Anar al contingut

Imperi almohade

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Califato almohade, va anar un Estat musulmà dirigit per una dinastia bereber, els almohades (àrap الموَحدون,, o Banu ‘Abd al-Mu'min[1] (en àrap: بنو عبد المؤمن)), denominat per Occident com a Imperi almohade,[2] que va dominar el nort d'Àfrica i el sur de la península ibèrica des de 1147 a 1269.

El moviment religiós almohade va començar en el Plantilla:SIGLE en Ibn Túmart entre les tribus bereberes Masmuda en l'Alt Atles, pero l'estat almohade i la seua dinastia gobernant, coneguda com la dinastia dels Mu’miníes, varen ser establits despuix de la seua mort per Abd al-Mumin, originari de la tribu bereber Koumiya (Zanata). Els almohades tenien com a objectiu derrocar als almorávides, d'orige sanhaya. Posteriorment, Abd al-Mu’min i la seua família, bereberes zanata, varen prendre el control i varen eliminar als ziríes i hammadíes del Magreb central i oriental. Finalment, els almohades varen ser derrocats per les dinasties bereberes dels meriníes, ziyaníes i háfsidas del Magreb.

La seua història es compon de tres fases principals: una d'expansió (1117-1163) que va durar fins a la mort del primer califa; una atra d'apogeu (1163-1199); i una tercera de decadència (1199-1268) fins a la seua desaparició, primer en al-Ándalus (1229) i després en el Magreb (1268).[3]

Despuix de dominar el nort d'Àfrica, enfrontant a la confederació de tribus bereberes dels masmuda en els lamtunas almorávides, varen desembarcar des de 1145 en la península ibèrica i varen tractar d'unificar les taifas utilisant com a element de propaganda la resistència front als cristians i la defensa de la purea islàmica. Per això el seu yihad es va dirigir per igual contra cristians i musulmans. En poc més de trenta anys, els almohades varen conseguir forjar un poderós imperi que s'estenia des de Santarém, en l'actual Portugal, fins a Trípoli en l'actual Líbia, incloent tot el nort d'Àfrica i la mitat sur de la península ibèrica, i varen conseguir parar momentàneament l'alvanç cristià quan varen derrotar a les tropes castellanes en 1195 en la batalla d'Alarcos, pero varen ser somesos en 1212 en la batalla de les Navas de Tolosa.

Història

[editar | editar còdic]

Orígens

[editar | editar còdic]

Muhámmad ibn Túmart,[4] fundador del moviment fonamentaliste, va ser proclamat pels seus seguidors mahdi («el [imam] guiat»), creència de raïl ideològica chiíta encara que també acceptada pel sunnisme, i va cridar a tots els musulmans a retornar a les fonts primeres de la seua fe, és dir, el Corán.[5] Fonamentalment, el seu moviment era puritano i reaccionari, feya recalcament en el caràcter únic i incorpóreo de Deu i advocava pel compliment estricte de les normes islàmiques.[6] Seguint estos principis radicals, ell i els seus partidaris es varen enfrontar en els almorávides, que havien impost una rígida ortodòxia malikí, pero que a penes havien transformat les costums populars poc concordes en el Corán. Si ben va ser Ibn Túmart el que va crear la doctrina que va otorgar cohesió i fonament al nou moviment polític i religiós, va anar el seu seguidor i successor al front d'est, Abd al-Mumin el que va aportar el geni militar per a convertir-ho en un gran imperi que va dominar el Magreb i al-Ándalus.[7]

Expulsat de Marrakech en el 1120 per les autoritats almorávides en les que s'havia enfrontat a pesar de les escasses diferències doctrinals que tenia en estes, Ibn Túmart es va instalar en la seua regió natal del Els seus.[8] Allí va predicar contra els almorávides i, a finals del 1121, els seus seguidors ho varen reconéixer com mahdi.[9] Poc despuix es va traslladar a Tinmal, a on va tindre que repelir successives campanyes almorávides.[9] El seu moviment va ser estenent-se per les montanyes, si ben no va conseguir conquistar la propenca capital almorávide, que va atacar en el 1129-1130.[9][10] Poc despuix d'esta derrota,[10] en agost del 1130, va fallir Ibn Túmart, i li va succeir al front del moviment Abd al-Mumin.[11][12] Est va tindre complicat fer-se acceptar per tots els seguidors del difunt i solament ho va conseguir en el 1133.[12] Durant este temps, es va ocultar el decés del fundador del moviment almohade.[13] Per a llavors, els almohades s'havien apoderat ya de part del Alt Atles.[10]

Lluites contra els almorávides

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
El lloc és el lloc de naiximent d'Abd al-Mu’min Ibn Ali, ubicat en el poble montanyós de Tajra, en la regió de Tremecén.


En el 1132, Abd al-Mumin va dirigir la seua primera campanya militar, contra les tribus de la regió del riu Draa, al sur del Gran Atles.[14] Encara que es desconeix el seu resultat, se sap que a la seua tornada a Tinmel li'l va proclamar califa.[14] Els primers anys del seu regnat varen ser de redoblamiento de les correries contra els almorávides.[10]

Erro al crear miniatura:
Fases de l'expansió almohade.

A continuació va tindre lloc la llarga campanya de sèt anys (1139-1146) que va concloure en la derrota total dels almorávides.[15][16] La primera derrota d'estos els va privar de casi tota la Tadla.[17] Inclús alguns grups de Cenhegíes de la montanya es varen passar a les files almohades.[17] Cap al 1140 i despuix de vàries campanyes en sòrt diversa, els almohades varen conseguir apoderar-se de l'alt Els seus.[15] Fins a llavors els chocs no varen deixar un clar vencedor: mentres que els almohades s'estenien sense fre per les montanyes, els almorávides seguien controlant les planures.[16] La lluita contra els almohades va quedar a partir del 1139 en mans del nou hereu al tro almorávide, Tasufín ben Alí ben Yúsef, que hi havia descollado en la lid contra els cristians de la península ibèrica i havia substituït com a tal al seu germà Sir, fallit.[18] Per llavors, no obstant, els almorávides varen perdre el control de l'alt Els seus.[15] Mantenint-se en les montanyes, els almohades varen alvançar per les valls de l'Atles mig i ho varen sometre fins a la llínea del Muluya.[17] A finals del 1141, en les successives campanyes havien dominat l'Atles mig i gran part de la zona dels oasis, inclós Tafilalet.[17] Els almorávides varen perdre el contacte en la seua regió d'orige, el Sahara.[17] Cap al 1142-1143, els almohades varen alcançar les afores de Tremecén, en a on se'ls va unir la tribu Kumiya, a la que pertanyia Abd al-Mumin.[16] En el 1142, es varen apoderar de gran part del Marroc septentrional montanyós, encara que sense infligir grans derrotes a l'enemic.[19] L'any decisiu de la lluita va ser el de 1145.[10] En febrer d'eixe any, va morir defenent Orà Ben Alí; els almohades varen conquistar immediatament la ciutat.[16][20] Després varen fer lo mateix en Uchda i Guercif.[20] Seguidament, el califa es va tornar cap a Marroc per a conquistar per fi les ciutats de les planures.[16] Varen caure en les seues mans Fez, Mequinez, Vaig salar i Ceuta en maig del 1146.[20] L'almirant de la sura enemiga es va passar a les seues files.[20] En juny va començar el sege a Marrakech, que va ser presa pels almohades el 24 de març de 1147.[16][20] L'emir almorávide va perir en els combats.[20] El restant de l'any Abd al-Mumin es va dedicar a purificar la ciutat i esclafar un tumult en l'Els seus, encara que no va deixar d'enviar un chicotet contingent a al-Ándalus, a on els Estats cristians estaven realisant importants conquistes.[16]

