tindre una monarquia absoluta i despuix de l'invasió musulmana en l'any 711 va produir l'afonada del regne visigodo.

Els anglos, jutos i sajones

AP Els anglos, jutos i sajones procedien de les costes de la Mar del Nort que van des del nort d'Holanda fins a l'actual Dinamarca. Entre els sigles V i VI varen invadir la illa de Gran Bretanya, varen massacrar als natius i varen formar els seus propis señoríos.

Bàrbars d'atres regions

Nort d'Àfrica

Els pobles del nort d'Àfrica també varen ser catalogats (que no cridats) com a bàrbars; no obstant la paraula bereber va ser usada pels àraps per a referir-se als pobles de llengua bereber que habitaven les terres des de l'oest d'Egipte fins a Marroc, cridades Berbería i unificades en la província Mauritània Tingitana, pero òbviament no guarda relació en el terme grec "barbaroi" ni tampoc en els pobles d'estrat cèltic. A sovint es tendix a confondre "bereber" (de Berbería) erròneament en "bàrbar" ("estranger" i també "incivilizado" a posteriori).

Amèrica

Fòra d'Europa atres pobles varen usar la mateixa metàfora de 'el que balbucea' a pobles que parlaven llengües diferents de la seua i que consideraven culturalment inferiors, aixina els asteques varen cridar popolucas (< pol-pol-) a varis pobles diferents i sense relació entre sí que no parlaven náhuatl i els azteca consideraven inferiors o enemics. En Mesoamérica, la civilisació asteca usava la paraula chichimeca per a denominar a un grup de tribus de caçadors nómadas que vivien en les afores de l'imperi de la Triple Aliança, en el nort de lo que és ara Mèxic. Estos nómades eren vists com a gent primitiva pels azteca. Un dels significats que se li atribuïxen a la paraula "Chichimeca" és "gent gos". En Amèrica del Sur, la civilisació quechua (i específicament la seua major construcció política, el Tahuantinsuyo) usaven el terme puruma auca per a tota la gent que no vivia baix les lleis del seu imperi (vore promaucaes), mentres que als wichís els denominaven peyorativamente matacos, nom en quechua del quirquincho bola; i als avá guaraníés els cridaven chiriwanu (convertit al castellà, chiriguanos), que significa 'excrement fret'. Mentres els collas cridaven indistintament a totes les gents de la selva "chunchus" identificandolos per l'us d'arcs i anar casi semidesnudos que generalment feyen incurciones per a capturar gent (canibalisme) i furtar dònes, des de les fronteres del tawantinsuyu, el collasuyu al sur en el regne aimara dels charcas en l'actual capital de Bolívia sucre-chuquisaca. En regió circumamazónica, els pobles arawak usen el exónimo pijoratiu "maku", "makú" o "maco" per a referir-se a pobles caçadors-recolectors de la regió que parlen llengües no relacionades en la seua. Este exónimo prové de la forma arawak ma-áku 'no parla' o 'sense llengua'. Entre els pobles veïns dels arawak que varen ser designats per este exónimo estan els maco (wirö), maku (boroa) i makú (nɨkâk)).

Imperi chinenc

Les fonts chinenques antigues també estan plagades d'eixemples de sinocentrisme en que es contrapon el imperi chinenc com una regió civilisada i privilegiada front a la cultura de pobles nómades i seminómades que habitaven regions adjacents, freqüentment tractats despectivamente en les fonts chinenques. Entre els pobles no chinencs als que es va enfrontar l'imperi chinenc els primers que se citen són els quanrong, i posteriorment els xiongnu que eren pobles possiblement mongólicos o túrquicos. Posteriorment les fonts parlen dels xianbei que en major seguritat poden identificar-se en la ètnia mongol.

Vore també

• Barbarisme
• Invasions bàrbares
• Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident
• Etnofaulisme

Bibliografia

• Beckwith, Christopher I. (2009): Empires of the Silk Road: A History of Central Eurasia from the Bronze Age to the Present. Princeton: Princeton University Press. ISBN 978-0-691-13589-2.
• Fiskesjö, Magnus "The animal other: Re-naming the barbarians in 20th-century China," Social Text 29.4 (2011) (No. 109, Special Issue, "China and the Human"), pp. 57–79. See: http://socialtext. dukejournals. org/content/29/4_109/57. abstract
• Schafer, Edward H. The Golden Peaches of Samarkand. Berkeley: University of Califòrnia Press, 1985. ISBN 978-0-520-05462-2.
• Wu, K. C. (1982). The Chinese Heritage. New York: Crown Publishers. ISBN 0-517-54475-X.

Enllaços externs

Bàrbar en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..

• ^{[enllaç trencat]}
• MUNSON, Rosaria Vignolo: Black Doves Speak: Herodotus and the Languages of Barbarians (Les colomes negres parlen: Heródoto i els idiomes dels bàrbars), 2005.
  • harvard. edu/CHS/artícul/display/6160 Portada en directori electrònic en el costat esquerre [9] archivat en Wayback Machine., en el harvard. edu lloc del Centre d'Estudis Helènics (CHS o Center for Hellenic Studies), institució de Washington afiliada a la Universitat d'Harvard i dirigida per Gregory Nagy.
    • Per a les cites: Munson, Rosaria Vignolo. 2005. Black Doves Speak: Herodotus and the Languages of Barbarians. Hellenic Studies Séries 9. Washington, DC: Center for Hellenic Studies.