Guerres síries
Les guerres síries varen ser una série de sis conflictes armats entre els imperis seléucida i ptolemaico durant els sigles III i II a. C. sobre la regió de Celesiria (el significat de la qual és «Síria afonada»),[1] una de les poques eixides naturals d'Egipte. Estos conflictes varen mermar la força d'abdós parts i varen conduir a la seua eventual destrucció a mans de Roma i Partia.
Primera guerra síria (274-271 a. C.)
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Primera guerra síria.
A la década del seu regnat, i aprofitant una sublevació en Seleucia Pieria, Ptolomeo II es va enfrontar al rei seléucida Antíoco I Sóter, que estava tractant d'ampliar el seu imperi a pur de conquistes en Síria i Àsia Menor. Ptolomeo va demostrar ser un governant enèrgic i un qualificat general. Ademés, el seu recent matrimoni en la seua germana Arsínoe havia estabilisat l'inestable cort egipcíaca (provablement perque va eliminar als possibles membres de la família lágida que podien haver reclamat el tro), lo que va permetre a Ptolomeo portar a terme en èxit la campanya. Algunes interpretacions de l'història apleguen inclús a afirmar que va ser el cervell i el talent de Arsínoe lo que va guanyar la guerra.[2]
La Primera Guerra Síria va ser una gran victòria per als Ptolomeos. En els chocs inicials, Antíoco va derrotar als gálatas[3] i, aliat en Ariobarzanes del Ponto (que va véncer a les tropes ptolemaicas en ajuda dels volubles gálatas),[4] va ocupar els territoris egipcíacs en la Síria costera i el sur de Anatolia. Ptolomeo reconquistó estos territoris en l'any 271 a. C., i ademés va estendre els dominis egipcíacs a Caria i la major part de Cilicia.[5] En l'ull de Ptolomeo enfocat cap a l'est, el seu mig germà Magues va declarar independent la província de Cirenaica, que ho seguiria sent fins a 250 a. C., quan va ser reabsorbido en l'Imperi egipcíac. Este conflicte, o a lo manco la seua primera fase, és també conegut com la Guerra de Caria.[6]
Segona Guerra Síria (260-253 a. C.)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Segona Guerra Síria.
Antíoco II Teos va succeir al seu pare en 261 a. C., i per lo tant, va esclatar una nova guerra per la possessió de Celesiria. Antíoco va aplegar a un acort en l'actual rei antigónida en Macedònia,[5] Antígono Gónatas, que també s'havia interessat per expulsar a Ptolomeo II fora del Egeo.[7] En el respal de Macedònia, Antíoco II va llançar un atac contra els enclavaments egipcíacs en Àsia.
La major part de l'informació sobre la Segona Guerra Síria s'ha perdut. És evident que Antígono va derrotar a la flota de Ptolomeo en la batalla de Cos en el 256 a. C., fent disminuir el poder naval egipcíac. Sembla que Ptolomeo havia perdut terreny en Cilicia, Panfilia i Jonia, mentres que Antíoco va recuperar Mileto i Éfeso. La participació macedonia en la guerra va cessar quan Antígono va tindre que fer front a la rebelió de Corinto i Calcis en 253 a. C., possiblement instigada per Ptolomeo, aixina com un aument de l'activitat enemiga a lo llarc de la frontera nort de Macedònia.
La guerra va concloure entorn a 253 a. C., en el matrimoni de Antíoco en la filla de Ptolomeo, Berenice Sira. Antíoco va repudiar a la seua anterior esposa, Laódice, i va entregar una substancial porció dels seus dominis com a dot. Va morir en Éfeso en 246 a. C., enverinat per Laódice segons algunes fonts. Ptolomeo II va morir en el mateix any.
Tercera guerra síria (246 a. C.-241 a. C.)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Tercera guerra síria.