Mentres es verificava el lloc de Marrakech, els almohades varen perdre vàries importants ciutats (Ceuta, Tànger, Vaig salar i Algecires), fonamentalment per alçament contra ells.[20] Entre maig i juny del 1148, no obstant, varen esclafar als rebels i varen recuperar les places.[20] Estes victòria els va deixar expedito el pas a la península ibèrica.[20]

Expansió per la península ibèrica

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
La capital de l'a el-Ándalus almohade va ser Sevilla. A l'esquerra de l'image, la Torre de l'Or, fortificació albarrana el primer cos de la qual és una construcció almohade de 1221.[21]

La petició d'auxili del senyor de la Taifa de Mértola, Ibn Qasi en setembre-octubre del 1145 impelió al califa a enviar un primer contingent militar a a el-Ándalus en la primavera de l'any següent.[20] Alfonso VII de León, que a l'adop sitiava a un general almorávide en Còrdova, va abandonar el sege en conéixer la notícia en maig.[20] També durant la primavera l'almirant de la flota almorávide, que s'acabava de passar a les files almohades, va sometre a Càdis a l'autoritat del califa.[20] A l'hora que ocorria el llarc sege de Marrakech, varis senyors andalusíes més varen acceptar l'autoritat del califa almohade, lo que després va facilitar la conquista de la península.[22]

L'enviat del califa, un antic almorávide, va passar en la primavera del 1147 a la península ibèrica a on, cooperant en les forces Ibn Qasi, que s'havia alçat contra els almorávides, va conseguir sometre Jerez, Boira, Mértola i Silves en l'Algarve, Beja i Badajoz.[23][22] En giner del 1148, les forces almohades i les seues coligados varen conquistar Sevilla.[24][22] Els almorávides es encastillaron en Carmona.[22] Una gran rebelió de les tribus de l'Els seus i de l'Atles occidental, que es va estendre a Ceuta, Tànger i Siyilmasa, va detindre temporalment l'expansió.[24][25] No solament gran part del Magreb marroquí es va alçar contra el califa, sino que també ho varen fer els territoris andalusíes que se li havien somés, llevat Ronda i Jerez.[25] L'acossament d'Alfonso VII al general almorávide Yahya ibn Ganiya, al que va fer pagar tribut, impelió a est a acordar-se en els almohades.[25] A canvi del seu auxili, els va cedir Còrdova i Carmona.[25] Alfonso va intentar novament conquistar Còrdova, pero l'arribada de recobres vinguts del Magreb, de Boira, Ronda i Jerez li varen fer cejar en l'empresa i retirar-se.[25]

En maig i a pesar del sostingues oferit als rebels pel governador almorávide de Còrdova, el califa va conseguir sofocar l'alçament.[24] En el 1150, l'autoritat califal va ser reconeguda pels senyors de Ronda, Jerez, Badajoz, Tavira, Beja, Évora i Boira.[25] Abd al-Mumin va ordenar despuix una depuració de l'administració per a eliminar els abusos, pero també una gran porga de les tribus en la que varen perir unes trenta mil persones, tingudes per desafectas.[24] En el 1153, els almohades es varen apoderar de Màlaga; en els anys següents, de Granada; en 1157, d'Almeria i en 1157-1158, varen dominar completament l'Algarve.[26] Al temps, els Estats cristians peninsulars varen aprofitar la lluita per a estendre's cap al sur, i varen conquistar importants places com Lisboa, Lleida o Tortosa.[26] L'àrdua conquista andalusí va quedar en tot cas en mans de generals i governadors, mentres el califa es dedicava a sojuzgar el Magreb.[27] La capital del Ándalus almohade va ser Sevilla i en temps de l'expansió pel Magreb oriental el governador dels territoris peninsulars era el fill i successor del califa, Abu Yaqub.[27]

A finals de la década de 1150 (1157-1160), els almohades varen sofrir una atra série de greus revessos en al-Ándalus: els rebels dominaven Carmona, Écija, Úbeda, Basa, Jaén i sitiaven Còrdova.[28] Les corruixes en al-Ándalus i, en especial, l'amenaça a Sevilla, varen fer que en el 1160 Abu Yaqub solicitara en urgència el recobre del seu pare, que va començar al punt els preparatius per a una gran campanya en la península, que finalment no va poder portar a terme puix va fallir.[29] Els almohades, enfrascados en la sumissió dels territoris andalusíes, varen tardar vàries décades des de la seua primera aparició en la península en enfrontar-se als Estats cristians del nort, pese a la greu crisis en la que es trobaven sumits estos despuix del decés d'Alfonso VII de León i la divisió que este va ordenar en el seu testament de León i Castella.[30] La primera gran campanya almohade contra els Estats septentrionals es va verificar en el 1174.[31]

conquista del Magreb central i oriental

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Mesquita Kutubía de Marrakech, capital de l'Imperi almohade.

Dominat ya casi al-Ándalus, Abd al-Mumin va mamprendre dos campanyes en les que va conquistar el restant del Magreb que encara no estava en el seu poder.[7] La primera la va realisar en el 1152-1153 contra els hamadíes, del territori dels quals es va apoderar.[7] Alger, Bugía, Constantina i Bona, entre atres localitats, varen caure en les seues mans, sense a penes tindre que combatre.[32] Quan la zona semblava controlada, no obstant, es varen rebelar algunes tribus cenhegíes i àraps, a les que el califa va derrotar, assegurant aixina el domini de la regió.[33]

En el 1153-1155, Abd al-Mumin va proclamar al seu fill successor,[34] lo que va precipitar l'alçament de diversos grups contra este intent de fundar una dinastia.[35] Abd al-Mumin va esclafar als rebels en l'ajuda dels grups àraps recent somesos.[35] Va derrotar a les cinc tribus que havien constituït fins a llavors el núcleu del moviment: la Hintata, Tinmal, Ganfisa Gadmiwa i Harwa.[36] Els xeics masmudíes, tan importants en els primers temps del moviment, varen quedar relegats a un segon pla durant el regnat dels primers califes de la dinastia d'Abd al-Mumin,[34] encara que varen recobrar part de la seua poder despuix, en la crisis de l'Estat.[37] Arrumbados els masmudíes, Abd al-Mumin es va sostindre gràcies al respal de la seua pròpia tribu, la Kumiya,[38] i dels grups àraps.[39] Va crear ademés un nutrit grup de funcionaris menors, els hafices, fonamentalment d'orige àrap i versats en la doctrina almohade, que varen substituir als caps bereberes en la nova administració estatal.[40] A partir de llavors va començar ademés a entregar governs provincials a alguns dels seus fills, en general acompanyats d'algun notable almohade.[41]

En la següent campanya per la regió, envestiment en el 1159-1160, es va apropiar d'Ifriqiya, va alcançar Trípoli i va eliminar la presència cristiana en la zona, que havia expulsat d'ella als ziríes i s'havia estés per la costa.[42][43] Va arrebatar a Roger II de Sicília la ciutat de Mahdía, que este havia conquistat en el 1147-1148, el 21 de giner de 1160.[44][45] Va aprofitar estes conquistes per a afegir a les seues forces soldats de les tribus àraps que habitaven la regió des del sigle anterior.[46] L'amenaça normanda en la zona va ser la que va dur al sobirà almohade a partir de Marrakech per a acometre una ofensiva en ella.[47]

Corruixes en al-Ándalus i tumults en el Magreb

[editar | editar còdic]

