Anar al contingut

Casa de David

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Regne de la Casa de David (en hebreu: ממלכת בית דוד) (romanizado: Mamlejet Beit David) segons la santa Bíblia, es referix al linaje del rei David (David Hamelej) documentat en el Tanaj i en el Nou Testament (Brit Jadashá). El terme: "Regne de la Casa de David", es referix a la dinastia davídica mencionada moltes voltes en l'Antic Testament.[1]

Segons la narració bíblica, David, de la tribu de Judá, es va vore envolt en un prolongat conflicte en Isbaal, de la tribu de Rebuig, en acabant de que este últim succeïra al seu pare Saúl com a segon rei d'Israel i Judá. En mig d'esta lluita, Yahvé va enviar al profeta Samuel per a ungir a David com el verdader rei dels israelitas. Despuix de l'assessinat d'Isbaal a mans dels seus propis capitans de l'eixèrcit, David va accedir oficialment al tro al voltant de l'any 1010 a. C., substituint a la Casa de Saúl per la seua pròpia i convertint-se en el tercer rei israelita. [2] Li va succeir el seu fill Salomón, la mare del qual era Betsabé. La mort de Salomón va provocar el rebuig de la Casa de David per part de la majoria de les dotze Tribus d'Israel, i solament Judá i Rebuig varen permanéixer lleals: els dissidents varen elegir a Jeroboam com el seu monarca i varen formar el Regne d'Israel en el nort (Samaria); mentres que els lleals varen mantindre al fill de Salomón, Roboam, com el seu monarca i varen formar el Regne de Judá en el sur (Judea). En l'èxit de la Tumult de Jeroboam, que va trencar la conexió d'Israel en la Casa de David, solament els monarques judaítas, llevat Atalía, formaven part del linaje davídico.[3]

Despuix del sege babilònic de Jerusalem al voltant de l'any 587 a. C., el Temple de Salomón va ser destruït i el Regne de Judá va caure en mans del Imperi neobabilónico. Casi 450 anys despuix, la dinastia asmonea va establir el primer regne judeu independent des de la conquista babilònica, encara que no es considerava que estiguera relacionat en la llínea davídica ni en la tribu de Judá.

En l'escatologia judeua, el Mesías (המשיח) (Hamashiaj) serà un rei judeu que el seu linaje patern es remonta a David Hamelej. S'espera que governe sobre el poble judeu durant l'Era mesiánica i en el món venidor.[4][5][6] Una interpretació cristiana considera que la llínea davídica continua fins a Jesús de Nazaret. (Vore Genealogia de Jesús).

Historicidad

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
l'Estela de Tel Donen, en la menció de la «Casa de David» resaltada en blanc.

Se sap molt poc de forma concloent sobre la Casa de David. l'Estela de Tel Donen menciona la mort del rei reinante de «BYTDWD»,[7] (interpretat com a «Casa de David») i, fins ara, és l'única menció explícita extrabíblica del propi David. L'estela data d'al voltant del 840 a. C.; no obstant, el nom del rei davídico no s'ha conservat en la seua totalitat, ya que gran part de l'estela no ha sobrevixcut des del sigle IX a. C. Lo únic que queda del nom és la sílaba final, el sufix teóforo extremadament comú -yahū. Ya que l'estela coincidix la mort del rei davídico en la mort de Joram, rei del Regne de Samaria, els estudiosos han reconstruït que el segon rei assessinat va ser Ocozías de Judá, l'únic rei contemporàneu de Joram el nom del qual terminava en «-yahū». [8].