També coneguda com la guerra de Laódice,[5] la tercera guerra síria va començar en una de les moltes crisis de successió que plagaron els Estats helenísticos. Antíoco II va deixar dos mares en grans ambicions, ya que despuix de la seua mort es va obrir una competició entre la seua repudiada esposa Laódice i Berenice Sira, la filla de Ptolomeo II, per posar als seus respectius fills en el tro. Laódice alegava que Antíoco havia nomenat hereu al seu fill en el seu llit de mort, mentres que Berenice sostenia que el seu fill recent naixcut era el hereu llegítim. Berenice va demanar ajuda al seu germà Ptolomeo III, el nou rei ptolemaico, per a que marchara a Antioquía i colocara al seu fill en el tro. Quan Ptolomeo va aplegar, Berenice i el seu fill havien segut assessinats per partidaris de Laódice.[8]
Ptolomeo llavors va declarar la guerra al recent coronat fill de Laódice, Seleuco II, i es va movilisar en gran èxit. Va guanyar importants victòries sobre Seleuco en Síria i Anatolia, va ocupar breument Antioquía i, segons un recent descobriment de mostres cuneïformes,[9] va aplegar inclús a Babilonia. Estes victòries es empañaron per la pèrdua de les Cícladas a mans de Antígono Gónatas despuix de la batalla de Andros.[8] Per a llavors, Seleuco tenia les seues pròpies dificultats. La seua dominant mare li va demanar que concedira la corregencia al seu germà menor, Antíoco Hierax, aixina com el domini dels territoris seléucidas en Anatolia.[5] Antíoco ràpidament va declarar la seua independència, socavant els esforços de Seleuco per defendre's de Ptolomeo.
A canvi d'una pau en 241 a. C., a Ptolomeo li varen ser otorgats nous territoris en la costa nort de Síria, inclosa Seleucia Pieria,[5] en el port de Antioquía. L'Egipte ptolemaico alcançava l'apogeu del seu poder.
Quarta guerra síria (219-217 a. C.)
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Quarta guerra síria.
En prendre el tro seléucida en 223 a. C., Antíoco III (241-187 a. C.),[10] es va encomanar a sí mateixa la tasca de restaurar les pèrdues de les possessions imperials de Seleuco I Nicátor, que s'estenien des del Regne grecobactriano i Índia en l'est, el Helesponto en el nort, i Síria en el sur. En 221 a. C. havia tornat a establir el control seléucida sobre les províncies orientals i pres de nou Àsia Menor al seu tio rebel Aqueo. L'ambiciós rei va dirigir llavors la seua mirada cap a Síria i Egipte.
Egipte s'havia debilitat considerablement per les intrigues palatines i el malestar públic. L'imperi del recent coronat Ptolomeo IV (el seu regnat va durar des de 221 a 204 a. C.) va començar en l'assessinat de la regna mare, Berenice II.[10] El jove rei ràpidament va caure baix l'absoluta influència de cortesanos imperials. Els seus ministres varen utilisar el seu poder absolut en el seu propi interés, lo que va disgustar al seu poble.
Antíoco va tractar de traure profit d'eixa caòtica situació. Despuix d'una fracassada invasió en 221 a. C., finalment va començar la quarta guerra síria en 219. Es reconquistó Seleucia Pieria, aixina com les ciutats de Síria, entre elles Tir.[10] En lloc d'invadir Egipte en celeritat, Antíoco va esperar en Palestina durant més d'un any, va consolidar els seus nous territoris i va escoltar les propostes diplomàtiques de l'Imperi egipcíac.
Mentrestant, el ministre de Ptolomeo, Sosibio, va començar el reclutament i la formació d'un eixèrcit. El criteri de contractació no solament reclutava grecs de la població local, com solien fer els eixèrcits helenísticos en general, sino que també va allistar natius egipcíacs,[10] aplegant a enrolar fins a trenta mil natius en les seues tropes com falangitas (els coneguts com machimoi-epilektoi). Esta nova selecció va donar els seus fruts, pero finalment va tindre conseqüències per a l'estabilitat ptolemaica. En l'estiu de 217 a. C., Ptolomeo va derrotar al largament demorat Antíoco en la batalla de Ràfia, la major batalla des de la batalla de Ipsos.
