Bifaz

Bifaz

   

Primer bifaz publicat en el història de l'Arqueologia, per John Frere (any 1800).

Un bifaz és una ferramenta lítica prehistòrica que servia per a tallar, raspar i perforar atres materials. Es tracta d'una pedra de gran durea, generalment sílex, que és tallada per abdós cares fins a conseguir una forma triangular en una base semicircular. El bifaz caracterisa una etapa de l'Edat de Pedra: l'Achelense, encara que es troba també, ademés, en el Paleolític Mig i inclús en posterioritat. El seu nom contemporàneu prové de que el model arquetípico seria una peça de talla, generalment, bifacial (açò és, en dos cares), de morfologia almendrada i tendent a la simetria segons un eix llongitudinal i segons un pla de aplastamiento. Els bifaces més comuns tenen la zona terminal en punta i la base redonejada, lo que els dona la seua forma tan representativa, que s'afig a la talla bifacial que cobrix abdós cares total o parcialment.

Els bifaces varen ser les primeres ferramentes prehistòriques reconegudes com a tals: en l'any 1800 apareix la primera representació d'un bifaz, en una publicació anglesa de la mà de John Frere. Fins a llavors se'ls atribuïa un orige natural i supersticiós (se'ls cridava hacha de mano —o «piedras del rayo»—, perque la tradició popular sostenia que es formaven en l'interior de la terra en caure un raig, i que després eixien a la superfície; de fet encara són usades en certes regions rurals com amulets contra les tormentes). La paraula hacha de mano, que és bifaz en francés, és utilisada per primera volta en 1920 pel anticuario Vayson de Pradenne, convivint este terme en l'expressió «cuña de puño» («hacha de puño»), proposta per Gabriel de Mortillet molt temps abans, podent dir-se que solament per l'autoritat científica de François Brodes i Lionel Balout es va impondre el vocablo definitiu.

No obstant, ya que estes primeres definicions del bifaz es basaven solament en peces ideals (o clàssiques), de talla tan perfecta que cridaven l'atenció inclús dels no entesos, durant anys s'ha tingut una noció massa encajonada de l'objecte. En el temps, l'aprofundiment en el coneiximent d'este tipo lítico ha implicat una millor comprensió de les seues característiques, distinguint-se entre un bifaz pròpiament dit i una peça lítica bifacial; de fet, tal com s'entén hui dia, un bifaz no sempre és una peça bifacial i hi ha multitut de peces bifaciales que no són en absolut bifaces. En opinió del professor Benito del Rei, de l'universitat de Salamanca: «El nom de “bifaz” deu reservar-se per a les peces antigues, anteriors al interestadial Würm II-III», encara que, aixina mateix, admet que certs objectes posteriors poden excepcionalment ser denominats bifaces (Benito del Rei, op. cit., 1982, pàgina 305 i nota 1).

Tampoc deu identificar-se bifaz en astral. Desafortunadament el vocablo astral ha segut, durant molt temps, una paraula comodí en tipologia lítica per a una gran diversitat d'utensilis líticos, sobretot en una época en la que s'ignorava la verdadera utilitat de molts d'ells. En el cas concret del bifaz paleolític, astral és un terme inadequat. Ya es va indicar en els anys 60: «cal rebujar[lo] com a interpretació errònea d'eixos objectes que no són “astrals”». Argument corroborat per posteriors investigacions, sobretot sobre les chafades d'us, com es podrà vore més alvance.

Politetismo

És cert que el model de bifaz més característic i repetit presenta, en el seu extrem terminal, una zona apuntada o ogival, talls tallants laterals i una base més o menys redonejada (és dir, els bifaces de morfologia lanceolada i els amigdaloides, aixina com uns atres de la mateixa «família»). No obstant, el bifaz és un instrument la forma del qual pot variar molt, ya que els hi ha circulares, triangulars, elíptics, etc. El seu tamany mig oscila entre 8 i 15 centímetros, encara que els hi ha més grans i més menuts.

Bifaz achelense típic.

Tecnològicament, es caracterisen perque es fabriquen sobre vora, bloc o lasca, per mig d'una hechura bifacial, en negatius de lascados que, per lo comú, invadixen la peça en les seues dos cares. Esta talla pot realisar-se en percutor dur (de pedra), pero pot completar-se, per a obtindre resultats més fins, en percutor bla (de cuerna). No obstant, en l'aspecte tecnològic el bifaz també presenta numeroses excepcions: per eixemple, els cridats monofaces estan tallats per una sola cara i els bifaces parcials conserven una gran porció de la corfa natural del soport, en lo que a voltes és fàcil confondre'ls en vores tallades; i els «bifaces d'economia», en estar tallats sobre soports molt adequats (generalment lascas), a penes s'elaboren en uns pocs retocs.

