Inkarri

El saber, junt en l'eloqüència, trauen a Atahualpa del sepulcro de François Gérard és un gravat que romantiza la figura del inca com a identitat de les noves Repúbliques criollas.

Es coneix com Inkarri al personage central d'un mit andino posthispánico, sorgit en els Vages peruans. El mit de Inkarri narra, en complex simbolisme, la visió andina de la conquista espanyola del Tahuantinsuyo, plantejant l'esperança de la seua reconstitució despuix de la seua destrucció política i institucional en el XVI. Molts dels membres dels pobles autòctons creuen que el mit augura que les parts de Inkarri es juntaran i formaran al nou Inca i cap del Tahuantinsuyo com a estratègia geopolítica.

La tornada de Inkarri no significa estrictament la tornada dels Incas en poder (com les Panacas i Ayllus incásicos del Cuzco), sino que més be és la tornada del orde natural a través d'un monarca virtuós i just en els pobles andinos. Basada en l'arquetip prehispánico del Senyor dels bàculs (héroe solar dels Vages) i l'arquetip occidental mesiánico del Senyor Jesucristo, els qui s'identifiquen en una Llei eterna, que s'expressa en l'orde natural del Deu creador (el fundador i reformador del món). Aixina, este personage mític serà un bon líder dels Vages que deu representar fidelment els valors ètics de l'orde del món creat per Deu, i deurà aparéixer al final d'un cicle còsmic cridat Pachacuti (a on una civilisació ya s'ha degenerado o ha sucumbit al caos absolut), per a donar començ a una nova era, en una nova i renovada civilisació, que aplicar justícia en el Dret natural, haurà de ser prospera i serà guiada per este personage mític, protector de la tradició i les bones costums, i que fa alegoria al desig d'un bon govern paternaliste entre els indígenes que perceben el present de manera depriment, alimentat per la nostàlgia de glòries passades (com l'Época Inca o Era del Tawantinsuyu).

El mit del Inkarri

Precedents Històrics

En les Civilisacions andinas precolombina, el cult al Senyor dels Bàculs (Wiracocha), ademés del caràcter diví que representava, també servia com un arquetip d'un governant o héroe solar en un Cicle Pachacuti de caos i nou orde. Aixina, la tradició dels pobles andinos va escomençar a desenrollar un complex mesiánico, en el que la mentalitat colectiva ho relacionava tal arquetip en el fundador o reformador de la civilisació, baix la noció de que sempre apareixerà un líder virtuós que serà el restaurador de la Pau i la Prosperitat d'una societat en crisis (Pachacuti), i que dit líder virtuós serà digne de veneració per ser un enviat del Hanan Pacha, en sí mateixa un representant de Deu, a l'espera de que la deidad creadora i ordenadora (que encarnava l'Orde natural de la civilisació) vengen en l'eventual futur caòtic per a posteriorment crear un nou món i una nova civilisació. Molts sacerdots indígenes buscaven fer prediccions de la vinguda de Viracocha, Tunupa, Pachacamac, Catequil, Aposhiri, Kauchi, Kon, Itomi Paba, Tasorentsi, Huari o uns atres equivalents al Deu creador en distintes cultures del Antic Perú, fent-se teories de que el líder mesiánico s'encarnaria en un humà santificado que a la seua volta seria diví (la qual cosa va anar el fonament de la Religió incaica en creure que el Sapa Inca, monarca ordenador, era un ser diví i avatar del Inti al servici del Wiracocha per a evitar el Pachacuti). Gran part d'estos sacerdots indígenes terminarien convertint-se voluntàriament al Catolicisme durant la Conquista espanyola del Perú i aixina ajudar a l'Evangelización en Amèrica, en identificar a Jesús de Nazaret com el líder mesiánico i diví (ademés de Sol de la Justícia), junt al concepte del Nou Pacte i l'Apocalipsis com eixa senyal d'una Nova Era d'Orde i Justícia en mig de Cicles de Caos i Decadència, fins a predir el triumfo de l'Orde i el Be en el fi de l'història. Aixina també, molts indis ordinaris i plebeus terminarien percebent als Conquistadors espanyols, primer com aquells deus, i després com a simples emissaris humans, que venien a complir la voluntat del Regne dels Cels, com uns enviats per a dur l'anhelat nou orde en mig del caos d'este món terrenal. De fet, els Indis auxiliars més renegats contra els Incas, aplegaven a identificar al Tahuantinsuyo com una era de caos, i al Virreinato del Perú com una era d'orde indubtable, mentres que els Indis més cristianizados varen aplegar a percebre que els reis Carlos I i Felipe II d'Espanya encarnaven l'arquetip ancestral prehispánico del líder virtuós que encarnaven l'orde despuix del Pachacuti que havien patit els indis anys arrere, i que després seguiria un cicle de caos que hauria de durar un aproximat de 500 anys. Inclús la Noblea incaica catolizada, segons un Translatio imperii, va vore als Reis d'Espanya com els seus nous Reis Incas, sent successors orgànics d'Atahualpa per Dret natural i per governar en justícia com "Inca Catòlic".