La victòria de Ptolomeo li va fer conservar el seu control sobre Celesiria,[5] pero el dèbil rei es va negar a seguir alvançant sobre l'imperi de Antíoco, inclús a tornar a prendre Seleucia Pieria. L'Imperi egipcíac continuarà debilitant-se durant els següents anys, en els que va sofrir problemes econòmics i rebelions. Els sentiments nacionalistes s'havien desenrollat entre els natius egipcíacs que havien lluitat en Ràfia. Confiats i ben formats, varen trencar en Ptolomeo en lo que es coneix com el tumult d'Anjunnefer,[5] en la qual varen establir el seu propi regne en l'Alt Egipte i que els Ptolomeos reconquistaron finalment al voltant de 185 a. C.
Quinta guerra síria (202 a. C.-195 a. C.)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Quinta guerra síria.
La mort de Ptolomeo IV en 204 a. C. va ser seguida per un sanguinós conflicte entorn a la regència com el seu hereu de la que va emergir Ptolomeo V, que era solament un chiquet. El conflicte es va iniciar en l'assessinat de l'esposa i germana del rei mort, Arsínoe, pels ministres Agatocles i Sosibio. El destí de Sosibio estava clar, pero sembla Agatocles va portar a terme la regència durant algun temps fins que va ser linchado per una volàtil turba alejandrina. La regència va passar d'un assessor a un atre, i el regne es trobava en un estat propenc a l'anarquia.[11]
Tractant d'aprofitar les ventages d'esta agitació, Antíoco III va preparar una segona invasió de Celesiria. Va aplegar a un acort en Filipo V de Macedònia per a conquistar i compartir els territoris dels Ptolomeos d'ultramar,[11] a pesar de la qual cosa, aquella codiciosa aliança no duraria molt. Antíoco ràpidament va arrasar la regió al seu pas. Despuix d'una breu reculada en Gaza, va donar un aplastant colp als Ptolomeos prop del cap del riu Jordán que li va valdre l'important port de Sidón.
En 200 a. C., emissaris romans varen aplegar a Filipo i Antíoco exigint que s'abstingueren d'invadir Egipte. Els romans aixina no sofririen alteració alguna en l'importació de grans d'Egipte, clau per a la manuntenció de la massa de la població d'Itàlia. Com els monarques no havien planejat invadir Egipte en sí, varen complir voluntàriament les demandes de Roma. En 198 a. C., i gràcies a la seua victòria en Panio, Antíoco va completar la subjugació de Celesiria i va llançar una incursió sobre el restant de fortalees de Ptolomeo en la costa de Caria i Cilicia.[11]
Problemes interns varen dur a Ptolomeo buscar una ràpida i desfavorable pau. El moviment nacionaliste, que havia començat abans de la guerra en el tumult de Anjunnefer i s'havia ampliat en el respal dels sacerdots egipcíacs, va crear agitació i sedició en tot el regne. Els problemes econòmics varen dur al govern ptolemaico a aumentar els imposts, lo que a la seua volta va alimentar encara més el fòc nacionaliste. En la finalitat de centrar-se en el front intern, Ptolomeo va firmar un tractat de conciliació en Antíoco en 195 a. C., deixant al rei seléucida la possessió de Celesiria[5] i acordant la boda de Ptolomeo en la filla de Antíoco, Cleopatra.[11]
Sexta guerra síria (170-168 a. C.)
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Sexta guerra síria.
