Alfarp

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anar a la navegació Anar a la busca
Alfarp
Localització d'Alfarb respecte del País Valencià.png Escut d'Alfarb.svg
Localització d'Alfarb respecte de la Ribera Alta.png
País : Bandera de España.svg Espanya
Com. Autònoma: Flag of Valencia.png Comunitat Valenciana
Província: Província de Valéncia
Comarca: La Ribera Alta
Partit judicial: Picassent
Ubicació: 39°16′92″N 0°33′22″O
Altitut: 95 msnm
Superfície: 20,60 km²
Població: 1.596 hab. (2022)
Densitat: 73,64 hab./km²
Gentilici: Alfarbí/na
Predomini llingüístic: Valencià
Còdic postal: 46197
Festes majors: 25 de juliol
Alcalde: Raúl Mínguez Sola (2023-2025) (PSPV-PSOE)

Vicent Alfonso Castelló (2025-2027) (Compromís)

Pàgina web: Web Oficial de Alfarp


Alfarp és un municipi de la Comunitat Valenciana, pertanyent a la província de Valéncia, en la comarca de La Ribera Alta.

Geografia[editar | editar còdic]

Està situat en La Vall dels Alcalans , pertanyent a la comarca de La Ribera Alta, ubicat junt al riu Magre, que creua el terme municipal de nort a sur pel sector més occidental. El poble està situat en la vora dreta d'este riu, molt prop de Llombay i Catadau. Cap al sur del poble, on el riu és prou ample, existix una zona de vau identificada en la Fulla 746 (Llombay) que se gastava per travessar-lo des de molt antic, probablement des de l'época romana. Prop del riu en la seua vora esquerra està el castell i despoblat d'Alédua, encara que ya en el terme municipal de Llombay. Els seus terrenys de rec estan servits, precisament, per la séquia d'Aledua.

El territori és de superfície irregular, carix d'altures destacades i esta drenat per varios barrancs. Llevat de la part sur, el rodegen montanyes de chicoteta elevació. El terreny és calcareu, algepsós i en argila en algunes zones. La vegetació és escassa, principalment de mont baix i espart. Al sur de la vila d'Alfarp, el riu Magre forma una espècie de meandre semiencaixat en la Partida de Penyes Negres. La major part del regadiu se troba al sur de la població, és dir, junt al riu Magre i en la part occidental de El Almaguer, espècie de planura o vall intermontà que recorre la carretera CV-520.

El clima és templat. El Puntal del Besorí (Serra de Falaguera) presenta la seua vertent de solana cap a El Almaguer en el terme municipal d'Alfarp. Este nom de Almaguer, també d'orige àrap, està representat en Toledo (Corral de Almaguer) i també en la Vila de Almaguer en Colòmbia. Almaguer significa en àrap, Canal lo qual pot deure's a que forma un vall tectònic orientat d'oest a est tancat entre els restos calcàreus de dos files de relleus residuale, com pot vore's en el mapa tectònic de la zona.

Localitats llimítrofs[editar | editar còdic]

El terme municipal d'Alfarp llimita en les següents localitats: Al nort en Llombay i Picassent, a l'est en Alginet i Benifayó, a l'oest en Catadau i al sur en Carlet, totes elles de la província de Valéncia.

Accessos[editar | editar còdic]

Història[editar | editar còdic]

Encara que en el terme municipal d'Alfarp hi ha importants jaciments prehistòrics, l'orige de l'actual població, pareix ser una alqueria islàmica, encara que inclús el seu topònim (Al-khárb significa "despoblat o ruïnes") pareix indicar l'existència d'un poblament anterior.