El primer rei inequívoc[9] de la llínea davídica és Uzías, que va regnar en el sigle VIII a. C., uns 75 anys despuix d'Ocozías, el nom dels quals apareix en els sagells de bulla pertanyents als seus sirvientes Abías i Shubnayahu.[10] Uzías també pot aparéixer mencionat en els anals de Tiglat-Pileser III; no obstant, els texts són en gran part fragmentarios.[11][12] Ademés, en 1931 es va descobrir en un convent del Mont de les Oliveres una làpida funerària datada en el Periodo del Segon Temple que afirmava marcar el lloc de la tomba (o el nou sepeli) d'Uzías, pero no hi ha forma de determinar si els restants eren realment els d'Uzías, ya que la pedra va tindre que ser tallada més de 700 anys despuix de la mort i el sepeli original d'Uzías, i la procedència de la làpida seguix sent un misteri. Un controvertit artefacte cridat Taula de Joás recorda els fets realisats per Joás de Judá, que va regnar uns 44 anys abans que Uzías; no obstant, els estudiosos estan molt dividits sobre si l'inscripció és autèntica o no. Despuix d'Uzías, cada u dels successius reis de Judá està atestat d'alguna forma, en l'excepció d'Amon de Judá: Jotam, successor d'Uzías, apareix nomenat en els sagells del seu propi fill i successor, Acaz,[13] que va governar entre 732 i 716 a. C. Ezequías, fill d'Acaz, està atestat per numerosos sagells reals[14][15] i Anals de Senaquerib;[16] Manasés apareix registrat pagant tribut a Esarhaddón;[17] Josías no té relíquies que ho nomenen explícitament; no obstant, hi ha sagells que pertanyen al seu fill Eliasib[18] i als funcionaris Natan-melech[19][20] i Asaiah[21] han segut descoberts; i els reis Joacaz II, Joaquim i Sedequías mai es mencionen explícitament en els registres històrics, sino que s'aludix a ells; no obstant, Jeconías es menciona pel seu nom en documents babilònics que detallen les racions que ell i els seus fills varen rebre mentres estaven presoners durant el captiveri babilònic.[22]

Per un atre costat, els orígens de la dinastia estan envolts en misteri. L'estela de Tel Donen, com es va mencionar anteriorment, seguix sent l'única referència a David fòra de la Bíblia, i la fiabilitat històrica de la monarquia unida d'Israel és arqueológicamente dèbil. l'estructura escalonada de pedra i la gran estructura de pedra de Jerusalem, suponent que la controvertida datació estratigráfica d'Eilat Mazar de les estructures en l'Edat del Ferro I siga correcta, mostren que Jerusalem estava a lo manco alguna cosa poblada en l'época del rei David, i donen certa credibilitat a l'afirmació bíblica de que Jerusalem era originalment una fortalea cananea; no obstant, Jerusalem sembla haver estat a penes desenrollada fins a molt despuix de la mort de David,[23] lo que posa en dubte la possibilitat de que poguera haver segut la capital imperial descrita en la Bíblia. En l'época de David, la capital provablement no era més que una formidable ciutadella, i el «regne» davídico s'assemblava més a una confederació regional poc cohesionada,[23] encara que relativament substancial. Per un atre costat, les excavacions en Khirbet Qeiyafa[24] i Eglón,[25] aixina com les estructures d'Hazor, Gezer, Megido i atres jaciments que daten convencionalment del sigle X a. C., són interpretats per molts estudiosos com una prova de que Judá era capaç d'albergar societats urbanes a gran escala sigles abans de lo que afirmen els estudiosos minimalistes,[26][27][28] i alguns han considerat que l'arqueologia física del sigle X en Canaán és coherent en l'existència anterior d'un estat unificat en el seu territori,[29] ya que les troballes arqueològiques demostren un desenroll i creiximent substancials en varis jaciments, possiblement relacionats en el sigle X.[30] Aixina i tot, pel que fa a David i els seus descendents directes, la postura d'alguns estudiosos, tal i com la descriuen Israel Finkelstein i Neil Silberman, autors de La Bíblia desenterrada, sosté que David i Salomón be podrien estar basats en «certs núcleus històrics» i que provablement varen existir per dret propi, pero que els seus homòlecs històrics simplement no varen poder haver governat un imperi ric i luxós com es descriu en la Bíblia, i que era més provable que anaren caps d'una societat israelita relativament modesta en Judá i no regentes d'un regne pròpiament dit.[31]

Història

[editar | editar còdic]

Segons el Tanaj, en ser elegit i convertir-se en rei, era costum ungir al rei en oli sant abocat sobre el seu cap. En el cas de David, açò ho va fer el profeta Samuel.

Inicialment, David era rei sol de la tribu de Judá i governava des d'Hebrón, pero despuix de sèt anys i mig, les atres tribus israelitas, que es varen trobar sense líder despuix de la mort d'Isbaal, ho varen elegir també com el seu rei.[32]

Tots els reis posteriors, tant de l'antic Regne d'Israel unificat com del posterior Regne de Judá, afirmaven descendir directament del rei David per a validar el seu dret al tro i poder governar sobre les tribus israelitas.