No obstant, també va haver molt líders, caudillos i sobirans andinos (tant en temps pre-incas com en l'época incaica) que varen buscar emular al Senyor dels Bàculs, en l'objectiu de poder afrontar el transcurs del periodo cataclísmico denominat com Pachacuti, tenint aixina l'esperança de que ells serien el líder mesiánico enviat per Deu (o els Deus) per a evitar el colapse de la civilisació anunciat pels oràculs, i en això reforçar l'autoritat de les seues Cases Reals i Monarquies front als pobles baix la seua jurisdicció. Alguns eixemples de gobernant andinos que varen intentar ser dit líder mesiánico varen ser Pachacutec Inca Yupanqui o Túpac Amaru I, els qui buscaven canviar el destí del seu món front al caos generat per les guerres en els chancas o en els espanyols, desijosos d'evitar el colapse de la civilisació humana (que identificaven en la Civilisació incaica i encarnada per la Casa real incaica). Específicament el cas de Tupac Amaru I en la seua tràgica decapitació, en mig de l'intercanvi cultural en la Civilisació occidental, seria de gran impacte per al desenroll del mit del Inkarri en la seua forma moderna, ya que conté elements que provenen d'estos precedents mesiánicos i monàrquics de la religió andina, en també conceptes d'orige europeu i cristià sobre un bon Rei i la Segona Vinguda, tornant-se una nova interpretació de l'espiritualitat andina, producte del Sincretisme. Aixina, els grups d'indígenes més resilientes a acceptar el canvi que va supondre la conquista (com l'adopció de costums occidentals), varen escomençar a creure que els líders de la seua resistència (com Chopcca, Saqra Willka, Auquillu, Tupac Amarú) anaven retornar de la mort, siga per resurrecció o re-encarnació, en un futur per a venjar-se i restablir l'orde natural, restaurant les seues formes de vida precristianas baix el liderage d'un Inca-Rei celós de la seua identitat pagana. Encara que abans de consolidar-se, varen aparéixer atres moviments indígenes anticristianos, com el Taki Unquy (en parts de Parinacochas i Huamanga), que predicava l'imminent tornada de les Huacas i un gran cataclisme.

“Este Atavalipa avian fet entendre als seus mugeres i indis que si no li quemavan el cos, que encara que li mataren avia de tornar a ells, que el sol, el seu pare, li resucitaria”.

Pedro Pizarro, 1571

Impacte històric en el món andino virreinal

Els indis que varen ser lleals al Estat neoincaico dels Incas de Vilcabamba estaven convençuts de que Tupac Amarú I anava a resucitar pronte i que el seu cap tallat pels espanyols es mantindria en l'Ukhu Pacha (el pla dels morts en el subsol del centre del món, equivalent al Hades o el Sheol), contemplant-li com un héroe cultural, encara que també desvinculant-ho de la seua realitat històrica.

“L'Indi va vindre a confessar dient, que aquell quipo en uns atres molt grans que tenia, era la raó i conte que havia de donar al Inca quan tornara de l'atre món de tot lo que havia succeït en aquella vall en la seua absència”.