En resum, a pesar de que el bifaz és un tipo lítico de personalitat reconeguda per múltiples escoles tipològiques i per diferents paradigmes arqueològics, i a pesar, també, de ser fàcilment reconeixible (a lo manco els eixemplars més característics), els seus llímits són pràcticament impossibles de determinar per la seua personalitat politética: és dir, el model ideal reunix una série d'atributs ben definits, pero cap d'ells és necessari ni suficient per a que una peça en concret siga considerada un bifaz. Uns quants d'eixos atributs basten per a l'identificació de l'útil, encara que falten uns atres tants.

Pel que fa al continent asiàtic durant el Paleolític Inferior, els bifaces apareixen en el Subcontinent Indi i en Orient Mig, al sur del paralel 40° N, pero estan absents a l'est del meridiano 90° I; de tal modo que l'arqueòlec nortamericà Hallam L. Movius va establir una frontera entre les cultures en bifaces, cap a l'oest, i les que mantenen la tradició lítica basada en els vores tallades i les lasques retocades, com l'indústria de Zhoukoudian, la cultura Fen i la cultura de Ordos en China, o els seus equivalents d'Indochina. Excepcionalment el Padjitaniense de Java és l'únic que presenta bifaces en una situació tan oriental.

Des dels primers experiments de talla va poder comprovar-se la relativa facilitat en la que és possible fabricar un bifaz: açò podria ser, en part la clau del seu èxit. Per una atra part, no és un instrument molt exigent respecte al tipo de soport, ni de roca, sempre que la fractura siga concoidea. Admet l'improvisació i les correccions, sobre la marcha, sense necessitat de planificar excessivament i, sobretot, no és necessari un aprenentage llarc ni sacrificat. Tot unit, ha fet que els objectes de talla bifacial siguen extremadament persistents a lo llarc de tota la Prehistòria. A açò, s'unix la seua falta d'especialisació funcional, sent potencialment eficaces en una enorme varietat de tasques, des de les més pesades, com cavar la terra, talar un arbre o trencar un os, fins a les més delicades, com tallar la conjuntura d'una articulació, filetear la carn o perforar diversos materials.

Per últim, el bifaz constituïx una forma prototípica que, refinant-se, dona lloc a tipos més evolucionats, especialisats i sofisticats, com a puntes de proyectil, gavinets, azadas, astrals, etc.

Anàlisis

Donades les dificultats tipològiques per a determinar els llímits de lo que és un bifaz, és important, en el seu anàlisis, tindre en conte el context arqueològic del que procedix (ubicació geogràfica, estratigrafia, atres elements associats del mateix nivell, cronologia...). Igualment, en ser una peça d'orígens tan antics, és necessari estudiar el seu estat físic (establint les alteracions naturals: pàtina, llustre, rodament, alteracions mecàniques —trencaments—, tèrmiques i/o físic–químiques que ha sofrit, per a poder distinguir-les de les cicatrius deixades per la mà humana).

La matèria primera és un factor significatiu en l'estudi dels bifaces, no tant pel resultat que es pot obtindre en treballar-la, sino per a intentar comprendre l'economia d'abastiment dels humans prehistòrics i els seus moviments a través del seu entorn. En la Gola de Olduvai (Tanzània), els llocs més pròxims per a abastir-se de matèria primera disten uns dèu quilómetros dels assentaments; en canvi, en els terrats fluvials d'Europa occidental, el sílex o la quarsita són accessibles per doquier; açò implica, necessàriament, distintes tàctiques d'aprovisionament i aprofitament dels recursos disponibles. En canvi, la millor o pijor resposta a la talla de la matèria primera és, comparat en lo anterior, un factor subsidiari, ya que els artesans paleolítics eren capaços d'adaptar la seua estratègia de treball a lo que tingueren a mà, obtenint els resultats més o menys desijats, inclús en les roques més rebels, tal com han comprovat numerosos especialistes (Vores, Tixier, Balout: en Benito del Rei, 1982, op. cit. pàgines 306-307; Hayden, Carol et alter, Jeske, etc.: en Torrence, 1989). A pesar d'això és important anotar el tipo de gra, la seua textura, la presència de diaclasas, vetes, impurees, cons de fractura…

Per a cobrir l'estudi de l'utilisació, s'indica si existixen traces d'us visibles macroscòpiques: com seudorretoques, trencaments i flexions d'utilisació, inclús llustre. Si la peça estiguera en bon estat, es podria preparar per a un estudi trazalógico microscòpic, assunt que es tractarà més avall. Aparte d'estes generalitats, comunes a tota peça arqueològica tallada, els bifaces necessiten un anàlisis tècnic del seu hechura i un anàlisis morfològic.