Divisió despuix de la mort de Salomón

[editar | editar còdic]

Despuix de la mort del fill de David, el rei Salomón, les dèu tribus del nort del Regne d'Israel varen rebujar la llínea davídica, negant-se a acceptar al fill de Salomón, Roboam, i en el seu lloc varen elegir com a rei a Jeroboam i varen formar el Regne d'Israel. Este regne va ser conquistat pel Imperi neoasirio en el sigle VIII a. C., lo que, segons la Bíblia i l'arqueologia, va provocar l'exili de gran part de la població del Regne del Nort, posant aixina fi a la seua sobirania. Estes tribus són conegudes en l'història com les Dèu tribus perdudes. No obstant, l'arqueologia i la documentació semblen indicar fins a la data que partix de la població es va quedar i es va mesclar en les poblacions judeues del regne de Judea i, dos sigles més vesprada, en les poblacions judeues exiliades en Mesopotamia. La millor arqueologia i documentació fins a la data també semblen indicar que els pobles israelitas no exiliats que varen permanéixer en les terres altes de Samaria es varen conéixer com samaritanos durant l'época clàssica i fins a l'época moderna. Part d'açò sembla confirmar-se per mig de l'anàlisis d'ADN.

El exilarcado

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Exilarca.

Més vesprada, les autoritats rabínicas varen concedir el càrrec d'exilarca als membres de la família que descendien per llínea paterna[33] de David, rei d'Israel. El més alt funcionari de la comunitat judeua babilònica era el Exilarca (Rosh Galuta) el cap de la diàspora judeua. Els qui ocupaven el càrrec descendien de la Casa de David per llínea masculina. El titular del càrrec era considerat un rei en espera, que residia en Babilonia en l'Imperi aqueménida i també durant l'época clàssica. El Seder Olam Zutta atribuïx el càrrec a Zorobabel, membre de la llínea davídica, mencionat com un dels líders de la comunitat judeua en el sigle VI a. C., que ostentava el títul de governador aqueménida de Yehud Medinata.[33]

Periodos asmoneo i herodiano

[editar | editar còdic]

Els asmoneos, també coneguts com els macabeos, varen establir la seua pròpia monarquia en Judea despuix de la seua tumult contra la dinastia seléucida helenística. Els asmoneos no es consideraven relacionats en la llínea davídica ni en la tribu de Judá. Els levitas sempre havien segut exclosos de la monarquia israelita, per lo que quan els macabeos varen assumir el tro per a rededicar el profanat Segon Temple, es va trencar una regla fonamental. Segons els estudiosos del judaisme ortodox, es considera que açò va contribuir a la seua caiguda i a l'eventual caiguda de Judea; les lluites internes varen permetre l'ocupació romana i la violenta instauració d'Herodes el Gran com rei client sobre la província romana de Judea; i la posterior destrucció del Segon Temple pel futur emperador Tito.

Durant el periodo asmoneo, la llínea davídica va quedar en gran mida exclosa de la casa real de Judea, pero alguns membres havien alcançat prominència com a líders religiosos i comunitaris. Un dels més notables va ser Hillel el Vell, que es va traslladar a Judea des del seu lloc de naiximent en Babilonia. El seu bisnieto Simeon ben Gamaliel es va convertir en un dels líders judeus durant la primera guerra judeo-romana.[34]

Edat Mija

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Exilarca.
Erro al crear miniatura:
Genealogia dels exilarcas fins a David i Adán, Avraham ben Tamim, Geniza d'El Caire, sigle XII (Centre Katz/UPenn)[35]

El exilarcado en l'Imperi sasánida va ser abolit breument com a resultat d'un tumult de Mar-Zutra II a finals del sigle V d. C., i al seu fill Mar-Zutra III se li va negar el càrrec i es va traslladar a Tiberíades, llavors dins del Imperi bizantí. Mar Ahunai va viure en el periodo posterior a Mar Zutra II, pero durant casi cinquanta anys despuix del fallanc tumult no es va atrevir a aparéixer en públic, i no se sap si inclús llavors (c. 550) realment va actuar com exilarca. S'han conservat els noms de Kafnai i el seu fill Haninai, que varen ser exilarcas en la segona mitat del sigle VI.