Califes almohades

En novembre del 1160, el califa va passar a a el-Ándalus per a coordinar en els seus lloctinents la gran campanya de sumissió del territori.[48] Les seues forces varen recuperar Carmona despuix d'àrdua campanya en el 1161.[48] El califa va passar dos mesos en la península, organisant el seu govern, abans de retornar al Magreb en giner del 1161.[49] Si a finals del 1161 els almohades varen recuperar Carmona, a l'any següent varen perdre Granada, entregada per un dels seus habitants judeus als seus enemics pel descontent que cundía entre la població hebrea per la conversió forçosa a l'islam que havien impost els magrebí.[50] Els andalusíes varen derrotar en les seues afores a les forces que varen acodir per a recuperar la plaça, pero la varen perdre davant un gran eixèrcit enviat en el mateix fi en juliol.[51] En l'oest, els portuguesos es varen apoderar durant quatre mesos de Beja, que varen tindre que evacuar en abril del 1163, despuix d'arrasar-la.[52]

La principal tasca del califa en el 1162 va ser preparar la gran expedició que pensava acometre en la primavera de l'any següent, i per a la que va reunir una gran flota.[52] Abd al-Mumin va fallir en Vaig salar en maig del 1163,[52] quan aprestaba tropes per a realisar una campanya en la península ibèrica.[53] Poc abans havia decidit canviar d'hereu: Muhámmad, tingut per disoluto, va deixar el lloc al seu germà Abu Yaacub Yúsuf, que havia acodit a Marrakech.[54][55] Atres dos germans, senyors de Fez i Bugía, descontents en la decisió, varen morir poc despuix.[54][56]

Abu Yaacub Yúsuf va heretar el tro, pero va tindre dificultats per a sostindre's en ell, i va tindre que afrontar alçament dels Gumara (entorn a Ceuta, en el 1167) i estabilisar la situació en al-Ándalus.[57] Únicament superats estes corruixes va assumir el títul de amir al-mu'minin, en el 1168.[58][59] En 1165 i despuix d'esclafar un tumult bereber en contra seua, va poder enviar tropes a la península ibèrica, que varen obtindre una série de victòries.[60] Varen véncer a una hueste cristiana vinguda de Santarén que va tractar de fer-els front i varen arrebatar vàries importants posicions (Andújar, Vélez-Rubio) a Muhámmad ibn Mardanís, que va tindre que reduir el hostigamiento al que tenia somesa a Còrdova.[61] Seguidament, ho varen batre prop de Múrcia a mitan d'octubre.[61] Incapaces de reduir la plaça, les forces almohades varen talar les afores i es varen retirar.[62] Les incursions d'Ibn Mardanís varen continuar.[62] En el 1166-1167 els bereberes gumara es varen alçar contra l'emir entre Ceuta i Alcazarquivir; el tumult va ser esclafat en l'estiu del 1167.[63]

En al-Ándalus, en setembre d'eixe any, els almohades es varen apoderar de Tavira, que s'havia mantingut en rebelia des de 1151.[59] Els alvanços portuguesos entre 1165 i 1169 (conquista de Trujillo, Càceres i Évora [1165]; de Badajoz [1169]) varen fer que Fernando II de León es coligase en els almohades i els ajudara a recuperar Badajoz.[64] Poc despuix i per a assegurar-se possibles conquistes en Extremadura, el rei lleonés va fundar l'Orde de Santiago, a la que va concedir terres en el nort de la regió.[64] Més a l'oest, els castellans continuaven en els seus correries i en el 1170 varen talar les terres de Ronda i Algecires.[59]

En juny del 1169, un ultimàtum almohade als senyors andalusíes per a que se someteren definitivament al califa no va conseguir convéncer a Ibn Mardanís, pero sí al seu sogre i fins a llavors aliat, Ibrahim ibn Hamushk, senyor de Jaén en el que les relacions s'havien agriado.[65] Ibn Hamushk va seguir apretant Còrdova i, des del canvi del seu sogre, també Jaén, que els almohades varen tindre dificultats en defendre.[65] Eixe mateix any, el califa es va reunir en els seus governadors andalusíes per a preparar per fi una campanya dirigida en persona pel califa en la península.[66] La llarga malaltia, de setembre d'eixe any a novembre del següent, li va impedir fer-ho com estava previst, per lo que va delegar el mando d'algunes forces en un dels seus xeics, que va passar a la península en juliol del 1170, va socórrer Badajoz i després va acodir a enfrontar-se a Ibn Mardanís en la primavera del 1171.[67] Els almohades varen prendre Quesada i varen tornar davant Múrcia.[67] Al poc Lorca, Basa, Elig, Almeria i Alzira es varen rebelar contra Ibn Mardanís i es varen entregar als almohades.[67] L'arribada d'un nou eixèrcit almohade el 8 de juny, esta volta al mando del mateix califa, va desbaratar els intents d'Ibn Mardanís i el seu germà —senyor de Valéncia— de recuperar Alzira.[68]

En el 1171 Abu Yaacub Yúsuf va retornar a a el-Ándalus, a on va permanéixer fins a en 1176; durant la seua estància va mamprendre vàries campanyes d'escàs èxit.[69] En la primera, realisada en juliol del 1171, part de l'eixèrcit va córrer les terres toledanes, mentres el califa i el gros dels seus huestes permaneixien en Còrdova.[70] En setembre va tornar a Sevilla, a on es va encarregar d'atendre els assunts governamentals andalusíes.[70] Mentres, un dels seus germans continuava l'acossament a Ibn Mardanís.[70] Est, abandonat de tots, va accedir a sometre's al califa, pero va morir abans de poder fer-ho, en març del 1172.[71] Els seus familiars, que en l'últim moment s'havien alçat contra ell, es varen reconciliar en els almohades i varen recuperar part de les seues señoríos (Valéncia, Denia, Xàtiva o Alzira).[71] Abu Yaacub Yúsuf, no obstant, va assentar a part de les seues tropes, tant bereberes com a àraps, en la regió.[71]

Somés el Llevant, l'eixèrcit almohade es va tornar contra els castellans, que oficialment estaven en pau en el califa, pero que privadament havien combatut com a mercenaris a sòu d'Ibn Mardanís.[72] Pese a la conquista de Vilches i Alcaraz a finals de juny del 1172, la campanya no va tindre excessiu èxit.[72] Despuix de creuar la frontera castellana, l'eixèrcit va sitiar infructuosament Huete durant dèu dies en juliol, en notable desinterés del califa per la sòrt dels combats.[73] Abandonat el sege,[74] l'eixèrcit va partir a socórrer Conca, cercada pels cristians des de feya cinc mesos, i va conseguir desbaratar el sege.[75] A finals de més va començar la precària retirada, mal preparada, pel Llevant i al començament de setembre estava de regrés en Sevilla.[76]

En el 1173 els almohades varen abordar sengles incursions contra Talavera i Toledo, varen recuperar Beja de mans dels portuguesos, que l'havien incendiat, i varen firmar una treua en Portugal i Castella.[77] Entre 1174 i 1178, els almohades varen estar en guerra en els lleonesos.[77] En 1174, varen despullar als lleonesos d'Alcántara i de gran part dels territoris al sur del Sistema Central i varen sitiar en va Ciutat Rodrigo.[31]

En el 1176 el califa va retornar al Magreb, assotat per una epidèmia de pesta que es va estendre a a el-Ándalus.[77] A l'any següent els castellans varen atacar Conca i els almohades, Talavera.[77] Conca va caure despuix de nou mesos de sege,[31] en octubre.[77] En caducar la treua, Alfonso I de Portugal va ordenar incursions en terres d'Arcs i Jerez en el 1177 i Sevilla i el Baix Guadalquivir a l'any següent.[77] Els combats, encarniçats, es varen estendre al Algarve.[77]

