Els mexicas (del náhuatl: mexihkahPlantilla:Àudio-AFI, «mexicas»[1]pronunciat em-SHI-ka), cridats asteques en l'historiografia tradicional,[nota 1] varen ser un poble mesoamericano de filiació nahua que va fundar Mèxic-Tenochtitlan. Cap a el XV en el periodo Posclásico Tardà, es va convertir en el centre d'un dels estats més extensos que es va conéixer en Mesoamérica, assentat en un illot al ponent de l'extint conjunt de cossos d'aigua conegut com el llac de Texcoco, sobre els màrgens centre i sur dels llac, com en Huexotla, Coatlinchán, Culhuacán, Iztapalapa, Chalco, Xico, Xochimilco, Tacuba, Azcapotzalco, Tenayuca i Xaltocan, cap a finals del Posclásico Primerenc (900-1200).[3] Sobre l'illot s'assenta l'actual Ciutat de Mèxic, que correspon a la mateixa ubicació geogràfica. Aliats en atres pobles de la conca llacustre del vall de Mèxic —Tlacopan i Texcoco—. Els mexicas varen dominar a vàries poblacions indígenes que es varen assentar en el centre i sur del territori actual de Mèxic, agrupats territorialmente en altépetl. Els mexicas són caracterisats per l'explotació de cultius altament simbiòtics —dependents de manipulació humana,[4][5][6] com a dacsa, chile, carabassa, frijol, cacao, etc.—; l'us extensiu de plomes per a la confecció de vestimentes; l'us de calendaris astronòmics —un de ritual de 260 dies i un atre civil de 365—; i una sofisticada metalúrgia prehispánica ornamental i militar basada principalment en el bronze, or i argent.[7]
Tenien una escritura en forma de pictogrames, usada per a documentar fets i càlculs d'obres arquitectòniques basats en un sistema mètric propi[8] per a medir terrenys, comparable a atres sistemes de mida de la Edat Moderna.[9] Ademés es caracterisaven per l'us extensiu de productes derivats de les cactáceas i agaves i el tractament de roques ígneas (obsidiana) en fins quirúrgics i bèlics.
Els mexicas varen ser l'últim poble de Mesoamérica, conformat per una rica i complexa cultura caracterisada per la seua religió, política, cosmologia, astronomia, filosofia i art, depresos i desenrollats per diversos pobles mesoamericanos a lo llarc de varis sigles. A esta civilisació se li han donat varis noms; el més conegut és “asteques”, ya que en eixos temps era comú que els membres de la societat reberen un nom sobre elloc a on vivien. Ells varen començar a autonombrarse “tenochcas” o, com els coneixem actualment, la manera més correcta de cridar-els és “mexicas”. Esta civilisació va ser la més coneguda i representativa situada en la regió centre-sur de l'actual territori mexicà, i varen anar els fundadors de lo que actualment es coneix com a “Imperi Asteca” el qual va colonisar la regió central mesoamericana. Ací va ser a on Tenochtitlán es va convertir en el cor de la civilisació i la capital de l'imperi, la qual es va expandir notòriament per mig de poblacions, conegudes en eixe moment com “altépetl”, que, unides entre sí, varen formar un Estat imperial a on es va impulsar la llengua náhuatl i el cult als deus en els que creïen, conformades per llauradors, artesans, comerciants, guerrers, sacerdots i governants fins a l'arribada dels espanyols.
El periodo mexica o azteca va ser una fase més d'atres cultures i periodos arqueològics, entre els que destaquen:
Olmecas (2500 a. C.-200 d. C.): constructors de piràmides, els caps eren els reis-sacerdots;
Teotihuacán (400 a. C.-800 d. C.): es troben el temple de la lluna i la piràmide del sol; el seu deu principal va ser Quetzalcóatl;
Erro al crear miniatura: Sacrifici religiós perpretrado per sacerdots. Es creïa que la sanc alimentava al Sol.Toltecas (900 d. C.-1168 d. C.): va tindre com a capital Tula (Tollan-Xicocotitlan). Filogenéticamente, està clar que els nahuas parlen llengües relacionades en els pobles uto-azteca del nort de Mèxic i sur d'Estats Units, i existixen diverses evidències de que migraron cap al final de l'I mileni d. C. cap al sur fins a alcançar el centre de Mèxic. Els propis mexicas arrepleguen esta migració en diversos relats llegendaris, que poden contindre algun element històric real, que expliquen les fases de la seua migració cap al sur. La mitologia mexica, sent molt diversa, pero reforçada baix el mandat virtual de Tlacaél, va situar l'orige mític en Chicomóztoc (en náhuatl: Chikomostok‘Lloc de les sèt coves’), lloc relacionat en Aztlán —d'a on ve el gentilici asteca—, encara que no existix consens sobre el punt exacte a on es trobe elloc per tractar-se d'un lloc mític. La llengua dels mexicas era el náhuatl clàssic, que actualment és la llengua indígena en la major comunitat llingüística en Mèxic. El etnónimo asteca va ser popularisat per investigadors molt posteriors al seu temps. En realitat, els mexicas no es dien a sí mateixos d'esta forma, i en les cròniques són nomenats en tot moment com a «mexicans» o «els de Mèxic». A l'arribada dels espanyols, els mexicas mantenien relacions de tensió en els altépetl somesos, als que els imponien fortes càrregues tributàries. Esta situació va ser aprofitada pels nouvinguts en 1519, que ràpidament varen establir aliances en els zempoaltecas i els tlaxcaltecas. Despuix de la caiguda de Mèxic-Tenochtitlan, l'èlit gobernant mexica va ser somesa i integrada gradualment a la societat colonial, recuperant molts d'ells càrrecs i privilegis. El restant de la societat mexica va sofrir una série de colapses -principalment el demogràfic- en totes les seues estructures, pero varen ser moltes les continuïtat i resistències que varen permanéixer per molt temps i fins als nostres dies en els pobles indígenes de Mèxic, encara que el gros de la població va entrar en un procés d'una caiguda demogràfica històrica en menys d'un sigle sofrida per tots els pobles indígenes per les noves malties europees.