Les causes d'este últim conflicte són obscures. En 170 a. C., Eulao i Leneo, els dos regentes del jove rei ptolemaico Ptolomeo VI, varen declarar la guerra al rei seléucida Antíoco IV Epífanes. En eixe mateix any, els germans menors de Ptolomeo, Ptolomeo VIII i Cleopatra II, varen ser declarats co-gobernant en la finalitat de reforçar l'unitat d'Egipte. Les operacions militars no es varen iniciar fins a 169 a. C., quan Antíoco va guanyar ràpidament l'iniciativa aprofitant l'important ciutat estratègica de Pelusio, en territori tradicionalment egipcíac.[12]
Quan els egipcíacs es varen donar conte de la seua locada en iniciar la guerra, Eulao i Leneo varen ser derrocats i substituïts per dos nous regentes, Comano i Cineas,[12] i varen ser enviats emissaris a negociar un tractat de pau en Antíoco. Antíoco va prendre a Ptolomeo VI (que era el seu nebot) baix la seua tutela, donant-li un control efectiu d'Egipte. No obstant, açò va ser inacceptable per al poble d'Aleixandria, que va respondre proclamant a Ptolomeo VIII com a únic rei. En resposta a este atreviment, Antíoco va sitiar Aleixandria, pero va ser incapaç de tallar les comunicacions de la ciutat i també necessitava fer front a un tumult en Judea a finals de 169, per lo que va retirar el seu eixèrcit.
En absència de Antíoco, Ptolomeo VI i el seu germà es varen reconciliar. Antíoco, encolerizado per la pèrdua del control sobre el rei, va invadir de nou el país. Els egipcíacs varen demanar ajuda a Roma i el Senat va despachar Cayo Popilio Lenas a Aleixandria. Mentrestant, Antíoco s'havia aferrat a Chipre i Menfis, i va iniciar de nou la marcha a Aleixandria.[12] En Eleusis, en les afores de la capital, es va reunir Antíoco en Popilio Lenas, de qui havia segut amic durant la seua estància en Roma. Pero en lloc d'una càlida benvinguda, Popilio va donar al rei un ultimàtum de part del Senat: devia evacuar Egipte i Chipre de colp i repent.
Antíoco va suplicar al romà temps per a estudiar l'orde de replec, pero Popilio va agarrar una canya de sucre, va escomençar a traçar un círcul al voltant del seléucida en l'arena i li va ordenar no eixir d'ell fins que es decidira. Antíoco va optar per obedir l'ultimàtum romà. El «dia de Eleusis» va posar fi a la Sexta Guerra Síria i a les esperances de Antíoco de conquistar territori egipcíac.[12][13]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Aníbal, Serge Lancel, Ed. Grijalbo Mondadori, pág. 238 (ISBN 84-7423-826-9).
- ↑ [enllaç trencat]
- ↑ Livius: First Syrian War (Second stage) (en anglés).
- ↑ Esteban de Bizancio, Ethnica, s. v. Ancyra.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 Encyclopædia Britannica online (en anglés).
- ↑ Livius: First Syrian War (First stage) (en anglés).
- ↑ Livius: Second Syrian War (en anglés).
- ↑ 8,0 8,1 Livius: Third Syrian War (en anglés).
- ↑ Vore la Crònica de Ptolomeo III
- Archivat el 26 de juliol de 2017 archivat en Wayback Machine. (en anglés).
- ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Livius: Fourth Syrian War (en anglés).
- ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Livius: Fifth Syrian War (en anglés).
- ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Livius: Sixth Syrian War (en anglés).
- ↑ Edouard Will (2003), El histoire politique du monde hellénistique. Editions du Seuil. Tom II, págs. 311-323.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Green, Peter (1990). Alexander to Actium: The Historical Evolution of the Hellenistic Age. Universitat de Califòrnia, Berkeley. ISBN 0-500-01485-X.
- Pierre Grimal (1990). El món mediterràneu en l'edat antiga II. El helenisme i l'auge de Roma. ISBN 84-323-0066-7.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Detallat anàlisis de la Batalla de Ràfia, la campanya anterior i la composició dels eixèrcits egipcíac i seléucida, per Juan Fernández Millán.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Guerras sirias» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.