L'antic lloc d'Alfarp fon donat per Jaume I el 7 de juliol de l'any 1238, tres meses abans de la rendició de Valéncia, a Pere de Montagud. La família va posseir el Senyoriu, segons privilegi otorgat pel rei Alfons II d'Aragó a 23 de decembre de 1330, pel qual consta, que trobant-se dit monarca en Valéncia, dona en dita data a Pere de Montagud i als seus per a sempre la mitat de les calines o penes pecuniàries que procediren de la jurisdicció civil, o en els seus llocs de Carlet, Benimodo, Magaler, Xenguer, L'Alcúdia de Carlet, Alharb i Recelán; i que també li dona el coneiximent i castic de tots els crims que se cometeren en dits pobles, a excepció d'aquells en que hi haguera lloc a la pena de mort natural o civil i de mutilació de membre.

En el mateix dia en que el Rei Alfons II otorgà a Pere de Montagud la referida gràcia, concedí també als veïns del lloc d'Alfarp, i a tots els seus bens i mercaderies, franquea de peage, mig peage, pedàtic, portage, pes, medida, passage, usage, i de qualsevol atre impost, i costum nova o vella, posta i posar per tots els seus dominis, per mar, terra i aigua dolça. Se conserva este privilegi en el foli 169 del Llibre Gran de les Franquees de la Ciutat i Regne de Valéncia; i en ell se llig també que el Rei Alfons II d'Aragó l'expedí en atenció al gran mèrit que Don Pere de Montagud Senyor del lloc d'Alharb també havia contret renunciant als Furs d'Aragó. En ell consta que vivia Donya Toda Eunetí, mare de Don Pere de Montagud, la qual per dret de viudetat posseïa el lloc d'Alharb i cobrava les seues rentes.

El rei Alfons II encara que havia donat a Pere de Montagud les penes pecuniàries i el coneiximent de certs crims en el lloc d'Alfarp, s'havia reservat el mer imperi i la jurisdicció suprema; tot lo qual alienà el Rei Pere II d'Aragó, segons consta en el Privilegi que existix en el foli 178 del llibre 4º del Real Patrimoni. Consta en ell que el rei Pere II d'Aragó, trobant-se en Alzira a 14 de giner de 1358, en presencia dels nobles Bernardo de Cabrera, Pedro de Luna, Giliberto de Centelles, Matheo Mercer i Francisco de Perellós, Caballeros, vengué a Pedro de Centelles i als seus hereus i successors el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció alta i baixa i l'eixercici d'ella, i qualsevol atre dret que li pertanyia o podia pertànyer-li en el lloc de Alharb i en els seus térmens, situats en els térmens i jujats de la vila d'Alzira i en els habitants del referit lloc i térmens, pel preu de cinc mil Barceloneses, pero en Carta de Gràcia. Autorisà esta escritura de venda Ferrer Gilabert en la vila d'Alzira.

El Rei Joan I d'Aragó llunt de procurar que se llevara la Carta de Gràcia en que el Rei Pere II havia venut a Pere de Centelles el mer imperi i la Jurisdicció suprema del Lloc d'Alfarp, se va convindre en Eymerique de Centelles, i per haver afegit este tres mil sous Barceloneses al preu que havia pagat Pedro Centelles, li la traspassà, otorgant per a este efecte la corresponent escritura en Saragossa a 8 d'abril de 1391.

Posteriorment Joan I d'Aragó no s'arrepintí en el temps de la nova venda a Carta de Gràcia del mer imperi i jurisdicció suprema d'Alfarp, otorgada a favor de Eymerique de Centelles, abans be, passats dos anys, li afegí la consistència i seguritat que li faltaven. Aixina ho atesta el Privilegi que otorgà en este motiu, el qual esta en el foli 204 pàgina 1 del Llibre 34 de jurisdiccions de certs barons, guardat en l'Archiu de la Baylia General de Valéncia. Consta en ell que trobant-se el Rei Joan I en Valéncia el dia 14 de març de 1393 atenent-se als servicis de Eymerique de Centelles, feu perpetues les Cartes de Gràcia, en que, aixina, Pere Centelles (successor de Eymerique) havia comprat el mer imperi i la jurisdicció suprema del seu lloc d'Alfarp.