En la historiografia de Mesoamérica, apareixen els térmens nahuas, mexicas i asteques com vagament equivalents. No obstant, no deuen ser presos com a sinònims. Estos tres térmens apareixen quan es parla dels habitants que es varen situar en el entanque d'Anáhuac, principalment en l'illot de Tenochtitlan durant el XVI:[10]
El terme nahua es referix a tots aquells que varen parlar o actualment parlen la llengua nahua (náhuatl). Durant l'invasió, els habitants de la Gran Tenochtilan eren en la seua majoria nahuas; no obstant, no eren els únics de Mesoamérica. I existien enclavaments nahuas en tot el centre de Mèxic i inclús tan al sur com El Salvador (señorío de Cuzcatlán), Nicaragua (Nicaraos) i Costa Rica (Nicoya), encara que segons Kaufman,[11] tant els Diriá de Nicaragua com els Chorotegas de Nicoya no eren de parla nahua sino oto-mangue.
Els nahuas que habitaven en les zones de Tenochtitlan i de Tlatelco eren coneguts com mexicas degut a que s'autodenominaven a sí mateixos mexihcah. Les cròniques espanyoles del XVI varen modificar la paraula i els varen nomenar "mexicans". Aixina és com apareixen en l'història colonial. No obstant, els nahuas de Texcoco i de Tlacopan que varen participar com a aliats dels mexicas i que a voltes són considerats part dels azteca per tindre el mateix orige es denominaven a sí mateixos acolhuas i tepanecas, respectivament.
Finalment, des del XIX en avant, la majoria dels historiadors fòra de Mèxic han usat el nom o la denominació asteca per a referir-se als mexicas (i freqüentment també als seus aliats de la Triple Aliança). El nom asteca es referix al mit narrat per les cròniques colonials, segons el qual «els mexicas, els acolhuascita requerida i els tepanecascita requerida havien eixit d'un lloc cridat Aztlán». En 1427 els mexicas elegixen un nou rei, Itzcóatl, que era fill d'Acamapichtli, el primer rei mexica, i d'una esclava. Est és l'únic cas en el que va pujar al tro un home que no tinguera per mare una dòna de sanc tolteca; l'elecció es va deure segurament a les qualitats del candidat, el geni militar del qual i l'habilitat política del qual devien, en els tretze anys del seu regnat, transformar el destí del seu poble. En motiu de la querella entre els fills de Tezozómoc, els diferents "governs en exili", causats per les conquistes d'aquell, varen comprendre que era el moment de tornar als seus diferents països i de lliberar-se del jou d'Azcapotzalco. Llavors es forma una aliança entre els mexicas i varis atres grups. D'estos, en molt el més important és el que representava a l'antiga dinastia chichimeca que havia regnat sobre Texcoco fins a la derrota d'Ixtlxochitl, que ya hem relatat. Els aliats obtenen la neutralitat d'algunes de les ciutats tepanecas i, despuix d'una guerra en extrem difícil, Azcapotzalco mateix va ser pres en 1428. Açò no marca el fi de la lluita, ya que Maxtla es va refugiar en Coyoacán i en llocs més lluntans, fins que per fi és derrotat definitivament en 1433. Llavors, Nezahualcóyotl pot retornar a Texcoco i inicia ellarc regnat que no havia de terminar sino en la seua mort en 1472.
L'orige dels mexicas se situa entre els grups parlants de náhuatl del nort de l'actual Mèxic i antecessors dels assentats durant l'anomenada etapa chichimeca. Tradicionalment es va pensar que va haver una divisió de raça entre Aridoamérica —en grups caçadors-recolectors principalment— i Mesoamérica, en pobles sedentarios i agricultors. Pels estudis més recents se sap que no va anar aixina i que la diversitat ètnica va permetre a molts grups d'orige chichimeco posseir diversos graus d'estratificació i sedentarisme, segons les variants regionals i les condicions ambientals a on es varen assentar. Per això en tindre un contacte major en grups mesoamericanos adopten modos i usos civils que tenien ya d'alguna forma en el nort de l'actual Mèxic. Els mexicas es consideren l'última gran migració chichimeca al Altiplano Central, lo que es diu va ocórrer entre els sigles XII i XIII. El mit mexica oficial enuncia el seu orige mític en Aztlán, una illa originària d'a on varen partir per designis divins. L'evidència històrica mostra —a excepció de les hipòtesis de Wigberto Jiménez Moreno i Paul Kirchhoff que les situen en l'illa de Mexcaltitlán en Nayarit o en el sur de Guanajuato, respectivament— que l'idea d'Aztlán respon com a molts atres simbolisme i difrasismes mexicas, a una concepció mítica i arquetípica de l'illot de Mèxic-Tenochtitlan, en el que el mit es va forjar ya en l'esplendor de dita urbs, ademés de que les fonts documentals mencionen una assimilació de lo mesoamericano des de les primeres etapes de la migració. Segons la visió mítica mexica, l'eixida de l'illa es va fer en quatre o sèt grups calpulli del que era el més fort els huitznahuaque, que tenien com a deu tutelar a Huitzilopochtli, acompanyats dels teomamaques o sacerdots que portaven els diversos tlaquimilli (bultos sagrats), que contenien relíquies dels antepassats o diversos objectes molt sagrats per als grups. El Còdex Boturini enuncia la ruta oficial feta pels mexicas, que va incloure llocs d'Hidalgo i Mèxic; hi ha més de trenta fonts que aparentment senyalen particulars itineraris, estos a través de l'anàlisis es reduïxen a tres principals rutes, per lo que és necessari prendre en conte ademés del Boturini eixes atres dos grans tradicions. La segona deriva del Còdex Mexicanus i la tercera del Còdex Telleriano-Remensis. La tradició mítica oficial deu entendre's a través de la manera en que els antics mexicans creaven i escrivien la seua història, en la qual intentaven insertar elements religiosos i polítics; per lo que és necessari separar els seus components i discernir-els en busca dels fets històrics més plausibles.