Anàlisis tècnic

L'anàlisis tècnic tracta de elucidar cada una de les fases de la cadena operativa d'un bifaz, la qual és molt flexible: pot carregar la major part del treball en qualsevol dels seus esclavons o repartir-ho equilibradament. Este tipo d'examen comença per les estratègies d'aprovisionament de la matèria primera, la manufactura pròpiament dita, l'utilisació, el revivat o transformació de l'utensili a lo llarc de la seua vida útil i, per fi, el seu abandó.

És possible esmerarse en la busca d'una matèria primera de més calitat, o en un soport més apte (aixina, s'invertix més en obtindre un bon fonament, pero s'aforra despuix el treball de la talla, és dir, es trasllada l'esforç al principi de la cadena operativa); igualment l'artesà pot centrar la major part del treball en l'hechura, de modo que no importa si es partix d'una base més o menys apropiada, minimisant riscs a costa d'una càrrega major al final de la cadena operativa.

Soport i reserva

Bifaz achelense d'economia sobre una gran lasca de quarsita (direcció de percussió: lateral).

Lo més habitual és que els bifaces es fabriquen sobre vores rodades o nòduls, pero molts d'ells també varen tindre com soporte una gran lasca. Els bifaces sobre lasca apareixen des del principi del Achelense i es van generalisant en el temps. Quan es dona el cas, l'hechura és més senzilla, més somera, puix no cal modificar tant el soport, ya que les lascas, a sovint, tenen una forma molt adequada, permeten un major rendiment i uns pocs lascados permeten tindre la ferramenta acabada, inclús és més fàcil obtindre arestes rectilíneas. Quan s'analisa un bifaz sobre lasca cal considerar la possibilitat de que esta siga predeterminada (Levallois o similar); en tot cas, és necessari indicar les característiques que té: tipo de lasca, taló, direcció de percussió.

Reserva: per reserva s'entén la corfa natural del soport lítico (cudol, menut bloc, nòdul, gran lasca o plaqueta de pedra), que, per l'erosió i a les alteracions físic-químiques, és dir, la meteorizaació, fan que l'exterior de la vora siga diferent de l'interior. A sovint rep el nom de córtex o, simplement zona cortical, en el cas del chert, el cuarzo o la quarsita; l'alteració és bàsicament mecànica i, aparte del color i el rodament, manté les mateixes característiques (durea, tenacitat...). No obstant, el sílex està rodejat d'una corfa calcàrea, blana i sense profit per a la talla lítica. En el cas dels bifaces, en ser útils nuclears, convé indicar la cantitat i localisació del córtex per a comprendre millor el tipo de hechura, o treball que s'ha realisat. Encara que lo normal és pensar que, a major presència de corfa, açò és, a major zones en bruto, més arcaica sembla la peça, la reserva no deuria prendre's com a criteri evolutiu o cronològic.

Molts bifaces parcialment tallats no són necessàriament arcaics, simplement és que no necessitaven més treball, són bifaces d'economia. Pel contrari, quan un soport és poc adequat, necessita una hechura més prolongada. Hi ha bifaces el soport del qual és irreconeixible per la profunda i completa talla que ha sofrit la peça, lo que elimina qualsevol vestigi original del mateix.

Es poden diferenciar els següents apartats en este camp:

Monofaz.

Bifaz parcial.

• Monofaces: (a voltes, també cridats unifaces) solament estan tallats per una de les seues cares i la reserva ocupa totalment l'oposta. La talla monofacial no impedix classificar este tipo de peces com bifaces; per un atre costat, esta tampoc és cap traça d'arcaisme, per lo que la presència de monofaces no és, en cap cas, un indicador cronològic.

• Bifaces parcials: La reserva afecta a la base i la part central. La zona en bruto que, evidentment, no és tallant, alcança fins a 2/3 parts de la llongitut de la peça.

• Bifaces de base reservada: Solament tenen la base reservada, que no és tallant, pero el córtex no supera un terç de la llongitut màxima. En alguns casos, a la reserva basal pot sumar-se una reserva lateral, afectant a una de les arestes, que seria, puix, roma: és lo que es denomina «esquena natural». Ya en el XIX, Gabriel de Mortillet va posar l'émfasis en la presència d'esquenes corticales o basals que deixen una zona no tallant en el perímetro de la peça: «Inclús algunes de les peces millor treballades s'aprecia habitualment, unes voltes en la base, més a sovint en un lateral, una chicoteta àrea deixada sense talla, en bruto. Es podria pensar en un descuit o en un defecte. Pero lo més freqüent, per tant, lo més plausible, és pensar que es tracta d'alguna cosa intencional. Hi ha un bon número de bifaces en la base en bruto, sense tallar o parcialment desbastada... són peces en les que s'ha deixat adrede una zona d'agarre que es denomina taló. Este taló servix de asidero, puix és una zona de fàcil prensió» (actualment, no es descarta esta idea, pero no ha pogut ser provada ni generalisada).

