Butrinto

Archiu:Butrint, Albania.jpg

Butrinto

Butrinto o Butroto (albanés Butrint o Butrinti, grec Βουθρωτόν, llatí Buthrotum, italià Butrinto) va ser una antiga ciutat situada en el sur d'Albània, prop de la ciutat de Sarandë i de la turística illa grega de Corfú.

Habitada des de temps prehistòrics, Butrinto ha segut una colónia grega, una ciutat romana i un bisbat. Despuix d'un periodo de prosperitat baixe administració bizantina i una breu ocupació pels veneciano, la ciutat va ser abandonada al final de l'Edat Mija en acabant de que l'àrea en el que s'ubicava la ciutat es tornara pantanosa i insalubre per la malaria. L'actual lloc arqueològic arreplega ruïnes que comprenen tot eixe extens periodo històric. Des de que fora redescubierta en 1928 s'ha excavat i desenterrado aproximadament una quinta part de la ciutat.

A pesar del molt treball que queda per realisar en el lloc, Butrinto es considera ya com un dels conjunts monumentals i arqueològics més importants d'Albània i pansa per ser un dels reclams turístics més importants del país. Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 1992.

L'entorn del lloc arqueològic està declarat com a parc natural de Butrinto per la seua riquea ecològica i cultural. En 1999 el territori del parc va ser inclós també com Patrimoni de la Humanitat com una extensió del lloc original.

Ubicació

Archiu:Corfu topographic map-es.svg

Mapa topogràfic del sur d'Albània i afores.

La ciutat es troba ubicada en la costa meridional albanesa, en una península entre un estany (Llac de Butrinto) i el Mar Jónico, front a l'illa de Corfú. La ciutat albanesa més propenca és Sarandë.

Turisme

Butrinto és fàcilment accessible des de la veïna illa grega de Corfú, que posseïx una llarga tradició turística. En els últims anys s'ha tornat habitual la realisació d'excursions d'un dia entre Corfú i Butrinto. El viage es pot realisar en hydrofoil (30 minuts) o ferry (90 minuts), que unix Corfú en la ciutat albanesa de Sarandë. Butrinto és també accessible des de Sarandë a través de la carretera construïda en 1959. Existix una llínea regular d'autobusos que unix el port de Sarandë en Butrinto. En 2005 es calcula que varen visitar Butrinto uns 55 000 turistes.

Orige mitològic

Segons l'Eneida de Virgilio Butrinto va ser una ciutat fundada pel príncip troyano Héleno, fill del rei Príamo, germà de Paris i Héctor i germà bessó de Casandra. Helé hauria fugit de la Guerra de Troya cap a l'oest, havent-se instalat en la regió d'Epiro i fundant Butrinto.

Seguint el relat de Virgilio, l'héroe troyano Eneas, fugint de la destrucció de Troya, va buscar refugi en Butrinto a on es va trobar en el seu compatriota Héleno, que casat en Andrómaca regnava sobre l'Epiro. Eneas abandonaria posteriorment Butrinto i proseguiria el seu viage, trobant finalment asil en la regió italiana del Lacio, a on els seus descendents fundarien la ciutat de Roma. L'historiador Dionisio de Halicarnaso va donar també conta de la visita de l'héroe troyano a la ciutat de Butrinto despuix de la seua fugida de la devastada Troya.

Una atra versió de la llegenda atribuïx a Eneas la fundació de la ciutat. Eneas es va detindre en el seu camí, prop de Corfú i va decidir fer una ofrena als deus per a agrair-los la seua exitosa fugida de Troya. Va tractar de sacrificar un bou, pero despuix de lancearlo este va botar a la mar, va travessar un estany nadant i va morir a l'atre costat de la vora. Açò va ser entés com un signe dels deus per a que fora fundada una ciutat en el lloc. La ciutat allí fundada va rebre el nom de Butrinto, que significaria alguna cosa aixina com el bou ferit.