En arribar a la conca de Mèxic els mexicas varen trobar un panorama polític complex i assentat, aixina com la sumissió per part dels tepanecas d'Azcapotzalco a casi tots els altépetl; podem considerar per les fonts que la seua arribe és al moment d'assentar-se en la regió de Xaltocan-Tzompanco, lo més provable entre 1226 i 1227. Est sembla ser el moment històric més ferm del com partix la seua difusió cap a la vora occidental dellac de Texcoco, fins a assentar-se en Chapultepec aproximadament en 1280. Després d'eixir expulsats de Chapultepec (1299) pels altépetl d'Azcapotzalco, Xaltocan, Culhuacan i Xochimilco, s'assenten en Tizapan, domini territorial de Culhuacan, el qual abandonen per la durea de les condicions i un enfrontament en els culhuas, anant cap a la regió de Texcoco abans d'elegir un illot a on ya existien assentaments previs, segons evidències arqueològiques. Segons l'història oficial acceptada, en un illot al ponent del llac de Texcoco, varen fundar els mexicas Mèxic-Tenochtitlan en l'any 2 Calli o 1325 en a on es va complir, segons el mit oficial, la profecia d'un àguila devorant una serp sobre un nopal. Ara se sap que els mexicas es varen establir prèviament en diverses poblacions, inclús varen fundar algunes ciutats (com a eixemple Huixachtitlán), l'informació codificada en els documents revela que ya habitaven l'illot des de 1274. L'assentament final va incloure l'acceptació d'Azcapotzalco com altépetl suprem, tributant-li periòdicament i una condició general d'obediència. L'illot estava creixcut de tulares, carrizos i una rica diversitat aquàtica que els permetrà la subsistència aixina com una posició militar estratègica, si ben els primers anys les seues condicions de vida seran precàries.
Mèxic-Tenochtitlan estava ubicat sobre un illot a l'occident del llac de Texcoco, en la zona llacustre de la conca de Mèxic. La cultura mexica va ocupar la major part del centre i sur de l'actual República mexicana, s'estenia, des del ponent del vall de Toluca, comprenent casi tots els estats de Veracruz, Pobla, en el centre, Hidalgo, Mèxic, Morelos i en Michoacán solament lo que hui és el Municipi de Zitácuaro ya que ahí va haver una important frontera entre els tarascos i els mexicas, en el sur; gran part dels estats de Guerrero i Oaxaca, aixina com la Costa de Chiapas fins a la frontera en Guatemala. No obstant, quedaven fòra del seu domini els señoríos de Meztitlán (en Hidalgo), Teotitlán i Tututepec (en Oaxaca), purépechas (en Michoacán), Yopitzingo (en Guerrero) i Tlaxcala. La conca de Mèxic és una entitat geogràfica de més de 7800 km² de superfície que es localisa en la part meridional del Altiplano Central en la República Mexicana. Es tracta d'una conca llimitada per cadenes d'altes montanyes en forma d'amfiteatre, que tenia en mig un sistema llacustre integrat pels llac Zumpango, Xaltocan, Texcoco, Xochimilco i Chalco. A on el nivell era baix i les aigües dolces, com en els llac de Xochimilco i Chalco, era possible el cultiu chinampero. Entre els 2270 i els 2750 metros sobre el nivell de la mar està compresa la zona de somonte, les terres fèrtils de la qual són propícies per al desenroll de boscs aixina com per a la pràctica agrícola extensiva. A partir dels 2750 metros sobre el nivell de la mar les ales estan dominades per boscs de coníferes i poblades per fauna major. Pese a estar situada al sur del Tròpic de Càncer, la conca de Mèxic contava en l'época prehispánica en un clima templat en precipitacions miges de 700 milímetros anuals.
Erro al crear miniatura: Les seues armes eren: Llança de fusta en punta d'obsidiana, l'arc i la flecha en punta d'obsidiana, i la macana cridada macuahuitl que era un barrot o garrot de menys d'un metro de llarc en esmolades fulls d'obsidiana incrustades (capaces de matar o ferir greument) i el átlatl, palanca per a tirar javalinas tan efectiva que inclús podia travessar malles d'acer. Per a defendre's tenien un escut cridat chimalli fet de fusta i reforçat en tela o pells ricament pintades i decorats en plomes; yelmos de fusta zoomorfos coberts en cuiro també decorats i com a armadures cotes de cotó acolchado, d'un teixit tan apretat que les fleches no ho travessaven.
Els altépetl somesos pel poble mexica no formaven un sistema polític unificat sino, millor dit, un sistema de tribut a Tenochtitlan. Entre els pobles nahuas, el dirigent més important era cridat huey tlatoque ('gran cap'), també conegut com huey tlatoani ('el que parla'). Despuix de la formació de la Triple Aliança, el model polític mexica es va assentar definitivament com una monarquia electiva. Un consell s'encarregava d'elegir al huey tlatoani, al com, ya elegit, li donaven facultats absolutes i sense restricció. No obstant, se sospita que un huey tlatoani, Tízoc, va ser enverinat pel consell, per ser considerat inepto i dèbil. És destacable que factors religiosos i cosmogónicos incidixquen en la formació d'un govern tripartita/tripartida com el de la Triple Aliança (a on Mèxic-Tenochtitlan duya el major poder i la major part proporcional de tributs) després de la derrota del poder tepaneca i la sumissió del altépetl d'Azcapotzalco, ya que no va ser la primera volta en formar-se governs d'eixe tipo. Al moment de governar Moctezuma Xocoyotzin tributaven atres trentahuit altépetl (segons el Còdex Mendoza), en a on el tribut era l'element central de sumissió aixina com la cessió de terres a on treballaven labriegos de paga (mayeques) i el producte obtingut anava directament al tlatoani; l'acceptació de la deidad principal mexica, el suministrament d'hòmens als contingents militars, el avituallamiento dels mateixos al pas cap a una campanya de conquista i dirimir assunts polítics i jurídics en Tenochtitlan. Per això és imprecís parlar d'un imperi, ya que Tenochtitlan no buscava una extensió geogràfica per es o una unitat estatal o nacional sino un major allegamiento de recursos i obediència al huey tlatoani. Varen ser els altépetl que varen preferir tributar en lloc de rebre una expedició militar que cremara el seu temple principal i tirara el seu deidad per les escalinates (símbol inclús representat iconográficamente en els còdexs de sumissió d'un altépetl). En els altépetl més importants residia ademés un calpixque o recaptador que centrava la seua activitat en la tributació. Els altépetl que acceptaven de forma expressa el domini mexica els era permés mantindre les seues formes i organisacions administratives i polítiques aixina com deidades sempre i quan anaren baix d'Huitzilopochtli. Solament en regions importants, de contenció a atres ètnia o a on hi havia una rebelió oberta residien funcionaris mexicas en atribucions de tlatoanis. Per més de cinquanta anys i fins a la taxació feta pel oidor Valderrama esta estructura es mantindrà en pocs canvis en els pobles indígenes del centre de la Nova Espanya.