Tumults en Ifriqiya i enfrontament en els Banu Ganiya

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
La Giralda de Sevilla en época almohade, segons una làmina d'Alejandro Guichot. Les obres de construcció les va ordenar el califa Abu Yaqub Yúsuf, que havia segut governador de la ciutat abans d'alcançar el tro, poc abans de morir, en el 1184 i es varen acometre en el regnat del seu fill i successor, Abu Yúsuf Yaqub al-Mansur.[78]

Abu Ya'qub Yúsuf també va tindre que realisar una campanya per Ifriqiya que, en ser una província lluntana, tendia a la rebelia.[79][77] En efecte, la província va ser un foc continu de problemes per a l'imperi per la seua lluntea del centre polític i va acabar en el temps en mans d'una dinastia local, els hafsíes.[80] En el 1180, una nova rebelió en Gafsa en la que va morir el governador almohade va desencadenar una atra intervenció del califa.[81] Despuix d'esta campanya, d'escàs èxit puix moltes tribus varen continuar hostigando als almohades, nous contingents àraps varen passar al Magreb occidental, per a participar en la guerra santa en la península ibèrica.[82]

A finals de setembre del 1183, varen començar a reunir-se les huestes que devien passar a la península ibèrica per a detindre els alvanços portuguesos.[83] En maig del 1184 l'eixèrcit va creuar l'estret.[83] Abu Yaqub Yúsuf va fallir en juliol, en mig de l'intervenció en al-Ándalus —va perir en el sege de Santarém—,[69] i li va succeir el seu fill, Abu Yúsuf Yaqub al-Mansur.[84][85][86] La proclamació d'este com a sobirà i califa va ocórrer en Sevilla,[87] i després es va confirmar en Marrakech, sense oposició alguna.[84] Home piadós, més inclinat a l'escola zahirí que a la predominant malikí, va ser perdent la devoció pel fundador del moviment almohade, tendència que va culminar després en el seu fill, que va abandonar el credo d'Ibn Túmart.[88] La seua religiositat li va fer perseguir la filosofia i la llògica i ordenar la destrucció de les obres dedicades a estes matèries.[89] Al final del seu regnat va obligar ademés als judeus a vestir de manera especial, per a que li'ls distinguira.[89][nota 3]

Al-Mansur va posar fi immediatament a la campanya militar i va retornar en l'eixèrcit al Magreb.[84] Com havien fet el seu pare i el seu yayo, va seguir incorporant contingents àraps a l'eixèrcit i, com havia fet ya el seu pare, va incloure també soldats d'orige turc.[84] En este sobirà l'imperi va alcançar el seu apogeu, si ben el regnat va estar quallat de problemes, principalment la crisis en al-Ándalus i la rebelió d'Ifriqiya, fomentada pels Banu Ganiya.[90][91] Estos últims eren descendents dels desapareguts sobirans almorávides.[92][93] Els problemes magrebins varen fer que, pese a les corruixes que passaven els seus partidaris andalusíes pels envestiments portuguesos i castellanes, el califa no poguera passar a la península fins al 1190.[91]

El 22 de maig de 1185, Ali ibn Ishaq ibn Ganiya va prendre Bugía.[94][93] Per la mateixa época, Qaraqus, un soldat mameluco d'un nebot de Saladino, es va apoderar del Fezán i després del Yebel Nefusa.[92] Abdós varen unir forces contra els almohades.[95][96] En ajuda d'algunes tribus àraps, els Banu Ganiya es varen fer després en Alger, Agarrar, Miliana i Qal'a.[95][93] Varen perdre Bugía als sèt mesos de conquistar-la,[93] recuperada per una flota almohade pero, junt en Qaraqus, varen conquistar atres places: Gabes, Gafsa.[97] Qaraqus va conquistar Trípoli.[98][96]

Per a acabar en la rebelió, al-Mansur va partir cap a la província des de la capital imperial el 17 de decembre de 1186.[99][96] Part de l'eixèrcit va resultar vençut en juny del 1187 prop de Gafsa.[100] El califa a continuació va batre als enemics el 14 d'octubre, prop de Gabes.[101] A continuació, va ser sometent totes les ciutats de la regió que estaven en poder de la lliga enemiga.[102][96] L'èxit de la campanya va ser, no obstant, temporal, i no va acabar en les accions enemigues, que varen continuar.[103] A finals de la década del 1190, la regió es trobava novament en rebelió i en part en poder dels Banu Ganiya, Qaraqus i els seus aliats àraps.[103][104]

El califa va tindre que afanyar-se a tornar al Magreb occidental en el 1188 puix dos dels seus tios i un germà havien aprofitat la seua absència per a conspirar contra ell.[96] La confabulación, no obstant, va fracassar, i els tres cabecilla varen morir.[96] Conclosa la campanya en l'est, el sobirà almohade va haver d'aprestarse a passar a a el-Ándalus per a fer front a les incursions portugueses i castellanes, cada volta més greus.[96] El 3 de setembre del 1189 i despuix de quatre mesos de sege, Sancho I de Portugal i una flota creuada varen conquistar Silves.[96] Per la seua banda, Alfonso VIII de Castella seguia en les seues cavalcades pel sur peninsular i en juny del 1190 es va apropiar de Magacela i després de Calasparra.[105]

Resistència i descalabro en al-Ándalus

[editar | editar còdic]

Despuix de les campanyes en el Magreb, el califa va poder passar per fi a a el-Ándalus en la primavera del 1190.[91][96] Va firmar una treua en els castellans i, en tindre una vigent en els lleonesos, es va dedicar a combatre als portuguesos.[106] Va enviar forces a córrer les terres de Silves i Évora mentres que, en el gros de l'eixèrcit, va marchar a prendre Torres Novas.[106] Després va sofrir una lleu derrota en Prendre i va tornar a Sevilla a finals de juny.[106] En abril del 1191 va partir a recobrar Alcàsser do Ix, que va conquistar en juny.[106] Despuix de desmantellar una série de castells portuguesos (Palmada, Coina i Almada) va cercar Silves, que va caure en el seu poder a finals del mateix més de juny.[106] Els portuguesos es avinieron llavors a firmar una treua.[106] En octubre del 1191 i despuix de firmar treues, que devien durar fins al 1195, en castellans i lleonesos, va tornar al Magreb.[91]

Abu Yúsuf Ya'qub va retornar a la península ibèrica en juny del 1195, perque havia caducat la treua firmada en els castellans i estos havien repres/représ en decisió les seues incursions.[104] Infligió als cristians una aplastant derrota en la batalla d'Alarcos el 18 de juliol; el rei castellà no va esperar als reforços navarresos i lleonesos promesos, va atacar als musulmans i va resultar derrotat.[87][91][74] Les forces almohades es varen apoderar d'Alarcos i d'una série de places propenques.[107][nota 4] El califa es va negar a fer la pau en els castellans, i va realisar aceifas contra ells en 1196 i 1197.[108][74] Va contar en la colaboració dels lleonesos i en els atacs simultàneus de Navarra i Aragó contra Alfonso.[107][74] En la primera campanya, va prendre Montánchez, va ocupar Trujillo i Santa Creu i va rendir Plasencia.[107][74] No va poder, no obstant, prendre Talavera, Maqueda ni Toledo.[88] En el 1197 va realisar una cavalcada similar, encara que alguna cosa més extensa (va aplegar a passar per les terres de Madrit, Alcalà d'Henares, Guadalajara, Huete, Conca i Alarcón, abans de retornar per Jaén).[88][74] Les incursions almohades varen servir principalment per a eliminar els llocs alvançats castellans en La Taca, ya que en el Tajo se'ls varen resistir moltes places.[74] L'activitat dels Banu Ganiya li impelió finalment a pactar en els castellans, encara que no en els lleonesos, abandonar la campanyes i tornar a Sevilla.[109] D'allí va passar de nou al Magreb en abril del 1198, ya malalt, a on va morir en giner de l'any següent.[87] Va ascendir al tro califal el seu fill Muhámmad an-Násir.[87]