Diego Avalos, 1602

Posteriorment, quan es donaven rebelions indígenes en els XVII i XVIII, molts líders, a voltes de maneres oportunistes, apelaven a la figura de el “Rei Inca” mesiánico per a obtindre ràpit el respal de les masses rurals pobrement educades, ya que la flota posseïa una memòria molt idealizada dels antics senyors (incloent a la Casa d'Àustria despuix de les Reformes borbòniques), tenint la creència de que podrien tornar per atres mijos. Per a mediats de el XVIII, s'escomençaria a intensificar la Hispanofobia en el Vaja rural, ya que molts funcionaris públics, duts des de la Península, varen escomençar a reemplaçar o interferir fortament en les institucions locals (pel desig Borbón de consolidar l'Absolutisme espanyol i Centralisar l'imperi en polítiques Regalistas per a evitar les arbitrarietat i desobediència dels funcionaris americans, que veen molt corruptes i en poca madurea política), la qual cosa va generar forts sentiments entre els indis que buscaven erradicar el règim espanyol, o específicament, de l'hegemonia dels Gachupínes o peninsulars arrogants dels Corregimientos (que creïen eren causants de la corrupció, pijor que els Criollos) mes no necessàriament tallar llaços en l'Imperi espanyol, ya que moltes voltes eixes Protestes i rebelions del sigle XVIII en el Virreinato del Perú tenien un caràcter reaccionari, més reformiste que separatiste, usant lemes com Vixca el rei, muiga el mal govern, desijant llavors que el Rei d'Espanya complixca el seu deure "Inca Catòlic", encarnador de la justícia, i pose orde entre els seus vassalls. Aixina, varen escomençar a sorgir distintes formes de predir al Inkarri, va haver indígenes fidelistas que identificaven a el "Inkarri" en un futur Rei d'Espanya més Paternaliste, esperant que restaure el bon govern que hi havia en els Furs del Dret indiano en la Monarquia composta, garants de l'autogestió local (molt similar a les demandes del Austracismo o el futur Carlismo).

No obstant, uns atres tants de caràcter radical, de tendències libertarias i revolucionàries (encara que més moderats, en estar encara cristianizados), si aplegaven a esperar la vinguda d'un Rei-Inca catòlic des del Perú, un que li lleve la successió al Rei d'Espanya (considerant que la Monarquia Espanyola va perdre els drets de Rei de les Índies per no fer complir la Llei eterna-divina en els seus dominis), i inicie una nova dinastia més virtuosa entre els Reis del Perú, iniciant una nova era d'orde, mentres en el present es vivia una época de castic a la República d'indis pels seus pecats com a societat, el qual terminaria en un colapse total d'anarquia. Entre estos últims, aplegarien a identificar tal inkarri en Juan Sants Atahualpa, José Gabriel Condorcanqui, Túpac Katari o Mateo Pumacahua durant la Gran rebelió de Túpac Amaru II o les Guerres d'independència hispanoamericanes. Uns atres tants radicals, en referents com l'Indi Castell, molt més extremistes i neopaganos esoteristas, aplegaven a identificar al Rei-Inca com un ent sobrenatural que seria invocat a través de sacrificis rituals que acceleren i apleguen a forçar un Pachacuti.

"Que havent determinat Deu, castigar a este Regne del Perú en fòc, per a reduir a cendres als pecadores, per les moltes culpes, i escàndals permesos, pidio la Verge Santíssima al seu Santíssim Fill, que ho enviara a ell, per a que coronandose Rei d'este Nou Món del Perú, anara el restaurador de la Llei Divina, ya perduda pels Espanyols, especialment pels Corregidores".

fra José De Sant Antonio, 1750

"Dize que és l'Esperit Sant, que solament ell té potestat en Índies, de quí és Deu absolut. [...] Dize que ell és el fill de la verge Zapa Coya".

Troncoso, 1752

“Tots els indis d'este Reyno s'haurien d'alçar contra els espanyols i se'ls hauria de llevar la vida, escomençant pels corregidores, alcaldes i demés gent de cara blanca i rossos. Que en açò no tingueren dubtes, puix tenien els indis del Cusco nomenat Rei que els governara”.

Orcohuaranga, 1776

“La profecia en qüestió precisava que en l'any dels tres sietes, és dir en 1777, el Perú retornaria a mans dels seus llegítims amos […] s'indica que este havia sentit en les chicherías “que esta pròxim l'any 1777 i que en el havia de coronar-se un Rei Inca, perque era el temps anunciat”.

Scarlett O'Phelan, 1995

Finalment, en temps contemporàneus, l'espera del Inkarri ha servit de mitificación de la vida de José Gabriel Túpac Amaru i d'atres caudillos mesiánicos que li varen precedir en la memòria popular i es preserven en les tradicions orals. També ha servit com una expressió inconscient de Monarquisme peruà i Caudillismo entre les zones rurals, aixina com una força d'inspiració social per a alçament populars en tendències Agraristas.