Escultura que rememora el moment en que els mexicas varen trobar la senyal per a la fundació de la seua ciutat (Tenochtitlán) donada per Huitzilopochtli. L'escultura es troba en la Ciutat de Mèxic.
Originalment, Tenochtitlan va ser construït en un chicotet illot en ellac de Texcoco primitiu que de forma successiva va ser ampliat artificialment fins a quedar unit als illots de Tlatelco, Nonoalco, Tultenco i Mixhuca, per mig d'una ingenieria hidràulica de farcidures, pilotes i canals interns, aixina com dics contenidors d'aigües i ponts fins a alcançar uns 13.5 km². No existix un consens sobre la població de Tenochtitlan. La major part dels historiadors donen un valor conservador entre 80 000 a 230 000 habitants, més gran que la major part de les ciutats europees de la seua época, Constantinopla (en 200 000 habitants), París (en 185 000) i Venècia (en 130 000). Atres historiadors donen atres estimacions: Eduardo Noguera, basant-se en mapes antics, calcula 50 000 cases i 300 000 habitants; Soustelle calcula 700 000 habitants en incloure la població de Tlatelco i la de les illetes i ciutats satèlits de la zona. Tlatelco originalment era una ciutat independent del poder mexica, pero finalment va ser somesa i convertida en un suburbi de Tenochtitlan.
L'autoritat suprema en la ciutat de Mèxic-Tenochtitlan era un tlatoani (en náhuatltlahtoani 'orador'). L'Imperi mexica, cridat pels seus súbdits Triple Aliança, va anar inicialment una aliança militar de tres ciutats: Texcoco, Tlacopan i Tenochtitlan. Al front de cada una d'estes hi havia un tlatoani, que era la màxima autoritat en eixa ciutat. En el pas del temps la ciutat de Tenochtitlan va ser prominent i de fet les atres dos varen passar a estar someses de facto a les órdens del tlatoani de Tenochtitlan, que per això es va denominar huēi tlahtoani ('gran orador') per a senyalar la seua posició per damunt dels atres dos. Est és el càrrec al com l'historiografia europea flama "emperador mexica". Tots els llocs de tlatoanis (náhuatl tlahtoqueh o tlahtoanih) eren càrrecs hereditaris. Ademés dels tlatoanis existien els "nobles" (náhuatl pīpiltin) en molts dels quals el tlatoani tenia relacions de parentesc. A eixa classe pertanyia freqüentment l'esposa del "emperador". El restant de la societat estava formada per guerrers, sacerdots i els plebeus (náhuatl macehualtin).
Usant els còdexs Acolhua-Mexica en matemàtiques modernes, es va evaluar la precisió dels valors d'àrea, a on es comprova la validea matemàtica dels registres en els còdexs. Els métodos Acolhua-Mexica de càlcul tenien un error menor al 5 % en el 75 % dels terrenys medits, mentres que el 85 % de les medicions tenien solament un error menor al 10 %. En els còdexs es varen detectar cinc algoritmes recurrents que reproduïen exactament l'àrea en el 78 % dels terrenys registrats. Estos resultats indiquen que les àrees varen ser calculades i no medides físicament. L'aritmètica Acolhua-Mexica era funcionalmente precisa en el seu context cultural, i precisió va ser comparada en métodos actuals[12] de medició provant aixina una gran exactitut dels resultats en un marge d'error molt baix en la majoria dels terrenys analisats. El marge d'error en el 60 % dels terrenys estudiats és despreciable (<1 %).
Atres métodos de càlcul més alvançats es desconeixen encara, ya que solament sobreviuen còdexs referents a terrenys de baix valor econòmic a on l'àrea era per a l'assignació d'imposts. Se sospita que un atre métodoscita requerida eren usats per a les obres d'ingenieria mexicas, com els dics, aqüeductes, temples, etc. Estos métodos desconeguts varen ser necessaris per a la construcció d'elements estructurals els quals requerien d'un càlcul alvançat de les seues capacitats, com a columnes, murs, encanyat, escalinates, places, entre uns atres. No obstant medicions més precises en unitats més chicotetes es varen utilisar per a la creació de les escultures més importants del centre ceremonial de Tenochtitlan. Estudis realisats sobre el monolit de Tltecuhtli mostren un patró de disseny el qual seguix estes unitats.
Aparte de la regla de costat per costat, s'utilisava àmpliament la regla del topógrafo (Surveyer's Rule), desenrollada també pels sumerio i usada pels romans[13][14] a on l'àrea és el producte de dos costats promediados oposts.[15]
A = (a + c)/2 x (b + d)/2. D'acort als estudis que varen usar esta regla del topógrafo, la gran cantitat de quadrilàters en Ac (àrea registrada en els còdexs) i Am (àrea calculada) similars indica que els tlacuilos varen triar algoritmes per a aproximar l'àrea més gran possible en els llímits d'un terreny donat. Esta característica indica que per a reduir la càrrega impositiva els tlacuilos varen poder intencionalmente produir medicions imprecises al sistemàticament registrar valors menors en les seues mides llineals i àrees. Atres errors sistemàtics varen ser trobats en comparar-els en una base 20, ya que esta era la base del sistema numèric mesoamericano.[9]
Erro al crear miniatura: Tlahuelmantli (còdexs d'àrees) mostrant àrees de terrenys (símbols alineats en el centre) per un tlacuilo Acolhua-Mexica, glifos edafològics (tipo de sol) de Tezontle representats per un tetl (pedra) travessat per un teconi (Uictli o coa)(Símbols centrals en cada polígon), Còdex Santa María Asunción
Per a obtindre els valors dels milcocollis (còdexs de perímetros) se sumava simplement els valors dels costats dels terrenys medits. L'unitat que s'utilisava era el tlcuahuitl (T). En el cas dels tlahuelmantlis (còdexs d'àrees) la llectura és més complexa. Els glifos centrals es multipliquen pel valor 20 (ya que les àrees eren registrades comunament en unitats de 20). A este resultat se li suma un valor adicional el qual s'indica en la part superior dreta del polígon del terreny; el resultat és el valor de l'àrea del terreny en tlcuahuitl quadrats (T2). Alguns tlhuemantlis mostraven dins dels polígons del terreny un glifo de dacsa, el qual indicava que el terreny era menor a 400 T2.