Durant el regnat d'est, va quedar palés l'incapacitat almohade per a enfrontar-se al mateix temps als Estats cristians peninsulars, als seus rivals magrebins i als tumults en el seu territori.[87] En el 1200, en Ifriquiya els almohades solament conservaven Tunis i Constantina, el restant del territori havia quedat somés als Banu Ganiya, que varen véncer a les forces del califa en vàries ocasions.[89] Per a resoldre el problema, les autoritats del califato varen decidir atacar el territori balear de l'enemic: en l'estiu del 1202 varen enviar una flota des de Denia que es va fer en Eivissa; a l'any següent, varen conquistar Mallorca.[110] Açò no va desanimar als Banu Ganiya, que varen continuar els seus alvanços en el Magreb oriental: en decembre del 1203, varen despullar als almohades de Tunis.[111] En febrer del 1205 el califa va partir al front d'un eixèrcit que infligió una greu derrota a Yahya ibn Ganiya en octubre; este va tindre que abandonar Tunis i atres ciutats i concentrar les seues forces en la defensa de Mahdía que, pese a tot, va perdre el giner del 1206.[111] El nou governador almohade, al que se li varen concedir amplísimos poders per a acabar en els restants dels Banu Ganiya, va anar l'antepassat de la dinastia hafsí que després es va fer en el poder en la regió.[111]

En la península les treues es varen respectar fonamentalment fins a finals de la primera década del Plantilla:SIGLE. En maig del 1211 el califa va passar a Sevilla i va ser debelado a l'any següent en la batalla de les Navas de Tolosa per una àmplia coalició cristiana.[112][113] Esta derrota va marcar l'extensió de la debilitat en el califato.[87] Als cristians, els va permetre reprendre el repoblament de la submeseta sur, encarregada, de la mateixa manera que la defensa de la zona, a les órdens militars.[114][nota 5] La victòria cristiana no va tindre grans efectes immediats, no obstant, per la crisis en la que es varen sumir Castella i Aragó casi de colp i repent, en la mort dels seus reis i el adveniment de menors d'edat.[116][nota 6] Muhámmad an-Násir va tornar en seguida al Magreb despuix de el descalabro,[117] es va tancar en l'alcasser real i va ser assessinat en ell pels seus cortesanos a finals de decembre del 1213.[118] Li va succeir un fill de curta edat, Abu Yaqub Yúsuf II al-Mustánsir, que va haver de fer front a la puixant amenaça bereber dels benimerines.[118]

Apogeu

[editar | editar còdic]

Abu Abdalah ibn Túmart havia naixcut en una tribu bereber, en el noroest de Marroc, en un ambient molt auster a on va destacar per la seua capacitat d'estudi. Cap als 18 anys, va mamprendre un llarc viage de quinze anys pel món àrap que ho va dur a Còrdova, La Meca, Damasc i Bagdad entre atres grans ciutats. De tornada a la seua ciutat natal de Les seues, va mamprendre un moviment de reforma religiosa recolzat en tres grans pilars, i que sintetisa de manera original un gran número d'influències rebudes en el periodo anterior. Estos tres pilars són:

  • La necessitat de desenrollar la ciència i el saber per a consolidar la fe
  • L'existència de Deu, que li sembla indubtable i es percep a través de la raó
  • L'absoluta unitat d'Alá, radicalment distint de qualsevol de les seues criatures. Criticarà la costum típica de l'islam occidental d'associar lo diví en lo terreny, dotant a Alá d'atributs antropomórficos. Deu és un ent pur, casi abstracte, sense cap atribut que ho acoste a la nostra realitat. Esta unicitat absoluta es reflectia també en la seua manera d'entendre la comunitat islàmica, que devia estar dirigida per un imam, en caràcter de guia i model, a qui tots deuen obedir i imitar.

A pesar dels esforços dels governants, la dinastia almohade va tindre problemes des d'un principi per a dominar tot el territori del-Ándalus, en especial Granada i Llevant, a on va resistir durant molts anys el famós Rei Llop, en respal cristià. Per un atre costat, algunes de les seues postures més radicals varen ser mal rebudes per la població musulmana de la península ibèrica, aliena a moltes tradicions bereberes. A principis del Plantilla:SIGLE havia conseguit alcançar la seua màxima expansió territorial en la sumissió de l'actual territori tunecino i la conquista de les Balears.

L'amenaça cristiana del-Ándalus

[editar | editar còdic]

Poc despuix, la victòria cristiana en la batalla de les Navas de Tolosa (1212) marca el començ del fi de la dinastia almohade, no solament pel resultat de la trobada en sí mateixa, sino per la subsegüent mort del califa al-Násir i les lluites successòries que es varen produir i que varen afonar el califato en el caos polític.

En 1216-1217, els Benimerines s'enfronten als almohades en Fez. En 1227 Ibn Hud es proclama emir de Múrcia, alçant-se front als almohades. En 1229 s'independisen els Hafsíes de Tunis. En 1232 Muhámmad I de Granada, conegut com al-Ahmar es proclama emir en Arjona, Jaén, Guadix i Basa. En 1237 és reconegut com a emir en Granada. Un eixèrcit format per forces de les Órdens Militars i del bisbe de Plasencia va posar lloc a la ciutat de Trujillo. Muhámmad ibn Hud va acodir a la petició de recobre, pero es va retirar sense hostigar als sitiadores. La ciutat va ser conquistada el 25 de giner de 1232.[119]

Decadència

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Els almohades es varen caracterisar per una arquitectura d'estil militar. Un eixemple és l'alcazaba de Badajoz. En la foto la torre d'Espantaperros, model de la Torre de l'Or.

El principi de l'herència dinàstica va desagradar als caps tribals, als xeics (de l'àrap sheij o šaiḫ, شيخ). Despuix d'una greu derrota prop de Tunis en 1187, l'emir va deure aliar-se en Saladino.

Els regnes cristians de la península ibèrica (Castella, Aragó i Navarra i, en menor mida, Portugal i León) es varen organisar per a mamprendre una nova ofensiva de reconquista; arrumbaron els seus disputes internes i infligieron a an-Násir l'aplastant derrota de Les Navas de Tolosa (Plantilla:Dts).[120] El califa va ser assessinat per les seues cortesanos un any despuix, en 1213, i li va succeir el seu fill Abu Yaqub II al-Mustansir, que va conseguir assossegar la situació i al que es considera com l'últim gran sobirà de l'imperi.[120] En realitat, caria de poder, no va abandonar la capital salve per a visitar la tomba d'Ibn Túmart i va deixar la gestió de l'Estat en mans dels seus tios, tios yayos i alguns notables almohades, dedicats més a intrigar que a afrontar la greu crisis del califato.[121] Al-Mustánsir va rellevar a diversos governadors andalusíes i va firmar treues en els castellans en 1214 i 1221; el regne cristià passava per llavors per la minoria de dos reis (Enrique I i Fernando III).[122][123] Les treues en realitat solament es respectaven en part.[123] Va tindre que esclafar tumults bereberes en el 1215 i el 1221 i enfrontar-se als Banu Ganiya en els llímits d'Ifriqiya.[124] La principal amenaça per a la dinastia, no obstant, va provindre dels benimerines, bereberes cenetes que en el 1216 varen derrotar al governador de Fez i en el 1217 al de Tassa.[124] Varen ser estenent la seua autoritat per les zones rurals i a cobrar tributs a algunes ciutats (Fez, Mequinez, Rabat).[124]