Bifaz de base reservada.

Bifaz en esquena lateral.

• Bifaces en reserva residual en l'aresta: Són bifaces en tot el perímetro tallant, llevat alguna chicoteta esquena parcial o zona cortical (deixant una chicoteta zona sense tall). Eixa chicoteta esquena pot ser basal, lateral o oblicuo. En qualsevol cas, esta esquena deu ser menut, deixant a cada costat, sengles arestes tallants.
• Bifaces en tot el perímetro tallant: En este cas tot el perímetro del bifaz està tallat i posseïx un tall tallant, lo que no impedix que queden zones residuals de corfa en alguna de les cares, sense que estes afecten a l'efectivitat de les arestes.

L'hechura

L'hechura és la manufactura pròpiament dita. Lo més normal és que esta siga la fase més important en la fabricació d'un bifaz, encara que no sempre ocorre aixina, com s'ha indicat en el cas dels bifaces sobre lasca o sobre un cudol molt adequat. Quan s'estudia l'elaboració d'un bifaz és necessari identificar el tipo de percutores que han intervingut en ella. Si hi ha varis tipos de percutor, és imprescindible indicar l'orde i el resultat de cada u. Per supost, hi haurà casos en els que no siga possible apreciar el tipo de percutor, pero les opcions més habituals són:

Bifaz tallat en percutor dur, sense rectificació.

• Els bifaces tallats exclusivament en percutor dur, sense posterior rectificació d'arestes. L'utilisació d'un percutor de pedra és lo més habitual en l'hechura d'un bifaz achelense; el resultat és, la majoria de les voltes, molt característic ya que proporciona peces grosses i en vores irregulars, degut a que els negatius dels lascados tenen un contraconcoide molt pronunciat. Els lascados són escassos, amples i curts (molt profunts), que es duen, en el taló, grans trossos d'aresta: la concavitat tan accentuada dels lascados provoca arestes sinuoses. La secció és irregular, a sovint sub-losángica; l'intersecció entre les dos cares de la peça genera un àngul obert, de l'orde de 60° a 90° sexagesimals. Ya que, en estos bifaces, no es rectifiquen les irregularitats de la talla, el seu aspecte és similar al dels núcleus; de fet, les lascas obtingudes eren aprofitades en la seqüència productiva. És comú que este tipo de hechura proporcione «bifaces parcials» (açò és, en la talla incompleta, deixant àmplies zones de la superfície original del soport), «monofaces» (bifaces tallats per una sola cara), «bifaces d'estil Abbevillense» i «bifaces nucleiformes». Generalment, este tipo de hechura és un síntoma d'arcaisme, pero no pot prendre's com un indicador cronològic, a no ser que el conjunt lítico vaja acompanyat de senyes arqueològiques contextuals que permeten datar l'indústria.

Bifaz tallat en percutor dur, en les arestes rectificades també en percutor dur.

• Els bifaces tallats en percutor dur i arestes rectificades també en percutor dur tenen un aspecte alguna cosa més equilibrat, ya que la rectificació consistix, precisament, en una segona (o tercera) série de lascados, també com s'ha dit, en percutor dur, que regularisa les imperfeccions i proporciona un acabament més correcte. La rectificació és, a sovint, cridada també retalla i, unes voltes es realisa per mig de lascados invasores i, atres voltes, són colps més menuts, marginals, aplicats solament en les sinuosidades més marcades, i, a sovint, reflectits, deixant marques escaleriformes. La rectificació d'arestes en percutor dur es dona des del principi del Achelense, i persistix inclús fins al Musteriense, per lo que tampoc pot prendre's com a indicador cronològic (per a poder considerar-ho com una senyal evolutiva, deu anar acompanyat d'atres senyes arqueològiques complementàries i independents). En tot cas, els bifaces resultants solen tindre una silueta menys pesada, més clàssica, de «forma almendrada» o «oval», tendent a la simetria i en menor proporció de corfa (és dir, de la superfície original del soport). No és segur, de la mateixa manera que ocorre en els casos que se citen a continuació, que la retalla tinga sempre com a objectiu atenuar la sinuositat de les arestes i eliminar irregularitats; de fet, és possible comprovar fefaentment que en certs casos la retalla té com a finalitat revivar un tall embotado per l'us o una punta deteriorada.

Bifaz provablement desbastado en percutor dur i rectificat posteriorment en percutor bla.