El exilarcado en Mesopotamia va ser restaurat oficialment despuix de la conquista àrap en el sigle VII i va seguir funcionant durant els primers califatos. Es varen seguir nomenant exilarcas fins al sigle XI, i alguns membres de la llínea davídica es varen dispersar per tot lo món islàmic. Existixen versions contradictòries sobre el destí de la família exilarca en el sigle XI; segons una d'elles, Ezequías Gaón, que va anar l'últim exilarca i també l'últim gaón, va ser encarcerat i torturat fins a la mort. Dos dels seus fills varen fugir a A el-Ándalus, a on varen trobar refugi en José, fill i successor de Semuel ibn Nagrella. No obstant, The Jewish Quarterly Review menciona que Hezekiah va ser lliberat de presó i es va convertir en director de l'acadèmia, i aixina ho menciona un contemporàneu en 1046. [36] L'intent fallanc de David ben Daniel, de la llínea davídica, d'establir un exilarcado en el califato fatimí va fracassar i va terminar en la seua caiguda en 1094.

En els sigles XI-XV, les famílies descendents dels exilarcas que vivien en el sur de França (Narbona i Provença) i en el nort de la península ibèrica (Barcelona, Aragó i Castella) varen rebre el títul de «Nasí» en les comunitats i varen ser cridats «hòmens lliures». Gojaven d'un estatus econòmic i social especial en la comunitat judeua i estaven prop dels seus respectius governs, alguns d'ells com a assessors i recaptadors d'imposts/ministres de finances.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Es pot trobar eixemples en: 1 Kings 12:201 Kings 12:26 1 Kings 13:2, 1 Kings 14:8,2 Kings 12:1–19,2 Kings 17:21,2 Samuel 3:1, 1 Samuel 19:11HE, 1 Samuel 20:16,2 Samuel 3:6,Isaiah 7:2,Jeremiah 21:12,Zechariah 12:7, Nehemiah 12:37, Psalms 30:1,Psalms 122:5, 1 Chronicles 17:24, 2 Chronicles 10:19, etc.
  2. ↑ An Introduction to the Old Testament: Sacred Texts and Imperial Contexts of the Bible en hebreu, John Wiley & Sons, p. 58. ISBN 978-1-44435623-6.
  3. ↑ A Psychoanalytic History of the Jews, Fairleigh Dickinson University Press, p. 115. ISBN 978 -0-83863660-2.
  4. ↑ Schochet, Rabino Prof. Dr. Jacob Immanuel. «Moshiach ben Yossef». Tutorial. moshiach. com.
  5. ↑ Blidstein, Prof. Dr. Gerald J.. «html Messiah in Rabbinic Thought». MESSIAH. Biblioteca Virtual Judeua i Enciclopèdia Judaica 2008 The Gale Group. Consultat el 2 de decembre de 2012.
  6. ↑ Telushkin, Joseph. «El Mesías». The Jewish Virtual Library Jewish Literacy. Nova York: William Morrow and Co., 1991. Reimpreso en permís de l'autor..
  7. ↑ Pioske, 2015, p. 180.
  8. ↑ El regnat de Joram en Israel va vore tres reis de Judá: Josafat, el seu fill Joram de Judá i el seu fill, Ocozías
  9. ↑ «Inequívoc» perque el nom d'Ocozías en l'estela de Tel Donen està incomplet i no hi ha confirmació explícita de que l'antepassat apical David de «Bayt-David» fora rei
  10. ↑ Corpus of West Semitic Stamp Seals. N. Avigad i B. Sass. Jerusalem: Acadèmia Israelita de Ciències i Humanitats, 1997, núms. 4 i 3 respectivament; Identifying Biblical Persons in Northwest Semitic Inscriptions of 1200–539 B. C. I. Lawrence J. Mykytiuk. SBL Acadèmia Biblica 12. Atlanta, 2004, 153–59, 219.
  11. ↑ Haydn, Howell M. «Azarías de Judá i Tiglat-Pileser III» en «Journal of Biblical Literature», vol. 28, n.º 2 (1909), pp. 182-199