Va fallir en 1224, poc abans del recomençament de les incursions castellanes en al-Ándalus.[125] El seu poder, no obstant, havia minvat respecte del dels seus predecessors.[126] Va morir potser enverinat i no va deixar fills.[126]

Lluites pel poder i califes efímers

[editar | editar còdic]

Li va succeir el seu tio yayo al-Wáhid,[127] efímer governador de Sevilla en el 1221-1222, durant el regnat del qual es va agudisar la decadència almohade, tant per les disensiones internes com per l'expansió dels benimerines, que des de començos de sigle señoreaban les zones rurals del Magreb.[120][87] La seua adveniment va quebrar la tradicional successió de pares a fills típica de la dinastia, lo que va desencadenar l'ambició d'atres membres de la família.[124] El que deguera el tro a un dels visirs també va otorgar a estos gran influència en la política del califato.[128] En setembre, despuix de tan sol huit mesos en el poder, va ser depost i als tres dies, estrangulat.[129] Els governadors andalusíes varen tractar d'afiançar-se en les seues províncies i sacsar-se el control magrebí.[130] El derrocament del-Wáhid va marcar el començ de les disputes pel poder entre els fills de l'antic califa Abu Yúsuf Yaacub.[131] A mitan d'eixa década, al resorgiment del poder dels Estats cristians peninsulars per la solució de les crisis sorgides la década anterior es va unir la agudización de la crisis almohade, caracterisada per les diferències entre almohades peninsulars i magrebins, entre andalusíes i almohades i entre grups almohades en la península.[132]

En març de 1224, es va rebelar el governador de Múrcia, al-Ádil, al que al-Mustánsir havia nomenat en 1222 retirant-li el govern de Granada.[130][131][132] Es va proclamar califa i va obtindre el reconeiximent del seu germà Abu l-‘Ula, governador de Còrdova i Granada, el d'Abdalah al-Bayyasi, governador de Sevilla, i el del restant dels territoris musulmans de la península, a excepció de Valéncia, que va seguir fidel a l'efímer al-Wáhid.[130][133][134] Al-Wáhid va ser destronat al poc i al-Ádil reconegut per curt temps en tot l'imperi.[130][126] A finals d'any, no obstant, al-Bayyasi (el Baezano) es va alçar contra ell des del seu nou feu en Còrdova i va obtindre el respal de Jaén, Quesada i les places fortes de la frontera mija.[130][135] Davant este alçament, al-Ádil, que en principi havia permaneixcut en la península a pesar d'haver segut reconegut sobirà també en el Magreb, la va abandonar i va passar a Àfrica, a on va morir assessinat en octubre del 1226.[126] Per a sostindre's contra Abu l-‘Ula, el baezano va subscriure un pacte en Fernando III de Castella, que li va auxiliar a canvi de l'entrega d'algunes places fortes; en el 1226, va ser, empero, assessinat per la seua aliança en Castella.[135] Els castellans s'apoderen de Capella i Baeza.[135] La petició d'ajuda del-Bayyasi a Fernando III de Castella per a fer front a Abu l-‘Ula va aplanar les conquistes castellanes de territoris andalusíes.[136]

Abu l-‘Ula, germà del califa i governador de Sevilla, es va proclamar a la seua volta califa en 1227,[135] vint dies abans de l'assessinat del-Ádil, en el nom del-Mamún.[130][131][137] Per a tractar d'evitar els atacs castellans, els va pagar trescents mil maravedíés d'argent.[135] Ibn Hud es va rebelar contra ell, pero va ser derrotat, encara que este revés va tindre escassa conseqüències.[135] El califa andalusí després es aprestó a passar al Magreb i, en previsió, va ampliar el pacte en el rei castellà, al que va cedir vàries fortalees fronterices més.[138] Va passar[135] al Magreb un any despuix de la seua proclamació com a sobirà, en octubre del 1228, per a tractar d'impondre el seu domini en l'imperi, puix en Àfrica regia un nebot seu, al-Mutásim, al que va arrebatar el poder.[130][131][137] La seua marcha va marcar el fi del poder almohade en la península ibèrica, llevat en alguns núcleus aïllats, que perden el contacte en el Govern central.[131][139] El buit ho va ocupar Ibn Hud, que va estendre la seua influència per al-Ándalus.[138]

A l'hora que Fernando alvançava en al-Ándalus i sometia a vassallage als principals rebels en poder almohade —els senyors de Baeza i Valéncia—, s'estenien les sublevació en la península.[140] La principal va ser la del nou senyor de Múrcia, Ibn Hud, que va reconéixer l'autoritat religiosa dels califes abasíes de Bagdad i va obtindre el respal de Còrdova, Jaén, Sevilla[131] i Granada.[140] En l'extrem oriental, la noblea i burguesia catalanes varen decidir acabar en el foc de pirateria que suponien les Balears i que perjudicaven el comerç en el Mediterràneu occidental.[141] En setembre del 1229, va partir l'expedició de conquista de Mallorca, que va caure l'últim dia de decembre.[141] El restant de l'illa, sense defenses militars, va ser ocupat en facilitat.[141] En el 1231 Menorca es avino a pagar tribut a Jaime I el conquistador i en el 1235 un grup de nobles catalans es varen apropiar d'Eivissa.[141]

En el Magreb, varen ostentar el menguante poder uns atres cinc califes: al-Mamún (1229-1232), al-Rashid (1232-1242), as-Saíd (1242-1248), al-Murtada (1248-1266) i Abu Dabús (1266-1269).[139] La crisis política i militar es va agudisar per les debilitats de l'Estat almohade: una doctrina religiosa que chocava en els dictats malikíes, quan eren els lletrats d'esta escola els que duyen el pes de l'Administració estatal; gran diversitat cultural; arrumbamiento dels bereberes, primer sostingues dels almohades que després varen quedar relegats pels àraps i per això es varen rebelar repetidament i varen formar el núcleu de dos dinasties rivals (benimerines i abdalwadíes).[139]

Despuix de l'invasió de Berbería Oriental dels germans Alí i Yahia ben Ghania, descendents dels almorávides que Abd el-Mumin havia desposseït despuix de travessar Argèlia victoriós. Els dos germans havien establit un principat en el Djerid; Alí va ser assessinat, pero el seu germà Yahia va començar la conquista del centre i nort d'Ifriqiya. Li les va arreglar per a apoderar-se de Mahdía, de Cairuán i de Tunis en 1202, fent presoners al governador almohade i als seus fills. Ben Ghania va saquejar les ciutats, els seus jardins i els seus animals. Davant esta situació plena de perills, el califa an-Násir, que regnava en Marrakech, va partir a la reconquista d'Ifriqiya. Va entrar en febrer de 1206, en Tunis, abandonat per l'enemic, i va permanéixer allí un any per a restablir l'autoritat almohade en tot el territori. Llavors, abans de retornar a Marroc, li va confiar el govern de la província a un dels seus lloctinents de confiança, Abd el-Wáhid Abu Hafs el-Hentati (forma arabizada del nom bereber Faska o-Mzal Inti).

Erro al crear miniatura:
Batalla de les Navas de Tolosa, oli de Van Halen expost en el palau del Senat (Madrit).