• Els bifaces desbastados en percutor dur, fins a conseguir una preforma i terminats en percutor bla: són aquells en els que és possible diferenciar lascados amples i curts, en profunts contraconcoides (restants de la primera fase de l'hechura, açò és el desbastado), i després han segut afinados en percutor bla (de cuerna o de fusta dura) deixant cicatrius més suaus, en un contraconcoide a penes visible, en marques menys profundes, pero més dilatades, invasoras i, a voltes, en chicotetes i abundants ones de fractura. Resulta complicat, a sovint, distinguir els lascados realisats en un i un atre percutor, ya que el percutor dur, si és chicotet i s'aplica adequadament, pot deparar marques molt similars, confuses. Els bifaces aixina obtinguts solen ser equilibrats, simètrics i, a voltes, inclús relativament aplanados. De qualsevol modo, la talla en percutor bla apareix en el achelense ple, per lo que és, si més no, una orientació post quem, pero no permet majors precisió. La seua major ventaja respecte al percutor dur radica que permet extraure lascas més invasoras, pero també més fines i en un taló a penes desenrollat, lo que permet mantindre, o inclús millorar, l'eficàcia del tall, en una mínima despesa de matèria primera. L'inconvenient és que és molt exigent en la matèria primera, requerint roques de millor calitat. No obstant, encara no existixen estudis que permeten contrastar si la retalla en percutor bla incrementa el rendiment de la matèria primera per kg, tampoc existixen senyes sobre la diferència en despesa d'energia en un o un atre percutor, encara que hi ha qui considera que el percutor bla requerix més esforç, una major curva d'aprenentage, encara que, en contrapartida oferix més lascas en una menor despesa en matèria primera.

Bifaz tallat en percutor bla, sense que s'aprecien chafades de percutor dur.

• Els bifaces tallats i rectificats exclusivament en percutor bla són molt més rars. De fet és més que possible que també hagen segut inicialment desbastados en percutor dur, pero la talla cubriente, regular i invasora del percutor bla ha borrat tot vestigi del mateix. El percutor bla no pot atacar directament qualsevol plataforma de percussió i no és del tot adequat per a certes matèries primeres, i abdós deuen ser accessibles a esta tècnica; per això, es necessita, be una talla prèvia en percutor dur, o be començar en una lasca com a soport, ya que el seu tall és fràgil (també servixen vores molt aplanados i plaquetes). És dir, que, encara que tota l'hechura d'un bifaz s'haja fet en percutor bla, és plausible supondre que també existix una fase de desbastado per a preparar una preforma, i una o vàries fases de rectificació per a terminar la peça; lo que no està clar és la separació d'abdós fases (poguera ser que tot el treball es realisara en un sol cicle operatiu). L'hechura en percutor bla permet un major control sobre la talla, i, ademés, gasta menys matèria primera, de modo que s'obtenen talls més llarcs, més aguts, més uniformes, i s'allarga la vida útil de la peça. Els bifaces tallats totalment en percutor bla solen ser extremadament armoniosos, simètrics i plans, en arestes molt rectilíneas o torsas i en negatius de lascados molt sotils, que els seus contraconcoides són difusos, allargats, en ondulacions palpables i nervis tan suaus que és difícil distinguir on escomença un lascado i on termina un atre. La secció és generalment regular i biconvexa, l'intersecció de les cares forma un tall en un àngul agut, a sovint entorn als 30°. Són peces de gran mestrage per lo que és normal que siguen estèticament atractives. Per això solen associar-se a indústries evolucionades com les últimes fases del Achelense (v.g.: el Micoquiense) o el Musteriense. No obstant, cal ser precavido, puix l'hechura en percutor bla no pot datar per sí mateixa cap indústria lítica.

Cal tindre en conte que un bifaz no era l'objectiu dels artesans prehistòrics, sino un mig, una ferramenta i, com a tal, es desgastava, es deteriorava o es trencava durant la seua ocupació; per això, quan apleguen a mans de l'arqueòlec paleolitista o del tipólogo, es troba una peça que pot haver sofrit canvis dràstics a lo llarc de la seua vida útil. És habitual detectar talls revivats, puntes reconstruïdes i siluetes deformades per una talla destinada a seguir aprofitant la peça fins que esta és abandonada. Les peces poden, inclús, ser reciclades posteriorment; en este sentit, François Brodes explica que els bifaces «es troben a voltes en el Paleolític Superior. Esta presència, que és sense dubte normal en el Perigordiense I, és a sovint deguda, en els atres nivells, a una recollida de bifaces musterienses o achelenses.».

L'estudi detallat de l'hechura d'una subpoblaació de bifaces pertanyent a una indústria lítica donada servix per a establir una descripció precisa del procés de fabricació del bifaz i per a efectuar comparacions estadístiques en atres grups de bifaces (lo que tècnicament es diu E. D. A. —exploratory data analysis en anglés— o «anàlisis exploratori de senyes».