En l'any 1438 consta que era senyor d'Alfarp el mateix que ho era d'Alèdua i Llombay. Encara que Eimeric Centelles aplegà a ser Senyor de Llombay, Aledua, Alfarp i Catadau, abans de la mitat del sigle XV, no se coneix ningun document que expresse esta reunió fins l'any 1451. Segons escritura judicial de venda otorgada davant el Tribunal de la Governació el dia 21 de maig de 1451 i a instància de Berenguer de Cardona procurador del noble Moceen Guillem Ramón Centelles, se veneren a este pel preu de trenta mil i siscents florins la vila de Llombay i els llocs d'Aledua, Alfarp i Catadau, nomenats la Foya de Torralbes, com bens del noble Eimeric de Centelles.

Francesc de Borja, el sant, fon primer marqués de Llombay, per concessió de l'emperador Carles I en Augusta, ciutat alemanya el 7 de juliol de 1530, i tingué per fill primogènit a Carles de Borja, segon marqués de Llombay, primer Baró d'Aledua, quint Duc de Gandia, pel seu matrimoni en Donya Magdalena de Centelles única filla de Don Francesc, i hereua del seu germà, únic varó i últim Comte d'Oliva, Don Pere Centelles, per esta senyora recaigueren els llocs d'Alfarp, Alédua i Catadau.

En l'expulsió dels moriscs, en l'any 1609, quedà despoblat. En 1611 Carles Borja el repoblà en 32 famílies.

Escut Heràldic[editar | editar còdic]

Per Decret 3517/1972, de 14 de decembre (B.O.E. núm.311 de 28 de decembre de 1972) dictat a proposta del Ministeri de la Governació, i prèvia delliberació del Consell de Ministres, en la seua reunió del dia / de decembre de 1972 en el dictamen favorable de la Real Acadèmia de l'Història, s'aprovà l'escut heràldic d'Alfarp.

Corona Ducal, un recort de la Carta Pobla donada el 29 de maig de 1611 per al lloc de ALFARB – observant-se que s'escrivia en B final -, figurant com otorgant Don Domingo Carles de Borja i Centelles, Duc de Gandia, Marqués de Llombay, Comte d'Oliva i Senyor del lloc, en tota la jurisdicció civil i militar. Dita carta pobla, fon otorgada per al repoblament d'Alfarp despuix de l'expulsió dels moriscs del Regne de Valéncia, dita orde se pregonà el 22 de setembre de 1609.

El camp de goles sense quartejar, en les huit garbes d'espigues, representa la reconeguda laboriositat dels pobladors d'Alfarp.

La torre massiça, quadrada, d'or, simbolisa la fortalea d'Alfarp, entroncada en estirp romana.

El bou, l'escut d'armes dels Borjes, senyors del lloc des de 1494.

Administració[editar | editar còdic]

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Periodo Nom de l'alcalde Partit polític
1979 - 1983 Vicente Añó Roig Independent
1983 - 1987 Miguel Añó Asensi AP
1987 - 1991 Miguel Añó Asensi AP
1991 - 1995 José Sanz Sanz / José Antonio Gimeno Bisbal PPCV
1995 - 1999 Joaquin Monleón Barberá Candidatura Unitària d'Esquerres
1999 - 2003 Carmen Añó Sanz PPCV
2003 - 2007 Carmen Añó Sanz PPCV
2007 - 2011 Carmen Añó Sanz PPCV
2011 - 2015 Carmen Añó Sanz (2011-2013) Defunció

José Miguel Añó Ortiz (2013-2015)

PPCV
2015 - 2019 Santi Cervera Cardete Compromís
2019 - 2023 Santi Cervera Cardete Compromís
2023 Raúl Mínguez Sola (2023-2025)

Vicent Alfonso Castelló (2025-2027)

PSPV-PSOE

Compromís

Demografia[editar | editar còdic]

Conta en 1.596 habitants segons el cens del INE de l'any 2022.