Primeres notícies de Inkarri

Ignorat pel sector occidentalizado del Perú, el relat mític de Inkarri va ser arreplegat de la tradició oral andina en 1955, en la comunitat indígena de Q'ero (Província de Paucartambo, Departament del Cuzco) per una expedició antropològica dirigida per Óscar Núñez del Prat i conformada, entre uns atres, per Josafat Roel Pineda i Efraín Morote Best. Posteriorment, el noveliste i antropòlec José María Arguedas va arreplegar en Puquio (Lucanas, Ayacucho), una atra versió del mit. Cap a 1972 s'havien descobert fins a 15 versions del mateix mit en distints graus de variació entre elles. Com sólito de la narrativa popular, és que el mit s'havia estés per via oral per tota la zona andina peruana, havent-se trobat versions d'este mit inclús entre els pobles asháninkas de la selva peruana. El historiador Franklin Pease va estimar que el mit venia difonent-se en els Vages peruans des d'aproximadament el XVIII. El mateix Arguedas li va dedicar una investigacióPlantilla:Quin, lo mateix que Alejandro Ortiz Rescaniere.

Algunes consideracions sobre el mit de Inkarri

El mit s'havia vingut difonent per via oral per lo que té diverses variants. La versió que es presenta a continuació es basa en la descrita per Mario Vargas Llosa en "L'utopia arcaíca" i en la versió del propi José María Arguedas.

"Inkarri" és el deu del món andino, o una de les seues manifestacions tardanes, com tal se li atribuïxen les qualitats de suprema deidad; és creador de tot lo que existix i fundador del Cusco. El nom és una contracció de "Inka Rei".

En aplegar els conquistadors espanyols al Perú, Inkarri va ser capturat en enganys per "Españarri" (a la seua volta contracció de "Espanya Rei", és dir el Rei d'Espanya, pero no solament ell sino que simbòlicament en ell, la civilisació occidental cristiana).

Españarri va martirisar i va donar mort a Inkarri, i va dispersar els seus membres pels quatre costats que varen conformar el Tahuantinsuyo i va enterrar el seu cap en el Cusco. No obstant, este cap està viu i està regenerant en secret el cos de Inkarri, i quan es reconstituya, Inkarri tornarà, derrotarà als espanyols i restaurarà el Tahuantinsuyo i l'orde del món quebrat per l'invasió espanyola. Atres versions del mit, en matisos cristians evidents, diuen que quan retorne Inkarri serà el fi del món i el juí final.

Segons les versions Puquio (Ayacucho), Inkarri va ser martirisat i decapitat pels espanyols, els qui varen enterrar el seu cap en el Cusco. Pero el cap de Inkarri està viva i li està creixent de nou el cos baix de la terra. Este moviment es va difondre per Ayacucho, Áncash, Junín, Cusco.

En relació en la llegenda de Inkarri, els pobladors andinos varen pensar que Túpac Amaru I, decapitat pel govern del Virrey Francisco de Toledo (1570), seria Inkarri. Esta versió es va difondre en la cella de selva central, a on els indígenes campas i awajún, per la predicació dels retors agustinos, ho varen relacionar en el nom de Kesha Inca (el Inca mesías), creent que Juan Sants Atahualpa, cap de la rebelió amazónica de el XVIII, era el personage del mit del Inkarri.

Simbologia

El mit de Inkarri tanca una complexa simbologia. És més, les alusions a personages històrics i mítics són numeroses. Entre les més destacades podem vore en el mit les següents:

• El apresamiento d'Atahualpa per part de Francisco Pizarro.
• El desmembramiento de Inkarri també aludix al de Túpac Amaru II.
• Com a producte de l'aculturizaació cristiana, la tornada de Inkarri pot aplegar a tindre matisos mesiánicos.

Vore també

• Taki Unquy
• Paititi
• Pachacútec (mitologia inca)

Bibliografia

• José María Arguedas: Puquio, una cultura en procés de canvi. En Luis Eduardo Valcárcel, José María Arguedas et al.: Estudis sobre la cultura actual del Perú. Universitat Nacional Major de Sant Marcos, Departament de Publicacions, Llima 1964. pp. 221-272. Série problemàtica del Perú, 2.
• Thomas i Helga Müller: Mit de Inkarri-Qollari (quatre narracions). Allpanchis 20 (1984), No. 23, pp. 125-143 (quatre narracions en quechua, traduccions a l'espanyol per Oscar Núñez del Prat, comentari de Juan Ossio Falca).
• Alejandro Ortiz Rescaniere: De Adaneva a Inkarrí - Una visió indígena del Perú. Retaule de Paper, Llima 1973.