Anàlisis morfològic

Tradicionalment, el bifaz ha segut orientat en la part més estreta cap a dalt (presuponent que esta seria la seua part més activa, la qual cosa no és desgavellat tenint en conte la gran cantitat de «bifaces de base reservada» que apareixen). l'eix de simetria que dividix en dos el bifaz es diu eix morfològic, i com cara principal sol seleccionar-se la més regular i millor tallada. Estos són simples convencionalisme tipològics per a entendre's entre especialistes. Per la mateixa raó, en descriure la morfologia d'un bifaz (i de qualsevol objecte lítico tallat) és necessari rebujar térmens que es referixen a conceptes purament tècnics. En este cas concret, és necessari rebujar el terme taló per a referir-se a la base del bifaz, puix este vocablo, en tipologia lítica, ya se cenyix a una part molt concreta de la lasca (que res té que vore en la base d'un bifaz). Igualment, seria un error usar l'expressió zona distal, per a referir-se a la zona terminal o àpiç del bifaz.

Elements morfològics d'un bifaz.

La Zona Terminal d'un bifaz és, generalment la part més estreta i oposta a la base, la seua forma més comuna és l'apuntada —més o menys aguda, i més o menys ogival—, també hi ha bifaces en la zona terminal redonejada o poligonal —no apuntada— i, per últim, bifaces de tall terminal transversal a l'eix morfològic de la peça, és dir bifaces-hendidor i bifaces espatulados…

La Zona Basal, oposta a la zona terminal (que sol ser més ampla o més grossa), es pot descriure de front: reservada, tallada parcial o totalment, pero no tallant, o, per últim, base tallant. De perfil s'indica si és redonejada (poligonal), plana o apuntada; etc.

Les Arestes: Es descriuen morfològicament de front, en el cas del qual poden ser convexas, rectilíneas o cóncaves; aparte d'això poden ser més o menys regulars. Casos especials són els de arestes denticuladas —festoneadas— o en muescas. En este apartat ha d'indicar-se, si és necessari, l'existència d'esquenes corticales no filosos. Observades de perfil, les arestes poden tindre una delineació sense irregularitats (rectilíneas o torsas, és dir, en forma de suau S) o ser, des de llaugerament sinuoses fins a molt sinuoses (sempre referint-nos a les zones tallants). Atres senyes importants a considerar en este apartat és el propi desenroll del tall, és dir, si ocupa tot el perímetro del bifaz o solament certes zones i quins.

La Secció es pren en la zona central del bifaz o en un sector propenc a l'àpiç; açò permet comprendre cóm es treballa cada part de la peça, inclús és possible discernir retallas o reconstrucció de zones deteriorades de la vora. Distinguim els següents tipos de secció: triangulars (subtriangulares i triangulars en esquena), rombales (romboidals i rombales en esquena), trapeciales (trapezoidals i trapeciales en esquena), pentagonals (pentagonoides i pentagonals en esquena), poligonales, biconvexas o lenticulares (sublenticulares)…

La Silueta: Per definició, el bifaz deuria tindre, vist de front un contorn més o menys equilibrat, en un eix morfològic que servix, aixina mateix, com a eix de simetria bilateral i un pla de aplastamiento que servix com a pla de simetria bifacial. Açò no vol dir que tots els bifaces siguen perfectament simètrics. En primer lloc, la simetria és un guany obtingut despuix de milenis de perfeccionament tecnològic, per lo que no és d'estranyar que les peces més arcaiques siguen alguna cosa disimétricas. En segon lloc, la simetria és un criteri tipològic, pero no necessàriament ajuda a crear peces més efectives. És necessari desprendre's de prejuïns estètics presentistas i no oblidar que els bifaces eren usats en llabors dures i variades: es deterioraven, es desgastaven i es trencaven; per lo que, a sovint eren «reparats», retallando els seus talls, recuperant les seues puntes o refabricándolos completament. En els museus, i coleccions particulars, solen expondre's peces excepcionalment belles i modèliques, la qual cosa és molt didàctic, pero en una excavació arqueològica, la major part de lo que aplega als prehistoriadores són despojos, peces provablement rebujades despuix d'una llarga i complexa vida com a ferramentes: han tingut que adaptar-se a circumstàncies particulars, a necessitats concretes que desconeixem i que, sense dubte, varen alterar la peça originària; per això, la simetria —connatural al concepte clàssic i ideal de bifaz— no sempre es manté en peces arqueològiques reals.

Obviant el problema que s'acaba d'expondre, per raons pràctiques, les siluetes dels bifaces es classifiquen en les següents categories:

Siluetes de bifaz
Bifaz triangular	Bifaz amigdaloide	Bifaz cordiforme	Bifaz lanceolado	Bifaz micoquiense
Bifaz discoide	Bifaz ovoide	Bifaz elíptic	Bifaz naviforme	Bifaz losángico
Bifaz-hendidor	Bifaz espatulado	Bifaz abbevillense	Bifaz nucleiforme	Atres

Dimensions i coeficients

Dimensions bàsiques a prendre en un bifaz achelense.