Erro al crear miniatura: Glifos edafològics mexicas del Sistema Mètric Mexica en el centre de cada milcocolli (còdexs de perímetros), el centre es veu la descripció de terreny, en este cas hi ha moltes varietats de terreny. Còdex Humboldt detall Fragmente VIII 1500- 1600
Per a medir distàncies els mexicas utilisaven un grup d'unitats que guardaven una relació entre sí, entre les quals les mides conegudes són el cemmatl (u mà), cemyollotli (u cor), cemomitl (u os), cemacolli (u braç), cemmitl (u flecha). Estos símbols eren utilisats junt a l'anotació d'atres símbols multiplicadors de la cantitat de voltes que valia l'objecte a medir, els quals eren una llínea vertical que representava l'unitat, un grup de 5 llínees unides la primera en l'última en una llínea horisontal representant 5 unitats, un círcul sòlit o un estandart (pantli) representant 20 unitats. Els perímetros de terrenys eren registrats en milcocollis (còdexs de perímetros).
Erro al crear miniatura: Ilustració del Palau de Nezahualcóyotl en el mapa o còdex QuinatzinErro al crear miniatura: Palau d'Otzoticpac (dreta superior) dins de la descripció de terres en un còdex milcocolli o tlahuelmantli en Texcoco. Mapa del palau d'Otzoticpac.
S'ha descobert en la ciutat de Teotihuacán un valor repetit de 0,83 m corresponent al yollotli “cor” mexica. Una barana de la piràmide de Quetzalcóatl medix 1,66 m, a on l'arqueòlec Sugiyama va demostrar que esta mida s'aplicava de manera sistemàtica i encertada als demés edificis de la ciutat.[17]
Varis múltiples del yollotli s'usen en el monolit de Tltecuhtli descoberta en el Temple Major de Tenochtitlán; esta escultura monumental medix 4.17 m de llarc (5 yollotli) o 20 quartes, i 3.62 m d'ample o 18 quartes.[18] Ademés els texts recopilats per Bernardino de Sahagún mostren de quina manera les unitats nahuas s'usaven en la vida quotidiana tradicional.
El palau de Nezahualcóyotl solament va ser documentat per part d'Alva Ixtlixóchitl i es menciona únicament les seues dimensions, no existixen milcocollis o tlahuelmantlis reportant les seues dimensions, solament els relats d'Ixtlixóchitl a on expressa les seues dimensions en mides del sistema mètric mexica, les quals convertides en el SI són d'1.031 km de llarc, 0.817 km d'ample, en una diagonal d'1.316 km i un perímetro de 3.699 km.[16] Solament una descripció bàsica del palau es troba en el mapa o còdex Quinatzin.
El palau d'Oztoticpac a diferència del palau de Nezahualcóyotl, està completament documentat en les seues dimensions, forma i distribució. Est utilisa milcocollis o tlahuelmantlis per a descriure les dimensions dels seus corredors, places, i casonas, ademés d'incloure terrenys adjunts al palau.
El Temple Major en el Recint Sagrat de Tenochtitlan també estava construït d'acort al sistema mètric mexica. D'acort als restants arqueològics en els carrers de la Ciutat de Mèxic i en l'ajuda de reportes diversos despuix de la conquista es creu que el Temple Major mija en la seua sèptima i última etapa de construcció 91 m de llarc i 100 m d'ample en una diagonal de 135 m i en un perímetro de 383 m.[19]
L'us dels metals en Mesoamérica es creu que inicia en el 800 a. C. en la major part de l'evidència d'això en l'oest de Mèxic. Molt similar com en el cas de Sudamérica, els metals preciosos es troben de manera més abundant en les èlits. En esta zona es va desenrollar una tradició especialisada en l'aleació de metals que incloïa ademés dels metals purs a les aleacions de metals preciosos en metals estructurals. Es varen desenrollar ferramentes d'alta durea per mig d'aleacions de bronze en diversos metals, utilisant el treball en fredor per a incrementar la seua durea. També varen utilisar l'aleació de l'or i l'argent afegits al bronze per a donar-els tonalitats ornamentals, aixina com per a modificar les seues propietats sonores en els diversos instruments metàlics que utilisaven els mesoamericanos.[20]
L'intercanvi de tecnologia i artículs entre els pobles d'Equador i Colòmbia en l'oest de Mèxic va potenciar el desenroll i investigació en abdós civilisacions. Artefactes metàlics similars s'han trobat en estes dos regions: anells, agulles, pinces, astrals, punzones, gavinets i escuts, els quals varen ser fabricats en forma similar i en contexts històrics contemporàneus en abdós zones. Ademés de tots estos artefactes, dels quals sobreviuen espècimen, hi ha molts atres objectes i ferramentes que es troben solament en els còdexs. Entre estos es troben el tepoztli, el amamalócotl i la versió metàlica de la coa o uictli. No obstant, del uictli i el tepoztli sobreviuen espècimen, pero solament les puntes i caps d'estos respectivament; dits objectes es troben en el Museu Regional de Guadalajara.
El Museu Regional de Guadalajara en l'estat de Jalisco en Mèxic té una de les coleccions més àmplies d'objectes metàlics de l'Imperi purépecha. Té al voltant de 3200 artefactes que provenen dels estats de Jalisco, Michoacán, Colima i Nayarit. Esta colecció va ser coleccionada per part de Federico Solórzano.