El nou govern havia segut investit d'amplis poders: va reclutar tropes que eren necessàries per a la pau i per a la guerra, va designar funcionaris de l'Estat, els cadis. Va ser un sobirà inteligent i enèrgic. Despuix de la seua mort, el seu fill Abu Zakariya ho va succeir en 1228 i un any despuix del seu nomenament, es va declarar independent del califa de Marrakech, en el pretext de que havia abraçat el sunnisme. Príncip d'una gran dinastia, Abu Zakaria va deure fundar la dinastia háfsida que va governar el Magreb oriental durant tres sigles.

El final

[editar | editar còdic]

El territori imperial va quedar repartit en una série d'Estats regits per noves dinasties: benimerines, hafsíes, nazaríes i abdalwadíes.[118] En al-Ándalus, el fracàs militar davant els Estats cristians i l'incapacitat almohade per a mantindre l'unitat per la força varen sagellar la pèrdua de l'autoritat; en l'est del Magreb, el poder dels xeics, sostinguts per les poderoses tribus àraps de la zona, va dur al sorgiment dels hafsíes; en la zona central, varen sorgir els abdalwadíes, bereberes; en la zona occidental, varen ser benimerines, també bereberes, els que varen despullar del poder als almohades.[142]

Erro al crear miniatura:
Tassa lobulada de font domèstica de marbre en inscripció en àrap. Plantilla:SIGLE. Califato almohade.

En el Magreb, es varen impondre les dinasties locals: els hafsíes en Tunis en 1229; els abdalwadíes en el Magreb central en 1239; o els meriníes, que en 1244 varen conquistar Mequinez, situada en l'oest del Magreb. En al-Ándalus, varen sorgir els tercers regnes de taifas.[143] Els nazaríes de Granada varen crear un regne independent que va perdurar fins a 1492. Al mateix temps, la reconquista progressava a bon ritme: Qurṭuba (actual Còrdova), la ciutat símbol de l'islam hispà, va caure en 1236; Balansiya (Valéncia), en 1238; Isbiliya (Sevilla), en 1248. Mursiyya (Múrcia) per la seua banda s'integrava en 1243 com a protectorat en la Corona de Castella i era definitivament conquistada en 1266. Estes reculada successives i la desintegració de l'imperi sonaven a toc de difunts de la dinastia almohade, que termina en Abû al-'Ulâ al-Wâthiq Idrîs, despuix de la pren de Marrakech pels benimerines en 1268.[144] A l'any següent, els benimerines es varen apoderar de Tinmallal.[124]

Economia i comerç

[editar | editar còdic]

Pese a les contínues guerres, l'imperi va ser pròsper durant el regnat dels tres primers califes.[145]

En l'época dels almohades, els musulmans, que ya havien organisat les formes del seu comerç en funció de les necessitats del tràfic internacional, varen refinar els seus métodos, en els que es varen inspirar els cristians. A pesar de les diferències de religió, i a pesar inclús del desenroll de la carrera (a on el control escapava als sobirans africans), les relacions i intercanvis entre cristians i musulmans no varen deixar de créixer.