Les mides d'un bifaz deuen prendre's tenint com a referència l'eix morfològic del mateix i orientant-ho adequadament. Aparte de les tres dimensions bàsiques (llongitut, esgambi, gruixa), els especialistes han propost atres magnituts, que poden aplegar a ser molt diverses, sent les més habituals les que senyalen François Brodes (1961) i Lionel Balout (1967):

• Llongitut màxima (L)
• Esgambi màxim (m)
• Gruixa màxima (i)
• Distància de la base a la zona d'esgambi màxim (a)
• Esgambi als 3/4 de la llongitut (o)

Les dos últimes, és dir, la zona de màxim esgambi (a) i la situada als 3/4 de la llongitut (o), són llocs molt adequats per a delinear el contorn de la secció del bifaz i per a medir els ànguls del tall (en cas que no anara una zona reservada). Estes mides angulars de les arestes es prenen en un goniómetro.

Ademés, es poden prendre atres mides com la llongitut del tall (en una cinta mètrica elàstica o de lona), el pes, la cuerdo del tall (en cas de ser un bifaz de bisell terminal transversal), etc. Totes estes mides, ademés d'usar-se en els E.D.A.s servixen per a establir diversos coeficients tant morfològics com a tècnics (per eixemple, la relació entre el pes i la llongitut de les arestes tallants, o la relació entre el percutor i l'àngul obtingut...

Pero els coeficients més comunament usats són els Índexs que Vores va propondre per a la seua classificació morfològic-matemàtica de lo que ell va denominar «bifaces clàssics» (Balout va propondre uns atres, pero són molt similars, per lo que no és necessari reincidir en el tema):

• Índex de redondeamiento de la base: que servix per a separar les tres grans famílies de bifaces clàssics (triangulars, almendrados i ovales): s'establix en el coeficient L/a que proporciona els següents llindars de separació:

Família	Llindar
Bifaces triangulars (els més regulars) o subtriangulares (per als irregulars)	$\frac{L}{a}<2,75$
Bifaces almendrados	$2,75<\frac{L}{a}<3,75$
Bifaces ovales	$3,75<\frac{L}{a}$

• Índex d'allargament: que separa els bifaces comuns dels curts (i, ocasionalment, dels allargats). Per eixemple, en la família de Bifaces ovales servix per a separar els bifaces discoides dels atres tipos; en la família de Bifaces almendrados s'usa per a reconéixer els bifaces lanceolados i micoquienses. L'operació es realisa en L/m i els llindars són:

Allargament	Llindar
Bifaces curts	$\frac{L}{m}<1,3$
Bifaces comuns	$1,3<\frac{L}{m}<1,6$
Bifaces allargats	$1,6<\frac{L}{m}$

• Índex seccional o de aplanamiento: que separa els bifaces grossos dels plans i que solament s'ampra en determinats tipos. En la família de Bifaces almendrados (combinat en l'índex d'allargament), servix per a separar els bifaces amigdaloides (grossos) dels cordiformes (plans). S'usa el coeficient m/i i els llindars són:

Aplanamiento	Llindar
Bifaces grossos	$\frac{m}{e}<2,35$
Bifaces plans	$\frac{m}{e}>2,35$

Existixen atres índexs, al marge dels quals és necessari insistir que estos deuen aplicar-se a lo que Vores denomina bifaces clàssics, lo que deixa fora una bona cantitat d'eixemplars (bifaces parcials, bifaces de base reservada, bifaces-hendidor, espatulados, d'estil Abbevillense, nucleiformes, diversos...).

Utilisació

Des dels primers moments, els pioners de l'estudi de les ferramentes paleolítiques varen atribuir al bifaz el paper d'astral o, si més no, la realisació d'activitats pesades. Pronte va sorgir l'idea de que el bifaz era una ferramenta de múltiples funcions, no solament cada bifaz era un útil multifuncional, sino que les diferents formes i tamanys dels diversos eixemplars feyen del tipo en sí lo que s'ha donat en cridar coloquialment «la navaixa suïssa» del Achelense.

Com acabem d'indicar, el bifaz està destinat a llabors pesades, treballs de gran durea; aixina mateix, cada u d'ells va servir per a vàries tasques diferents; és més, ya que els bifaces varen poder ser reciclats, reafilados i, inclús, refabricados per mig de la talla, a lo llarc de la seua vida útil varen poder servir para comesos molt desiguals. Per això, no convé utilisar el vocablo astral per a referir-se a ells, puix, sense dubte, varen servir per a cavar, tallar, raspar, hendir, perforar, colpejar... Igualment, el bifaz —donada la seua massa— va poder ser, ocasionalment, aprofitat com núcleu, i, aprofitant la retalla rectificadora o reparadora, obtindre lascas que varen poder ser utilisades com gavinets o transformades en útils especialisats per mig del retoc.