Història

Les primeres evidències arqueològiques d'ocupació sedentaria del solar de Butrinto es remonten a una época entre els sigles VIII i X Butrinto va nàixer com una població lligada a la veïna colónia grega de Corcyra (Corfú), fundada cap a la mateixa época en l'illa situada front a ella. Els restants arqueològics més antics de la ciutat es remonten a el VIII

En el seu orige Butrinto seria un assentament rural dedicat a l'abastiment de menjar a Corfú. Des de el VI Butrinto posseïx una fortificació i per a el IV ha creixcut en importància, posseïx un teatre, un santuari dedicat a Esculapio i un àgora.

La població original de Butrinto estava formada per epirotas. Existix certa controvèrsia sobre si originalment els epirotas eren un poble d'estirp iliria (possiblement emparentats en els moderns albanés) o si eren un poble relacionat en els grecs. Esta controvèrsia és alimentada en el present per les disputes nacionals entre albanés i grecs, ya que l'antiga regió del Epiro està actualment dividida entre estes dos nacions. En qualsevol cas, per la seua rodalia a Grècia i per l'instalació de colónies gregues en la regió (com en el cas de Corfú), en el pas dels sigles el Epiro va ser assimilat culturalment de forma parcial per Grècia, tal i com va ocórrer en Macedònia. Butrinto no va ser alié a este procés i podria considerar-se-li una ciutat greco-epirota, culturalment mestiza.

En el IV Butrinto era la principal ciutat en el territori de la tribu dels caones, una de les tres grans tribus en les que es dividien els epirotas en l'antiguetat. Llavors era la ciutat líder de dita confederació tribal. Posteriorment va formar part del Regne de Epiro i durant el regnat d'Alejandro de Epiro (350-331 a. C.), qui va establir la seua capital en Butrinto.

Despuix de declinar el regne epirota, en l'any 228 a. C. Butrinto es va convertir en protectorat romà, junt en la veïna illa de Corfú. El domini romà va aumentar a partir del 167 a. C. quan la ciutat va ser anexionada definitivament a Roma. Durant el sigle següent Butrinto va passar a formar part de la província romana d'Ilírico. En l'any 49 a. C. Juliol César va visitar la ciutat durant la seua campanya contra Pompeyo i posteriorment la va designar com a colónia per als soldats veterans que vencerien als pompeyanos en la Batalla de Farsalia. L'escritor romà Tito Pomponio Àtic s'havia construït una exquisita vila anomenada Vila Amaltea en les rodalies de Butrinto. Gràcies a la intercesión de Tito Pomponio front al seu amic Cicerón, est va conseguir frenar en el Senat els plans de Juliol César de convertir Butrinto en una colónia militar. Finalment es varen establir en la ciutat solament uns pocs veterans.

En l'any 31 a. C., l'emperador Octavio Augusto va restablir el vell pla de Juliol César per a convertir Butrinto en una colónia de veterans. Varen aplegar a la ciutat nous residents, en la seua majoria veterans de la Batalla de Actium en la que Octavio Augusto havia vençut als seus rivals Marco Antonio i Cleopatra. La ciutat es va expandir i varen sorgir noves construccions com un aqüeducte, banys romans, un fòrum i un ninfeo. Les muralles de la Butrinto clàssica cercaven una superfície de 16 hectàrees.

En el III, un terremot va destruir gran part de ciutat, arrasant els edificis dels suburbis en la planura de Vrina i els de el fòrum del centre de la ciutat. Excavacions han revelat que la ciutat ya estava llavors en decadència i s'estava convertint en un centre manufacturero. No obstant, l'assentament va sobreviure durant l'Antiguetat Tardana, convertint-se en un dels ports principals de la província del Antic Epiro. La ciutat de l'antiguetat tardana inclou el gran Palau de Triconch, la casa d'un notable local que va ser construïda cap al 425.

La divisió de l'Imperi va deixar a Butrinto en l'Imperi romà d'Orient. Al començament de el VI, Butrinto va viure una nova edat d'or en convertir-se en sèu episcopal. Es varen realisar noves construccions, com un gran batisteri, un dels majors batisteris paleocristianos i una basílica. L'emperador Justiniano va reforçar les muralles de la ciutat. Això no va evitar, no obstant, que en l'any 550 els ostrogodos del rei Totila saquejaren la ciutat. Les excavacions arqueològiques mostren que la ciutat importava bens de lux, va vindre i oli del Mediterràneu Oriental; i que este comerç va continuar fins als primers anys de el VII, quan l'Imperi bizantí va perdre el control sobre la zona.