Evolució demogràfica
1990 1992 1994 1996 1998 2000 2002 2004 2005 2007 2017 2022
1.321 1.346 1.363 1.336 1.303 1.334 1.344 1.369 1.369 1.423 1.517 1.596

Economia[editar | editar còdic]

Depòsit d'aigua de l'any 1900

Els cultius de seca estan dedicats a garroferes, oliveres, armelers i cep; és important la superfície cultivada en raïm moscatell, per al consum directe i l'elaboració de mistela. En el regadiu se cultiva blat, dacsa, faves, cigrons, creïlles, melons, taronges i melocotons. El rec s'efectua en aigües de les sequies d'Alfarp i Aledua d'Alginet, i en aigües procedents de pous. La construcció del pantà de Forata beneficià molt als recs.

La ganaderia és un factor important en l'economia del terme; destaca el ganado vacu destinat a la producció lletera, aixina com l'oví i el porcí.

Monuments[editar | editar còdic]

Castell[editar | editar còdic]

Castell migeval en fase de restauració

La torre del castell se troba en la part més alta de la població, davant del riu Magre i concretament en el número 7 de la Plaça de Dalt, rodejada i encaixonada per vivendes particulars que l'oculten parcialment.

Declarat BIC, del que fora castell d'Alfarp a soles queda una sòlida torre rectangular, en relatiu bon estat, construïda a base d'argamassa i mamposteria. En la seua base s'aprecien vàries làpides en inscripcions llatines (en una d'elles pot llegir-se 'Hercule Invicto'), lo que fa pensar en un possible orige roma, encara que lo més provable és que se tracte de material antic d'atra procedència utilisat per a esta obra.

Casi en tota provabilitat deu ser una construcció islàmica, a tenor de la tècnica constructiva, encara que no pot descartar-se el que fora una edificació feudal que utilisara materials i ma d'obra musulmana.

Igualment, a soles podem fer conjectures sobre l'aspecte i tamany del castell al que pertanyia esta torre; degué tractar-se d'una chicoteta fortificació que defendria l'alqueria i els seus habitants.

Iglésia Sant Jaume Apòstol[editar | editar còdic]

L'iglésia Sant Jaume Apòstol d'Alfarp, és una construcció del sigle XVIII, esta ubicada sobre una antiga iglésia dedicada a Santa Maria, en el llibre publicat per l'Ajuntament de Llombay, titulat “Marquesat de Llombay” apareix: allà per l'any 1600, la parròquia d'Alfarp esta dedicada a Santa Maria i es pobre de solemnitat a l'igual que els seus pobladors.

En les obres de restauració del vestíbul en 1963, aparegueren restos d'una edificació més antiga, que per desgracia tornaren a desaparéixer baix els ciments del nou pòrtic.

No és possible demostrar en la documentació que posseïx la parròquia, la data de construcció del nou edifici, a pesar d'açò, en motiu de la reforma de la frontera aparegué en una pedra ubicada en un lateral de la finestra del cor els següents números “1699”, i se sap de la costum de posar la data de les edificacions en l'última pedra, i perfectament podria ser esta.

El patró és Sant Jaume Apòstol del qual se posseïxen tres imàgens, una en la seua representació de peregrí, que se troba en l'altar major, obra de l'escultor Octavio Vicent, atra de Sant Jaume en el cavall (el guerrer) de l'escultor Vicente Rodilla, situat en la capella de Santa Teresa, i atra de marbre blanc situada en la capella que se troba presidint la frontera de l'iglésia parroquial incorporada en 1985.

L'iglésia ha sofrit vàries modificacions a lo llarc dels anys, pero el més significatiu se produïx en 1931, quant se contractaren uns pintors que decoraren els blancs i negres que fins llavors havien en les parets i voltes revestint-les en algeps i pintant-les, donant-li l'aspecte que encara hui conserva.