• Els anàlisis trazalógicos: Els estudis de chafades d'us de bifaces paleolítics s'han realisat en jaciments emblemàtics de casi tot l'occident europeu, sent Semenov i, en especial, Keeley els pioners en este tipo d'especialitat. Lawrence H. Keeley afirma lo següent: «La morfologia dels bifaces típics, sugerix un ranc d'activitats potencials molt major que les lascas». Pero, al mateix temps aborda una série de problemes: el primer residix en la dificultat d'observar al microscopi peces de gran tamany, per lo que, a pesar de conéixer-se millons d'eixemplars, molt pocs han pogut ser estudiats adequadament. La segona gran incògnita sorgix de la demostració fefaent de que les mateixes tasques es realisaven en utensilis sobre lasca, en major eficàcia, inclús:

Es planteja la qüestió: ¿per qué fabricar bifaces, la producció del qual és més complicada i costosa, si les lascas poden fer el mateix treball en la mateixa eficàcia? La resposta podria ser que els bifaces en general (excloent certs tipos especialisats...) no es concebien per a una funció en particular [...], no només es varen tallar per a una tasca principal, sino que comprenien un propòsit molt més general.

Keeley, op. cit., pàgina: 136.

Keeley, a partir de les seues observacions en varis jaciments anglesos, propon que en els assentaments base, a on existiria més previsió i control sobre les activitats rutinàries, els útils preferits eren les raederas, els gavinets d'esquena, els raspadors, els perforadors, etc. (és dir, útils sobre lasca especialisats). En canvi, en les expedicions i campaments estacionals, en els que cabia la possibilitat de tindre que acometre treballs imprevists, els bifaces salvaven millor la situació, gràcies, precisament, a la seua falta d'especialisació i a la seua capacitat d'adaptar-se a les eventualitat. Un bifaz posseïx un llarc tall en curvatura diferents, ànguls diversos, uns més esmolats, uns atres més resistents, puntes, muescas, etc. Tot combinat en una sola peça i, si es donara la circumstància, d'ell es podrien extraure lascas profitoses. En el mateix treball, Keeley senyala que varis dels bifaces que ha pogut estudiar es varen usar com a gavinets per a tallar carn (tant en el jaciment de Hoxne, com en el de Caddington); el mateix autor ha identificat en un atre bifaz, este procedent del famós jaciment de Clacton-on-Siga (tots en l'est d'Anglaterra), traces en la punta pròpies de haver segut utilisat com trepe, girant en ell en sentit de les agulles del rellonge. A conclusions similars va aplegar el nortamericà Nicholas Toth en alguns eixemplars del jaciment espanyol d'Ambrona (Soria); lo cert és que cap de les 37 peces en chafades d'us s'havia aplicat a matèries vegetals, totes varen ser destinades a treballar carn i pells d'animals. Pero potser els anàlisis més recents, paradòxicament, sobre els bifaces més antics, són els realisats per l'espanyol Manuel Domínguez-Rodrigo i els seus colaboradors en el jaciment achelense molt primitiu de Peninj (Tanzània). Allí, una série de peces d'este tipo, datades en més d'1,5 Ma tenien un clar microdesgaste produït pels fitolitos de les plantes, lo que invita a pensar que tals bifaces es varen usar per a treballar la fusta.

Esquema de la fractura de la punta d'un bifaz, pel seu us.

• Les chafades d'us macroscòpiques: Els microscopis no són els únics que donen pistes sobre l'utilisació de bifaces: alguns varen ser somesos a llabors tan dures, que les marques són evidents a simple vista o, es poden induir per mig de les cicatrius de la retalla reparadora a la que varen ser somesos ya que, en ocasions, és possible distinguir-la de la hechura primària. Un dels casos més estesos és el trencament de la punta, observada per varis investigadors en jaciments, tant europeus com a africans i asiàtics. Un d'eixos jaciments és El Basalito (Salamanca), l'excavació de la qual va deparar fragments de bifaz en flexions en la punta que les seues característiques semblaven respondre a una acció enèrgica com de falca, sometent l'objecte a fortes torsió que trencaven l'àpiç. La fractura, o la deterioració a gran escala, no solament afectava a la punta, sino a qualsevol part del bifaz. Pero, moltes voltes, est era reconstruït per mig d'una retalla secundària, com s'ha comentat anteriorment. En alguns casos esta reconstrucció és perfectament identificable, i pot fer-se per mig de tècniques tan concretes com el cridat «coup de tranchet» (colp de trincheta en francés), o simplement en retocs escamosos o escaleriformes, que alteren la simetria i la trayectòria de les arestes.

Bifaz achelense la punta del qual es va fracturar i va ser reconstruïda per mig d'una talla alternante.