  12. ↑ El nom que apareix en els anals és «Azarías», no «Uzías». Encara que Uzías apareix vàries voltes en la Bíblia en el nom de «Azarías», els estudiosos consideren que es tracta d'un error «posterior» dels escrigues. Per lo tant, és poc provable que els escrigues de Tiglat-Pileser utilisaren este nom per a referir-se a Uzías.
  13. ↑ Deutsch, Robert. «Primera impressió: Lo que deprenem del sagell del rei Acaz [1] archivat en Wayback Machine.». Biblical Archaeology Review, juliol de 1998, pp. 54-56, 62
  14. ↑ Heilpern, Will. CNN (ed.): «2015/12/03/middleeast/king-hezekiah-royal-seal/ Sagell de rei bíblic descobert en un abocador». Consultat el 2016-05-03.
  15. ↑ Cross, Frank Moore (març-abril de 1999). «El sagell del rei Ezequías du imàgens fenicias». Biblical Archaeology Review.
  16. ↑ Oppenheim, A. L. en Pritchard 1969, pp. 287-288
  17. ↑ Oppenheim, A. L. en Pritchard 1969, p. 291
  18. ↑ Albright, W. F. en Pritchard 1969, p. 569
  19. ↑ Weiss, Bari. L'història darrere d'un sagell de 2600 anys d'antiguetat ¿Quí era Natan-Melech, el sirviente del rei? New York Claves. 30 de març de 2019
  20. ↑ Sagell de 2600 anys d'antiguetat descobert en la Ciutat de David. Jerusalem Post. 1 d'abril de 2019
  21. ↑ Heltzer, Michael, «THE SEAL OF ˓AŚAIĀHŪ» (El sagell de ˓AŚAIĀHŪ). En Trobe, 2000, vol. II, p. 204
  22. ↑ James B. Pritchard, ed., Ancient Near Eastern Texts Relating to the Old Testament (Princeton, NJ: Princeton University Press, 1969) 308.
  23. ↑ 23,0 23,1 “Archaeology and the Biblical Narrative: El cas de la monarquia unida” .
  24. ↑ Autoritat d'Antiguetats d'Israel (ed.): «http://www.hadashot-esi.org.il/report_detail_eng.aspx?id=1989 Journal 124: Informe preliminar sobre Khirbat Qeiyafa». Archivat des d'el original, el 23 de juny de 2012. Consultat el 12 de juny de 2018.
  25. ↑ Error de {{Cite news}}: le parametro title es obligatori.
  26. ↑ Halpern, Baruch (2017). «La monarquia unida: David entre Saúl i Salomón», L'Antic Testament en l'arqueologia i l'història, Baylor University Press, pp. 337–62. ISBN 978-1-4813-0743-7.
  27. ↑ Johnson, Benjamin J. M. (2021). «Israel at the clave of the united monarchy», El món bíblic, 2nd edició, Routledge, pp. 498–519. ISBN 978-1 -317-39255-2.
  28. ↑ “Solomon, Scripture, and Science: L'auge de l'Estat judeu en el sigle X a. C.” (2021). doi:10.52486/01.00001.4.
  29. ↑ Kitchen, Kenneth (2003). On the Reliability of the Old Testament, Grand Rapids, Michigan: William B. Eerdmans, p. 158. ISBN 978-0-80280-396-2.
  30. ↑ Kuhrt, Amélie (1995). +El+Antic+Orient+Propenc. The Ancient Near East, c. 3000-330 BC, Band 1, New York: Routledge, p. 438. ISBN 978-0-41516 -762-8.
  31. ↑ (2006) David and Solomon: In Search of the Bible's Sacred Kings and the Roots of the Western Tradition, Free Press. ISBN 978-0-7432-4362-9. p. 20
  32. ↑ Mandel, David. “'Quí és quí en la Bíblia judeua”'. Societat de Publicacions Judeues, 1 de giner de 2010, p. 85
  33. ↑ 33,0 33,1 Max A Margolis i Alexander Marx, “'A History of the Jewish People”' (1927), p. 235.
  34. ↑ Wilhelm Bacher, Jacob Zallel Lauterbach (1906). «Simeón II (Ben Gamaliel I)», Enciclopèdia judeua. Nota: l'Enciclopèdia judeua parla de «el seu yayo Hillel», pero la seqüència va ser Hillel el Vell-Simeon ben Hillel-Gamaliel el Vell-Simeón ben Gamliel, per lo que bisnieto és correcte.
  35. ↑ «[Genealogia dels exilarcas fins a David i Adán: manuscrit. - Repositori digital Colenda]». Consultat el 28-11-2023.
  36. ↑ Jewish Quarterly Review, en avant «J. Q. R.», xv. 80.


Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Casa_de_David&oldid=1088067»