Colecció d'objectes metàlics del Museu Regional de Guadalajara[7]
El contacte continu entre estes civilisacions va mantindre el fluix d'idees fomentant el desenroll de les llínees comercials andinas de llarga distància, influència de zones més al sur sembla que varen alcançar la regió i varen dur a un segon periodo (1200-1300 a. C. fins a l'arribada dels espanyols). Per a este llavors, aleacions de bronze ya eren àmpliament utilisades pels metalurgistas de l'oest de Mèxic, especialment el Imperi purépecha, parcialment perque es necessitaven propietats mecàniques específiques per a les ferramentes, armes i decoració. En alguns casos l'introducció de diferents metals a l'aleació era en l'objectiu de canviar la tonalitat de l'objecte o canviar la resonància d'est per a millorar la seua calitat musical. Els objectes i les tècniques varen ser importats de Sudamérica, pero els metalurgistas de l'oest de Mèxic varen escomençar a treballar els minerals dels metals que abundaven en depòsits locals, el metal no era importat de Sudamérica. Esta tecnologia es va dispersar també al restant de Mesoamérica, a on l'oest de Mèxic tenia la millor manufactura de la zona. Estudis de procedència en alguns artefactes del sur de Mesoamérica fabricats per mig de la tècnica de cera perduda han mostrat que eren similars als artefactes de l'oest, per lo que es va poder haver tingut un segon punt de desenroll metalúrgic ya que no s'ha pogut identificar la font.[21]
Els mexicas en el seu inici no varen utilisar de manera massiva els metals, aun cuando adquirien objectes d'atres civilisacions. No obstant durant la seua expansió militar, la tecnologia metalúrgica present en les diverses zones dominades va escomençar a dispersar-se en l'imperi. Per al temps de la conquista, es creu que l'us de les aleacions de bronze eren tan comuns que en part de la vida quotidiana dels ciutadans de Tenochtitlan s'acostumava regalar astrals de bronze com una mostra d'estatus social i per a guanyar favors dins de l'estructura jeràrquica del govern mexica.[22]
S'han trobat una gran cantitat de campanes, sonajas i sobretot cascabeles, a on estos últims eren fabricats per mig de la tècnica de fundició de cera perduda com s'ha vist en Colòmbia[20] i també en la major part de Mèxic.[23] Durant este periodo s'utilisava casi exclusivament el coure.[24]
Les astrals mesoamericanas eren fetes principalment de bronze en el periodo Posclásico, en valors molt alts de durea Vickers (VHN) en valors entre 130 i 297 VHN per a les aleacions de bronze. Solament les astrals del Preclásico, que eren més antigues i primitives, tenien un valor que variava entre 80-135 VHN.[7]
L'us de la metalúrgia en l'oest de Mèxic per mig de la via marítima durant el periodo Clàssic, ya que la majoria dels objectes trobats han segut trobats prop de la costa.[25]
Esta tecnologia sembla ser que va ser importada per mig de la Lliga de Mercants, la qual comercialisava objectes tan al sur com Equador i tan al nort com Culiacán, Mèxic.[26] Els objectes d'Equador i de l'oest de Mèxic mostren que estos artefactes varen ser trobats en contexts arqueològics anàlecs, compartixen composició química i tècniques de manufactura idèntiques i els seus dissenys són molt similars.[27]
El tamany de gra de l'aleació metàlica és variable a lo llarc de l'objecte, mostrant un treball en fredor intensiva per martilleo en els seus talls.[28] Este tractament de treball en fredor incrementa la durea de l'astral en esta part important, deixant el restant de l'estructura més suau de manera que puga resistir els impactes del seu us quotidià.
Eixemples de valors de durea Vickers (VHN) per a alguns metals[29] i algunes astrals Mesoamericanas d'aleació de bronze[7]
L'educació universal dels fills era obligatòria fins a l'edat de catorze anys. Estava en mans dels seus pares, pero era supervisada per les autoritats de la seua calpulli. Part d'esta educació involucrava deprendre una colecció de dits, cridada «Huēhuetlàtolli» («Dits dels vells»), que representaven els ideals asteques. Va haver dos tipos d'escoles: telpochcalli, per als estudis pràctics i militars, i calmécac, per a l'aprenentage especialisat en l'escritura, l'astronomia, la teologia i liderage. La religió mexica va ser la síntesis de les creències i tradicions milenàries dels antics pobles mesoamericanos, d'una complexitat que implicava l'existència mateixa, la creació de l'univers i la situació del ser humà respecte a lo diví, lligada estretament a l'agricultura i a la pluja. El concert humà tenia en la naturalea divina la seua raó de ser i implicava diversos conceptes, dels que els mexicas varen ser els hereus d'un núcleu religiós mesoamericano construït a lo llarc de molts sigles. Segons lo expost per l'estudiós Alfredo López Austin, en la concepció mesoamericana la matèria s'integrava d'una part animada —visible, tangible— i una atra en una càrrega interna en dos forces, una lluminosa, calenta i seca i una atra obscura, freda i humida, semblant a la noció del cosmos (que sintetisava una creència cosmogónica en que la part lluminosa era la volta celest fins alloc a on habitava el sol —de característica masculina/paterna, productora de pluja fecunda— i l'obscura en el inframundo —femenina/materna receptora de la pluja fecundadora i lloc de la concepció humana i natural). Els deus estaven integrats de forma variada per eixes dos matèries i mantenien una comunicació constant en els humans, els que podien aplegar a "estajar" en els cossos mundans de forma intensa (convertint en ser habitat en el deu mateix, com en les festes en que sacrificaven a un noble que era habitat per Xipe Tótec) o de forma llaugera provocant perversions o virtuts. Estes forces impregnaven tot lo habitat en la Terra i el seu equilibri caracterisava l'orde micro i macrocósmico, que devia ser mantingut. En el cas mexica, una sòlida èlit sacerdotal detentaba el poder de comunicació i d'equilibri com a forma de sumissió ideològica en el gros de la població, neófita en les explicacions cosmogónicas. Les festes religioses tenien com a fi equilibrar la voluntat creadora front a la destructora o nociva i aixina garantisar la continuïtat dels cicles, des del vital fins a l'agrícola. Va ser fins als pobles del Posclásico que la combinació d'estes creències junt a la de la necessària renovació vital i reciclage de les forces vitals va tindre en la sanc humana l'expressió viva del ritual de la continuïtat. Per això, es realisaven sacrificis ya fòra als humans invadits de les forces divines i que eren immolats en la finalitat de la renovació dels poders dels deus «humanisats» o en la busca de l'aliment vital (sanc, o aigua preciosa) per a l'assegurament del trànsit celest. A partir de la reforma de Tlacaél, es va concretar la creència per als mexicas de que la sanc era l'aliment de Tonatiuh, el qual era transportat pel cel en dos enormes serps. Esta creència té la seua representació en la Pedra del Sol. En relació en açò cal mencionar que les elites política, religiosa i militar practicaven la antropofagia ritual en les víctimes dels sacrificis.