Durant els sigles VI i VII, seguint un patró comú a atres ciutats dels Balcans, Butrinto va disminuir de tamany i es va convertir en poc més que un chicotet lloc fortificado. Les incursions de tribus eslaves i búlgares en els sigles següents varen deixar la ciutat momentàneament baixe el seu poder. En el IX, l'Imperi bizantí va recuperar el control de Butrinto. Els normandos del sur d'Itàlia varen tractar repetidament de fer-se en el control de la ciutadella a lo llarc de el XI. En 1204 l'Imperi Bizantí va sucumbir davant la Quarta Creuada i Butrinto va passar a ser controlat per un dels estats successors, el Despotado de Epiro.

En els sigles següents va ser motiu de disputes entre bizantino, els angevinos del Sur d'Itàlia i els veneciano, canviant la ciutat de mans en numeroses ocasions. En l'any 1267 Carlos d'Anjou va prendre control sobre Butrinto i Corfú renovant les muralles i la basílica. La República de Venècia va comprar la zona als angevinos en 1386, no obstant els venecians estaven més interessats en Corfú, de tal manera que Butrinto va ser deixada de costat i va seguir la seua decadència que va passar a ser definitiva. En 1490 els venecians varen construir una torre i un chicotet fort, últimes construccions de certa rellevància en Butrinto, per a protegir un dels flancs del estret de Corfú i permetre la navegació dels seus barcos. No obstant, al marge d'aquell fort, la zona de Butrinto havia quedat pràcticament deshabitada. El caràcter pantanoso de la zona i la malaria varen mantindre alluntada a la població de la zona en els sigles posteriors.

Els venecians varen mantindre el control del Castell de Butrinto de forma intermitent fins a 1797, ya que durant certs periodos este va estar en poder del Imperi otomà, que des de fa sigles controlava la regió circumdant del Epiro.

En 1797 Butrinto va passar a control de França, quan Venècia la va cedir a Napoleón Bonaparte com a part del Tractat de Camp Formio. En 1799, el governador otomà local, Ali Pasha Tepelena ho va conquistar de nou i va construir una chicoteta fortificació de la que es conserven algunes ruïnes. En 1912 Butrinto va passar a formar part d'Albània despuix d'independisar-se este país de l'Imperi Otomà.

En 1928 l'arqueòlec italià Luigi Maria Ugolini redescubrió les ruïnes de Butrinto. En 1959, en motiu d'una visita del premier soviètic Nikita Jrushchov a Albània, el govern albanés va construir una carretera per a accedir al lloc arqueològic de Butrinto. Es conta que Jrushchov va sugerir a Hoxha que deuria convertir la zona en una base submarina.

En 1992 l'Unesco va declarar a les Ruïnes de la ciutat i la seua àrea circumdant Patrimoni de la Humanitat.

Història de l'investigació arqueològica

Les primeres excavacions arqueològiques modernes varen començar en 1928 quan el govern italià de Benito Mussolini va enviar una expedició arqueològica a Butrinto. L'ànim de l'expedició era més de caràcter geopolític que científic, pretenent estendre l'hegemonia italiana per la zona. El líder de l'expedició era l'arqueòlec italià Luigi Maria Ugolini. Ugolini va morir en 1936, pero les excavacions varen continuar fins a 1943 quan varen ser detingudes per la Segona Guerra Mundial. Els italians desenterraron la part romana i helenística de la ciutat incloent la Porta del León i la Porta Escea (cridada aixina per Ugolini en honor de la famosa porta de Troya que supostament haurien conegut Eneas i Héleno).

Despuix de la pren del poder en 1944 per part dels comunistes d'Enver Hoxha en Albània, les missions arqueològiques estrangeres varen ser prohibides, continuant la llabor arqueòlecs albanés com Hasan Ceka.

L'Institut Albanés d'Arqueologia va començar excavacions a major escala en els anys 1970.