Llocs d'interés[editar | editar còdic]

Abric d'art rupestre llevantí en el Barranc de la Falaguera d'Alfarp

Pintures Rupestres[editar | editar còdic]

Alfarp conta entre el seu patrimoni històric i artístic en unes pintures pertanyents l'art llevantí. Estan situades en el Barranc de la Falaguera, parage d'extraordinària riquea botànica i paisagística. Dites pintures foren descobertes a principis dels anys 80 de manera casual per uns chiqutes, foren catalogades pel catedràtic de Prehistòria de l'Universitat de Valéncia, Valentín Villaverde, que realisà també els primers calcs.

El Barranc de la Falaguera posseïx tres abrics de pedra calcàrea en un estat regular de conservació: En el primer destaquen les pintures, en marcat caràcter naturalista, i representacions de cèrvits. El segon té restos de pintura, possiblement d'una figura humana. En el tercer abric les pintures rupestres representen motius fusiformes.

El nomenat art llevantí, consistix en representacions humanes o d'animals, en escenes de caça o rituals de chicotet tamany, plasmades en coves o abrics naturals. Els seus autors són grups de caçadors recolectors assentats en les zones de la serra contigües al litoral, on a havien florit les primeres comunitats neolítiques.

El 2 de decembre de 1998 despuix de vàries sessions de treball de la XXII reunió del comité de nomenaments de la UNESCO, organisació internacional que gestiona les activitats relacionades en la cultura, celebrada en la ciutat japonesa de Kyoto, foren declarades Patrimoni de l'Humanitat. En 1999 La Conselleria de Cultura, baix la coordinació de Rafael Martínez, director del Museu del Barranc de la Valltorta de Tírig, s'encarregà de colocar unes reixes per a protegir-les d'accions vandàliques.

La Falaguera és un parage que, ademés de les pintures rupestres, inclou alguns jaciments arqueològics, posseïx gran cantitat de Pelecipodes (ostres). També és un parage de gran riquea mig ambiental.

Jaciments arqueològics[editar | editar còdic]

Se troben jaciments arqueològics pertanyents a diferents époques històriques, aixina pues trobem restos de poblats de l'edat del bronze als parages naturals de "Ascopalls", en el "Puntal", i en la "Mallá", i restos romans en "el bany", la plaça nova, on aparegueren dos columnes de marbre, i la torre migeval del castell a on existixen vàries lapides en inscripcions llatines.

Personages Ilustres[editar | editar còdic]

  • Honorato Gil Dolçainer.
  • Conrado, Sopetes i Agustín Pilotaris.
  • Manuel Tomas Boix Músic.

Festes locals[editar | editar còdic]

Gastronomia[editar | editar còdic]

Els productes típics són els dolços destacant "els mostachons", "pastiços de sucre" elaborats per Nadal, "les mones de pasqua" i "rosquilles" per a Sant Blai.

Vore també[editar | editar còdic]

Referències[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

  • Cavanilles, Antoni Josep. Observacions sobre l'Història natural, Geografia, Agricultura, Població i fruts del Regne de Valéncia. Valéncia: Editorial Albatros, 1995, edició facsimilar de la realisada en 1795 en l'Imprenta Real de Madrit
  • Gaspar Juan Escolano. Décadas de la Historia de Valencia
  • Guía de comunicación de la Comunidad Valenciana 2005
  • Madoz, Pascual (1849). «Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar»
  • Monravana, La Gran Enciclopedia Temática de la Comunidad Valenciana. Historia. Editorial Prensa Valenciana. 2009

Enllaços externs[editar | editar còdic]

Commons


Municipis de La Ribera Alta
Alberich    Alcàntera    L'Alcúdia de Carlet    Alfarp    Algemesí    Alginet    Alzira    Antella    Beneixida    Benifayó    Benimodo    Benimuslem    Carcaixent    Càrcer    Carlet    Catadau    Cotes    Énova    Gavarda    Guadassuar    Llombay    Manuel    Massalavés    Montroy    Monserrat    La Pobla Llarga    Rafelguaraf    Real    Sant Joan d'Énova    Sellent    Senyera    Sumacàrcer    Torís    Tous   Vilanova de Castelló