Quetzalcóatl era un deu antic, anterior als mexicas del com hi ha diferents versions: per a alguns era el creador de l'home, mentres que per a uns atres era un deu civilizador. També és conegut com el deu del vent baix el nom d'Ehécatl, que és una de les seues formes, i una atra de les seues formes és la de deu de l'aigua i deu de la fertilitat. Quetzalcóatl és considerat fill de la deesa verge Coatlicue i germà bessó del deu Xólotl. Com introductor de la cultura, ell va dur a l'home l'agricultura i el calendari, i és patró de les arts i dels oficis. En un mit mexica el deu Quetzalcóatl va permetre ser seduït per Tezcatlipoca, pero es va tirar a sí mateixa a una pira funerària ple d'arrepenediment. Despuix de la seua mort el seu cor es va convertir en elucero del matí, i com a tal és vinculat en la divinitat Tlahuizcalpantecuhtli. En qualsevol cas, este deu, descrit com un ser de rostre blanc i barbado, era un deu pacífic i civilizador, opost als sacrificis humans, que va intentar detindre esta pràctica ritual. En fracassar en el seu propòsit, va emigrar cap a l'est, prometent que un dia retornaria en un any determinat del conte mexica. El mit de Quetzalcóatl és molt interessant per a entendre la reacció dels mexicas davant l'arribada dels espanyols (Hernán Cortés).
En el centre de la ciutat es trobava el Temple Major, un recint amurallado (en un mur en forma de serp, coatepantli) a on es trobaven els principals temples i la Casa dels Jóvens (telpuchcalli). Prop d'ahí es trobava el palau d'Axayácatl, que disponia de cent habitacions en bany propi per als visitants i embaixadors. Va ser ahí a on es varen estajar els hòmens de Cortés, junt en els seus aliats tlaxcaltecas. El palau de Moctezuma Xocoyotzin tenia varis anexos. Un d'ells era la casa de les feres: dos recints a on es cuidaven animals de gran part de Mesoamérica. Un recint estava dedicat a les aus de rapa i l'atre a una gran varietat d'animals, que incloïa aus, reptils i mamífers. Al voltant de trescentes persones estaven encarregades del conte dels animals. Existia també un jardí botànic dedicat especialment a les plantes medicinals. Una atra secció era una espècie d'aquari, que contenia dèu estanys d'aigua salada i dèu estanys d'aigua dolça per a peixos i aus aquàtiques. Els canals es creuaven per ponts de fusta que de nit eren remoguts. Va ser tractant de creuar estos canals de nit que els invasores varen perdre la major part de l'or que havien furtat del palau de Moctezuma. El traç dels canals encara es conserva en el traç d'algunes avingudes de l'actual Ciutat de Mèxic com Mèxic-Tacuba, Calçada del Tepeyac o Calçada de Tlpan.
El poble mexica va ser un bon poble escultor ya que podien realisar escultures de tots els tamanys en les que plasmaven temes religiosos o de la naturalea. Captaven l'essència de lo que volien representar i després realisaven les seues obres en tot detall. En les escultures més grans solien representar deus i reis. Les més chicotetes les utilisaven per a representacions d'animals i objectes comuns. Els mexicas varen utilisar la pedra i la fusta i a voltes decoraven les escultures en pintura de colors o incrustaciones de pedres precioses. La música, vora i dansa acompanyava a totes les cerimònies cóm els matrimonis, els funerals, les de caràcter polític com l'ascensió d'un nou dirigent, les de caràcter guerrer i inclús les festivitats relacionades en els cicles calendáricos. Els balls religiosos es realisaven en els patis dels temples. Alguns instruments musicals usats són Teponaztli, Tecomapiloa, Omichicahuaztli, Huéhuetl, Coyolli, Chilitli, Chicahuaztli, Cacalachtli, Ayotl, Ayacahtli, Tetzilacatl, Ayoyotes. El tlapitzalli, una flauta de fanc, era utilisat per a senyalar l'inici d'una batalla. També s'usaven closques de caragol com a trompetes.
Astronomia i astrologia mexicas: la relació dels astres i cels
Sense cap dubte els tres astres que als mexicas els cridaven més l'atenció són: el sol, la lluna i el planeta Venus, per això dits astres han provocat grans creències i mits. Per la manera en que “desapareixia” i “reapareixia”. La Lluna representava la feminitat, la fecunditat, la vegetació i també l'embriaguea, tenint com a símbol tecciztlì (el caragol marí), que a la seua volta és el símbol de l'aparat reproductor femení. En cert aspectes la lluna està relacionada en l'aigua, en els manuscrits es troba representada en una forma de recipient en forma de mija lluna plena d'aigua, destacant sobre esta la silueta del conill. Les deeses (com la de l'aigua) no tenen pocs atributs en comú, particularment en les seues vestidures. Els deus de l'embriaguea (sent varis, ya que hi ha vàries formes d'embriagarse), com el del “pulque”, es consideraven divinitats llunars, ya que se li considerava la causant de collites abundants, convertint als deus de l'embriaguea deus de les collites abundants i la protecció de convit, verdaders festivals de begudes per a celebrar a l'abundància. Se'ls cridava Centzon Totochtin, els "quatrecents conills”, no obstant en analisar els seus noms nos percatamos que es referixen a noms d'un poble (per eixemple Tepoztlán, poblat nahua de la vall de Cuernavaca). Açò s'explica ya que eren agrupats chicotets deus locals per a cada collita i festeig. Sense dubte alguna el més important dels quatrecents conills era Ometochtli “Dos-conill”. Estos deus eren tan importants que varis himnes religiosos estaven consagrats a ells. En comparar lo dit prèviament sobre el sol i la lluna, es pot notar baix abdós astres les característiques de la parella primordial, el fòc (sol) i la Terra (lluna); la molt antiga dualitat representada en el cel.