Despuix del colapse del règim comuniste albanés en 1992, el nou govern democràtic va realisar varis plans de desenroll en el lloc. Aquell mateix any, Butrinto va ser inclós en la llista de Patrimoni de la Humanitat de l'Unesco. La gran crisis econòmica i política que va sacsar Albània en 1997 va paralisar els plans de construcció d'un aeroport en la zona i l'Unesco reclasificó el lloc com a Lloc en Perill pel seu abandó i la falta de protecció, gestió i conservació del lloc.

El Govern albanés va establir en 2000 el parc nacional de Butrinto. En respal d'institucions albaneses i internacionals la situació del lloc arqueològic va millorar fins al punt que l'Unesco va eliminar Butrinto de la llista de Llocs en Perill en 2005. El territori del parc havia segut afegit al Patrimoni de la Humanitat com una extensió del lloc original en 1999.

Restants arqueològics

Archiu:Albania 079 Butrint Asclepios Temple.jpg

Restants del temple de Asclepio.

Archiu:Puerta del León, Butrinto.jpg

Porta del León

Entre els restants desenterrados de Butrinto destaquen la acrópolis, el teatre grec, el batisteri i una basílica paleocristiana, ubicades de forma dispersa en el recint arqueològic.

Els restants més antics de l'emplaçament són els murs de pedra ciclópeos, que protegien la ciutat. El amurallado data de l'época prehelenística, aproximadament de el VIII

A partir de el IV, en el periodo helenístico, Butrinto va adquirir major importància comercial com a colónia. D'esta época destaquen alguns dels millors restants de la ciutat, com el Teatre grec i la Acrópolis, en el que es va erigir un temple dedicat a Asclepio, deu grec de la medicina. També crida l'atenció del visitant la Porta del León del mateix IV, que era una de les sis entrades a la ciutat. Es tractava d'una entrada amagada que no es podia vore des de l'mar. La porta mostra un lleó devorant a un bou. El lleó devia simbolisar als habitants de la ciutat i el bou possiblement a les tribus ilirias, enemigues de la ciutat. La porta dona accés a la ciutat a través d'un estret pas per les muralles.

Despuix de la conquista de la ciutat pels romans en el II, Butrinto va experimentar un procés cultural d'romanización, que va incloure la construcció d'un port propi per a la ciutat. D'este periodo destaca un chicotet bany romà i un palau ubicat al costat de l'antic port.

Artícul principal → Batisteri de Butrinto.

El lloc arqueològic destaca, sobretot, pels restants d'un batisteri paleocristiano, de el V, quan el cristianisme va aplegar a la ciutat. El batisteri, construït sobre un antic bany romà, està dispost de forma circular. En el centre de l'antiga sala s'ubica la pila bautismal, que ve circulada per una columnata concèntrica que soportava la coberta del recint. El sol de l'al voltant de la pila va ser decorat per un estupent mosaic de símbols i representacions animals, que encara es conserven de forma parcial. El batisteri és una de les millors i més belles mostres de l'art paleocristiano conservades en Europa.

Del periodo de l'emperador Justiniano I es conserva una basílica bizantina, datada de la segona mitat de el VI

Aixina mateix, sobre un tossal que domina la ciutat permaneix un castell que varen construir els venecians en l'Edat Mija, i en el que actualment s'ubica un museu dedicat al lloc arqueològic de Butrinto.

Vore també: Museu Arqueològic de Butrinto

Parc nacional de Butrinto

Artícul principal → Parc nacional de Butrinto.

El parc nacional de Butrinto va ser creat en març de 2000. Protegix 29 quilómetros quadrats de territori de gran valor històric, arqueològic i ecològic en l'entorn del lloc arqueològic de Butrinto.

Ademés del lloc arqueològic de Butrinto que està situat en el perímetro del parc nacional, el lloc està rodejat per una zona boscosa en un complex ecosistema que depén de l'aigua del veí Llac Butrinto i del Canal Vivari, que drena el llac i ho posa en comunicació en el Mar Jónico.

Vore també

• Epiro
• Deesa de Butrinto

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Butrinto.
• Archaeological city of Butrint (en anglés)
• El descobriment de Butrinto (en anglés)