El Magreb no comerciava només en Espanya, puix els seus llaços comercials aplegaven a les ciutats de Tunis, Bugía, Constantina, Tremecén i Ceuta (en Ceuta va haver un funduk marsellés, fundicium marcilliense, cap a 1236). Els bens produïts en esta zona eren transportats i intercanviats en els estats de Pisa, Gènova, Venècia i la rica ciutat de Marsella.[146] En el 1186 i pese a les diferències religioses, el califato va firmar un tractat comercial en Pisa.[147]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «الموحدون/بنو عبد المؤمن (Els Almohades / Banu Abd al-Mu'min)» (en àrap).
  2. ↑ (francés) B. Lugan, Histoire du Maroc, ISBN 2-262-01644-5
  3. ↑ Viguera Molins, 1999, p. 19.
  4. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 205.
  5. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 205-207.
  6. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 205-209.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Aguilar Sebastián, 2012, pp. 95-96.
  8. ↑ Kennedy, 1996, pp. 198-199.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Kennedy, 1996, p. 200.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Viguera Molins, 2007, p. 216.
  11. ↑ Kennedy, 1996, pp. 200-201.
  12. ↑ 12,0 12,1 Viguera Molins, 2007, p. 213.
  13. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 215.
  14. ↑ 14,0 14,1 Bosch Vilá y Molina López, 1998, p. 224.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Bosch Vilá y Molina López, 1998, p. 227.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 16,4 16,5 16,6 Kennedy, 1996, p. 202.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Bosch Vilá y Molina López, 1998, p. 228.
  18. ↑ Bosch Vilá y Molina López, 1998, pp. 224-225.
  19. ↑ Bosch Vilá y Molina López, 1998, p. 231.
  20. ↑ 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 20,10 20,11 Viguera Molins, 2007, p. 217.
  21. ↑ Valor Piechotta y Ramírez de Riu, 1999, p. 38.
  22. ↑ 22,0 22,1 22,2 22,3 Viguera Molins, 2007, p. 218.
  23. ↑ Kennedy, 1996, pp. 202-203.
  24. ↑ 24,0 24,1 24,2 24,3 Kennedy, 1996, p. 203.
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 25,3 25,4 25,5 Viguera Molins, 2007, p. 219.
  26. ↑ 26,0 26,1 Viguera Molins, 2007, p. 220.
  27. ↑ 27,0 27,1 Viguera Molins, 2007, p. 223.
  28. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 224-225.
  29. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 225.
  30. ↑ Mínguez, 1989, pp. 165-167.
  31. ↑ 31,0 31,1 31,2 Mínguez, 1989, p. 167.
  32. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 96, 103.
  33. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 104-105.
  34. ↑ 34,0 34,1 Viguera Molins, 2007, p. 241.
  35. ↑ 35,0 35,1 Aguilar Sebastián, 2012, pp. 110-111.
  36. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 111.
  37. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 111-112.
  38. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 244.
  39. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 112.
  40. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 240-241.
  41. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 241-242.
  42. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 96, 115.
  43. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 221.
  44. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 115, 117.
  45. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 224.
  46. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 96.
  47. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 114.
  48. ↑ 48,0 48,1 Viguera Molins, 2007, p. 226.
  49. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 227.
  50. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 230.
  51. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 231.
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 Viguera Molins, 2007, p. 233.
  53. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 134-135.
  54. ↑ 54,0 54,1 Aguilar Sebastián, 2012, p. 137.
  55. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 235.
  56. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 251-252.
  57. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 138,140-141.
  58. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 138.
  59. ↑ 59,0 59,1 59,2 Viguera Molins, 2007, p. 257.
  60. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 252.
  61. ↑ 61,0 61,1 Viguera Molins, 2007, p. 253.
  62. ↑ 62,0 62,1 Viguera Molins, 2007, p. 254.
  63. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 255-256.
  64. ↑ 64,0 64,1 Viguera Molins, 2007, p. 256.
  65. ↑ 65,0 65,1 Viguera Molins, 2007, p. 267.
  66. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 267-268.
  67. ↑ 67,0 67,1 67,2 Viguera Molins, 2007, p. 268.
  68. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 268-269.
  69. ↑ 69,0 69,1 Viguera Molins, 2007, p. 249.
  70. ↑ 70,0 70,1 70,2 Viguera Molins, 2007, p. 273.
  71. ↑ 71,0 71,1 71,2 Viguera Molins, 2007, p. 275.
  72. ↑ 72,0 72,1 Viguera Molins, 2007, p. 276.
  73. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 277.
  74. ↑ 74,0 74,1 74,2 74,3 74,4 74,5 74,6 Mínguez, 1989, p. 168.
  75. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 277-278.
  76. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 278-279.
  77. ↑ 77,0 77,1 77,2 77,3 77,4 77,5 77,6 77,7 Viguera Molins, 2007, p. 279.
  78. ↑ Viguera Molins, 1999, pp. 21-22.
  79. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 139.
  80. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 156.
  81. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 157.
  82. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 157-158, 161-162.
  83. ↑ 83,0 83,1 Viguera Molins, 2007, p. 280.
  84. ↑ 84,0 84,1 84,2 84,3 Aguilar Sebastián, 2012, p. 168.
  85. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 246.
  86. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 281.
  87. ↑ 87,0 87,1 87,2 87,3 87,4 87,5 87,6 Viguera Molins, 1999, p. 21.
  88. ↑ 88,0 88,1 88,2 Viguera Molins, 2007, p. 292.
  89. ↑ 89,0 89,1 89,2 89,3 Viguera Molins, 2007, p. 293.
  90. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 169.
  91. ↑ 91,0 91,1 91,2 91,3 91,4 Viguera Molins, 2007, p. 283.
  92. ↑ 92,0 92,1 Aguilar Sebastián, 2012, p. 179.
  93. ↑ 93,0 93,1 93,2 93,3 Viguera Molins, 2007, p. 287.
  94. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 178-179.
  95. ↑ 95,0 95,1 Aguilar Sebastián, 2012, p. 180.
  96. ↑ 96,0 96,1 96,2 96,3 96,4 96,5 96,6 96,7 96,8 Viguera Molins, 2007, p. 288.
  97. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 181.
  98. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 182.
  99. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 184.
  100. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 186.
  101. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, p. 187.
  102. ↑ Aguilar Sebastián, 2012, pp. 187-189.
  103. ↑ 103,0 103,1 Aguilar Sebastián, 2012, p. 193.
  104. ↑ 104,0 104,1 Viguera Molins, 2007, p. 290.
  105. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 288-289.
  106. ↑ 106,0 106,1 106,2 106,3 106,4 106,5 Viguera Molins, 2007, p. 289.
  107. ↑ 107,0 107,1 107,2 107,3 Viguera Molins, 2007, p. 291.
  108. ↑ Viguera Molins, 1999, pp. 21, 291.
  109. ↑ Viguera Molins, 1999, pp. 21, 292.
  110. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 307.
  111. ↑ 111,0 111,1 111,2 Viguera Molins, 2007, p. 308.
  112. ↑ Viguera Molins, 1999, pp. 21, 310-311.
  113. ↑ Mínguez, 1989, p. 169.
  114. ↑ Mínguez, 1989, pp. 169-171.
  115. ↑ Mínguez, 1989, pp. 171-172.
  116. ↑ 116,0 116,1 Mínguez, 1989, p. 175.
  117. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 312.
  118. ↑ 118,0 118,1 118,2 Viguera Molins, 2007, p. 303.
  119. ↑ Història d'Espanya, Ramón Menéndez Pidal, Tom XIII, Castella i Lleó (1217-1349), pàgina 49, Espasa-Calp, Madrit 1990 ISBN 84-239-4800-5
  120. ↑ 120,0 120,1 120,2 Rodríguez López, 1994, p. 109.
  121. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 318.
  122. ↑ Rodríguez López, 1994, p. 102.
  123. ↑ 123,0 123,1 Viguera Molins, 2007, p. 319.
  124. ↑ 124,0 124,1 124,2 124,3 124,4 Viguera Molins, 2007, p. 320.
  125. ↑ Rodríguez López, 1994, pp. 108-109.
  126. ↑ 126,0 126,1 126,2 126,3 Viguera Molins, 2007, p. 315.
  127. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 315, 320.
  128. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 321.
  129. ↑ Viguera Molins, 1999, pp. 22, 315, 321.
  130. ↑ 130,0 130,1 130,2 130,3 130,4 130,5 130,6 Rodríguez López, 1994, p. 110.
  131. ↑ 131,0 131,1 131,2 131,3 131,4 131,5 Viguera Molins, 1999, p. 22.
  132. ↑ 132,0 132,1 Mínguez, 1989, p. 177.
  133. ↑ Viguera Molins, 1999, pp. 22, 315.
  134. ↑ Mínguez, 1989, pp. 177-178.
  135. ↑ 135,0 135,1 135,2 135,3 135,4 135,5 135,6 Mínguez, 1989, p. 178.
  136. ↑ Rodríguez López, 1994, pp. 111-112.
  137. ↑ 137,0 137,1 Viguera Molins, 2007, pp. 315-316.
  138. ↑ 138,0 138,1 Mínguez, 1989, p. 179.
  139. ↑ 139,0 139,1 139,2 Viguera Molins, 2007, p. 316.
  140. ↑ 140,0 140,1 Rodríguez López, 1994, p. 115.
  141. ↑ 141,0 141,1 141,2 141,3 Mínguez, 1989, p. 186.
  142. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 316-317.
  143. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 328.
  144. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 304, 320.
  145. ↑ Viguera Molins, 2007, p. 284.
  146. ↑ Ernest Mercier. Histoire de l'Afrique septentrionale (Berbérie) depuis els temps els plus reculés jusqu'à la conquête française (1830), Leroux, 1888, pp. Notes sur l'article: v. 2, p. 122, 123.
  147. ↑ Viguera Molins, 2007, pp. 296-297.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Al-Andalus: the Art of Islamic Spain, J. D. Dodds, ed. (The Metropolitan Museum of Art, Granada/Alhambra, New York, 1992), pp. 326-327, n° 92. ISBN 9780870996375
  • Ali-de-Unzaga, Miriam, “Anàlisis Tècnic i Contextualización de dos Banderes Marinies,” in Ysabel, La Reina Catòlica, M. L. Gómez Nebreda, ed. (Planeta, 2005), pp. 336-342. ISBN 9788493425340.
  • Ali-de-Unzaga, Miriam, “Abu Al-Hasan’s Bàner,” en Ibn Jaldún: el Mediterràneu en el sigle XIV: auge i decliu (El Llegat Andalusi, 2006), pp. 124-127. [1]ISBN 9788496556348
  • Ali-de-Unzaga, Miriam, “Qur’anic Inscriptions on the baix-called Pennon of Les Navas de Tolosa and Three Marinid Bàners,” in Word of God, Art of Man: The Qur’an and its Creative Expressions, F. Suleman, ed. (Oxford University Press in association with The Institute of Ismaili Studies, 2007), pp. 239-270. ISBN 9780199591497
  • Ali-de-Unzaga, Miriam, “La bannière de les Folgues digues-te de les Navas de Tolosa;” “Els bannières perdues dones sultans mérinides,” in Li Maroc Médiéval. Un empire de l’Afrique à l’Espagne (Musée du Louvre, 2014), pp. 98-99; pp. 542-547. [2]ISBN 978-2-35031-490-7
  • Bennison, Amira K., "Drums, Bàners and Baraka: Symbols of authority during the first century of Marinid rule, 1250-1350," in The Articulation of Power in Medieval Iberia and the Maghrib, A. K. Bennison, ed. (Oxford University Press, 2014). ISBN 9780191771897 [3]
  • Ambrosio Huici Miranda: Història política de l'Imperi Almohade. Edició de Vicente Carlos Navarro Oltra, Emilio Molina López 2000 ISBN 84-338-2660-3
  • Ruiz Souza, Juan Carlos, "Botí de Guerra i Tesor Sagrat," en Maravelles de l'Espanya Medieval, Tesor Sagrat i Monarquia, I. G. Bango Torviso, ed. (Madrit, 2001). ISBN: 84-87739-97-0.



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Imperi_almohade&oldid=1207853»