El planeta Venus era cridat Hueycitlin (la gran estrela). En el seu aspecte de deu era Tlahuizcalpantecuhtli. Diversos manuscrits representen a dit deu com un arquero. Era temut com a causant de malties i per a evitar-les s'anava en conte de reparar les fissures de les cases i tancar tota obertura en elles quan Venus es dirigia a ascendir per l'horisó occidental. En un atre aspecte (Còdex Borgia, làmina 54, part superior dreta) el deu Tlahuizcalpantecuhtli apareix en el disfràs fúnebre del deu de la mort, Mictlantecuhtli, en el rostre cobert en una caraça en forma de cap de mort. En este disfràs ademés de rebre les característiques de deu dador de malties i de mals auguris, recorda que Venus ha naixcut de la mort de Quetzalcóatl. Despuix del sacrifici, Quetzalcóatl, convertit en Tlahuizcalpantecuhtli, va passar quatre dies en l'infern del nort, el domini de Mictlantecuhtli. Ací es re troba el tema de la mort i de la renaixença, del viage al país de la mort que unix a les tres personalitats de Quetzalcóatl-Xólotl-Tlahuizcalpantecuhtli. L'observació del moviment de Venus va cobrar gran importància en la astronomia i en la cronologia indígena. Setenta y cinco cicles sinódicos venusinos de 584 dies són equivalents a 104 anys solars, este periodo era cridat huehuetiliztli (vellea). Per una atra part, els cicles sinódicos venusinos es contaven en grups de cinc (equivalents a huit anys solars). És per això que Tlahuizcalpantecuhtli és representat usualment en el rostre pintat en cinc grans punts blancs, dos sobre cada galta i un en el nas. Els antics mexicans distinguien i coneixien numeroses constelacióés. Observaven especialment el moviment de les Pléyades (cridades en náhuatl "Tianquiztli") cada fi de “sigle”, és dir cada cincuenta y dos anys. La seua importància radica que si eixe moviment continuava a mijanit, el món no periria encara durant el següent periodo de cincuenta y dos anys. La Orsoa Major és representada per Tezcatlipoca, baix la forma d'un jaguar (ocelotl).[30]Tezcatlipoca també és el tot, el cel nocturn a on la obscuridad és la sobirana, sintetisa el costat ombrós i obscuro de la naturalea.
Erro al crear miniatura: La constelació d'Ocelotl sobre l'Orsoa Major; els punts rojos són les estreles del firmament.
En forma general, totes les estreles es dividien en dos grups oposts: els Centzon Mimixcoa al nort i els Centzon Huitznáhuac al sur. Les “Quatrecentes Serps de Núvols”, chicotetes divinitats septentrionals, ronden la gran estepa dels cactos; els “Quatrecents Meridionals” són germans d'Huitzilopochtli, als que va donar mort en nàixer.[31]
Els azteca tenien una estructura bàsica del univers; com ya es va mencionar, tots els cossos celests es dividixen en dos grups: els Centzon Mimixcoa al nort i els Centzon Huitznáhuac al sur; les quatrecentes serps o quatrecents meridionals, és dir, les innumerables estreles, i de Coyolxauhqui, la lluna, els qui eren germans d'Huitzilopochtli, als que va donar mort en nàixer. I es reconeixen tretze cels (es va fixar en tretze el número de cels perque és el gran número suprem del calendari), que estaven conformats de la següent manera:
Ilhuícatl-Tetloc: el cel que està habitat pels Tzimime, els qui són dimonis celestials o estreles femenines que intenten impedir que el sol naixca durant els eclipses;
Ilhuícatl-Tonatiuh: el cel a on es troben Tezcatlipoca (deu de la nit i de totes les coses materials) i els encarregats de guardar els cels;
Ilhuícatl-Huitztlán: el cel a on estan les ànimes dels guerrers sacrificats que es transformen en aus precioses;
Ilhuícatl-Omeyocán: residència d'Ometéotl, senyor de la dualitat. A nivell simbòlic la seua visió del cel pot interpretar-se aixina: el Sol naixcut d'un sacrifici travessa el cel d'est a oest, en el seu corteig masculí i femení, passant pel migdia a on reina, aplega a l'oest i s'afona en la morada dels morts, a on el món queda entregat a les potències temibles del crepúscul i a les fleches de Tlahuizcalpantecuhtli; solament la lluna lluïx com a símbol de fertilitat, i sobre el cim de l'univers regna la vella parella primordial.[32]
↑ (1996) Maize in the third world, Boulder, CO, Estats Units: Westview Press. ISBN 3-261-04587-6.
↑ (1988) The origin of corn in Corn and corn improvement, Madison, WI, USA: American Society of Agronomy, pp. 1-31.
↑ (1985) «30», Teosinte: the closest relative of maize revisited, Estats Units: Maydica, pp. 209-223.
↑ 7,07,17,27,3 (1994) The sounds and colors of power: The sacred metallurgica technology of ancient West Mexico, Londres: MIT Press. OCLC918136414. ISBN 0-262-08230-6.
↑Estudis de Cultura Náhuatl.Mèxic:(10)Consultat el 16 de febrer de 2023.
↑ 9,09,1PNAS.108(37)Consultat el 16 de maig de 2015.
↑ (1990) Emics and etics: Notes on the epistemology of anthropology. Emics and Etics: The Insider/Outsider Debat, Beverly Hills, CA: Sage, pp. 127-142..
↑ (1993) Archaic Bookkeeping: Early Writing and Techniques of Economic Administration in the Ancient Near East, Chicago: Univ. of Chicago Press.
↑ (1999) Mesopotamian Mathematics, 210Q-1600 BC: Technical Constants in Bureaucracy and Education, Oxford: Clarendon.
↑ Història general de les coses de la Nova Espanya, Salt Lake City: School of American Research and University of Utah, p. 73.
↑ (1998) Archaeology of Prehistoric Native America: an Encyclopedia, Nova York: Taylor & Francis, p. 26.
↑ (1994) The sounds and colors of Power: The sacred metallurgica technology of ancient West Mexico, Londres: MIT Press, p. 46. OCLC918136414. ISBN 0-262-08230-6.
↑ (1986) El señorío de Salangone i la lliga de mercaders. Miscelánia Antropològica Equatoriana 6, Equador, pp. 131-143.
↑ (1969) On the Origin of West Mexican Metallurgy: Mesoamerican Studies 4, pp. 26-42.
↑ (1994) The sounds and colors of Power: The sacred metallurgica technology of ancient West Mexico, Londres: MIT Press, p. 76. OCLC918136414. ISBN 0-262-08230-6.
Anònim. Anals de Tlatelco. Introducció de Robert Barlow i notes d'Henrich Berlin. Antiga Llibreria de Robredo 1948 (Conaculta té una edició més recent).
.jpg){kind=link}
_MQ.jpg){kind=link}
_(14596360448).jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Mexica.